ADN Cervera

Els Cervera a la presentació de la travessia solidària de l’Ampolla a Salou

S’ha mort el pare del Jordi Cervera nedador. Aquest és el concís missatge de whatsapp que m’enviava, ahir al vespre, el director del Reusdigital, el Marià Arbonés. D’aquesta manera m’advertia de la desaparició del Jordi Cervera Mercadé, el pare del tragamilles més RTV de la història del Món de Reus.

Com passa amb la nissaga Gras -vinculats familiarment a l’altre gran nedador de la història local, el mític Santi Esteva- als Cervera cal enumerar-los per identificar-los adequadament. Del Jordi Cervera Mercadé -Cervera I al Món de Reus- en tinc un record formidable, especialment de les estones compartides al Mercat al Mercadal que impulsen els paradistes del Mercat Central i Bravium Teatre. Sovint es deixava enredar pel gran Jaume Amenós per participar-hi. I abillat com un diligent cambrer d’època, repartia, a parts iguals, gots de vermut de Reus i somriures agraïdíssims a la clientela. Allà vaig descobrir, amb el seu inconfusible mostatxo, un personatge simpatiquíssim, divertit, ocurrent. I d’un reusenquisme ben entès, tant necessari per mantenir el sentiment identitari en aquesta realitat nostra cada cop més globalitzada.

Des que el cap d’any del 1982 el seu fill -Jordi Cervera Martínez, Cervera II al Món de Reus-, va començar a construir la seva llegenda batent el rècord del món de 24 hores recorrent 88 quilòmetres i 712 metres a la piscina dels Ploms, tothom l’identificava com el pare del Jordi Cervera nedador. Però n’estic segur que en cap cas el va incomodar veure’s superat per l’ombra allargada del fill esportista i polític. No hi pot haver res més agraït per un pare que el reconeguin per l’estela del seu fill.

La foto que il·lustra aquest article ho diu tot. Té un any mal comptat. Els dos Cervera -el primer i el segon- junts en l’acte de presentació de la darrera gran gesta del tragamilles, la travessia solidària de L’Ampolla a Salou que va cobrir, amb èxit espatarrant, a benefici d’una bona causa, la Fundació Rosa Maria Vivar de la família Oliva, estretament vinculada a la història vital i professional dels Cervera. En aquella fita un altre Cervera -el Jordi Cervera Guasch, Cervera III al Món de Reus- va ser cabdal, dalt de la llanxa, per coordinar tot l’operatiu de la gesta.  

És evident que el suport del pare (i de la mare, no ho hem d’oblidar) ha estat determinant per explicar la trajectòria esportiva i ciutadana del fill. N’estic segur que a partir d’ara, des del cel, el senyor Cervera contemplarà, amb privilegiat ull de falcó, com el seu primogènit continua travessant la Mediterrània a benefici de causes solidàries i -sobre tot- fent ciutat al crit permanent de “Sang del Prim”. L’autèntic ADN Cervera.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La Fotuda Llamborda / La Llamborda Fotuda

Hi ha dies que els que pretenem, amb menys o més encert, escriure sobre El Món de Reus ens trobem amb l’article fet. Penso en pàgines viscudes (i memorables!) com les redactades arran de la reorientació de la imatge de la Pastoreta, de la fastuosa reinauguració del tobogan Tobi de les Parcel·les Casas o, més recentment,  de l’impacte del cul bellugadís de la Llibertat. Però la transcendència sòcial i mediàtica que ha suposat la sostracció de la llamborda del Mercadal només és comparable al terrabastall ciutadà que va provocar, en el seu dia, el robatori del tricicle del Panarra Volador.

Fa molts anys, quan em guanyava la vida (poc i malament) a Ràdio Reus, amb el mite vivent Enric Tricaz vam veure una oportunitat de fer reusenquisme al més pur estil dels inoblidables savis del Campanaret. Es tractava de recuperar l’esperit de la Medalla Pètria que Gort i companyia repartien entre insignes figures de la fauna i la flora local.  Així va néixer LA LLAMBORDA FOTUDA, un pedrot autèntic que robàvem impunement de la via pública aprofitant algunes obres de millora del paviment als nostres excelsos vials. S’estilava dir-ne, també, LA FOTUDA LLAMBORDA, expressió que hom vociferava quan ensopegava en un dels molts carrers pavimentats amb aquests granits rectangulars.

Doncs bé, anys després de repartir gairebé un centenar de llambordes al caliu dels micròfons de la Ràdio, durant aquestes últimes hores he assistit, amb enorme expectació, al rebombori provocat per la sostracció d’una de les centenàries pedres que dibuixen l’històric paviment del Mercadal. Per la memòria sonora del Món de Reus quedarà la solemne i corprenedora intervenció del senyor Alcalde lamentant aquest furt intolerable que altera un dels patrimonis més sagrats de la gent de Reus. Una tràgica descoberta que fou possible gràcies a l’accidental ensopegada d’una pobre conciutadana que, distreta contemplant com de bonic és l’skyline del Mercadal, va posar el peu al forat provocant un server mal de turmell i -el que és més remarcable- l’inici d’una història genuïnament ganxeta que hagués signat el mateix Berlanga.

I amb tot això a les esglésies, alertades de la possible arribada dels sis malfactors cercant el perdó diví, s’està a l’expectativa de si el miracle de la Llamborda Fotuda té un final feliç com el del robatori del tricicle del propietari del Forn Sistaré. Per contribuir a la investigació, el Gremi de Forners ja ha proclamat que ofereix una valuosa recompensa, amb un assortit fabulós de pans de pagès i coques amb cireres, als qui puguin donar alguna pista del lloc on s’amaga el pedrot. Amb aquest bé de Déu no guanyarem per delators.

I amb tot això TV3, sempre tant atenta i amatent a les coses realment importants de Reus, ha dedicat temps a la malifeta a l’informatiu comarques d’aquest migdia. Ho ha fet entrevistant a tres il·lustres reusencs. D’entrada al rialler i sempre disposat Sergi Llambrich, de l’acreditat restaurant Cal Gallisà, però que se l’ha presentat (a la tele) com un que té un bar al Mercadal. Vaja, una definició poc llustrosa. Llambrich, circumspecte, ensenya a càmera la foto del forat amb un ram de flors que havia deixat un veí corprès per la desaparició de la llosa. També han entrevistat al Fito Luri que, per un moment, m’he pensat que s’arrancaria a cantar “La Llamborda a Cassiopea” evocant el sentiment que li ha produït el tràgic succès. I finalment l’acreditat farmacèutic Josep Maria Bru que, amb la seva flegma habitual, posa una mica de seny advertint a la intrèpida periodista que potser a Reus hi ha coses més importants que la desaparició d’una pedra, encara que sigui del Mercadal. Sàvies paraules.

En definitiva, l’enigma està servit. I ens espera un cap de setmana on tots ens mirarem de cua d’ull per saber si l’altri, sota el jersei, porta la ditxosa llamborda per deixar-la a la Prioral, a Sant Joan o a Crist Rei. Per cert, si aneu a qualsevol parròquia de la ciutat, vigileu a l’entrar no fos cas que ensopegueu amb la maleïda pedra abandonada pel lladregot a la recerca de la misericòrdia del senyor alcalde. Ja seria el súmmum.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La nostra Neus

La família Baiges Illarramendi amb la Neus Segrià (i el seu grandíssim somriure) a la nit dels Imprescindibles de Canal Reus TV

Quin dia més trist pel Món de Reus. Ens ha deixat la Neus Segrià, la nostra Neus. De les millors persones que he conegut mai. Recordo una època fabulosa quan enfilava el carrer de Balmes i feia visita, successivament, al Ramon Ferran i, després, a la Neus. Aquell carrer, que durant anys també va habitar el gran Josep Maria Gort, era un eixam d’artistes d’inspiració infinita. Però, sobre tot, de persones encantadores. Jo vaig tenir la sort de fer-me gran a l’estudi pictòric del meu pare, envoltat de quadres, d’aquarel·les i pinzells. I on a tothora hi passaven amics, bons amics, per fer-la petar i arreglar el món. Per això, visitar el taller de la Neus o del Ramon es convertia en una experiència sensacional. Quants records. I tots bons

De la Neus n’he tingut notícia gairebé fins el darrer dia. Fruit de l’amistat que vam teixir després de tants anys de relació,  amb la meva esposa li vam demanar si podia impartir classes de ceràmica a la meva sogra, la Maria Josepa Domènech, persona posseïdora d’una especial sensibilitat artística. La Neus, que ja començava a patir algun embat físic, va acceptar la proposta amb una entusiasme fabulós. I d’aquelles classes en va sortir una intensa relació que m’ha permès rebre, de manera periòdica, informació precisa sobre la seva mala salut de ferro.

D’ençà que m’han comunicat la trista notícia que no em puc treure del cap La vall del riu vermell. Els primers motets de la cançó semblen dedicats a ella: “Trobarem a faltar el teu somriure”. Perquè el seu tret més característic era, precisament, aquest somriure immens que et regalava amb una generositat constant. I la foto que il·lustra aquest article, feta després d’una nit de joiosa felicitat als Imprescindibles de Canal Reus, n’és el millor testimoni. La Neus era tot cor. D’una bonhomia excelsa. D’una senzillesa extraordinària.

Ja ho diuen que  ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I els artistes ho tenen fàcil perquè les seves obres els fan immortals. Com les de la Neus, que tot i la seva absència, ens continuaran emocionant i ens recordaran la immensa sort que hem tingut d’haver pogut conèixer una persona tan genial. I en el record se’ns farà present el seu somriure esplèndid, franc i sincer que -diria- avui he vist dibuixat al cel com un arc de Sant Martí rere del seu campanar, del nostre campanar, el de Reus.

Un petó Neus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Se’ns ha mort l’Antonio Martra

L’Antonio Martra en la caricatura original de Josep Maria Baiges i Jansà

Se’ns ha mort l’Antonio Martra. I parlo en primera persona del plural perquè el sentiment que ha generat la seva desaparició al Món de Reus, amb la notícia corrent com un reguer de pólvora impactant directament sobre la gent que va tenir la sort de conèixer-lo, demostra l’afecte i la consideració que es va guanyar un dels millors dirigents esportius sorgits de la nostra ciutat.

Ho demostra la caricatura que il·lustra aquest article i que el meu pare, el Josep Maria Baiges i Jansà, va crear l’any 1969. Per encàrrec de l’inoblidable Engelbert Borràs Roca, va obsequiar a tots els integrants del mític Reus Deportiu de les sis copes amb les seves respectives caricatures plenes d’elements al·legòrics. En el cas de l’Antonio Martra, en qualitat de responsable d’aquella llegendària secció d’hoquei, se’l veu projectant a la pantalla un equip de pel·lícula format pel Joan Sabater, el Santi Garcia, el  Josep Maria Rabassa i els germans Vilallonga com a referents d’aquella alienació llegendària i amb un afició entregada, de manera entusiasta, als seus herois. Una projecció que servia, també, per posar en valor la trajectòria de la Família Marta, pioners en l’exhibició i filmació de pel·lícules a la ciutat, com ho demostra l’excepcional arxiu documental que hom pot visionar el Centre de la Imatge del Mas Iglesias.

Una de les coses que, en perspectiva, més sorprèn de la irrupció de Martra com a responsable de l’hoquei reusenc en aquella època extraordinària era la seva insultant joventut. No arribava a la trentena. Un fet que demostra que el bon directiu no té edat. I que en el fons el que importat és la capacitat de fer ciutat a partir d’un vincle emocional i afectiu a la realitat que t’envolta.

M’ho explicava sovint l’Enric Tricaz, bon amic de Martra, en aquelles inoblidables sessions radiofòniques que vam compartir a l’emissora de la ciutat i on també vam tenir l’oportunitat d’explicar el seu salt a la presidència de la Federació Espanyola de Patinatge. El secret d’aquell equip és que tots -jugadors, entrenadors i directius- en essència eren un grup d’amics ben avinguts. Vet aquí la clau de l’èxit. Allò sí que eren valors.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La Crònica d’un desnonament anunciat

La Bombonera del Bravium

Se’m fa difícil escriure aquest article sobre el conflicte entre el Bravium i l’Arxiprestat perquè a tots dos bàndols -i talment, dit així, sembla que descrigui un enfrontament bèl·lic- hi ha gent que valoro i aprecio. Ara i abans. Perquè el que hem viscut durant aquestes últimes hores ha estat la culminació de la històrica desavinença entre un propietari i un llogater, amb tot el que representen cadascú en la realitat religiosa, cultural i social del Món de Reus. Segurament, com passa en totes les disputes, cadascú té la seva part de raó. Per això se’m faria molt complicat prendre partit indissimuladament per un dels dos sense tenir la sospita, fundada, que soc injust amb l’altra part.

D’aquesta relació accidentada en vaig parlar en diverses ocasions amb el Jaume Amenós i amb Mossèn Creu Saiz. Ho vaig fer per iniciativa pròpia. Ni un ni l’altre em van atribuir cap paper de mitjancer. Però atenent l’afecte que sempre he professat a l’entitat i el respecte que em mereix l’Arxiprestat, pensava (amb la innocència que sempre em caracteritza) que potser amb la meva intervenció podia temperar els ànims i afavorir un clima més cordial de relació. De tot aquest procés també en vaig parlar amb Mossèn Roquer, possiblement el capellà més lliure que he conegut mai, i la seva visió va ser molt il·lustrativa. Però no revelaré públicament el contingut d’aquella conversa perquè, dissortadament, ja no és entre nosaltres i no podria ni confirmar ni rebatre la meva versió.

Amb tot això la gran pregunta que molts ens formulem és si el Bravium podrà subsistir atenent el panorama que se li presenta. La roda de premsa va servir per formalitzar un desnonament en tota regla, emplaçant-los a treure totes les pertinences de la mítica entitat, per poder treballar com cal en les obres de reforma. M’imagino a Figuerola i companyia sortint del teatre buscant acomodament als caps grossos de l’Amenós i del Jorbor, al vestuari del Don Quan Tanorio o al monumental arxiu que gestiona el Siscu Marca entre d’altres dels (moltíssims) elements que es guarden a les dependències de la bombonera del carrer de la Presó. Ignoro si la demanda eclesiàstica de fer net inclou, també, el pati de butaques que, com tantes altres coses, la gent de l’entitat va renovar des del més absolut voluntariat, seguint la màxima que ha imperat en totes i cadascuna de les seves actuacions, la de servir a Reus per fer ciutat.

Em deia un bon amic, tot comentant la notícia, que tot plegat certifica que el Món de Reus que estimem, els d’una certa edat, agonitza. I no li falta raó. Potser és llei de vida i tampoc ens hi hem de posar pedres al fetge. Tot canvia, tot evoluciona i tot es transforma. És com el tema del futbol que, després d’observar atònits la desaparició del Reus i el nou ascens a la presidència del Barça del seu responsable, ara sabem que al camp municipal hi jugaran els Barcelona Dragons de futbol americà. #Aspactaculà. Tot plegat sembla, precisament, una desgavellada ocurrència d’aquelles cèlebres innocentades del Bravium.

En tot cas jo no perdo l’esperança que la situació es pugui reconduir. I que els que són allà dalt ens il·luminin. Diria que aquest matí, enfilats en un núvol, m’ha semblat veure a Mossèn Creu i Mossèn Roquer negociant amb el Jaume Amenós i el Jordi Boronat, i també al Bartolo immortalitzant la cimera. Qui sap si a una certa distància, i amb la intervenció divina, finalment s’obrarà el miracle. Perquè la fe, al cap i a la fi, és l’últim que es perd.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un Món de Culs

El cul en qüestió a la plaça de la Llibertat

N’estic segur que un dia d’aquests el professor Sebastià d’Arbó dedicarà un dels seus MISTERIS als fenòmens paranormals que es produeixen, de manera cíclica i periòdica, a la plaça de la Llibertat del Món de Reus. Només cal recordar, per exemple, que en aquest indret de la ciutat es va materialitzar la irrupció del cèlebre Panarra Volador. Per obra i gràcia d’un artefacte infernal -un tricicle de gran cubicatge- el Xavier Pàmies va travessar, a la velocitat de la llum, aquest singular vial provocant l’astorament dels vianants que per un moment van creure que el popular forner s’encastaria als vitralls de l’antic Diporto. Tot i així, amb un derrapatge que ja signaria el mateix Carlos Saiz, el propietari del Forn Sistaré va aconseguir redreçar el seu vehicle, deixant les roderes a l’asfalt. Així va néixer el mite del Panarra Volador. Quants records.

Doncs bé, a la mateixa plaça Llibertat el comú del poble encara avui es frega els ulls després de veure un cul moure’s, amb un tremolí incessant, gairebé a les mateixes revolucions que les del Panarra amb pantalons curts. Aquest fet prodigiós es va produir dilluns passat a plena llum del dia. La notícia ha circulat, de manera trepidant, a la xarxa, posant l’accent en l’evidència que només a Reus passen aquestes coses i provocant la sorpresa majúscula de la ciutadania que no dona crèdit al vibrant moviment de natges de la protagonista.

El Diari de Tarragona, àvid d’exclusives periodístiques, n’ha fet notícia entrevistant a la ballarina d’origen cambrilenc que, tot i ensenyar el cul al mig de la via pública sense cap vergonya, prefereix de moment mantenir-se en l’anonimat. Tot i exposar-se a una possible multa per descobrir indissimuladament tanta cuixa al mig del carrer i que podria contravenir l’ordenança pública del decòrum -diuen que la guàrdia urbana va de cul per detenir-la- la mateixa protagonista ho posa en dubte afirmant que no és cap mal fet anar en roba interior pel mig de la ciutat bellugant-se sinuosament. Caldria preguntar als seus pares si pensen el mateix que la seva intrèpida filla.

Curiosament la notícia també adverteix del mal de ventre que ha patit el bon jan del Daniel Villanueva, el director de l’Escola de Cinema. Resulta que s’ha escampat el rumor que el pompis en qüestió formava part del seu últim curtmetratge. O, com pertocaria en el cas que ens ocupa, cuLmetratge (gràcies Juanlu per l’ocurrència). I com és lògic més d’un s’ha pensat que l’oscaritzat director reusenc s’havia passat, ocasionalment, al porno urbà. Vaja, que havia convertit la Llibertat en la plaça del Llibertinatge. Fot-li que és de Reus!

En resum, i per no embolicar més la troca, podem concloure afirmant que la pandèmia ha convertit l’indret, que abans era escenari de multitudinaris actes ciutadans, en un lloc inhòspit, solitari, únicament travessat per transeünts ocasionals. Un autèntic cul de món. Doncs bé, per obra i gràcia de la ballarina inquieta, ara ja podem afirmar que la plaça és un Món de Culs.

Ves que l’Ariel no li dediqui una cançó, el Carles Busquets l’aparador de Cal Niepce i el Ramon de la Fuente una figura de xocolata per la mona de Pasqua. Del cul, esclar. Jo ja m’ho espero tot.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El Joan de Cal Pujol

Joan Llauradó Such, el Joan de Cal Pujol (Foto Reus Digital)

Diuen que la millor publicitat per un establiment és el servei que presta a la seva clientela. I això, els de Reus, ho sabem bé. Quants botiguers han fet de l’atenció al client la seva campanya de màrqueting més productiva per escampar arreu, gràcies al boca-orella, les excel·lències del seu comerç. De vegades, fins i tot, no ha importat el gènere que despatxen. La gent hi acudeix, únicament, amb el desig de viure l’experiència de sentir-se important gaudint de les atencions de l’insigne botiguer.

Ahir ens deixava un referent d’aquesta manera de fer i de ser darrere del taulell, el Joan Llauradó Such, el propietari de l’acreditada Casa Pujol del carrer de Monterols. El popularíssim Joan de Cal Pujol, com resava l’esquela publicada al Diari de Tarragona, ha estat  un botiguer extraordinari, simpatiquíssim, atent, disposat. I amb una memòria prodigiosa a l’hora d’explicar-te anècdotes viscudes en aquesta petita reducció de l’Univers Ganxet que ha estat sempre el carrer de Monterols. Precisament quan em veia sempre em preguntava per la meva sogra, la neta del Francesc Domènech, un dels professionals que va treballar a la botiga durant bona part del segle XX. Llauradó evocava anècdotes divertidíssimes del sastre Domènech en una època on els botiguers i dependents tenien temps, també, per fer-ne alguna de grossa amb l’únic objectiu, altament recomanable, de viure i riure.

Però a més de fer gran el negoci i la família, el Joan també va dedicar temps i recursos a la seva altra gran passió, els colors roig-i-negres. M’ho recordava el Jordi Cervera -Nedador de primera, com canta l’Ariel en les seves cançons RTV-. Els dies de partit al temple del carrer Gaudí, just després de tancar la botiga, el veies  sempre assegut a les graderies per animar l’equip del seu cor. Una afició que va traslladar, també, a la seva activitat professional. Durant anys els jugadors del Reus, sense necessitat de calçar-se els patins, ja causaven sensació a l’arribar a les pistes foranes vestits de vint-i-un botons gràcies als tratjos fets a mida de Casa Pujol. Gairebé res.

S’acostuma a dir que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I en el cas de Reus hi ha botiguers que seran eterns per la petjada que han deixat entre la seva clientela. Com el Joan de Cal Pujol.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari