Ens ha deixat l’HH

L’Andreu Borràs dirigint als virtuosos roig-i-negres (Josep Maria Baiges i Jansà)

 

“Des de l’altra part de món, em quedo sol… trist i com absent. A estones tinc ràbia, altres enfadat amb tot, altres ploro… però em resigno. Això és així.” Aquestes línies, plenes de sentiment, les escrivia ahir des de Mèxic, al seu mur de facebook, el director teatral Jordi Vall després de conèixer la defunció del seu padrí, l’Andreu Borràs. “Avui ens ha deixat, per sobre de tot, un gran home, un gran exemple a seguir per la família. Personalment ha estat un dels meus principals guies (a banda dels meus pares) a seguir com a persona, com a ésser humà. Gràcies per tant padrinet! Et trobaré a faltar…” apuntava el Jordi volent compartir, d’aquesta manera, la seva profunda emoció per la pèrdua d’una persona tan estimada.

Però més enllà de l’àmbit familiar, l’adéu de l’Andreu Borràs ha impactat de manera ben especial en el món de l’hoquei. Ell va ser l’artífex, a la banqueta, del millor Reus de la història com recordava, en una obra sensacional, el Josep Cruset a “L’aventura del gran Reus”. A Borràs, en aquell club on tothom tenia nom i renom (com sovint recorda l’Enric Tricaz), se’l coneixia com l’HH, sigles de l’entrenador de futbol del Barça de l’època, l’Helenio Herrero, a qui se’l considerava el millor preparador del món.

L’última vegada que vaig tenir l’oportunitat de coincidir amb l’Andreu Borràs, sempre afable i disposat, va ser arran de l’exposició de caricatures del meu pare al Museu de Reus. Resulta que l’any 1969, després de guanyar la tercera copa d’Europa contra el Benfica, el president del club, l’enyorat Engelbert Borràs, li va encarregar fer les caricatures de tots els jugadors de la plantilla, inclòs l’entrenador. A l’Andreu Borràs el pare el va dibuixar com si fos el director d’un conjunt musical que, atenent les cabelleres dels jugadors, recorda al grup de referència de l’època, els Beatles, amb els germans Vilallonga, el Rabassa, el Santi Garcia i el mític Joan Sabater a la bateria on, al frontal del bombo, s’hi pot llegir “Borràs Boys”.

Com són les coses. Poques setmanes després de la desaparició del Joaquim Vilallonga, avui toca plorar l’adéu del preparador d’aquell equip inoblidable. Però ja ho diuen que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I a l’Andreu Borràs els seus títols entrenant al Reus, el nostre Reus Deportiu, el convertiran en immortal. Descansi en pau.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Gegants i Monstres

El nou vestit de la Vitxeta (Diari de Tarragona) i el Pau Riba amb els seus “amics” reusencs (Isidre Puig/Facebook)

Reus ha patit aquest darrer cap de setmana una autèntica invasió gegant que ha convertit la ciutat en l’epicentre de l’univers d’aquests singulars elements festius. Tot plegat per obra i gràcia del Congrés i Trobada internacional de Gegants que s’ha celebrat a la ciutat aprofitant la commemoració de Reus Capital de la Cultura. Al nostre món els gegants són un autèntic fenomen ciutadà que explica la passió i devoció que, petits i grans, manifesten per aquests elements. Una realitat on hi ha jugat un paper determinant la Colla Gegantera. Malgrat la seva presència imponent, aquests elements necessiten ànima per connectar amb el públic. I aquesta és la que l’hi aporten els membres de la Colla sempre disposats a mantenir la proximitat dels gegants a la seva gent, fent-se estimar per generacions i generacions de reusencs. Felicitats, doncs, a la Colla, encapçalada per l’Astrid Martín, un autèntic terratrèmol ciutadà, i també als membres d’altres grups festius que van participar, de manera entusiasta, com a voluntaris d’unes jornades magníficament ordenades i coordinades per la lliga de tècnics extraordinaris de l’IMAC.

I precisament aprofitant la celebració del Congrés, la Vitxeta va estrenar vestit per obra i gràcia del sastre oficial dels nostres gegants, el gran Josep Maria Casas. I tan bon punt va sortir de l’Ajuntament amb les seva nova indumentària, la ciutat va aparcar l’apassionant debat sobre el procés i la independència per centrar-se en el que és realment important al Món de Reus: opinar sobre el vestit de la geganta més nostrada. A les xarxes el debat va ser acarnissat, amb defensors i detractors de la nova vestimenta. Un fet que demostra, per enèsima vegada, que a casa nostra els gegants són sagrats.

Cal dir que totes les opinions són respectables atenent que en qüestió de gustos tothom té el seu. Ara bé, el que si posa de manifest aquest #aspactaculà vestit de la Vitxeta és que el seu partenaire, el Vitxet, necessita un urgent canvi de look per estar a l’alçada estilística de la modernor de la seva estimada. Jo, si fos el Casas del Barato, començaria a prendre mides del reusenc més gentil.

I parlant de gegants, diumenge al Batrina en va pujar un de musical a l’escenari. O potser hauríem de dir un autèntic monstre. Em refereixo al mític Pau Riba que va actuar a la bombonera del Centre de Lectura per celebrar els seus primers 50 anys de carrera musical. Incorregible, l’enfant terrible de la cançó catalana ha esdevingut un vell malvat que va fer les delícies d’un públic entregat a aquesta nova proposta del festival ACCENTS. Riba va convèncer amb una interpretació magnífica, acompanyada d’uns versos i versots divertidíssims i molt ocurrents que van demostrar, una vegada més, que darrere d’un personatge que pot semblar histriònic s’hi amaga un músic excel·lent i un lletrista inspiradíssim. A destacar l’actuació, a la primera part, d’una excelsa representació de músics locals que van versionar alguns dels temes de Riba amb l’Ariel Santamaría revestit d’Elvis. Alguns van actuar de dos en dos. I en aquesta formació van destacar, molt especialment, els duets formats, respectivament, pel Joel Reyes i la Georgina Llauradó i la Marta García i el Fito Luri. Veient el resultat i la connexió mútua i amb el públic, no descartaria que aquests duets es repetissin en futures ocasions per a gaudi del respectable.

I parlant d’ACCENTS, destacar al seu promotor, l’Isaac Albesa, que tot just dissabte va tancar la seva fructífera etapa al capdavant de Cal Massó després d’una anys d’activitat constant a les antigues destil·leries del carrer Pròsper de Bofarull. De l’Isaac i de la seva gestió ja n’hem parlat sovint al Món de Reus. Més enllà de la meva opinió sobre la seva feina, que algú pot pensar que està condicionada per la meva indissimulada amistat amb el riudomenc cosmopolita, prefereixo posar en valor els nombrosos comentaris elogiosos que la seva gestió, sempre oberta i generosa, ha merescut per multitud de persones. És el cas de la Carlota Moragas que dissabte, després de l’últim concert-vermut, escrivia al seu facebook: “ Reus era un lloc millor quan sabies que qualsevol cap de setmana podies deixar-te sorprendre en el vermut del Centre d’Art Cal Massó . T’hi trobarem a faltar al capdavant, Isaac Albesa… dia trist avui 😔 Sort i encert en els nous projectes i a Ajuntament de Reus espavil, que el llistó està alt i no ens podem quedar sense aquest espai de referència a Reus!”. Doncs això. No cal dir res més.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

COSES DE REUS

Aquesta passada nit he tingut la sensació de viure el dia de la marmota quan, sense pensar-hi, m’he trobat amb el piromusical de Misericòrdia dues setmanes després del dia que tocava. I quines dues setmanes!. Que lluny queda el 25 de setembre! Però al Món de Reus, encara que sembli mentida, han passat moltes altres coses. I per això l’amable lector/a em permetrà que en faci, tot seguit, una breu relació a mode de recordatori.

ADÉU A UN GRAN ACTOR

Dimecres moria a Reus, als 89 anys, el Pere Cerveró, un dels actors més notables de l’elenc teatral de l’Orfeó. Cerveró va excel·lir a l’escenari del carrer Sant Llorenç especialment gràcies  a la seva innata vis còmica. Durant anys a Reus hi va haver actors que, només sortir a l’escenari, tenien la capacitat de fer riure al personal gràcies a la seva enorme simpatia. És el cas de Cerveró o dels inoblidables -per citar-ne només dos- Jaume Amenòs o Llus Figols. L’última vegada que el vaig veure va ser en una fotografia que diumenge va penjar la seva néta, l’encantadora “cavalleta” Tere Vallvé, on se’l podia veure al col·legi electoral. Vaig pensar en la meva mare. Ella sempre va anar a votar, fins i tot en les situacions més adverses com en la consulta del 9N quan la seva salut ja era molt  precària. La mare tenia clar que havia costat tan poder votar que no anar-hi era ben bé una frivolitat inadmissible. Un exemple que no oblidaré mai.

EL REUS MÉS BONIC

El dijous 28 de setembre es va presentar al palau Bofarull el DIBUIXANT REUS de la Teresa Llorach i l’Eduard López amb maquetació d’Elisabeth Tort. Del llibre en vaig parlar el 12 de maig en motiu de la campanya de micromecenatge que van impulsar per editar-lo. Ara que el tenim a les mans he de reconèixer que el producte final m’ha sorprès agradablement. Les aquarel·les de Llorach són excepcionals, els textos de López acuradíssims i la maquetació de Tort fa que mirar-te’l sigui una delícia. Un llibre magnífic d’aquells que dóna gust regalar a la gent que estima la nostra ciutat.

UNA ASTURIANA DE REUS

Mentre l’ídol dels Baiges petits, el reusenc Ramon Folch triomfa a Oviedo, una asturiana fa temps que ens té el cor robat als de Reus. És la Marta Argentina que dissabte inaugurava una nova exposició a la sala dels imprescindibles Constantí de les Carnisseries Velles. En aquesta ocasió Argentina ens ofereix un repertori d’aquarel·les que haguessin satisfet -i molt!- al seu mestre, l’artista Vicenç Ferré. Reus ha estat sempre terra d’aquarel·listes, de bons aquarel·listes. I ara, amb les creacions d’Argentina, o les que abans comentava de Llorach, és una aquarel·la amb accent de dona que sedueix encara més.

UN 10 PELS XIQUETS

El Mercadal de Reus ja és plaça de 10. Dissabte la Colla Vella dels Xiquets de Valls va descarregar un majestuós 4 de 10 amb folre i manilles que mai abans s’havia vist a la nostra ciutat. Va ser la construcció més destacada d’una diada on els nostres, els Xiquets de Reus, no van poder aconseguir els seus objectius inicials. Però no se’ls hi ha de retreure res. Més enllà de la seva impecable trajectòria, durant tots aquests anys els de la camisa avellana han aconseguit posicionar Reus com un referent casteller de primer ordre generant sinergies i complicitats amb les altres colles, del que en gaudim tots plegats. La diada de dissabte així ho demostra. I que per molts anys en puguem gaudir.

LA FUNDACIÓ REDDIS

Com que no tinc el do de la ubiqüitat del nostre alcalde, ahir em vaig perdre el concert popular dels 25 anys de la Fundació Reddis amb la participació de la Banda Simfònica, el Cor Mestral, corals escolars i entitats socials. Un aiguabarreig musical dirigit per l’omnipresent Jordi Salvadó. Una combinació artística que fa justifica a l’esforç i la dedicació de la Fundació a l’hora de procurar per Reus i la seva gent. Una tasca que -esperem- durarà molts i molts anys en benefici de la nostra ciutat. Perquè la Fundaciò Reddis no canviarà mai la seva raó social, pi…? Deixem-ho estar que encara prendrem mal.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Persistir

L’imprescindible Tomàs Barberà em va convidar, ahir per la tarda, a veure la concentració de l’aturada de país al Mercadal des del balcó de casa seva. La visió de la plaça des d’aquest punt és privilegiada. I em va permetre avaluar, amb tota mena de detall, el volum de la manifestació ciutadana. Si pel matí, a peu de plaça i obrint-me pas entre la multitud (en cap cas tumultuosa) ja vaig tenir la sensació de participar d’un acte històric atenent la gernació assistent, per la tarda, amb la panoràmica a vol d’ocell, vaig corroborar aquestes sensacions.  Capítol  a banda mereix el minut de silenci que la multitud va seguir escrupolosament. Un moment únic.

Amb tot plegat la d’ahir va ser una jornada per recordar. He volgut il·lustrar l’article amb la foto d’un dels cartells que penjava en els establiments que van secundar l’aturada al centre de la ciutat. Era a la persiana de l’antiga sabateria Bastida, al carrer de les Galanes. “Tancat per dignitat”. I punt. Això que a les espanyes ignoren i que explica el perquè de tot plegat. On s’és vist que ahir el Rei no tingués ni una sola paraula pels més de vuit-cents ferits a les càrregues policials de diumenge? Com pot ser que es negui una evidència documentada amb milers d’enregistraments que ha fet esfereir a tot el món? Ho va dir l’Ernest Benach a la tertúlia del 3/24 del Xavier Graset: “El problema és que a l’altre costat no entenen res. I aquest és el drama”. Doncs ja som al cap del carrer.

Tornant a les mobilitzacions d’ahir va ser impactant, al matí, la presència dels advocats amb toga. Un col·lectiu que diumenge va protegir als qui es van jugar el pèl (i alguna cosa més) als col·legis electorals. I a la tarda ens va emocionar veure l’urna que els assistents anaven fent córrer enarborant l’eina més democràtica. Res a veure amb les porres i les escopetes que gasten els qui ja sabem per defensar l’anomenat Estat de Dret.

Del que vam sentir i vam escoltar voldria quedar-me amb la intervenció de la pedagoga Àngels Ollé, portaveu pel pacte del Dret a Decidir. L’Àngels es devia indignar doblement amb les càrregues policials de diumenge perquè la majoria es van produir en escoles que són els temples de l’educació i la ciutadania. Quina barra irrompre a les escoles d’aquesta manera. I quina barra els qui aquests dies alimenten l’enfrontament escampant la mentida de l’adoctrinament de la canalla als centres educatius, especialment a l’escola pública. Una mentida indecent que hauria de merèixer el càstig més enèrgic. Prou d’estendre aquesta fal·làcia. Prou de qüestionar la feina dels nostres mestres. Prou de tanta ignomínia.

I l’Àngels ens va dir el què cal fer: persistir. És a dir, insistir, perseverar, mantenir-se, resistir. Perquè aquesta és una causa que requerirà de molta dedicació. Tot i que, veient la gernació que ahir –una vegada més- va participar de les mobilitzacions, queda clar que tot és possible. Malgrat que a l’altre costat continuïn sense entendre res. Ja s’ho faran.

La gernació i l’urna del Referèndum al Mercadal

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

No ens ho mereixem

Els vehicles policials davant de la Comissaria

Un representant de la caverna més rància del Món de Reus s’atrevia ahir a criticar la foto que vaig penjar diumenge al meu facebook amb els Baiges petits votant al polilleuger del Ciutat de Reus. Pontificant de manera barroera escrivia: “Bon exemple dones als teus fills testimoniant el fet il·legal que estàs cometent”. Amb tanta bilis desfermada al teclat, només li faltava demanar que em retirin la pàtria potestat per procurar que siguin ciutadans lliures, compromesos i responsables ensenyant-los quina és la màxima essència de la democràcia com és el fet de poder votar lliurament.

Ahir a la tarda vaig pensar en aquest individu després d’ensopegar amb els vehicles antidisturbis que la policia nacional havia aparcat davant de la comissaria per -teòricament- protegir-se d’una altra fet a priori indiscutible en tota democràcia solvent com és el del dret a la manifestació de la ciutadania. Segurament resultava molt edificant, pels meus fills, comprovar que la seva ciutat es trobava en estat de setge, sotmesos a un desplegament desproporcionat (una altra desproporció en tot aquest joc de disbarats) com si fóssim autèntics delinqüents. Quina vergonya.

I els de Reus no ens ho mereixem això. No ens ho mereixem de cap manera. I menys pel fet de voler votar pacíficament en un col·legi electoral. Aquest és el nostre únic delicte. No vull carregar contra els policies i els guàrdies civils a nivell particular. Com acostuma a passar hi deu haver de tot, amb els seus defectes i les seves virtuts. A qui realment cal demanar responsabilitats d’aquest desmanec és als seus comandaments i als polítics que els emparen. L’endemà d’haver atacat gratuïtament i sense cap justificació a la població civil indefensa, ahir mateix, sense temps de pair tanta ignomínia,  s’atrevien a provocar a la població, en un moment de màxima tensió, amb una exhibició de recursos coercitius i repressius absolutament fora de lloc.

Enmig de tanta infàmia, per sort el Món de Reus va tornar a donar una lliçó de dignitat amb una multitud participant a la manifestació del vespre a la Llibertat i a la concentració del matí al Mercadal. En aquesta vull destacar l’emotiu homenatge que, de manera espontània, es va fer als Mossos, a la Guàrdia Urbana, als diligents advocats voluntaris que van vetllar per tots els col·legis electorals i -molt especialment- als imprescindibles bombers de Reus que havien fet acte de presència a la plaça amb una de les seves unitats. L’aplaudiment entusiasta que els hi van dedicar els assistents va ser extraordinari. Un just reconeixement a un cos que -aquest sí- ha fet honor a la seva inalienable condició de servidor públic. Una manera de fer i d’entendre la seva vocació de la que n’hauríen d’aprendre d’altres que, aquests dies, no estan a l’altura.

L’agraïment als bombers al Mercadal (Reus Digital / Josep Gallofré)

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Dignitat

(Laia Solanellas / Reus Diari / DelCamp.cat)

Tot i que aquest blog va néixer, inicialment, amb l’objectiu d’analitzar “a la reusenca” la política local, fa temps que vaig deixar d’escriure del tema. A finals de la passada legislatura em van estomacar, dialècticament, alguns membres il·lustres de la caverna local que no van entendre la ironia amable amb la que procuro esquitxar alguns dels meus relats. És una de les característiques dels necis, la seva absoluta falta de sentit de l’humor. Davant de tanta ruqueria, ho vaig deixar estar, dedicant-me, des d’aleshores, a parlar de fires i festes i altres floridures més agraïdes.

I avui, l’endemà de l’històric 1 d’octubre, tampoc en parlaré. Perquè el que ahir va passar al meu país no té a veure amb nacionalisme, independentisme ni unionisme. No té res a veure amb els que estaven a favor o en contra del referèndum. No té res a veure, en definitiva, amb la política. El que ahir va passar a Catalunya té a veure amb la indignitat amb la que ens van tractar els cossos i forces de seguretat de l’Estat i -molt especialment- els que van ordenar aquest atac ferotge carregat d’odi i ressentiment.

Però malgrat l’immens dolor que em van produir aquests fet inqualificables, i el silenci còmplice d’aquesta caverna a la que feia referència abans, prefereixo quedar-me amb la part més agraïda de la jornada, la que vaig viure al col·legi Ciutat de Reus durant tot el dia. Lluny d’espantar-se per la situació que es vivia arreu del país, i que es podia reproduir a qualsevol punt de votació de la ciutat, la gent va omplir l’escola, fent cues quilomètriques amb una paciència infinita i un somriure immens. I demostrant una enorme dignitat. Una autèntica lliçó de ciutadania que honora un país ferit però orgullós de la seva gent.

Per cert, un 10 pels Mossos i la Guàrdia Urbana. Ells sí que van actuar amb proporcionalitat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Panarra Volador!

El Xavier Pàmies amb el seu alter ego capgròs

Fa uns mesos vaig quedar amb el Jordi Escoda per fer un Vermut. Miró, naturalment. I degustant el beuratge embriagador, passant pel sedàs a la fauna i flora local, vam coincidir en la necessitat de fer alguna cosa per homenatjar com cal al Xavier Pàmies del Forn Sistaré que, juntament amb la seva estimadíssima família, ha esdevingut un element indispensable de l’imaginari local. Parafrasejant a Keneddy, el Panarra Volador és dels que enlloc de pensar en el que la seva  ciutat pot fer per ell, quan és lleva d’immediat pensa que pot fer ell per la seva ciutat. La seva generositat és enorme. I quan el veus arribar amb el seu tricicle volador, amb aquell somriure de sèrie que sempre gasta, ja saps que d’immediat la seva eterna felicitat irradiarà als que tenim la sort d’envoltar-lo.

Tornant a la conversa amb el locutor-cuiner, vam creure que una bona manera d’homenatjar-lo seria fent-li un capgròs. En el fons el Xavier ja és com un element festiu de la ciutat. I d’aquesta manera podríem tancar el cercle convertint-lo en un d’aquests personatges que fa les delícies de petits i grans. Amb l’Escoda vam cercar la complicitat del tercer element, l’omnipresent Jordi Salvadó, un autèntic home meravelles capaç d’aconseguir tot allò que es proposa. I tots tres, en pocs dies, vam embolicar a 320 persones i entitats es sumessin de manera entusiasta a la iniciativa. S’ha de dir que l’empresa va ser molt senzilla, perquè quan els hi vam dir que era pel Xavier Pàmies ningú tenia un no per resposta. Fins i tot alguns no van poder col·laborar perquè ja havíem arreplegat tots els diners. Increïble.

El capgròs el vam encarregar al David Ventura, autor -entre d’altres- de l’elefant del Trapezi o del capgròs del Jaume Amenós. La camisa XXXXXL del Reus de tota la vida ens la va fer el gran Josep Maria Casas del Barato. I la gent del CRAC i de la Colla Gegantera ens van posar totes les facilitats per presentar-lo aprofitant un dels actes més #aspactaculars de la festa major de Misericòrdia, el Vermut Rumbero, amb el gran cantant i guitarrista Peret Reyes a qui hauríem de nomenar fill adoptiu de la ciutat per la seva capacitat de regalar-nos la seva música i el seu bon humor.

I avui dissabte, a la mitja part del Vermut, li hem donat el capgròs. L’hem enredat ben enredat gràcies a la complicitat, fins a l’últim segon, de la seva dona, la simpatiquíssima Cori Vallvé. I dalt de l’escenari, distraient-lo amb qüestions ciutadanes, el seu fill gran ha sortit amb el capgròs i la samarreta del Reus de tota la vida per sorpresa -enorme!- del Xavier. El  més bonic ha estat l’esclat espontani de la gent que omplia el carrer Aleus, amb un aplaudiment entusiasta i sincer cap un reusenc que, com tota la seva família, dedica a Reus i la seva gent totes les seves atencions.

Aquest Món de Reus que m’agrada escriure i descriure en aquest blog té aquestes petites coses que el fan tan diferent com excepcional. I tot gràcies a gent com el Xavier, el seu germà Tomàs, la seva esposa Cori i tota la seva família, que amb tanta senzillesa són capaços de fer coses tan grans en benefici del seus conciutadans. Per vosaltres el nostre agraïment més sincer. Visca el Panarra Volador!

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari