No fotis Quimet!

La Lourdes Domènech i el Quimet Sorio als Premis Amenós 2015

La Lourdes Domènech i el Quimet Sorio als Premis Amenós 2015

Fa un parell de setmanes vaig coincidir amb el Quimet Sorio. Em va aturar pel carrer dels Recs. Ell anava motoritzat. I sense treure’s el casc em va advertir que estava a punt d’estrenar un nou muntatge, “Els Mossens Cantaires”, al teatre de l’Orfeó. I li vaig dir que miraria d’anar-hi. Em convenia distreure’m. I riure. Perquè el Quimet, a dalt o baix de l’escenari, era tota una garantia per provocar-te el somriure més agraït, sincer i volgut. Tenia aquesta virtut només a l’abast dels més grans, dels més bons. Quin personatge més extraordinàriament xalat, divertit i entranyable.

I fa només unes hores m’han dit que ens ha deixat de manera sobtada. Que ha marxat sense previ avís. Que ja no tornarà mai més. No fotis Quimet! Amb la gernació que l’apreciava. Només cal veure les xarxes socials. L’onada de tristesa que ha provocat el seu adeu és immensa. Perquè era posseïdor d’aquest caràcter empàtic, pròxim, afable que feia que tothom l’estimés. Com el seu amic Jaume Amenós.

El Juan Luis González, el popular Juanlu dels Armats i de la Colla Gegantera, m’ha fet recordar una de les anècdotes més emotives que va protagonitzar. Els últims dies de vida del Jaume Amenós el Quimet el va anar a veure cada dia a l’hospital. Però no pas per convertir-se, al peu del llit, en una planyidera preveient el fatal desenllaç. Ans al contrari. Es tractava d’acompanyar-lo fent-lo riure amb la conya habitual. I a poder ser, fins a l’últim instant. I l’Amenós el va desafiar posant-lo a prova:  “a veure si t’atreveixes a venir vestit d’Armat a l’hospital” li va deixar anar el Jaume. El repte estava servit.

I dit i fet. El Sorio, amb la complicitat del Juanlu que li va cedir unes disfresses de soldat romà, es va presentar a l’hospital vestit d’armat i acompanyat, amb idèntica indumentària, pels grans Lluís Graells i Marc Navarro. La riallada de l’Amenós es devia sentir per tot l’hospital. D’aquella manera exemplar de fer i de ser amb l’amic, amb el company, en vaig deixar constància en l’obituari que vaig dedicar al Jaume.

El Quimet era un tipus genial. Enginyós i ocurrent. Amb aquella mitja rialla de costat, tan sorneguera. Però sobre tot era una bona persona. Costa de pair quan mires enrere i veus que gent com ell, com l’Amenós o el Jordi Boronat ja no hi són. Quin món de Reus més trist i avorrit ens han deixat. No sé pas si ens en sortirem.  No ho sé pas.

Recupero, per il·lustrar aquest article, una foto del Quimet amb l’esplèndida Lourdes Domènech, un altre d’aquests éssers que ha vingut al món per fer-nos riure. La instantània correspon al juny del 2015. Tots dos es van lliurar, mútuament, un premi Amenós regalant-se rialles i petons a l’escenari del Bravium.

Fins sempre Quimet.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Se’n van els millors

El Xavier Joanpere rebent el Premi Amenós 2019 de mans del Marià Arbonès (Foto Bartolomé Pluma)

S’acostuma a dir, quan es produeix una defunció rellevant, que els que se’n van sempre són els millors. Pot semblar una fórmula retòrica, insubstancial. Per quedar bé. Però en el cas que ens ocupa, dissortadament, s’ajusta plenament a la realitat que vull descriure atenent el perfil i la personalitat del finat.

Ens ha deixat una de les bones persones del món de Reus. Vaja, de les millors. És el primer que he pensat aquest matí quan el Marià Arbonès, el director del Reus digital, m’ha fet saber la tristíssima notícia. De fet va ser ell, el Marià, qui em va suggerir, fa pocs mesos, que havia de tenir un Premi Amenós, que se’l mereixia. I això que ell, sempre tan discret i de voluntat anònima, fugia segurament de qualsevol distinció  convençut, com estava, que el millor reconeixement era el sentiment íntim de contribuir a fer un món millor pels que l’envoltaven. Però aquell dia, a l’escenari del Bravium, m’ho va agrair. Aquell guardó l’havia fet feliç perquè -segurament- era tan senzill i sincer com ell mateix.

Parlo, naturalment, del Xavier Joanpere. D’ofici pintor decorador, d’aquells artesans del pinzell, la brotxa i el corró dels que ja no en queden, de gust exquisit i treball impecable. Però més enllà de l’ofici, el Xavier va ser, per vocació vital absoluta, un activista compromès, un lluitador incansable, un ciutadà honrat. Joanpere va ser un exemple de dedicació, convençut de la necessitat de treballar, de manera infatigable i desinteressada, per millorar aquest món tan ingrat que ens ha tocat viure, ple de desigualtats i d’injustícies.

El caprici del destí ha fet que ens hagi deixat la nit de l’1 d’octubre, una data que senyala tantes coses en l’imaginari d’aquest país que ell personificava: decisió, voluntat, fermesa i, sobre tot, dignitat.

Se’m fa difícil imaginar aquest món de Reus sense el Xavier, sense la seva conversa ocurrent, pausada, sempre agraïda i amb un punt d’humor roent que satisfeia al seu interlocutor. Quina llàstima tot plegat. Quina putada més gran que ens ha ofert el destí. Ara sí que serà molt difícil que aquest món de Reus que tan estimava sigui realment millor.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Àngels de la Mowgli

Amb l’Àngels a la consulta del 9 de novembre de 2014

Sempre que circulo pel passeig de la Boca de la Mina, fent cames o pedalant, m’aturo uns segons davant de l’escola Mowgli. És un exercici gairebé terapeútic que em serveix per recordar una de les etapes més felices de la meva vida. Vaig tenir la immensa fortuna de ser el president de la seva AMPA coincidint amb l’escolarització dels Baiges petits. Hi vam fer cap perquè la meva dona també n’havia estat alumna i, per tant, exercia de prescriptora entusiasta. Aquella experiència va ser altament enriquidora perquè em va servir per descobrir, des de dins, la immensa fascinació que aquella escola exercia sobre els qui havien tingut l’oportunitat de formar-ne part. Com si el somriure permanent de la seva icona gràfica -l’excepcional dibuix del Pere Prats que reprodueix el popularíssim nen de la Mowgli- es reproduís sistemàticament per tots els racons del centre. Per corroborar aquesta evidència només cal revisar el documental El nens de la jungla que el realitzador Santi Suárez-Baldrís, exalumne de l’escola, va crear el 2016 coincidint amb el cinquantè aniversari de la Mowgli i que fou guardonat al festival Memorimage. La cinta és una autèntica declaració d’amor d’un alumne agraït a una manera de fer i d’entendre l’ensenyament en aquell trànsit dels temps estranys del Reus de la transició.

Però parlar de la Mowgli vol dir, necessàriament, parlar de l’Àngels Ollé, persona cabdal per entendre el seu desenvolupament. Conèixer-la va ser una experiència excepcional. I fer-ho a través del seu fill, l’advocat Ramon Marcer, amb qui vam compartir l’aventura de l’AMPA, ho va fer més fàcil i, a l’hora, fascinant. I a partir d’aquí és on neix la meva admiració permanent per la figura de l’Àngels, pel seu exemple i -molt especialment- per la seva tenacitat. Una manera de fer i d’actuar que sempre ha merescut el meu elogi incondicional. Perquè més enllà del que ens va demostrar en l’àmbit de l’ensenyament, on els seus mèrits són sobradament coneguts i reconeguts, hi ha el seu compromís permanent, que va portar fins a l’extrem en plena maduresa vital, erigint-se en una de les veus de referència, sempre mesurada i reflexiva, del moment que viu el país, ja sigui al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, a l’Assemblea Nacional Catalana o amb les Ávies i els Avis de Reus que es manifesten diàriament al Mercadal. La foto que encapçala aquest article és una viva demostració d’aquest esperit: a la consulta del 9 de novembre de 2014 l’Àngels em va portar l’urna a la meva mesa electoral de l’Institut Salvador Vilaseca. La rialla que ens regalem ho diu tot. Una vivència inoblidable.

Amb l’Àngels se’n van un referent del Món de Reus. Però la seva absència cal mitigar-la posant en valor, més que mai, el seu exemple. Com el que ens va deixar en la inoblidable conferència, pronunciada a l’Arxiu Municipal el 7 de febrer de 2012, i de la que en podeu recuperar la crònica en aquest enllaç. Ollé ens va recordar la realitat d’aquella ciutat que va conèixer a l’arribar a Reus en ple franquisme i el que va suposar la irrupció de la Mowgli, que va trencar motlles revertint consciències. I aquell mateix dia llençava un missatge als mestres que avui adquireix una transcendència majúscula: “Ara us toca a vosaltres treballar per fer encara millor l’escola. I no s’hi val defallir. La vida no ha estat mai fàcil per ningú. Diferent sí, perquè les èpoques ho són de diferents. Però fàcil mai.“  Queda dit.

Gràcies Àngels per tot. I malgrat que avui el nostre nen, el que va dibuixar el Pere Prats Sobrepere, ha deixat anar alguna llàgrima, segur que ben aviat recuperarà el seu somriure, el que li vas encomanar des del primer dia amb tanta il·lusió per un projecte fet realitat, el de la Mowgli, el de la nostra Mowgli.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Adéu al somriure del Món de Reus

Amb la Rosa Maria Mauri (segona per la dreta) el dia que vam presentar el concert al Fortuny acompanyats del Ramon Reverté i l’Helena Tarragó.

La vida val la pena viure-la quan tens la sort d’haver conegut gent com la Rosa Maria Mauri que ens ha deixat durant aquestes últimes hores. Era una de les moltes saludades del Món de Reus. Havíem tingut relació a l’Associació de Concerts, entitat que presidia el seu marit, el Pasqual Badia, a recer de la Societat El Círcol. Ambdós formaven una parella encantadora que destacava per un tret facial constant: el somriure permanent que, a tothora, et regalaven amb tanta calidesa.

El passat mes de novembre la Rosa Maria em va trucar. Volia parlar amb mi. Vam quedar al Forn Mariné, del carrer de Llovera. Em va explicar que estava passant un càncer. I que la cosa s’havia complicat. Però que estava disposada a fer-hi front amb la millor de les actituds, en la línia del llibre que vaig coordinar, el Creu-me és possible. Ambdós vam coincidir en la necessitat d’afrontar la malaltia amb actitud vital conscients que, tot i no ser el remei guaridor, pot acabar sent el principi de la solució.

En aquella mateixa conversa em va demanar si podia ajudar-la en l’organització d’un concert solidari a benefici de la Marató de TV3 que es faria al Fortuny, atenent la seva vinculació amb la Fundació del Teatre. Li vaig dir que sí d’immediat. Més enllà del noble objectiu que perseguia, i que mereixia totes les meves simpaties, el cartell també era molt atractiu. Hi participava la lliga de músics extraordinaris de la Banda Simfònica dirigida per l’imprescindible Ramon Reverté. I podia compartir la presentació amb l’Helena Tarragó, amiga i companya de Ràdio Reus, que també s’hi va bolcar des del primer moment.

La Rosa Maria em va demanar que pensés en un final esclatant pel concert. I sabent del repertori de la Banda, que inclou el Ball Solemne de l’Àliga orquestrada per l’Eduard Sendra de la Cobla Reus Jove, vaig embolicar als del CRAC perquè portessin l’Àliga petita al teatre en un fi de festa realment emocionant. Gairebé tant com la salutació inicial que ella mateixa va fer a l’inici de l’acte, explicant el perquè de tot plegat. El seu testimoni va ser colpidor.

Però el record inesborrable que em vaig endur d’aquella experiència va ser la força de la Rosa Maria, amb un entusiasme desbordant, amb una il·lusió encomanadissa, per fer realitat la iniciativa. I seva va ser la idea que, possiblement, es convertirà en tradició a partir d’ara: el fet d’aplegar, en una mateixa roda de premsa a les escales del Teatre Fortuny, a totes les entitats que organitzen activitats per la Marató.

Amb la desaparició de la Rosa Maria hem perdut moltes coses. Però sobre tot l’exemple de coratge i fortalesa que ens va donar per fer front a l’adversitat. M’ho deia ahir l’amic Carles Tubella al comunicar-me la trista notícia: era tot optimisme.  Fem nostre aquest sentiment per recordar-la sempre com és mereix, amb un somriure incessant i rumiant quina una en podem fer per treballar en benefici del seu, del nostre Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Gràcies per tot Avelina

L’Avelina Briansó agraint el premi EL MÉS AMIC DE REUS atorgat pel Centre d’Amics de Reus el 2010

Soc incapaç de comptabilitzar les presentacions d’actes diversos que hauré fet durant tota la meva vida. Deuen ser una infinitat. He perdut el compte.  M’hi vaig posar de jovenet, quan el meu pare em va fer presentar l’estrena d’una de les seves sardanes al Casal Riudomenc. I d’aleshores ençà no he parat. Fins i tot m’he enfilat a l’escenari del Gran Teatre del Liceu on, el passat 12 de maig, vaig conduir la gala de la Sardana de l’Any. Va ser com una mena de culminació a una llarguíssima carrera de més de trenta anys posant veu a multitud d’esdeveniments.

M’hi sento còmode a l’escenari. I quan agafo el micròfon em passen tots els mals. Però no sempre ha estat així. Malgrat la meva innata vocació, l’inici de la meva trajectòria va ser complicat. No tenia la veu educada. Em costava projectar-la. I patia un lleisme que semblava cronificat. Aquella situació em produïa una notable angoixa. I més quan el director de l’emissora, on vaig començar la meva carrera, em va deixar anar que potser no servia per treballar a la ràdio perquè no tenia la veu adequada.

Aquell dia, a l’arribar a casa, li vaig comentar a la meva mare que mai seria locutor. Que no tenia condicions. Que ho deixava estar. Però la mare no volia que defallís. I va buscar-me una mestra de dicció, l’Avelina Briansó. A casa feia anys que coneixíem a la seva germana, l’Emilia Briansó, brillant directora del Conservatori de Música de la Diputació que, aleshores, tenia la seu al Centre de Lectura. Ambdues eren nétes de l’insigne Doctor Emili Briansó, un dels artífex del prestigiós  Institut psiquiàtric Pere Mata, i un dels personatges il·lustres del Món de Reus.

Amb l’Avelina vaig anar a classe ben bé un any. El seu mestratge va ser tota una descoberta. De fet la seva carrera de rapsoda l’avalava. Havia estat una peça clau de la històrica Aula de Declamació del Centre de Lectura. I a les aules de l’antic palau dels Marquesos de Tamarit havia tingut alumnes que, amb els anys, van esdevenir figures teatrals i radiofòniques de primera línia, com el Lluís Pasqual o la Dolors Juanpere entre d’altres.

Sempre he tingut present aquell aprenentatge. Em va ajudar tant que possiblement, sense ella, mai hagués pogut exercir la meva professió. Perquè no només em va ajudar a millorar la veu i la pronúncia. El seu entusiasme i la seva convicció em van servir per convèncer-me de les meves possibilitats. Com de determinant va ser, a la meva vida, poder conèixer-la.

Aquest dijous l’Avelina Briansó ens ha deixat per sempre. Ho ha fet com era ella, discreta i elegant. Per això, més que mai, vull testimoniar la meva gratitud a la seva persona. Va ser un plaer infinit conèixer-la. I, sobre tot, aprendre al seu costat.

Gràcies per tot, Avelina.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Heroi del Diumenge

Amb l’Agustí Escola (esquerra) als estudis de Ràdio Reus envoltant a dues velles glòries del futbol local, el Blas Serrano i el Pere Norte.

Els qui hem tingut la sort de treballar a Ràdio Reus hem pogut conèixer personatges únics que ens han deixat un record inesborrable i que, amb la perspectiva dels anys, han esdevingut autèntics referents. No parlo únicament dels més mediàtics, que són molt fàcil d’enumerar si pensem, per exemple, en el cèlebre clan de l’avellana sorgit de la vella emissora del raval Santa Anna. Em refereixo, també, a persones possiblement més anònimes, però no menys importants, que van dedicar temps i esforços a explicar, sovint des de l’amateurisme més responsable, la realitat de la seva ciutat.

Aquest pot ser el cas de l’Agustí Escolà, possiblement un dels cronistes radiofònics del futbol territorial a casa nostra que més afecte i consideració dels clubs locals va recollir durant la seva llarga trajectòria. Per l’Agustí era una afició, un passatemps, però  no per això exempt de rigor. I d’aquí que esdevingués, gràcies a la seva llarga dedicació informativa, un periodista entranyable pels clubs de regional que malvivien en camps de terra i pedregar.

A la redacció de l’emissora era habitual veure’l arribar i quedar-se palplantat a la porta tot dient: “Pareu màquines! porto una exclusiva!”. I l’impacte en qüestió era el fulminant cessament de l’entrenador del SUER, la sanció exemplar al davanter centre del CARROZAS o la greu lesió de l’extrem esquerre del DUESAIGÜES. Escolà convertia aquelles notícies aparentment intranscendents per l’opinió pública en impactes de primera pàgina. I si t’atrevies a qüestionar el valor informatiu d’aquella notícia dubtant de la seva transcendència, et rebatia apuntant que “Tothom en parla!”. I aquest “Tothom”, tan rotund com contundent, va quedar de repertori a l’emissora.

Més enllà de coincidir en innumerables programes radiofònics, amb l’Agustí, l’Enric Tricaz i el Joan Ramon Mestre vam crear  Els Herois del Diumenge, amb un títol manllevat d’una cèlebre pel·lícula italiana, protagonitzada per Marcelo Mastroianni, inspirada en ambients futbolístics. En aquell espai, que emetíem els dilluns, ens dedicàvem a esbudellar la crònica esportiva del cap de setmana. I l’Agustí, amb la seva característica dicció, ens il·luminava en la realitat de l’autèntic futbol de casa nostra, el futbol de veritat, allunyat d’aquesta collonada de la lliga de les estrelles, plena de galàctics milionaris embafats, i d’aquests Onolfos, de pa sucat amb oli, que et prometen la lluna abans d’aixecar-te la camisa.

Tot just aquest divendres m’he llevat amb la trista notícia de la desaparició de l’Agustí. M’ho ha fet saber el Tricaz amb un missatge telegràfic al whatsapp. I d’immediat he recordat aquell mític programa de ràdio on ell, amb la seva dedicació i perseverança, era l’autèntic heroi del diumenge.

Si el món del futbol tingués memòria, cosa difícil atenent els temps que corren, aquest cap de setmana, a tots els camps de territorial de la comarca, s’hauria de guardar un minut de silenci per recordar-lo i fer justícia a la seva memòria. Pocs radiofonistes han fet tant per prestigiar el futbol de casa nostra. I cal posar en valor el seu exemple.

Agustí, avui pararem màquines per recordar-te i honorar-te com et mereixes.

Publicat dins de El Món de Reus | 3 comentaris

Un senyor de REUS REUS

Joan Marsal Huguet (foto Reus Digital)

Ens ha deixat el senyor Marsal. El Joan Marsal  de la Cristalleria del carrer de Jesús. Un senyor de REUS REUS, escrit així, dues vegades, de manera consecutiva, per reforçar el vincle identitari, infranquejable, que l’unia a la seva ciutat. Referent d’una família encantadora capaç d’estimar, generosament, el Món de Reus gràcies a l’exemple constant del patriarca. Al cap i a la fi tots som el reflex del que hem viscut a casa. I coneixent a alguns Marsals, i  guaitant, de tant en tant, a l’aparador de la Cristalleria, te n’adones del sentiment que impregna aquesta família posseïdora, genèticament, de l’autèntic ADN reusenc.

Marsal és d’aquells conciutadans que he conegut tota la vida. D’entrada per la seva relació familiar amb l’Anton Maria Vidal Colominas (a.c.s.), bon amic de casa. Un i l’altre estaven casats amb les germans Sans, filles del Josep Maria Sans, l’inoblidable Xatet, heroi del ciclisme local de qui enguany es compleix el norantè aniversari de la seva apoteòsica irrupció a la volta ciclista a Catalunya. Però a més tots dos eren veïns de carrer. A pocs metres de la Cristalleria, a tocar del Mercadal, hi ha la històrica Camiseria Domingo que regenta la vídua Vidal, l’encantadora Francis Sans, amb la seva filla Cori. Una relació familiar i de veïnatge que va servir, també, perquè els dos cunyats compartissin una de les seves aficions preferides, el col·leccionisme. Marsal havia estat president del Grup Filatèlic i Numismàtic. I Vidal, ànima de la Borsa del Col·leccionista.

Diuen que col·leccionar és un instint humà bàsic i molt antic, propi de persones organitzades, curoses, i amb un punt d’apassionament que els acompanya durant tota la seva vida. Si a aquest instint hi afegim el fet de ser de Reus, amb el que comporta estimar la ciutat i la seva gent, Marsal constituïa un exemple paradigmàtic del bon col·leccionista. M’ho va demostrar en repetides ocasions visitant la Cambra. Localitzava cartes de correu comercial vinculades al teixit econòmic local. I demanava a l’històric Secretari General, el Joan Josep Sardà (a.c.s.), que el deixés remenar als censos per buscar la connexió amb DO Reus.

Jo l’acompanyava a remenar els llibres feixucs. I gaudia de la seva conversa. Com a bon botiguer, era simpàtic, molt atent. De formes educadíssimes, de discurs amable i amb un parlar de Reus tan genuí que era una delícia escoltar-lo. Per això, tot removent papers, xalava quan el sentia parlar de Reus i dels de Reus. Una autèntica enciclopèdia local que per un servidor, capaç de devorar compulsivament qualsevol retall d’història local, em generava una especial satisfacció.

El pas inexorable del temps fa que, de mica en mica, aquell Reus que vam conèixer de petits, amb els referents ciutadans que li donaven cos i ànima, vagi perdent elements característics. És el cas de l’adeu del Joan Marsal. I per això, com exemple per a les noves generacions, convé posar en valor el seu llegat, el d’un home capaç d’estimar la ciutat per damunt de totes les coses. Un reusenquisme ben entès que explica, molt possiblement, el perquè el Món de Reus, enmig de l’univers de la globalització impersonal, continua sent tan agraïdament diferent.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari