Despatxar un mestre

El Col·legi La Salle a la Plaça de la Pastoreta

El títol d’aquest article ja costa d’escriure. Perquè a un mestre, tenint en compte el que representa en una comunitat educativa i en la formació de ciutadans lliures, compromesos i responsables, l’últim que t’imagines és que se’l despatxi, que se’l faci fora. Doncs això és el que han fet al col·legi La Salle amb tres dels seus millors docents, el Gerard Juncosa, el Jordi Bofarull i el Xavi Saladrigas. Amb un currículum impecable, amb una dedicació íntegra i constant a l’escola i als seus alumnes, els han fet fora de la manera més crua i despietada que es pugui imaginar. Adduint problemes econòmics. Costa creure que fent fora tres mestres, aquests problemes es solucionin. Si els números no quadren, el més lògic seria acomiadar al seu director que, al cap i a la fi, hauria de ser el responsable últim d’aquesta suposada mala gestió.

Però jo no li vull cap mal al director de l’escola, el senyor Prats. No li vull cap mal perquè a la Salle que jo vaig conèixer em van ensenyar valors com l’ètica, la solidaritat o la responsabilitat. Valors que ell, desgraciadament, no predica.

Fa uns anys li vaig dedicar un article a la NW Revista de Reus arran de la seva incursió en el món de la política ja que compatibilitza el càrrec de director amb el de regidor a l’Ajuntament de Tarragona. En el meu escrit plantejava si algú amb tanta responsabilitat en una escola cristina havia de córrer el risc d’assumir aquest càrrec públic tenint en compte que, avui dia, la política no és un terreny ni estable ni còmode. I tot plegat podia acabar esquitxant la imatge de la meva escola. Prats, per variar, el va mal interpretar perquè creia que qüestionava la seva capacitat per assumir tanta responsabilitat. Em va donar a entendre que ell era molt capaç de tocar tantes tecles. Ho vaig deixar estar perquè amb qui no vol entendre, no cal insistir.  Això sí, l’article va resultar profètic. Prats va ser còmplice de la tebior amb la que l’Ajuntament tarragoní va afrontar els tristos fets de l’1 d’octubre a la seva ciutat. I al final va deixar l’equip de govern. Tot plegat, com havia descrit, va arrossegar innecessàriament la imatge de l’escola per un conflicte polític.

I ara, això. Despatxar un mestre és molt greu. I despatxar-ne tres que són un exemple i un model de dedicació, encara més. Un mestre és un referent per moltes persones. I la decisió no fa mal únicament al seu entorn més proper, sinó també als qui van ser els seus alumnes i a les seves famílies. Només cal donar una ullada a les xarxes socials per adonar-se’n de la immensa onada de solidaritat que han rebut els tres damnificats. I que certifica, també, l’empremta que un mestre, un bon mestre, pot deixar exercint el seu magisteri.

Vull creure que aquesta decisió es reconduirà. Perquè això, la Salle, no ho pot permetre. L’escola forma part dels sentiments de molta gent. Sentiments que han format a generacions i generacions d’alumnes que hem desfilat per les seves aules. I que no s’entén que pugui  malmetre, amb tanta cruesa, una única persona.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | 9 comentaris

El capellà al que tothom estimava

L’Àliga davant el fèretre de Mossèn Roquer (Foto Marc Sabaté / Facebook)

Fa uns mesos, arran de la desaparició del Rafael Sardà, propietari de la històrica merceria del carrer de Monterols, vaig escriure un article titulat El botiguer al que tothom estimava. El vaig redactar just després d’assistir al funeral celebrat a la prioral de Sant Pere. No en tenia cap dubte de l’estimació que el Rafael havia estat capaç de generar entre la gent que l’envoltava. Però l’acte de comiat va ser tan bonic i tan sincer que em vaig adonar de l’enorme dimensió humana del Rafael, capaç de fer dels clients autèntics amics.

Avui, a la missa funeral celebrada també a la Prioral per acomiadar a Mossèn Roquer, he tingut la mateixa sensació que la viscuda amb el Rafael Sardà. No és únicament que el temple fos ple de gom a gom. Un detall, d’entrada, important. O el bé de Déu de capellans que omplien l’altar major per concelebrar l’eucaristia i que sempre confereix, a ulls dels espectadors, una especial dimensió escènica. El que realment m’ha impressionant avui és el profund sentiment dels assistents a l’hora d’acomiadar a una persona que es va fer estimar, deixant fonda empremta entre tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo i tractar-lo.

Allà on fou destinat, Mossèn Roquer va generar afecte i simpatia. Només cal revisar els comentaris de l’article que vaig publicar ahir. El president del CF Reus Deportiu, el cornudellenc Xavier Llastarri, recordava les pàgines viscudes quan el Mossèn fou destinat a la vila. O la periodista de Tv3, la falsetana Anna Masip, destacant com el seu ministeri a la capital del Priorat va marcar un abans i un després en la relació entre l’església i el poble. O la morellenca Teresa Gallego apuntant la petjada que va deixar entre el jovent del Morell quan, a la dècada dels 80 del segle passat, va exercir en aquesta població del Tarragonès. O el reusenc Ernest Benach, rememorant la vinculació amb el Mossèn a les colònies dels agrupaments, descobrint paratges fantàstics al Montsant. “Aquell capellà que ens va fer estimar el país, la seva cultura i les seves tradicions” sentenciava l’Ernest.

Roquer ha estat un capellà íntegre i, alhora, integrat. I que més enllà de la seva immensa tasca pastoral, s’ha compromès amb la ciutat, conscient de la importància que la Prioral o el Santuari tenen a l’hora de generar sentiment de pertinença a una realitat com la nostra.

El Marc Navarro, incansable tècnic de cultura del nostre Ajuntament, em recordava ahir la vinculació de Mossèn Roquer amb les tradicions més populars del seu poble d’origen, l’Arboç. L’avi era casteller, i el seu pare i el seu germà diables. De fet ell mateix, de petit, havia representat el paper d’àngel en l’acte sacramental dels mateixos diables. Una dada biogràfica que possiblement explica el perquè Roquer va conferir tanta importància a les manifestacions populars a l’hora d’enfortir l’advocació a la Mare de Déu i a Sant Pere.  Ho explica de manera excel·lent el Salvador Palomar en l’article que dedica al Mossèn al seu blog de referència La Teiera.

La cerimònia a la Prioral ha finalitzat, precisament, amb un altre fet excepcional: el ball curt de l’àliga, a la plaça de Sant Pere, davant del fèretre que acompanyaven la família del finat i, també, la seva gran amiga, la ceramista Neus Segirà. I al seu costat els capellans que han concelebrat la cerimònia i que han seguit, colpits, el ball curt de l’àliga amb els passos marcats per l’Abel Roig. Al final el prior, Mossèn Cedó Perelló, amb els ulls vidriosos d’emoció, ha agraït el gest, un per un, a tots les imprescindibles aligueros del CRAC. Segurament uns gestos -el del CRAC i el del Prior- que Mossèn Roquer haurà agraït des del cel perquè ell, millor que ningú, sabia com d’important era entendre el batec del seus feligresos, dins i fora del temple, per contribuir a fer església i ciutat. Esperem que l’exemple i la sensibilitat de Mossèn Roquer es mantingui inalterable en una ciutat que avui plora la desaparició d’un capellà a qui tothom estimava.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En l’adeu de Mossèn Roquer

Mossèn Anton Roquer (foto Joan Àguila / facebook)

El Món de Reus està de dol. Ens ha deixat Mossèn Anton Roquer, un capellà de pedra picada, una persona excepcional. Referent de tota una època a Misericòrdia. Una figura imprescindible per entendre l’evolució del Santuari durant dels últims anys. Així ho van saber reconèixer la Junta d’Administració i les Cambreres de la Mare de Déu en el manifest que van fer públic, en motiu del seu relleu al capdavant del Santuari, ara fa un parell d’anys. El manifest posava en valor la tasca de Roquer que havia servit, entre d’altres coses, per incrementar considerablement l’assistència als actes religiosos i per introduir canvis transcendents en l’espai de culte i devoció. Sense anar més lluny, com molt bé m’ha recordat el Pep Vivas del CRAC, la seva intervenció va ser determinant perquè l’Àliga fes el seu ball curt a l’interior del temple en honor a la Mare de Déu. Un acte que ha esdevingut en pocs anys un dels moments més emotius en honor a la nostra patrona.

De Mossèn Roquer, de la seva saviesa i humanitat, n’he parlat en diverses ocasions en aquest bloc. Li tenia molt d’afecte. Entre d’altres coses perquè va oficiar el meu matrimoni. I el devia oficiar bé perquè el matrimoni, dinou anys després, encara continua.  I des del dia del casament sempre havíem mantingut una relació cordial. El trobava sovint pel carrer de Sant Joan perquè tenia l’hàbit, gairebé litúrgic, de fer el cafè cada mati a la cafeteria Caracas, una mica més avall de l’antic hospital.

Aquelles converses ocasionals eren tan agraïdes com reparadores. I jo sempre les iniciava amb un protocol·lari “Com es troba Mossèn?”. “Et podria dir que estic molt bé. Però m’estimo més dir-te que estic bé per deixar marge de millora i tenir un estímul per viure encara amb més il·lusió. D’aquesta manera puc pensar que demà, les coses, encara poden anar més bé” em va respondre en una ocasió. I també em quedo amb la seva referència als fills, el fruit del matrimoni. ““D’això vivim, del record dels fills, de com ens han fet gaudir. Aquesta és la nostra raó de ser”. Quanta raó tenia! En aquelles trobades ocasionals el cafè em sortia regalat amb tanta bondat.

Roquer ha marxat sabent-se estimat per una ciutat que el va acollir des del primer dia com si fos un ganxet més. Així li va saber reconèixer l’Ajuntament el 2011 amb el lliurament d’una merescudíssima Menció Honorífica Municipal. Però sens dubte el  més important que s’emporta és l’estimació dels seus fidels que, com jo mateix, sempre el tindrem present quan entrem al nostre Santuari de Misericòrdia pensant que Mossèn Roquer, com la nostra patrona, també ens mirarà per sempre amb ulls d’amor.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Les Varietés del Jordi Boronat

El Jordi Boronat amb l’altre Jordi, el Salvadó (facebook Jordi Salvadó)

El Jordi Boronat, l’entranyable Jorbor, ja té el seu capgròs. Ahir durant la primera sessió de les Varietés de Sant Pericu als Jardins de la Casa Rull vam tenir l’oportunitat de presentar aquest nou element “de l’altre” seguici del Món de Reus que té l’objectiu de perpetuar el record d’aquells reusencs que ens han ajudat, ens ajuden i ens ajudaran, amb la seva manera de ser i de fer, a viure i riure.

Aquestes Varietés són especials. Perquè el record del Jordi ho omple tot. Des dels discursos emotius del Ferran Figuerola en representació del Bravium, i del Carles Pellicer en nom de la ciutat, fins el monòleg amb dedicatòria del Pep Ayala i el Jordi Bertran, passant pel ball d’homenatge del Ricard Roig, o la intervenció sentida del panarra volador, la desfilada de cambrers en remembrança seva, i les referències contínues que van fer els artistes convidats a la figura del nostre Jorbor.

Però la cirereta la va posar el Fito Luri que novament ens va demostrar la seva capacitat de tocar la fibra en el moment més inesperat. I ens va regalar, en exclusiva, la cançó que ha dedicat al Jordi i que s’inclourà en el seu nou treball que veurà la llum a la tardor. Una cançó que traspúa l’enorme sensibilitat amb la que el cantautor esquitxa totes i cadascuna de les seves composicions.

Avui i demà tots els qui vulgueu podeu apropar-vos  novament als jardins de la Casa Rull per homenatjar al Jorbor. El seu capgròs sortirà cada dia per saludar-vos i per intentar omplir el buit immens que ens ha deixat la seva sobtada absència. Ahir, al sortir al carrer de Sant Joan, encara el buscava, com feia sempre després de presentar les Varietés, per acomiadar-me d’ell celebrant l`èxit del nostre últim espectaclet.

El show ha de continuar. I per això avui us espero a les Varietés. Pel Jordi, pel Bravium i per Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Xavier Graset!

El Xavier Graset en el moment d’encendre la Tronada (Fabian Acidres/Reus Digital)

Al Xavier Graset al Món de Reus li devem molt. No sabem la sort que tenim d’haver-lo pogut “enganxar” per convertir-lo en un dels nostres. A ell i a la seva fantàstica família, començant per la seva encantadora esposa, l’Anna Maria, sense la qual difícilment el Graset seria un Ganxet més. I ahir en vam tenir l’enèsima demostració a l’hora de regalar-nos un pregó magnífic, carregat de sentiment, de saviesa i de molta emotivitat. El Xavier va donar el to exacte del que s’esperava d’ell en un dia com aquest. I Reus i la seva Festa Major van prestigiar-se gràcies al nivell d’aquest autèntic RTV com ell mateix es va definir: de Reus, però També de Vila-seca.

Per això en el moment de rebre, amb enorme sorpresa, el Tro de Festa, vaig aprofitar per destacar la sort de poder considerar al Xavier un reusenc més, apuntant que em costa molt entendre com algú pot qüestionar la conveniència de convertir-lo en pregoner, més enllà de les fílies i les fòbies que pot provocar pel fet de ser un personatge públic, amb un compromís evident amb el rigor i la pluralitat informativa. Es veu que això, en determinats àmbits de la vida política de la ciutat, no s’estén. Què hi farem.

Però tornant al pregó, em quedo amb les referències més íntimes que el Xavier va voler compartir amb l’audiència, evocant la vinculació artística del seu pare -Esteve Graset- i del seu oncle -Josep Forasté- amb l’escena local i, molt especialment, amb el Bravium; o el record emocionat a la figura del germà recentment desaparegut, el gran Pep Graset, una persona excepcional que ens va donar una autèntica lliçó de viure i riure durant la seva intensa existència; o les simpàtiques referències a la família política, els Vilella, amb un apunt sobre la seva sogra, la simpatiquíssima Anna Maria Dalmau, a qui va definir com un autèntic “llistín telefònic” per la seva capacitat de conèixer absolutament a tothom.

I en aquest punt va fer seva una frase del seu sogre, el Miquel Vilella, apuntant que quan s’encén la tronada Reus és converteix en el centre de l’Univers. Un univers on els Graset brillen amb llum pròpia gràcies a la seva enorme generositat, sempre disposats a sumar en positiu amb l’objectiu de fer del Món, del de Reus i el de més enllà, un lloc ideal per viure-hi.

Per acabar, em permetran un apunt sobre el tradicional concert de l’Orfeó a la Prioral, que va seguir al Pregó i a l’encesa de la tronada, i on de manera excepcional hi van participar els gegants i els nanos. Una nova demostració de la immensa capacitat de la gent de Reus de fer coses, senzillament, extraordinàries que toquen l’ànima. Felicitats a la presidenta de l’Orfeó, l’Ester Cos, i al Director de la Massa Coral, l’Albert Galcerà, per haver tornat a fer la bola grossa amb un muntatge tan innovador com emotiu. I també al Prior, Mossèn Cedó, que comença a guanyar-se el cel dels seus convilatans a l’entendre, com ningú, que Reus i els de Reus som així. A buen entendedor…

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’homenatge al Joan Carles Naya.

L’homenatge al Joan Carles Naya (Bartolomé Pluma)

Avui toca obrir el Món de Reus per donar les gràcies a tots els que ahir vau tenir la gentilesa d’assistir a l’homenatge al Joan Carles Naya que vam organitzar a la Llotja de Reus. Una trobada emotiva i plena de sentiment. I amb un fil conductor, un tast de vins que va fer les delícies dels assistents gràcies a la mediació professional de l’incombustible Joan Carrión. Uns vins boníssims però que ahir encara eren millors. Perquè el millor vi és aquell que pots compartir amb els bons amics. I ahir tots érem amics del Joan Carles Naya. Amics molt generosos que, amb les seves donacions, van fer possible recaptar gairebé 1.200 euros destinats a confortar les activitats de la Lliga Contra el Càncer. Gràcies també als qui, sense ser-hi presents, vau sumar-vos a l’acte amb els vostres missatges a facebook. I finalment compartir amb vosaltres el text que vaig llegir durant la meva intervenció fent meu el text del Jordi Escoda publicat al Creu-me és possible.

El Joan Carles era el meu heroi. I així ho vaig escriure al blog del Món de Reus el dia que ens va deixar. Ara fa tres anys, a la planta menys 1 d’oncologia, quan jo estava passant les sessions de quimio després d’haver estat diagnosticat de càncer, vaig coincidir sovint amb ell. I per mi es va convertir en un referent de com s’havia d’afrontar la malaltia. Segurament sense el seu exemple mai m’hagués atrevit a impulsar el llibre CREU-ME ÉS POSSIBLE on vaig enredar a una colla d’amics periodistes -com la Ruth Troyano, que avui ens acompanya- a fer un relat per parlar del càncer però amb l’objectiu de plantejar la malaltia des d’una altra òptica, mirant l’ampolla mig plena, per confortar als qui, com nosaltres, estàvem passant aquest tràngol. I aquest és l’immens llegat que ens va deixar el Joan Carles i que hem pogut perpetuar en aquest llibre.

“Als autèntics herois no cal buscar-los en galàxies llunyanes. Els tenim més a prop del què ens pensem. El Joan Carles és un d’ells. Des de la meva condició de periodista, d’observador privilegiat de la nostra vida quotidiana, només puc donar-li les gràcies per ensenyar-nos una cosa tan simple que de vegades sembla impossible: el més important que tenim a les mans és les nostres vides. I aquest és el veritable capital que hem de saber administrar sense perdre mai el somriure.”

Aquest d’avui és l’homenatge que, atenent les circumstàncies que el justifiquen mai hauríem volgut organitzar.  Però ja que hi som, pel Joan Carles, aquest homenatge i els que convinguin. Per ell i per la seva família que tant va estimar. La seva lliçó i el seu somriure, al Món de Reus, no l’oblidarem mai. Ell sempre serà el nostre heroi.

Moltes gràcies.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

L’homenatge al Senyor dels Paraigües

Un moment de l’homenatge al Josep, amb la imatge projectada a la pantalla del Martí de la Ràdio entrevistant-lo.

“Gràcies per aquest homenatge tan preciós”. D’aquesta manera la Teresa Aulés agraïa el record que diverses entitats ciutadanes van dedicar, ahir dijous, a la memòria del seu marit, el Josep Abelló de la perfumeria, que ens va deixar l’any passat. Aulés feia aquest reconeixement a la sala d’actes del Centre de Lectura, amb el públic dempeus, dedicant-li una sonora ovació, com tantes en va rebre en la seva època d’esplèndida actriu a l’escenari de l’Orfeó. I l’aplaudiment era per ella i pel Josep. Una de les parelles més encantadores que mai hagi passejat pels carrers de Reus.

Precisament va ser la Teresa qui dilluns al vespre em va trucar a casa per fer-me saber de l’homenatge. Els pares eren íntims dels Abelló. I les nostres famílies vam créixer juntes. De fet alguns dels millors records d’infantesa els vaig viure al seu costat. Aquells dilluns de Pasqua fent pel·lícules divertidíssimes amb els Pons, els Basseda, els Jansà, els Buenafuente i tants d’altres. O les festes de Sant Josep, fent-la petar amb celebrades ocurrències assaborint aquella boníssima rebosteria fina de la Vienesa, l’acreditada pastisseria del carrer Major. O el sorteig dels regals de la Perfumeria a l’acabar la rua dels Reixos, agraint la confiança de la selecta clientela i que coordinaven el meu pare i el Josep Maria Borrell de la publicitat.

I per això, i per tantes altres coses, no hi podia faltar a l’homenatge al Josep. Un acte deliciós que es va iniciar amb la interpretació de la Sardana l’Alzina Gran interpretada a l’acordió pel seu autor, el Jordi Domingo. “L’Alsina és a les obagues del Montsant, a mitja hora caminant des d’Albarca” explicava Domingo referint-se al petit poble del Priorat que va veure néixer al Josep.

Els compassos de la sardana van ser el preludi d’un arreplec de fotos sensacional, combinat amb una acurada selecció musical i rematat amb tot un seguit de frases al·legòriques que ens va permetre reviure les pàgines viscudes de l’Abelló, incansable a l’hora de fer ciutat i país amb totes les realitats en les que es va implicar.

I després es van produir les intervencions. Totes sentides i franques. I amb un denominador comú: subratllar la immensa qualitat humana de l’homenatjat. “Quan més gran s’és en humilitat més a prop estem de la grandesa” recordava el representant de la Secció Excursionista del Centre, el Jaume Gilabert Padreny, fent seva una frase de Rabindranath Tagore per descriure al Josep. “Un home senzill, honest, bo i sempre disposat” explicava el president de la Unió de Botiguers, l’Àlfred Pitarch, tot llegint un text magnífic del Tomàs Barberà. I la Carme Buixeda, en representació del seu marit, el filòleg Joaquim Mallafré, l’amic caminador del Josep. “Encara el sento de vegades quan surto a caminar. De ben segur que m’acompanya.” explicava Buixeda donant veu a un escrit molt sentit de Mallafré.  I l’Ester Cos, la presidenta de l’Orfeó, destacant l’empatia que generava. “Un senyor elegant, educat i molt atent. Va ser el millor relacions públiques que han tingut mai l’entitat. Un Orfeonista de pedra picada”. I finalment l’alcalde, Carles Pellicer, que va iniciar el seu parlament amb una frase molt definitòria: “Plou al carrer Jesús i el Josep té un paraigua”. En el sentit literal, s’entén perfectament. Abelló va ser especialista en la venda i reparació de paraigües. Però en el sentit metafòric la frase defineix perfectament el caràcter del Josep. El paraigua entès com aixopluc per atendre, escoltar i comprendre les inquietuds dels seus conveïns. Una manera de fer i de relacionar-se amb els clients que, en el seu cas, es van acabar convertint en autèntics amics.

L’acte el va cloure la filla petita dels Abelló, la Montserrat. I les seves paraules defineixen a la perfecció el millor que té el Món de Reus, la seva capacitat d’agrair i reconèixer a la seva gent per ser com són. “La seva família heu estat també tots vosaltres. I per això s’agraeix aquesta estona de pausa que ens ha servit per adonar-nos, una vegada més, com d’afortunats som els de Reus de tenir una xarxa social tan rica que ens permet ser i créixer. Gràcies a tots”.

I al sortir de la sala, eixugant-me encara alguna de les moltes llàgrimes que vaig vessar durant aquesta “estona de pausa” recordant al Josep Abelló, em vaig trobar a la sala Fortuny amb l’exposició d’homenatge a l’escultor reusenc Joan Roig Solé. Ell va ser l’autor de la cèlebre Dama del Paraigua que abelleix el Parc de la Ciutadella. Curiosa coincidència tenint en compte que acabava havia assistir a l’homenatge del Senyor dels Paraigües del Món de Reus, un autèntic Senyor de Reus anomenat Josep Abelló. Ni fet expressament.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari