Aritz Rècord Garai

(Vicenç Llurba / Mundo Deportivo)

He de reconèixer que aquesta temporada m’he quedat orfe de símbols locals al CF Reus Deportiu. L’adéu de l’enyorat Ramon Folch, la inoportuna lesió del David Querol o el transvasament de l’Ebre del Natxo González (que sense ser de Reus, ho semblava) fa que els partits dels roig-i-negres me’ls miri d’una altra manera. Ni millor ni pitjor, sinó diferent. Per això el derbi de diumenge passat em feia patir. Tot i que no he dubtat mai de la innegable professionalitat de la plantilla, jugar un partit de la màxima sense cap ganxet a les nostres files em generava un cert desassossec. No hi puc fer més. Sóc un romàntic. I per això em preguntava, poc abans de començar, si els nostres gladiadors serien capaços de deixar-se la pell al circ romà de la Imperial en defensa dels nostres colors.

Em vaig agafar a l’esperança que l’incombustible Joan Solanas, delegat de l’equip, o el flegmàtic Doctor Roca, responsable dels serveis mèdics, els hi fessin entendre l’enorme transcendència emotiva del partit. O que el president Llastarri, bregat en mil batalles futbolístiques reusenques i cornudellenques, els esperonés per adonar-se’n de la transcendència del matx. Com s’acostuma a dir, eren només tres punts. Però a nivell emocional, i atenent que això del futbol és un estat d’ànim, una victòria podia significar un triomf espatarrant. I trencar una dinàmica negativa que pel tribunero del Reus començava a ser realment preocupant.

I al final la victòria va somriure del costat roig-i-negre gràcies al mag de Puentedeume, Juan Domínguez, i al maravilhoso Vitor Baia que, com Màyor l’any passat, va deixar pel record un gol que formarà part dels annals roig-i-negres. Sense oblidar, naturalment,  a Sant Badia, que a l’últim sospir va fer una de les seves aturades magistrals evitant l’empat del Nàstic que ja es cantava a la graderia. Tres protagonistes que van sobresortir d’un equip que, en conjunt, va signar un partit impecable amb el gran capità, Jesús Olmo, convertit una vegada més en el baluard inexpugnable, com cantava l’Ariel Santamaría en el seu inoblidable himne de l’ascens,.

Però segurament la magnífica imatge que va oferir el Reus Deportiu al camp grana no s’explicaria sense l’extraordinària disposició tàctica de l’entrenador Aritz López Garai i del seu segon, Xavi Bartolo,  que van saber llegir el partit des del primer minut, convertint l’equip en un escull insalvable pels granes. És per tant de justícia reconèixer la feina de l’entrenador que els dos últims anys ha signat una fita extraordinària en la més que centenària història del club: guanyar al Nàstic, a la lliga de futbol professional, com a jugador i com entrenador. Amb permís del Llastarri, ja només li faltaria derrotar-lo com a President. Això sí que seria un rècord apostoflant.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Cabaret Imprescindible

La Fundació Esclerosi Múltiple es va convertir en la gran protagonista de la Nit dels Imprescindibles 2017 organitzada, dissabte al vespre al Fortuny, per Canal Reus TV i Vermuts Miró. L’entitat, que gestiona de manera exemplar l’Hospital de dia al Mas Sabater d’atenció sociosanitària, amb un enfocament multidisciplinari a persones afectades per l’esclerosi i altres malalties neurològiques progressives, va guanyar la votació popular que es va obrir al públic pocs dies abans de Nadal.

La realitat de la FEM és d’aquelles que cal posar en valor atenent la important tasca social que realitzen en benefici de la comunitat. Toca felicitar la Fundació per aquest premi tan merescut i destacar l’alta qualitat humana de tot l’equip gestor i administratiu, d’on sobresurt la gran Sefa Bové, incansable i entusiasta tècnica de comunicació i organització que gràcies a la seva empatia i proximitat explica, en bona part, el perquè de la difusió i popularització de la feina que realitzen en benefici dels malalts.

Per això és tan important aquest premi que adquireix una major dimensió atenent l’enorme competència existent si repassem els mèrits de la resta de finalistes. Certament qualsevol dels 10 seleccionats es podria haver endut el premi. I per això, també, vaig celebrar que per primera vegada l’organització considerés la possibilitat que els nominats s’adrecessin a l’auditori des del faristol. Les seves intervencions van ser del millor de la nit, perquè és van ajustar en forma i to al que vol ser aquesta gran festa de reconeixement ciutadà. I la seva espontaneïtat es va convertir en el millor amaniment de la vetllada.

Des del to solemne i didàctic de la Maria Adzerias i l’Albert Morelló de Còdol, passant per la divertidíssima intervenció de l’Antonia Llauradó de les Dàlies de Maspujols, el conte reivindicatiu del Dani Rubio del Santes Creus, la insultat i enèrgica joventut dels representants de l’Orfeó, o arribant al sensacional parlament del Xavier Pàmies Sistaré i el seu alter ego capgròs, amb una dedicatòria emocionada i sentida als que hi són i als que no hi són, com el seu avi Papitu, hoste habitual de la llotja dels solters del prosceni del Fortuny.

I la gala, entesa com espectacle i diversió, novament va respondre a les expectatives superant el nivell de l’any passat. I l’empresa no era fàcil, perquè el llistó era molt amunt gràcies al claqué del qui fou el duet meravelles dels informatius televisius, el Jaume Vich i l’Elisabeth López, actualment triomfant a Barcelona i que dissabte es van convertir en espectadors d’excepció asseguts a la platea. Però Canal Reus té un Dream Team en gent com el Santi Suárez, la Carlota Martí o la Lourdes Domènech (per citar només alguns responsables entre bambolines) sota la direcció del Sergi Vallhonrat, que allà on va, triomfa.

La gala va tenir dos moments apoteòsics per multitudinaris. L’arrencada amb tres batucades amb DO Reus a l’escenari dirigides per l’omnipresent Jordi Salvadó. I, després, una connexió a les instal·lacions de firaReus on vam ser testimonis d’un pla seqüència d’infart amb les integrants dels diversos grups de gimnàstica rítmica de la ciutat. Amb tants colors, moviments i somriures, amb la càmera movent-se a ritme frenètic, allò semblava l’arrencada de LA, LA, LAND.

Com és habitual l’espectacle  va servir per comprovar els dots artístics del personal de la televisió amb la irrupció, per primer any, de la redactora Anna Fortuny que, veient-la tan desimbolta dalt de l’escenari, a partir d’ara la podrem considerar la Lloll Bertran del Món de Reus. Va actuar a gran nivell al costat de l’extraordinari Xavier Graset, enorme en la conducció de la gala. I després es va arrencar a cantar amb uns cors de luxe: el charmant Adrià Morte, elegantíssim amb un esmòquing impecable; la Rita Hayworth dels informatius, l’Ariadna Escoda; la portentosa Sílvia Sagalà, vestida de blau fantasia; i el periodista trabucaire, el Jordi Olària, a qui vam veure amb una indumentària insòlita: elegantment vestit amb corbata de llaç. I tot complimentat amb un grup de ball que va fer les delícies del respectable. De fet l’Artis i l’Escola del Centre de Lectura es van encarregar, en diversos moments de l’acte, de demostrar les seves habilitats.

Durant la gala també vam escoltar la veu, com si fos un dels supertacañones de l’1,2,3, de l’històric Carles Martí, responsable d’administració i comptabilitat de la tele, a qui anomenen TERMINATOR ja que és l’únic supervivent de la fundació, ara fa 20 anys, de la tele local. També van sortir a l’escenari els imprescindibles del Bravium,  i dos dels integrants del Clownic, hereus del Tricicle, l’Edu Méndez i el Gerard Domènech que van trencar el foc amb molta gràcia. I capítol a banda mereix l’emotiu record in memoriam que va precedir les impecables veus de la Dolors Esquerda i el Salvador Forés recitant poemes de Mossèn Muntanyola.

Però qui dissabte va triomfar com l’Starlux, qui es va consagrar en el panorama artístic reusenc, qui va entrar per la porta gran a l’olímp del Fortuny, va ser el Marc Andreu. Aquest targarí de Reus va destapar-se com un artistàs del music hall amb multitud de registres. Quin domini de l’escena i de l’escenari! D’entrada va fer de Liza Minelli versionant el tema central de cabaret amb una lletra inspirada en les barres de pa de pagès del Pàmies Sistaré. La temperatura al teatre va pujar més que el forn del panarra volador en plena ebullició. Després se’ns va convertir en la Tania Doris, com si fos al Molino, amb tanta ploma i boa que -diria- va acabar amb les existències del Barato.

El millor, però, estava per arribar. A l’acabar, sortint de darrere de la platea, abillat amb vestit fosc, es va posar a cantar el Just a Gigolo que va popularitzar Louis Prima. I de cop i volta, quan s’enfilava a l’escenari per les escales de platea, van irrompre a l’escenari unes parteners inimaginables. Per un costat el Jordi Bertran del Bravium i el Fito Luri. Per l’altre el Jordi Gil i l’Enric Company (que també havien participat de la presentació de la gala) amb el Jordi Salvadó. I tots cinc esplèndidament vestits de dona, interpretant la cançó amb un afinament impecable. La banda, dirigida pel mestre Albert Galcerà, va fer la resta amb un acompanyament sensacional.

L’actuació va arrencar, d’immediat, una sonora riallada del públic que es fregava els ulls davant d’una seqüència memorable. La sorpresa inicial es va convertir en una grandíssima ovació quan va sortir a escena el gran Gerard Marsal, el Kenny G del Món de Reus, amb el seu saxo i minifaldilla. I al final també va aparèixer el Graset, amb un vestit de lluentons vermell maduixot.   El número, com deia, va ser impecable. I té molt de mèrit. Perquè no es fàcil posar una colla d’homenots transvestits dalt de l’escenari i no caure en la xavacaneria més vulgar. Els artistes -perquè dissabte ens van demostrar que ho són de cap a peus- van mantenir el to que requeria la gala amb una execució fantàstica. Insisteixo, no era fàcil. La línia era molt fina. Es podia haver caigut fàcilment en la vulgaritat. I ells, en canvi, van aconseguir mantenir el to molt dignament.

De tot plegat en devia prendre nota el Valentín Rodríguez, el President de la Federació d’Associacions de Veïns de Reus, que pocs minuts abans havia pujat a recollir el premi ETIQUETA NEGRA que va atorgar a l’entitat vermut Miró per la gala solidària que realitzen pels volts de Nadal amb actuacions i playbacks de veïns i polítics. Jo, del Valentín, veient el nivellàs de l’espectacle, els llogaria per la gala de l’any vinent. I fitxaria al Marc Andreu per presentar-la. Això s’ha de repetir.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Us convidem al concert de la REUS JOVE

En aquest mateix blog he parlat en diverses ocasions de la trajectòria de la Cobla Reus Jove que s’ha convertit, per mèrits propis, en una de les formacions de referència al país. De fet enguany serà una de les formacions convidades al certamen de la Sardana de l’Any que es realitzarà, el proper mes de maig, a Alcanar. Un dels actes culminants de l’univers sardanista on s’escull la millor composició estrenada durant el 2017.

Escoltar la cobla sempre és un goig. I aquest proper diumenge tindrem una nova oportunitat en el concert commemoratiu del vintè aniversari que es realitzarà, a partir de les 12 del migdia, al Teatre Bartrina. Un recital, com és marca de la casa, preparat a consciència, amb un repertori d’altíssima qualitat on destaca l’homenatge al  bicentenari de Pep Ventura i al centenari del naixement de Ricard Viladesau i, també, l’estrena de dues sardanes dedicades a la cobla en motiu d’aquest aniversari rodó. Podeu conèixer el programa sencer al blog de la cobla.

Des del Món de Reus volem sumar-nos a la festa de la Cobla convidant-vos a l’acte. Si voleu disposar de dues entrades per assistir-hi només cal que ens feu arribar un correu, indicant el vostre nom i número de telèfon, a l’adreça elmondereus2018@gmail.com. Un cop us confirmem, també per correu, que heu obtingut les entrades, podreu recollir-les a la taquilla del Bartrina abans de l’inici del concert.

Preneu nota: Diumenge teniu una cita amb la sardana. I amb la Reus Jove, naturalment.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Martí/Pérez

Josep Maria Martí i Lluís Miquel Pérez al plató del Qüestió de Fons

He volgut inspirar el títol de l’article d’avui en la pel·lícula Frost/Nixon dirigida, el 2008, per Ron Howard . Una cinta que evoca l’entrevista que Richard Nixon va concedir al periodista David Frost tres anys després de veure’s obligat a deixar la Casa Blanca i d’haver guardat silenci des d’aleshores. D’aquí l’impacte d’aquesta conversa que, atenent la seva transcendència, va marcar tota una fita en el periodisme polític.

Salvant les distàncies entre els Estats Units i el Món de Reus, i sense voler establir cap tipus de paral·lelisme entre els personatges citats, Canal Reus va decidir convertir l’emissió de l’últim Qüestió de Fons en una rèplica de l’enfrontament dialèctic Frost/Nixon amb dos protagonistes genuïnament locals: el periodista Josep Maria Martí i l’alcalde Lluís Miquel Pérez. Set anys després de deixar la màxima responsabilitat municipal, Pérez es sotmetia a l’interrogatori d’un comunicador històric, bregat en mil batalles informatives i profund coneixedor de la realitat política del Món de Reus.

La primera part de la conversa va ser la més personal, evocant la infantesa i joventut del protagonista. Vam saber que Pérez havia començat a treballar, als catorze anys, de meritori a cal Cochs, a les assegurances, per entrar després, per oposició, al Banc Exterior per fer de “botones”. Començava així una trajectòria a l’entitat financera on hi va dedicar, en diversos càrrecs, tota la seva vida professional.

Però malgrat aquesta vinculació amb el món de la banca, Pérez va reivindicar la seva primera formació. “Vaig treure’m el títol de Torner ajustador de tercera a l’Escola del Treball” per obtenir, anys més tard, la llicenciatura universitària en Història Econòmica.

Martí també va interessar-se per la seva trajectòria al Centre de Lectura on va coincidir amb personatges de l’alçada del Pere Anguera. “Per mi va ser un amic, un mestre i un referent” va respondre amb evident emoció. Ara bé, qui va introduir-lo al Centre no va ser Anguera si no l’expresident Jordi Escoda. “Necessitava algú per portar els comptes i em va venir a buscar”. S’iniciava, així, una vinculació amb l’ateneu de referència a la ciutat que determina, sens dubte, el seu enorme vincle social i emocional amb Reus.

Però fet aquest tomb per la vida, Martí va decidir treure qüestions més punyents. D’entrada parlant d’Innova. “Aquesta macro estructura va ser un error o un encert?”. “En l’últim programa electoral, que no vam poder aplicar, ja apuntàvem que l’estructura s’havia de simplificar” recordava Pérez. A continuació el periodista es va referir al seny ordenador d’Innova amb una pregunta concloent: “Josep Prat és el bo o el dolent d’aquesta pel·lícula?”. I en aquest punt van tallar l’emissió per donar pas a publicitat. Una pausa dramàtica per obligar a l’àvid espectador a no moure’s de la cadira davant la transcendència de la qüestió.

Després de quatre anuncis, Martí va tornar a repetir la pregunta sobre el paper de Prat a la pel·lícula d’Innova. I Pérez va contestar sense embuts: “Des del punt de vista dels seus serveis a l’Ajuntament va ser una situació excepcional poder comptar amb una persona amb el cap tan ben estructurat com el Josep Prat. Des d’altres aspectes no puc parlar perquè no era una persona unidimensional en relació a l’Ajuntament ja que treballava per la Generalitat i era President de l’Institut Català de la Salut. Tenia altres responsabilitats que no puc valorar. Però se li ha d’agrair que hagués ideat els mecanismes per fer la transformació d’aquesta ciutat.”

Martí, però, insistia en el perfil de l’artífex d’Innova. “En una ocasió va dir que Josep Prat era un servidor públic exemplar. Encara ho creu?”. I Pérez, novament, va repetir l’argumentari anterior: “Des del punt de vista de la seva relació amb l’Ajuntament ho crec. Però, insisteixo, només puc parlar de la seva feina al consistori. En altres àmbits no ho sé. Ara bé, si era cridat per fer feina en d’altres àmbits i en d’altres administracions devia ser per alguna cosa.”

Martí va continuar amb d’altres qüestions recordant una de les lletanies més repetides a la ciutat a les acaballes del seu mandat. “L’Hospital va ser una obra dimensionada o una alegria arquitectònica?”. I Pérez va ser concloent. “El dimensionat no el determina l’Ajuntament, si no qui té la responsabilitat dels serveis sanitaris que és la Generalitat”, per recordar a continuació que inicialment “l’hospital havia de ser una mica més petit, concretament havia de tenir una ala menys. Però va ser en un debat a l’Ajuntament que el grup municipal de Convergència i Unió, liderat per Carles Pellicer, ens va suggerir de demanar aquesta ampliació atenent la realitat del territori i la creixent demanda dels serveis sociosanitaris per la gent gran. I així va ser”.

Martí va recuperar novament l’argument judicial apuntant el paper que van jugar els alts funcionaris municipals a l’hora de supervisar les decisions de l’equip de govern en relació a Innova. “No entenc una cosa: si vostès ho feien bé, com pot ser que el secretari i l’interventor de cop i volta ho qüestionessin?”. “Jo tampoc ho entenc, -va reconèixer Pérez- perquè des de secretaria i també intervenció en cap moment ens van dir que féssim les coses malament com era la seva obligació en la funció fiscalitzadora que els hi pertoca.”

“I la qüestió judicial el preocupa?” li va preguntar Martí. “No, perquè de responsabilitat en els casos que m’acusen no en tinc cap. I així ho demostrarem. En canvi, el que realment em preocupa és el que haurem de fer després del judici per reparar el patiment que aquesta causa ha portat als regidors i als funcionaris imputats i a les seves famílies. Això qui ho pagarà? I la gent al carrer tampoc ho entén. Em trobo moltíssimes persones que em pregunten com s’ha pogut arribar a aquesta situació de manera tan injusta”.

“El seu partit s’ha portat bé amb vostè?” va deixar anar Martí per saber el paper del PSC en tot plegat. “Com institució no. però hi ha moltes persones del partit que mai m’hauria pogut pensar que estiguessin tan pròximes en moments tan difícils com aquests” . ”Però vostè esperava un final com aquest al Jutjat”? va insistir el periodista. “Miri, tinc una tranquil·litat d’ànim perquè ser que no he fet res malament. Però també tinc una insatisfacció interna perquè alguns projectes estaven previstos amb convenis signats amb la Generalitat no s’han tirat endavant com l’institut escola” referint-se, concretament, a la construcció de l’edifici de l’escola dels Ganxets, a la carretera de Castellvell.

I a la fi, per acabar, Pérez va fer una revelació molt significativa sobre com s’han capgirat les relacions entre els partits polítics a la ciutat amb tot l’enrenou d’aquests últims anys. “Li explicaré una anècdota del que s’anomenava l’oasi (polític reusenc). Quan el regidor Tomàs Barberà va finalitzar la seva etapa a l’Ajuntament les famílies de tots els regidors vam llogar una golondrina i vam anar a fer un passeig per la Mar de la Frau, com diria el Ramon Gomis. L’ambient era de fraternitat i vam acabar la trobada menjant-nos un arròs a la mateixa taula. Això avui dia és impossible. Uns i altres es tiren al jutjat. I crec, sincerament, que haurien de recuperar una mica aquesta manera de fer d’abans perquè el que estem aconseguint amb aquesta contínua judicialització és que la gent s’avorreixi de la política i que, de retruc, la ciutat no avanci”.

No li falta raó a l’alcalde Pérez quan diu que això de la golondrina i la paella seria impensable. Veient com les gasten alguns regidors, amb un duríssim creuament de declaracions, segurament s’acabarien tirant els plats d’arròs pel cap i el vaixell de recreo faria la fi del Titànic. Ja ens entenem.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Reus Capital dels Tècnics de Cultura

La festa final al Mercadal (ACN-Reus Digital)

La ciutat va acomiadar en doble sessió (divendres al Fortuny i dissabte al Mercadal) la Capital de la Cultura Catalana 2017. I ho va fer com només sabem fer la gent del Món de Reus: amb foc. El castell que va llançar la Pirotècnia Igual a la nostra plaça major va servir per segellar aquesta celebració i, de retruc, per donar el tret de sortida a l’any de la música. L’alcalde, fidel a la seva voluntat de marcar el batec de la ciutat amb efemèrides extraordinàries, descobria divendres al coliseu de la plaça Prim aquesta nova aposta pel 2018 de la que encara no en sabem gaire res, però que de ben segur servirà per imprimir ritme (i mai tan ben dit) a la nostra realitat més immediata.

De la mateixa manera que s’acostuma a dir que tot aficionat al futbol té un entrenador al seu interior, a Reus tots tenim un regidor de cultura i, per tant, ens veiem amb pit de qüestionar la manera de fer de l’Ajuntament en celebracions com la que ens ocupa. No és pas una crítica, ans al contrari. Això vol dir que la cultura a casa nostra és un tema capital i que, per tant, tothom hi vol dir la seva amb voluntat de millorar allò que més estimem, la nostra ciutat.

Per això, a l’hora del balanç d’aquest intens any  RCCC 2017, escoltarem opinions de tota mena. Des d’elogis encesos fins a crítiques punyents passant, també, pel tantmefotisme que pràctica una part de la població que viu a Reus però que no viu Reus. En aquest cas la preposició, per entendre el significat de la frase, no és accessòria sinó determinant.

Considerant, com cantava Serrat, que contra gustos no hi ha disputes, el que sí em permetrà l’amable lector/a és que subratlli la dedicació dels tècnics de la regidoria de cultura de l’Ajuntament. Una festa d’aquestes característiques requereix d’una tensió constant i d’una altíssima implicació dels professionals de l’àrea que, tot sovint, va més enllà del seu horari laboral, manllevant temps al lleure i a la família en benefici de la ciutat. Per entendre’ns, el seu nivell de dedicació es molt superior a la contraprestació econòmica que marca la seva nòmina.

Per això, i deixant a banda la valoració, absolutament respectable, que cadascú pugui fer de la programació i el desenvolupament  d’aquesta celebració extraordinària, em permetran que posi en valor la feina dels tècnics de Cultura de l’Ajuntament implicats en l’operatiu. Perquè ells, amb el seu rigor i dedicació, han demostrat que en això la ciutat realment és Capital.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’òptica al cap i al cor

Ernest Salas Pellicer al llibre “Òptica Salas, del segle XIX al XXI” dels germans Albert i Xavier Arnavat

L’església de Sant Joan va acollir, divendres a la tarda, el funeral per  l’empresari Ernest Salas Pellicer, quarta generació de l’Òptica Salas, que va morir dijous a l’edat dels 88 anys. La seva empresa és una de les més importants de l’Estat que, des del Món Reus, s’ha implantant en diversos municipis com ara Tarragona, Igualada, Mataró, Tortosa, Valls, El Vendrell i Girona.

Salas va tenir l’encert d’encarregar, el 2002, un magnífic lllibre als germans Arnavat (Albert i Xavier) on s’explica l’evolució d’una empresa que va néixer l’any 1861 al basar de Josep Olivé al portal de Jesús i que el 1898 va evolucionar a la mítica “La Alianza, Gran Bazar de quincalla y juguetes” al Mercadal. Durant el segle XX va esdevenir  un puntal del comerç local amb la marca Òptica Salas. Actualment l’empresa la dirigeix el representant de la cinquena generació de la família, l’Ernest Salas Galofre.

Si una cosa ha caracteritzat als òptics d’aquesta ciutat és la seva decidida vocació publicitària convertint-se en autèntics referent del màrqueting local. Salas és un exemple evidentíssim d’aquesta realitat. Sense anar més lluny la seva marca  -la silueta d’un rostre blanc, pla, amb ulleres dibuixada per Pau Bartolí- ha esdevingut un referent de l’imaginari comercial de la ciutat atenent la seva longevitat. La marca fou creada l’any 1932. Fa, per tant, 86 anys. I s’ha de dir que manté la mateixa capacitat d’atracció que el primer dia, el que demostra l’encert del disseny.

Però a més l’Òptica Salas pot  presumir de ser el primer anunciant de la història de Ràdio Reus EAJ11, la que dirigia el Joan Dïaz Galceràn a les golfes de casa seva, al raval de Santa Anna. Parlem de la dècada dels trenta del segle passat. La falca era tan simple com impactant: “Salas, Òptic; Salas, Òptic; Salas, Òptic; Monterols, 3 Reus”. Així, repetit tres vegades. I la cantarella va formar part de l’univers sonor de la ciutat durant anys al costat, per exemple, de la publicitat de les galetes d’Indústrias Rodríguez, dels Canelones la Teresita, de la Gasosa Gili o del Plim, la genuïna fantasia de fruites.

El llibre de la història de l’Òptica Salas recull alguns dels mèrits professionals d’Ernest Salas Pellicer que, més enllà de dedicar-se al seu establiment, va tenir la perspicàcia de generar aliances en el sector sent membre fundador d’Ópticos Asociados el 1970 o també de Multiópticas  de 1987.  Però els compiladors de les memòries de la família Salas, els germans Arnavat, van voler també reflectir algunes de les seves frases que diuen molt de la seva manera de fer i de ser “Si es pogués materialitzar i la pogués aconseguir, m’agradaria guardar amb clau la felicitat” afirmava convençut. Una felicitat que ell mateix, de ben segur, devia gaudir gràcies a la seva professió. Perquè, com confessava sovint, “porto l’òptica al cap i al cor”. 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La bellesa natural de les dones

Perpinyà, Esporrín, Sagalà, Aguilar i Zaragoza al plató de l’Avui per Demà

Dijous al vespre la Sílvia Sagalà es va fer acompanyar del Carles Esporrín per obrir el salonet de l’Avui per Demà a l’apassionant món de la fotografia. Esporrín és un expert de categoria.  Ha demostrat, sobradament, les seves habilitats en aquesta especialitat artística on ha excel·lit gràcies a la seva delicadíssima manera d’observar el món que l’envolta. Així ho demostren, per exemple, les imatges que podem contemplar a la seva pàgina web www.carlesesporrin.cat.

Amb l’Esporrín fent duet amb la locutora de veu portentosa a Canal Reus, la secció la van dedicar a parlar de l’exposició que la Meritxell Perpinñà presenta, fins a finals de mes, al hall del Bravium teatre. Es tracta d’una compilació de les magnífiques fotografies del seu projecte “Som així! la bellesa natural de les dones reals” que li va servir per obtenir un Premi Amenós als que + Enganxen en l’última edició del guardons, celebrada el passat mes d’abril. Podeu revisar el seu projecte a la pàgina web somaixiblog.wordpress.com.

“L’exposició és fantàstica perquè parla sobre la bellesa de les dones. Però no la que se’ns presenta com ideal als mitjans de comunicació perquè, precisament, també té aquesta voluntat de revelar-se. Ho fa amb el retrat, amb una sensibilitat especial. Un bon treball de crítica que enganxa a l’espectador” explicava l’expert ben assegut al costat de Perpiñà que es queixava del fet que “sempre m’ha dolgut molt veure que les dones ens estimem tan poc”. Per il·lustrar aquesta realitat explicava la seva pròpia experiència a la botiga que regenta, dedicada a la roba per infants. “Veus mares que els hi diuen a les seves filles petites que no és quedin aquesta peça de roba, que no els hi queda bé, que els hi fa panxa o els hi fa cul. Evidentment es fa sense maldat, però inconscientment les dones ja ens autoimposem aquestes normes de bellesa tan estrictes. I el que caldria és estimar-nos tal com som. Jo n’hi ha prou de problemes al món per preocupar-nos si som més altes, més baixes, més grasses o més primes. “

Però com és fa per iniciar un projecte d’aquestes característiques demanant a les models que es deixin retratar nues o amb poca roba? “Vaig fer un xat privat amb amigues i conegudes per plantejar la idea. I durant les primeres 24 hores no va respirar ningú” confessava l’autora que, a la fi, va rebre el primer sí, el d’una bona amiga, la Mariona Vidal. Amb les primeres fotos, tot va ser més fàcil. I així ho testimoniaven dues de les protagonistes de l’exposició, la Josepa Aguilar i la Montse Zaragoza que també eren al plató.

“A mi les imatges m’encanten, em vec molt natural. I tot i algun comentari extemporani preguntant-se què hi feia jo sortint en calces i sostenidors, la majoria m’han felicitat per les fotos” explicava Aguilar. “Se’t veu la cel·lulitis! m’han arribat a dir” comentava Zaragoza, que es lamentava davant d’aquesta percepció d’algunes persones. “Tot el que tenim al nostre cos són vivències. I la cel·lulitis també. O la cicatriu de la cesària, les arrugues o les canes. Som empremtes. Vol dir que hem viscut” rematava Aguilar.

Però la Sagalà i l’Esporrín insistien en la percepció social davant la bellesa femenina i preguntaven a les convidades sobre si es dediquen prou esforços a trencar amb aquests estereotips. I la Josepa l’encertava de ple afirmant que “aquest treball s’ha de fer a casa on els pares cal que ho expliquin adequadament als fills. Mai, mai s’ha d’etiquetar a ningú per la seva aparença o la seva indumentària. I crear aquesta consciencia a casa és determinant”. I Zaragoza reblava el clau denunciant que “Instagram i els seus filtres correctors estan fent molt de mal perquè confonen als joves amb una realitat disfressada”. Mai tan ben dit. Per això, al tancar el televisor, vaig pensar que possiblement els primers que haurien d’anar a veure SOM AIXÍ al Bravium són aquesta canallada que es passen el dia fent-se penjant fotos i penjant-les, compulsivament retocades, a Instagram. Segurament, contemplant les imatges., entendríem que “Som Així” i que no hi ha res més bonic que la bellesa natural. Gràcies, Meritxell, per fer-nos-ho veure  tan nítidament.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari