ARIEL BAT A BAT

La Marta Sureda al nou Bat a Bat. Ja triga l’Ariel a dedicar-li una cançó

Arran de l’article que vaig publicar amb el gratificant exemple d’EL BARATO al Sense Ficció de TV3, i on celebrava la visió positiva i encoratjadora dels seus propietaris enmig de la pandèmia,  vaig rebre alguns comentaris crítics amb la meva visió excessivament optimista i ensucrada al voltant de la situació del comerç local. Res a dir. Tot és opinable i respectable. Però mantinc la mateixa impressió amb la que vaig escriure l’article i que vaig il·lustrar fent meves les paraules de l’escriptora Marta Magrinyà: “nosaltres encara tenim un comerç que d’altres matarien per tenir i liderem el futur que volem i necessitem enlloc de fer sonar sempre la melodia de fons de la resignació i la grisor tan nostrada dels perdedors.”

Ahir mateix vaig tenir una altra prova evident d’aquesta voluntat de mirar-se el got mig ple i de no ofegar-se en el plany continu del “si no fos” visitant el nou BAT A BAT de la Marta Sureda. En plena pandèmia, la Marta ha decidit canviar de local. Sense marxar de les seves Galanes, senzillament ha saltat de vorera per ocupar un espai que gairebé dobla, en metres quadrats, al que ha ocupat tota la vida.

La botiga és formidable. I fa goig de veure-la. Especialment quan la Marta, amb aquell esplèndid somriure que sempre regala a la seva clientela, t’ensenya, cofoia i galana com ningú, el nou BAT A BAT. Dona gust anar a comprar en botigues així.

Per això us animo a visitar-la per veure que, enmig dels núvols grisos de la pandèmia, hi ha molta llum en el cor d’aquelles botigueres i botiguers que tenen el coratge i la il·lusió d’emprendre cada dia per fer de Reus la millor ciutat (comercial) del Món.

Per cert, els qui podran anar demà mateix al BAT A BAT a buscar el CD de l’Ariel Santamaría CANÇONS RTV, i que han guanyat amb el sorteig que hem efectuat entre tots els que vau posar M’agrada a les publicacions del Món de Reus a les xarxes, són:

Txell Miguel Rosas

Lourdes Camprubí Reverté

Cesca Toledano Arias

Josep Maria Agell

Rosa Martí Tous

Això sí, quan recolliu el CD volem que immortalitzeu el moment

ARIEL BAT A BAT per fer-ho córrer a les xarxes.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un TEDxReus #AContracorrent

Tenia ganes de TEDxReus. Des que a principis de la dècada anterior l’Ernest Benach -un d’aquests reusencs que per la seva ciutat sempre pensa en gran- em va descobrir què s’amagava al darrere d’aquest singular acrònim, que no m’havia perdut cap edició. Fins i tot vaig tenir la sort de presentar la convocatòria de 2013, que es va fer a la nau dels Vermuts Rofes, donant pas a ponents com el publicista Lluís Bassat, el comunicador Andreu Buenafuente i, fins i tot, a una aleshores gairebé desconeguda Laura Borràs que va titular la seva ponència “Quan les paraules cobren vida.” i que podeu recuperar en aquest enllaç.

Per això, perquè gairebé un any sense TED es fa molt difícil de pair, dissabte em vaig acomodar a l’escriptori per poder seguir, des de l’ordinador, el primer TEDxReus telemàtic de la història amb realització, impecable, del Ramon Masip i la seva lliga de cameràmans extraordinaris. El plató ocasional va ser el Gaudí Centre, un dels millors aparadors que pot tenir la ciutat i més per una convocatòria com aquesta que combina Tecnologia, Entreteniment i Disseny. Parlant de disseny, un 10 per les alumnes de l’Escola d’Art encarregades de decorar l’espai de les ponències.

I precisament el primer que vull subratllar és que el format em va agradar moltíssim. És cert que res és comparable a un TED com els d’abans de la pandèmia. Aquestes últimes edicions a la bombonera del Bartrina han estat sensacionals. Però tenint en compte les restriccions que imposa la situació actual, i que han obligat a l’equip organitzador a fer mans i mànigues per muntar l’operatiu amb un formant insòlit fins ara, com espectador les dues hores de conferències van ser una autèntica delícia.

I no m’estranyaria que el format acabés arrelant. Una aposta per quatre ponents i, al final,  una taula rodona per posar en comú idees, plantejaments i -molt important- resoldre les inquietuds dels mateixos assistents. Una manera àgil i dinàmica de treure tot el suc als convidats (un autèntic luxe tenir-los a disposició per un acte com aquest) amb la immensa sort de poder comptar amb el Xavier Graset com a presentador per fer aquest exercici. Realment l’hora llarga que van estar enraonant tots els participants, després de les ponències, em va passar volant. Sens dubte, el millor senyal.

I com deia abans, espectacular repertori de ponents. Des d’un dels referents de la indústria de l’espai a Catalunya, com la Mònica Roca, pionera a l’hora de presidir una institució com la Cambra de Comerç de Barcelona, passant per l’Ada Parellada, una cuinera de dimensió universal, i acabant amb un reusenc, Josep Maria Martorell, que ens va enorgullir de ser-ne convilatans. L’exposició de Martorell, en el fons i en la forma, va ser brillantíssima descobrint-nos com una cosa gairebé minúscula com un xip pot arribar a ser determinant per facilitar la nostra pròpia existència. Llàstima de l’absència, per causa major, del quart ponent, el Joan Martí. La necessitat de substituir-lo per una ponència enllaunada ens va demostrar que, tot i que és habitual que se’ns regali un discurs enregistrat, res com el ponent en directe que afavoreix molt més la visió de conjunt del TED, i més en un any que l’havíem de veure a distància.

Per cert, he deixat pel final la cirereta, la que ens va regalar la cantant Núria Llausí. Un moment musical extraordinari que va servir per demostrar l’eficàcia del TED a l’hora de combinar ponències i música. Ja triguen, els programadors teatrals de la ciutat, d’oferir-li qualsevol dels escenaris locals per escoltar en directe la seva fantàstica veu.

Resumint, que si es tractava de fer un TED #AContracorrent (encertat lema d’aquesta edició) l’equip organitzador ha fet de les amenaces, oportunitats, superant l’examen amb nota i fent-nos sentir, als seus fidels seguidors, orgullosos dels colors roig-i-negres que, com tants altres equips de la ciutat, llueix el #DreamTeam del TEDxReus.

Podeu recuperar tot l’enregistrament en aquest enllaç.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

(Re) Fundació? Sí gràcies

Un dels equips de la Fundació defensant la samarreta roig-i-negra (Fundació Futbol Base Reus)

No fa gaire el pare d’un dels millors jugadors de la història del CF Reus Deportiu em va confessar que quan circulava per davant de l’estadi municipal no podia evitar vessar alguna llàgrima furtiva. Era el sentiment que li generava pensar que mai més podria reviure les emocions del seu equip, el roig-i-negre, sobre la gespa. Aquesta és una reacció que molts compartim. Perquè, en essència, la filiació a un club és un sentiment que gairebé sempre hem alimentat al costat de les persones que més estimem. En el meu cas gràcies al meu pare, l’autor -juntament amb el periodista Francesc Buqueras- del primer himne del Reus que es va estrenar coincidint amb la inauguració del camp nou, l’any 1977. Abans ja m’havia portat al vell estadi del carrer Gaudí. I a l’actual terreny de joc  vam abraçar-nos celebrant el primer ascens a Segona B del que enguany es compleix el 40è aniversari i que l’Ajuntament espero sàpiga recordar homenatjant a aquell inoblidable equip liderat per Juncosa, Masqué i companyia.

Sincerament, és indignant el que ha passat amb el Reus Deportiu de futbol. I també amb Reus. Perquè, ens agradi o no, l’impacte que té el món del futbol ha arrossegat el nom de la ciutat pel pedregar. I per això és doblement indignant que un dels principals responsables d’aquesta immundícia pretengui ser ara  president del Barça. Però, això què és? En quin país vivim? Després de contribuir decididament a la desaparició del Reus, no hauria d’haver estat inhabilitat de per vida com a dirigent esportiu?

Ara, no ens enganyem. Aquesta situació tristíssima que ens toca viure posa al descobert, també, que els del sud d’aquest país som ciutadans de tercera. S’imaginen que un de Reus fa desaparèixer el Girona o, fins i tot, al totpoderós Barça? N’estic segur que l’engarjolarien per sempre més. I aquí liquiden el Reus, amb més de 100 anys d’història, i no passa absolutament res. Ells que s’omplen la boca parlant de valors, perquè ens han fet tant de mal als de Reus? Tan poc importem?

Però ja no em vull llepar més les ferides entre d’altres coses perquè ja ho deia l’himne del meu pare: “El Club té nom de Deportiu, i perdent o guanyant, enlaira el vol”. D’això es tracta. D’enlairar el vol, de recuperar l’essència, de posar Reus i el Reus allà on es mereix. I per això tot el meu suport entusiasta a la Fundació del Reus Deportiu, amb els dos Xavis -Castro i Guix- al capdavant. La Fundació ha de ser l’eix de la refundació del nostre club. Perquè això només ho arreglem a Reus amb gent de Reus. A la resta de salvadors de la pàtria vinguts de fora ja els hi podem tancar La Porta als nassos. Tant de bo ho haguéssim fet abans.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’exemple d’El Barato al Sense Ficció

L’Anna i el Josep Maria Casas d’El Barato al Sense Ficció de TV3

“La cohesió social de qualsevol ciutat va lligada, necessàriament, a la realitat del seu teixit comercial.” La frase, d’una evidència palmària, la va pronunciar ahir un dels botiguers que va participar en el reportatge emès pel Sense Ficció de TV3 sobre el comerç del nostre país. L’asseveració és catedralícia. El Món de Reus no s’explicaria sense la importància del seu comerç, que és sinònim de relació, de vincle, de tracte. I, per tant, cabdal per definir les relacions humanes. Sense comerç, Reus no existiria. Curt i ras.

En relació al reportatge, he de confessar que vaig començar a veure’l amb certa indisposició atenent el títol (clarament sensacionalista) que havien triat els seus autors per (suposo) cridar l’atenció del potencial espectador. Aquest “Adéu a les botigues?” amb el que s’anunciava subratllava el pessimisme recalcitrant amb el que, sovint, es tracten les qüestions vinculades al comerç de proximitat en aquest racó de món. Manllevo les paraules que, en un grup de whatsapp genuïnament reusenc, compartia l’estimada Marta Magrinyà al voltant de la presumpta orientació del programa: “En comptes de l’enfocament “nosaltres encara tenim un comerç que d’altres matarien per tenir i liderem el futur que volem i necessitem” sempre la melodia de fons de la resignació i la grisor tan nostrada dels perdedors.” Al llegir-ho em vaig aixecar de la cadira per aplaudir enèrgicament la sentència de l’escriptora de capçalera del Món de Reus. Quanta veritat.

Dit això, i malgrat que el to general del programa, en molts casos, semblava la Funció de l’Agonia del Divendres Sant, és ben cert que l’apunt dedicat al Món de Reus va ser extraordinari. Amb bon criteri els realitzadors del programa van fer cap a El Barato, establiment que fins i tot ha merescut un dels temes del CANÇONS RTV de l’Ariel Santamaría gràcies a la seva impecable trajectòria que s’explica pel bon fer dels seus propietaris.

Doncs bé, amb diferència fou la botiga del reportatge que es va veure més plena de clients. Amb una vitalitat, amb un color, amb un frenesí comercial que ja voldríem molts dels establiments protagonistes del reportatge. I en el moment de recollir el testimoni dels seus responsables, vam poder escoltar la millor intervenció, la que convida més a l’optimisme per liderar, com deia la Magrinyà, el futur que volem. Em refereixo a l’Anna Casas, la filla del Josep Maria i la Vanessa, la néta de la grandíssima Misericòrdia Rué, que va fer una declaració formidable, evocant a la besàvia centenària que, gairebé fins el darrer dia, va baixar a la botiga perquè no podia viure sense aquesta vivència quotidiana rere el taulell, amb aquest enriquiment personal que suposa el vincle amb uns clients que, en molts casos, acaben sent veritables amics.

El testimoni de l’Anna, acompanyat del seu pare, el Josep Maria Casas, visiblement emocionat a l’escoltar-la, és el que a molts ens fa mantenir l’esperança i el desig que el comerç de Reus, l’autèntic, el genuí, no morirà mai. Perquè de botigues com El Barato i de famílies com els Casas Molner, abnegades a fer de Reus l’autèntica capital comercial del sud del país, n’hi ha una colla. I perquè, com insinuava abans, sense comerç a REUS li sobraria una lletra i ja no ens quedaria RES a què agafar-nos per estimar la nostra ciutat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Les Cançons RTV de l’Ariel Santamaría

Un dels darrers capítols de La Lucha de Bartolo, el blog que escrivia periòdicament el malaguanyat Bartolomé Pluma per compartir el seu coratjós desafiament a la malaltia, el va dedicar a l’Ariel Santamaría a propòsit de la difusió de les cèlebres portades del seu darrer disc, el CANÇONS RTV. Unes portades on també hi apareix el mateix Pluma que treu el cap -i mai tan ben dit- al costat de l’estimadíssima Sílvia Sagalà i just per sobre del meu pare, el Josep Maria Baiges i Jansà, a qui l’Ariel sempre ha recordat de manera entranyable.

El Bartolo, en el seu escrit, descriu al cantant Juantxi com l’Elvis de Reus i afirma, amb molta raó, que la immensa personalitat de l’artista permetria dedicar-li un blog sencer. Ara bé, també subratlla quina és la qualitat més important que -sovint- queda oculta darrere la grandiositat (física i de tota manera) del personatge, la seva immensa bonhomia.

No puc estar més d’acord amb el que va escriure el nostre enyorat fotògraf dels Premis Amenós. L’Ariel és un bon home, entusiasta i generós amb tothom. I més quan es tracta de posar en valor la ciutat. Només així s’explica el sensacional homenatge que ha volgut retre a la seva gent amb les quaranta-dues cançons que ha dedicat a la fauna i a la flora local. El CANÇONS RTV constitueix una autèntica declaració d’amor a la seva Reddis natal. Una manera de posar un somriure a la nostra pandèmica existència. I per això el mateix Bartolo va voler impregnar el seu blog amb la música -i les portades- de l’Ariel.

Aquest dilluns el cantant Juantxi ha presentat el CANÇONS RTV a la Llotja de Reus. Ho ha fet acompanyat de la seva banda de músics extraordinaris -encapçalada pel Jordi Salvadó i el Xavi Canyisà- i d’algunes de les persones que han estat determinants per fer el disc. Tots, per cert, de “Reus Reus”. Des del Jordi Romero, autor d’unes portades icòniques que passaran a la història del disseny local, als germans Alex i Antoni Zaragoza que cadascú amb el seu art -el primer, musical,  i el segon, fotogràfic- han estat cabdals per fer possible l’enregistrament. També dels convilatans que han inspirat temes del doble CD com l’escriptora Marta Magrinyà o el Panarra Volador, el Xavier Pàmies. Ambdós van coincidir al subratllar, de manera ben especial, l’excepcionalitat del personatge que només es pot entendre per les peculiars circumstàncies del Món de Reus on tot, absolutament tot, és possible. I també els Jordis -els de l’Ariel-, el Garcia i el Sugranyes, periodistes que han estat indispensables per configurar mediàticament al cantautor.

En definitiva, un disc que tot RTV ha de tenir a casa per posar una mica d’humor i d’amor a una ciutat que necessita -més que mai- d’impactes en positiu que ajudin a pujar la nostra autoestima. Per això des del Món de Reus sortejarem cinc unitats d’aquest doble disc, amb dedicatòria inclosa del propi cantant, entre totes i tots els que a twitter, a facebook o a Instagram feu un m’agrada a la publicació d’aquest article. Per nosaltres, pels RTV, no quedarà.

Vinga, Fot-li que (el disc i l’Ariel) són de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La connexió dels Koeman

Gerard Alcover i Emili Llamas en la seva nova etapa a KOEMAN

Gerard Alcover i Emili Llamas en la seva nova etapa a KOEMAN

L’admiradíssima Anna-Priscila Magriñà ens va descobrir, en un llibre imperdible, que Tot està connectat. I el Món de Reus no és l’excepció. Aquests darrers dies he viscut algunes circumstàncies molt reveladores gràcies a tot un seguit de coincidències que posen de manifest que el nostre Món, el de Reus, és un mocador. I no pas brut, sinó net i planxat.

Anem per parts. Durant el cap de setmana, revisant la programació enllaunada de Canal Reus, vaig descobrir l’actuació dels Koeman al Va com Va de la vallenca colossal, la Marta Farré, on hi col·labora l’històric David Fernández. Poca broma. El David continua engrandint la seva llegenda televisiva sent l’únic presentador que es manté davant les càmeres de l’emissora des del primer dia. Un rècord que ja frega els 23 anys de presència televisiva. Realment s’està convertint en el Jordi Hurtado del Món de Reus.

Però tornem al punt de partida, els Koeman. Per si l’amable lector/a no situa al grup en qüestió, es tracta de la formació musical que han creat dos dels integrants dels mítics Pokers que, ja dissolts, han decidit continuar  la seva carrera musical formant parella. Es tracta de l’Emili Llamas i el Gerard Alcover. Amb una estètica allunyada dels seixanters Pokers, amb una indumentària molt acolorida, aquest dues meravelles ens va descobrir el seu Formentera, un altre dels temes inclosos en el seu primer llarga durada. Sorprèn el ritme de la melodia, una bossa nova que forma part d’aquest pop feliç amb el que ara delecten a la seva cohort de fidels seguidors.

Curiosament, i mentre escoltava aquest Formentera, m’arribava a les mans l’esperadíssim disc de l’Ariel Santamaría, el Cançons RTV. En parlarem aquesta propera setmana ja que el disc es presenta, als mitjans de comunicació, demà dilluns. Tot just els Koeman també col·laboren en una de les cançons del rei Juantxi, una genial Reus Mediterrani on -aquí sí- recuperen el ritme dels Pokers, convertint-se en l’autèntica recreació dels Beach Boys amb regust ganxet. La cançó és sensacional, i la interpretació dels Koeman, extraordinària.

A casa aquest Reus Mediterrani s’ha convertit en la banda sonora del cap de setmana. I qui l’ha ballada amb estrèpit és el Baiges (més) petit, l’Abel que -atenció- és alumne de l’Emili Llamas a l’Institut Domènech i Montaner. Ja és tenir sort que la llengua catalana -matèria que imparteix el mestre-músic- pugui ensenyar-te-la algú capaç de dibuixar, en els seus alumnes, la mateixa felicitat amb la que impregna el seu pop musical.

I finalment, en aquesta connectadissima realitat on visc instal·lat una darrera referència a l’altra mitja taronja dels Koeman, el Gerard Alcover. La primera vegada que el vaig veure no va ser dalt d’un escenari, sinó darrere d’una taula electoral, la de la consulta per la independència del 9N de 2014. I saben amb qui compartia mesa? Amb el malaguanyat Bartolomé Pluma, que tot just ens ha deixat aquesta mateixa setmana.

Com deia el principi, Tot està connectat. O, millor dit, parlant del Món de Reus, connectadíssim. Vet-ho aquí.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

No surrender, Bartolo

El Bartolo lliurant, a la darrera edició dels Premis Amenós als que més Enganxen, el guardó al seu estimat Joan Pere Ferran.

Escric aquestes línies sota l’impacte de la notícia que ha transcendit fa poques hores. A mitja tarda he rebut missatges i trucades per confirmar si era cert que el Bartolomé Pluma, el nostre Bartolo del Món de Reus, havia mort. Ha estat el Jordi Salvadó, en un àudio corprenedor on citava a l’estimadíssima Isabel Moreno, el primer que m’ho ha fet saber. I a partir d’aquí ja ha estat una successió infinita de testimonis que, en tots els casos, tenien un fet coincident: la immensa tristor per la pèrdua d’un ésser excepcional.

De vegades han de venir de fora per fer-nos veure que el nostre Món, el de Reus, és meravellós. El Bartolo era andalús,  de Calañas. Però al final va exercir de ganxet convençut. Ell, millor que ningú, va fer-nos veure que l’autèntic actiu de la ciutat és la seva gent. Implicat en mil i una batalles, va ser capaç de demostrar que, malgrat la seva mala salut de ferro, era el primer en comprometre’s per aconseguir fer, de la seva ciutat i del seu país, un entorn vital i agraït.

Vaig seguir atentament els darrers escrits al seu bloc La lucha de Bartolo, que havia convertit en l’aparador indissimulat dels seus sentiments davant els embats de la malaltia. L’últim escrit és del passat 20 de desembre. I l’acompanyava d’una fotografia, signada per ell mateix, on es poden veure uns pastissos on es llegeix No Surrender (No et rendeixis). Una autèntica declaració de principis del seu estimat Bruce Springsteen al que va imitar, en una interpretació inoblidable, en una d’aquelles memorables vetllades nadalenques de la Federació d‘Associacions de Veïns. Podeu veure la foto al final d’aquest article.

Pel Bartolo, fotògraf oficial dels Premis Amenós a qui sempre tindrem present de manera afectuosa, el meu agraïment infinit per haver fet, amb la seva entusiasta dedicació, un Món -el de Reus- molt millor. Això sí, amb música del Boss, naturalment.

Del Fot-li que és de Reus

Bartolomé Pluma Marianas. Ganxet Phot-li

Que Reus enganxa és una evidència que pot corroborar, a partir de la seva pròpia experiència, el Bartolomé Pluma Marianas, el bulliciós i omnipresent president de l’associació de veïns de la Urbanització Blancafort. Nascut a Calañas, un petit poble de poc més de 4.000 habitants de la província de Huelva, va travessar la península per convertir Reus, a mil quilòmetres de distància, en la seva segona pàtria. I l’empresa ha estat exitosa, atenent els mèrits acreditats i la concessió, el 2014, d’un Premi Amenós per l’entusiasta vinculació ciutadana que ha demostrat, convertint-se en un Ganxet més.

Però la seva intensa trajectòria vital està marcada per la malaltia hepàtica que ha condicionat bona part de la seva vida i que va descriure, de manera sincera i emotiva, al seu blog La Lucha de Bartolo. Una història de superació i resistència on es va fer acompanyar dels qui més l’estimen i, també, d’una banda sonora, la de Bruce Springsteen, el seu cantant de capçalera a qui va imitar en una actuació memorable a l’escenari del Bartrina en la gala benèfica de la FAVR de l’any 2015.

Afortunadament la malaltia avui forma part del record i el Bartolo abraça la vida a cada instant com ens ho demostra amb les seves magnífiques fotografies -la seva altra gran passió- a les xarxes socials. Imatges que ens descobreixen la seva faceta més reivindicativa, com integrant de Súmate, manifestant-se, d’un groc immaculat, amb els Avis i les Àvies per la Llibertat al Mercadal, o la més relaxada, en la seva condició de bon vivant fent-nos dentetes amb elaboradíssims guisats. Resumint, i parafrasejant al filòsof Pujols citat per Dalí, sense ser de Reus, Pluma ho sembla. I la seva activitat ciutadana és per treure’s el barret. Un barret calañés, naturalment.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari