Les aventures de Tintín al país roig-i-negre

El president del Reus, Xavier Llastarri, i l'il·lustrador Sergi Domènech amb el cartell

El president del Reus, Xavier Llastarri, i l’il·lustrador Sergi Domènech amb el cartell

Ahir al vespre, tot tafanejant les xarxes socials, vaig ensopegar amb l’enèsima iniciativa del CF Reus Deportiu per engrescar a l’afició roig-i-negre. Es tracta d’un canvi radical en l’estètica dels cartells publicitaris que serveixen per anunciar el proper partit. Des del club han buscat un model trencador. De la mà del dissenyador reusenc Sergi Domènech aquesta temporada es serviran de personatges històrics del món del còmic per il·lustrar aquests simpàtics pamflets.

Per començar han apostat per un clàssic, recuperant alguns dels ninots emblemàtics del mític Hergé i el seu Tintín. En la il·lustració, el Capità Haddock ocupa el lloc del General Prim, enarborant una gegantina bandera del club i deixant anar algun dels seus divertidíssims improperis. Al peu del cavall, l’inoblidable Milú, el fox terrier del periodista, ens regala el seu inimitable “Bup,Bup” per captar l’atenció del vianant. Amb tot això sorprèn que no hi surti el mateix Tintin. I aquí totes les conjectures són vàlides. L’àvid observador pot pensar que s’ha absentat del cartell per acompanyar al professor Tornassol a revisar les seves ulleres de cul de got en alguna acreditada òptica de la ciutat, o potser està amb la diva Bianca Castafiore al Fortuny per negociar la seva actuació al coliseu de la Plaça Prim. Això sí que seria apostoflant.

Però tornant al cartell, veient el resultat final cal celebrar la iniciativa del Reus que continua demostrant una gran capacitat d’inventiva per captar l’atenció dels seguidors. Ara només cal esperar que seduïts pel reclam o -potser millor- pel joc de l’equip del Natxo González, diumenge hi hagi una bona entrada per viure les aventures de Tintín al país roig-i-negre. En aquesta ocasió, però, el rival a batre no serà pas el criminal i mafiós Rastapopoulos, enemic acèrrim de l’intrèpid repòrter, sinó els brivalls de l’Espanyol. Esperem que al final del partit el capità Haddock pugui exclamar el seu extraordinari llamp de rellamp de contra-rellamp per celebrar la primera victòria d’aquesta temporada.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ens ha deixat el Quico Cosials

QUICO COSIALS

Poc podia imaginar-me que el meu últim article, que pretenia ser el darrer abans de marxar de vacances, acabés sent profètic. En l’escrit animava a l’amable lector/a a ser feliç a cada instant, a viure intensament el present, perquè res de cert hi ha en el demà. I precisament el demà -no pas el metafòric sinó el cronològic- m’ha tornat a colpejar amb una notícia tristíssima com és la desaparició del Quico Cosials, històric professor de La Salle que moria ahir a Reus als 79 anys.

Per la gran família lasaliana, Cosials va ser un autèntic referent. Persona culta, altament preparada, tenia una especial capacitat per apropar-se als alumnes, fet que el convertia en un mestre molt pròxim, ben bé entranyable. Un docent que recordava, per la seva manera de connectar amb l’alumnat, al professor John Keating del Club dels Poetes Morts interpretat de manera magnífica pel Robbin Williamns.

Cosials, a més, gastava un humor intel·ligent i una fina ironia que provocaven moments d’una gran hilaritat a classe. Un humor que s’aplicava fil per randa ell mateix, quan feia seu el cèlebre poema de Quevedo dedicat, amb mala bava, al seu rival Gòngora. Aquell de “Érase un hombre a una nariz pegado” que utilitzava per fer broma de la seva pròpia nàpia superlativa. De ben segur alguns dels seus alumnes distingits, com l’Andreu Buenafuente, el Xavier Cassadó o el mateix Carles Francino (aquest últim durant l’època que va exercir a La Salle Tarragona) han fet seves algunes de les ocurrències del vell professor.

Cosials no tenia mai un no per ningú i menys per la Salle, dedicant-se en cos i ànima a fer escola amb tot el que això implica. L’escola entesa com un tot, que requereix d’una atenció permanent, continuada, per donar servei a la comunitat educativa en qualsevol àmbit, des del més transcendent fins al més lúdic. Més enllà de la seva impagable activitat docent, exercida amb enorme professionalitat, una bona mostra d’aquesta dedicació la podem trobar en les extraescolars que coordinava amb passió com la Tuna de l’escola o dirigint amb entusiasme el grup teatral Indivisa Manent del que en vaig tenir sort de formar-ne part durant molts anys al costat de grans personatges com el Jordi Salvadó, el Xavier Fähndrich , l’Àngels Llaberia, la Montse Giralt, la Rosa Mari Figueras, el Jaume J. Capdevila, el Xavi Gómez, el Joan Gomis o el Josep Maria Teixell entre molts d’altres.

Una fatal casualitat ha fet que Cosials morís pocs mesos després d’un altre bon amic i company seu, el Xavi Esteve, a qui recordava en aquest mateix bloc el passat octubre. Del Xavi recollia aleshores una frase que va escriure, al facebook, el Xavier Pàmies del Forn Sistaré: “Va ser el primer professor modern de La Salle”. Del Quico en podríem dir tantes coses, i totes bones, que em quedaré amb un tòpic que se li escau a la perfecció: ens ha deixat una gran persona. I això, per un Mestre en majúscules com ell, que va dedicar tota la seva vida a procurar pels seus alumnes i la seva escola, és el millor qualificatiu amb el que se’l pot recordar.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Petons al Mercadal

Placa-Mercadal---Ajuntament-de-Reus_20101122142253

En una d’aquestes caloroses tardes d’estiu, vaig tenir la sort de compartir una estona de conversa agraïda amb la Marta Magrinyà, una de les bones escriptores  de la nostra ciutat que compta els seu llibres per èxits rotunds. A més d’escriure com els àngels, és una molt bona amiga, dotada d’una especial sensibilitat a l’hora d’observar el món que l’envolta. D’aquí la sort de poder gaudir de la seva companyia i de les seves sàvies reflexions.

Amb la Marta som molt de trobar-nos a la Confeteria Poy per degustar la seva extraordinària xocolata desfeta. En aquest àmbit la vida -poden creure’m- és veu més dolça que mai gràcies a les inspirades creacions de l’Albert Poy i el seu incansable equip de professionals. Però el dia de la trobada, la Poy tenia tancat per descans setmanal. I vam traslladar-nos al nou àmbit del Farggi, al Mercadal. Un àmbit que ha irromput amb força gràcies a l’originalitat i confortabilitat de l’espai. Amb un aire condicionat que generava un microclima agradabilíssim, vaig degustar una de les especialitats que de ben segur seduirien al mateix George Clonney: un Ice Coffe, una encertada combinació de cafè i gelat que refresca i tempera a l’hora.

Anem al que interessa. Després de demanar, vaig asseure’m de cara al carrer des d’on tenia una panoràmica de l’Ajuntament. I mentre arreglàvem el Món (de Reus), amb la Marta emmarcada pels carreus de la casa gran, pensava amb el rebombori d’aquesta legislatura i amb l’escenari que tenen l’alcalde Pellicer i els seus intrèpids regidors. Un escenari que no m’atreveixo a qualificar de millor ni pitjor. Em quedaré amb el qualificatiu de “diferent” que és més políticament correcte.

Però aquesta panoràmica es va veure sobtadament truncada per l’ocupació del sofà que hi havia just darrere de la Magrinyà. S’hi van asseure una parella, un xiquet i una xiqueta que devien tenir quinze o setze anys a molt estirar. I abans d’atacar les consumicions que havien demanat, van començar a regalar-se un assortiment de petons apassionats que haurien signat el Christian Grey i la Dakota Jhonson. Allò era un no parar. Un petó darrere l’altra. Vaig arribar a creure que, amb aquell apassionament, amb aquells fogots, l’escena podria desembocar en alguna escena més pujada de tot.

Al final, després d’aquells minuts lliurats a l’incansable desig petoner, els dos jovenets van incorporar-se al seient i van procedir a prendre’s la consumició. Això sí, un i l’altre van tenir temps també de mirar el mòbil i d’enviar (suposo) algun missatge al facebook o al whatsap. Ves a saber què devien escriure.

No és propòsit d’aquest article qüestionar que en un lloc públic es produeixin aquestes escenes d’amor apassionat. Que cadascú faci el que vulgui. El que vull és lligar-ho amb les reflexions ciutadanes que centraven la conversa amb la Marta: vaig veure clar que aquesta canalla ben poc els hi deu importar que hi passa al Món de Reus. Ja ho deia Llorenç de Mèdici: “Que bella és la joventut que fuig tan de pressa. Qui vulgui ser feliç que ho sigui. Res de cert hi ha en el demà.” Doncs això. Per cert, segur que alguns dels nostres soferts regidors deu pensar el mateix. Parlo de la incertesa, no dels petons. No fotem.

Bon estiu. I ens retrobem al setembre. Serà –segur- un retorn apassionant.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca la Festa Major!

Presentació del Capgròs de l'Amenós (Carla Bergadà/ReusDiari)

Presentació del Capgròs de l’Amenós (Carla Bergadà/ReusDiari)

El periodista Josep Maria Martí va dir, en l’agraïment per la concessió del Premi Gaudí Gresol, que la ciutat té moltes coses per posar en valor que mereixerien sortir als diaris més enllà de la ingrata crònica judicial que, d’un temps ençà, polaritza l’actualitat informativa de casa nostra. No li faltava raó. I el que estem vivint aquests dies de Festa Major demostra aquesta evidència. La nostra és una ciutat viva i dinàmica, que batega al ritme inquiet de la seva gent, amb una capacitat innata per articular mil i una iniciatives que referencien Reus com un indret creatiu i modern.

Ahir mateix vaig poder constatar, en primera persona, algunes d’aquestes evidències. A la tarda tenir el goig de participar a la tertúlia de LANOVA Ràdio conduïda pel Gerard Gort al costat de dos erudits en el seus respectius camps d’actuació. D’una banda, el pregoner de la Festa, el fotògraf Josep Maria Ribas Prous. De l’altra, l’arxiver municipal, l’Ezequiel Gort, flamant Tro de Festa 2015, que malgrat la seva recent –i merescuda- jubilació continuarà donant guerra fent allò que més li agrada, la recerca històrica. Ribas i Gort són dos reusencs que han dedicat tota la seva vida a treballar, en els seus àmbits, de manera discreta i rigorosa en benefici d’una ciutat que ha merescut sempre les seves atencions.

Una manera de fer i d’entendre el seu vincle ciutadà que de ben segur subscriuria, fil per randa, el recordat Jaume Amenós. Ahir vam viure l’enèsim homenatge a la seva memòria amb el descobriment del Capgròs que hem fet possible entre tots gràcies a l’èxit de la campanya popular. Va ser en el decurs de la multitudinària sessió d’estrena de les Varietés de Sant Pericu que es van celebrar als jardins de la casa Rull. El més sorprenent del fenomen Amenós és observar la transversalitat generacional de tots aquells que han volgut participar d’aquest homenatge. Gent de totes les edats s’han sumat amb entusiasme per fer-li aquest reconeixement que ahir va tenir una nova demostració d’afecte, amb la concessió de la gorra del Bou de Reus al seu Capgròs. Des d’aquí l’agraïment sincer als amics del Bou per aquest Detallàs en majúscules.

Gairebé a la mateixa hora l’Àngels Ollé i el Pere Prats Sobrepere presentaven a la biblioteca Xavier Amorós -i amb l’Amorós al costat- la seva última creació, l’ABZ de Reus, una publicació que recull la fisonomia de la ciutat en mil paraules. Recomano la lectura del bloc de la Lena Paüls, el Pont d’Enseula, on ens posa sobre la pista d’aquesta interessant obra. Ollé i Prats constitueixen una autèntica parella de fet –en aquest cas literària, naturalment-  que ha situat Reus com un referent en l’àmbit creatiu dels contes i el matèrial didàctic per infants. La seva activitat, sempre rigorosa i precisa, ha prestigiat el nom de la ciutat en un àmbit tan sensible i transcendent com el de la formació dels més petits.

El que deia al principi: tots aquests són, només, alguns exemples de la capacitat que té la Festa Major de posar al descobert el millor que tenim en aquesta ciutat com és el seu capital humà. Una festa que accentua –també- que els de Reus, quan sumem, som imparables.  Ves que costaria que els grups municipals s’apliquessin aquesta manera d’entendre la vida i les relacions humanes per fer més governable el nostre Ajuntament. O potser resulta que els camins de la política municipal són inescrutables. Segurament deu ser això. Què hi farem.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El senyor Bargalló

 

Bargalló rebent, de mans de l'Alcalde Abelló, el Tro de Festa 1999

Bargalló rebent, de mans de l’Alcalde Abelló, el Tro de Festa 1999

Ahir dimecres, a l’església de Sant Francesc de la nostra ciutat, va rebre l’últim comiat el folklorista Josep Bargalló i Badia, mort dilluns a l’edat de 84 anys. Bargalló, un autèntic homenot del Món de Reus, va ser un personatge fonamental en la recreació del seguici reusenc de Festa Major com molt bé recorda el Salvador Palomar en el seu bloc de referència, la Teiera. Palomar el defineix com un “folklorista de la vella escola” del qual cal posar en valor les seves aportacions etnogràfiques que “són prou valuoses i les seves propostes han estat un estímul per a la dinamització cultural, en l’àmbit de la dansa, en molts indrets”.

Sobre Bargalló també escriu la Mariona Quadrada al Reus Digital subratllant el valor de la seva feina i la seva impecable trajectòria. “La ciutat de Reus li deu, per tant, haver contribuït a construir una festa que avui ens enorgulleix i és un referent d’identitat” apunta la regidora cupaire en la seva glosa. Mentrestant el Diari de Tarragona recollia un article de l’exconseller de cultura, el vila-secà Joan Maria Pujals, on destacava que els seus treballs “han servit per recuperar danses que estaven només en els papers i ara són també a les places. Ha ajudat a crear esbarts nous i a generar repertori per als que ja existien. Ha encomanat passió. Passió per la cultura, pel país, per la llengua.”

Aquests testimonis donen la mesura precisa de la dimensió de Josep Bargalló al Món de Reus. Un personatge del qual el Salvador Palomar en recorda, també, la seva etapa de director teatral on ell mateix va actuar a la seves ordres. “Va fer a començaments dels anys 1970 una adaptació dels Pastorets de Rossend Llates que volia que esdevinguessin els Pastorets de Reus. Jo feia de dimoni Pere Botero –com no podia ser d’altra forma– en aquelles representacions nadalenques al teatre de la Salle.” En aquelles obres també hi sortia jo fent de pastoret ras al costat, entre molts d’altres, d’un actor que ha esdevingut un dels referents de l’escena catalana, el David Bagès. En aquella època Bargalló va engrescar al meu pare a fer els decorats d’aquells Pastorets que van ser tot un fenomen ciutadà gràcies a l’entusiasme encomanadís del seu inquiet director.

Des d’aquí el condol a la família del folklorista Bargalló, especialment al seu germà Marcel, el gran radioaficionat de la ciutat que, des del Barri Niloga, continua connectant Reus amb el Món.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de les Samarretes

SAMARRETA RTV

Durant aquests últims dies s’ha parlat moltíssim de les acolorides i discursives samarretes del grup municipal de la CUP al ple de constitució de l’Ajuntament de Reus. Mai abans al saló de plens s’havia vist un repertori semblant de camisetes amb missatge. La bancada cupaire semblava l’aparador de Cal Barato. No va ser l’únic moment extraordinari de la històrica sessió. Vaig xalar com una criatura amb el remake de La Extraña Pareja protagonitzada pels membres de la mesa d’edat: el venerable Doctor Guix i l’Edgar Fernández de la CUP. Quin duet més particular. El cupaire forma part dels  increïbles del David Vidal. En el seu cas és l’increïble home seriós perquè no riu mai. A diferencia del seu col·lega David Fernández, a ell no li caldrà mai treure’s l’espardenya per fer-se respectar. Només amb la mirada ja et fulmina.

Però tornem al que interessa, les samarretes cupaires. N’hi havia de tots colors i condició. Totes reivindicatives. L’Oriol Ciurana va escombrar cap a casa, amb una creació de la seva colla castellera, els Xiquets de Reus. La grandíssima Mariona Quadrada podria haver fet el mateix, amb un estampat gastronòmic que la identifiqués com l’autèntica MasterChef del Món de Reus amb una frase suggerent del tipus “Cuina’t”. Però la nostra cuinera nacional va preferir un clàssic de l’aixovar cupaire, amb una proclama a favor de la independència.

Queda clar que això de les samarretes és un fenomen digne d’anàlisi. I precisament en l’òrbita de la CUP hi ha un personatge que, de manera periòdica, demostra la seva infinita inspiració en aquest àmbit. N’he parlat en diverses ocasions en aquest mateix bloc. I avui ho torno a fer després d’haver descobert la seva última creació que ja es pot adquirir al Batabat, al Barato i a la xarxa. Em refereixo a l’increïble home Avellana (digital), el Miquel Saperas, que sota el paraigua dels Productes de la Terra ha creat l’autèntica samarreta RTV que de ben segur triomfarà com l’Starlux aquest Sant Pere. Quina llàstima que no la tingués en venda dissabte passat. N’estic segur que el Cervera, la Fargas i els seus adlàters d’Ara Reus haurien esgotat les existències. Com continuem així, és evident que això del Món de Reus va camí de convertir-se en el Món de les samarretes.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Viure

Els Pokers (Diari de Tarragona)

Els Pokers (Diari de Tarragona)

Aquest cap de setmana de vi i roses blaugranes al Món de Reus, em va arribar una piulada advertint-me de l’aparició del primer senzill dels Pokers, una formació musical de la ciutat que a finals d’any presentarà el seu primer treball anomenat El que no es pot explicar.  Amb aquest títol ves que no estigui inspirat en les àrdues negociacions per fer un govern estable a l’Ajuntament de Reus.

Els Pokers reusencs han enregistrat el disc durant els últims mesos al Medusa Estudio de Barcelona sota la producció del Manu Guix i el Roger Rodés.  I aquest primer senzill al que feia referència, i que ja s’escolta a les emissores d’arreu del país, porta per títol Viure. És un tema amb molta gràcia, que enganxa des del primer acord. Els Pokers i la cançó en qüestió m’han recordat als Wonders que el Tom Hanks va portar al cinema a meitat de la dècada dels noranta del segle passat.

A les portes de l’estiu, avui em de gust convertir aquest Viure en la banda sonora del Món de Reus. Perquè com molt bé diu la cançó: “S’ha de viure com si cada minut fos l’últim que ens quedarà, viure com si la vida dura un dia i no hi ha demà”. Doncs vinga, a Viure. I fot-li que els Pokers són de Reus!

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari