L’Anton Maria Vidal Colominas


Fa poc dies, tot passant per la plaça Llibertat, em vaig trobar a l’Anton Maria Vidal Colominas. Anava en cadira de rodes que empenyia la seva filla, la Cori Vidal Sans, una dona simpatiquíssima, hereva del caràcter obert i afable que sempre ha caracteritzat a la seva família i que han escampat, molt especialment, darrere el taulell de l’acreditada botiga Domingo, del ram del tèxtil, situada a la cantonada dels carrers Major i Jesús. El senyor Vidal em va parlar d’una caricatura signada pel meu pare que havia localitzat un amic seu. I a l’acomiadar-nos, com sempre, em va preguntar per la meva mare, tot donant-me records per ella.

Ahir, a  l’assabentar-me del seu traspàs, em va venir a la memòria aquesta última trobada. Malgrat veure’l afectat per la malaltia, se’m va descobrir com era ell: cordial, atent, exhibint una amabilitat sincera, gens artificial. Per desgràcia de persones amb aquesta formalitat impecable en les maneres, que ell sempre et demostrava, ja no se’n troben.

Vidal ens ha deixat després de tota una vida de plena dedicació a la ciutat. Una estima profunda que va articular a través de la seva activa participació en nombroses entitats locals. Jo mateix, quan encara anava en pantalons curts, el vaig descobrir als inoblidables concursos de cine amateur del Reus Deportiu dels que en va ser un destacadíssim promotor. Que avui tinguem un fons com el del Centre de la Imatge de Mas Iglesias es deu, també, a la dedicació de gent com ell, capaç d’encoratjar i estimular a nombrosos aficionats locals a crear les seves pròpies produccions que avui formen part del nostre arxiu històric.

Però també em ve de gust recordar una anècdota de la seva trajectòria a l’Ajuntament de Reus on ocupà, durant la dècada dels setanta del segle passat, la regidoria de cultura. Estem parlant de l’últim consistori predemocràtic, presidit per l’alcalde Colàs del que alguns en volen despenjar la foto de la galeria d’alcaldes.  La vivència la va explicar el gran Jaume Amenós tot glosant els orígens del Carnaval contemporani al cicle Testimonis de Carrutxa. La primera reunió per avaluar la possible recuperació de la festa del Carnestoltes, celebrada l’any 78, la va convocar el Vidal Colominas. Va congregar a una sèrie d’associacions locals per estudiar les possibilitats de dur a terme al projecte. I fins i tot va fer venir al Josep Maria Mainat -el de la Trinca- perquè en qualitat de membre del Sindicat Musical de Catalunya estimulés l’organització de la festa amb l’objectiu de reactivar la contractació de formacions musicals que havia entrat en crisi. Per tant, que Reus recuperés el Carnaval –i en paraules del savi Amenós- també es va deure a la iniciativa del Vidal Colominas. Un decisió que no va ser fàcil atenent les circumstàncies històriques d’aquell moment. Vidal era així, sempre defensant una única ideologia: REUS.

Aquesta nit, tot preparant aquest article, m’entretenia en llegir les mostres de condol que s’han succeït al mur de grup dels carrosses locals que omple el Facebook de records reusencs. I el Francesc Damunt recuperava una caricatura que el meu pare va dedicar al senyor Vidal i que es va publicar a La Voz de la Costa Dorada acompanyada d’uns motets del versaire Francesc Boqueras. La primera estrofa ho diu tot de la singularitat del personatge:

Regidor enfervoritzat

de tot el que Reus respira,

sigui una festa o una fira,

però que enlairi a la Ciutat.

Ho escrivia ahir la seva filla i aquí manllevo les seves paraules: acabem-ho com a ell li hagués agradat, amb un sincer i emotiu “VISCA REUS!” dedicat a la seva memòria.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Sempre ens quedarà el vermut

rAMON oTEO

Poques vegades he estat testimoni d’una catarsi emotiva com la que es va viure ahir a la sala d’actes del Centre de Lectura durant l’homenatge al Ramon Oteo. Hi vaig treure el cap. I ho dic en sentit literal, perquè l’espai es va quedar petit i em vaig situar just a l’entrada, guaitant de puntetes per veure la remembrança a un professor únic, realment magnífic. I l’homenatge va estar a l’alçada del personatge. Perquè magnífic també va ser el sentiment que el va motivar i que es va expressar durant tota la vetllada gràcies a les sentides paraules dels que hi van participar. Especialment aquest grapat d’exalumnes extraordinaris que ens han donat una lliçó d’estima vers el vell professor. Gent com el Ramon Garcia Mateos, el Juan López Carrillo, el Manolo Rivera o el Josep Moragas ens han demostrat l’amor i el respecte vers el mestre. I en aquesta societat, on molt sovint es qüestiona la figura del docent i es manlleva la seva vàlua des de la més trista ignorància, trobar-te amb demostracions d’afecte com les d’ahir et toquen la fibra. Oteo va ser un home de paraula, d’expressió escrita. Però les imatges que es van projectar, acompanyades d’una música inspiradíssima, parlaven per sí soles,  especialment aquelles on se’l veia al costat del seu nét, el Max. Se’ns descobria la seva vessant més familiar. I a més d’un -entre els que m’incloc- se’ns van escapar les llàgrimes.

Al sortir del Centre, amb el cor compungit per l’emoció, vaig recordar aquells temps feliços a l’Institut Gaudí. En aquell centre vaig viure una etapa de descoberta intel·lectual excepcional amb un estol de mestres de categoria: el Jordi Nogués de filosofia (un Merlí del seu temps), el Quim Mallafré d’anglès, la Fina Grau de català, la Montse Corretger de literatura, la Pepa Labrador de llengua castellana, el Fernández d’història o el grandíssim Ramon Oteo que ens va ensenyar a apreciar els clàssics de la literatura castellana. Ahir se’m representava, una vegada i una altra, desfilant pel passadís de l’institut, a contrallum, amb la seva característica cabellera al vent. I llegint, amb una dicció perfecte, el relat de Cela sobre “El Horchatero Chico, vestido de luces y moribundo, está echado sobre un jergón en el salón de sesiones del Ayuntamiento”. Encara avui, amb alguns companys de promoció, identifiquem a l’Oteo amb el relat del torero malferit.

Ahir, com passa sempre a Reus, es van encavalcar els actes. I just després vaig fer cap al Círcol on els amics de Miró van presentar el seu vermut reserva amb etiqueta dissenyada per l’artista Jaume Queralt. Una vetllada molt agradable, especialment per aquells que vivim amb entusiasme tot el que hi passa al Món de Reus. Durant l’acte vaig pensar com hauria xalat compartint aquell esplèndid Vermut  amb el Ramon Oteo, parlat de literatura i recordant aquell Reus d’abans que –amb tots els seus defectes i virtuts- mai més tornarà. Quina melangia. Sort que sempre ens quedarà el vermut per evocar aquestes delicioses pàgines viscudes. Vermut Miró, naturalment.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

1.810 dies

La foto del pacte (Francesc Gras/Diari de Tarragona)

La foto del pacte (Francesc Gras/Diari de Tarragona)

He de reconèixer que, de manera volguda, havia desviat durant els últims mesos l’atenció de l’activitat política del nostre Ajuntament. Després d’un any complicat a nivell personal, vaig decidir desintoxicar-me d’aquesta addicció malaltissa. El metge em va recomanar abandonar aquestes emocions fortes per dedicar-me a aspectes més bucòlics de la nostra ciutat. La meva salut ho agrairia. Però en aquestes últimes hores he caigut irremeiablement en la temptació. No me n’he pogut estar. Durant el cap de setmana ja vaig sentir els primers efectes al veure al “jardinero del campo municipal”, el David Vidal a La Sexta amb un figurant passant el tallagespa per un camp de futbol evocant, així, el seu passat professional a Reus Esport i Lleure. Diumenge també vaig tenir palpitacions al descobrir la nova web d’opinió ReusPolítik, on l’irreductible Lluís Gibert torna DE NOU a la càrrega.

Però dilluns, al veure als d’ARA REUS entrant a l’equip de govern, vaig mossegar definitivament la fruita prohibida. De cop i volta vaig reviure les imatges d’aquell llunyà febrer de 2011 quan es va produir un fet transcendent en la història política contemporània del Món de Reus. Aquell mes, en plena ebullició per l’elaboració de les llistes a les municipals del #Reus22m, Carles Pellicer va protagonitzar una conferència al Palau Bofarull on es va començar a visualitzar que el canvi era possible després de 32 anys d’alcaldes socialistes. Pellicer era dalt del tsunami convergent i semblava que res ni ningú pogués aturar-lo.

Però l’endemà mateix es va produir un fet que ho podia haver canviat tot. O potser –ves a saber- ho va canviar tot. Em refereixo a la decisió del Jordi Cervera d’abandonar el grup municipal de CiU per encapçalar una nova opció política de caire municipalista, ARA REUS. Aquell dia els nacionalistes van emetre un comunicat considerant que la decisió de Cervera “no és lògica ni lleial” i fins i tot els mitjans recollien declaracions de l’aleshores etern enfant terrible dels socialistes, l’Eduard Ortiz, que aprofitava la crisi per carregar durament contra Pellicer. Tot això va ser abans de les cèlebres ganivetades entre el Pérez i el mateix Ortiz. De tot plegat fa només cinc anys però ja sembla que ens remuntem a la prehistòria.

A partir d’aquí la trepidant successió de fets és sobradament coneguda i no cal explicar-la amb detall. Entre d’altres coses perquè necessitaríem molta lletra per recordar quantes coses han passat durant aquest intens període. En tot cas deixar constància que les ferides obertes per aquella traumàtica separació sembla que han  cicatritzat amb la guaridora signatura del pacte que ha fet possible la incorporació de Cervera i el seu inquiet adlàter, el Dani Rubio, a l’equip de govern municipal dels convergents. Han calgut 1.810 dies de distància, de separació, qui sap si d’aïllament. Però a la fi Cervera i Pellicer –possiblement els dos polítics en actiu amb més trajectòria municipalista a l’Ajuntament-  s’han retrobat per compartir el seu somni en benefici d’una ciutat que estimen amb bogeria. És cert que Cervera sempre ha volgut ser alcalde, però el caramelet de fer de regidor d’esports no està gens malament per un home que en la seva brillant etapa de nedador d’elit va fer de la marca Reus la seva raó de ser.

Per cert, posats a comptar dies ahir també em vaig entretenir a saber quant de temps haurà estat regidor el Doctor Guix després de saber-se que deixarà el grup municipal d’Esquerra Republicana per convertir-se en el flamant director de l’Agència de Salut Pública de la Generalitat. Des de les eleccions i fins ahir uns 245 dies. Un pas, per tant, fugisser que ens ha deixat, això sí, algunes actuacions memorables com el dia que es va enfilar a l’escenari del Bartrina per convertir-se en el pianista d’ABBA en la gala de la Federació d’Associacions de Veïns.  Allò va ser Aspactaculà com diria un insígne regidor. Quants records.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Bona Festa Major!

cocasistare2

Aquesta ha estat una setmana certament peculiar al Món de Reus on la realitat sempre supera la ficció. La revelació de l’alcalde Abelló que es cartejava amb el duet humorístic Martes y Trece n’és un bon exemple. O també el fet que un de Reus, especialista en lluita Muay Thai, faci equip amb el mediàtic Frank de la Jungla per fer possible la construcció d’un refugi per animals a Tailàndia.  Ho escrivia el Guillem Ramos-Salvat al seu bitllet d’actualitat del Reus Diari, evocant al Jaume Amenós i al seu celebrat pregó de la Festa Major del 2014: “Amenós citava Santiago Rusiñol o el mateix Salvador Dalí per intentar explicar què té la ciutat de Reus. Què la porta a ser sempre part de totes les salses.”

Serà que la gent de Reus tenim un do especial per fer bullir l’olla. Sense anar més lluny aquest cap de setmana tindrem l’enèsima demostració d’aquesta evidència. L’any passat la gent de Carrutxa i de l’Aula de Sons van decidir recuperar l’antiquíssima celebració en honor a Sant Sebastià. Ho explica amb tot detall el Salvador Palomar en el seu blog La Teiera de lectura obligada. Enguany hi tornen encara amb més ganes i alguna dolça novetat. És el cas de la que ens proposa l’incansable família Pàmies del Forn Sistaré que han  elaborat una coca especial seguint una antiquíssima recepta, com recorda el mateix Palomar: El Forn Sistaré ha recuperat una recepta d’Anton Ripoll, que tenia el seu forn al carrer de les Valls, a Gratallops, per a fer les coques que es ballaran a la plaça del Castell. Es tracta d’una coca de festa, on —a més dels ingredients habituals: farina, ou, sucre— hi intervenen la matafaluga, el sagí, nou moscada…, que els assistents al Ball d’Hivern podran tastar, si la ballen o els conviden. Una iniciativa que aporta un nou valor a aquesta festa de nova creació que vol recrear un model històric i alhora participatiu i autofinançat de festa popular.”

Així doncs ja sabem que ens toca aquest cap de setmana a la gent del Món de Reus: participar de la festa major (la tercera!) en honor al nostre antic patró, tot cruspint-nos la coca corresponent. Jo ha m’hi tinc.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La confessió de l’Alcalde Abelló

martes y trece

Ahir va ser un dia de revelacions extraordinàries al Món de Reus. Pel matí el locutor-cuiner, el Jordi Escoda, ens descobria que el David Vidal encara no ha estat engolit per la Diputació. El cupaire eixerit va sortir a Ràdio Ciutat de Reus per explicar el seu posicionament sobre la negociació dels pressupostos. Vidal sembla haver deixat la primera línia de foc municipal al seus companys de grup per centrar-se en la seva activitat a l’organisme supracomarcal, on és l’únic representant de la CUP. Deu tenir alguna cosa de Gary Cooper perquè sempre acaba estant –abans a l’Ajuntament, ara a la Diputació- sol davant del perill.

Però la jornada ens tenia preparada una altra sorpresa. Per la tarda el Reus Diari descobria l’alcalde que havia enviat la cèlebre carta al duet Martes y Trece queixant-se de l’ocurrència sobre els regidors i la seva suposada capacitat de mentir. Totes les sospites apuntaven a Josep Abelló, la primera autoritat municipal entre els anys 1985-1999. Però el diari digital dirigit pel Guillem Ramos-Salvat anava més enllà, fent pública la confessió del mateix Abelló atribuint-se l’autoria de la missiva. L’exclusiva la signava un dels deixebles de la Bèstia, el Joel Reche, que a partir d’ara podrem presentar com el periodista-casteller del Món de Reus atenent la seva condició de membre dels Xiquets de la camisa avellana.

“Segons ha pogut confirmar ReusDiari.cat, l’exalcalde socialista no va encaixar gaire bé la broma dels humoristes i els hi va fer arribar una missiva per a deixar clar el seu punt de vista assegurant que ell mai diria a algú que «té menys gràcia que un humorista» escrivia Reche, destacant que Abelló va enviar la carta “per sentir-se «ofès». M’imagino la cara que devia fer l’assessor encarregat de redactar-la quan l’alcalde li anava dictant. Potser també es va sentir ofès de veure’s en aquella tessitura.

Però la noticia del periodista-casteller apuntava una altra dada impactant, afirmant que Abelló es declarava a la carta com un gran seguidor dels humoristes: “De fet, assegura que aquest tipus de missatges s’envien a «gent estimada, no pas a aquells que no t’importen». La veritat, mai hagués dit que a l’alcalde Abelló estimava als integrants de Martes y Trece. Quines coses.

En tot cas, i un cop resolt el misteri, la noticia posa al descobert com han canviat les coses en aquests últims 20 anys, especialment pel que fa a la sàtira política que practiquen els humoristes. Veient com les gasten a Polònia i en d’altres programes inspirats en la vida i obra dels nostres representants institucionals, si Abelló encara fos alcalde estaria tot el dia enviant cartes d’aquestes. Això segur.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Martes y Trece i l’Alcalde de Reus

Els de Martes y Trece llegint la carta de l'alcalde de Reus

Els de Martes y Trece llegint la carta de l’alcalde de Reus

Ahir a la nit, havent sopat, em vaig disposar a veure per TV3 l’estrena de Fassman, l’increïble home Radar, la pel·lícula inspirada en la figura del mentalista Josep Mir Rocafort. Recordo com si fos ara el dia que el vaig veure per primera vegada a La vida en un xip que presentava el Joaquim Maria Puyal. Aquell home em va fascinar. I tenia ganes d’imbuir-me de la seva enigmàtica figura. Però poc podia imaginar-me que el misteri que més m’atrauria de la nit res tindria a veure amb el biopic de l’afamat hipnotitzador.

Just al començar l’emissió, em va arribar un missatge de l’altre increïble home Radar, el Jordi Salvadó, sempre atent i amatent a les coses del Món de Reus. El cèlebre percussionista m’advertia de l’entrevista que el Pablo Motos havia fet pocs minuts abans al seu programa El Hormiguero d’Antena 3 al duet humorístic Martes y Trece.  No entenia res. Quin interès podia tenir per un servidor una conversa d’aquestes característiques? Però el mateix Salvadó m’apuntava, cap al final del missatge, una dada realment sorprenent:  durant l’entrevista havia sortit el nom de l’alcalde de Reus. Increïble.

D’immediat, mentre el Fassman del cel·luloide anava hipnotizant al personal, un servidor va quedar fixat devorant a la web d’Antena 3 l’entrevista al duet còmic que conduïa el comunicador de nom motoritzat. I com m’havia advertit el Salvadó, al minut quatre es produïa la insòlita revelació. Rememorant mil i una anècdotes, els de Martes i Trece van explicar el dia que, en un dels seus esquetxos televisius, van fer broma tot dient “Mientes más que un concejal”. Doncs bé, per sorpresa seva pocs dies després els arribava una carta de la primera autoritat municipal qüestionant la gracieta. Parlant clar, els hi retreia la que ell considerava una comparació desafortunada.

Que l’anècdota és real en va deixar testimoni el Millán Salcedo que es va treure de la butxaca la carta en qüestió, llegint l’últim paràgraf . Llàstima, però, que va obviar el nom de l’alcalde, deixant anar una de les seves indesxifrables i característiques onomatopeies quan anava a descobrir la signatura de la missiva.

Mentre el Pablo Motos i els dos humoristes seguient xarrant, un servidor va quedar magnetitzat per la revelació. Si em punxen no em treuen sang. Un alcalde de Reus enviant una carta a Martes y Trece? Preocupant-se de les seves gracietes? I de quin alcalde estem parlant? Si tenim en compte que els humoristes van mantenir el grup actiu del 1978 al 1997, les opcions es redueixen als batlles d’aquest període: Miquel Colàs, Carles Martí, Anton Borrell o Josep Abelló. El misteri està servit. I ves a saber si se l’endurà a la tomba el Millán Salcedo. Com no ressusciti el professor Fassman, això no ho aclarirem mai.

Martes y Trece al Hormiguero parlant de l’Alcalde de Reus

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

El Blas Serrano

Blas Serrano (dreta) amb el qui fou regidor d'esports, Sebastià Domènech

Blas Serrano (dreta) amb el qui fou regidor d’esports, Sebastià Domènech

Dissabte a la tarda, mentre esperava infructuosament que el Reus Deportiu recuperés la màgia (com diria l’Enric Tricaz) en el seu enfrontament contra l’Espanyol B, el Reus Digital comunicava als seus lectors la desaparició del Blas Serrano, un referent històric de l’esport base d’aquesta ciutat.

Home de futbol de cap a peus, va jugar al Reus, al Reddis i al Salou entre d’altres equips abans de dedicar-se a fer d’entrenador en diversos clubs de casa nostra. Però on Serrano va destacar de manera especial va ser en la seva dedicació a l’esport base. Un servidor el va conèixer a La Salle on ens alliçonava de manera molt didàctica i agraïda. Si una cosa caracteritzava al Blas era la seva immensa bonhomia que el convertia en un entrenador molt estimat per tots els seus jugadors.

El Reus Digital també recorda com, en edat avançada, Serrano continuava jugant a futbol. I aquesta és una imatge que mai oblidaré. Ja gran, amb una evident coixesa fruit de les lesions acumulades durant anys, corria pel camp amb la pilota als peus. El seu amor al futbol era tan gran que ni aquella evident limitació física el va fer desistir mai de practicar l’esport que el feia més feliç.

En aquesta època en la que vivim, on els referents dels més joves són aquests jugadors mediàtics i galàctics carregats de diners -i sovint també de punyetes-, seria bo posar d’exemple casos com el del Blas Serrano i el de tants entrenadors de l’esport base que, des de la més profunda senzillesa i enorme generositat, han destinat bona part de la seva vida a formar jugadors i -el que és més important- persones.

Per gent com ell, avui més que mai, el meu sincer reconeixement.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari