Ramon Folch celebrant un gol del Reus Deportiu (Laia Solanellas/Reus Diari)
Algú hauria de fer alguna cosa per aturar d’immediat aquest sagnant transvasament de l’Ebre al Món de Reus. Un autèntic escàndol, una vertadera immoralitat. Queda clar que la Pilarica deu tenir més influència celestial que no pas la nostra Misericòrdia. Altrament no s’explica aquesta sagnia sense aturador.
Parlo, naturalment, de transvasament futbolístic, no pas aquàtic. De Reus a Saragossa. Del Municipal a la Romareda. Del carrer Recasens i Mercader al Paseo d’Isabel la Catòlica. Gairebé sense temps per pair la incorporació del gran Natxo González, es coïa el fitxatge per l’equip aragonès de dos puntals del Reus Deportiu, l’Alberto Benito i l’Angel Martínez. I ahir llegia que els baturricos també havien posat l’ull en l’escorredís Fran Carbia. Vinga home! Com continuïn amb aquesta fixació reusenca, encara incorporaran al Joan Solanes de Delegat, al Doctor Roca pels serveis mèdics i al Peret Ganxet de mascota. Jo ja m’ho crec tot.
Però, com es justifica aquesta obsessió? Potser hi té alguna cosa a veure, en aquest trànsit esportiu inexplicable, l’esperit d’Agustina de Aragón? Cal recordar que alguns investigadors situen el lloc de naixement de l’heroïna de la defensa de Saragossa a la Guerra del Francès a la nostra ciutat. Atenent aquesta dada històrica, qui sap si els rectors de l’equip aragonès han vist clar que aquest desmanec del Saragossa, que malviu de fa anys a la segona divisió, només el pot arreglar un de Reus. Deu ser això.
Però ahir, mentre intentava apaivagar la meva indignació contra els cachirulos futbolístics, vaig rebre amb immensa amargor un altre adéu, el del gran capità, el Ramon Folch, que s’acomiadava de l’afició roig-i-negra al seu compte de twitter. Un adéu previsible -atenent que la seva renovació havia quedat aparcada fa temps- però que és igualment dolorós.
Un servidor l’hauria volgut veure sempre vestit de roig-i-negre, convertit en el jugador franquícia del club, eix vertebrador d’un equip que –n’estic segur- ens ha de donar moltes alegries a la lliga de futbol professional. Un jugador de Reus i del Reus, que ahir es confessava RTV (amb permís del seu vincle amb Montbrió, inequívoc atenent el seu cognom) i que porta la ciutat al cor. Però el futbolista professional també ha de mirar pels seus interessos. I si considera que la seva etapa al club s’ha acabat, res a dir. A un senyor de Reus com al Ramon Folch no li podem discutir ni l’entrega, ni el compromís, ni la responsabilitat. En tot això ha estat un exemple, dins i fora del camp. I, per tant, és ben lliure d’administrar el seu futur com més li plagui. Encara que ens dolgui.
Ara bé, amb tot això un servidor tenia ahir una papereta complicada: dir-li al petit dels Baiges petits que el seu ídol se’n va. L’Abel és el president de la penya Ramon Folch. No en tinguin cap dubte. La seva habitació és un santuari dedicat al gran capità, plena de pòsters, postals, cromos i fotografies. Per això se’m feia una muntanya explicar-li que ja no el veuríem la propera temporada vestit de roig-i-negre. Finalment, però, vaig fer el cor fort i li vaig dir tan bé com vaig saber. “Marxa del Reus, pape? I a on va?” em va preguntar amb evident preocupació. Però vet aquí que, quan li vaig comentar que potser fitxaria per l’equip de la capital d’Asturias, la seva resposta va ser genial: “Doncs cap problema: em faré de l’Oviedo!”. I es va quedar tan ample.
Folch, tenim un problema. Ves que ara no comencem a perdre seguidors que se’ns facin de l’Oviedo o del Saragossa, que tampoc m’estranyaria. Més d’un ahir ja devia taral·lejar allò d’ “Asturias, Patria Querida” perquè, si res no es torça, em sembla que a partir de la propera temporada mai el Principado haurà estat tan a prop del Món de Reus.
Gràcies per tot, capità. A Reus i al Reus no t’oblidarem.
El Món de Reus 