La Dona de Vermell

L'alcalde retratant a la dona de vermell (Foto: Bartolomé Pluma)

L’alcalde retratant a la dona de vermell (Foto: Bartolomé Pluma)

Fa una pila d’anys l’Ajuntament va idear una campanya de promoció per situar la Casa Navàs al mapa del modernisme. Per fer-ho es va servir d’un eslògan impactant: “La guapa del Mercadal”. Dimarts passat, però, la “guapa” va empal·lidir enlluernada per una dona de vermell (semblava que sortís de la pel·lícula homònima del Gene Wilder) que va ser el centre de totes les mirades de la gernació congregada a la plaça per seguir, en directe, el programa número 500 (gairebé res) de l’Avui per Demà de Canal Reus Televisió. Em refereixo a la Sílvia Sagalà, la locutora de veu portentosa, que va desplegar sobre l’escenari el seu amplíssim ventall de recursos que la converteixen, hores d’ara, en una de les millors comunicadores del Món de Reus.

La Sagalà, a més, va congregar al bo i millor de la ciutat per celebrar l’efemèride. Per exemple, un servidor estava envoltat per la gran Teresa Aguadé, la directora de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura; de l’home orquestra, l’Albert Galcerà, director de l’Orfeó Reusenc; del Jordi Cisa, el vell malvat de la Germandat dels 7 pecats capitals; del Josep Maria Casas, l’home meravelles del Barato; de l’irreductible Lluís Gibert, opinador mordaç de l’actualitat local; el simpatiquíssim arquitecte Miquel Domingo i la seva esposa, l’encantadora Isabel Romeu, professora d’un dels instituts amb més projecció de la ciutat, el Roseta Mauri; el Ferran Figuerola, president del Bravium Teatre, que es va fer acompanyar de la seva cort d’actors fabulosos encarregats de fer una performance per arrencar el programa. I ho deixo aquí perquè (com deia abans) hi era “tothom” i no acabaríem mai d’anomenar-los.

Dalt de l’escenari la Sagalà va presentar als nous col·laboradors del seu programa. Vells coneguts de la televisió local com la histriònica Núria Salvadó, la Carol Burnett del Món de Reus; o el targarí Marc Andreu, home de verb fàcil i ocurrent, que va fer una aparició estel·lar des de la balconada principal de la Casa Navàs just abans de donar pas a aquestes dues dones inclassificables, la Mari i la Fina, que durant l’estiu ha fet tombar per tot l’univers comarcal amb el seu programa La Quinzena. També van treure el cap tres barbuts –tres!- que surten per Canal Reus: el presentador sagaç, el Jaume Vich; l’informador amb nom de futbolista, el Jonathan Soriano; i el repòrter corredor, l’Adrià Morte; i naturalment el periodista trabucaire, el Jordi Olària, que s’encarregarà d’explicar al programa de la Sagalà coses d’una televisió que –atenció!- enguany arriba a la majoria d’edat. Quan l’Olària va fer referència a aquesta trajectòria, vaig tenir un ensurt recordant el programa de presentació de la tele local que vam fer al Mercadal l’any 98. Ja han passat 18 anys. Ens fem grans, no hi ha dubte.

La festa va acabar de la millor manera possible tractant-se d’un aniversari: amb un pastís del Ramon Huguet, el pastisser miracle del carrer Alcalde Joan Bertran. Al donar-li pas em pensava que, avesat com està a fer figures del seguici festiu, ens descobriria a la Sagalà més dolça feta, tota ella, de xocolata. Però el bon jan del Ramon va preferir un pastís més tradicional, això sí, de dimensions considerables. Aquest home quan s’hi posa, no s’hi posa pas per poc.

Així doncs l’Avui per Demà ha arribat als 500 programes que han seguit paral·lelament a l’evolució d’aquest mateix blog. Remenant a l’hemeroteca, m’ha sortit l’article que vaig escriure el dia que es va estrenar el programa, l’1 d’octubre de 2012. Ara només cal demanar, com s’acostuma a dir, que la dona de vermell, la Sílvia Sagalà, amb la seva veu portentosa, en faci molts més.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ràdios que es mouen

L'Escoda de Ràdio Ciutat de Reus i el Cartañà de Ràdio Reus

L’Escoda de Ràdio Ciutat de Reus i el Cartañà de Ràdio Reus

Alguna cosa es cou i es mou a les ràdios del Món de Reus. Durant aquests últims dies els que devorem les programacions de les emissores locals, ens hem trobat amb algunes innovacions certament remarcables en el format que aquests mitjans de proximitat utilitzen per seduir a les xarxes a la seva parròquia d’incondicionals.

És el cas, per exemple, del Jordi Escoda de Ràdio Ciutat de Reus. El locutor-cuiner s’ha destapat darrerament oferint-nos cada dia el videoeditorial il·lustrant l’actualitat de la jornada. Se’l pot veure situat davant d’un mapa de la demarcació que sembla extret del decorat del Florido Pensil. En l’espai d’ahir dilluns, Escoda destacava el batec d’una ciutat que durant el cap de setmana ha viscut un autèntic frenesí d’activitat: des del Basilisc petit fins a la trobada dels gegants, passant per l’Aplec Baix Camp o les victòries del Reus de futbol contra el Cadis o la del d’hoquei contra el Barça. I tot això regat amb un bon vermut, com el que es va servir a la Llibertat en la primera fira internacional d’aquest beuratge embriagador. Precisament una de les coses que crida més l’atenció del videoeditorial en qüestió és la curiosa tematització del personatge seguint l’estricta actualitat. En aquest cas, i sobre una camisa d’inspiració tardorenca, a l’Escoda li penja del coll el got de l’Expovermut amb el suport corresponent. Si segueix amb aquesta dinàmica, potser per Setmana Santa se’ns posarà la vesta de penitent o per Carnaval sortirà disfressat de la Dieta del Cucurutxo. Això sí que seria, com diria el flegmàtic regidor, realment #Aspactaculà.

Però el que també és sensacional és l’última genialitat del Jordi Cartañà, a Ràdio Reus. Després d’uns mesos de baixa, The Artist ha tornat a escena amb les piles carregades d’imaginació. Ara ha ideat unes píndoles amb imatges que penja a la xarxa amb l’objectiu de captar l’atenció de l’oient just abans de començar el seu programa. Ahir mateix ens posava la mel als llavis amb una entrevista amb el Diputat socialista Carlos Castillo, aquell que sembla un cantant de la Movida Madrilenya. Resulta que en una inspecció rutinària per l’Hospital Joan XXIII, Castillo va descobrir pels passadissos un panorama dantesc que el mateix Cartañà retrata de manera precisa acompanyant-se d’unes imatges reveladores i d’una música esfereïdora que no et deix indiferent. De fet el locutor va més enllà, comparant la descoberta de Castillo amb un capítol de The Walking Dead, la sèrie postapocalíptica repleta de zombies. Gairebé res.

El vídeo arriba al súmmum quan el Diputat revela haver-se trobat diverses capses pels passadissos hospitalaris amb el segell Confidencial. “Brutícia a banda, aquesta capsa que contenia?” li va preguntar The Artist com si fos l’Íker Jiménez a Cuarto Milenio. Si volen saber el final, escoltin el podcast de la Ràdio. No seré pas jo qui faci l’spoiler. Això promet. I de quina manera.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El dia 27 presentarem el “Creu-me, és possible”

creu-me-es-possible-reus-bo

Finalment ha arribat l’hora. Dimarts vinent, 27 de setembre, presentarem el “CREU-ME , ÉS POSSIBLE” que gràcies al vostre suport entusiasta ha estat una realitat i que esperem que serveixi per ajudar a la Lliga Contra el Càncer. Us espero a Cal Massó a les 19.30 amb el suport (indispensable) de Vermuts Miró i la col·laboració dels amics de Cal Sendra i (naturalment) de Cossetània Edicions. La Banda Sonora anirà a càrrec del mític Fito Luri i els Pokers. I la cirereta la posaran les veus de l’Helena Tarragó del Tebac i del Jordi Salvadó del Bravium. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Adéu a cal Bastida

Bastida

Sóc de llàgrima fàcil. No hi puc fer més. I ahir em vaig tenir l’enèsima demostració. Va ser a l’obrir el facebook per veure com bategava la gent de la meva ciutat a les xarxes. El Ramon Masip, l’il·lusionista de les imatges com ens ha demostrat novament amb el seu magnífic documental sobre les 7 vides de Toda fet amb la complicitat de l’Orensanz i el Vinuesa,  anunciava al seu mur que tancava la històrica sabateria Bastida del carrer de les Galera. De fet, és “la seva” sabateria, perquè la regenta la seva mare, la simpatiquíssima Montserrat Bastida, hereva d’una tradició familiar que van iniciar els seus pares fa “només” 77 anys.

Per il·lustrar la notícia el Ramon va posar la foto d’una de les botigues de cal Bastida. Cal remuntar-nos als anys seixanta del segle passat. La família va confiar en el meu pare per decorar aquell establiment que ocuparia el local dels Salazones Muntané, negoci vinculat a l’històric gimnasta del Reus Deportiu. Com es pot comprovar a la imatge l’establiment estava situat a l’altre costat de carrer, just davant d’on són ara, a tocar de la llibreria Gaudí del gran Isidre Fonts. Es curiós comprovar que fa més de 50 anys ja tenien el mateix cartell a la façana. Un disseny que s’ha mantingut inalterable al pas del temps.

Jo de petit me’n vaig fer farts d’anar a cal Bastida. La meva mare m’hi comprava totes les sabates. Totes són totes. Anar-hi era un autèntic cerimonial. Amb aquell aparador ple de sabates penjant, i amb unes prestatgeries immenses, farcides de capses perfectament alineades que la dependència localitzava amb enorme eficàcia a petició del client. Recordo com si fos ara que m’asseia en aquells tamborets de color vermell que a la part inferior tenien un mirall en posició diagonal on podies veure com et quedaven. I la mare sempre patint perquè el calçat anés prou bé, pitjant la punta de la sabata per comprovar per on quedava el dit gros. Per això ahir, al veure la foto,  no vaig poder evitar que s’escapés la llagrimeta. Quants records. I tots bons.

La petjada dels Bastida (i mai tan ben dit) continuarà a les botigues de Cambrils i Tarragona, i també a la Geox del mateix carrer de la Galera. Però els RTV perdrem una marca que ha format part del nostre imaginari comercial durant tants i tants anys. Per això cal fer públic el nostre agraïment a la família Bastida. Per una ciutat com la nostra, amb gent tan dinàmica i activa capaç d’anar pel món amb pas ferm i segur, ha estat un luxe comptar amb un establiment que sempre ha procurat pel bon calçat dels seus conciutadans. La botiga desapareix, però el record de la bona feina de cal Bastida i de la seva gent durarà sempre. Això segur.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Elvis i el James Dean eren del Reus

Fotos elvis

L’Elvis i el James Dean amb samarreta roig-i-negra (Jordi Romero)

A poc més de 24 hores del debut del CF Reus Deportiu a la categoria de plata del futbol espanyol, la ciutat bull d’una manera ben especial. Un xup-xup que també es nota a les xarxes on el personal està alimentant els seus canals de comunicació amb imatges al·legòriques a un fet tan transcendent com el que ens ocupa. N’hi ha que t’ensenyen el seu abonament de temporada com un tresor i d’altres pengen fotos de la seva roba interior de color roig-i-negra en una combinació tan suggerent com estimulant. Si demà el Reus guanya, ves que d’aquí nou mesos no tinguem una explosió de natalitat a l’hospital de Sant Joan de Reus. Temps al temps.

Però de les imatges que he pogut captar durant aquestes darreres hores em quedo amb les del Jordi Romero, el dissenyador d’imaginació infinita que cada dia ens regala al seu mur del facebook autèntiques editorials gràfiques absolutament imprescindibles per saber com batega aquest racó de món. De fet durant aquests dos últims dies ens ha deixat dues imatges sorprenents, i que constaten que el fenomen roig-i-negre no coneix fronteres. La revelació és extraordinària: l’Elvis Presley i el James Dean eren del Reus. La seva samarreta els delata.

Davant de l’enorme descobriment, que té alguna cosa de paranormal, no m’estranyaria gens que el fenomen l’estudiés un dia d’aquestes l’Iker Jiménez a Cuarto Milenio amb el criminòleg Pérez Abellán deixant-se anar amb les seves recargolades conjectures. Com diria aquell flegmàtic regidor, això seria realment #Aspactaculà. I la il·lustració del Romero impagable.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Cartells sota l’aigua

El Cartell del Reus-Mirandés i la portada del Nevermind de Nirvana (Diari de Tarragona)

El Cartell del Reus-Mirandés i la portada del Nevermind de Nirvana (Diari Més)

En aquesta setmana de rentrée aquest blog va camí de convertir-se en el Món del CF Reus Deportiu. Per tercera vegada en només quatre dies m’he de referir a l’actualitat que genera el club roig-i-negre en una setmana històrica (una altra!) de la seva centenària trajectòria: l’equip de Natxo González disputarà dissabte el primer partit oficial al seu terreny de joc a la segona divisió A contra el Mirandés.

Davant d’aquesta cita transcendental, la sala de màquines del club funciona a ple rendiment. I ahir en teníem l’enèsima demostració amb la presentació del cartell promocional del partit que novament, com ja va succeir la temporada passada amb la sèrie de superherois del còmic, no deix indiferent a ningú.

Ahir al Centre Comercial La Fira es descobria el primer d’aquests cartells que enguany s’inspiraran en cèlebres portades de disc protagonitzades pels jugadors del primer equip. La primera creació, signada per aquests malabaristes del disseny de l’Estudi Ovni, beu directament de la cèlebre portada del Nevermind de Nirvana, aquella del nen petit sota l’aigua que vol agafar un dòlar. En aquesta ocasió, però, qui es capbussa és l’Edgar Badia qui –amb guants i tot- vol aconseguir una entrada pel Reus-Mirandés de dissabte. Per cert, la instantània ha estat captada pel gran Ferran Estivill a la piscina del CN Reus Ploms fruit de l’acord de col·laboració existent amb l’equip roig-i-negre. Un fet impensable fa alguns anys (que li preguntin a l’Enric Tricaz, memòria viva de l’esport local!) el que evidencia com han canviat les coses al Món de Reus.

Referint-nos novament al cartell cal dir que té gràcia, molta gràcia. El que demostra, una vegada més, que la imaginació del departament de comunicació del CF Reus Deportiu es tan inesgotable com el repertori d’aturades del màgic Badia per mantenir a zero la seva porteria. Per això espero amb candeletes veure els altres pòsters per descobrir les portades triades. S’imaginen que s’inspiren en algun disc de l’Ariel Santamaría amb el Ramon Folch (per dir un nom a l’atzar) vestit d’Elvis? Val més no pensar-ho de tan juantxi com seria.

Portada de l'Everybody's Juantxi de l'Ariel Santamaría

Portada de l’Everybody’s Juantxi de l’Ariel Santamaría

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

¡Aúpa Eíbar!

Captura de pantalla 2016-08-23 09.39.00

Després de les ensaïmades i de les carxofes dels jugadors del CF Reus Deportiu que apuntava en el meu article d’ahir dilluns, avui he de tornar a referir-me a l’actualitat del club roig-i-negre arran de l’última genialitat dels Acid Factory que caldrà incorporar a la videoteca d’espots promocionals de l’avellana mecànica. Com ens tenen acostumats, la productora ha generat un nou producte audiovisual inspiradíssim, carregat d’enginy, per promocionar el debut del club a la lliga de futbol professional. Impagable escoltar al gran Jaume Ciurana del Bravium a la veu en off amb un castellà sensacional que sembla que escoltis al Miguel de Cervantes. Em refereixo a la versió per les Espanyes ja que també està enregistrat amb la llengua de Pompeu Fabra.

En aquesta ocasió el vídeo té un punt de volguda emoció, recuperant imatges històriques de l’afició i amb l’homenatge a jugadors inoblidables com el Josep Juncosa o el Jordi Pitarque. Tot amanit amb la presència d’un avi i el seu nét, ambdós socis del club, per simbolitzar la força d’un sentiment que es transmet de pares a fills. L’avi en qüestió és un incondicional del conjunt roig-i-negre, el senyor Josep Casanovas Bofarull, que va ser durant molts anys veí de casa. Els Casanovas Bofarull són molt bona gent, de Reus Reus, i del Reus, també. No es podia trobar millor protagonista per un vídeo amb aquesta càrrega sentimental.

Però com acostuma a passar en aquesta sèrie de l’Avellana Mecànica dels Acid Factory, l’espot ens té preparada una sorpresa final: el club vol pujar a primera. I el somni no és cap utopia. El mateix Ciurana s’encarrega de donar la fórmula: “Sólo hace falta hacer un buen principio y ponerle cojones”. Aquesta última paraula està degudament silenciada per evitar la incomoditat auditiva de l’espectador. I com exemple de tot això et presenten al cas de l’Eibar que va ser capaç de pujar de segona B a primera en un tres i no res. L’èxtasi del Ciurana és tan gran al plantejar aquesta possibilitat, que s’arrenca amb un “Visca el Reus” i un “¡Aúpa Eibar!” que fa tronar i llampegar.

Com sempre cal recomanar la visió d’aquesta delícia dels Acid Factory que com a mínim garanteix que els propers dos minuts de la nostra existència siguin absolutament reconfortants. Perquè com diria aquella xica del Masterxef, no hi ha res com posar-li sabor (d’avellana mecànica) a la vida.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari