Un Oscar a Cal Massó

Una colla de malalts del Món de Reus ens hem conxorxat per poder seguir en directe, del diumenge 26 al dilluns 27, la gala dels Oscars. I tot amb un únic objectiu: acompanyar, des de l’altre costat de l’oceà, al gran Daniel Villanueva en una nit que pot ser històrica. Us esperem diumenge a Cal Massó a partir de les 23h i fins ben entrada la matinada. Sereu molt benvinguts.

nit-oscar

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Chirigota Gaudiniana

19-2-2017-20-2-58-1

Els protagonistes de l’article d’avui i l’esmorzar del Libiano

Ahir a la tarda, mentre seguia l’evolució de la conquesta del Carranza amb les tropes del General González i els seus soldats roig-i-negres, em vaig entretenir a repassar el facebook. És una prescripció del meu psicòleg. Em recomana distreure’m amb coses banals per evitar la tensió acumulada pel seguiment d’un partitit en directe com el de Cadis i que, de vegades, pot provocar algun datalbaix.

A la xarxa del Marc Zuckerberg em vaig trobar al Xavier Graset acomiadant-se del Reus Palace en l’última visita de l’il·lustre vila-secà al temple del cel·luloide reusenc. “Avui fem l’adéu al cine Reus Palace després de tants anys!!! Ja podem tenir èxit amb el Timecode als òscars si després no tenim sales d’exhibició” sentenciava el Graset amb un punt d’amargor. Precisament, una mica més avall, em vaig trobar a dos dels integrants del trident màgic del Timecode, el Daniel Villanueva i l’Arturo Méndiz. Estaven a l’aeroport de Barcelona esperant el vol cap a la glòria, és a dir, cap als Estats Units. “Let’s go” escrivia breument l’home del somriure permanent que d’aquí vuit dies, si guanya l’estatueta, encara el veurem ballant amb el Juanjo Giménez a l’escenari del Dolby Theatre de Los Ángeles com fan, amb tanta gràcia, els protagonistes del curt al pàrquing dels somnis.

Qui també regalava somriures al facebook èren alguns dels reusencs que dissabte van anar a la històrica manifestació solidària amb els refugiats que es va fer a Barcelona. És el cas de les republicanes Ester Alberich i Montserrat Flores a qui podíem veure acompanyades de l’Àngel Cortadellas, candidat d’ERC a les eleccions del 2011, aquelles que van canviar el món de Reus. Em va costara reconèixer al Cortadellas perquè fa segles que no el vec. És un d’aquells casos de polítics de primera línia que, de cop, desapareixen de la primera, de la segona i de la tercera línia ciutadana.

En canvi, qui està ressorgint de les cendres -i d’altres excessos inclassificables- és l’Ariel Santamaría, hiperactiu a les xarxes durant aquests últims mesos. Dissabte ens feia saber que acompanyat d’un altre prohom reusenc, l’Ignasi Basora, anàvem a fer el vermut al Bon Mar, santuari de les tapes del Món de Reus. Potser celebrava la referència que li dedicava, el mateix dia, el Diari de Tarragona arran de la sentència condemnatòria a l’Iñaki Urdangarín. I tot per aquella cèlebre samarreta que el Komando Avellana va pispar al palau Blaugrana en una malifeta retransmesa en directe per l’Enric Tricaz a Ràdio Reus.

Preciosament el Bon Mar és un dels llocs on habitualment els seus clients vibren amb les emocions del Reus Deportiu que, a l’hora de la meva inspecció, vivia la seva peculiar ”Chirigota Gaudiniana” com titulava el diari digital Los Otros 18 en la prèvia del partit.  En la històrica visita al Carranza, alguns periodistes locals van voler immortalitzar la seva estada al temple gadità. És el cas del Jordi Garcia de La Nova Ràdio, que es retratava des del capdamunt de la graderia del camp. En canvi el Marc Libiano del Diari, altrament conegut com el poeta del futbol, preferia una altra imatge indesxifrable per testimoniar el seu desplaçament a Cadis: la del seu saborós esmorzar a l’hotel. Hi ha coses absolutament inexplicables.

Però enmig de la contemplació d’aquestes imatges senzilles i tendres, a la fi es va acabar el partit del Reus amb un empat que té regust de victòria atenent la transcendència d’aquesta primera visita al Carranza. Un partit que per Gadegània, usuari de twitter avesat a comentar les retransmissions de La Nova, permetia un curiosa equivalència de passat i present entre històrics d’ambdós clubs: el Mágico Díaz i el Ramon Folch. No li falta raó a l’inquiet Gadegània. Que per molts anys la màgia del petit dels Folch ens continuï acompanyant en aquestes apassionants tardes de futbol de chirigota gaudiniana.

19-2-2017-20-2-30-1

Màgico Díaz del Càdis i Màgic Folch del Reus (Gadegània/Twitter)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Del General Plim al Peret Ganxet

general-plim

Els ReusMen del Pedro Marchan (Reus Digitial)

Això del Món de Reus es tan sorprenent que tot sovint llegeixo notícies que em semblen increïbles. Em va passar ahir al vespre tot fullejant electrònicament el Reus Digital. El periodista alternatiu, el Marc Busquets, ens descobria l’existència a la ciutat d’una extraordinària fornada de superherois. I no parlava pas del Panarra Volador, del Daniel Meravelles Villanueva o del gran Fito Luri que podríem incloure’ls en aquesta classificació atenent els seus mèrits extraordinaris.  Busquets es referia a personatges de còmic, com el Batman o el Superman. Però amb DO Reus. #Aspactaculà.

La gènesi d’aquesta sèrie de ficció ha estat cosa del dibuixant Pedro Marchan que ha volgut situar la ciutat al nivell de les cèlebres Gotham o Metròpolis. L’objectiu, segons explica Busquets, és el “d’omplir un buit cultural i divertir-se” i d’aquí han sorgit els ReusMen, “una colla de personatges units per la seva estima als ciutadans ganxets i la voluntat de fer regnar la pau i la justícia.” Personatges com el General Plim, “una mena de Capità Amèrica, el més llest i el més hàbil” explica el pare de la criatura, que també descobreix alguns dels seus acompanyants, com la Doctora Fortuny o l’Àliga. “Suposo que busco tot tipus de vies creatives per poder-me expressar, sempre amb un component reusenc”, afirma Marchan que també ens descobreix la seva vessant cinematogràfica cultivada a l’ECIR, el laboratori prodigiós del Daniel Villanueva. Això explica moltes coses.

Però després de llegir la notícia al Reus Digital, i mentre paia la sobtada irrupció dels ReusMen, que ben aviat podrem veure en una webcòmic, al Reus Diari em vaig trobar una altra notícia vinculada a un històric personatge de ficció genuïnament reusenc. En aquest cas, però, la informació era molt menys agraïda. El digital de la Bèstia alertava dels desperfectes que havia patit la font del Peret Ganxet, situada just al darrere del Santuari de Misericòrdia. De fet la font no raja perquè fins i tot ha desaparegut l’aixeta. Els veïns de la zona ho han denunciat.

Com he explicat en diverses ocasions, el Peret Ganxet fou un personatge ideat per Josep Maria Guix, que va dibuixar el Romà Bonet Bon i al que el Ramon Ferran li va dedicar l’escultura. El cercle em va tancar el meu pare , l’any 1960, creant la sardana que porta el seu nom i que ha esdevingut l’himne sardanista de la ciutat. Avui el Peret Ganxet té un capgròs, impulsat per la Jove Cambra, i un còmic original de la Carme Bigorra i la Maria Josep Salvadó, amb dibuixos del Marc Díez, del que ben aviat en tornarem a tenir notícies.

Ara fa onze anys amb el Ramon Ferran, i a recer dels càlids micròfons de Ràdio Reus, vam idear una campanya per aconseguir situar la imatge del Peret Ganxet en un espai públic. Més d’un miler de ciutadans van comprar el carnet de la campanya al preu d’un euro. Per tant l’escultura és fruit de la donació d’una àmplia representació ciutadana. Aconseguit l’objectiu, amb el Ramon vam suggerir a l’Ajuntament de situar l’escultura a tocar del Santuari. I es va triar l’emplaçament actual perquè, a curt termini, estava previst reordenar urbanísticament l’entorn. Això hauria permès que la imatge i la font quedessin plenament integrades a la zona.

La crisi, però, va comportar la paralització d’aquest projecte urbanístic i la font ha quedat, finalment, enclotada als darreres del Santuari en un indret idoni perquè els vàndals facin de les seves amb total impunitat. Per això seria bo que l’Ajuntament es plantegés un trasllat de l’escultura a un lloc més visible de la plaça del Santuari el que permetria salvaguardar-la dels actes vandàlics i, també, integrar-la molt més en l’imaginari de la ciutat. El Peret Ganxet, petit i dret però gran i gegant com no n’hi cap més, és també un dels herois del Món de Reus. I segurament mereix una altre emplaçament.

imatge-de-la-font

La font sense font del Peret Ganxet (Reus Diari)

Publicat dins de El Món de Reus | 3 comentaris

Pokers, amb tu sóc jo

Durant les últimes hores he quedat perplex amb la polèmica que ha generat l’Operación Eurovisión, l’espai de TVE que va servir per triar al representant de la cadena estatal al proper festival de la cançó del vell continent. El repàs a les imatges del programa, emès dissabte a la nit, són esfereïdores: el públic insultant al guanyador, aquest regalant una autèntica botifarra de pagès al respectable, un dels membres del jurat agredit, un presentador desbordat per la situació i, fins i tot, instruments que desapareixen a la dimensió desconeguda. Tan insòlit com vergonyós. Una de les poques coses que es van poder salvar d’aquell desmanec televisiu va ser l’actuació de la nostra Maika que novament va situar el nom de Reus en un lloc digníssim. S’imaginen que arriba a guanyar i va a Eurovisió? Només hagués faltat això en l’any dels Oscars més ganxets. Jo, de la Maika, hauria portat al Daniel Villanueva, l’home talismà, fent els coros. El Timecode de l’actuació hagués estat #Aspactaculà.

Però per sort  al Món de Reus, la ciutat on fins i tot els porters d’hoquei toquen la guitarra portuguesa en concerts memorables, fem les coses d’una altra manera. Ens ho van demostrar els amics del Pub Drums que divendres van fer la finalíssima de la Veu del Camp, una mena d’Operación Triunfo intercomarcal per triar al millor intèrpret de les nostres comarques. A diferència del despropòsit de TVE, a l’històric establiment del carrer Eduard Toda l’harmonia va imperar entre els participants com explica l’acurada crònica del Reus Diari. Al final el guanyador va ser un arquitecte tarragoní, l’Albert Burrut, que toca el piano, la guitarra acústica, la guitarra elèctrica i l’harmònica. Un autèntic home orquestra.

A la mateixa hora que naixia una estrella al Drums, a l’altra costat de la ciutat, al camí de l’Aleixar, la constel·lació musical del Món de Reus s’il·luminava amb els Pokers fent les delícies dels seus seguidors a l’escenari de Lo Submarino. Els Beatles de Reus, com els va batejar el Diari de Tarragona en la prèvia del concert, van obsequiar als assistents amb l’estrena del videoclip oficial del seu tema AMB TU SÓC JO. En aquesta ocasió la banda de les armilles quadriculades han realitzat una autèntic trencaclosques visual utilitzant una fórmula ben divertida: amb selfies dels seus seguidors cantant la cançó. Seguidors com els Baiges petits que s’han convertit en uns incondicionals del grup reusenc.

Després de veure el resultat final, només queda felicitar a l’Emili Llamas i companyia per continuar delectant al personal amb el seu pop-rock amb DO Reus. Una nova demostració que la música, a la nostra ciutat, viu un moment tant o més dolç que el Plim. Que la dolçor del Plim, volia dir. Què hi farem.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Visca el Fitolurisme!

20170212_194820

teatre

El Fito i els seus músics extraordinaris i el public entregat (JBG i Isidre Puig)


El 18 de gener de 2015 vaig assistir a un dels concerts més impactants de la història musical del Món de Reus. Aquell dia el Fito Luri pujava a l’escenari del Bartrina, envoltat de bons amics, per enregistrar en directe el seu disc Reus, La Mussara, Cassiopea. D’aquesta manera el cantautor complia un dels seus somnis després dels greus problemes de salut que havia superat mesos abans. I la resposta de la gent va ser extraordinària, amb un públic entregat que va saber reconèixer amb un aplaudiment sincer el coratge, la decisió i la inspiració del músic de la màxima sensibilitat.

Ahir, just a l’acabar el concert de presentació de l’últim CD del Fito, els Planetes Càlids, es va repetir la mateixa reacció dels assistents. El públic dempeus, picant de mans de manera entusiasta per agrair aquella estona deliciosa que havíem compartit al Bartrina. En aquest moment vaig recordar al Miquel Salvadó, el pare del bateria titular del Fito, el gran Jordi Salvadó. Sortint de l’actuació del 2015, el Miquel em va dir que feia temps que no s’aplaudia tant a l’acabar un concert a la ciutat. “Des de les actuacions de Raphael, Tom Jones o Paco de Lucía al Reus Deportiu, o del Lluís Llach o l’Orfeó Català al Fortuny, que no s’havia vist res semblant” m’explicava fent gala d’una memòria realment prodigiosa. Mirant al sostre del Bartrina, que ahir oferia una insòlita lluminositat blavenca pròpia dels planetes càlids, em va semblar veure al Miquel aplaudint des del cel, amb l’Amenós al costat, captivats novament per la música i la inspiració del Fito. Són aquests petits miracles que només passen al Món de Reus.

Perquè si una cosa sap fer el nostre protagonista, a més d’interpretar i compondre com els àngels, és comunicar. I fer-ho d’una manera delicada, planera, sense cap artifici superficial. Les seves cançons són històries viscudes que et contagien per la seva enorme quotidianitat, convertint a persones normals en autèntics herois. I això és, precisament, el que les fa excepcionals.

Històries com la de la infermera Fina, la senyoreta Esperança de l’Habitació 21, que ahir va poder veure en directe com el seu pacient de cures Intensives li dedicava una cançó amb tota la intensitat. O l’Amor secret, inspirat en un text que es va llegir durant el funeral del recordat Joan Marc Salvat. O el Joan de Cal Sastre dedicat a l’amic que s’enfronta a les envestides de la vida. O la Llavor de baobab, evocant a la seva filla Ariadna. O el Trobarem, un cant a la vida amb tota la seva immensitat. O els Horitzons Despentinats del que, per cert, en recomano visionar el videoclip creat pels artistes d’Acid Factory.

I totes les cançons interpretades amb el millor acompanyament. El Fito sap envoltar-se de bons músics. I amb tots ells estableix una complicitat especial, molt càlida, pròpia del seu sistema planetari, que també contagia a l’auditori. És el cas del David Melgar i l’Albert Domingo. I també del Ramon Ubasart, mantenint el tipus fins el dia del concert malgrat les circumstàncies. I el dandi Xavier Pié, “la música feta persona” com ell mateix el va definir. O les col·laboracions del Pedro Henriques a la guitarra portuguesa, el porter del Reus d’hoquei que va demostrar la mateixa agilitat fent els acords de Copes de vi que aturant les canonades dels rivals a la porteria roig-i-negre. O la inspirada aportació del Guillem Anguera, el mag de l’acordió diatònic (per cert, amb un CD a punt d’estrenar, amb magnífiques imatges de la Meritxell Perpiñà, que promet i molt). O la Montse Llussà i la Júlia Cassadó, que han regalat les seves veus per fer possible un disc que ha tingut en l’Enric Granollers al millor tècnic de so possible, com bé saben els músics del Món de Reus.

Un concert del Fito no s’entendria sense la seva vessant solidària i reivindicativa. En aquest sentit va tenir paraules de reconeixement pel Club de Tennis Taula Els Ganxets, a qui ha destinat l’excedent recaptat al micromecenatge del disc. També per Reus Refugi, la plataforma que treballa incansablement per crear consciència social sobre la crisi de les persones refugiades i promoure la pau i la convivència a casa nostra. I finalment per la sanitat pública d’aquest país i els seus professionals, per qui va demanar més mitjans.

I a l’acabar, el berenar, gentilesa –com no!- del gran Xavier Pàmies del Forn Sistaré, servit al hall del teatre on es podien veure les inspirades creacions de la il·lustradora Maria Josep Ginovart, contrapunt artístic a la magnífica edició del CD. I tot regat amb l’indispensable Vermut Miró que una vegada més ha fet costat al cantautor. M’ho va dir en una ocasió el gerent de l’empresa, el Carles Prats: “El Fito sempre ens acaba donant molt més del que ens demana. El retorn és infinitament superior al nostre esforç”. En concerts com els d’ahir pots corroborar perfectament aquesta evidència.

I com ja va passar ara fa dos anys, un dels fets que demostra l’excepcionalitat del concert del Fito Luri és la reacció entusiasta, a la xarxa, dels músics i el públic. Avui hem viatjat als “PLANETES CÀLIDS” i ara mateix només puc dir una cosa: GRÀCIES” escrivia el Xavier Pié. “Una vegada més la música em fa regals. Un ha estat col·laborar en el disc “Planetes càlids” del Fito Luri. L’altre haver pogut viure i participar en directe del concert de presentació al Teatre Bartrina amb grans músics i excepcionals persones. Gràcies Fito per comptar amb mi i el meu acordió!” apuntava el Guillem Anguera. “Volem fer-te arribar el nostre més gran agraïment pel teu gest, per les teves paraules dirigides al nostre club tant a les xarxes com avui al Bartrina , en definitiva, per ser com ets i actuar com ambaixador d’aquest petit i modest club nostre.” escrivia el Joan Carles Virgili, president del CTT Els Ganxets. “Música i lletres que t’arriben” destacava el Germà López descobrint-se davant la màgia del cantant. “Amb totes les emocions a flor de pell. Com sempre, no es troben paraules per descriure el concert” confessava l’Isidre Puig que ens regalava, com acostuma a fer, un reportatge fotogràfic excepcional. “La qualitat i bonhomia que demostres tu i la teva banda surt per tots costats” deia el Fernando Julian. “Emoció pura escoltant Habitació 21” escrivia la Riera Vilà. “Un concert magnífic, inoblidable!” exclamava la Maria Adzerias.

“L’escenari irradia solidaritat amb Fito Luri. Per una música conscient, els Planetes Càlids!” reivindicava el Xifré Ramos de Reus Refugi. “Avui ha estat una tarda inoblidable poder disfrutar al Bartrina (…) sensual, emocionant, deliciós, profund i amb l’acompanyament d’uns músics increïbles” escrivia el Panarra Volador. “Fantàstic el concert del Fito Luri a la presentació del seu nou disc PLANETES CÀLIDS. Un plaer poder gaudir de les seves lletres” destacava la Lourdes Domènch, la Carol Burnett del Món de Reus. “Moltes gràcies, Fito, per aquest extraordinari regal ple de calidesa. Ets molt gran!!” apuntava el Ramon Aladern vestit amb la samarreta oficial dels Planetes Càlids. “Al concert 2.600 amb Fito Luri” certificava el gran Jordi Sugranyes, que havia buscat una actuació rodona per un enregistrament rodó del seu ingent arxiu. “Delicat, sensible, agraït, reusenc, amb cançons íntimes i de proximitat. Val la pena escoltar-lo, “tancant els ulls per veure-ho tot” ens descobria l’Arnau Pérez de Tudela. Curiosament el mateix Fito  també aprofitava la xarxa per fer un agraïment que havia quedat al calaix: a la gent del Bartrina, sempre disposats a col·laborar i ajudar. I també hi deia la seva l’Esther Prats:  Nois, us podria dir moltes coses, però només us en dic una: GRÀCIES!!!”. Precisament l’Esther havia penjat, abans del concert, una altra piulada acompanyant una foto amb la seva mare i la seva filla, la Júlia Cassadó, que ha posat veu a Lluna de sal. Al peu de la imatge destacava el valor intergeneracional de la música del cantautor de Cassiopea apuntant que “El Fitolurisme no té edat”.

Precisament manllevo aquesta nova expressió que incorporo, a partir d’avui mateix, al diccionari terminològic d’aquest blog. Després d’allò d’ahir, i de tantes i tantes coses que ens ha regalat el Fito i la seva lliga de músics extraordinaris durant tants anys, benvingut sigui -avui i sempre- el Fitolurisme que és sinònim de benestar i de confort emocional, el millor bàlsam per l’ànima i l’esperit, a través de la música. Escoltant-lo et passen tots les mals i et reconcilies amb la humanitat.  No sabem la sort que tenim, els del Món de Reus, de comptar amb músics com el Fito Luri. Que per molts anys el puguem gaudir tombant pels planetes càlids i més enllà. Visca el Fitolurisme!

fitolurisme

L’Esther Prats i família reivindicant el Fitolurisme (facebook)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ovnis i estrelles al Món de Reus

estrella-ovni

El donut en forma d’estrella (Vicenta Quílez / Diari de Tarragona)

Durant aquestes últimes hores el Món de Reus viu submergit en la dimensió desconeguda. Poc després del fenomen paranormal de la desaparició i posterior albirament del tricicle del panarra volador, Gras III informava a l’edició digital del Diari de Tarragona de la presumpta aparició, dimecres a la nit,  d’un ovni pels voltants del Santuari de Misericòrdia. “Potser era el llum del meu tricicle” apuntava al Xavier Pàmies del Forn Sistaré fent d’ufòleg d’anar per casa. Es devia pensar que el tricicle el va sostreure l’ET. Però al voltant de l’Ovni, Gras III recollia l’impactant testimoni de la Vicenta Quílez, la reusenca que havia vist el fenomen. “Era com una gran círculo en forma de dònut y emetia destellos de luz” explicava la senyora. Ves a saber. Potser el dònut era del Forn Sistaré. En tot cas la hipòtesi que ara mateix escarteja la policia local, que la mateixa nit va desplaçar dues patrulles al Santuari per analitzar el prodigi, és que es podria tractar d’una estrella. En forma de dònut, naturalment. Sobre el fenòmen també en parla la Laia Solanellas al Reus Diari en el seu article Reus Paranormal on apunta alguna hipòtesi en forma de Pluma. Ja ens entenem.

Però parlant d’estrelles, aquest cap de setmana al Món de Reus tindrem l’oportunitat de gaudir d’alguns dels referents de l’univers musical del món de Reus. No fa gaires dies La Vanguardia publicava un article destacant que Barcelona ja no és el centre neuràlgic de la música d’aquest país, posant en valor els intèrprets d’algunes ciutats catalanes. D’aquestes, Reus s’erigeix com un dels referents artístics on destaquen alguns dels intèrprets més brillants. És el cas dels Pokers, que veurem avui mateix a la sala Lo Submarino en un concert que té premi: descobrir el curiós videoclip que han elaborat de la seva cançó “Amb tu sóc jo”.  Diumenge serà el torn del Fito Luri amb un recital al Bartrina que promet ser memorable i que servirà per presentar el seu CD “Planetes Càlids”. I a la xarxa durant aquestes últimes hores hem pogut gaudir de la presentació d’un dels temes de l’últim disc del Miquel Vilella que ha estrenat en exclusiva el Diari Ara. És el ‘Tot meu’, avançament del seu segon disc, “La línia Màgica”, i que podeu escoltar en aquest enllaç.

Però més enllà de la vessant musical del Miquel, avui voldria posar en valor la seva literatura, concretament la que ens regala en el seu article “Llàgrimes Seques” publicat al ReusDiari.cat. Un text deliciós per aquells que estimen la ciutat i que presumeixen de RTV. En recomano, i molt, la seva lectura.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Que bonic que és viure al Reus del Forn Sistaré

El Xavier Pàmies del Forn Sistaré després d'haver recuperat el cèlebre Tricicle

El Xavier Pàmies del Forn Sistaré després d’haver recuperat el cèlebre Tricicle

Fa 25 anys que va morir a Califòrnia el director de cinema Fran Kapra. Nascut a Sicília, va fer cap als Estats Units on va desenvolupar una brillant carrera cinematogràfica, excel·lint amb les seves popularíssimes pel·lícules on predicava impecables valors humanitaris, socials i morals. Qui no recorda “Que bonic que és viure” amb el Henry Travers convertit en un àngel de segona categoria que toca el cel -i mai tan ben dit- després de salvar a un desesperat James Stewart.

Tot això ho explico després de conèixer la increïble història que hem viscut aquest matí al Món de Reus i que -n’estic segur- hauria comprat el Frank Kapra per alguna de les seves dolces pel·lícules. Tot ha començat a primera hora quan el Xavier Pàmies del Forn Sistaré ha comunicat, al seu facebook, un notícia impactant: “Amics i ciutadans de Reus, m’han ROBAT EL TRICICLE del magatzem, estic consternat i molt enfadat…!!”. Al llegir-ho, m´he quedat esgarrifat. Atenent l’omnipresència del tricicle a l’imaginari reusenc, això és ben bé tan gros com si al General Prim li robessin el cavall. “Si el veieu, comuniqueu-ho a les autoritats o a mi mateix….!!! GRÀCIES AMICS…!!!” ha escrit el bon jan del Xavier traient foc pels queixals.

Però tan bon punt s’ha publicat l’anunci, s’ha produït un autèntic tsunami de solidaritat vers el panarra volador. Com a mostra les més de cinc-centes (500!) comparticions del missatge de socors. Una xifra que és una autèntica bestiesa. També s’han enfilat fins a les dues-centes cinquanta les reaccions dels seus amics, amb més de seixanta comentaris. “Benvingut al Club, el miracle és que al matí no ens hagin robat els calçotets” apuntava irònicament el Lluís Salvat. “Qui l’ha robat no sap el què ha fet!!!!!” advertia la Dolors Busquets de Cal Niepce. “Tranquil, que ja ho sap tot el Mercat” apuntava el Josep Maria Cartanyà, històric paradista del Mercat Central. “ATENCIÓ: A l’amic Xavier Pàmies Sistaré li han robat un dels símbols de Reus! Vigileu! L’hem de trobar entre tots!” bramava el Bartolomé Pluma. Fins i tot Mossèn Pere Dalmau, el rector de Sant Joan, hi deia la seva amb un lacònic: “El mal, de vegades, és incomprensible”.

Però enmig del plany solidari del comú del poble, cap a les onze del matí el mateix Xavier Pàmies ha enviat un missatge esperançador:  “M’acaben de dir que ahir a la tarda estava en un ferroveller de darrera la Big-Drum….!!! A veure si encara hi és, si algú està a prop que faci guàrdia….!!! Ara anem cap allà…!!!” ha apuntat el panarra volador a qui he imaginat dalt de la seva camioneta baixant cap al pavelló olímpic, a la velocitat de la llum, amb una sirena en forma de pa de pagès.

Finalment, minuts després, s’ha produït el feliç desenllaç que hauria signat el mateix Frank Kapra: el Xavier ha penjat la foto que encapçala aquest article amb un enunciat realment emocionant. “Amics i companys, conciutadans de Reus….!!!! L’hem trobat….!!!! Sóc més feliç que un anís….!!!! Moltíssimes gràcies a tots, sense valtrus segurament no l’haguéssim trobat…!!!! Sou molt grans…!!!”. Un anunci que ha generat una riuada de reaccions, comparticions i comentaris. D’aquests, un del ciutadà honrat que ha estat determinant per localitzar el vehicle, el Manolo Díaz Gordillo: “Ha sido casualidad. Ayer pasé por la puerta y la vi dentro de la chatarreria y me llamó la atención. Hoy lo he visto en facebook y he llamado para avisarles. Me alegro que aún estuviera allí” apuntava el Manolo, convertit en l’àngel d’aquesta bonica història que també s’ha deixat anar amb una gracieta: “Se me ha pasado por la cabeza pedir rescate. Jajaja.” El Xavi, eufòric, l’ha contestat amb un castellà de la Meseta: “Muchísimas gracias Manolo, tu ayuda, ha sido decisiva…!!! Allí lo hemos encontrado, en la misma puerta de la xatarreria…!!!” Aquest “xatarreria” escrit així, amb ix, és genial, un catanyol de “pura cepa”.

Però bromes a banda, voldria posar l’accent en una evidència que ens demostra el cas que ens ocupa. És el que en diríem la lliçó del robatori del tricicle del Panarra Volador. La història ha servit per constatar l’enorme simpatia que desperten els integrants de la Família Pàmies i tots els seus col·laboradors del Forn Sistaré, sempre disposats a col·laborar amb generositat i entusiasme en benefici de la gent que els envolta. Ells, sempre tan senzills i treballadors, avui hauran comprovat que són de les famílies més riques de la ciutat. Riques d’una cosa que no es compra mai amb diners, com és l’afecte i la consideració dels teus convilatans. I això, amics del Món de Reus, no té preu.

L’escena final de “Que bonic que és viure” que vindria a ser el que ha viscut avui el Xavier Pàmies al recuperar el tricicle.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari