(Re) Fundació? Sí gràcies

Un dels equips de la Fundació defensant la samarreta roig-i-negra (Fundació Futbol Base Reus)

No fa gaire el pare d’un dels millors jugadors de la història del CF Reus Deportiu em va confessar que quan circulava per davant de l’estadi municipal no podia evitar vessar alguna llàgrima furtiva. Era el sentiment que li generava pensar que mai més podria reviure les emocions del seu equip, el roig-i-negre, sobre la gespa. Aquesta és una reacció que molts compartim. Perquè, en essència, la filiació a un club és un sentiment que gairebé sempre hem alimentat al costat de les persones que més estimem. En el meu cas gràcies al meu pare, l’autor -juntament amb el periodista Francesc Buqueras- del primer himne del Reus que es va estrenar coincidint amb la inauguració del camp nou, l’any 1977. Abans ja m’havia portat al vell estadi del carrer Gaudí. I a l’actual terreny de joc  vam abraçar-nos celebrant el primer ascens a Segona B del que enguany es compleix el 40è aniversari i que l’Ajuntament espero sàpiga recordar homenatjant a aquell inoblidable equip liderat per Juncosa, Masqué i companyia.

Sincerament, és indignant el que ha passat amb el Reus Deportiu de futbol. I també amb Reus. Perquè, ens agradi o no, l’impacte que té el món del futbol ha arrossegat el nom de la ciutat pel pedregar. I per això és doblement indignant que un dels principals responsables d’aquesta immundícia pretengui ser ara  president del Barça. Però, això què és? En quin país vivim? Després de contribuir decididament a la desaparició del Reus, no hauria d’haver estat inhabilitat de per vida com a dirigent esportiu?

Ara, no ens enganyem. Aquesta situació tristíssima que ens toca viure posa al descobert, també, que els del sud d’aquest país som ciutadans de tercera. S’imaginen que un de Reus fa desaparèixer el Girona o, fins i tot, al totpoderós Barça? N’estic segur que l’engarjolarien per sempre més. I aquí liquiden el Reus, amb més de 100 anys d’història, i no passa absolutament res. Ells que s’omplen la boca parlant de valors, perquè ens han fet tant de mal als de Reus? Tan poc importem?

Però ja no em vull llepar més les ferides entre d’altres coses perquè ja ho deia l’himne del meu pare: “El Club té nom de Deportiu, i perdent o guanyant, enlaira el vol”. D’això es tracta. D’enlairar el vol, de recuperar l’essència, de posar Reus i el Reus allà on es mereix. I per això tot el meu suport entusiasta a la Fundació del Reus Deportiu, amb els dos Xavis -Castro i Guix- al capdavant. La Fundació ha de ser l’eix de la refundació del nostre club. Perquè això només ho arreglem a Reus amb gent de Reus. A la resta de salvadors de la pàtria vinguts de fora ja els hi podem tancar La Porta als nassos. Tant de bo ho haguéssim fet abans.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’exemple d’El Barato al Sense Ficció

L’Anna i el Josep Maria Casas d’El Barato al Sense Ficció de TV3

“La cohesió social de qualsevol ciutat va lligada, necessàriament, a la realitat del seu teixit comercial.” La frase, d’una evidència palmària, la va pronunciar ahir un dels botiguers que va participar en el reportatge emès pel Sense Ficció de TV3 sobre el comerç del nostre país. L’asseveració és catedralícia. El Món de Reus no s’explicaria sense la importància del seu comerç, que és sinònim de relació, de vincle, de tracte. I, per tant, cabdal per definir les relacions humanes. Sense comerç, Reus no existiria. Curt i ras.

En relació al reportatge, he de confessar que vaig començar a veure’l amb certa indisposició atenent el títol (clarament sensacionalista) que havien triat els seus autors per (suposo) cridar l’atenció del potencial espectador. Aquest “Adéu a les botigues?” amb el que s’anunciava subratllava el pessimisme recalcitrant amb el que, sovint, es tracten les qüestions vinculades al comerç de proximitat en aquest racó de món. Manllevo les paraules que, en un grup de whatsapp genuïnament reusenc, compartia l’estimada Marta Magrinyà al voltant de la presumpta orientació del programa: “En comptes de l’enfocament “nosaltres encara tenim un comerç que d’altres matarien per tenir i liderem el futur que volem i necessitem” sempre la melodia de fons de la resignació i la grisor tan nostrada dels perdedors.” Al llegir-ho em vaig aixecar de la cadira per aplaudir enèrgicament la sentència de l’escriptora de capçalera del Món de Reus. Quanta veritat.

Dit això, i malgrat que el to general del programa, en molts casos, semblava la Funció de l’Agonia del Divendres Sant, és ben cert que l’apunt dedicat al Món de Reus va ser extraordinari. Amb bon criteri els realitzadors del programa van fer cap a El Barato, establiment que fins i tot ha merescut un dels temes del CANÇONS RTV de l’Ariel Santamaría gràcies a la seva impecable trajectòria que s’explica pel bon fer dels seus propietaris.

Doncs bé, amb diferència fou la botiga del reportatge que es va veure més plena de clients. Amb una vitalitat, amb un color, amb un frenesí comercial que ja voldríem molts dels establiments protagonistes del reportatge. I en el moment de recollir el testimoni dels seus responsables, vam poder escoltar la millor intervenció, la que convida més a l’optimisme per liderar, com deia la Magrinyà, el futur que volem. Em refereixo a l’Anna Casas, la filla del Josep Maria i la Vanessa, la néta de la grandíssima Misericòrdia Rué, que va fer una declaració formidable, evocant a la besàvia centenària que, gairebé fins el darrer dia, va baixar a la botiga perquè no podia viure sense aquesta vivència quotidiana rere el taulell, amb aquest enriquiment personal que suposa el vincle amb uns clients que, en molts casos, acaben sent veritables amics.

El testimoni de l’Anna, acompanyat del seu pare, el Josep Maria Casas, visiblement emocionat a l’escoltar-la, és el que a molts ens fa mantenir l’esperança i el desig que el comerç de Reus, l’autèntic, el genuí, no morirà mai. Perquè de botigues com El Barato i de famílies com els Casas Molner, abnegades a fer de Reus l’autèntica capital comercial del sud del país, n’hi ha una colla. I perquè, com insinuava abans, sense comerç a REUS li sobraria una lletra i ja no ens quedaria RES a què agafar-nos per estimar la nostra ciutat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Les Cançons RTV de l’Ariel Santamaría

Un dels darrers capítols de La Lucha de Bartolo, el blog que escrivia periòdicament el malaguanyat Bartolomé Pluma per compartir el seu coratjós desafiament a la malaltia, el va dedicar a l’Ariel Santamaría a propòsit de la difusió de les cèlebres portades del seu darrer disc, el CANÇONS RTV. Unes portades on també hi apareix el mateix Pluma que treu el cap -i mai tan ben dit- al costat de l’estimadíssima Sílvia Sagalà i just per sobre del meu pare, el Josep Maria Baiges i Jansà, a qui l’Ariel sempre ha recordat de manera entranyable.

El Bartolo, en el seu escrit, descriu al cantant Juantxi com l’Elvis de Reus i afirma, amb molta raó, que la immensa personalitat de l’artista permetria dedicar-li un blog sencer. Ara bé, també subratlla quina és la qualitat més important que -sovint- queda oculta darrere la grandiositat (física i de tota manera) del personatge, la seva immensa bonhomia.

No puc estar més d’acord amb el que va escriure el nostre enyorat fotògraf dels Premis Amenós. L’Ariel és un bon home, entusiasta i generós amb tothom. I més quan es tracta de posar en valor la ciutat. Només així s’explica el sensacional homenatge que ha volgut retre a la seva gent amb les quaranta-dues cançons que ha dedicat a la fauna i a la flora local. El CANÇONS RTV constitueix una autèntica declaració d’amor a la seva Reddis natal. Una manera de posar un somriure a la nostra pandèmica existència. I per això el mateix Bartolo va voler impregnar el seu blog amb la música -i les portades- de l’Ariel.

Aquest dilluns el cantant Juantxi ha presentat el CANÇONS RTV a la Llotja de Reus. Ho ha fet acompanyat de la seva banda de músics extraordinaris -encapçalada pel Jordi Salvadó i el Xavi Canyisà- i d’algunes de les persones que han estat determinants per fer el disc. Tots, per cert, de “Reus Reus”. Des del Jordi Romero, autor d’unes portades icòniques que passaran a la història del disseny local, als germans Alex i Antoni Zaragoza que cadascú amb el seu art -el primer, musical,  i el segon, fotogràfic- han estat cabdals per fer possible l’enregistrament. També dels convilatans que han inspirat temes del doble CD com l’escriptora Marta Magrinyà o el Panarra Volador, el Xavier Pàmies. Ambdós van coincidir al subratllar, de manera ben especial, l’excepcionalitat del personatge que només es pot entendre per les peculiars circumstàncies del Món de Reus on tot, absolutament tot, és possible. I també els Jordis -els de l’Ariel-, el Garcia i el Sugranyes, periodistes que han estat indispensables per configurar mediàticament al cantautor.

En definitiva, un disc que tot RTV ha de tenir a casa per posar una mica d’humor i d’amor a una ciutat que necessita -més que mai- d’impactes en positiu que ajudin a pujar la nostra autoestima. Per això des del Món de Reus sortejarem cinc unitats d’aquest doble disc, amb dedicatòria inclosa del propi cantant, entre totes i tots els que a twitter, a facebook o a Instagram feu un m’agrada a la publicació d’aquest article. Per nosaltres, pels RTV, no quedarà.

Vinga, Fot-li que (el disc i l’Ariel) són de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La connexió dels Koeman

Gerard Alcover i Emili Llamas en la seva nova etapa a KOEMAN

Gerard Alcover i Emili Llamas en la seva nova etapa a KOEMAN

L’admiradíssima Anna-Priscila Magriñà ens va descobrir, en un llibre imperdible, que Tot està connectat. I el Món de Reus no és l’excepció. Aquests darrers dies he viscut algunes circumstàncies molt reveladores gràcies a tot un seguit de coincidències que posen de manifest que el nostre Món, el de Reus, és un mocador. I no pas brut, sinó net i planxat.

Anem per parts. Durant el cap de setmana, revisant la programació enllaunada de Canal Reus, vaig descobrir l’actuació dels Koeman al Va com Va de la vallenca colossal, la Marta Farré, on hi col·labora l’històric David Fernández. Poca broma. El David continua engrandint la seva llegenda televisiva sent l’únic presentador que es manté davant les càmeres de l’emissora des del primer dia. Un rècord que ja frega els 23 anys de presència televisiva. Realment s’està convertint en el Jordi Hurtado del Món de Reus.

Però tornem al punt de partida, els Koeman. Per si l’amable lector/a no situa al grup en qüestió, es tracta de la formació musical que han creat dos dels integrants dels mítics Pokers que, ja dissolts, han decidit continuar  la seva carrera musical formant parella. Es tracta de l’Emili Llamas i el Gerard Alcover. Amb una estètica allunyada dels seixanters Pokers, amb una indumentària molt acolorida, aquest dues meravelles ens va descobrir el seu Formentera, un altre dels temes inclosos en el seu primer llarga durada. Sorprèn el ritme de la melodia, una bossa nova que forma part d’aquest pop feliç amb el que ara delecten a la seva cohort de fidels seguidors.

Curiosament, i mentre escoltava aquest Formentera, m’arribava a les mans l’esperadíssim disc de l’Ariel Santamaría, el Cançons RTV. En parlarem aquesta propera setmana ja que el disc es presenta, als mitjans de comunicació, demà dilluns. Tot just els Koeman també col·laboren en una de les cançons del rei Juantxi, una genial Reus Mediterrani on -aquí sí- recuperen el ritme dels Pokers, convertint-se en l’autèntica recreació dels Beach Boys amb regust ganxet. La cançó és sensacional, i la interpretació dels Koeman, extraordinària.

A casa aquest Reus Mediterrani s’ha convertit en la banda sonora del cap de setmana. I qui l’ha ballada amb estrèpit és el Baiges (més) petit, l’Abel que -atenció- és alumne de l’Emili Llamas a l’Institut Domènech i Montaner. Ja és tenir sort que la llengua catalana -matèria que imparteix el mestre-músic- pugui ensenyar-te-la algú capaç de dibuixar, en els seus alumnes, la mateixa felicitat amb la que impregna el seu pop musical.

I finalment, en aquesta connectadissima realitat on visc instal·lat una darrera referència a l’altra mitja taronja dels Koeman, el Gerard Alcover. La primera vegada que el vaig veure no va ser dalt d’un escenari, sinó darrere d’una taula electoral, la de la consulta per la independència del 9N de 2014. I saben amb qui compartia mesa? Amb el malaguanyat Bartolomé Pluma, que tot just ens ha deixat aquesta mateixa setmana.

Com deia el principi, Tot està connectat. O, millor dit, parlant del Món de Reus, connectadíssim. Vet-ho aquí.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

No surrender, Bartolo

El Bartolo lliurant, a la darrera edició dels Premis Amenós als que més Enganxen, el guardó al seu estimat Joan Pere Ferran.

Escric aquestes línies sota l’impacte de la notícia que ha transcendit fa poques hores. A mitja tarda he rebut missatges i trucades per confirmar si era cert que el Bartolomé Pluma, el nostre Bartolo del Món de Reus, havia mort. Ha estat el Jordi Salvadó, en un àudio corprenedor on citava a l’estimadíssima Isabel Moreno, el primer que m’ho ha fet saber. I a partir d’aquí ja ha estat una successió infinita de testimonis que, en tots els casos, tenien un fet coincident: la immensa tristor per la pèrdua d’un ésser excepcional.

De vegades han de venir de fora per fer-nos veure que el nostre Món, el de Reus, és meravellós. El Bartolo era andalús,  de Calañas. Però al final va exercir de ganxet convençut. Ell, millor que ningú, va fer-nos veure que l’autèntic actiu de la ciutat és la seva gent. Implicat en mil i una batalles, va ser capaç de demostrar que, malgrat la seva mala salut de ferro, era el primer en comprometre’s per aconseguir fer, de la seva ciutat i del seu país, un entorn vital i agraït.

Vaig seguir atentament els darrers escrits al seu bloc La lucha de Bartolo, que havia convertit en l’aparador indissimulat dels seus sentiments davant els embats de la malaltia. L’últim escrit és del passat 20 de desembre. I l’acompanyava d’una fotografia, signada per ell mateix, on es poden veure uns pastissos on es llegeix No Surrender (No et rendeixis). Una autèntica declaració de principis del seu estimat Bruce Springsteen al que va imitar, en una interpretació inoblidable, en una d’aquelles memorables vetllades nadalenques de la Federació d‘Associacions de Veïns. Podeu veure la foto al final d’aquest article.

Pel Bartolo, fotògraf oficial dels Premis Amenós a qui sempre tindrem present de manera afectuosa, el meu agraïment infinit per haver fet, amb la seva entusiasta dedicació, un Món -el de Reus- molt millor. Això sí, amb música del Boss, naturalment.

Del Fot-li que és de Reus

Bartolomé Pluma Marianas. Ganxet Phot-li

Que Reus enganxa és una evidència que pot corroborar, a partir de la seva pròpia experiència, el Bartolomé Pluma Marianas, el bulliciós i omnipresent president de l’associació de veïns de la Urbanització Blancafort. Nascut a Calañas, un petit poble de poc més de 4.000 habitants de la província de Huelva, va travessar la península per convertir Reus, a mil quilòmetres de distància, en la seva segona pàtria. I l’empresa ha estat exitosa, atenent els mèrits acreditats i la concessió, el 2014, d’un Premi Amenós per l’entusiasta vinculació ciutadana que ha demostrat, convertint-se en un Ganxet més.

Però la seva intensa trajectòria vital està marcada per la malaltia hepàtica que ha condicionat bona part de la seva vida i que va descriure, de manera sincera i emotiva, al seu blog La Lucha de Bartolo. Una història de superació i resistència on es va fer acompanyar dels qui més l’estimen i, també, d’una banda sonora, la de Bruce Springsteen, el seu cantant de capçalera a qui va imitar en una actuació memorable a l’escenari del Bartrina en la gala benèfica de la FAVR de l’any 2015.

Afortunadament la malaltia avui forma part del record i el Bartolo abraça la vida a cada instant com ens ho demostra amb les seves magnífiques fotografies -la seva altra gran passió- a les xarxes socials. Imatges que ens descobreixen la seva faceta més reivindicativa, com integrant de Súmate, manifestant-se, d’un groc immaculat, amb els Avis i les Àvies per la Llibertat al Mercadal, o la més relaxada, en la seva condició de bon vivant fent-nos dentetes amb elaboradíssims guisats. Resumint, i parafrasejant al filòsof Pujols citat per Dalí, sense ser de Reus, Pluma ho sembla. I la seva activitat ciutadana és per treure’s el barret. Un barret calañés, naturalment.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món dels Rucs

Les i els malfactors detinguts per la guàrdia urbana (Twitter Guàrdia Urbana)

“Tots els que avui teniu canalla pel món en masos i casetes fent festes de carnaval: Feu veure que no ho sabeu o no us fa cap vergonya? Perquè els stories en van plens, com els gots…”

Aquest és el contingut d’una piulada que el regidor de cultura de l’Ajuntament de Reus, Daniel Recasens, ha difós aquest diumenge des del seu perfil particular a twitter. El que diu Recasens ho podríem subscriure mares i pares del Món de Reus. A casa, els Baiges petits, degudament confinats, han observat atònits com a les xarxes  circulaven imatges de festes i festetes de Carnaval, amb gent diversa i escasses mesures de seguretat. La pregunta que ens hem fet a casa és la mateixa que planteja Recasens. On són els pares d’aquesta canalla? Perquè sí enmig d’una pandèmia mundial, amb milers de víctimes mortals i el virus assetjant a la població, no els fan creure, ja podem plegar.

Però la broma no acaba aquí. Reus ha tornat a ser notícia per una d’aquestes festes il·legals que ha transcendit, fins i tot, a nivell informatiu. La mateixa Guàrdia Urbana ho ha fet públic a  twitter advertint d’una descoberta que, dissortadament, comença a ser habitual. “#FestaIl·legal Ens alerten d’una festa multitudinària en una masia llogada amb llicència turística. Incompleixen mesures anticovid.” La piulada s’acompanya de fotos on es veuen, d’esquena, algunes i alguns dels malfactors. De fet el missatge és extens perquè discorre en un fil on també ens assabentem que “hem detectat que alguns assistents han fugit camp a través.” Gairebé com Clint Estwood a la fuga d’Alcatraz. Això ho veu el Villanueva i en fa un curtmetratge per la seva Escola de Cinema.

Però la informació de la policia local també ofereix detalls precisos de com els fiesteros han intentat fer-se fonedissos per evitar ser descoberts. “Identifiquem i denunciem 33 persones a l’interior i amagades sota els llits i en armaris.” Sensacional. Gent amagada a l’armari, com en el relat d’aquella cèlebre cançó de la Rafaella Carrá. I encara alguna altra perla. La guàrdia urbana informava que a la masia “es fumava, hi havia pipes d’aigua, gran quantitat d’ampolles d’alcohol, i moltes persones no guardaven la distància social ni portaven mascareta”. I ara sí que hem arribat al cap del carrer. Com bé apuntava a twitter l’Antoni Veciana, de la Gata Borda, “Per carnaval sense màscara. On arribarem?”  Quanta raó.

Resumint, que al Món dels Rucs, i a Reus també n’hi ha una colla, tot és possible.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Els botons de la Merceria Parisi

Els botons de la Merceria Parisi (Foto Jaume Montserrat Borràs)

Un dels fenòmens comunicatius del Món de Reus a internet és el grup de facebook Què està passant a Reus. Aquest pàgina s’ha convertit en una referència informativa local gràcies al gran nombre de participants que, de manera periòdica, comenten notícies d’actualitat però també fan, tot sovint, una mirada enrere ajudant-se de testimonis gràfics, en blanc i negre, que evoquen inoblidables pàgines viscudes del Reus d’Abans.

De les notícies en temps present que han estat més comentades durant aquesta setmana hi ha el tancament de la històrica Merceria Parisi, al carrer de l’Amargura, al capdamunt del de Llovera.  N’informava el Jaume Montserrat Borràs en una publicació que, en el moment d’escriure aquest article, ja registrava més de 400 reaccions, 117 comentaris i 54 comparticions. Com diria l’ínclit exregidor, senzillament #Aspactaculà.

L’impacte de la notícia posa al descobert una evidència que ja hem comentat en diverses ocasions, que a Reus el comerç és molt més que una activitat econòmica i prou. Genera un autèntic sentiment. Tots tenim records entranyables vinculats a les botigues de tota la vida. I això fa que quan tanquen, ens generi un sentiment de tristesa per la pèrdua d’un entorn agraït que ha format part de la nostra pròpia existència.

L’última vegada que vaig entrar a la Merceria Parisi va ser per comprar les cintes de la tuna pel gran dels Baiges petits. Em va atendre, atentíssima, la Montse Llauradó, esposa del Ricard Roig, referent de la direcció d’esbarts a casa nostra. I vaig poder coincidir també a la històrica la Montserrat Garceball,  la Montse de cal Parisi, obsequiant a tothora a la seva selecta clientela amb un somriure esplèndid acompanyat del seu (sempre) vistós pentinat.

El propietari, el Manuel Parisi, tancarà definitivament la botiga, als seus 90 anys, el 30 d’abril culminant una història de comerç i, per tant, d’amistat amb els seus clients que es va iniciar el 1936. 85 anys de bon fer darrere el taulell d’un establiment que, a més, fins fa ben poc encara lluïa a la façana una autèntica obra d’art. Ho recordava l’Albert Pasqual en el comentari a la publicació del Què està passant a Reus. Just al costat de la porta d’entrada, a peu de carrer, la Merceria s’anunciava amb un mural original del fill il·lustre Ceferí Olivé, que reproduïa uns botons gegantins. Una autèntica mostra d’art urbà que, dissortadament, va desaparèixer fa uns anys. Recomano aquest article que, sobre l’obra, va escriure l’Úrsula Subirà.

En el moment del comiat es de justícia agrair a la Merceria Parisi l’esforç, la dedicació i -de manera ben especial- la constància per haver ajudat als de Reus, durant tants anys, a posar fil a l’agulla per anar vestits de vint-i-un botons. Aviat està dit.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari