I el Martín va fer d’Iceta

Els Boney M més socialistes de la història (Bartolomé Pluma / Facebook)

És evident que el PSC té, en el bon jan de l’Andreu Martín, una autèntica assegurança de vida. Aquest home, pels socialistes, val un imperi. A nivell polític va agafar el timó del grup municipal després de l’adéu de la Teresa Pallarés quan l’actual número dos de Junts per Catalunya (visca l’embolic) encara militava al PSC. Va ser l’any 2012. Després, durant l’actual legislatura, va tornar a convertir-se en el buc insígnia del seu partit arran del sobtat adéu del Francesc Vallés i la Núria Borrell, caps de cartell dels socialistes a les municipals de 2015. Per si no n’hi hagués prou amb aquestes mostres de inexorable fidelitat, ara Martín ha acceptat la invitació per formar part de la candidatura del PSC a les eleccions del 21D substituint a Raimon Ferrer que ha decidit no figurar-hi a l’estar en desacord amb el pacte dels socialistes amb el Ramon Espadaler i companyia.

Però la ferma fidelitat al PSC de Martín no és únicament política, sinó també musical. Ho vam veure ahir a la tercera gala solidària organitzada per la Federació d’Associacions de Veïns de Reus liderant una versió de Boney M, en el paper del mític Bobby Farrel,  que va servir per trencar el foc en un Fortuny entregat al joc de malucs del líder socialista. Si l’arriba a veure l’Iceta, tan aficionat a la ballaruca per acabar els seus mítings, segur que l’incorpora a l’equip de campanya. Martín no va sortir sol. L’acompanyaven tres militants socialistes, totes tres regidores. Hi havia la Sandra Guaita, aquella candidata que Lluís Miquel Pérez va incorporar a la llista del 2011 després de descobrir-la en un porta a porta. Potser aleshores Guaita el va captivar amb uns passos de ball com els que ahir va fer abillada amb una vestimenta enlluernadora. També va actuar l’Ana Isabel Martínez, una regidora que jugava a casa ja que està bregada en el moviment veïnal. Veient-la amb aquella gràcia dalt de l’escenari vaig tenir la sensació que Martínez és a l’Ajuntament precisament per participar en gales com aquesta. I finalment la Carmina Pozuelo, del barri Sol i Vista, que amb una gran diligència artística no va desmerèixer, en cap cas, l’actuació de les seves bronzejades companyes de ball.

Resumint, que els socialistes ahir van triomfar com l’Starlux. Potser més i tot que el seus competidors polítics en el concert, les militants del PDCAT encapçalades per la Montse Caelles, “la regidora amb més marxa de Reus” com la van presentar els solvents conductors de la gala. A Caelles, interpretant un clàssic de Cher, la van envoltar  un estol de xiques, amb algunes rosses habituals d’altres edicions que no deixen indiferent a ningú. Per la seva banda el PP, com és habitual, es va decantar per un format més clàssic, amb la tradicional intervenció de l’exregidora Tona Duch, cantant en directe, fent duet amb el senyor Paco. I aquí es va acabar la representació política a la gala. La resta de partits no hi van participar. Ni Ciutadans, ni Esquerra ni Ara Reus van demostrar-nos les seves aptituds artístiques. I és notícia, perquè el Sánchez, la Llauradó o el Cervera havien fet tronar i llampegar en edicions anteriors d’aquesta multitudinària convocatòria. En aquesta relació ja no he citat a la CUP perquè, en actes d’aquesta naturalesa, com diria aquell “Ni está ni se le espera.”

En qualsevol cas el complement de les actuacions de les entitats veïnals va convertir-se en un bon coixí per l’espectacle. Actuacions impactants, com la del grup liderat pel president de la FAVR, Valentín Rodríguez, ballant sota la pluja com Gene Kelly acompanyat de la riallera presidenta del barri Immaculada, l’Esperanza Torrijos . O també la dels Manolos del barri Primer de Maig que van dedicar l’actuació al seu president, Eduardo Navas, després d’uns mesos complicats pel líder de l’entitat del barri de Sant Josep Obrer. Un detall que els assistents van saber reconèixer amb un càlid aplaudiment.

I així va transcórrer la festa que va servir, una vegada més, per recollir una multitud de joguines, les que havien de portar els assistents per accedir al teatre, que es destinaran als nens sense recursos a través d’algunes de les entitats de referència de casa nostra. Com acostumem a dir, si tot plegat va servir per una bona causa, la gala té tot el sentit del món. Que li preguntin al bon jan de l’Andreu Martín.

L’actuació de les representants del PDCAT amb la Montse Caelles al capdavant (Bartolomé Pluma/Facebook)

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de la desproporció

La compareixença de l’alcalde i els regidors (Josep Gallofré / Reus Digital)

És evident que des de fa setmanes vivim immersos en la desproporció, ja bé sigui per l’actuació policial, la judicial, la política i -fins i tot- l’esportiva, amb la insòlita denúncia per exhibir una senyera al camp del Reus. Denúncia, per cert, que finalment ha estat desestimada demostrant que encara hi ha vida intel·ligent al Comitè de Competició de la RFEF. També desproporció en l’atac furibund a les xarxes contra la legítima discrepància. En ambdues direccions. Ahir mateix llegia la tirallonga de florides dedicatòries que li regalaven al portaveu popular a l’Ajuntament, el Sebastià Domènech, per demanar la retirada de la pancarta de la façana del palau municipal que reclama l’alliberament dels empresonats. Si volem que es respectin les nostres idees, potser que comencem respectant, també, les dels altres, tot i no compartir-les.

Però si alguns pensàvem que ja ho havíem vist tot, ahir vam tenir una altra sorpresa majúscula al Món de Reus al ser coneixedors de la causa general -generalíssima diria jo- que ha obert un jutge contra polítics i societat civil pels fets de l’1 d’octubre a Reus i les seves conseqüències que se’n van derivar dies després. El jutge ha actuat arran d’una denúncia de la policia per una relació de fets que, presumptament, inciten a l’odi contra la mateixa policia, a més d’altres delictes de coacció i malversació de fons públics. En total, 14 persones imputades entre les quals hi ha l’alcalde,  Carles Pellicer, sis regidors -Noemí Llauradó, Jordi Cervera, Montserrat Vilella, Oriol Ciurana, Marta Llorens i Mariona Quadrada-, membres del cos dels Bombers del municipi i de la societat civil reusenca. Entre aquests últims hi trobem al propietari del gimnàs on alguns agents s’havien apuntat a fer esport. Aquest, fent ús del legítim Dret d’Admissió que empara qualsevol activitat empresarial oberta al públic, va decidir rescindir la vinculació amb els que eren els seus clients. I ara l’imputen judicialment amb tot el que això comporta. Vaja, que la policia ha actuat sota la premissa del “Fot-li que és de Reus” amb les connotacions més negatives de la cèlebre expressió.

Resumint, una denúncia desproporcionada i que no ajuda, en cap cas, a baixar el suflé. El que va viure aquest país l’1 d’octubre va ser molt gros. Aquella repressió policial va ser terrible per una població que l’únic que volia era votar. I a Reus, com tantes i tantes vegades ha demostrat la ciutadania, la resposta que es va donar a tots aquells fets va ser manifestar-se sense ni una sola mostra de violència física. Potser algú es va excedir verbalment. Però els ànims estaven encesos després del que s’havia viscut. I si algú amb dos dits de seny no és capaç d’entendre les circumstàncies i la temperatura emocional d’aquell moment per relativitzar tot plegat, potser que s’ho faci mirar.

Caldria apel·lar, ara més que mai, als comandaments de la policia nacional que han exercit a Reus durant aquests últims anys. Persones de tracte impecable, perfectament integrades a la nostra realitat i que coneixen la manera de fer i d’actuar d’aquells que ara han de passar pel mal tràngol d’anar a declarar per una acusació tan injusta com desmesurada. Comandaments que saben que Reus és una ciutat acollidora, generosa, oberta i agraïda. I que no mereix veure el seu nom esquitxat en una causa judicial tan ingrata i coent com aquesta.

Per cert, he deixat pel final l’anècdota de la compareixença dels representants municipals. A la sala de premsa es van infiltrar tres policies nacionals fent-se passar per periodistes i poder, així, escoltar en primer persona el relat de l’alcalde i els regidors.  Naturalment van ser descoberts. Perquè l’intent demostra el profund desconeixement per part d’aquests agents de la nostra realitat ciutadana. Haurien de saber que a Reus, que és un poble gran en el millor sentit de la paraula, tots ens coneixem. I els periodistes encara més.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Bravo per l’Anguera i els seus amics

L’Anguera i els seus amics a l’escenari del Bartrina (Facebook Guillem Anguera)

“Fins i tot aquests dies la música fa mal” . La frase la va pronunciar ahir l’acordionista Guillem Anguera durant el concert de presentació del seu disc 14Km al Bartrina. I té un punt de raó. La música i la lletra fa mal pensant en el que està passant aquest país amb l’empresonament de gent innocent. Intentes fer el cor fort. Treure punxa a qüestions quotidianes per distreure l’atenció. Però a la mínima et ve el seu record i el de les seves famílies. I t’envaeix un sentiment d’immensa tristor davant de tanta justícia injusta. Perquè això no va d’ideologies ni de política. Va de dignitat. I ara mateix, a molts catalans, la dignitat ens l’estan trepitjant de manera intolerable.

Però contradient a l’Anguera, i després del concert d’ahir, queda clar que la música mai fa mal. I menys si la interpreta aquest mont-rogenc que ha convertit Les Borges en el seu centre d’operacions vital i professional. I si es fa acompanyar del seus amics -una lliga d’intèrprets extraordinaris- l’èxit està assegurat. Així ho van poder testimoniar els assistents al concert de presentació del seu últim disc que va realitzar al Teatre Bartrina i que va servir per cloure el festival ACCENTS de l’incombustible Isaac Albesa.

En moltes coses el concert va replicar el que ja vam tenir la immensa sort de veure el diumenge 4 de juny al Teatre Principal de Valls on  va començar la gira de presentació del disc. En vaig escriure aquest article Fot-li Manxa elogiant un recital que em va semblar magnífic pel contingut i la forma. No hi ha millor plaer per l’espectador que veure a una colla de bons músics xalant dalt de l’escenari. I l’acordionista ho va aconseguir amb la complicitat dels seus amics. Per això vaig voler reviure les emocions del concert al Món de Reus. I allò que ja vam percebre a Valls, es va repetir multiplicat i augmentat. Quin tros de concert! L’Anguera i companyia  van posar-se al públic a la butxaca provocant un entusiasme continu que els assistents van saber correspondre amb llargs aplaudiments. Perquè a l’escenari hi havia grans músics i millors persones, com el dandi Xavier Pié, el saxofonista nacional d’aquest racó de món, que l’1 d’octubre ens va donar una lliçó de dignitat al seu col·legi electoral davant la desproporcionada repressió policial. Veure’l dalt de l’escenari, en plenitud, em va emocionar moltíssim.

Però a diferència del concert de Valls, a Reus el Guillem va voler posar la cirereta amb una sorpresa extraordinària com va ser l’aparició del mític Kepa Junkera quan el concert semblava dat i beneït. Anguera el va presentar com l’autèntic culpable de la seva passió per l’acordió diatònic. I l’origen de tot plegat és digne d’un curtmetratge del Daniel Villanueva. Fa 20 anys l’Anguera va escoltar una cinta de cassette  amb una interpretació d’acordió que li va semblar magistral. I se’n va anar al Disc Servei, la mítica botiga de discos de la família Giralt situada a la Plaça Catalunya, a preguntar si sabien qui era aquell intèrpret. El responsable de l’establiment el va respondre a l’instant: “és el Kepa Junkera, autor de Bilbao cero horas”. I des d’aquell dia Anguera va seguir la pista de l’intèrpret basc mentre progressava en la interpretació d’un instrument que s’ha convertit en un apèndix més del seu cos. Amb els anys ha forjat una bona amistat amb Junkera que es va visualitzar al Bartrina amb la interpretació, a duo, del Cant dels Ocells, una peça inclosa, també, en el 14 km..

Al final, en ple èxtasi interpretatiu a l’escenari, el Guillem ens va regalar una elaboradíssima versió de la melodia que acompanya als Nanos de Reus i que també va arrodonir, deixant-se anar, el mateix Junkera. Com diria el flegmàtic regidor, un instant musical amb DO Reus certament #Aspactaculà.

En definitiva, un concert pel record, d’aquells que guardarem a la memòria durant anys i panys i que es va convertir en el millor bàlsam en aquests dies tan amargs. Bravo per l’Anguera i els seus amics.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

L’absurd

La senyera de la discòrdia (L’Esportiu / CF Reus Deportiu)

Com ja he explicat mil vegades aquest blog va néixer amb una clara intencionalitat, la d’analitzar la vida política local amb un punt d’ironia amb DO Reus que sempre s’agraeix. Perquè la vida, sense humor, seria un error. Però allò que et permetia l’enyorat oasi municipal, ara s’ha complicat extraordinàriament. I em fa patir que les relacions personals dels nostres regidors es vegin afectades per la tibantor emocional en la que vivim immersos. Penso, per exemple, en la gran Mariona Quadrada, la nostra cuinera nacional, que sempre mereixerà tota la meva admiració. O també en la Pepa Labrador, una de les moltes professores que em va ensenyar a estimar i valorar la llengua castellana en aquesta modèlica escola catalana que sempre ha procurat pel respecte a la diversitat. Estaria bé posar, a tot plegat, una mica de pausa perquè el Món de Reus també la necessita.

Una pausa a la que no hi ajuda gens ni mica la notícia que avui avançava L’Esportiu i de la que en parla TOTHOM, així, en majúscules, com diria l’històric repòrter radiofònic esportiu Agustí Escola. Com bé deu saber l’amable lector/a, resulta que el Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol ha obert un expedient disciplinari “de caràcter extraordinari” al Reus pel desplegament d’una gran senyera durant el partit que els roig-i-negres van disputar contra l’Osasuna del 23 de setembre al municipal. L’expedient és de caràcter extraordinari perquè, segons el comitè, es pot incórrer en una conducta de “violència, racisme, xenofòbia o intolerància”. Cal dir que ni l’àrbitre ni el director del partit ho van notificar en les seves actes, però sí el delegat del comitè d’àrbitres el que aporta més surrealisme a tot plegat. Aquest delegat hauria, únicament, d’estar pendent del que fa el col·legiat i no preocupar-se d’altres incidències “ambientals”.

Tot i que ja no ens hauria de sorprendre res del que està passat al Món de Reus i més enllà, he de reconèixer que he al·lucinat mandonguilles. I especialment coneixent l’entrellat de l’afer. La senyera es va desplegar arran de les detencions dels alts càrrecs del govern i del cèlebre registre de la Conselleria d’Economia. Uns fets que, en primera instància, i a diferència del que va fer l’entitat del Reus Deportiu (la del carrer Gaudí), el club de futbol no va condemnar de manera explícita amb un comunicat. Precisament alguns independentistes m’ho van fer notar. M’imagino la sorpresa del pobre Llastarri amb l’enrenou, després de la feinada de cosir el banderot durant hores i hores. Em consta que va ser necessari recosir tres banderes gegantines per poder omplir tota la llargada del camp.

Reblant el clau enmig d’aquest desmanec, em permetran una exageració: per la mateixa regla de tres que s’expedienta al Reus, s’hauria de fer el mateix amb els clubs que vesteixen amb la senyera com el mateix Barça on l’ostentació del símbol que uneix a tots els catalans -a tots, que quedi clar- és evident. Però en això del futbol ja sabem que sempre és molt més fàcil tocar el crostó al dèbil que no pas al poderós. I una altra cosa, obriran expedient també als aficionats que eren sota la bandera fent-la voleiar? Ho dic pel meu venerable sogre, abonat a la zona del marcador, que potser hauria de començar a buscar-se un advocat pel que pugui ser. Quin patir morir.

Com deia al principi, estaria bé posar-hi una mica de pausa a tot plegat. Perquè de la respectable legalitat a l’absurd més ridícul de vegades hi ha només un pas. I a les proves em remeto.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ens ha deixat l’HH

L’Andreu Borràs dirigint als virtuosos roig-i-negres (Josep Maria Baiges i Jansà)

 

“Des de l’altra part de món, em quedo sol… trist i com absent. A estones tinc ràbia, altres enfadat amb tot, altres ploro… però em resigno. Això és així.” Aquestes línies, plenes de sentiment, les escrivia ahir des de Mèxic, al seu mur de facebook, el director teatral Jordi Vall després de conèixer la defunció del seu padrí, l’Andreu Borràs. “Avui ens ha deixat, per sobre de tot, un gran home, un gran exemple a seguir per la família. Personalment ha estat un dels meus principals guies (a banda dels meus pares) a seguir com a persona, com a ésser humà. Gràcies per tant padrinet! Et trobaré a faltar…” apuntava el Jordi volent compartir, d’aquesta manera, la seva profunda emoció per la pèrdua d’una persona tan estimada.

Però més enllà de l’àmbit familiar, l’adéu de l’Andreu Borràs ha impactat de manera ben especial en el món de l’hoquei. Ell va ser l’artífex, a la banqueta, del millor Reus de la història com recordava, en una obra sensacional, el Josep Cruset a “L’aventura del gran Reus”. A Borràs, en aquell club on tothom tenia nom i renom (com sovint recorda l’Enric Tricaz), se’l coneixia com l’HH, sigles de l’entrenador de futbol del Barça de l’època, l’Helenio Herrero, a qui se’l considerava el millor preparador del món.

L’última vegada que vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb l’Andreu Borràs, sempre afable i disposat, va ser arran de l’exposició de caricatures del meu pare al Museu de Reus. Resulta que l’any 1969, després de guanyar la tercera copa d’Europa contra el Benfica, el president del club, l’enyorat Engelbert Borràs, li va encarregar fer les caricatures de tots els jugadors de la plantilla, inclòs l’entrenador. A l’Andreu Borràs el pare el va dibuixar com si fos el director d’un conjunt musical que, atenent les cabelleres dels jugadors, recorda al grup de referència de l’època, els Beatles, amb els germans Vilallonga, el Rabassa, el Santi Garcia i el mític Joan Sabater a la bateria on, al frontal del bombo, s’hi pot llegir “Borràs Boys”.

Com són les coses. Poques setmanes després de la desaparició del Joaquim Vilallonga, avui toca plorar l’adéu del preparador d’aquell equip inoblidable. Però ja ho diuen que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I a l’Andreu Borràs els seus títols entrenant al Reus, el nostre Reus Deportiu, el convertiran en immortal. Descansi en pau.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Gegants i Monstres

El nou vestit de la Vitxeta (Diari de Tarragona) i el Pau Riba amb els seus “amics” reusencs (Isidre Puig/Facebook)

Reus ha patit aquest darrer cap de setmana una autèntica invasió gegant que ha convertit la ciutat en l’epicentre de l’univers d’aquests singulars elements festius. Tot plegat per obra i gràcia del Congrés i Trobada internacional de Gegants que s’ha celebrat a la ciutat aprofitant la commemoració de Reus Capital de la Cultura. Al nostre món els gegants són un autèntic fenomen ciutadà que explica la passió i devoció que, petits i grans, manifesten per aquests elements. Una realitat on hi ha jugat un paper determinant la Colla Gegantera. Malgrat la seva presència imponent, aquests elements necessiten ànima per connectar amb el públic. I aquesta és la que l’hi aporten els membres de la Colla sempre disposats a mantenir la proximitat dels gegants a la seva gent, fent-se estimar per generacions i generacions de reusencs. Felicitats, doncs, a la Colla, encapçalada per l’Astrid Martín, un autèntic terratrèmol ciutadà, i també als membres d’altres grups festius que van participar, de manera entusiasta, com a voluntaris d’unes jornades magníficament ordenades i coordinades per la lliga de tècnics extraordinaris de l’IMAC.

I precisament aprofitant la celebració del Congrés, la Vitxeta va estrenar vestit per obra i gràcia del sastre oficial dels nostres gegants, el gran Josep Maria Casas. I tan bon punt va sortir de l’Ajuntament amb les seva nova indumentària, la ciutat va aparcar l’apassionant debat sobre el procés i la independència per centrar-se en el que és realment important al Món de Reus: opinar sobre el vestit de la geganta més nostrada. A les xarxes el debat va ser acarnissat, amb defensors i detractors de la nova vestimenta. Un fet que demostra, per enèsima vegada, que a casa nostra els gegants són sagrats.

Cal dir que totes les opinions són respectables atenent que en qüestió de gustos tothom té el seu. Ara bé, el que si posa de manifest aquest #aspactaculà vestit de la Vitxeta és que el seu partenaire, el Vitxet, necessita un urgent canvi de look per estar a l’alçada estilística de la modernor de la seva estimada. Jo, si fos el Casas del Barato, començaria a prendre mides del reusenc més gentil.

I parlant de gegants, diumenge al Batrina en va pujar un de musical a l’escenari. O potser hauríem de dir un autèntic monstre. Em refereixo al mític Pau Riba que va actuar a la bombonera del Centre de Lectura per celebrar els seus primers 50 anys de carrera musical. Incorregible, l’enfant terrible de la cançó catalana ha esdevingut un vell malvat que va fer les delícies d’un públic entregat a aquesta nova proposta del festival ACCENTS. Riba va convèncer amb una interpretació magnífica, acompanyada d’uns versos i versots divertidíssims i molt ocurrents que van demostrar, una vegada més, que darrere d’un personatge que pot semblar histriònic s’hi amaga un músic excel·lent i un lletrista inspiradíssim. A destacar l’actuació, a la primera part, d’una excelsa representació de músics locals que van versionar alguns dels temes de Riba amb l’Ariel Santamaría revestit d’Elvis. Alguns van actuar de dos en dos. I en aquesta formació van destacar, molt especialment, els duets formats, respectivament, pel Joel Reyes i la Georgina Llauradó i la Marta García i el Fito Luri. Veient el resultat i la connexió mútua i amb el públic, no descartaria que aquests duets es repetissin en futures ocasions per a gaudi del respectable.

I parlant d’ACCENTS, destacar al seu promotor, l’Isaac Albesa, que tot just dissabte va tancar la seva fructífera etapa al capdavant de Cal Massó després d’una anys d’activitat constant a les antigues destil·leries del carrer Pròsper de Bofarull. De l’Isaac i de la seva gestió ja n’hem parlat sovint al Món de Reus. Més enllà de la meva opinió sobre la seva feina, que algú pot pensar que està condicionada per la meva indissimulada amistat amb el riudomenc cosmopolita, prefereixo posar en valor els nombrosos comentaris elogiosos que la seva gestió, sempre oberta i generosa, ha merescut per multitud de persones. És el cas de la Carlota Moragas que dissabte, després de l’últim concert-vermut, escrivia al seu facebook: “ Reus era un lloc millor quan sabies que qualsevol cap de setmana podies deixar-te sorprendre en el vermut del Centre d’Art Cal Massó . T’hi trobarem a faltar al capdavant, Isaac Albesa… dia trist avui 😔 Sort i encert en els nous projectes i a Ajuntament de Reus espavil, que el llistó està alt i no ens podem quedar sense aquest espai de referència a Reus!”. Doncs això. No cal dir res més.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

COSES DE REUS

Aquesta passada nit he tingut la sensació de viure el dia de la marmota quan, sense pensar-hi, m’he trobat amb el piromusical de Misericòrdia dues setmanes després del dia que tocava. I quines dues setmanes!. Que lluny queda el 25 de setembre! Però al Món de Reus, encara que sembli mentida, han passat moltes altres coses. I per això l’amable lector/a em permetrà que en faci, tot seguit, una breu relació a mode de recordatori.

ADÉU A UN GRAN ACTOR

Dimecres moria a Reus, als 89 anys, el Pere Cerveró, un dels actors més notables de l’elenc teatral de l’Orfeó. Cerveró va excel·lir a l’escenari del carrer Sant Llorenç especialment gràcies  a la seva innata vis còmica. Durant anys a Reus hi va haver actors que, només sortir a l’escenari, tenien la capacitat de fer riure al personal gràcies a la seva enorme simpatia. És el cas de Cerveró o dels inoblidables -per citar-ne només dos- Jaume Amenòs o Llus Figols. L’última vegada que el vaig veure va ser en una fotografia que diumenge va penjar la seva néta, l’encantadora “cavalleta” Tere Vallvé, on se’l podia veure al col·legi electoral. Vaig pensar en la meva mare. Ella sempre va anar a votar, fins i tot en les situacions més adverses com en la consulta del 9N quan la seva salut ja era molt  precària. La mare tenia clar que havia costat tan poder votar que no anar-hi era ben bé una frivolitat inadmissible. Un exemple que no oblidaré mai.

EL REUS MÉS BONIC

El dijous 28 de setembre es va presentar al palau Bofarull el DIBUIXANT REUS de la Teresa Llorach i l’Eduard López amb maquetació d’Elisabeth Tort. Del llibre en vaig parlar el 12 de maig en motiu de la campanya de micromecenatge que van impulsar per editar-lo. Ara que el tenim a les mans he de reconèixer que el producte final m’ha sorprès agradablement. Les aquarel·les de Llorach són excepcionals, els textos de López acuradíssims i la maquetació de Tort fa que mirar-te’l sigui una delícia. Un llibre magnífic d’aquells que dóna gust regalar a la gent que estima la nostra ciutat.

UNA ASTURIANA DE REUS

Mentre l’ídol dels Baiges petits, el reusenc Ramon Folch triomfa a Oviedo, una asturiana fa temps que ens té el cor robat als de Reus. És la Marta Argentina que dissabte inaugurava una nova exposició a la sala dels imprescindibles Constantí de les Carnisseries Velles. En aquesta ocasió Argentina ens ofereix un repertori d’aquarel·les que haguessin satisfet -i molt!- al seu mestre, l’artista Vicenç Ferré. Reus ha estat sempre terra d’aquarel·listes, de bons aquarel·listes. I ara, amb les creacions d’Argentina, o les que abans comentava de Llorach, és una aquarel·la amb accent de dona que sedueix encara més.

UN 10 PELS XIQUETS

El Mercadal de Reus ja és plaça de 10. Dissabte la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar un majestuós 4 de 10 amb folre i manilles que mai abans s’havia vist a la nostra ciutat. Va ser la construcció més destacada d’una diada on els nostres, els Xiquets de Reus, no van poder aconseguir els seus objectius inicials. Però no se’ls hi ha de retreure res. Més enllà de la seva impecable trajectòria, durant tots aquests anys els de la camisa avellana han aconseguit posicionar Reus com un referent casteller de primer ordre generant sinergies i complicitats amb les altres colles, del que en gaudim tots plegats. La diada de dissabte així ho demostra. I que per molts anys en puguem gaudir.

LA FUNDACIÓ REDDIS

Com que no tinc el do de la ubiqüitat del nostre alcalde, ahir em vaig perdre el concert popular dels 25 anys de la Fundació Reddis amb la participació de la Banda Simfònica, el Cor Mestral, corals escolars i entitats socials. Un aiguabarreig musical dirigit per l’omnipresent Jordi Salvadó. Una combinació artística que fa justifica a l’esforç i la dedicació de la Fundació a l’hora de procurar per Reus i la seva gent. Una tasca que -esperem- durarà molts i molts anys en benefici de la nostra ciutat. Perquè la Fundaciò Reddis no canviarà mai la seva raó social, pi…? Deixem-ho estar que encara prendrem mal.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari