La néta de l’esmolet

La candidata republicana a punt d'iniciar la seva intervenció (Reus Diari/Guillem RS)

La candidata republicana a punt d’iniciar la seva intervenció (Reus Diari/Guillem RS)

Ahir a la Cambra va néixer una estrella del firmament polític local. Aquesta és la sensació que molts dels assistents van tenir a l’escoltar a la flamant candidata d’Esquerra Republicana, la Noemí Llauradó. Que li preguntin al vell malvat, l’Anton Tapias,  que va assistir a l’acte en representació de la llustrosa societat el Círcol. Venia amb els ullals afilats per fer una bona mossegada i després d’escoltar-la es va estovar com una galeta maria al got de llet. M’imagino el massatge que dedicarà a la candidata al seu indispensable article dominical al Diari de Tarragona.

I entre la parròquia republicana més d’un va respirar alleugerit. Després de la traumàtica revocació del candidat Pitarch, i la sensació que els republicans deixaven escapar una oportunitat històrica de tornar a l’Ajuntament per la porta gran per la seva capacitat endèmica d’enredar la troca, ahir molts van tenir la impressió que l’han encertat amb aquesta dona d’aparença delicada, gairebé fràgil, però de verb directe i contundent. Llauradó té una veu ferma, una dicció impecable, que va demostrar amb un discurs extens, potser massa i tot.  Va ser un pèl llarg. I a l’hora de la conferència s’agraeixen coses més lleugeres, especialment si a la mateixa hora juga el Barça.

Ara caldrà veure si la Llauradó té temps per fer-se veure i convèncer a un electorat que encara l’observa com una autèntica desconeguda. Jo, per corregir aquesta impressió, l’ensenyaria per tot arreu. Faria com els de Ciutadans, que presumeixen del Rivera a la façana de la seva seu electoral. Els republicans podrien fer una cosa semblant, buscant un local ben cèntric -com ara l’antiga Merceria Sardà- i estampant la seva foto a tamany natural a tot l’aparador. La seva imatge també és un capital que han d’explotar: és jove i és dona, l’única que encapçala una candidatura en aquestes municipals. I això sempre suma.

Una última curiositat: la Llauradó va presumir dels seus avantpassats, presentant-se com la néta de l’entranyable esmolet del carrer de la Galera. La referència no va passar desapercebuda per un dels inquiets observadors de la política local, que em va fer notar com de curiosa és la referència a l’esmolet en un partit on les ganivetades han estat, sovint, a l’ordre dia. N’hi ha que són incorregibles.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El carro de Ciutadans

Juan Carlos Sánchez a la Cambra (ReusDiari.cat / Laia Solanellas)

Juan Carlos Sánchez a la Cambra (ReusDiari.cat / Laia Solanellas)

Ara fa vuit anys la candidata de Ciutadans a les municipals de 2007 era la Pepa Labrador, la meva professora de Llengua Espanyola a l’Institut Gaudí. La vaig retrobar en motiu del cicle de conferències que organitzava la Cambra amb els diversos caps de llista. Aquell dia a la sala d’actes de la corporació érem quatre gats mal comptats. Ciutadans havia tret el cap a l’arena política feia poc temps i la incipient proposta del partit d’Albert Rivera encara estava a les bassaroles.

Ahir la Pepa em recordava aquell acte. I ho feia tot comparant-lo amb la conferència que va protagonitzar al mateix espai l’actual cap de llista, el Juan Carlos Sánchez, un dels seus col·laboradors en aquells inicis. Quina diferència. Si fos un torero, ahir hagués sortit per la porta gran, portat a coll i bé pels seus incondicionals. Sánchez va anar de menys a més, esperonat per un públic entregat que va deixar petita la sala d’actes i que el va interrompre en diverses ocasions arrancant-se  amb generosos aplaudiments. Tot plegat em va recordar la campanya del PP a les municipals de 2011 on els conservadors van viure en un estat d’èxtasi permanent.

“¡Dígame lo que debo hacer para engancharme al carro!” va deixar anar un dels fervorosos assistents seduït per les propostes del candidat. I no es referia pas al carro del Manolo Escobar, sinó al del Juan Carlos Sánchez o –el que és el mateix- de l’Albert Rivera. Perquè com molt bé em va comentar un dels homes de confiança de l’aspirant, a la gent li és més fàcil identificar-los amb el candidat més mediàtic que no pas amb les sigles del seu propi partit. La prova la tenim a la seva seu electoral, a la cantonada del passeig Sunyer amb el Camí de l’Aleixar, on el perfil del Rivera ocupa la façana com si fos un artista de cine dels que adornava la cartelleria del vell cinema Monterrosa.

Així doncs, els de Ciutadans van forts i el seu carro embaladíssim. Ahir, veient aquell festival, més d’un a l’arribar a casa va posar el cava a la nevera per celebrar el que pot ser el gran sorpasso d’aquestes municipals.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Els Guiot

llaç negre

Sovint diem que Reus és un poble. I el terme no és pas pejoratiu, ans al contrari. Lluny de la gran ciutat, on les relacions humanes es dilueixen amb un fredor ingrata, la nostra ciutat manté en molts àmbits aquesta calidesa gairebé rural que fa que et sentis molt proper als teus convilatans en les alegries i en les adversitats.

Ahir vaig tornar a experimentar a aquest sentiment arran del tràgic accident del vol Barcelona-Dusseldorf de la companyia Germanwings. A primera hora de la tarda, quan va començar a circular que algú de Reus podia ser a l’aparell, ja vaig creure que poc o molt el coneixeríem. I al vespre, quan es confirmava que un dels ocupants era l’Enric Guiot Chacón, aquesta temença es va acabar complint.

Durant una època a casa vam tenir una estreta relació amb els Guiot. El pare de l’Enric, el Pere Guiot, havia estat un inquiet industrial de la fusteria. Tenia el negoci a la plaça del Víctor. El meu pare hi havia col·laborat professionalment en alguna de les seves celebrades decoracions. Me’n parlava sovint l’Agustí Curto, l’entranyable Agustí de l’IMAC, que hi havia treballat durant molts anys. De fet encara conservo un trenet de fusta, d’aquests amb els juga la canalleta, que el Pere Guiot em va regalar fa ben bé quaranta anys. Amb la seva esposa van portar al món  una família nombrosa. I era difícil a Reus no conèixer a algun dels Guiot, sempre disposats i treballadors. Jo mateix a l’escola vaig coincidir a l’EGB amb el xiquet petit, el Santi.

Amb els anys vam perdre aquesta relació més directe, malgrat que a la mare de l’Enric tenia oportunitat de saludar-la sovint a l’entorn de la plaça Llibertat. D’aquelles converses ocasionals recordo els seus comentaris sobre algunes qüestions vinculades a la programació de Ràdio Reus i de Canal Reus, mitjans dels que era una atenta seguidora.

Des d’ahir aquestes aquestes pàgines viscudes han tornat a fluir enmig del sotrac emocional que genera un accident d’aquestes característiques. I per això avui, com no podia ser d’altra manera, toca estar al costat dels Guiot per confortar-los en aquests moments de dolor. Una forta abraçada a tota la família.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La llista dels Top Polítics

La banda dels cupaires presentant la seva cançó

La banda dels cupaires presentant la seva cançó

Com tants d’altres periodistes del mitjà ràdio, un servidor va començar en això de la comunicació punxant discos i recitant la llista d’èxits del moment. Vaig tocar tots els registres, des de música moderna i actual fins a seleccions vintage. Però mai m’hagués imaginat fer la llista dels Top Polítics de la ciutat, amb la selecció de les millors cançons dels partits que concorren a les municipals. Serà que el Món de Reus en això també és diferent.

Comencem pels de la CUP que han seduït un estol de músics d’impressió per dotar-se d’aquest engrescador complement musical. Acomboiats pel gran Fito Luri, la banda sonora dels cupaires compta amb la inspirada participació del Xavi Ciurans (veus i guitarra espanyola), el Juantxo Skalari (veu), la Merche Broto (veu), el Marc Sendra (veus), la Clara Colom (veu i acordió), el Gerard Juanpere (guitarra elèctrica), el Guillem Ribas (baix, bateria i saxo soprano) i el Jaume Blanc ‘El Toubab’ (veu).

Dissabte van presentar la cançó a l’auditori de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia coincidint amb l’assemblea que va servir per triar i presentar la llista electoral amb la que volen capgirar la ciutat. A l’enregistrament que corre per la xarxa, fet en rigorós directe, podem veure a la flamant número dos, la Marta Llorens, arrancant-se amb la interpretació i demostrant que si aconsegueix l’acta de regidora, pot fer amb garanties l’afinada segona veu del David Vidal. Precisament qui no hi surt a l’enregistrament és el mateix Vidal, i això que durant aquesta legislatura ha fet més d’un “solo” d’impressió a l’escenari municipal.

Descoberta la cançó de la CUP (un dia d’aquests m’entretindré a analitzar la lletra com Déu mana) ara esperem amb candeletes l’himne d’Ara Reus creat per l’Ariel Santamaría. La setmana passada vaig poder veure una gravació pirata de l’enregistrament a estudi. La cançó és enganxadissa, sembla un d’aquests temes genuïnament estivals, amb un tornada repetitiva que et queda durant hores al subconscient. Vaja, que el Gorgie Dann la compraria. Ara, el millor de tot són els coros que porta l’Ariel, amb el Cervera i la Fargas absolutament entregats a la causa musical. Només se m’acut un adjectiu per qualificar-ho: apostoflant. Com continuem així, el CD recopilatori dels Top Polítics me’l prendran dels dits, segur.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Et trobarem a faltar, Domingo

El Domingo Bahillo (Reusdigital.cat/ElPuntAvui)

El Domingo Bahillo (Reusdigital.cat/ElPuntAvui)

Quin dilluns més trist. Aquest matí el Xavier Joanpere m’ha comunicat la defunció del Domingo Bahillo. L’històric dirigent veïnal del Barri Sant Josep Obrer ha mort de matinada, a conseqüència d’un infart. Al saber-ho, d’immediat he recordat l’última vegada que vam coincidir. Va ser fa un parell de setmanes, al carrer del Vent. L’estava fent petar amb un altre referent de l’associacionisme local, el Tomàs Navarro, de la Immaculada. Com sempre el Domingo em va regalar la seva enorme simpatia, amb el seu parlar atropellat i el seu somriure permanent. En aquells minuts de conversa agraïda, amb ell i el Tomàs vam recordar pàgines viscudes a l’escalf dels sempre agraïts micròfons de Ràdio Reus.

De fet va ser de les primeres persones que vaig entrevistar a l’emissora degana. El meu cap d’informatius, el Josep Maria Arias, em va assignar l’agitadíssima crònica veïnal de l’època. Va creure que seria una bona pedra de toc per forjar-me en l’apassionant món del periodisme local de trinxera.  I al costat d’altres personatges de la fauna i flora veïnal especialistes en la traveta i el cop de colze, el Domingo se’m va descobrir sempre com una persona noble, generosa, disposada a facilitar la feina dels professionals de la comunicació. Quantes vegades, al veure el micròfon de la SER, em recordava les vivències al costat d’un dels grans de la ràdio, el Carles Francino, amb qui Bahillo va protagonitzar alguna anècdota sonada a principis dels vuitanta del segle passat quan el presentador de La Ventana iniciava la seva carrera periodística.

El Domingo ens ha deixat de sobte, sense avisar. I això fa més dura la seva pèrdua. Però precisament ara és quan hem de fer el cor fort i quedar-nos amb el seu exemple de dedicació a la ciutat i a la seva gent. La feina que va desenvolupar al barri Sant Josep va ser exemplar, malgrat la ingratitud d’un entorn en conflicte permanent que li va costar molts sacrificis personals i familiars. Però malgrat les dificultats, el seu compromís va ser inquebrantable, aconseguint millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans.

Queda clar, per tant, que ens ha deixat un dels nostres. I el trobarem molt a faltar.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

I ara el Vidal també remena

D'esquerra a dreta, Fernández, Quadrada i Vidal a les portes de l'Ajuntament (Reusdigital.cat)

D’esquerra a dreta, Fernández, Quadrada i Vidal a les portes de l’Ajuntament (Reusdigital.cat)

Ahir al vespre no estava gaire fi. Se m’havia travessat la crema catalana de Sant Josep i tenia un malestar que no em deixava dormir. Per això vaig voler distreure’m amb la sempre agraïda programació de Canal Reus, a veure si així em passava aquest neguit estomacal.

Només obrir la tele em va sortir la Sagalà feta una il·lusió, amb un vestidet verd que semblava que anés a ballar el charleston. La locutora de veu portentosa havia convidat, al seu salonet de l’Avui per demà, a tres velles glòries de la nit reusenca: el Tomàs Saiz, el Marià Arbonès i el Josep Bové. Tots tres van protagonitzar, fa pocs dies, la celebrada xerrada “La marxa reusenca. Moviments culturals de les dècades de 1970 i 1980» dins del cicle Testimonis organitzat per Carrutxa. Va ser divertit tornar a escoltar el nom d’alguns locals que il·luminaven la nit de Reus i comarca fa una colla d’anys per delit d’una generació que va fer tronar i llampegar.

L’entrevista va ser molt amena. I veient el bon rotllo que s’hi respirava, vaig esperar a que s’acabés per veure si la Sagalà sorprenia als seus distingits convidats amb la irrupció de la reina del chotis reusenc, la Josefina Guasch, intèrpret del celebrat himne comercial del que en vaig parlar no fa gaires dies. La descobria ahir en exclusiva el Reusdigital. I potser pels efluvis provocats per la indigesta crema catalana, per un moment em vaig imaginar a la senyora Guasch cantant el chotis en qüestió amb el Saiz, l’Arbonès i el Bové fent els coros, com si fossin El Trio Calaveras. Hauria estat apoteòsic.

L’entrevista se’m va fer curta i per això vaig continuar enganxat a la tele per veure què feien. I aleshores va començar el Notícies amb un Jaume Vich a qui vaig veure més desimbolt que en d’altres ocasions. El periodista-futbolista va explicar la nova llista dels socialistes, aprovada tot just ahir. Una llista amb poques sorpreses, on destaca la presència de la Núria Borrell com a número 2. Vallès ha decidit recuperar la nissaga Borrell en aquesta campanya. El dia que es va presentar com a candidat a Cal Massó es va fer acompanyar del fill gran, l’Anton. I ara la Núria, vinculada al PSC des de la seva joventut, ocupa un lloc de privilegi. Curiosament aquesta setmana fa trenta anys que va morir el seu pare, l’alcalde Borrell. Hi ha casualitats que semblen fetes expressament.

Després de la notícia sobre el PSC, el Jaume Vich va parlar de la convocatòria de l’Assemblea Oberta de la CUP que es realitzarà el proper dissabte a la sala de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. La notícia la va il·lustrar amb les imatges del David Vidal presentant la convocatòria a les portes de l’Ajuntament. L’acompanyava l’Edgar Fernández, autor d’algunes de les piulades més destroyers de la campanya d’ara fa quatre anys.  Però qui més em va cridar més l’atenció va ser l’altra partenaire del Vidal, la grandiosa Mariona Quadrada, la cuinera nacional del Món de Reus.

Quadrada és l’encarregada de coordinar la campanya d’adhesions a la CUP, amb el propòsit de visualitzar públicament el suport de diversos ciutadans a la causa. El mateix Vidal explicava, segons vaig llegir al Reusdigital, que fa quatre anys la CUP va “plantar la llavor” al consistori. Després d’aquests temps, la “llavor ha germinat i ara volem arrelar i créixer amb força a la ciutat”. Vaja, que després de germinar i segar (facetes on el Vidal ha estat sembrat, i mai tan ben dit) ara han anat a buscar a l’esplèndida Mariona per aprendre a remenar el que faci falta. Queda clar que aquests cupaires se la saben (molt) llarga.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Lo que pudo haber sido y no fue

La conferència de Gibert amb l'Àlfred Pitarch a la segona fila de la platea.

La conferència de Gibert amb l’Àlfred Pitarch a la segona fila de la platea.

 

Dilluns al vespre el Lluís Gibert va donar el tret de sortida al cicle de conferències electorals de la Cambra. Ho va fer davant d’un públic nombrós, que va omplir la sala. Hi havia un bon grapat de RTV, els presidents del seu club de fans (Tapias, Poguet & cia), militants d’altres partits en qualitat d’observadors, destacadíssims exemplars de la fauna i flora periodística, alguna esportista d’elit seduïda per l’encant polític del candidat innovador, una escriptora romàntica seduïda per l’encant personal del candidat innovador, un cèlebre exregidor incompatible, l’autèntic batlle de la ciutat (em refereixo al Salvador Batlle Jr, naturalment) i la gent inquieta de deNouReus ocupant estratègicament les seves posicions per acompanyar al seu líder. Esplèndida l’Almudena Nula en el seu paper d’amfitriona, rebent als assistents, o el Lluís Pallejà fent equilibris impossibles, minuts abans de l’inici de l’acte, per captar digitalment el millor perfil del seu cap de llista. Fins i tot, a les acaballes de la conferència, va aparèixer per la porta de la sala d’actes la immensa figura de l’Ariel Santamaría, el “desitjat”. Algú va comentar que arribava tard perquè estava enllestint l’himne del Jordi Cervera. A l’acabar, el líder juantxi confessava en cercles íntims que la Cori (la seva, no pas la d’Ara Reus) potser s’acabarà presentant amb un candidat sorprenent.

Però a un servidor el que més li va cridar l’atenció va ser la irrupció a la sala de l’Àlfred Pitarch. El candidat revocat havia estat notícia el mateix dia al transcendir que finalment formarà part d’una candidatura electoral, la “Llista Unitària”, amb Solidaritat per la Independència i d’altres persones que havien estat vinculades a Esquerra i a formacions sobiranistes. Pitarch va seure a la segon fila, gairebé davant per davant del mateix Gibert. Veient-los a tots dos, un a la presidència i a l’altre entre el públic, vaig corroborar com d’imprevisible és el món de la política local. Perquè en condicions normals tots dos haurien d’haver anat a la mateixa llista sota les sigles d’Esquerra Republicana i amb l’afegitó nominal de deNouReus. Era el mès lògic i el que molts donaven per fet. Però al final tots, absolutament tots van separats, un per cada costat. I vostès es preguntaran qui hi surt guanyant amb tot això. Doncs segurament el Carles Pellicer. Quines coses té la política.

De la conferència apuntaré que vaig veure a un Gibert amb dues parts ben definides. La primera, la de la conferència, va ser un diesel d’aquells d’abans, d’allò que en deien “d’olis pesats”. No acabava d’accelerar. Ja va advertir que no destaparia totes les cartes, que la campanya és llarga i que calia guardar munició. I va apostar per un discurs més filosòfic, tal com ell mateix el va definir. Però segurament els assistents esperaven alguna cosa més contundent, coneixent l’estil inconfusible del que ha fet gala a la premsa i, especialment, a les xarxes socials. Com a curiositat diria que, malgrat referir-se sovint a la gestió municipal de CiU i PP, no va mencionar ni una sola vegada a l’alcalde Pellicer ni a la seva sòcia, la popular Alícia Alegret. Si que es va referir al cèlebre pacte del Pollastre, reivindicant la paternitat del vocable político-avícola. I també, per dues vegades, va elogiar la feina del David Vidal, demostrant la seva simpatia per l’increïble home normal de la CUP.

En canvi a la segona part, amb les preguntes de les entitats, Gibert va ser un altre. No parlo del fons de les seves respostes, on tothom hi pot dir la seva en funció dels seus interessos. En refereixo a la forma. El candidat innovador va ser més àgil, incisiu, irònic. En alguns moments va recordar a aquell articulista i tertulià revelació que va espetegar al Món de Reus en l’ultima campanya electoral. Va demostrar que en les distàncies curtes pot resultar molt més convincent. De ben segur aquesta és la versió que més haurien d’accentuar l’estol d’assessors que l’envolten.

Dimarts vinent tindrem el segon assalt de l’EIX 2015 amb l’estrena d’Àlfred Pitarch com a candidat de la Llista Unitària. Potser Gibert també seurà a la segona fila. I tots dos, cara a cara, es podran dir allò que cantava el Machín: “Lo que pudo haber sido y no fue”. Sera l’enèssima demostració que la política del Món de Reus va a ritme de bolero.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari