Cambrils

Sovint explico que el millor de viure a Reus és tenir Cambrils al costat. I parlo amb propietat. Hi he estiuejat durant més de trenta anys. Quan era petit ens hi vam comprar un apartament magnífic, a tocar de l’aigua, amb una vista privilegiada del port i la platja del Regueral. Un apartament que el meu pare va convertir en el quarter general de la seva activitat artística durant els mesos de la canícula. Estava enamorat d’aquella línia de costa, del port, d’aquell horitzó que no s’acabava mai. I la mare, nedadora empedreïda, es perdia mar endins en una aigua tan blava que no té fi.

Per mi Cambrils té un valor simbòlic altíssim, sinònim de vacances, de festa, de retrobament, de família, d’amics, d’amor i d’humor. Tot el que té l’estiu de màgic per un infant que s’ha fet gran en una població que ha fet de l’acollida i la tolerància la seva raó de ser.

Per això el que ha succeït aquesta nit al passeig Marítim m’ha impressionat profundament. Que aquest espai idíl·lic, ple de màgia, s’hagi convertit en aquest escenari de terror costa molt de pair, d’entendre i d’explicar.

Però avui, més que mai, pendents de l’evolució dels ferits i colpits, també, pel que es va viure a Barcelona, toca fer una crida per mantenir l’esperit de Cambrils. Serà difícil oblidar el que s’ha viscut aquesta matinada. Però no tinc cap dubte que la seva gent, l’autèntic capital del municipi, seran capaços de recuperar el batec d’una població que avui, més que mai, també és la nostra.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Del Montsant i del Portal de Jesús al cel

El Josep Abelló al Portal de Jesús (Isabel Martínez/Reus Digital)

Avui ha mort a Reus el Josep Abelló Barbat, l’Abelló de la Perfumeria, com era conegut popularment al Món de Reus en una denominació que va servir, especialment del 1985 al 1999, per diferenciar-lo de l’altre Josep Abelló, l’Alcalde, conegut pel comú del Poble com el Pep Places.

L’Abelló perfumer va ser una institució a la ciutat gràcies a la seva intensa activitat professional i associativa. La primera, articulada al voltant del negoci familiar, la Perfumeria Abelló, un establiment que va tancar portes el 2002 al Portal de Jesús, als baixos de la casa Modernista Munné, acumulant 75 anys de trajectòria. La segona per la seva dedicació a dues entitats de referència. D’una banda, la Unió de Botiguers de Reus, de la que en fou un dels artífex convertint-se en el primer president de la que va esdevenir la primera entitat comercial de tot Catalunya. De l’altra, l’Orfeó Reusenc, de la que en fou activista majúscul, arrossegant a la seva magnífica família, especialment a la seva esposa, la gran Teresa Aulès, actriu destacada de l’elenc teatral de l’entitat del carrer de Sant Llorenç. D’ella en parlava, en una recent entrevista, el mateix Lluís Pasqual recordant, de manera elogiosa, la imatge d’aquells primers actors que va veure dalt d’un escenari quan era un infant.

Però l’Abelló va ser, pels Baiges, un gran amic, un grandíssim amic. El meu pare el va conèixer just a l’arribar a Reus. I la connexió entre ells dos va ser immediata. Al voltant d’aquells primers encàrrecs de decoració a la Perfumeria, amb les espectaculars pintures a la façana que anunciaven campanyes comercials excepcionals, i les col·laboracions entusiastes a l’Orfeó, va néixer una amistat sincera que va perdurar durant anys i que va convertir als Abelló en persones molt estimades a casa. Recordo amb especial afecte el tradicional i multitudinari sorteig de Reis que es feia just després de la cavalcada, al seu pas pel Raval, dirigit pel meu pare i amb l’acompanyament sonor de la veu imprescindible del Josep Maria Borrell que sempre s’acabava encetant un tortell boníssim de la Poy.

El dia que el Josep va tancar la perfumeria, al costat de la seva inseparable Teresa, va venir a la Ràdio, a Ràdio Reus naturalment, a explicar les seves sensacions. Era l’estiu de 2002. I compartint records, em va comentar que tenia pensat aprofitar la merescuda jubilació per escriure un llibre autobiogràfic explicant les seves vivències bressolades a Albarca i consumades a Reus. “Ja tinc el títol i tot” em va dir, apuntant un títol que jugava amb el seu origen personal i el seu destí professional, “Del Montsant al Portal de Jesús”. Del llibre no em vaig saber res més. Ignoro si el va acabar escrivint. Però el títol l’he recordant sempre. I avui agafa una especial significació. Perquè el Josep, el nostre Josep Abelló de la Perfumeria, ja pot dir que del Montsant i del Portal de Jesús ha pujat al cel que és on van les persones bones i compromeses com ell.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus del Villanueva

El Zombie del Simonet en plena acció (Marc Busquets / Reus Digital)

No fa gaires dies vaig tenir l’oportunitat de fer-la petar amb el gran Daniel Villanueva, l’home que ha convertit les camises hawaianes -com la que lluïa a TIMECODE- en una icona del Món de Reus. Li vaig preguntar pel curt enregistrat els últims dies de l’inoblidable Palace del carrer Batan i em va comentar que estava a punt de caramel, únicament pendent de polir alguns detalls abans d’estrenar-lo. Això sí, em va advertir que el producte final pot sorprendre a més d’un. El curt promet emocions fortes. Per tant, que ningú esperi a una cosa ensucrada. “La joventut ja ho té això, volen ser trencadors” em va dir el Dani en referència als seus joves autors.

La conversa amb l’home de la catifa vermella se’m va reproduir mentalment ahir al llegir la notícia que, profusament, publicaven els mitjans locals de la ciutat: al pàrquing Simonet hi ha un zombi per obra i gràcia dels alumnes del segon taller de cinema per a joves de l’ECIR que aquests dies roden un curtmetratge a l’aparcament reusenc. Hi ha casualitats que semblen fetes expressament. Tot just la setmana passada moria el cineasta George Romero, considerat el creador del cinema de zombies després d’haver rodat, el 1968, la Nit dels Morts Vivents, un referent del gènere. Qui sap si l’esperit de Romero ha il·luminat als futurs cineastes sorgits de la pedrera del carrer de Sant Francesc. Ves a saber.

Però a propòsit del que em comentava el Villanueva sobre l’esperit trencador dels seus joves deixebles, queda clar que l’aposta pel Zombie del Simonet sembla l’altra costat de la moneda del Timecode on el pàrquing protagonista es convertia en l’escenari d’una bonica història d’amor i dansa. En canvi el pàrquing de carrer Salvador Espriu esdevé un escenari terrorífic amb un vigilant amb mala cara, per dir-ho finament.

Resumint, amb tot això que expliquem el cine Palace avui és un solar i el Simonet, on anys enrere es menjava com els àngels, està ocupat per zombis. Quines coses passen al Món de Reus del Villanueva.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Moltes gràcies per la seva obra, Senyor Suárez

L’Enric Suárez (a la dreta) al costat del President dels Amics de Reus, el Joan Maria Mallafré, el dia de la presentació del “Reus Inventari General”. (Foto Centre d’Amics de Reus)

Ahir moria a Reus l’Enric Suárez Soler, patriarca d’una de les famílies més excepcionals que he conegut mai. La seva esposa és la Francina Baldrís, veu mítica de Ràdio Reus. De fet, tot i haver-se conegut en la seva etapa d’estudiants a l’Institut, l’Enric i la Francina van bressolar la seva bonica història d’amor al voltant dels càlids micròfons de les emissores d’aquesta ciutat, com ahir mateix em recordava el seu company a l’EAJ 11, l’Enric Tricaz. Primer van coincidir a Ràdio Popular i, després, a Ràdio Reus.  I fruit d’aquesta relació van néixer dos xiquets que són un encant, el Santi i el Jordi, a qui tinc la immensa sort de considerar-los bons amics després d’haver compartit inoblidables aventures periodístiques al seu costat. Entre moltes qualitats, més enllà de la seva immensa bonhomia, l’Enric i la Francina et regalaven sovint una conversa agraïda, sincera, i amb un punt d’humor anglès divertidíssim. I amb unes veus -quines veus!- magnífiques, d’una dicció perfecta. Jo mateix en vaig ser testimoni fa només tres mesos, tot prenent cafè a casa seva, quan res feia presagiar la desaparició de l’Enric.

D’ell en vaig parlar fa poc més d’un any en aquest mateix blog arran de la publicació del seu imprescindible REUS INVENTARI GENERAL, l’estudi que el va tenir ocupat durant bona part d’aquests últims anys. Publicat sota el paraigua de les edicions del Centre de Lectura, el volum constitueix un compendi prodigiós del què cal saber del Món de Reus. Jo mateix, d’ençà la seva publicació, no l’he tret de damunt la taula del despatx perquè tot sovint he de consultar-lo per revisar algun apunt històric, geogràfic o cultural de la meva ciutat. Ho escriu molt bé el periodista Josep Maria Martí, bon amic de l’Enric, en el pròleg: “D’una cosa n’estic ben segur; aquest llibre farà un forat al panorama cultural reusenc per quedar-s’hi i per convertir-se en el manual imprescindible al qual recórrer cada cop que tinguem un dubte o…simplement quan ens faci falta augmentar l’autoestima col·lectiva.” Perquè Suárez era un enamorat de la seva ciutat o, millor dit, de la seva gent. De fet l’autor, en l’epíleg del llibre que titula “Unes paraules de comiat”, i que tot just avui agafen una dimensió ben emotiva, fa seves les paraules de l’advocat Antoni Pedrol Rius en un text que és tota una declaració de principis d’allò que som la gent de Reus: “Aquest és un poble amb un patrimoni únic i exclusiu: el patrimoni de la iniciativa, de l’esperit d’empresa dels homes de Reus. Aquest esperit, com totes les coses que valen la pena, ni es veu ni es toca, però és un patrimoni que està repartit entre tots nosaltres; és quelcom que tenim entre tots i que entre tots hem de conservar per llegar-lo als que vinguin darrere nostre.”.

Avui més que mai toca posar en valor la dedicació de l’Enric Suárez per llegar el seu exemple als seus fills i, especialment, als seus tres petits néts. I donar-li les gràcies per la seva obra, la literària i la vital. Sobre tot la que va edificar (i mai tan ben dit atenent la seva condició professional d’Arquitecte tècnic) amb la seva estimadíssima Francina, construït una família excepcional, la relació amb la qual que et reconcilia amb la humanitat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La bibliotecària discreta i elegant

La Maria Rosa Molas a la biblioteca del Centre de Lectura (Isabel Martínez/Reus Digital)

La Isabel Martínez, possiblement una de les caçadores d’històries ciutadanes més preclares del Món de Reus, publicava ahir dilluns al Reus Digital l’entrevista a la Maria Rosa Molas, la històrica bibliotecària del Centre de Lectura, coincidint amb la seva imminent jubilació. D’entrada el que sorprèn és que la senyora Molas es jubili. Diria que per casa deu tenir un quadre com el de Dorian Gray atenent que guarda, com ningú, el secret de l’eterna joventut. Però després de 45 anys de servei al primer ateneu de la ciutat, és evident que li ha arribat l’hora d’iniciar una nova etapa vital allunyada del tràfec diari d’una biblioteca que forma part de la vida quotidiana de molts de nosaltres.

Dels 12 als 25 anys m’hi vaig passar moltes hores a la biblioteca del Centre. I quan dic moltes, vull dir moltes. Hi vaig entrar en pantalons curts per buscar informació sobre el Banc de Reus. A escola m’havien encarregat un treball sobre aquesta històrica institució bressolada a la segona ciutat de Catalunya en ple segle XIX. I naturalment la millor opció -per no dir l’única en aquella època- era remenar els llibres del Centre. La bibliotecària era la Maria Martorell, una dona de caràcter, que no estava per romanços. I a un servidor, que de petit era extremadament vergonyós, aquella dona li feia molt de respecte.

Per això quan arribava a la taula de préstec i enlloc de la senyora Martorell hi trobava a la Maria Rosa Molas se m’obria el cor. Quin descans! Amb ella tot era fàcil, senzill, ràpid. Amb un somriure reconfortant, amb una eficàcia immediata, amb un saber estar extraordinari. Dit i fet, la senyora Molas responia amb diligència a qualsevol cerca bibliogràfica, et suggeria què buscar i et pujava un d’aquells immensos volums de l’hemeroteca amb una agilitat sorprenent.

Després de tants anys de servei als usuaris de la biblioteca del Centre, costa imaginar-se aquest racó del Món de Reus sense la seva imprescindible presència. Però la biblioteca queda en molt bones mans, amb l’equip comandat per la Montserrat d’Anciola. I a la senyora Molas la seguirem veient per l’entitat fent classes d’enquadernació perquè, com ella recorda a l’entrevista, “és el meu enllaç amb l’entitat que no volia deixar perquè me l’estimo amb l’ànima de tants anys de treballar-hi.” Me l’estimo amb l’ànima. Una confessió que diu molt de la implicació i dedicació d’una gran professional que -manllevant l’encertada descripció de la Isabel Martínez a l’entrevista- recordarem sempre com la bibliotecària discreta i elegant del Centre de Lectura.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Bravo Mandríl·lia!

(Foto Alfredo González / Diari de Tarragona)

La setmana passada vaig coincidir pel Món de Reus amb el Jaume Vich, el periodista-futbolista de Canal Reus TV que durant aquests darrers mesos ha excel·lit a 8tv gràcies al mestratge del mític Josep Cuní. El Vich era a la ciutat gaudint de les merescudes vacances i, de retruc, col·laborant amb la gent de Madríl·lia en el muntatge de la recreació del “Reus 1937. Mirant el cel, foradant la terra” que ha omplert els carrers del centre durant aquests últims dies. De fet al mateix Vich el vaig veure enfilat, dijous, en un finestral de la plaça Prim penjant una pancarta amb innegables connotacions revolucionàries en el marc de l’acurada ambientació que ha cuidat tots els detalls.

Més enllà del què han volgut explicar la gent de Mandríl·lia, vull destacar com ho han explicat. Per treure’s el barret. El nivell de detall, de rigor i d’aplicació ha estat magnífic. I la feina feta per tots els seus integrants, des del més absolut voluntarisme, mereix el nostre reconeixement. Gent que ha generat, a més, complicitats i sinèrgies amb d’altres entitats de la ciutat. Un treball en equip que fuig de personalismes i protagonismes sovint gratuïts. La força la dóna el grup, la unitat, la suma que multiplica. I ha quedat demostrat durant aquests últims dies.

“Mandríl·lia Associació és una entitat cultural formada per persones que, guiades per l’amistat, la passió i la complicitat, cooperen per crear oci original i alternatiu a Reus” es pot llegir en la presentació del col·lectiu. I certament ho han aconseguit amb aquesta moguda que no ha deixat indiferent a ningú. Ni als impresentables que es van dedicar a deixar l’empremta de la seva intolerància en forma de pintada en els cartells informatius de la plaça Prim. Què hi farem. Aquest és el preu, també, que s’ha de pagar quan es fan les coses bé i provoques les enveges dels més intransigents.

Les pintades als cartells de la plaça Prim (facebook Mandríl·lia)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Trofeu Fort pel Natxo González

Alguns dels integrants del Grup de Periodistes Josep Fort lliurant el primer Trofeu Fort al Natxo González.

Fa algunes setmanes un dels millors entrenadors que ha donat mai l’esport reusenc m’explicava el seu cas personal. Després de dedicar els millors anys de la seva vida a un dels grans clubs de la ciutat, aconseguint èxits remarcables, va marxar de l’entitat de manera discretíssima, sense cap tipus d’homenatge. Un fet que contrasta amb el que ell mateix va viure poc després entrenant un club important d’una ciutat veïna, en una etapa molt més curta i segurament menys fecunda que l’anterior, i que va culminar enmig del reconeixement de l’entitat que el va distingir públicament pels serveis prestats.

Això els de Reus ja ho tenim. Som poc agraïts. I amb els entrenadors encara més. El cas de Natxo González és paradigmàtic. Fa pocs dies el millor entrenador de la història roig-i-negra abandonava el club després d’una senzilla roda de premsa al costat del seu President i amic, el Xavier Llastarri. I res més. L’última partit a casa hi va haver algunes mostres de suport d’una part de la parròquia local. Però res de l’altre món. Un fet que sorprèn si tenim en compte el que ha fet aquest home pel futbol local. Segurament, com en totes les coses, caldrà perspectiva històrica per situar tothom al seu lloc. I amb el temps ens adonarem de la importància d’aquest tècnic a l’hora de convertir el Reus en una referència del futbol professional.

Per tot plegat alguns periodistes locals vam decidir ahir homenatjar al Natxo. De manera senzilla, però sincera. I agrair-li tot el què ha fet per la nostra ciutat. Allunyats de les càmeres i els micròfons, gairebé de manera íntima, li vam donar les gràcies per tot, pel que ha aconseguit i per com és. De fet les intervencions dels assistents van anar totes en la mateixa línia, l’admiració pel tècnic i la gratitud vers la persona. Jo mateix, gairebé sense adonar-me’n, vaig parlar més de les (poques) derrotes viscudes amb el Natxo a la banqueta que de les (moltes) victòries. Serà que el que més m’ha impressionant del savi de Vitoria és la seva immensa qualitat humana, especialment en els moments més ingrats i difícils que són, per altra banda, els que més costen d’administrar.

L’homenatge el vam simbolitzar amb el lliurament del Trofeu Fort, que pren el nom d’un dels millors davanters de la història roig-i-negra, el reusenc Josep Fort Sugranyes, el killer del Reus campió de Catalunya dels anys vint del segle passat i que després de penjar les bótes es va convertir en un referent del periodisme local.

En això el Natxo també ens ha ajudat a sumar esforços entre els periodistes i comunicadors que ens agrada explicar com batega el nostre club. I a partir d’ara seguirem amb atenció i simpatia el que faci el Saragossa la temporada vinent. Perquè l’entrena un dels nostres, un vitorià de Reus. Això sí, com va dir encertadament l’Enric Tricaz, per nosaltres l’any vinent ja ho pot guanyar tot exceptuant dos partits que, si acaben en empat, tampoc passarà res. Ja ens entenem. I tots contents.

El diploma en reconeixement al Natxo González lliurat pel Grup de Periodistes Josep Fort

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari