Fot-li que són els Amenós!

Ja hi tornem a ser. El dijous 19 d’abril arriben, al Bravium Teatre, els Premis Amenós als que més Enganxen, la setena edició dels guardons que vam crear amb el Jaume Amenós per reconèixer persones i entitats del Món de Reus que fan ciutat.

El diploma, com sempre, estarà il·lustrat amb una imatge creada pel meu pare, l’artista Josep Maria Baiges. I enguany recuperant un dibuix que va fer per la revista URBS a finals dels cinquanta del segle passat. La imatge és ben original ja que reprodueix el campanar amb una peculiar visió aèria, coronat per una barretina autèntica. El dibuix l’ha recuperat el Xavi Guix, nét del director de l’URBS, Josep Maria Guix, i ha tingut l’atenció de posar-lo a la meva disposició per reproduir-lo. I com sempre el Sergi Herrera, de l’Estudi Ovni, s’ha encarregat del tractament de la imatge acolorint la barretina de manera magnífica.

Durant la gala de dijous també lliurarem els Premis Mestre de la Ràdio al fet radiofònic de l’any, recordant a l’inoblidable comunciador i amic Joan Ramon Mestre. I amb el Jordi Sugranyes distingirem el fet musical de l’any.

Com és habitual també tindrem un contrapunt musical extraordinari, el de l’acordionista Guillem Anguera. I amb el Forn Sistaré i Vermuts Miró posarem la cirereta al piscolabis que servirem a l’acabar.

Us esperem dijous 19 al Bravium a les 19.30h per repartir els que més Enganxen i, sobre tot, per fer ciutat. Fot-li que són els Amenós!

Amb el Jaume Amenós a la Plaça Prim presentant la primera edició dels Premis, l’any 2012. Enguany celebrarem la setena edició dels Enganxen.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Reusdoms!

Foto del Xavier Llastarri a la roda de premsa d’ahir. Segons Joan Alfons López, del Reus Diari, el president del CF Reus feia “cara de circumstàncies”. No li falta raó.

El Guionista del Món de Reus ho ha tornat a fer. El gir argumental en el culebrot del camp de futbol del Reus Deportiu ha estat de pel·lícula. Després d’un tens estira i arronsa amb l’Ajuntament per la cessió de l’estadi municipal, i quan semblava que l’acord estava tancat, ahir el president del club, Xavier Llastarri, i el màxim accionista, Joan Oliver, anunciaven en una tristíssima roda de premsa que s’emporten el club a Riudoms. I un servidor, sense voler-ho, es converteix en una mena de visionari capaç d’endevinar el futur. Aquest és l’article que vaig publicar el passat mes de març a la NW Revista de Reus i que ha resultat profètic “Visca el Reusdoms!”. Una vegada més, la realitat supera la ficció.

El totpoderós màxim accionista del CF Reus Deportiu, Joan Oliver, té la virtut de no deixar mai indiferent a ningú les (poques) vegades que s’adreça als mitjans de comunicació. Repassant el seu currículum mediàtic d’ençà que porta les regnes de club, t’adones de la seva capacitat d’utilitzar els altaveus periodístics de manera estratègicament calculada per aconseguir que el seu missatge impacti, i de quina manera, en el destinatari.

L’última demostració d’aquesta manera de fer l’hem tingut no fa gaires dies arran de la dificultat d’obtenir, per part de l’Ajuntament, la concessió d’ús de l’Estadi municipal. Tot i comptar amb les simpaties de l’equip de govern, la licitació està aturada fins que no es resolguin les al·legacions presentades per la CUP. Els de la Candidatura anticapitalista han arrufat al nas a l’entendre que les millores al camp no poden ser d’ús privatiu. Que li preguntin al David Vidal, l’increïble home normal, que conclosa la seva etapa política amb els cupaires ha tornat a la seva activitat professional de jardiner del verd municipal per a gaudi d’una afició que el reconeix sobre la gespa com si es tractés d’un davanter centre prodigiós.

Davant d’aquest panorama, Oliver va amenaçar, amb llums i taquígrafs, de portar l’equip a una altra població. “Ens queda poc marge de maniobra, perquè la Lliga ens colla”, va explicar referint-se a les pressions de la LFP que exigeix al club unes instal·lacions amb la capacitat reglamentària. D’aquesta manera, el màxim accionista matava dos ocells d’un tret (dialèctic, és clar): d’una banda, pressionant a l’Ajuntament perquè desencalli el tema, i, de l’altra, implorant indirectament a la LFP una moratòria, com a mínim d’un any, per poder tenir temps material per adequar la infraestructura esportiva.

Però on volia anar a parar amb tot això és en la hipotètica possibilitat de traslladar l’equip a un altre municipi on (aparentment) pugui ser més fàcil ocupar i ampliar unes instal·lacions municipals aprofitant la bonança política a l’Ajuntament de torn. Oliver va apuntar dues possibilitats: Cambrils i Riudoms. I un servidor, amb ancestres familiars a la flor del Camp, va saltar d’alegria al valorar aquesta última possibilitat. Tot serien avantatges pel nou club que portaria el nom de Reusdoms. D’entrada, permetria acabar definitivament amb les rancúnies mútues per la disputa del natalici de Gaudí. Cal recordar que l’arquitecte va pronunciar la mítica frase “Pel meu poble, tot” quan una delegació riudomenca el va visitar a Barcelona per demanar-li la cessió d’uns terrenys de la seva propietat per fer -atenció!- un camp de futbol. Vaja, ni fet expressament.

Pel que fa a la presidència la faríem bicèfala, promovent una entente cordiale del Xavier Llastarri amb el seu homòleg riudomenc, el bon jan del Josep Maria Llaó. El tàndem que formarien seria imparable: Llaó Llastarri. Amb aquesta denominació ningú gosaria aixecar-los la veu a les llotges d’arreu. I l’eslògan del club seria regalat: GAUDIu del Futbol. Fins i tot la seu social podria ser al Mas de la Calderera i el grup d’animació seria el dels Boters, recordant l’origen professional de la família paterna de l’arquitecte. Què me’n diuen de tot plegat? Fa patxoca, oi? Doncs poca broma amb la proposta. Tenint en compte l’esbombada mediàtica que mereix darrerament aquesta collonada de Tabàrnia, ves que això del Reusdoms no acabi fent fortuna en aquest món de mones que és el futbol. Jo no descartaria res.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’últim ball de la senyora Sagalà

Aquesta setmana que comença serà diferent al Món de Reus televisiu. Després de 685 programes (en aquest mateix blog vam parlar del primer!) i d’una impecable trajectòria periodística, la Sílvia Sagalà ja no tornarà a presentar l’imprescindible Avui per Demà a Canal Reus. Dijous passat s’acomiadava de l’audiència per iniciar una nova etapa professional.

Per això ahir diumenge, paint els pintxos de la Ganxet i les emocions del Reus d’hoquei, vaig recuperar el comiat de la locutora de veu portentosa. Un comiat impecable, envoltada dels Lucky Luke, de l’incombustible David Fernández (hi ha casualitats que semblen fetes expressament, oi?) i de la seva substituta, la vallenca Marta Ferré, que aquesta mateixa setmana agafarà les regnes del programa. I la cirereta la va posar el Xavi Siurans que li va dedicar en directe la cançó L’últim ball amb una lletra ad hoc que m’ha servit, també, per titular l’article.

La trobarem a faltar a la Sílvia. Molt a faltar. La televisió, pel fet d’entrar dins de casa i palplantar-se al mig del menjador, genera un lligam molt especial amb la gent que hi surt. Sembla que siguin de la família. I amb la Sagalà ens hi havíem acostumat tant, que ja semblava la nebodeta de somriure fresc i encisador amb qui cada vespre repassàvem la fauna i la flora local.

El seu comiat va ser impecable. Com ho ha estat, d’impecable, la seva trajectòria. El periodista d’un  mitjà local ha de fer bé la seva feina. Aquesta és la premissa bàsica. Però no pas l’única. Cal exigir-li, també, implicació per ajudar, col·laborar i sumar en benefici de la ciutat. Sense perdre la capacitat crítica, cal demanar-li voluntat de construir a favor d’una col·lectivitat que necessita dels mitjans de comunicació per cohesionar la ciutat, creant marca i, el que és més important, sentiment de pertinença. I això la Sílvia ho ha fet com ningú. No en dubtin. Amb la Sagalà, amb la seva visió generosa, agraïda, la ciutat que s’ha projectat a Canal Reus hi ha guanyat. Reus és millor. I això s’ha de reconèixer.

Gràcies per tot Sílvia. Per la teva feina i la teva dedicació. I que el futur, personal i professional, et compensi com et mereixes.  

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Sempre ens quedarà el Solanas

El Joan Solanas al costat de la banqueta roig-i-negra (Alba Mariné-Diari de Tarragona)

Un servidor és un romàntic del futbol. I això fa que aquest món de mones, en el que s’ha convertit l’esport rei, em resulti, de vegades, incòmode. Amb el Reus m’està passant aquesta temporada. Que tots els jugadors, a excepció del Ganxet Pinxo Querol, siguin forans em genera un cert distanciament emocional. Em diran que aquest és el preu que s’ha de pagar per tenir un equip a l’elit. I que això és el que passa en la majoria de clubs de la LFP. I no els hi falta raó. Però no hi puc fer més. Sóc així i no tinc solució. Serà que encara no he paït veure al Ramon Folch jugant amb l’Oviedo enlloc de defensar la samarreta del nostre Reus Deportiu lluint el braçalet de capità. Deu ser això.

Però afortunadament, i per molt que canviïn les coses, sempre hi ha alguns personatges incombustibles que t’identificaran amb el teu club, encara que no els vegis remenant la pilota damunt la gespa. És el cas, per exemple, del duet meravelles Llastarri-Juncosa a la Llotja de l’estadi. O a l’eficient Doctor Roca procurant pel benestar dels nostres gladiadors amb calça curta. O al mític Enric Tricaz repartint les alineacions entre els companys de la premsa. I, naturalment, el gran Joan Solanas fent de delegat del club. Una autèntica institució que aquest proper cap de setmana complirà el seu partit número 500 a la banqueta roig-i-negra. Al Joan se’l veu poc, i no se’l sent gents. Però els qui coneixem el futbol per dins saben que la figura del delegat és transcendent per garantir l’equilibri, l’harmonia i la disciplina del grup. I tenint en compte que els últims cinc-cents partits del primer equip coincideixen amb l’evolució del millor Reus de la història, de ben segur el Solanas hi té, també, molt a veure.

Puc presumir d’haver compartit equip i vestidor amb el Joan. Tots dos vam coincidir jugant a futbol a la Salle. Parlo del paleolític inferior. I ell, de petit, ja era molt bon xiquet. Un tros de pa. Senzill, proper, un bon jan. Els seus pares, el Joan i la Maria Teresa, hi han tingut molt a veure a l’hora de procurar per la formació del seu xiquet gran. La formació com a persona, que és la més valuosa que se li pot oferir a un fill, aportant valors, sentiments i compromís . Em fa gràcia veure’ls encara avui al camp cada diumenge, com el seguien quan jugava per aquests camps de Déu defensant l’equip de l’escola dels “hermanus”.

El Solanas és una referència d’aquest Reus que tan estimem. I malgrat que la canalla no el trobaran mai en un sobre d’Adrenalyn ni en cap equip galàctic de la Play, segurament el seu exemple i la seva dedicació els ajudaria a ser millors jugadors i, sobre tot, millors persones. No en dubtin.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Les llàgrimes de Sant Antoni

El Delfí Dols portant a Sant Antoni als Tres Tombs de Reus del 2012. Foto del Màrius Domingo extreta del seu blog “Ca la Gallineta”

Diria que els sants no ploren. Jo no n’he vist mai cap llagrimejar. També seria difícil. Tots els que conec, de sants, són de pedra picada i de pasta de cartró fusta. I em sembla que els artesans de la imatgeria religiosa encara no han creat l’escultura amb sentiments a flor de pell capaç de plorar per impressionar, en plena pregària, al devot fidel.

Però, ves per on, juraria que aquesta setmana Sant Antoni -el Sant Antoni dels rucs, com li dèiem a casa- ha plorat. I amb raó. A principis de setmana moria a Reus el simpatiquíssim Delfí Dols, l’home que s’ha fet farts de transportar-lo amb el seu carro als Tres Tombs de la nostra ciutat. Mai Sant Antoni ha fet tan de goig! Amb el Delfí portant les regnes d’aquell vehicle florejat, sempre rialler, sempre content, contagiant la seva alegria a tots els que l’envoltaven.

Jo als Dolsos (com els anomenàvem popularment a casa) els coneixia de tota la vida, perquè érem veïns de l’estudi del meu pare, al carrer O’Donnell, a tocar del passeig de Prim. Quina grescada que feia sempre el Delfí! Quin personatge més extraordinari! Molt bona gent, ell, la seva dona i els seus fills.

Ho he sabut tard que ha marxat. No ha estat fins aquesta passada nit que, tafanejant a facebook ,he trobat una publicació del seu nebot, el Josep Ramon Piñol Dols, amb una foto dels Tres tombs d’enguany on ja no hi va ser perquè estava malalt. La imatge ha acabat sent premonitòria, perquè és veia el carro sol, sense ningú, i amb Sant Antoni com si esperés l’arribada del seu inseparable conductor.

És ben cert que gent com el Delfí no hi seran mai a la galeria de fills il·lustres de la ciutat. Però figurarà en un lloc molt més important: en el cor de la gent que va tenir la sort de conèixer-lo.

Fins sempre Delfí. I records a Sant Pere. Quina sort que tindrà el nostre patró. Segur que a partir d’ara el passejaràs a ell, un pam bé, de núvol en núvol amb el carro dels àngels.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Al Món de Reus fem coses

Les senyores Escardó i Salvadó amb el Peyu al Bravium

Les senyores Escardó i Salvadó amb el Peyu al Bravium

L’altre dia l’escriptor Eduard López comentava, públicament a facebook, que havia tingut un bon ensurt al veure l’article que vaig dedicar a l’última obra del seu col·lega Pep Macaya. “Com que últimament, per desgràcia, trobem molts obituaris en aquest imprescindible blog, el títol d’aquest post ens podria provocar un ensurt, pensant que el Pep ens havia deixat” escrivia López amb un punt d’ironia i d’alleugeriment. No li faltava raó. El trist caprici del destí m’havia obligat a escriure algunes necrològiques gairebé consecutives, i l’aparició del Macaya, tot just després, podria provocar un equívoc fatal.

Potser per això avui, després de dies d’absència ja que estic immers en un projecte amb DO Reus que desvetllaré ben aviat i que ocupa tota la meva producció literària, he decidit tocar un tema més fútil recuperant l’aparició de la ciutat a l’APM de TV3, concretament al concurs “Els catalans fem coses” que signa el simpàtic humorista Lluis Jutglar, conegut per Peyu.

El programa va servir per certificar que el Món de Reus té una nova heroïna a l’univers del més genuí juantixsme: l’Anna Salomó. Aquesta xicota àgil i esprimatxada va enfilar-se, destacadíssima, a la primera posició de la classificació general dels concurs. L’altre dia a casa ho vam recuperar dels podcàstings de TV3. Talment com si fos un gol miraculós del Querol al camp municipal, els Baiges petits van celebrar el triomf esclatant d’aquesta convilatana que va sorprendre a tot Catalunya amb una habilitat sorprenent: ballant i/o fent la croqueta amb un glot ple d’aigua sobre el cap. Un got, per cert, d’aquells de plàstic de les barraques de festa major. Increïble.

Però el festival amb DO Reus no va acabar aquí. Per valorar l’actuació d’aquesta nova estrella del firmament reusenc, el Peyu es va fer acompanyat, a la platea del Bravium, per dues autèntiques dames, les senyores Maria del Carme Escardó i Maria del Carme Salvadó. Mai el Peyu havia fet tan de goig amb aquestes dames elegantíssimes que van puntuar amb la nota de Déu l’actuació de l’Anna Meravelles Salomó.

L’amable lector pot recuperar aquest inenarrable moment televisiu a l’arxiu d’aquí sota. I potser alguns s’animaran a demanar una actuació en plaça pública de l’Anna per rebre el reconeixement de tot el poble. Penso, per exemple, que estaria bé, abans de la primera tronada de festa Major, que fes el número al Mercadal amb un tro al cap. Seria #Aspactaculà. I demostraria que els de Reus, quan volem, fem coses que no les fa ningú. Fot-li!

Cliqueu aquí si voleu descobrir les coses coses que fem al Món de Reus

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’home que anava a poc a poc

Dimarts al vespre el Món de Reus semblava una postal d’aquelles d’abans. Feia fred, molt de fred. Amb pluja i neu per tot arreu. I els carrers mullats i els calaixos (dels botiguers) eixuts. De fet no es veia ni una ànima enlloc. O gairebé. Perquè al saló noble del Palau Bofarull no s’hi cabia. Hi havia una gernació. Un contrast sensacional d’ambients i localitzacions. I tot gràcies al caliu que va ser capaç de generar, una vegada més, un reusenc excepcional, l’escriptor Pep Macaya.

Segurament es tracta d’un dels creadors locals amb la parròquia més fidel d’incondicionals que el segueixen de manera entusiasta. Ho vaig comprovar personalment quan va presentar les memòries de Mossèn Dallonses a l’Orfeó i els Udols del Llop a Cal Massó. En ambdues ocasions va omplir l’aforament gràcies als molts amics i lectors que van voler fer-li costat. La calidesa que irradia el personatge és evident. I l’engrescament que generen els seus llibres, encara més.

M’ho va confessar en una ocasió el mateix Pep. Igual que hi ha futbolistes que van partit a partit, ell va lector a lector. És dels que fuig de grans campanyes mediàtiques que generen, tot sovint, efecte gasós, inconsistent, eteri. Ell, en canvi, prefereix guanyar-se les simpaties del públic a foc lent, afavorint la proximitat gairebé íntima, com si fos una mena de porta a porta. I això explica l’enorme fidelitat que li demostren els seus lectors que el segueixen allà on faci falta. El Pep no és cap invent del màrqueting, és de carn i ossos, tan natural com la vida mateixa. Una mena de panarra volador de la literatura local. I això, que en principi hauria de ser el més normal del món, de vegades es converteix en excepcional.

Dimarts en vam tenir l’enèsima demostració. M’ho confessava el mateix Alcalde. “Amb el mal temps que feia, vaig pensar que estaríem en família al Palau Bofarull. I, en canvi, estava ple a vessar” m’explicava el Carles Pellicer apuntant, amb encert, que atenent la singularitat climatològica de la jornada aquella vivència insòlita era ben bé literària. Vaja, que semblava una novel·la del Pep.

I amb tot això hem de parlar del més important, de la Mirolina del Macaya, una novel·la inspirada en dos follets, segons explicava el mateix autor al Reus Digital: els cantants Fito Luri i Marta Garcia. Fent un vermut “amb patates i olives” a tres (amb el Pep, el Fito i la Marta) va sortir ‘Mirolina’.  Però l’autor adverteix: “’Mirolina’ no és cap relat biogràfic. Qualsevol semblança amb la realitat esdevindrà una simple i planera casualitat”. Una realitat, però, que és ben present en les seves inspirades creacions. Li explicava al Jordi Cartanyà, el The Artist de les ones, en l’entrevista a Ràdio Reus: “Jo vaig a poc a poc, així te n’adones de les coses que passen al teu entorn que, al cap i a la fi, són les coses més importants. I si ets capaç, i l’univers et dona les paraules per explicar aquestes petites coses, pots fer una cosa meravellosa, que és explicar històries”. Vaja, com el gran Fito Luri.

El millor elogi que es pot fer d’un llibre és que s’ha de llegir. I si el llibre l’ha escrit el Pep encara amb més motiu. Gràcies per regalar-nos la teva Mirolina amb aroma de Vermut. Vermut Miró, naturalment.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari