Arrenquen els Premis Amenós als que + Enganxen

Avui fa tres anys que ens va deixar el Jaume Amenós, el mestre de l’agitació cultural com el definia, fa pocs dies, l’encantadora Georgina Llauradó, integrant de les Artistes Locals. I el trobem a faltar. Hi ha dies que encara vaig a la cafeteria on esmorzàvem plegats, al carrer Santa Teresa. I on ens fèiem un tip de riure. Això és el que trobo a faltar més. Aquells riures terapèutics, balsàmics, reconfortants.

Però la vida continua. I als qui vam tenir la sort de conèixer-lo ens toca mantenir viu el seu record. En el cas del Món de Reus celebrant una nova edició -la setena- dels Premis Amenós als que més Enganxen. I avui em plau anunciar-vos la data de la gala que ja hem tancat amb el Bravium Teatre. Serà el dijous 19 d’abril a la bombonera del carrer de la Presó. Per tant, reserveu-vos a l’agenda aquesta convocatòria ineludible. Avui falten 136 dies. Ningú podrà dir, aquesta vegada, que no el vam avisar amb temps.

Com fem en cada edició us demanem que ens envieu la vostra candidatura. Podeu fer-ho per correu electrònic a l’adreça premisamenosenganxen@gmail.com . Entre tots els que participeu en aquesta primera selecció, sortejarem el tradicional Calendari de festes, costums i tradicions. Una peça de col·leccionista amb magnífiques fotografies del Ferran Estivill i l’inspiradíssim disseny gràfic de l’Estudi Ovni.

Us animem a col·laborar amb els Premis del Món de Reus, aportant el vostre gra de sorra i ajudant a mantenir viu l’esperit de l’Amenós a la nostra ciutat.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Sigui benvingut l’adoctrinament

La Matinal de Contacontes a l’escola dels Ganxets

Ahir vaig anar a l’escola dels meus dos fills petits, els Ganxets, on la meva dona també imparteix classes des de fa una colla d’anys i on coordina la biblioteca del centre anomenada CUCA jugant amb el nom de la Cucafera (un element festiu bressolat al centre per tota la ciutat) i el sobrenom de l’escriptora Maria Lluïsa Amorós que va apadrinar l’equipament el dia de la seva inauguració.

L’escola obria en dia festiu per sumar-se a la Marató de TV3. Una acció que el centre i l’AMPA realitzen amb l’objectiu de comprometre’s solidàriament amb una iniciativa que va més enllà dels mitjans que l’organitzen per esdevenir una autèntica mobilització de país. Tota la comunitat educativa s’hi va implicar de manera decidida: mestres, famílies i alumnes van aportar el seu gra de sorra per fer la matinal de contacontes a la biblioteca, l’actuació de la coral del Centre -Ganxets al Cor- o l’actuació del músic Marc Sendra, també pare de l’escola. Al pati hi va actuar la Cucafera amb la batucada dels REUS SAMBA que ens van ajudar a passar el fred amb el seu ritme frenètic.  I el fil musical el va posar el disc de la Marató que compta, enguany, amb la participació d’un de Reus, el gran Joan Masdéu.

Vivint aquesta matinal de solidaritat em vaig adonar de la sort que tinc que els meus fills formin part d’aquesta comunitat que abraça iniciatives com la Marató fruit de l’interès dels mestres d’inculcar valors com la solidaritat als seus alumnes. I on l’AMPA, sempre disposada, hi col·labora de manera entusiasta.

És important destacar iniciatives com aquesta, especialment ara, quan es parla amb tanta lleugeresa i mala intenció del suposat adoctrinament ideològic a les escoles del país. I per això convé posar en valor aquest altre tipus d’adoctrinament (si s’escau dir-ho d’aquesta manera) que, al cap i a la fi, és el que ha fet de la nostra escola un model d’integració i de cohesió.

I el més estimulant és que d’escoles amb la disposició els Ganxets en trobaríem a cabassos. En l’àmbit públic, concertat o privat. Tot i que, em permetran, remarcar especialment el cas que ens ocupa i que conec prou bé. Aquesta és una escola que des de la seva creació continua funcionant en el que s’anomenen mòduls prefabricats, coneguts pel comú del poble com barracots. Malgrat aquesta circumstància el centre omple cada any la matrícula i les famílies llueixen amb orgull la seva pertinença a una realitat que viu i respira com cap.

Potser estaria bé que alguns polítics, enlloc de criticar de manera maldestre les escoles i la manera de fer dels seus docents (un àmbit, per altra banda, tan sensible i delicat) dediquessin les seves energies a protegir aquest model exemplar d’escola catalana que és un referent que cal potenciar. Les societats madures funcionen així. Potser és que la nostra encara no ho és. Que hi farem.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca Ray Conniff !

Josep Maria Borrell recollint el Premi de mans de l’Alcalde i la Regidora de Comerç (twitter Reus Promoció)

Ahir per viure Reus s’havia de ser a Cal Massó. Les antigues destil·leries del carrer Pròsper de Bofarull van ser l’escenari de la Nit del Comerç i del Turisme que, sota el paraigua de l’Ajuntament, aglutina entitats, institucions i organismes que procuren fer de Reus una ciutat imparable, com es va encarregar de recordar l’alcalde en el seu parlament.

Per lliurar els premis l’organització va confiar la conducció al grup teatral la Gata Borda que, com s’acostuma a dir, són tanto segur gràcies a la seva originalitat, amb un guió ocurrent i divertit. Així ho vam testimoniar per Sant Jordi en la presentació dels llibres d’autors locals. Aquell dia van demostrar la seva capacitat per fer mengívol un acte habitualment espès atenent la complexitat d’haver de parlar de tots i cadascun dels volums de temàtica local que es publiquen al Món de Reus. I ahir, novament, van tornar a demostrar aquesta cintura per entendre la dinàmica de l’acte i posar-se el públic a la butxaca amb un argument àgil i directe.

En aquesta ocasió la Gata Borda va optar per un tercet per presentar l’acte: dos arquitectes i una donzella. Lluís Domènech i Montaner i Antoni Gaudí és van disparar més d’un dard enverinat mentre intentava posar pau la dona que va donar carbasses a Gaudí, la mataronina Pepeta Moreu que -particularment- em va semblar del milloret de la vetllada al marge, naturalment, de l’immens Antoni Veciana que va brodar el paper de l’arquitecte de la Casa Navàs.

Tots tres van anar introduint els diversos premis com ara el del Gremi de Forners que va recaure en el Gastrobar As de Copas que regenta un riudomenc simpatiquíssim, el Ricard Llaó, que ha fet del seu local a la plaça del Teatre un referent del bon rotllo. O el de la DOP Siurana que va recaure en un d’aquests cuiners que semblen artistes de cine, el vila-secà Eduard Xatruch del restaurant Disfrutar. O els de la Unió de Botiguers que, entre d’altres, van distingir a la Rosa Lucas que curiosament ahir celebrava el seu aniversari tot i que només cal veure-la per adonar-se’n que per ella no passen els anys. O l’Electrònica Martí, un dels prodigis comercials de la ciutat del que en vaig parlar fa mesos arran del trasllat del seu històric establiment a una nova ubicació.

El Tomb de Reus va voler premiar al senyor Adell del Xicalla, per la seva immensa dedicació, com a cap de carrer, a fer de la Galera un dels eixos comercials del centre. I també van reconèixer a la Juli Cebrián, de la Perfumeria Júlia, com la millor dependenta (i qui sap si també el millor somriure) del Món de Reus. Aquest premi el vaig trobar genial al recuperar un reconeixement que, a meitat del segle passat, ja s’atorgava a Reus per votació popular. És a dir, eren els clients els qui votaven en una iniciativa tan celebrada com multitudinària.

La Cambra de Comerç va apostar per valorar al Colmado Baró que l’any vinent celebra el seu primer centenari. Un reconeixement a la trajectòria de bons comercials i millors persones. La familia Baró és un encant en el tracte i la dedicació. I per la seva banda el Mercat Central va distingir als germans Bernal.  I aquí s’ha de destacar l’envergadura del premi: una espectacular i acolorida safata de fruita repartida al voltant d’una exuberant flor de Nadal. Per un moment em vaig pensar que sortiria la Carmen Miranda, amb la pinya al camp, per lliurar el guardó al costat de l’Ildefons Vidal, el fill de la mítica Rosa Costa.

I finalment Reus Promoció va donar el premi gros de la nit, el Turisme de Reus, al publicista Josep Maria Borrell. Una distinció encertadíssima perquè Borrell forma part de la història de la promoció de ciutat del Món de Reus. Potser les noves generacions es sorprendran d’aquest premi perquè la manera de fer de Borrell ja no és la més actual del món si ens cenyim, per entendre’ns, als cànons de modernor que imperen en el món de la comunicació. Però és precisament ara quan s’ha de posar en valor la feina d’aquesta mena d’orfebres de la megafonia firal que sempre han anat més enllà involucrant-se decididament en l’organització dels certàmens. Com diu sovint l’amic Josep Maria Cabré, segurament és l’homo reusensis que més i millor coneix l’apassionant món de les fires.

Només he de posar un però a l’organització per la manera com van lliurar aquest premi. Atenent el perfil del guardonat, l’haurien d’haver deixat intervenir per regalar-nos les oïdes amb una de les seves popularíssimes falques publicitàries que formen part de l’imaginari sonor d’aquesta ciutat. I també vaig trobar a faltar el fil musical que l’hauria d’haver acompanyat en el moment del lliurament: un dels temes de Ray Conniff, el músic que Borrell ha convertit, durant tants anys, en la banda sonora de les nostres vides firals.

En definitiva, una festa entranyable que va acabar amb el sopar a peu dret que va servir aquest cuiner de somriure fresc i encisador, que a tothom enamora, i que es diu Santi Pàmies. I que va demostrar que el comerç de Reus, com diria el seu alcalde, és imparable. I ahir, més que mai, a ritme de Ray Conniff. Paraula de Borrell.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Parc del Doctor Frías

La formidable cloenda de l’Any Frías davant de la Gota de la Llet

M’he de treure el barret per la manera com ahir es va posar el punt i final a l’Any Frías en homenatge a l’insigne pediatra reusenc: davant de la gota de la llet, amb xiquets i xiquetes ocupant el bell mig del carrer Ample, amb la gent de Còdol rememorant els seus mítics consells de puericultura i el nano del Panarra Volador repartint pa amb xocolata a petits i grans. Vaja, que ni el mateix Doctor Frías hauria imaginat una manera millor de tancar aquesta celebració que ha servit per rememorar la carrera d’un metge que va demostrar una enorme vocació de servei públic en l’atenció integral al pacient i les seves famílies. L’alcalde, Carles Pellicer, va reblar el clau en la seva intervenció afirmant que “gràcies al Doctor Frías, avui som aquí” perquè certament seria difícil trobar cap altre metge que hagi fet tant per la subsistència dels seus conciutadans.

La virtut d’aquesta mena de commemoracions és el fet de reivindicar la figura d’il·lustres reusencs que, en molts casos, són desconeguts pel gran públic. I per això és tan important la insistència dels doctors Prats i Pujol (per citar-ne només dos) a l’hora de posar en valor la trajectòria de Frías o d’altres destacats facultatius que van dedicar la seva vida a procurar pel benestar dels reusencs. En aquest sentit la galeria de metges que es pot veure a la planta -1 del nou hospital n’és un bon exemple.

Però la culminació de l’Any Frías no hauria de suposar un punt i final en la reivindicació de la figura del metge. I molt especialment a l’hora de perpetuar el seu record per fer-lo encara més visible i mantenir-lo en l’imaginari ciutadà. Seria convenient, per exemple, posar el seu nom a un dels espais emblemàtics de l’àrea de pediatria del nou hospital. O fins i tot reformular la seva presència al nomenclàtor dels carrers. Ara mateix dóna nom a un vial tristot, a prop de la Biblioteca Xavier Amorós, on no hi viu ningú. I algú que va fer tant pel somriure i la vitalitat dels infants, potser es mereixeria donar nom a un espai d’esbarjo, de salut i d’alegria, molta alegria. Per exemple, què me’n diuen del parc que hi ha tocant al Santuari, conegut popularment com el del trenet i a pocs metres del seu Peret Ganxet? Jo m’hi apunto. I em sembla que no seré pas l’únic.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

L’Octubre en Novembre del Fito Luri

De les interessantíssimes ponències del TEDxReus que dissabte vaig tenir la sort de poder escoltar en directe al teatre Bartrina, em va impactar la del filòsof itàlia Nuccio Ordinie. En una intervenció apassionant i apassionada va deixar anar algunes sentències formidables com ara “El nostre silenci no pot contribuir a formar una humanitat inhumana”, “Queda clar que no podem quedar-nos observant passivament que passa al nostre voltant” o citant a l’Albert Einstein per apuntar que “Només una vida viscuda pels altres val la pena ser viscuda”. Sensacional.

Possiblement els artistes lliures i compromesos són els que millor executen la idea que apuntava el filòsof italià. Més enllà de la qualitat i la inspiració que ha de definir les seves creacions, cal pressuposar aquest nivell de compromís amb la realitat que els envolta. I la necessitat de pronunciar-se obertament sobre aquelles qüestions que afecten les persones que estimen i que poden pertorbar l’harmonia de la seva existència.

Aquesta passada mitjanit hem tingut un exemple evidentíssim d’aquesta realitat que descric. Ens ho ha demostrat un cantautor que viu la seva vida viscuda pels altres amb l’objectiu de seduir-nos  amb la seva música. I no únicament per complimentar-nos amb un instant plaent, sinó també per convidar-nos a la reflexió i a l’anàlisi, comprometent-se amb el batec de la seva gent.

Em refereixo al Fito Luri que ens ha regalat, amb la complicitat visual dels Acid Factory, un Octubre en ple Novembre amb l’objectiu d’immortalitzar musicalment el que vam viure la jornada del Referèndum d’independència i els dies posteriors. Com sempre, el Fito descobreix la seva extrema sensibilitat afrontant la situació de manera delicadíssima i demostrant que sap millor que ningú del que parla. Ell mateix va patir, la tarda del primer d’octubre, els efectes de la desproporció policial davant d’un poble indefens que només volia votar i protegir les seus electorals.

Com ja vaig dir en el seu moment, el que vam viure aquell dia no té res a veure amb la política ni amb les idees que cadascú, de manera legítima i democràtica, pot defensar. El que va passar va ser un atemptat intolerable contra la dignitat de moltes persones innocents, un bé inalienable en una societat avançada. Per això va ser tan greu. I que algú com el Fito perpetuï el record del que mai més s’hauria de repetir, ha de merèixer el respecte de tothom, fins i tot d’aquells que volen gent normal als mitjans de comunicació i -qui sap- damunt de l’escenari. Sense comentaris.

Gràcies, Fito, per emocionar-nos una vegada més.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

A Reus sempre hi surt el sol

El “Taller d’història” del Taller Baix Camp. Una de les moltes evidències que a Reus, cada dia, hi surt el sol.

Divendres al vespre, a l’arribar a casa, vaig engegar el televisor just quan a l’informatiu de 8TV connectaven amb la ciutat de Reus. Entrevistaven a un dels advocats que defensen als reusencs acusats d’un presumpte delicte d’incitació a l’odi i que, entre dijous i divendres, van anar a declarar als jutjats. A l’acabar la connexió, el conductor del programa, des dels estudis, va deixar anar un lacònic “Records a Reus”. I va continuar amb la tertúlia sobre la qüestió que ocupa les nostres vides des de fa setmanes.

No es tracta de matar pas al missatger. Valga’m Déu. Però és cert que les emissores de la capital gairebé sempre se’n recorden de la nostra ciutat quan plou. I això que el Món de Reus és una galàxia amb una capacitat abassegadora de generar notícies positives. Fins i tot en alguna ocasió m’he plantejat valorar la viabilitat d’ n diari que parli, únicament, de coses bones. Una altra cosa és si això interessaria a gaire gent. Perquè per desgràcia molts mitjans ens han fet creure, durant els últims anys, que l’únic que vol el lector és sang i fetge.

I com a mostra de la generació d’impactes agraïts dels últims quatre dies (sí, només quatre) em permetran una petita relació:

  1. La magnífica representació de l’espectacle “Taller d’història” del Taller Baix Camp dirigit per l’Helena Tarragó i que va omplir, dijous al vespre, el Bartrina fins al capdamunt.
  2. La interessantíssima segona edició de les Jornades Comercials Pere Martorell organitzades el mateix dia per l’Institut Baix Camp en remembrança de l’històric professor de màrqueting i comerç del centre.
  3. L’espectacular Gran Nadala de Canal Reus amb 1.400 alumnes de les escoles de la ciutat al Mercadal seguint les instruccions de l’omnipresent Jordi Salvadó.
  4. La insòlita presentació de l’última novel·la de la Marta Magrinyà a la Galatea titulada “On ets Anastàsia?” amb la presència del Tsar Nicolau II i la Gran Duquessa amb accent DO Reus.
  5. La inauguració, al Museu Salvador Vilaseca, de l’exposició “Aproximacions creatives a la Col·lecció BEEP d’Art electrònic” que posa de manifest les peculiaritats d’aquest patrimoni i el seu caràcter interactiu i pedagògic.
  6. L’arrencada de la Campanya de Nadal, divendres cap al tard, amb la mítica Pepa Plana fent-nos somniar abans d’encendre l’enllumenat d’aquestes festes.
  7. L’emotiva voluntat dels amics de la Nova Ràdio i del Reus Digital d’homenatjar al malaurat Joan Marc Salvat amb la segona edició dels Premis de Periodisme que porten el seu nom i que es van lliurar divendres a La Selva.
  8. L’imprescindible TEDxReus que dissabte, novament, va deixar petit el Batrina per generar debat i reflexió a partir de la generosa compartició de coneixement dels seus admirables
  9. La gran festa del primer aniversari dels Jocs Special Olympics que va omplir el Fortuny dissabte a la tarda.
  10. El Reus Teatre Musical de les encantadores Artistes Locals que novament ha convertit la bombonera del Bravium en un espai d’inspirada creació escènica.
  11. L’actuació de l’Orquestra del Centre de Lectura i cor, dirigits per Xavier Pastrana, que dissabte van oferir un concert amb obres recuperades del reusenc Joan Domingo Vidal, un dels autors més notables del barroc tardà.

I paro. Tot i que, de ben segur, me’n deixo un plegat de coses bones. I que em perdonin els seus protagonistes per no citar-los.

En qualsevol cas, com deia al principi, Reus és molt més que aquestes galindaines judicials que han arrossegat mediàticament el nom de la ciutat i, el que és pitjor, a una colla de conciutadans honrats. Ja sé que és difícil. Però estaria bé mirar-nos el got mig ple. Com s’acostuma a dir -i amb molta raó- la vida són quatre dies. I veient com les gasten els mitjans de Barcelona, per ells, a Reus, sempre hi plou. Almenys nosaltres fem que al Món de Reus cada dia surti el sol a l’hora de fer ciutat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

I el Martín va fer d’Iceta

Els Boney M més socialistes de la història (Bartolomé Pluma / Facebook)

És evident que el PSC té, en el bon jan de l’Andreu Martín, una autèntica assegurança de vida. Aquest home, pels socialistes, val un imperi. A nivell polític va agafar el timó del grup municipal després de l’adéu de la Teresa Pallarés quan l’actual número dos de Junts per Catalunya (visca l’embolic) encara militava al PSC. Va ser l’any 2012. Després, durant l’actual legislatura, va tornar a convertir-se en el buc insígnia del seu partit arran del sobtat adéu del Francesc Vallés i la Núria Borrell, caps de cartell dels socialistes a les municipals de 2015. Per si no n’hi hagués prou amb aquestes mostres de inexorable fidelitat, ara Martín ha acceptat la invitació per formar part de la candidatura del PSC a les eleccions del 21D substituint a Raimon Ferrer que ha decidit no figurar-hi a l’estar en desacord amb el pacte dels socialistes amb el Ramon Espadaler i companyia.

Però la ferma fidelitat al PSC de Martín no és únicament política, sinó també musical. Ho vam veure ahir a la tercera gala solidària organitzada per la Federació d’Associacions de Veïns de Reus liderant una versió de Boney M, en el paper del mític Bobby Farrel,  que va servir per trencar el foc en un Fortuny entregat al joc de malucs del líder socialista. Si l’arriba a veure l’Iceta, tan aficionat a la ballaruca per acabar els seus mítings, segur que l’incorpora a l’equip de campanya. Martín no va sortir sol. L’acompanyaven tres militants socialistes, totes tres regidores. Hi havia la Sandra Guaita, aquella candidata que Lluís Miquel Pérez va incorporar a la llista del 2011 després de descobrir-la en un porta a porta. Potser aleshores Guaita el va captivar amb uns passos de ball com els que ahir va fer abillada amb una vestimenta enlluernadora. També va actuar l’Ana Isabel Martínez, una regidora que jugava a casa ja que està bregada en el moviment veïnal. Veient-la amb aquella gràcia dalt de l’escenari vaig tenir la sensació que Martínez és a l’Ajuntament precisament per participar en gales com aquesta. I finalment la Carmina Pozuelo, del barri Sol i Vista, que amb una gran diligència artística no va desmerèixer, en cap cas, l’actuació de les seves bronzejades companyes de ball.

Resumint, que els socialistes ahir van triomfar com l’Starlux. Potser més i tot que el seus competidors polítics en el concert, les militants del PDCAT encapçalades per la Montse Caelles, “la regidora amb més marxa de Reus” com la van presentar els solvents conductors de la gala. A Caelles, interpretant un clàssic de Cher, la van envoltar  un estol de xiques, amb algunes rosses habituals d’altres edicions que no deixen indiferent a ningú. Per la seva banda el PP, com és habitual, es va decantar per un format més clàssic, amb la tradicional intervenció de l’exregidora Tona Duch, cantant en directe, fent duet amb el senyor Paco. I aquí es va acabar la representació política a la gala. La resta de partits no hi van participar. Ni Ciutadans, ni Esquerra ni Ara Reus van demostrar-nos les seves aptituds artístiques. I és notícia, perquè el Sánchez, la Llauradó o el Cervera havien fet tronar i llampegar en edicions anteriors d’aquesta multitudinària convocatòria. En aquesta relació ja no he citat a la CUP perquè, en actes d’aquesta naturalesa, com diria aquell “Ni está ni se le espera.”

En qualsevol cas el complement de les actuacions de les entitats veïnals va convertir-se en un bon coixí per l’espectacle. Actuacions impactants, com la del grup liderat pel president de la FAVR, Valentín Rodríguez, ballant sota la pluja com Gene Kelly acompanyat de la riallera presidenta del barri Immaculada, l’Esperanza Torrijos . O també la dels Manolos del barri Primer de Maig que van dedicar l’actuació al seu president, Eduardo Navas, després d’uns mesos complicats pel líder de l’entitat del barri de Sant Josep Obrer. Un detall que els assistents van saber reconèixer amb un càlid aplaudiment.

I així va transcórrer la festa que va servir, una vegada més, per recollir una multitud de joguines, les que havien de portar els assistents per accedir al teatre, que es destinaran als nens sense recursos a través d’algunes de les entitats de referència de casa nostra. Com acostumem a dir, si tot plegat va servir per una bona causa, la gala té tot el sentit del món. Que li preguntin al bon jan de l’Andreu Martín.

L’actuació de les representants del PDCAT amb la Montse Caelles al capdavant (Bartolomé Pluma/Facebook)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari