Molt més que una llibreria

“Si fer recerca ja és complicat, imagina’t el que suposa fer-la de la teva pròpia família”. Aquesta és la confessió que em va traslladar, gairebé cau d’orella, el gran Salvador Palomar poc abans d’iniciar la seva exposició sobre “Llibres, Cultura i Antifranquisme. Ca l’Isidre 1965-1975” que va realitzar a l’arxiu, dijous passat. La seva intervenció servia de colofó a l’acte de cessió del fons de la llibreria Gaudí i del seu impulsor, l’Isidre Fonts Masdeu, a un arxiu que dirigeix amb tanta elegància i rigor l’Elisenda Cristià, aquesta selvatana que, com el mateix Fonts, sense ser de Reus, ho sembla. L’acte de signatura el van rubricar la regidora Montserrat Flores i la filla gran de l’Isidre, la Montsant, que va excusar l’absència del seu pare (dedueixo) per motius de salut.

Flores, en la seva presentació, va apuntar que la Gaudí és una llibreria on sempre hi han passat coses. I de fet l’exposició del Palomar va servir per rubricar el pes específic que l’establiment va jugar, de manera determinant, en la recta final de la dictadura. Un pes que no s’explicaria sense el lideratge i el compromís de l’Isidre Fonts, el fill de cal Pastelero de La Selva. Per això el títol de l’article té aquesta voluntat de reforçar la singularitat de la Gaudí, que és i ha estat molt més que una llibreria pel que ha generat, removent consciències, apuntalant iniciatives i ajudant a construir, com m’agrada dir sempre, una societat lliure, compromesa, responsable i culturalment formada.

La gènesi del negoci s’explica a partir d’una iniciativa privada amb innegable vocació pública. I amb una societat anònima -Gaudí SA- que firmaven personatges mítics de la història local del segle XX com el capellà alforgenc Josep Asens, l’omnipresent Xavier Amorós, un integrant de la reputada família Cochs, i l’escriptor i pedagog Josep Alsina Gebellí. I al capdavant l’Isidre, amb la seva inseparable Maria Pallach al costat. L’Isidre va afrontar aquest nou repte laboral després de quedar-se sense feina, al ser acomiadat de l’empresa del seu cosí a La Selva com a reprimenda per haver-se convertit en l’enllaç sindical. Beneït acomiadament pel Món de Reus perquè va permetre que l’Isidre centrés les seves energies en una llibreria que ha estat determinant en la configuració social i cultural de la ciutat.

La Gaudí, amb una decoració trencadora de la Sefa Farré de la que en queda intacta, i absolutament vigent, el rètol que abelleix el carrer de la Galera, volia promoure la cultura catalana a partir de la venda de llibres, discs i art en general. Un d’aquests establiments que, com subratllava Palomar, s’emmarcava en la voluntat de redreçament nacional. “Ara que es parla tant d’estructures d’Estat, la Gaudí i d’altres establiments similars que es van obrir arreu de Catalunya, es convertien en veritables estructures de país en un moment en el qual calia acostar la cultura catalana a la gent.” I fer-ho amb imaginació. De fet, malgrat la limitació de l’espai, el local estava dividit en dos àmbits: la llibreria pròpiament, on també es venien discs, i una sala d’art on van arribar a exposar artistes de renom com el Josep Grau-Garriga, bon amic del mateix Isidre.

I un establiment que no ho va tenir fàcil als inicis. A l’excepcionalitat de la iniciativa enmig d’un règim incòmode i controlador, la Gaudí es va veure afectada per l’històric incendi de la fira de mostres de l’any 1966. L’estand va quedar devastat per les flames i la sotragada econòmica per la societat impulsora va ser monumental.

Però l’Isidre sempre ha demostrat iniciativa i resiliència. El mateix Palomar recordava la seva capacitat de fer coses. Durant la xerrada no tocava parlar d’una altra de les seves fites, l’Aplec de Paret Delgada a La Selva, ni tampoc del paper cabdal que va jugar per impulsar la Diada de Sant Jordi al Reus dels temps estranys, perquè donaria per un altre monogràfic. Però és evident que el noi del flabiol, el pseudònim que utilitzava a l’època on fins i tot va presentar un programa de sardanes a Ràdio Tarragona, tenia capacitat, inventiva i entusiasme per continuar construint aquesta nova realitat amb un únic propòsit, el de fer país. D’aquí la importància del fons que ara serva l’arxiu, i que permet fer una altra mirada per veure com era la ciutat, amb la reivindicació de la lluita antifranquista de base.

És evident que la immensa personalitat de l’Isidre, i del que ha generat la Gaudí, mereixen una altra lectura més reposada i àmplia. I segur que el Salvador, que continua gaudint de la conversa habitual amb el seu sogre, que a 92 anys té el cap clar i els records ben vius, pot servir per ajudar a reconstruir aquesta memòria tan necessària per entendre que Reus s’ha forjat gràcies a la seva gent i -també- a negocis compromesos com la Gaudí. Perquè el comerç en aquesta ciutat sempre ha estat molt més que una simple activitat econòmica.

Per cert, que a la mateixa hora que es recordava a l’Isidre a l’arxiu, al Centre d’Amics de Reus s’homenatjava a un altre homenot d’aquest Reus tan singular, el poeta Xavier Amorós. Una autèntica llàstima que s’encavalquin actes de tanta importància per reivindicar figures cabdals d’un Reus que mai més tornarà, però que ens ha de servir per entendre que sense el compromís i la dedicació de tots els que estimen aquest racó de món, aquesta ciutat no té cap futur. Tinguem-ho tots molt clar.

La Vitxeta altra vegada

Diuen que la millor manera de demostrar als nostres fills que la seva escola ens importa, és formant part de l’AMIPA, l’Associació de Mares i Pares que constitueix un dels vèrtexs essencials de qualsevol comunitat educativa. I precisament l’escola La Vitxeta està plena de Mares i Pares a qui importa l’escola de les seves filles i fills. Una realitat que s’ha fet a ella mateixa, que va néixer en els barracots de la plaça del Nucli, al capdamunt de l’avinguda dels Països Catalans, i que va aconseguir créixer en un magnífic edifici a la zona de la Munta i Baixa, on ha esdevingut un dels referents educatius del Món de Reus.

Possiblement, les vicissituds que ha viscut l’escola han forjat l’ADN peculiar dels seus integrants, dotant-los un vincle identitari de gran fortalesa i convicció a l’hora de defensar els interessos col·lectius. Ho van demostrar ara fa vuit anys, articulant una iniciativa extraordinària per convèncer al Departament d’Ensenyament de l’error de voler suprimir una de les línies d’I3 adduint el descens de la matrícula. En un temps rècord, la comunitat educativa va mobilitzar-se per incrementar la inscripció al centre i forçar a l’administració a deixar en paper mullat la seva arbitrària decisió.

Però sembla que ara el Departament torna a encebar-se amb La Vitxeta. I durant aquestes últimes hores ha desempolsat del calaix l’amenaça de la supressió de la línia d’I3 pel curs vinent. I la pregunta és obligada: Qui ha pres la decisió? Algú assegut en un despatx de Tarragona i/o Barcelona a partir d’unes xifres fredes i d’una visió insensible del mapa educatiu de la ciutat? S’ha preocupat algun dels tecnòcrates del Departament de parlar-ne amb els mestres i les famílies per avaluar, des del punt de vista humà i educatiu, l’abast real de la seva decisió?

Em pregunto de quina pasta estan fets aquests que tanquen escoles o suprimeixen línies dels centres educatius. I també m’agradaria saber si són capaços de documentar-se per avaluar realment l’impacte de la seva gosadia. Què en sap de la història i de la trajectòria de l’escola el què ha conclòs que la línia s’ha de suprimir? És conscient dels antecedents i de la implicació actual de les famílies a l’hora de procurar pel seu centre? I de la referència que l’escola acredita en el mapa educatiu de la ciutat?

El Departament hauria d’entendre que una escola és un sentiment, en el que s’hi veuen identificades moltes persones. Des dels alumnes a pares, passant pels mestres, l’autèntic capital humà que necessitem per construir una societat justa, lliure, compromesa, solidària i plena d’amor. I per això resulta tan injust, i a l’hora incongruent, prendre un determini d’aquest abast des de la fredor d’un despatx, a quilòmetres de distància, sense percebre la inquietud de les persones que realment fan bategar cada dia l’escola.

Per motius professionals, i també familiars, he seguit amb atenció l’evolució de La Vitxeta des del seu naixement. Com també he estat al cas de la bona feina de l’escola Sant Bernat Calvó, també afectada per una mesura idèntica. Estaria bé, arran del descens de natalitat que explica la disminució de la matrícula, que el Departament, en lloc de la solució fàcil d’anar retallant línies, procurés baixar la ràtio d’alumnes per aula, cosa que permetria un entorn ideal per afavorir la tasca docent d’uns mestres que viuen i es desviuen, enmig de tantes adversitats, per afavorir la formació integral dels seus alumnes.

Perquè tancar classes, a més de ser el més fàcil, també és el pitjor estímul per continuar fent escola pública amb tot el que això implica. I potser ja comença a ser hora de dignificar-la sense tantes atzagaiades administratives per aconseguir, realment, un ensenyament públic de qualitat.

El mutis del Mestre Casanovas

El Bravium, aquest teatre que tant ha fet per mantenir el sentiment identitari de la ciutat i que l’arquebisbat, de manera incomprensible, s’entossudeix a tenir tancat a pany i forrellat, ha estat l’escenari de grandíssimes representacions teatrals. D’aquestes en destaquen les sarsueles que durant bona part de la segona meitat del segle XX van convertir la bombonera del carrer de la Presó en un referent amb cantants de la talla de la tiple Ventureta Mestres, el baríton Francisco Egea o el tenor Josep Foraster.

D’aquelles històriques representacions del Bravium en són testimoni els immensos cartells que durant anys es podien veure al vestíbul del teatre, recordant aquella època gloriosa on sobresortien dos noms al capdavant de l’elenc del Centre Catòlic: el seu director artístic, el Francesc Domènech, i el director musical, el Josep Casanovas. Aquest últim es va encarregar, anys després, de mantenir la referència de la sarsuela al món de Reus liderant la històrica Companyia Lírica Teatral que tenia el seu escenari de referència al teatre del col·legi La Salle.

Precisament dissabte moria a Reus l’entranyable Mestre Casanovas, un d’aquests músics que va ajudar a difondre el llenguatge més universal i popular del món (de Reus i més enllà) que no és cap altre que la música. Des de la seva escola del carrer Gaudí o a les aules de diverses escoles, com la dels germans de les escoles cristianes on jo mateix vaig ser alumne seu, va procurar per la formació musical dels seus conveïns convençut, com estava, que sense música la vida seria un error. I que la immersió en aquesta expressió artística enriquia les persones, dotant-les de més sensibilitat i emotivitat. En definitiva, que ens feia a tots millors.

Al Mestre Casanovas el meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, el va dibuixar sovint com a director de la desapareguda Banda Municipal, paper que va desenvolupar amb eficàcia durant molts i molts anys. I també el va immortalitzar en una ocurrent caricatura on destacava el seu paper de compositor. De fet el Mestre va obsequiar amb una marxa nupcial als prínceps Balduí i Fabiola de Bèlgica amb motiu del seu mediàtic casament, el 1960. Del retrat del meu pare, on el director d’orquestra trepitja el teclat del piano, destaca la clau de sol a l’orella, i també la mosca que envia un Beethoven vestit d’angelet per convertir-la en un sostingut al pentagrama.

Desapareix un músic de pedra picada, integrant d’una extraordinària generació de conciutadans que mai més tornarà. Si la música és la banda sonora de la nostra vida, al Món de Reus el Mestre Casanovas es va encarregar d’interpretar-la i ensenyar-la perquè sonés, a tothora, afinadament i de manera melodiosa. 

Fins sempre Mestre Casanovas, un altre gran RTV que desapareix d’escena, fent mutis, del Món de Reus.

La innocentada del Bravíum

Els que ja en pentinen algun de blanc segurament recordaran aquelles celebrades innocentades que programaven la gent del Bravium Teatre el mes de desembre. La bombonera del carrer de la Presó era l’escenari d’un espectacle singularíssim, amb veritables astracanades que comptàvem amb un llarg romiatge d’espectadors i que tenien la capacitat de no deixar indiferent absolutament a ningú. Es tractava de practicar un exercici molt saludable, el de viure i riure amb les ocurrències de l’elenc d’actors del Centre Catòlic tenyit d’un humor que moltes vegades fregava l’absurd.

Tot plegat m’ha vingut al cap aquest dilluns quan he tingut la sensació, fullejant el Diari Més, que els del Bravium en feien una de les seves, representant una innocentada d’un absurd descomunal fora de temporada. El titular era prou eloqüent: “L’Església condiciona la cessió del Bravium de Reus al respecte a la moral catòlica”. Com hauria dit el flegmàtic exregidor, senzillament #Aspactaculà.

Recuperant d’altres pàgines viscudes al Món de Reus, també recordo un pamflet satíric de carnaval que es va publicar a principis de segle. Se’n deia ¡VERGÜENZA! i amb un castellà ranci, d’un barroquisme superlatiu, retratava l’actualitat local com si fos el NODO. I el més sorprenent és que amb aquella estètica lingüística, i atenent les notícies que descrivia, semblava que encara fóssim en ple franquisme, quan el dictador aplicava una fèrria censura que es traslladava als espectacles públics, amb censors que retallaven fragments d’obres de teatre i allargaven les faldilles de les vedettes. Fins i tot a la ràdio, com explicava sovint l’homo radiofonicus Enric Tricaz, la censura va voler revisar prèviament el contingut d’una retransmissió esportiva que encara no s’havia disputat. Apostoflant. Una mostra més de l’irracional i retrògrada que és voler censurar qualsevol cosa.

Que Déu em perdoni (i la invocació, en aquest cas, s’escau més que mai) si algú pot sentir-se ofès pel meu comentari. De fet jo soc creient i tinc un profund respecte per l’església. O, millor dit, per la gent que fa església. Penso, entre d’altres, amb capellans com Mossèn Joan Antoni Cedò, un prior com Déu mana. O Mossèn Ignasi Olivé, el capellà miracle de Sant Bernat Calvó. O Mossèn Pep Moreno, incansable en la seva tasca caritativa per aconseguir habitatges justos. O l’inoblidable Estanis Figuerola, que en la seva condició de diaca es va desfer per difondre arreu la paraula de Déu. O el malaguanyat Josep Roquer, el responsable del santuari, que en el seu dia ja va dir, públicament, que no entenia el desfici de l’arquebisbat pel Bravium quan l’església, a Reus, de locals i dependències vàries en tenia de sobreres.

La llista podria ser inacabable. I tots mereixerien un elogi sincer per la seva feina pastoral. Però interpreto, veient com va el món, que hi ha una altra realitat a les més altes instàncies de la cúria que s’entossudeix, amb les seves decisions, a mantenir aquesta crosta tan ingrata que no deix créixer ni evolucionar l’església catòlica.

Aquesta altra realitat de les esferes superiors ha perdut una nova oportunitat per fer-se propera, assequible. I per posar les coses fàcils. Com pot ser que no es facin càrrec del què representa el Bravium per la gent de Reus? Ningú els hi ha explicat l’històric simbolisme d’aquest teatre per la nostra ciutat que ara llangueix incomprensiblement tancat a pany i forrellat? Tant difícil era, tenint en compte el compromís de l’Ajuntament i la Diputació, d’invertir els tres milions d’euros necessaris per la seva rehabilitació, de ser generosos per convertir-lo en un espai d’expressió artística obert absolutament a tothom?

I què en deu pensar de tot això l’inoblidable Jaume Amenós? Deu riure per no plorar. Ell i la seva gent no van fer res més que aplicar caritat cristiana a la gestió del teatre, sent generosos, despresos, treballant desinteressadament per oferir, a tothom que ho necessités, un espai per expressar-se i comunicar-se amb l’objectiu de culturitzar el poble i cohesionar la societat.

En ple segle XXI recuperar la figura del censor per vetllar per la moral cristiana dels espectadors d’un teatre com el Bravium, no sembla la millor manera de fer amable i propera la religió catòlica. Si continuem per aquí, que Déu, als del Món de Reus, ens agafi confessats.

Quines coses passen…

Allà on siguis, Gerard, marca’l

Aquesta tarda he rebut un whatsapp d‘una de les millors persones del Món de Reus, el Santi Juncosa, mestre exemplar i esportista extraordinari. En el seu missatge em comunicava la pitjor de les notícies, la defunció del Gerard Escoda Nogués, un dels grans futbolistes de la història del Món de Reus, que actualment desenvolupava la seva activitat professional a la secretaria tècnica del Centre d’Esports Sabadell. Escoda, amb només cinquanta anys, no ha pogut superar un càncer al qual ha fet front amb la mateixa elegància i fortalesa que gastava en la seva època de jugador. Se’n va un superclasse al camp i als despatxos, havent defensat la samarreta d’equips com el Reus, el Nàstic, el Lleida, el Vila-real i el Salamanca.

Al Gerard feia molts anys que el coneixia. Tots dos jugàvem a La Salle Reus, en aquella època de camps de terra i genolls pelats. Jo era una mica més gran que ell. I de fet el vaig descobrir en un partit d’entrenament, obert al públic, que vam disputar al camp dels hermanus. Ens enfrontàvem els juvenils contra els infantils, que aleshores eren categories consecutives. Jo jugava de defensa. Era un central expeditiu (que no violent) que excel·lia per la capacitat d’anul·lar als davanters contraris gràcies, en bona part, a la meva corpulència.

Aquell dia em va tocar marcar al davanter centre dels infantils, posició que ocupava el Gerard. Damunt del camp, abans de començar, me les prometia molt felices. Físicament era poca cosa. Escarransit i primíssim. Al veure’l aparentment tan fràgil creia que el podria anul·lar amb facilitat. Però, ai las!, aquell xiquet em va fer ballar des del primer minut. Quina manera de córrer, de regatejar, d’escolar-se’m entre les cames sense saber ben bé com. Era un coet. Amb una visió de joc colossal. Aquesta tarda el mateix Santi Juncosa em recordava que mai, com a mestre, havia tingut un alumne com ell, amb aquella punta de velocitat fantàstica. I jo mateix ho vaig poder comprovar en primera persona. El bany va ser tan enorme, que fins i tot un dels espectadors no poder estar-se’n de riure-se’n d’un servidor veient-me tan gran i gros incapaç d’aturar aquell brivall escanyolit.

Però al marge de la lliçó d’habilitat futbolística que em va donar el Gerard, el més important és que aquell dia vaig adonar-me que estava davant d’un jugador diferent, especial, brillant. Que assistia a la irrupció d’un fora de sèrie, cridat a ser un esportista d’elit. I no em vaig equivocar. La seva trajectòria l’avala. I el seu carisma i bonhomia el va fer, a parts iguals, un jugador aclamat per l’afició i respectat pels seus companys i tècnics. Un esportista que va tocar la glòria, disputant dues temporades a primera divisió, defensant la samarreta del Vila-real. En aquella època els castellonencs vestien exactament igual que el club que el va veure néixer, la Salle Reus, amb samarreta groga i pantalons blaus. Curiosa coincidència que ves a saber si fou premonitòria a l’hora de dibuixar l’origen i el zenit d’una carrera d’èxit.

L’obra allargada del gran Sergi Roberto no ens ha deixat valorar en la seva justa mesura d’altres grans jugadors reusencs que han prestigiat l’esport local en els camps de l’elit. És el cas del Ramon Folch, el gran capità del millor Reus de la història, amb una carrera extraordinària a la segona divisió havent debutat amb l’Elx a primera. O el mateix Gerard Escoda, que va prestigiar el nom de Reus amb tanta distinció defensant les samarretes de clubs històrics que van gaudir del seu talent infinit.

Demà tocarà mirar al cel, on van totes les persones bones com ell, per veure si ens dedica un golàs a la porteria dels núvols, amb un teva meva amb dedicatòria, amb assistència inclosa del seu pare, l’Antonio Escoda, històric golejador del Reddis.

Allà on siguis, Gerard, marca’l. Perquè fins i tot, al més enllà, el gol sempre serà el teu destí.

Un autèntic senyor (del hoquei) de Reus

Durant aquestes últimes hores he tingut notícia de la desaparició del Pere Magriñà Cavallé, històric jugador d’hoquei del Reus Deportiu. Gràcies al mestratge de l’Enric Tricaz, a la ràdio -a Ràdio Reus, naturalment- vaig aprendre’m algunes de les alineacions històriques de l’equip roig-i-negre. De fet, encara avui molts reciten de memòria la fornada de jugadors, liderada pel Joan Sabater, que va omplir de copes d’Europa les vitrines de l’entitat del carrer Gaudí. Aquell mític equip és inoblidable. I de fet així ho hem pogut comprovar, durant els darrers anys, amb la multitud d’homenatges en forma de llibres, exposicions i documentals que ha merescut aquella històrica formació.

Però possiblement l’èxit d’aquell equip irrepetible ha eclipsat la primera època daurada del Reus Deportiu d’hoquei amb un equip també de somni. Ho recordava ahir mateix, al seu mur de Facebook, l’imprescindible Laboratori d’estudis socials de Reus liderat pel duet meravelles Xavi Guix i Joan Navais. Parlem dels Orpinell, Grau, Pijoan, Sans, Sentís i, naturalment, Magriñà. Aquell conjunt va aconseguir el campionat d’Espanya l’any 1952. I ell mateix, amb la selecció espanyola, va guanyar el campionat del món dos anys després, destacant en la seva faceta d’eficient golejador.

El Pere era un bon amic de casa. De fet, érem família per part de mare. I sempre atenent i disposat, quan visitava els estudis de l’emissora o coincidíem passejant pel Món de Reus, tenia l’interès i l’atenció de preguntar-me pels meus.

El meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, li va dedicar una caricatura l’any 1966 on se’l pot veure vestit de roig-i-negre i amb el seu inconfusible bigoti. I va reflectir en el dibuix un apunt vinculat a la seva vinculació professional a l’empresa familiar dedicada a la fabricació de sommiers. El cabell arrissat del jugador és, tot just, un dels antis sunyers que sortien de la fàbrica ubicada al carrer de l’Àliga.

Si aquests dies mireu al cel, on va totes les persones bones com ell, segur que veureu al Pere Magriñà patinant entre els núvols, amb l’estic a les mans i torpedinant la porteria rival en favor del seu Reus Deportiu.

Fins sempre, senyor Magriñà. Un autèntic senyor (del hoquei) de Reus.

En la mort d’un Mestre

Aquest dimarts al migdia he rebut un missatge de whatsapp del consultor Xavi Plana, persona compromesa i sensible amb la ciutat i la seva gent, per comunicar-me una tristíssima notícia, la desaparició de l’Albert Masdeu Tarés, fundador d’una de les escoles de referència del Món de Reus com és la Puigcerver.

Al senyor Masdeu (tinc el costum de tractar de vostè als docents d’una certa edat) vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar-lo, en diverses ocasions, a Ràdio Reus i a Canal Reus. I sempre em va seduir la passió amb què parlava de l’ofici i de la vocació que ha impregnat la seva trajectòria vital. Un Mestre (escrit així, en majúscules) de cap a peus que va decidir anar més enllà de la seva prou destacable activitat docent, per liderar, en plena dictadura, un projecte educatiu que ha estat un model en el món de l’ensenyament a la nostra ciutat.

Més enllà del vincle afectiu que mantinc amb la Puigcerver pel fet de ser l’escola de la meva neboda Arlet, una ganxeta pinxa i eixerida com no n’hi ha cap més, l’escola sempre m’ha seduït per la seva innegable aposta per la innovació, amb una visió progressista i avançada al seu temps. En més d’una ocasió m’he referit, de manera elogiosa, a l’ideari del centre que és una autèntica declaració de principis que impregna la manera de fer i de ser de la seva comunitat educativa. Escola catalana, activa, inclusiva, plurilingüe, innovadora, connectada, sostenible, humana i laica. I fins i tot comarcal “perquè entén que l’àmbit demogràfic i de convivència més genuí de la nostra nació és la comarca.” Recordo que en les converses amb el senyor Masdeu, a micròfon tancat, evocava sovint la seva condició de vinyolenc i els vincles amb el poble veí dels meus ancestres, Riudoms. Dos municipis que per proximitat geogràfica sempre han generat vincles molt estrets. Una realitat comarcal sempre enriquidora i agraïda.

Des del Món de Reus a l’Escola Puigcerver li vam lliurar un Premi Amenós als que més enganxen l’any 2014 per haver obtingut un reconeixement en la vuitena edició del guardó Conviure a Catalunya amb el programa titulat “40 anys d’educació per la democràcia”. Però aquesta fou l’excusa ideal per poder reconèixer la trajectòria d’un centre modèlic, que prestigia el ric panorama educatiu de la ciutat. I la direcció va voler que el premi el recollís el senyor Masdeu. L’encarregat de lliurar-lo va ser l’aleshores regidor Marc Arza, que encara avui actua de pare convençut dels valors formatius de la Puigcerver on estudia la seva inquieta descendència.

Els motets de condol que l’escola ha fet circular a les xarxes comunicant la trista notícia, destaquen la seva entrega a la docència, amb una visió sempre progressista i innovadora dins el món de l’ensenyament i la pedagogia. Amb el compromís, d’avui i sempre, de mantenir intacte el seu llegat. Un comiat exemplar que m’ha fet recordar un magnífic article del periodista Francesc Escribano dedicat a la figura del mestre, i que manllevo perquè el redactat s’ajusta fil pel randa a l’homenatge que, sincerament, crec que cal retre avui al senyor Masdeu amb la voluntat, com diuen des de la Puigcerver, de perpetuar el seu llegat: “Mantenir la seva memòria és un acte de justícia i un reconeixement a la vocació de mestre. Una vocació imprescindible i necessària en temps difícils. I si no, que els ho expliquin a tots aquells que actualment s’hi dediquen.”

Gràcies, senyor Masdeu, per tanta i tan bona feina des de “la seva” Puigcerver en favor de l’ensenyament del Món de Reus.

Lliurament del Premi Amenós a l’Escola Puigcerver durant la gala de 2014 al Bravium Teatre