L’Indiu i el senyor Pau

El senyor Pau dels Horts de Miró (Salvador Palomar/La Teiera)

El senyor Pau dels Horts de Miró (Salvador Palomar/La Teiera)

L’altre dia vaig tenir un ensurt. I dels grossos. Enmig de la intensa crònica electoral, vaig ensopegar amb un titular ampul·lós: “Impulsen la nit de fer l’Indiu”. Per un moment em vaig pensar que es tractava de la iniciativa d’algun partit polític per viure la nit electoral de manera diferent. Però una segona lectura de l’enunciat em va permetre corregir l’equívoc inicial i adonar-me’n de l’autèntica dimensió de la notícia. Com ja han explicat profusament els mitjans locals, la nit en qüestió fa referència a la iniciativa del Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals (CRAC) i de la Colla Gegantera de Reus per enriquir el programa de la nostra festa major. El divendres 26 de juny, gairebé a la mitjanit, faran una cercavila des del Mercadal amb el protagonisme destacat de l’Àliga i els Gegants Indis. Per fer la bola grossa, cada any convidaran a un element festiu a “fer l’indiu” i en aquesta primera edició han buscat la complicitat de la Mulassa que enguany celebra –ningú ho diria- el seu 290 aniversari. Des del Món de Reus no es pot fer altra cosa que aplaudir la iniciativa. La Festa Major és viva en la mesura que la gent s’implica fins al moll de l’os, proposant –com és el cas- noves iniciatives que esdevindran –segur- tradició.

En la mateixa línia d’enriquir el panorama festiu de la ciutat, aportant nous elements a l’imaginari local, s’ha de destacar la iniciativa de l’Associació de Veïns Horts de Miró de crear la figura d’un gegant singularíssim. El presentaven el passat cap de setmana. Obra de l’escultor Manel Llaurador, el gegant porta el nom de Pau Miró. Ho explica de manera magnífica el Salvador Palomar al seu bloc: “representa un senyoret, vestit a la moda del tombant de 1900, propietari dels terrenys agrícoles que actualment ocupa el barri.” El gegant fa un goig que encanta i servirà per visualitzar més i millor el dinamisme d’una zona de la ciutat que viu i batega al ritme de la seva gent.

Donem per tant la benvinguda a l’elegantíssim Senyor Pau. I esperem amb candeletes l’opció de fer l’Indiu per la Festa Major. Això, naturalment, si no se’ns avança algun candidat extasiat la nit de les eleccions. Tot podria ser.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Cornellà!

L'eufòria al vestidor roig-i-negre (Laia Solanellas/Esportsdelcamp.cat)

L’eufòria al vestidor roig-i-negre (Laia Solanellas/Esportsdelcamp.cat)

El 28 de maig de 2006 el CF Reus Deportiu va viure un dels moments més ingrats de la seva centenària història. El conjunt roig-i-negre baixava a tercera divisió després de perdre contra l’Osasuna B a casa per 1 a 2. Va ser un partit molt estrany. El Reus depenia d’ell mateix. Guanyant s’assegurava la permanència. I els navarresos no es jugaven absolutament res. Esportivament parlant, és clar, perquè queda clar que aquell dia el fantasma dels maletins va sobrevolar l’estadi municipal.

Consumat el descens, vaig ser testimoni d’un moment molt emotiu: l’efusiva abraçada entre l’entrenador d’aquell Reus, el Natxo González, i el president de l’època, el Xavier Llastarri. Després d’aquella dolorosa derrota, no hi va haver cap retret entre directiu i tècnic, ans al contrari, una abraçada emotiva entre dos amics que intentaven consolar-se davant de tanta dissort, conjurant-se per recuperar quan abans millor la categoria perduda.

El que són les coses. Nou anys després, ahir tots dos es van tornar a abraçar. Però en aquesta ocasió per un motiu ben diferent: celebrar la fita més important de la història del club, la classificació pel play off a la segona divisió A. Un servidor ho va seguir per la televisió aprofitant la multidifusió d’Esports 3 que oferia, simultàniament, els dos partits que jugava a Reus: el de casa, contra l’Olot; i el de fóra, el del Cornellà-Lleida. La meva dona no va entendre res quan amb els Baiges petits ens vam esgargamellar cridant el gol dels del Baix Llobregat. Un gol que deixava sense opcions al Lleida i que certificava la disputa de les eliminatòries d’ascens després d’una temporada impecable del conjunt roig-i-negre. Impecable des del punt de vista esportiu però també social. La junta del Reus ha sabut generar una expectació inusitada que ha engrescat a tota la ciutat. Una eufòria que cal mantenir ara en aquest play off que pot portar al conjunt roig-i-negre a tocar la glòria. Mentrestant, però, toca assaborir l’èxit d’una classificació històrica. Això ja no ens ho treu ningú.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Fes possible el Capgròs de l’Amenós!

Print

La gent del Món de Reus estem en deute amb el gran Jaume Amenós del Bravium Teatre. La seva desaparició, el mes de desembre passat, ens ha deixat un buit difícil d’omplir. Però més enllà de lamentar la seva pèrdua, el millor homenatge que li podem retre és fer nostre el seu esperit inquiet i dinàmic en benefici d’una ciutat que va estimar amb bogeria.

Per això, des del bloc http://www.elmondereus.cat, ens hem proposat aportar el nostre gra de sorra per perpetuar el record d’un personatge únic. El dissabte 13 de juny, en motiu del Mercat al Mercadal -una de les activitats que el Jaume i el Bravium van impulsar de bracet amb els inquiets paradistes del Mercat Central- presentarem el capgròs de l’Amenós. Un element festiu inspirat en la figura del pregoner que el Jaume va encarnar sovint en aquesta recreació de l’històric mercat que es feia a la plaça major de la ciutat.

Però qualsevol iniciativa que vulgui homenatjar al Jaume ha d’anar acompanyada, necessàriament, d’un engrescament ciutadà. I per això hem editat mil carnets numerats que despatxarem al preu d’un euro cadascun per poder finançar l’element. El podràs adquirir al Bravium Teatre, a la botiga de la festa major de la seu de l’IMAC i als establiments EL BARATO i TOMÀS BARBERÀ.

Per fer la bola grossa, quan compris el carnet fes-te una foto i penja-la al facebook del Bravium Teatre o bé a twitter amb etiqueta #CapgròsdelAmenós .

Així doncs, ja saps que et toca: fer possible el capgròs de l’Amenós!

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Sense paraules

Llaç negre

Quan tens la humil pretensió d’explicar el que passa al Món de Reus, en dies com avui et quedes ben bé sense paraules. La tràgica desaparició del Marc, l’alumne de l’Escola Maria Cortina,  ha provocat una profunda consternació a la ciutat i la seva gent.

Et quedes sense paraules a l’imaginar el tràngol pel que deuen passar els seus éssers estimats. I et quedes sense paraules quan penses en l’impacte que aquest fet ha tingut en la seva comunitat educativa.

L’escola Maria Cortina és un dels referents de la ciutat en el seu àmbit. Amb una història més que centenària, per la seves aules han desfilat generacions i generacions d’alumnes que han esdevingut ciutadans lliures, compromesos, coherents i responsables.

Una escola físicament singular, amb un d’aquells patis que es fan mirar al voltant de l’antic Palau dels Boule. Un pati que sovint, amb l’espontaneïtat de la canalleta, es converteix en un univers de rialles i somriures.

Avui, dissortadament, la realitat és una altra. Un cúmul de desgraciades i fatals casualitats han provocat aquest trist desenllaç. I per això és tan difícil, per no dir impossible, trobar les paraules justes per confortar als qui ploren la desaparició del Marc.

Només em resta fer meva la impecable nota de premsa que la direcció de l’escola ha emès aquest migdia demanant que es respecti “la intimitat de la família i del conjunt de la comunitat educativa en uns moments de dolor en els quals necessitem suport moral i tranquil·litat”.  Segur que la ciutat, com en tantes altres ocasions que ens ha tocat administrar aquesta feixuga càrrega emocional, sabrà estar a l’alçada.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Fins sempre Joan Ramon

El Joan Ramon Mestre rebent un dels Premis Enganxen 2012

El Joan Ramon Mestre rebent un dels Premis Enganxen 2012 (Foto Laia Solanellas)

Ahir vaig arribar de l’hospital amb (toquem fusta) les millors sensacions. I amb moltes ganes de tancar el parèntesi per recuperar el to habitual d’aquest bloc que vol ser una invitació a l’humor i a l’optimisme.  Però les circumstàncies m’han obligat a dedicar aquest primer article de retorn a un fet luctuós.  Al vespre em trucava el Josep Maria Casas del Barato per comunicar-me la defunció del radiofonista Joan Ramon Mestre. No per esperada la notícia em va deixar fotut.

Precisament vam coincidir aquests dies a l’hospital. La meva dona l’havia anat a veure dijous a la seva habitació i ell em va tornar la visita dissabte al matí, quan jo encara no gosava posar-me dempeus. La vam fer petar una bona estona, comentant alguna de les seves passions com la Setmana Santa, els Gegants o el col·leccionisme cinematogràfic. I també vam recordar una de les seves aficions més celebrades, aquells esmorzars de forquilla i ganivet que es cruspia a diari al bar de l’Orfeó del gran Àlvar.

Ara bé, on la conversa va ser més intensa i agraïda va ser al parlar de la ràdio, de Ràdio Reus naturalment. Amb el Joan Ramon vam treballar un munt d’anys a l’emissora degana. Hi vam treballar junts, colze a colze. Va ser un grandíssim company de fatigues quan un servidor comandava el magazine del migdia, amb la complicitat d’aquest monstre –dit amb la millor de les intencions- anomenat Enric Tricaz. El Joan Ramon s’encarregava amb eficàcia de les unitats mòbils, aconseguint la connexió impossible des de qualsevol racó del Món de Reus. A nivell intern eren antològiques les seves divertidíssimes discussions amb l’històric tècnic de la ràdio, l’increïble Àngel Palau, per orientar l’antena de la mòbil i obtenir el so més nítid. El Joan Ramon excel·lia també en una altra faceta, la de productor. Tenia una capacitat innata d’agafar el telèfon i aconseguir l’entrevistat que li demanaves, posant-lo davant del micròfon en un tres i no res.

Però el Joan Ramon era moltes altres coses. Enamorat de la seva ciutat, va treballar des de diversos àmbits per dignificar el nom de Reus. Durant anys va fer ballar com ningú la Vitxeta, es va convertir en un referent de la història del cinema i dels cinemes de la nostra ciutat amb una col·lecció monumental que hauria de formar part del patrimoni museístic local,  i va dedicar els  últims anys de la seva vida, en ple combat contra la malaltia que se l’ha endut, a fer millor la nostra Setmana Santa.

Fa un mes me’l vaig trobar al carrer Monterols i em va retreure que feia temps que no quedàvem. Poc podia imaginar-me que dies després coincidiríem a l’hospital i que seria l’última vegada que la faríem petar. Dissabte ens vam acomiadar amb una encaixada i un somriure, el mateix que ell sempre et regalava amb complaença i que podreu recordar en les fotografies que acompanyen aquest text.

Se’n va un gran reusenc, un excel·lent radiofonista i –el que sap més greu- una molt bona persona. Fins sempre Joan Ramon.

Foto Grup Joan Ramon Mestre

El Joan Ramon envoltat de bona gent de la Ràdio. De dreta a esquerra Sílvia Jiménez, Esteve Giralt, Enric Tricaz, el mateix Joan Ramon, Gemma Torrents, Elisabet Rofes i Ruth Troyano. (Foto Josep Baiges)

 

Connectant amb la unitat mòbil des del Barato, amb el Josep Maria Casas.

Connectant amb la unitat mòbil des del Barato, amb el Josep Maria Casas.

Un dels moments més hilarants de la nostra convivència radiofònica. L’any que el “Rei” va inaugurar el Carnaval de Reus amb el Joan Ramon baixant d’una mòbil conduïda d’incògnit per un servidor. Coses del gran Jaume Amenós.

Un dels moments més hilarants de la nostra convivència radiofònica. L’any que el “Rei” va inaugurar el Carnaval de Reus amb el Joan Ramon baixant d’una unitat mòbil ben peculiar conduïda d’incògnit per un servidor. Coses del gran Jaume Amenós.

Fent parella amb una de les grans Dames de la Ràdio, l'Helena Tarragó.

Fent parella amb una de les grans Dames de la Ràdio, l’Helena Tarragó.

Publicat dins de El Món de Reus | 6 comentaris

El parèntesi segons Pere Prats Sobrepere

A propòsit del meu últim article, el gran Pere Prats Sobrepere m’ha regalat aquesta obra d’art que ja figura a la galeria d’incunables del Món de Reus. Gràcies Pere!

Imatge Pere Prats

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El parèntesi

Amb la maleta a punt

Amb la maleta a punt

La vida val la pena viure-la. En el més ampli sentit de la paraula. Però de vegades tens la sensació que et posa a prova per veure si seràs capaç de superar els molts entrebancs que et van sortint pel camí. Aquests dies em trobo en aquesta tessitura. Demà m’operen. Una intervenció que podríem qualificar de seriosa però de la que -n’estic segur- en sortiré enfortit. Entre d’altres coses perquè estic en molt bones mans, les dels professionals de l’hospital de Sant Joan.

Durant aquesta última setmana realment convulsa al Món de Reus s’han dit moltes coses sobre el nostre hospital. I algunes d’elles han fregat l’absurd, fruit del desconeixement de la realitat d’aquest equipament i, també, de la nostra ciutat. Un dels moments més hilarants el vaig poder escoltar en el programa d’un d’aquests locutors estrella del nostre país. El repòrter, que havia aterrat com un ovni al Mercadal, va apuntar amb vehemència que el problema que hem viscut aquests dies amb tot l’enrenou judicial al voltant d’Innova i Sagessa és perquè “l’hospital és massa gran”. I es va quedar tan ample.

Per això em ve de gust recuperar el que deia diumenge al Diari de Tarragona el doctor  Eduard Prats, durant més de 30 anys dedicat professionalment al nostre hospital. “Algú, ingenu, es pregunta: és que li toca a la ciutat un hospital com aquest? Hi ha moltes respostes, però podem pensar: i ens toca un Pere Mata com el que tenim? I un teatre Fortuny com el que tenim? I un Centre de Lectura com el que tenim? I un aeroport  o unes facultats com les que tenim? No es tracta de preguntar-nos si ens toca o no ens toca, es tracta de treballar perquè les estructures i les persones estiguin a ple rendiment en benefici de la població”. Es pot dir més fort, però no més clar.

Així doncs avui toca obrir un parèntesi al meu Món de Reus. Un parèntesi que espero tancar aviat i que em servirà per agafar energies renovades i afrontar els molts reptes que tenim entre mans. De moment caldrà ajornar el lliurament dels Premis Amenós als que més enganxen. Però serà només això, un ajornament, perquè desitjo anunciar ben aviat la nova data. I mentrestant l’engranatge per fer el Capgròs de l’Amenós no s’atura. Aviat sabreu on comprar els carnets per fer-lo possible.

Només em resta desitjar que xaleu i gaudiu del Món de Reus i -a poder ser- que canteu la victòria del Reus Deportiu a Lleida aquesta proper diumenge. Mentrestant jo aprofitaré per gaudir de la millor medicina, la música. A la maleta hi porto les sardanes del meu pare interpretades per la Reus Jove, el divertidíssim Himne a Reus de l’Ariel Santamaría (això si el trobo, perquè la meva dona no vol que els Baiges Petits escoltin segons quina cançonota de l’artista juantxi i no sé pas on l’ha amagat) i, naturalment, l’últim disc del Fito Luri, un cant a  la vida, a l’esperança i a la il·lusió.

Ens veiem pel Món de Reus ben aviat. I feu-me el favor de ser feliços.

Publicat dins de El Món de Reus | 10 comentaris