Una temporada 10

(Reus Diari / Laia Solanellas)

(Reus Diari / Laia Solanellas)

Ahir el Reus va fer història. Les cròniques dels diversos  mitjans en deixaran testimoni perpetu del que ha estat una temporada excel·lent. Una temporada de 10 en totes i cadascuna de les estructures del club.

Un 10 pel Natxo González, l’increïble home tranquil. En l’article que publico a la NW Revista de Reus aquest mes de maig m’he volgut referir a la importància de buscar gent compromesa amb la ciutat per determinats llocs de responsabilitat. Entrenar al nostre primer club de futbol també és un d’aquests llocs.  Al Natxo el podem considerar un dels nostres. D’ençà que va fer-se càrrec de la banqueta roig-i-negra en la seva primera etapa, ara fa 13 anys, que la seva encantadora família no s’ha mogut mai de la ciutat. Fins i tot quan va tornar a Vitòria per fer-se càrrec de l’Alabés, els seus van quedar-se a Reus, perquè ja era la seva ciutat. González mereix un 10 per com administra el grup, per com es responsabilitza de l’equip, per com gestiona les situacions. Aquesta temporada també s’ha pogut escoltar a la graderia, en algun partit que s’ha torçat, el cèlebre crit de “Natxo vete ya”. No cal donar-li més importància. “Futbol és futbol” que deia Boskov.

Un 10 pels jugadors i, en especial, pel Ramon Folch. Discret, efectiu, elegant. Sense estridències. Segurament el jugador que qualsevol entrenador voldria tenir a les seves ordres. És la prolongació del míster al terreny de joc. A Folch se li nota que ve d’una família extraordinària i que els seus pares (és fill del mític entrenador de bàsquet local, el Ramon Folch) l’han alliçonat no només com a bon esportista si no també com a gran persona.

Un 10 pels professionals del club. Per tots i cadascun d’ells. Perquè els conec vull mencionar al mític Doctor Roca, sempre procurant per la salut dels seus jugadors (m’han dit que ahir es va afaitar el seu característic bigoti com a promesa per l’ascens. Gairebé res.); al gran Ferran Pujol, l’home del Joan Oliver als despatxos; el genial Xavier Guix, artífex de multitud de campanyes de promoció i sempre procurant per atendre als mitjans de comunicació com cal; al bon jan del Jordi Benavent, l’speaker que s’ha encarregat de posar veu a les nostres emocions; i he deixat pel final a un magnífic professional, home de club i de ciutat, el delegat de l’equip, el Joan Solanas, amb qui vaig tenir la sort de coincidir quan de petits defensàvem els colors de La Salle.

Un 10 per la directiva, encapçalada pel Xavier Llastarri. El presi l’ha tornat a fer grossa, mantenint el grup unit en moments complicats. Més no és pot demanar.

Un 10 pel màxim accionista, el Jaume Oliver. Hem passat moments complicadíssims aquesta temporada. Segurament molts el miraven de reüll. Però aconseguit l’objectiu el que cal és dipositar tota la confiança en aquesta projecte que sense la seva aposta no tindria cap sentit.

Un 10 pels periodistes, especialment pels que treballen als mitjans eminentment locals, els que sempre han fet costat al Reus Deportiu. La ciutat necessita d’aquests mitjans que fan una aposta inequívoca per la ciutat i la seva gent. I que ho fan de manera responsable i constant. Per ells, i per la seva bona feina, la meva més sincera admiració.

Un 10 per l’afició, per aquells 800/900 que sempre hi són. I per la resta que ahir van voler viure en directe aquest moment històric. Si us plau, que no fallin l’any vinent. El seu escalf és indispensable per l’equip.

I un 10 pels que ja no hi són. Ells també són partícips d’aquesta gran victòria. Em permetran que recordi dues persones recentment traspassades. Un d’ells és l’Anton Maria Vidal Colominas, de Reus, Reus. Moria el passat mes de gener després d’una llarga malaltia. El recordava amb emoció en aquest mateix blog. El diumenge abans del fatal desenllaç, ja molt delicat de salut, va demanar que el portessin en cadira de rodes al camp municipal per veure el Reus, el seu Reus Deportiu. Impressionant. I l’altra, el mític Capó, l’heroi sota els pals de l’equip roig-i-negre en el primer ascens de l’equip a segona divisió B a principis dels vuitanta. Ens va deixar el passat mes d’octubre. I diria que a aquest porteràs que es diu Edgar Badia només li faltava la gorra per assemblar-se encara més al gran Capó amb les seves magistrals aturades.

Res més. Ara toca disfrutar-ho i passar un bon estiu. I preparar-nos per un nou curs on -tant de bo- aconseguim mantenir aquestes bones puntuacions. Amb tota aquesta gent implicada tot és possible.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

TOTS SOM DEL REUS

 

Captura de pantalla completa 27052016 174136

Dilluns passat a la Cambra de Comerç en vaig trobar a l’Ariel Santamaría a la sessió “La gestió de la comunicació de crisi” organitzada pel Reus Digital i l’AEQT. No hagués dit mai que a l’històric líder de la CORI li pogués interessar un tema d’aquestes característiques. Però els gustos del rei Juantxi són inescrutables i jo, pobre de mi, no sóc ningú per qüestionar-los.

Just abans de començar, i fent-la petar sobre la sempre atraient actualitat del Món de Reus, em va comentar l’últim encàrrec que havia rebut per part del Reusdigital i La Nova Ràdio: fer l’himne de l’ascens del Reus. L’Ariel volia aprofitar la sintonia del seu mític TOTS SOM DE REUS però estava una mica travat amb la lletra. “És que no en tinc ni idea de futbol!” em va confessar amb la seva rialla tan característica. Va ser aleshores que em vaig oferir per donar-li un cop de mà atenent que sóc un enamorat de l’himne de la CORI que tinc l’honor d’haver estat el primer en punxar a la sintonia de Ràdio Reus en la meva època d’speaker a l’emissora degana.

Dit i fet. Seguint l’esquema de la lletra original -que és poesia pura- hi vaig afegir quatre referents del futbol local i alguna frase feta de “Lo parlar reusenc”. I l’Ariel, amb la seva portentosa veu, va fer la resta. Avui divendres he vist el resultat final en un vídeo clip inclassificable on el Santamaría es fa acompanyar del Pirata el del Gorro practicant el tiki-taka sobre el terreny de joc del camp municipal. Si això ho veuen a Santander, i tenint en compte com està l’eliminatòria, ves que aquests del Racing ja no baixin tampoc. Quines coses passen al Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Sempre ens quedarà Corpus

IMG-20160525-WA0002

Avui és un dia ben especial al Món de Reus. De gegants i de coques en cireres. I de records entranyables viscuts a casa, amb els pares i els germans, empaitant als vitxets pels carres del centre. O a la ràdio, amb aquelles inoblidables matinals al carrer Balmes, al taller del Ramon Ferran, la clínica dels gegants on bressolaven elements festius que han marcat la nostra existència gràcies a l’enorme talent del seu creador.

Penso que en aquest món de mones en el que ens ha tocat viure, Corpus és una de les jornades més boniques de totes les que pots gaudir al cap de l’any. Una jornada que et reconcilia amb la ciutat. Serà qüestió de treure el cap pel Mercadal i veure la canalleta regalant-nos la seva felicitat.

La mateixa que ahir gastaven a Ràdio Ciutat de Reus el senyor de les Coques amb Cireres, el Xavi Pàmies del Forn Sistaré, i el locutor cuiner, el Jordi Escoda que –per cert- cada dia s’assemblen més. Serà que per Corpus tots xalem com a criatures. Deu ser això.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

De tres en tres

El Daniel Villanueva al festival de Canne

El Daniel Villanueva al festival de Cannes

Ja ho diuen que el tres és un número màgic. I els de la nostra ciutat bé que ho sabem. No parlo només dels tres gols del Reus Deportiu al Racing de diumenge passat que han generat un estat d’èxtasi col·lectiu entre la parròquia roig-i-negra. Em refereixo, també, a un altre tres, en aquest cas el que determina el número de bones notícies que s’han succeït durant les últimes hores i que tenen com a protagonistes a gent del Món de Reus. Per ells el nostre més sincer reconeixement i aquestes línies de volgut homenatge.

1.-Daniel Villanueva. Només el mític Luís Buñuel, com a representant cinematogràfic de l’Estat Espanyol, havia aconseguit fins ara la Palma d’or del prestigiós festival de Cannes. I vet aquí que des de diumenge un de Reus se’n pot penjar, també, un bocí. Em refereixo al Daniel Villanueva que a través de la seva ECIR (Escola de Cinema de Reus) ha tingut un paper principal en la producció del curt “Timecode” d’un dels professors de la seva escola, el Juanjo Giménez, i que s’ha endut l’apreciada distinció en el festival francès. Villanueva, de mica en mica, va engrandint la seva llegenda a nivell local, perquè a aquesta Palma d’Or cal afegir-hi el Goya que també va guanyar com a productor associat del curt d’animació “El barco Pirata” el 2012.

El cas d’aquest reusenc em sembla molt interessant. Més enllà de les seves innegables aptituds en el camp del cinema, i que aquests guardons acrediten sobradament, el que s’ha de destacar del Daniel és la seva immensa capacitat de lluita, de picar pedra, sense defallir, sense perdre l’entusiasme ni el somriure que tan el caracteritza. És un home que s’ha fet a ell mateix i al qui ningú li ha regalat absolutament res. La seva escola és al carrer Sant Francesc, al barri del Carme, allunyat de qualsevol rutilant centre d’empreses o de productora audiovisual. Diuen que el cinema és glamour, però bàsicament és imaginació. I Villanueva ens demostra que la seva, d’imaginació, és inesgotable. Per molts anys.

2.-Marta Magrinyà. Ahir sabíem que l’escriptora de La Força del Vent (el títol del llibre amb el que va encapçalar el rànquing de vendes per Sant Jordi al Món de Reus) serà la pregonera de la festa major de Sant Pere. Una tria que només es pot aplaudir. Magrinyà ha fet de Reus l’escenari de les seves històries. Ha convertit la ciutat en un referent literari que sedueix al lector amb la descripció dels seus espais i les inquietuds de la seva gent. Si el que cal pressuposar a qualsevol pregoner de la Festa Major, més enllà de moltes altres qualitats, és amor i passió per Reus, Magrinyà el demostra en totes i cadascuna de les seves inspirades creacions i en totes les seves actituds vitals. Millor elecció, impossible.

3.-Rosa Pagès. Dilluns al facebook la cuinera nacional del Món de Reus, la grandíssima Mariona Quadrada, ens anunciava el darrer triomf literari d’una altra escriptora de capçalera, la Rosa Pagès. En aquest cas l’autora reusenca, acostumada als premis que distingeixen la seva prolífica carrera literària, ha guanyat el guardó de novel·la ciutat de Manacor amb l’obra titulada  Negra basada en fets històrics ocorreguts a Reus l’any 1412, any de la pesta. El llibre sortirà a la tardor i ja friso per llegir-lo. Ves quina casualitat: el primer article d’aquest bloc, el primer que vaig escriure per començar aquesta aventura que ens ha portat fins aquí, estava dedicat a un llibre magnífic de la Rosa, els Àngels de Pedra. Amb això, per un servidor, ja està tot dit.

Són tres. Però és cert que en podrien ser molt més. Perquè, per sort, a Reus,  també n’hi ha moltes de bones notícies i de bona gent.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Va per tu, Pitarque

L’esport reusenc va viure ahir una de les seves pàgines més agraïdes amb la victòria del Reus Deportiu per 0 a 3 al camp del Racing de Santander. Diumenge vinent toca rematar la feina per segellar una fita memorable en la més que centenària trajectòria del club. Mentrestant, em permetran que assaboreixi la inoblidable jornada d’ahir amb 5 apunts:

-Un dia d’aquests els del Forn Sistaré posaran una farmàcia. I no pas per despatxar medicaments, sinó per vendre-hi la cèlebre coca roig-i-negra i els millors entrepans de pernil com els que van preparar ahir de matinada pels seguidors del club. S’ha demostrat que de l’obrador de la travessera de Sant Antoni surten aliments que donen més força a la gent del Reus Deportiu que el beuratge revitalitzador de l’Astèrix. Els roig-i-negres ho saben bé. I els del Cornellà i els de Racing encara més. Ahir els reusencs, sobre el terreny de joc i a la graderia, es van cruspir el Sardinero. I van fer història. Segur que la fórmula magistral dels Sistaré hi va ajudar. Gairebé res.

-Un servidor, potser per deformació professional, prefereix seguir els partits importants de futbol per la ràdio. I més quan algun dels meus equips s’hi juga alguna cosa. Per això vaig decidir seguir el transcendent partit del Reus a Santander per La Nova Ràdio. L’escolto tot sovint. El Jordi Garcia ja és un clàssic a la locució i l’acurada conducció del Marc Busquets i els oportuns comentaris del Jordi Benavent sempre s’agraeixen. Ahir tots tres van xalar com a criatures. Vaig pensar molt, també, amb l’Enric Tricaz, l’home que més partits del Reus de futbol es deu haver empassat amb un micròfon a la mà. I havent d’explicar moltes més penes que no pas alegries per aquests camps de Déu. El que hagués donat el mític radiofonista per cantar una victòria com la d’ahir! El Jordi Garcia va fer feliç a tota una ciutat. I aquesta és la màgia de la ràdio. D’aquesta i de totes. Que ningú ens la prengui mai.

-Una de les imatges més impactants que vaig viure quan treballava a la ràdio -a Ràdio Reus naturalment-  és el dia que els roig-i-negres van baixar a tercera en un partit raríssim contra l’Osasuna B. Era el 28 de maig de 2006. Casualment aquest proper cap de setmana farà 10 anys. Als passadissos del camp municipal, abatut per la derrota, el president Llastarri es va abraçar al Natxo González que aleshores també entrenava al Reus en la seva primera etapa a la banqueta del club. L’equip havia perdut la categoria. Però no hi va haver cap retret, cap mala paraula entre president i entrenador. Al contrari: l’abraçada agraïda de dos amics que sabien que havien lluitat fins el final de manera honesta. Ahir al Sardinero segur que tots dos també es van tornar a abraçar. I malgrat que el motiu era molt diferent, el sentiment era el mateix: l’amistat, el respecte i la mútua admiració. Molts equips de futbol haurien d’aprendre d’aquests dos senyors dins i fora del camp.

-Aquest equip val un imperi. I no parlo únicament dels jugadors. També dels tècnics i de la resta de professionals de tot el club, des del terreny de joc als despatxos. Van camí de l’excel·lència amb una magistral combinació de talent i sacrifici. I en una temporada complicadíssima. No cal recordar ara les dificultats econòmiques per les que ha travessat l’entitat i que han patit en primera persona. Lluny de deixar-se anar -que atenent les circumstàncies potser hauria estat del tot comprensible- han mantingut l’actitud i el compromís en tot moment. Un exemple a seguir.

-Ahir va ser un dia que molts no oblidaran mai. El gran Santi Juncosa m’enviava un whatsap des de Santander a l’acabar al partit que em va fer esborronar. Gent com ell, roig-i-negres de pedra picada, són els que donen sentit a tot plegat. I a la Nova Ràdio van tenir un record pel gran Jordi Pitarque, l’etern 7 del Reus Deportiu. Ahir a molts se’ns va fer present al Sardinero. Serà que hi ha jugadors que no moriran mai. El de l’Ampolla és i serà, per sempre més, un d’ells. Va per tu, Pitarque.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Cruspir-se el Sardinero

Els entrepans de Cal Sistaré per l'expedició roig-i-negra

Els entrepans de Cal Sistaré per l’expedició de seguidors roig-i-negres

Com cada matí una de les primeres coses que he fet a l’aixecar-me ha estat mirar-me el mòbil. I m’he trobat alguns missatges de matinada. Un amic m’ha enviat un whatsap per fer-me partícip de com ha xalat al Menja’t al Mercat, la tradicional degustació de tapes que es va fer ahir a la nit al Mercat Central. Un altre m’ha recomanat l’obra de teatre d’aquests quatre artistassos –Graells, Sorio, Bigorra i Domènech- que avui fan l’últim passi del seu muntatge “En alta mar” a Cal Massó. La representaciò, a les 7 de la tarda.

També n’he trobat un altre de l’omnipresent Ariel Santamaría adjuntant un document sonor de la gresca que hi havia al carrer Martí Napolità a les tres de la matinada. Gairebé res. I al facebook he vist l’última foto que ha penjat l’incansable Xavier Pàmies del Forn Sistaré. La imatge, que encapçala aquest article, permet a l’amable lector observar al bé de Déu d’entrepans que a les sis del matí han embarcat als autobusos del Reus Deportiu que porten els centenars de seguidors que viatgen fins a Santander per fer costat als homes de Natxo González en el partit més important de la més que centenària història del club.

Si la coca roig-i-negra dels germans Pàmies va ser el revulsiu per quedar campions, ves que amb aquest bé de Déu d’entrepans els seguidors del Reus no es cruspeixin el Sardinero i tot. Venint del Forn Sistaré, jo ja m’ho crec tot.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La força d’un sentiment

(Laia Solanellas. Reus Diari)

(Laia Solanellas. Reus Diari)

El món de  l’esport en general, i el del futbol en particular, me’l miro únicament des d’un punt de vista sentimental. Veure una colla d’homenots amb calçotets darrere d’una pilota (definició extreta del diccionari TRICAZ de pràctiques esportives) no m’ha generat mai especial interès.  Ara bé, una altra cosa ben diferent és quan vinculo el futbol amb algun record personal. Allò que en diríem la força d’un sentiment.  És aleshores quan em deixo portar per la passió més encesa. Ho he de reconèixer.

Per això sóc de l’Espanyol i del Reus Deportiu. Perquè el meu pare era un fervent seguidor de tots dos equips. Va ser ell qui em va portar a Sarrià de petit. Hi anàvem amb l’entranyable autocar de la penya dels Pericus on coincidíem amb els Marimon pintors, amb els Martí de la Ferreteria, amb el Camps de les ceràmiques, i tanta altra gent d’aquell Reus petit on tots ens coneixíem.

Ell també em va portar per primera vegada a veure el Reus Deportiu al vell estadi del carrer Gaudí. Recordo, per exemple, el campionat d’Espanya d’aficionats que vam guanyar l’any 76. Amb els roig-i-negres hi jugava el Prats, un vell conegut de la família. I un any després el pare, juntament amb el periodista Francesc Boqueras, va crear el primer himne del Reus coincidint amb la inauguració del nou camp contra el Barça. Era aquell club que liderava el primer president mediàtic de la història del futbol local, el Salvador Batlle. D’aquell himne em sé la lletra de memòria. I han passat (només) 40 anys.

Després, com passa sempre amb l’esport, vam viure junts alegries i tristors. Des de l’ascens a segona B, amb els grans Juncosa (pare i fill) i aquell equipàs on el Ramon Masqué torpedinava les porteries rivals, fins a moments molt amargs. Quan el pare es va morir el Reus jugava a primera catalana. No cal dir res més.

Per això diumenge el primer que vaig pensar quan es va acabar el partit i em vaig abraçar als Baiges petits per celebrar la victòria, va ser en el meu pare. Com n’hauria gaudit veient al seu equip campió! Com hauria xalat amb el tiki-taka del Ramon Folch i companyia!  I encara més al descobrir que la cirereta l’havien posat els cadells de l’Espanyol empatant amb el Vila-real. Quina casualitat més agraïda.

Al vespre, al sortir de casa per anar a la plaça Prim a festejar el campionat, vaig mirar cap al cel. I em va semblar veure’l tot de roig-i-negre. Ves que no l’hagués pintat el meu pare. No m’estranyaria gens.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari