Fot-li Fotos!

Dimecres passat, 26 de setembre, vam presentar, amb el Jordi Romero, el Fot-li que és de Reus, 100 ganxets i ganxetes per donar i vendre. L’acte va comptar, també, amb l’extraordinària intervenció de la Marta Magrinyà, la salutació agraïda del Jordi Ferré de Cossetània i la culminació ciutadana de l’alcalde Carles Pellicer. Tot plegat amb el President del Centre, l’ínclit Jaume Massó, fent de mestre de cerimònies.

Gràcies als que vau participar de l’acte. I, molt especialment, al Xavier Pàmies i a la Cori Vallvé del Forn Sistaré per les seves delicioses coques amb cireres; al Ramon de la Fuente i la Pili Huguet del Forn Huguet per les magnífiques roses de xocolata; i al Carles i la Laura Prats pel Vermut Miró que és a tot arreu. Va ser una dolça manera de tancar una vetllada extraordinària.

Com que una imatge val més que mil paraules, li he d’agrair al gran Bartolomé “Bartolofoto” Pluma que ens hagi regalat totes aquestes instantànies de l’acte que certifiquen el bon ambient d’una jornada tan esplèndida com inoblidable.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El senyor Borràs de l’Avellana

(Foto Àngel Font)

No és fàcil omplir l’església de Sant Francesc. És de les més grans de la ciutat. I per això en qualsevol cerimònia es fa difícil veure tots els bancs ocupats. Però aquest divendres es va quedar petita per acollir la gernació que volia acomiadar a un dels seus feligresos més estimat i popular, l’Anton Borràs Cros. I era de preveure que es produís aquesta ordenada aglomeració, perquè el conegut empresari de la fruita seca va conrear, durant tota la seva vida, amistats i coneixences amb la mateixa facilitat i agilitat amb la que s’encarregava de fer córrer, arreu, la fruita seca, en la seva faceta d’eficient comerciant.

Perquè Borràs va entendre els negocis com un vehicle de relació personal de primera magnitud, que li permetia vincular-se amb tothom en un ambient de tracte molt sincer, exempt d’artificis, prescindint de classe i condició, i posant sempre per endavant el compromís i la  franquesa. Possiblement Borràs no tenia clients, sinó amics.

Jo el vaig conèixer a la cafeteria de l’Hotel Gaudí fa una colla d’anys, quan encara treballava a la ràdio. Se’m va donar a conèixer amb una empatia extraordinària. Borgenc de soca-rel, havia conegut al meu pare. Riudoms i les Borges tenen històrics lligams de tota mena. I els meus ancestres, per fer música i matalassos a bon ritme, havien sovintejat el poble de la Mare de Déu de la Riera, visitant sovint la casa dels Borràs.

Des d’aleshores, de manera periòdica, quedàvem al seu despatx (com ell mateix l’anomenava), a la cafeteria del Gaudí, just després de missa de vuit. L’acompanyaven d’altres insígnes borgencs, com el simpatiquíssim Josep Ciurana. I Borràs  m’explicava mil i una anècdotes, com la de l’any del seu naixement, el 1929, que va registrar una collita extraordinària d’avellana que va servir per duplicar el preu de la producció.

Mirat amb perspectiva, l’inici i el final de la seva vida té alguna cosa d’excepcional. A l’anècdota de l’any de naixement, certament singular atenent la seva trajectòria professional en el sector on va arribar a perdre el segon cognom per convertir-se en el Borràs de l’Avellana, s’hi afegeix la data de la seva defunció, l’endemà mateix de la festivitat de la Mare de Déu de Misericòrdia. Tot just ell, tan devot, que sempre lluïa a l’ullal de l’americana la imatge de la nostra patrona. Un caprici del destí que sembla fet expressament.

Borràs ha tingut un comiat a l’alçada de la seva personalitat. Amb l’església plena a vessar, amb una família nombrosa de la que en parlava sempre amb veritable passió, i amb una munió d’amics que omplien el temple plorant la seva sobtada absència però també somrient evocant tantes i tantes vivències agraïdes al seu costat. I amb el record present a tothora de la seva esposa Teresita (a.c.s.) a qui sempre que podia recordava amb tan d’amor.

“Sabeu que el meu pare tenia interès d’anar a tots els funerals. El perquè d’aquest dèria no us el sabria dir. Però penso que, en el fons, ell estava preparant-se pel seu funeral. I penso, veient el desenllaç, que ha mort com va viure. Deu li ha concedit aquest favor”  explicava el seu fill Anton, sacerdot a Sudàfrica, encarregat d’oficiar el funeral. L’acompanyava, entre d’altres clergues, el titular de Sant Francesc, Mossèn Josep Maria Gavaldà. “Fes sol, pluja o vent, el senyor Borràs mai faltava a l’església” explicava amb emoció el rector de la parròquia.

I al final, l’última intervenció va ser la d’un dels fills de l’Anton, el Jordi. Però no pas per llegir un text propi, sinó per donar veu a l’escrit emocionat que la Toñi, la persona que durant els últims 38 anys va tenir cura del seu pare, va deixar discretament al llibre de condol del tanatori. Paraules sinceres, plenes d’amor, de respecte i de consideració i que els assistents van saber reconèixer amb un aplaudiment tan sincer com espontani.

Aquest detall va ser enorme. Acabar la cerimònia fent públic el sentiment d’una persona que formalment no era de la família, per bé que se li podria considerar atenent el seu íntim lligam amb el senyor Borràs. N’estic segur que des del cel, l’Anton va agrair, amb el seu somriure còmplice, aquest detall. Un gest que, de fet, exemplifica a la perfecció el que ha estat la seva vida en paraules de la seva filla Missi:  “El pare va ajudar, va complaure i va perdonar sent sempre inclusiu amb tothom, prescindint de qualsevol diferència ja sigui ideològica o material”. Quanta raó.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Una bona persona

La Paquita Sans (esquerra) al costat de la Pilar Carreras al Centre Pastoral d’Acollida al Pres i al Necessitat (Albert Sunyol / Reus Digital)

Tot i que el retorn a la normalitat hauria de ser pletòric i optimista, he de reconèixer que la tornada del Món de Reus, després de l’aturada estival, resulta, com a mínim, agredolça. I el perquè d’aquest sentiment està plenament justificat. Divendres la ciutat acomiadava a la Paquita Sans, artífex, juntament amb la Pilar Carreras i sota la iniciativa de Mossèn Anglada, del Centre Pastoral d’Acollida al Pres i al Necessitat.

De la bona feina d’aquesta entitat vinculada a Càritas Diocesana me’n parlava sovint el marit de la Paquita, l’escultor Ramon Ferran (a.c.s.) que tenia paraules d’elogi continu per la tasca que realitzava el Centre. Un servei d’atenció als més necessitats. Orientat a un públic especialment sensible, com són els presos dels centres penitenciaris de la demarcació, i d’altres persones amb greus problemàtiques socials que necessitaven d’aquest servei per tenir una mínima qualitat de vida. Una tasca d’un valor incalculable a l’hora d’afavorir la seva reinserció.

Sans era una persona extraordinària, vital, entusiasta. Amb un somriure que s’encomanava. I que amb el seu marit formaven un dels matrimonis més encantadors del Món de Reus. La Paquita sempre tenia una paraula amable, un gest reconfortant. I aquest és el caràcter que va saber imprimir a la seva tasca en benefici de la comunitat, conscient, possiblement, que ajudar als altres era, també, una manera d’ajudar-se a ella mateixa.

La mor d’algú sempre corprèn. Però si aquest algú és una bona persona, el sentiment de pèrdua és doble. Quan mor gent com la Paquita tots hi sortim perdent. És per això que, en el moment del comiat, ens queda el consol de saber que, molt probablement, el seu exemple es mantindrà ben viu en benefici d’una societat que necessita de persones com ella per construir un món més just i solidari. És a dir, curt i ras, un món millor.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Despatxar un mestre

El Col·legi La Salle a la Plaça de la Pastoreta

El títol d’aquest article ja costa d’escriure. Perquè a un mestre, tenint en compte el que representa en una comunitat educativa i en la formació de ciutadans lliures, compromesos i responsables, l’últim que t’imagines és que se’l despatxi, que se’l faci fora. Doncs això és el que han fet al col·legi La Salle amb tres dels seus millors docents, el Gerard Juncosa, el Jordi Bofarull i el Xavi Saladrigas. Amb un currículum impecable, amb una dedicació íntegra i constant a l’escola i als seus alumnes, els han fet fora de la manera més crua i despietada que es pugui imaginar. Adduint problemes econòmics. Costa creure que fent fora tres mestres, aquests problemes es solucionin. Si els números no quadren, el més lògic seria acomiadar al seu director que, al cap i a la fi, hauria de ser el responsable últim d’aquesta suposada mala gestió.

Però jo no li vull cap mal al director de l’escola, el senyor Prats. No li vull cap mal perquè a la Salle que jo vaig conèixer em van ensenyar valors com l’ètica, la solidaritat o la responsabilitat. Valors que ell, desgraciadament, no predica.

Fa uns anys li vaig dedicar un article a la NW Revista de Reus arran de la seva incursió en el món de la política ja que compatibilitza el càrrec de director amb el de regidor a l’Ajuntament de Tarragona. En el meu escrit plantejava si algú amb tanta responsabilitat en una escola cristina havia de córrer el risc d’assumir aquest càrrec públic tenint en compte que, avui dia, la política no és un terreny ni estable ni còmode. I tot plegat podia acabar esquitxant la imatge de la meva escola. Prats, per variar, el va mal interpretar perquè creia que qüestionava la seva capacitat per assumir tanta responsabilitat. Em va donar a entendre que ell era molt capaç de tocar tantes tecles. Ho vaig deixar estar perquè amb qui no vol entendre, no cal insistir.  Això sí, l’article va resultar profètic. Prats va ser còmplice de la tebior amb la que l’Ajuntament tarragoní va afrontar els tristos fets de l’1 d’octubre a la seva ciutat. I al final va deixar l’equip de govern. Tot plegat, com havia descrit, va arrossegar innecessàriament la imatge de l’escola per un conflicte polític.

I ara, això. Despatxar un mestre és molt greu. I despatxar-ne tres que són un exemple i un model de dedicació, encara més. Un mestre és un referent per moltes persones. I la decisió no fa mal únicament al seu entorn més proper, sinó també als qui van ser els seus alumnes i a les seves famílies. Només cal donar una ullada a les xarxes socials per adonar-se’n de la immensa onada de solidaritat que han rebut els tres damnificats. I que certifica, també, l’empremta que un mestre, un bon mestre, pot deixar exercint el seu magisteri.

Vull creure que aquesta decisió es reconduirà. Perquè això, la Salle, no ho pot permetre. L’escola forma part dels sentiments de molta gent. Sentiments que han format a generacions i generacions d’alumnes que hem desfilat per les seves aules. I que no s’entén que pugui  malmetre, amb tanta cruesa, una única persona.

Publicat dins de El Món de Reus | 9 comentaris

El capellà al que tothom estimava

L’Àliga davant el fèretre de Mossèn Roquer (Foto Marc Sabaté / Facebook)

Fa uns mesos, arran de la desaparició del Rafael Sardà, propietari de la històrica merceria del carrer de Monterols, vaig escriure un article titulat El botiguer al que tothom estimava. El vaig redactar just després d’assistir al funeral celebrat a la prioral de Sant Pere. No en tenia cap dubte de l’estimació que el Rafael havia estat capaç de generar entre la gent que l’envoltava. Però l’acte de comiat va ser tan bonic i tan sincer que em vaig adonar de l’enorme dimensió humana del Rafael, capaç de fer dels clients autèntics amics.

Avui, a la missa funeral celebrada també a la Prioral per acomiadar a Mossèn Roquer, he tingut la mateixa sensació que la viscuda amb el Rafael Sardà. No és únicament que el temple fos ple de gom a gom. Un detall, d’entrada, important. O el bé de Déu de capellans que omplien l’altar major per concelebrar l’eucaristia i que sempre confereix, a ulls dels espectadors, una especial dimensió escènica. El que realment m’ha impressionant avui és el profund sentiment dels assistents a l’hora d’acomiadar a una persona que es va fer estimar, deixant fonda empremta entre tots els que vam tenir la sort de conèixer-lo i tractar-lo.

Allà on fou destinat, Mossèn Roquer va generar afecte i simpatia. Només cal revisar els comentaris de l’article que vaig publicar ahir. El president del CF Reus Deportiu, el cornudellenc Xavier Llastarri, recordava les pàgines viscudes quan el Mossèn fou destinat a la vila. O la periodista de Tv3, la falsetana Anna Masip, destacant com el seu ministeri a la capital del Priorat va marcar un abans i un després en la relació entre l’església i el poble. O la morellenca Teresa Gallego apuntant la petjada que va deixar entre el jovent del Morell quan, a la dècada dels 80 del segle passat, va exercir en aquesta població del Tarragonès. O el reusenc Ernest Benach, rememorant la vinculació amb el Mossèn a les colònies dels agrupaments, descobrint paratges fantàstics al Montsant. “Aquell capellà que ens va fer estimar el país, la seva cultura i les seves tradicions” sentenciava l’Ernest.

Roquer ha estat un capellà íntegre i, alhora, integrat. I que més enllà de la seva immensa tasca pastoral, s’ha compromès amb la ciutat, conscient de la importància que la Prioral o el Santuari tenen a l’hora de generar sentiment de pertinença a una realitat com la nostra.

El Marc Navarro, incansable tècnic de cultura del nostre Ajuntament, em recordava ahir la vinculació de Mossèn Roquer amb les tradicions més populars del seu poble d’origen, l’Arboç. L’avi era casteller, i el seu pare i el seu germà diables. De fet ell mateix, de petit, havia representat el paper d’àngel en l’acte sacramental dels mateixos diables. Una dada biogràfica que possiblement explica el perquè Roquer va conferir tanta importància a les manifestacions populars a l’hora d’enfortir l’advocació a la Mare de Déu i a Sant Pere.  Ho explica de manera excel·lent el Salvador Palomar en l’article que dedica al Mossèn al seu blog de referència La Teiera.

La cerimònia a la Prioral ha finalitzat, precisament, amb un altre fet excepcional: el ball curt de l’àliga, a la plaça de Sant Pere, davant del fèretre que acompanyaven la família del finat i, també, la seva gran amiga, la ceramista Neus Segirà. I al seu costat els capellans que han concelebrat la cerimònia i que han seguit, colpits, el ball curt de l’àliga amb els passos marcats per l’Abel Roig. Al final el prior, Mossèn Cedó Perelló, amb els ulls vidriosos d’emoció, ha agraït el gest, un per un, a tots les imprescindibles aligueros del CRAC. Segurament uns gestos -el del CRAC i el del Prior- que Mossèn Roquer haurà agraït des del cel perquè ell, millor que ningú, sabia com d’important era entendre el batec del seus feligresos, dins i fora del temple, per contribuir a fer església i ciutat. Esperem que l’exemple i la sensibilitat de Mossèn Roquer es mantingui inalterable en una ciutat que avui plora la desaparició d’un capellà a qui tothom estimava.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En l’adeu de Mossèn Roquer

Mossèn Anton Roquer (foto Joan Àguila / facebook)

El Món de Reus està de dol. Ens ha deixat Mossèn Anton Roquer, un capellà de pedra picada, una persona excepcional. Referent de tota una època a Misericòrdia. Una figura imprescindible per entendre l’evolució del Santuari durant dels últims anys. Així ho van saber reconèixer la Junta d’Administració i les Cambreres de la Mare de Déu en el manifest que van fer públic, en motiu del seu relleu al capdavant del Santuari, ara fa un parell d’anys. El manifest posava en valor la tasca de Roquer que havia servit, entre d’altres coses, per incrementar considerablement l’assistència als actes religiosos i per introduir canvis transcendents en l’espai de culte i devoció. Sense anar més lluny, com molt bé m’ha recordat el Pep Vivas del CRAC, la seva intervenció va ser determinant perquè l’Àliga fes el seu ball curt a l’interior del temple en honor a la Mare de Déu. Un acte que ha esdevingut en pocs anys un dels moments més emotius en honor a la nostra patrona.

De Mossèn Roquer, de la seva saviesa i humanitat, n’he parlat en diverses ocasions en aquest bloc. Li tenia molt d’afecte. Entre d’altres coses perquè va oficiar el meu matrimoni. I el devia oficiar bé perquè el matrimoni, dinou anys després, encara continua.  I des del dia del casament sempre havíem mantingut una relació cordial. El trobava sovint pel carrer de Sant Joan perquè tenia l’hàbit, gairebé litúrgic, de fer el cafè cada mati a la cafeteria Caracas, una mica més avall de l’antic hospital.

Aquelles converses ocasionals eren tan agraïdes com reparadores. I jo sempre les iniciava amb un protocol·lari “Com es troba Mossèn?”. “Et podria dir que estic molt bé. Però m’estimo més dir-te que estic bé per deixar marge de millora i tenir un estímul per viure encara amb més il·lusió. D’aquesta manera puc pensar que demà, les coses, encara poden anar més bé” em va respondre en una ocasió. I també em quedo amb la seva referència als fills, el fruit del matrimoni. ““D’això vivim, del record dels fills, de com ens han fet gaudir. Aquesta és la nostra raó de ser”. Quanta raó tenia! En aquelles trobades ocasionals el cafè em sortia regalat amb tanta bondat.

Roquer ha marxat sabent-se estimat per una ciutat que el va acollir des del primer dia com si fos un ganxet més. Així li va saber reconèixer l’Ajuntament el 2011 amb el lliurament d’una merescudíssima Menció Honorífica Municipal. Però sens dubte el  més important que s’emporta és l’estimació dels seus fidels que, com jo mateix, sempre el tindrem present quan entrem al nostre Santuari de Misericòrdia pensant que Mossèn Roquer, com la nostra patrona, també ens mirarà per sempre amb ulls d’amor.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Les Varietés del Jordi Boronat

El Jordi Boronat amb l’altre Jordi, el Salvadó (facebook Jordi Salvadó)

El Jordi Boronat, l’entranyable Jorbor, ja té el seu capgròs. Ahir durant la primera sessió de les Varietés de Sant Pericu als Jardins de la Casa Rull vam tenir l’oportunitat de presentar aquest nou element “de l’altre” seguici del Món de Reus que té l’objectiu de perpetuar el record d’aquells reusencs que ens han ajudat, ens ajuden i ens ajudaran, amb la seva manera de ser i de fer, a viure i riure.

Aquestes Varietés són especials. Perquè el record del Jordi ho omple tot. Des dels discursos emotius del Ferran Figuerola en representació del Bravium, i del Carles Pellicer en nom de la ciutat, fins el monòleg amb dedicatòria del Pep Ayala i el Jordi Bertran, passant pel ball d’homenatge del Ricard Roig, o la intervenció sentida del panarra volador, la desfilada de cambrers en remembrança seva, i les referències contínues que van fer els artistes convidats a la figura del nostre Jorbor.

Però la cirereta la va posar el Fito Luri que novament ens va demostrar la seva capacitat de tocar la fibra en el moment més inesperat. I ens va regalar, en exclusiva, la cançó que ha dedicat al Jordi i que s’inclourà en el seu nou treball que veurà la llum a la tardor. Una cançó que traspúa l’enorme sensibilitat amb la que el cantautor esquitxa totes i cadascuna de les seves composicions.

Avui i demà tots els qui vulgueu podeu apropar-vos  novament als jardins de la Casa Rull per homenatjar al Jorbor. El seu capgròs sortirà cada dia per saludar-vos i per intentar omplir el buit immens que ens ha deixat la seva sobtada absència. Ahir, al sortir al carrer de Sant Joan, encara el buscava, com feia sempre després de presentar les Varietés, per acomiadar-me d’ell celebrant l`èxit del nostre últim espectaclet.

El show ha de continuar. I per això avui us espero a les Varietés. Pel Jordi, pel Bravium i per Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari