Déu i el Masdéu existeixen al CF Reaggeton Deportiu

La canya roig-i-negra que van servir ahir Reus Digital i la Nova Ràdio al Sora Sushi

La canya roig-i-negra que van servir ahir Reus Digital i la Nova Ràdio al Sora Sushi

Aquesta temporada Reus Digital i la Nova Ràdio van de tournée per la ciutat amb el seu programa cara al públic “Canya roig-i-negra” dedicat a l’anàlisi de l’actualitat del CF Reus Deportiu. I ahir, enmig de l’onada de fred siberià, van fer cap a l’establiment amb el nom més llarg de la ciutat, el SORA Sushi & Cocktail Lounge del Pallol. Un establiment, per cert, que té com a colors corporatius el vermell i el negre. Curiosa coincidència.

En la conducció de la tertúlia el Marc Busquets va abandonar a la seva parella de fet radiofònica, el mític Jordi Garcia, fent-se acompanyar pel cap d’esports del Reus Digital, el Josep Gallofré. Tots dos van proposar l’anàlisi d’aquesta simpàtica relació entre música i futbol que ha provocat l’enginyosa campanya de les portades de discs que serveixen per anunciar cadascun dels partits. Per parlar-ne van convidar al cap de comunicació del club, el Xavi Guix, ideòleg d’aquesta exitosa iniciativa; al Marc Díez, de l’Estudi Ovni, responsable gràfic de la criatura; i al Joan Campins, el jugador de Sa Pobla, que ha protagonitzat l´últim cartell fent de Justin Timberlake perquè, com va dir el Guix, és clavat. Entre el públic també hi havia l’altra mitja taronja de l’Estudi Ovni, el Sergi Herrera; i al seu costat el Ferran Estivill, l’artista encarregat de fer fotos tan sorprenents com la de l’Edgar Badia capbussat a la piscina imitant al nadó del disc de Nirvana.

La conversa va servir per compartir algunes confidències al voltant d’aquesta iniciativa. Per exemple, la proposta que el Guix va traslladar al Chrisantus per deixar-se retratar fent de Michael Jackson a la portada de Thriller. El jugador ho va acabar amb un “What?!?!” inapel·lable i taxatiu. També va comentar que s’havia descartat transvestir cap jugador per representar la portada d’alguna cantant. “El Natxo (González) va dir que no” va respondre l’inquiet cap de comunicació. Una resposta, per cert, més que previsible coneixent al savi de Vitoria. I amb tot això el Busquets va fer una pregunta transcendent. “D’aquí a final de temporada podríem veure al Natxo en algun cartell?”. El Guix també ho va descartar malgrat tenir al cap alguna portada d’un disc del Herbert Von Karajan, el director d’orquestra, que encaixaria amb la imatge del mister reusenc com es pot veure en el fotomuntatge inferior.

Però aprofitant la presència del Campins, els intrèpids locutors van preguntar pels gustos musicals de la plantilla roig-i-negra. Ni les sardanes ni el cant gregorià són entre les preferències dels jugadors reusencs. Cosa, per altra banda, previsible.  “Si suggerís d’escoltar Antònia Font la cosa podria acabar molt malament” va confessar Campins referint-se a un dels grups de la seva terra. “Jo em decanto per Coldpay, per exemple. Però sempre amb auriculars. Al vestidor hi ha una altra música”. “I quina és aquesta música?” va preguntar hàbilment el Busquets convertit en el Fran Carbia de les ones. “Doncs el Regatton” va respondre el jugador. Al sentir-ho em vaig quedar glaçat com el termòmetre de la plaça Prim. L’orquestra roig-i-negra, que interpreta veritables simfonies damunt del terreny de joc dirigida pel Von Karajan de les banquetes, resulta que al vestidor malmet les seves orelles escoltant aquesta música infernal.  I el culpable de tot plegat és un de Reus. “A qui més li agrada és al Querol, ens ho fa escoltar a totes hores” va revelar el Campins. “Al Querol li deuen xiular les orelles” va comentar el Busquets davant de la revelació. “Al pobre fa dies que li xiulen les orelles” va replicar el Guix referint-se a les reaccions que ha provocat l’entrada salvatge que va patir el ganxet pinxo, en l’últim partit, per part del porter de l’Almeria.

Però quan un servidor creia que l’espècie havia degenerat irremeiablement davant d’aquests infectes gustos musicals, es va produir una revelació gairebé celestial que em va reconciliar amb els meus herois del diumenge. Campins, quan li van preguntar per les cançons que escoltaven per motivar-se, va explicar quin és el pare nostre musical del Ramon Folch abans de saltar al teatre dels somnis. “El Reus del Joan Masdéu”. Al sentir-ho va ser com si se m’hagués aparegut la Mare de Déu de Misericòrdia. L’estímul del nostre capità, del nostre referent, del nostre salvador esportiu és l’autèntic himne de la ciutat creat el Joan Masdéu. Després d’això vaig marxar abraçant la fe roig-i-negra amb més força que mai. “Déu i el Masdéu existeixen!” vaig pensar mirant a l’infinit i celebrant que als de Reus, dins i fóra del camp, sempre ens quedarà el bon gust futbolístic i musical del Ramon Folch.

El Natxo González i l'Herbert Von Karajan, com dues gotes d'aigua

El Natxo González i l’Herbert Von Karajan, com dues gotes d’aigua

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Exportant al Fito Luri

El Fito Luri al Museu del Vermut amb la flama dels Planetes Càlids

Amb el Món de Reus submergit en la incipient onada de fred siberià que ens inundarà durant els propers dies, el Fito Luri va decidir presentar ahir el seu últim treball a la intempèrie de l’acollidor patí del Museu del Vermut. És fàcil imaginar, per tant, que avui algun dels intrèpids periodistes que van seguir l’acte, desafiant les baixes temperatures, sigui al llit amb una galipàndria considerable.

Pensant-ho bé potser el Fito ens va  sotmetre a una autèntica prova de foc, com la flama que sortia de les estufes de la terrassa que la família Tapias del Museu va disposar, de manera diligent, per intentar escalfar l’ambient. Qui sap si es tractava de comprovar la capacitat dels Planetes Càlids, que el cantautor relata musicalment en el seu CD, de generar l’escalfor i el confort necessari per superar les inclemències del temps i, també, de l’esperit. Certament, després d’escoltar-lo amb l’agraït acompanyament d’aquesta parella de fet musical que forma amb el Xavier Pié, podem concloure que el Fito és capaç de provocar en l’espectador la sensació de la fitor que,  com bé indica el diccionari,  és el fort del sol cap a migdia.

L’acte d’ahir el convocava la discogràfica Kasba que ha impulsat l’enregistrament. El seu representant, el Jonni D, recordava que amb aquest ja són tretze els CD que han produït de gent de Reus. Mal número, vaig pensar. Però el Jonni D. ho repetia amb el mateix entusiasme que gastava a l’hora d’elogiar a un cantautor que, segons ell, “sembla mentida que encara no hagi cantat mai a Barcelona en els seus 30 anys de trajectòria”. De fet va donar algun altre detall per entendre la dimensió de l’artista. “Hores d’ara, pel concert de presentació del proper 12 de febrer al Bartrina, ja hem venut 350 entrades. I això és un fet insòlit perquè fins i tot a Barcelona passa molt poques vegades”. Davant d’aquestes evidències va reconèixer la satisfacció de Kasba d’ajudar a exportar al Fito. Ho vaig trobar sensacional. Exportar-lo més enllà del Món de Reus. Potser hauríem d’anar a la Cambra per fer-li el certificat d’origen corresponent i aconseguir traspassar fronteres amb el millor dels vehicles, la seva musica inspiradíssima.

I “l’exportat”, el Fito, va intervenir per agrair tantes i tantes atencions per part de tothom. I va destacar l’esperit dels Planetes Càlids per posar en valor tot el que està vivint durant aquests últims dies a Totsuma.cat per fer realitat el CD i la venda d’entrades pel concert del Bartina. “Tot respira el mateix sentiment, la mateixa calidesa”. I no li falta raó. L’èxit d’aquest micromecentatge –que ahir, 10 dies abans de la finalització, superava amb escreix la xifra prevista- s’ha convertit en una autèntica festa de moltíssimes persones que han volgut aportar en benefici del cantautor més generós del Món de Reus. Una esperit que també explica l’engrescament del personal a l’hora de comprar entrades pel concert de presentació.

Després del que hem relatat, i tenint en compte que avui i demà s’espera a Reus un fred que pela, jo posaria música ambient amb les cançons del Fito. Seria la millor manera d’escalfar l’ambient i omplir els carrers de bells sentiments. I segur que ens plourien les ofertes per exportar-lo més enllà del Món de Reus. Per cert, si es fixen en la foto d’aquí sota, que correspon a l’acte de presentació, veuran que el cel dels Planetes Càlids està patrocinat per Vermuts Miró que, com el Fito, també són imprescindibles i exportables.

20170117_131536

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Els Imprescindibles Imprescindibles

Un dels números dels Imprescindibles amb el Jaume Vich acompanyat de l'Elisabeth Taylor i la Rita Hayworth (Bartolomé Pluma / Facebook)

Un dels números dels Imprescindibles amb el Jaume Vich acompanyat de l’Elisabeth Taylor i la Rita Hayworth (Bartolomé Pluma /Facebook)

L’amable lector pensarà que el sempre capritxós teclat de l’ordinador m’ha jugat una mala passada al repetir dues vegades el mot Imprescindibles que encapçala l’article d’avui. I no és pas això. La volguda redundància és el millor resum de la gala del mateix nom que dissabte ens van oferir, al Teatre Fortuny, aquest binomi extraordinari que formen Vermuts Miró i Canal Reus TV. Una gala que, per un reusmaníac com un servidor, es converteix en l’autèntica demostració del perquè aquesta ciutat ens té el cor robat: la capacitat de la seva gent de fer coses senzillament extraordinàries.

La festa dels Imprescindibles, que amb poc temps s’ha convertit en un clàssic del Món de Reus -com bé apuntava ahir el Jordi Salvadó en el seu article La memòria dels Ganxets al Reus Diari-, va tenir tots els ingredients de les grans ocasions. Un presentador enorme, el Xavier Graset, que d’entrada va sortir amb la Sílvia Sagalà, la locutora de veu portentosa. Pels fidels seguidors de la tele local, la Sílvia s’ha convertit en un referent i, més enllà de la seva innegable solvència davant les càmeres, s’ha de destacar la gran fiabilitat que ofereix dalt de l’escenari presentant tota mena d’actes.

Després de la Sagalà, vestida amb un esplèndid vestit vermell, Graset es va fer acompanyar de la resta de professionals de la nostra televisió que van sorprendre als espectadors demostrant les seves habilitats més enllà de l’estricta activitat professional que desenvolupen. A l’Adrià Morte el vam perpetuar com el periodista-equilibrista després de posar-se quatre cadires a la barbeta en un número sorprenent que es podria incloure en la programació del proper Trapezi. El Jonathan Soriano -presentat per l’enginyós duet meravelles format pel Marc Andreu i el Fran Ramírez- ens va deixar bocabadats amb un solo de bateria que va rubricar acompanyant a la banda de l’Albert Galcerà i la seva lliga de músics extraordinaris. I capítol a banda mereix el Jaume Vich, l’home més envejat de la nit per segon any consecutiu. Si en la gala anterior ja va ens va fer dentetes amb un número de ball antològic amb l’encisadora Elisabeth López, dissabte va trencar tots els registres fent-se acompanyar novament de l’Eli –flamant fitxatge de la factoria televisiva del Josep Cuní- i de la seva actual col·lega d’informatius, l’Ariadna Escoda, que amb aquella magnífica cabellera pèl-roja, movent-se sinuosament per l’escenari, em va semblar la reencarnació de la Rita Hayworth.

La gala també va servir per homenatjar al gestor de Cal Massó, l’Isaac Albesa, que va rebre l’EtiquetaNegra que atorga Vermuts Miró. Un premi merescudíssim per un periodista capaç de moure i remoure la programació cultural convertint Cal Massó en un viver d’activitat, tot apostant per nous formats com el Festival Accents o el Mar de Jazz de Cambrils. Albesa va rebre el premi de mans de Les Artistes Locals que ens van demostrar que al Món de Reus els àngels vesteixen de negre. Tampoc hi van faltar els del Bravium amb un divertidíssima i enginyosa recreació del Mercat al Mercadal on va excel·lir el Jordi Boronat fent de guàrdia municipal amb la carota de l’Shrek. El gag el vaig trobar sensacional. Al bon jan del Jorbor li van dir que havia de fer el paper del responsable de la policia local, el flegmàtic regidor, el Joaquim Enrech. I ell ho va entendre malament disfressant-se d’Shrek. Va ser aspactaculà. I mai tan ben dit en el cas que ens ocupa.

A nivell musical destacar les interpretacions de la grandíssima Ruth Enguita amb una excel·lent versió de Walking on Sunshine, i també l’espetec final que van protagonitzar, repartits per tot el teatre, un centenar de músics de bandes de ciutat i comarca interpretant el Seven Nation Army del grup White Stripes i que versionen, tot sovint, alguns incondicionals del Reus Deportiu al camp municipal. Per acabar amb les varietés, subratllar la sobtada actuació del dibuixant Pere Prats Sobrepere que va provocar una sonora riallada amb la seva espontània irrupció a l’escenari provocada pels incorregibles Andreu i Ramírez.

I he deixat pel final als autèntics Imprescindibles de la nit que van rebre el reconeixement en aquesta nit màgica: Els bombers de Reus (finalment, guanyadors de la votació popular), la pedagoga Àngels Ollé, la ceramista Neus Segrià, el Bravium Teatre, Carrutxa, el Misteri de la Selva, el CF Reus Deportiu, el Club Esportiu Alba, Meteoprades i el Reus Deportiu de Rugbi Femení. Precisament l’únic però que m’atreveixo a posar a la gala és que hauria estat bé donar més protagonisme a aquests imprescindibles, fent-los parlar o senzillament projectant aquestes càpsules -per cert, magnífiques- creades pel Marc Andreu i que hem pogut veure durant aquests dies a la xarxa. En una gala tan àgil, que fins i tot a molts se’ns fa fer curta, no hauria pas estat excessiu allargar-la uns minuts més amb aquest afegit necessari. Insisteixo, és només un suggeriment amb voluntat de seguir convertint aquesta gala en la gran festa d’homenatge als qui realment fan ciutat: la seva gent. I així es va demostrar amb el memorial que va servir per recordar alguns dels conciutadans que ens han deixat durant el darrer any i que va esdevenir un dels moments més emotius de la nit.

Que per molts anys aquesta societat fabulosa que formen Canal Reus i Vermuts Miró puguin regalar-nos una festa com la de dissabte que serveix per pujar l’autoestima de tots els que tenim la sort de pertànyer al Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El somriure del President

llastarri

Aquesta ha estat una setmana de somriures al Món de Reus. I no parlo únicament dels que van repartir dimarts passat diversos polítics i algun periodista estrella a la concorreguda inauguració de la nova seu de la tresoreria de la Seguretat Social a Reus. Una col·lecció de rialles generoses que hem pogut veure àmpliament documentada a la xarxa. Em refereixo, més concretament, al somriure d’alguns conveïns que han celebrat, amb pocs dies de diferència, els seus aniversaris rodons.

És el cas, per exemple, de l’Antonio Zaragoza Mercader –el mític Anzame- que ha complert vuitanta anys. El gran Zaragoza se’ns fa gran. Però ell continua donant guerra amb la seva infatigable recerca i difusió de les coses del Reus d’abans. Per cert, impagable com descriu al facebook l’escola on va estudiar, l’històric Palau de Cultura, que presenta com el seu “col·legit”, escrit així, en genuí parlar de Reus. Un altre que també ha fet anys aquests dies és l’Ariel Santamaría, el rei dels Juntxis Ganxets, que dimarts arribava al mig segle de vida. Com diria el Tricaz, l’enfant terrible s’està convertint en un vell malvat o, més ben dit, en un vell roquer dels que no moren mai, perquè a l’Ariel li queda corda per estona.

I entre l’aniversari del Zaragoza i el del del Santamaría, dimarts el president del CF Reus Deportiu, el Xavier Llastarri, també bufava les espelmes en un any que no oblidarà fàcilment. Com era d’esperar li van ploure les felicitacions al facebook on la seva filla Núria va penjar una foto del seu pare amb un somriure espatarrant. Sembla l’anunci d’un dentrífic. Realment #Aspactaculà.

I el més bo del cas és que la rialla desbordant no correspon a cap transcendent partit de futbol ni a la celebració de l’ascens del Reus a segona A. El somriure exultant de Llastarri és del dia que va encendre la Tronada per Festa Major. Això demostra, una vegada més, que pels de Reus –encara que, en el seu cas, tingui el cor dividit amb Cornudella- l’espetec dels mascles és més entusiàstic que un golàs per l’escaire del Macauley Chrisantus, el davanter roig-i-negre que fa dies que no té el dia. Només resta desitjar que per molts anys puguem somriure veient com celebren l’aniversari d’aquests il·lustres conciutadans. I que la rialla del Llastarri es reprodueixi diumenge a l’acabar el partit contra l’Almería. Seria un molt bon símptoma esportiu.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El geriàtric i els fantasmes de la Sala X

La façana del Reus Palace (Alfredo González/Diari de Tarragona)

La façana del Reus Palace (Alfredo González/Diari de Tarragona)

Teòricament el fet de fer-se gran i sumar anys al marcador particular hauria de servir per relativitzar la nostra capacitat de sorpresa davant dels canvis fulgurants que observem en tots els ordres de la nostra existència. Però a la pràctica al Món de Reus això és ben bé impossible atenent la singularitat d’una ciutat que, precisament, no deixarà mai de sorprendre’ns. Per exemple, si fa només cinc anys algú ens arriba a dir que en un futur proper a la balconada de la històrica Merceria Sardà hi hauria dues vaques traient el cap i una tercera, a peu del carrer Monterols, saludant al personal al costat d’una botiga on despatxarien a tothora patates fregides, hauríem pensat que el nostre interlocutor s’havia begut l’enteniment. Però aquest 2017 l’escena relatada ja forma part de la nostra quotidianitat.

Per això aquesta passada nit he hagut de prendre’m un Trankimazin per agafar el son just després de llegir una notícia que m’ha deixat distret. L’avançava en la seva edició digital el Diari de Tarragona en una exclusiva signada per l’intrèpid repòrter Gras III: “El Cine Reus Palace será una residencia para la tercera edad”. Precisament fa només uns dies llegia el sensacional article “Palace Experiencie” que el periodista-explorador, el Marc Busquets, publicava al Reus Digital. Un article que em va retornar a la meva infantesa. Un servidor, de petit, anava a l’encantador Monterrosa i també al tronat cinema Avenida. Per això, quan van obrir el Palace em va semblar que allò era Amèrica. “¡El complejo cinematográfico más grande de Europa!” es podia llegir a la façana de l’edifici amb una cartellera farcida d’estrenes per omplir aquell recinte multisales on podies escoltar, simultàniament, fins a dues o tres pel·lícules com tan bé retratava el Busquets en el seu article. El qui fou company meu a Ràdio Reus, l’inoblidable Joan Ramon Mestre, va dedicar bona part de la seva vida professional al Reus Palace i també a l’històric cinema Cosmos que il·luminava el carrer Vapor Nou on ara hi ha la facultat de Medicina. El Joan Ramon explicava multitud d’anècdotes d’aquest cinema que durant els últims 40 anys ha projectat els somnis dels reusencs amb els anuncis de Movirecord i el so Dolby Sorrund que traspassava parets. Quants records.

Doncs bé, després de viure aquest viatge al passat amb nostàlgia i haver promès als Baiges petits viure ben aviat una aventura cinematogràfica única al Palace, resulta que ara volen enderrocar el cinema i fer-hi un geriàtric. Al llegir la notícia del Gras III, vaig pensar d’immediat en la cèlebre cançó del Joan Manuel Serrat, Los fantasmas del Roxy. El noi del Poble sec va dedicar aquest tema al vell cinema de la Plaça Lesseps, a Barcelona, que Núñez y Navarro va enderrocar per construir-hi una oficina del Banc Central. A partir d’aquesta evidència, Serrat relata com pel banc es produeixen aparicions fantasmagòriques de velles glòries del cinema:

Cuentan que al ver a Clark Gable en persona
en la cola de la ventanilla dos
con su sonrisa ladeada y socarrona,
una cajera se desparramó.
Y que un oficial de primera, interino,
sorprendió al mismísimo Glenn Ford,
en el despacho del interventor,
abofeteando a una rubia platino.

Així doncs, s’imaginen què pot arribar a passar al Reus Palace quan hagin construït el nou geriàtric? Ves que no es trobin al Harrisson Ford corrent pels passadissos amb el Chevaka, al Richard Gere ballant al menjador un foxtrot amb la Jennifer López, o a un dinosaure del Jurassic Park a la cuina cruspint-se un pa de pagès del Panarra Volador.

Ara bé, jugant amb la màgia de la cançó del Serrat, el que em costa més imaginar és que pot passar amb les habitacions del geriàtric que es construeixin a l’espai que ocupava l’antiga Sala X del Reus Palace, a l’accés de la Riera d’Aragó. Com també s’hi apareguin fantasmes cinematogràfics, les viagres aniran a dojo. Jo ja m’ho crec tot.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En l’adéu de Mossèn Pere Llagostera

15965239_1438856136134352_4928139984875819130_n

Mossèn Pere Llagostera

No fa gaires dies vam rebre la visita a casa dels membres del jurat del concurs de pessebres de la Congregació Mariana. Aquesta convocatòria és un dels petits miracles del Món de Reus que enguany celebra l’edició número 88 amb més d’un centenar d’entusiastes participants. Tots ells, del primer fins a l’últim, rebran el seu guardó durant la gala de lliurament de premis que es farà al teatre del col·legi La Salle el proper dissabte 21 de gener. Una gala que constitueix una de les festes més entranyables i generoses que es poden viure i veure al cap de l’any a la nostra ciutat.

El dia que el jurat va venir a casa, vaig preguntar per Mossèn Pere Llagostera, el director de la Congregació.  I la prefecte de la Mariana, l’Ester Pere, ja em va comentar que estava molt justet de salut. Ahir a la nit els pitjors presagis es van confirmar. La mateixa Congregació anunciava, al seu facebook, el traspàs del religiós reusenc. “Ha estat el director més proper, entusiasta i encoratjador que hem tingut des del Dr. Josep Ricart, el nostre fundador i primer director” destacava el comunicat, recordant el seu compromís incondicional amb la ciutat que va articular, per exemple, “des del seu càrrec a l’Arquebisbat de Tarragona on va ser decisiu per aconseguir estudis superiors per Reus”.

I es que Mossèn Pere Llagostera, en la seva condició de devot fervent, també va creure sempre en la seva ciutat. El Carles Ivan Borràs, l’autèntica veu de Reus, destacava a facebook la seva estreta vinculació amb la Reial Congregació de la Puríssima Sang, recordant que de petit fou cantaire sota les ordres del mític mestre Mateu acompanyant al Sant Crist amb la interpretació del Vexila Regis. “Dubto que hagi conegut persona més devota pel Sant Crist que ell i no era difícil veure’l pregant a soles en la seva companyia” destacava el petit dels Borràs.

He deixat pel final una de les anècdotes més curioses de la trajectòria vital de Mossèn Llagostera. Em refereixo al seu  passat professional  al Banc de Bilbao. De fet va deixar la seva feina a l’entitat financera per abraçar la fe com a clergue. Ell mateix m’havia explicat, amb molta gràcia, la reacció d’alguns conciutadans al veure, amb enorme sorpresa, com els hi donava la comunió la persona que, anys enrere, els hi havia obert una compte corrent a l’oficina de la plaça Prim. Havia canviat la corbata pel clergyman. Però el que no havia canviat era la passió que sentia per la seva ciutat. Una passió per a alguns exagerada i per a altres viva mostra d’un sentiment que encara és present al Món de Reus i que ens atorga tanta singularitat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Descobreix si has guanyat el calendari del Món de Reus

Emporta't el calendari del Món de Reus 2017!

 

78 candidatures als Premis Amenós Enganxen 2017. Aquest és el total de propostes que hem recollit al Món de Reus, des del 29 de desembre fins avui, aprofitant la tradicional promoció del calendari del Món de Reus que serveix per donar el tret de sortida a la campanya dels Premis que més Enganxen a la ciutat. Com és tradicional, la recepció de candidatures continuarà oberta fins el 30 de març per poder preparar amb temps la gala de lliurament dels guardons que realitzarem el dimecres 26 d’abril al Bravium Teatre a partir de les 19.30h.

I aquesta és la relació dels afortunats amb el calendari que a partir d’aquest dimecres 11 de gener podran recollir, cada vespre, al Centre d’Art Cal Massó.

Gràcies per la vostra participació per fer possible, un any més, la convocatòria dels Premis Amenós als que Més Enganxen.

  1. Josepa Domènech
  2. Núria López
  3. Bartolomé Pluma
  4. Jordi Casas
  5. Pedro Bellido
  6. Mariona Gil
  7. Carme Mor
  8. Pere Garrido
  9. Carme Fernández
  10. Quico Marsal
  11. Antonio Sánchez
  12. Juan Emili Llauradó
  13. Guillem Rosselló
  14. Xavi Guix
  15. Màrius Martínez
  16. Gerard MA
  17. Jordi Homedes
  18. Engelbert Llusà
  19. Josepa Bargalló
  20. Fina Nuet
  21. Judit Forcadell
  22. Carla Plaza
  23. Agustí Domingo
  24. Isabel Celestino
  25. Jordina Andreu
  26. Joan Carles Naya
  27. Marc Rofes
  28. Josep Maria Agell
  29. Montserrat Sánchez
  30. Laia Solanellas
  31. Josep Anton Ribera
  32. Jordi Salvadó
  33. Carlota Costa
  34. Laura Vidal
  35. Miquel Serret
  36. Gerard Domínguez
  37. Anna Jansà
  38. Juan Carlos Plaza
  39. Bartomeu Llambrich
  40. Xavier Menduiña
  41. Victoria Batista
  42. Magda González
  43. Carles Ferrer
  44. Montse Farrés
  45. Jordi Garreta
  46. Meritxell Domènech
  47. Eloi Càmara
  48. Albert López
  49. Jordina Garcia
  50. Manuel Barroso
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari