Carta a la Carme Vidal

La Carme Vidal adreçant-se als assistents durant el sopar de la Lliga a Reus (Foto Facebook Alcalde Carles Pellicer)

Divendres al vespre vaig presentar el sopar de la Lliga Contra el Càncer a Reus. De fet fa molts anys que el presento. He perdut el compte. Quan era a Canal Reus la seva delegada, la Carme Vidal, em va fer l’oferiment. I des d’aleshores, amb un parell d’excepcions puntuals, no he faltat mai a la cita en aquest acte solidari que es celebra al saló central de l’Hotel Ciutat de Reus.

Però aquest últim sopar no va ser com els altres. Va tenir alguna cosa d’especial. Molt especial. Perquè la Carme va anunciar que, després d’anys d’activitat ininterrompuda, deix aquesta responsabilitat. Això sí, no abandona pas la Lliga, perquè com ella mateixa es va encarregar de recordar continuarà fent el que més li agrada, donant suport als malalts i a les seves famílies. Una tasca que honora a les voluntàries de la Lliga i que es tan necessària per confortar als qui pateixen la malaltia.

La Carme es va endur l’aplaudiment entusiasta de tots els assistents. Va ser un homenatge senzill però volgut. El que reben les bones persones que han estat capaces, manllevant temps a la feina i a la família, de fer el bé, d’ajudar al proïsme, de contribuir, amb la seva dedicació altruista, a construir un món millor basat en la solidaritat.

L’Alcalde Pellicer, en una decisió consensuada durant el mateix sopar amb els representants dels grups municipals presents, va anunciar la concessió de la Menció Honorífica Municipal a la Carme. Una menció merescudíssima, del tot justificada, que no permet discusió. Però més enllà d’aquest reconeixement llustrós, penso que el millor homenatge que es pot endur, en finalitzar la seva responsabilitat, és l’estimació de la gent que l’ha coneguda. Com per exemple la del gerent de la Lliga, el David Ortega, qui no va poder retenir les llàgrimes davant de l’anunci de l’Alcalde. El David sap millor que ningú la força de voluntat d’una dona que ha estat capaç de mantenir-se ferma malgrat les adversitats de tot tipus que ha hagut de vèncer.

La vida val la pena viure-la quan tens la sort de conèixer gent com la Carme Vidal. Que de tan senzilla és extraordinària, que de tan discreta és omnipresent, que de tan constant és imprescindible. Gràcies Carme per tanta i tan bona feina per ajudar als qui, com jo, sabem perfectament el que és el Càncer.  Un petó molt fort.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Gent amb estrella

 

Els germans Pàmies (esquerra) i el Josep Vila i el Pep Cuerba (dreta) (Fotos Facebook)

Els amics d’Estrella Damm em permetran la llicència de manllevar un dels eslògans més inspirats de la cèlebre cervesera per titular l’article d’avui. Una frase que s’escau per definir l’èxit de dos duets meravelles que, amb el seu somriure Profident, han il·luminat el Món de Reus durant els últims dies.

D’una banda el Josep Vila i el Pep Cuerba, responsables d’aquesta Sabana que ha irromput, amb força excepcional, al bell mig del barri del Carrilet. La nova sala de festes s’aixeca sobre les restes de l’immemorial Drums, un referent mític de l’imaginari de l’oci nocturn de la ciutat. I la manera de fer i de ser de Vila i Cuerba, amb llarga experiència en el sector, promet convertir aquest espai d’inspiració tropical en un referent de la nit reusenca.

I, de l’altra, els omnipresents germans Pàmies del Forn Sistaré. Ahir ens van informar, profusament, del seu desplaçament a Madrid per recollir la segona estrella que acredita la seva empresa com un dels millors forns de la pell de Brau. Una distinció que reconeix la trajectòria i la generositat d’una família que dedica temps i esforços a proveir a la ciutadania del nostre pa de cada dia. Impagable la foto del panarra volador cruspint-se un bocata de calamares amb més ànsia que el Luís Suárez torpedinant la porteria merengue en el clàssic de diumenge. Una bona metàfora de la manera de fer d’aquest reusenc que no acaba la gana a l’hora de fer coses per Reus.

Satisfà comprovar les fites remarcables d’ambdós duets. Perquè són la recompensa a la bona feina i a la constància. Però especialment al bon tarannà d’unes persones que han fet de la relació franca i sincera amb la gent la seva raó de ser. Per això és tan reconfortant celebrar el seu èxit. Gràcies per ser com sou.

La terrorífica imatge del Xavier Pàmies cruspint-se el bocata de calamares

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un premi merescudíssim pel Joan Solanas

El Joan Solanas recollint el Trofeu Fort 2018

Amb gent com el Xavi Guix o el Joan Navais ens uneix l’estima a la ciutat, a la nostra història i, també, la voluntat de recuperar, per l’imaginari col·lectiu, alguna de les figures mítiques de l’esport local. És el cas del Josep Fort Sugranyes, possiblement el millor periodista-futbolista del Món de Reus. Fort va ser director del Diari de Reus i també administrador del Diari Avui. Després de la guerra civil, fou corresponsal de La Vanguardia a casa nostra. Però abans d’excel·lir en l’àmbit periodístic, Fort va destacar com a futbolista del Reus Deportiu, jugant de davanter a l’equip roig-i-negre a la dècada dels anys vint del segle passat. Precisament els seus gols van ser determinants per certificar el primer èxit esportiu del Reus en la seva més que centenària història: els campionats de Catalunya de segona categoria dels anys 1923 i 1924.

Per això, amb una colla d’intrèpids periodistes, vam decidir instaurar l’any passat el Trofeu Fort amb l’objectiu de reconèixer alguna de les persones que expliquen el moment tan dolç que viu el nostre primer equip de futbol. Referents que no necessàriament han de ser damunt la gespa perquè, moltes vegades, l’equilibri i el seny el posen, també, d’altres empleats del club que, sovint a l’ombra i amb la seva tasca rigorosa, contribueixen decididament a fer equip.

És el cas del Joan Solanas, el delegat del primer equip, que la passada temporada va superar la mítica xifra dels 500 partits en aquesta responsabilitat. Amb el Joan ens coneixem de petits, quan vam compartir vestuari a l’equip de futbol de La Salle entrenats per un altre mite del futbol reusenc, l’Ángel Irún. I durant tots aquests anys hem mantingut la relació d’amistat forjada en converses on la pilota sempre ha estat present. Del Joan en vaig parlar fa mesos en aquest mateix bloc en l’article titulat “Sempre ens quedarà el Solanas” i on posava en valor la seva immensa qualitat humana. Avui no puc sinó subscriure fil per randa aquell mateix article.

Gràcies Joan per la teva feina. I per agafar el relleu del teu antecessor en la primera edició del Trofeu Fort, l’inoblidable Natxo González. És evident que la vostra dedicació al nostre club ha estat determinant per arribar fins on som ara.

NOTA DE PREMSA DEL LLIURAMENT DEL TROFEU FORT AL JOAN SOLANAS

El Grup de Periodistes Josep Fort ha lliurat la segona edició del TROFEU FORT al delegat del CF Reus Deportiu, el Joan Solanas. La distinció vol servir per reconèixer la trajectòria del delegat del primer equip del conjunt roig-i-negre que la temporada passada va complir 500 partits en aquesta responsabilitat. Solanas agafa el relleu de Natxo González, distingit el maig de 2017 amb el mateix trofeu amb la voluntat de posar en valor la seva responsabilitat, en les dues etapes en les que va ser màxim responsable del primer equip, aconseguint els èxits més importants de la història del club.

El Grup de Periodistes Josep Fort és un col·lectiu de professionals de la comunicació que s’apleguen, de manera puntual, per parlar d’esport en general i de futbol en particular. Honoren la memòria del periodista Josep Fort Sugranyes que fou director del Diari de Reus i també administrador del Diari Avui. Després de la guerra civil, fou corresponsal de La Vanguardia a casa nostra.

Destacar, també, la feina de recerca històrica que va realitzar amb l’elaboració dels Annals de Reus, coneguts també com els Annals del Fort, on reprodueix de manera fidedigne la vida quotidiana de bona part del segle XIX a la ciutat. Els Annals es van publicar en fascicles al Diari Avui.

Però Fort va excel·lir, també, com a futbolista del Reus Deportiu, jugant de davanter a l’equip roig-i-negre a la dècada dels anys vint del segle passat. Precisament els seus gols van ser determinants per certificar el primer èxit esportiu del Reus en la seva més que centenària història: els campionats de Catalunya de segona categoria dels anys 1923 i 1924.

D’aquí la voluntat del grup de recordar, amb el trofeu, la memòria del que podríem presentar, possiblement, com el millor periodista-futbolista de la història de la ciutat.

El Grup és obert a la incorporació de tots aquells professionals de  la comunicació local que simpatitzin amb els objectius de la iniciativa.

Actualment integren el Grup els periodistes Marià Arbonés, Josep Baiges, Jordi Benavent, Marc Busquets, Joan Castell, Jordi Escoda, Jordi Garcia, Josep Gallofré, Esteve Giralt, Joan Gomis, Alfredo González, Xavi Guix, Marc Libiano, Olívia Molet, Adrià Morte, Mònica Pérez, Joel Reche, Raúl Rodríguez, Laia Solanellas, Bertra Treig, Enric Tricaz, Xavi Turú.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Fot-li Fotos!

Dimecres passat, 26 de setembre, vam presentar, amb el Jordi Romero, el Fot-li que és de Reus, 100 ganxets i ganxetes per donar i vendre. L’acte va comptar, també, amb l’extraordinària intervenció de la Marta Magrinyà, la salutació agraïda del Jordi Ferré de Cossetània i la culminació ciutadana de l’alcalde Carles Pellicer. Tot plegat amb el President del Centre, l’ínclit Jaume Massó, fent de mestre de cerimònies.

Gràcies als que vau participar de l’acte. I, molt especialment, al Xavier Pàmies i a la Cori Vallvé del Forn Sistaré per les seves delicioses coques amb cireres; al Ramon de la Fuente i la Pili Huguet del Forn Huguet per les magnífiques roses de xocolata; i al Carles i la Laura Prats pel Vermut Miró que és a tot arreu. Va ser una dolça manera de tancar una vetllada extraordinària.

Com que una imatge val més que mil paraules, li he d’agrair al gran Bartolomé “Bartolofoto” Pluma que ens hagi regalat totes aquestes instantànies de l’acte que certifiquen el bon ambient d’una jornada tan esplèndida com inoblidable.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El senyor Borràs de l’Avellana

(Foto Àngel Font)

No és fàcil omplir l’església de Sant Francesc. És de les més grans de la ciutat. I per això en qualsevol cerimònia es fa difícil veure tots els bancs ocupats. Però aquest divendres es va quedar petita per acollir la gernació que volia acomiadar a un dels seus feligresos més estimat i popular, l’Anton Borràs Cros. I era de preveure que es produís aquesta ordenada aglomeració, perquè el conegut empresari de la fruita seca va conrear, durant tota la seva vida, amistats i coneixences amb la mateixa facilitat i agilitat amb la que s’encarregava de fer córrer, arreu, la fruita seca, en la seva faceta d’eficient comerciant.

Perquè Borràs va entendre els negocis com un vehicle de relació personal de primera magnitud, que li permetia vincular-se amb tothom en un ambient de tracte molt sincer, exempt d’artificis, prescindint de classe i condició, i posant sempre per endavant el compromís i la  franquesa. Possiblement Borràs no tenia clients, sinó amics.

Jo el vaig conèixer a la cafeteria de l’Hotel Gaudí fa una colla d’anys, quan encara treballava a la ràdio. Se’m va donar a conèixer amb una empatia extraordinària. Borgenc de soca-rel, havia conegut al meu pare. Riudoms i les Borges tenen històrics lligams de tota mena. I els meus ancestres, per fer música i matalassos a bon ritme, havien sovintejat el poble de la Mare de Déu de la Riera, visitant sovint la casa dels Borràs.

Des d’aleshores, de manera periòdica, quedàvem al seu despatx (com ell mateix l’anomenava), a la cafeteria del Gaudí, just després de missa de vuit. L’acompanyaven d’altres insígnes borgencs, com el simpatiquíssim Josep Ciurana. I Borràs  m’explicava mil i una anècdotes, com la de l’any del seu naixement, el 1929, que va registrar una collita extraordinària d’avellana que va servir per duplicar el preu de la producció.

Mirat amb perspectiva, l’inici i el final de la seva vida té alguna cosa d’excepcional. A l’anècdota de l’any de naixement, certament singular atenent la seva trajectòria professional en el sector on va arribar a perdre el segon cognom per convertir-se en el Borràs de l’Avellana, s’hi afegeix la data de la seva defunció, l’endemà mateix de la festivitat de la Mare de Déu de Misericòrdia. Tot just ell, tan devot, que sempre lluïa a l’ullal de l’americana la imatge de la nostra patrona. Un caprici del destí que sembla fet expressament.

Borràs ha tingut un comiat a l’alçada de la seva personalitat. Amb l’església plena a vessar, amb una família nombrosa de la que en parlava sempre amb veritable passió, i amb una munió d’amics que omplien el temple plorant la seva sobtada absència però també somrient evocant tantes i tantes vivències agraïdes al seu costat. I amb el record present a tothora de la seva esposa Teresita (a.c.s.) a qui sempre que podia recordava amb tan d’amor.

“Sabeu que el meu pare tenia interès d’anar a tots els funerals. El perquè d’aquest dèria no us el sabria dir. Però penso que, en el fons, ell estava preparant-se pel seu funeral. I penso, veient el desenllaç, que ha mort com va viure. Deu li ha concedit aquest favor”  explicava el seu fill Anton, sacerdot a Sudàfrica, encarregat d’oficiar el funeral. L’acompanyava, entre d’altres clergues, el titular de Sant Francesc, Mossèn Josep Maria Gavaldà. “Fes sol, pluja o vent, el senyor Borràs mai faltava a l’església” explicava amb emoció el rector de la parròquia.

I al final, l’última intervenció va ser la d’un dels fills de l’Anton, el Jordi. Però no pas per llegir un text propi, sinó per donar veu a l’escrit emocionat que la Toñi, la persona que durant els últims 38 anys va tenir cura del seu pare, va deixar discretament al llibre de condol del tanatori. Paraules sinceres, plenes d’amor, de respecte i de consideració i que els assistents van saber reconèixer amb un aplaudiment tan sincer com espontani.

Aquest detall va ser enorme. Acabar la cerimònia fent públic el sentiment d’una persona que formalment no era de la família, per bé que se li podria considerar atenent el seu íntim lligam amb el senyor Borràs. N’estic segur que des del cel, l’Anton va agrair, amb el seu somriure còmplice, aquest detall. Un gest que, de fet, exemplifica a la perfecció el que ha estat la seva vida en paraules de la seva filla Missi:  “El pare va ajudar, va complaure i va perdonar sent sempre inclusiu amb tothom, prescindint de qualsevol diferència ja sigui ideològica o material”. Quanta raó.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Una bona persona

La Paquita Sans (esquerra) al costat de la Pilar Carreras al Centre Pastoral d’Acollida al Pres i al Necessitat (Albert Sunyol / Reus Digital)

Tot i que el retorn a la normalitat hauria de ser pletòric i optimista, he de reconèixer que la tornada del Món de Reus, després de l’aturada estival, resulta, com a mínim, agredolça. I el perquè d’aquest sentiment està plenament justificat. Divendres la ciutat acomiadava a la Paquita Sans, artífex, juntament amb la Pilar Carreras i sota la iniciativa de Mossèn Anglada, del Centre Pastoral d’Acollida al Pres i al Necessitat.

De la bona feina d’aquesta entitat vinculada a Càritas Diocesana me’n parlava sovint el marit de la Paquita, l’escultor Ramon Ferran (a.c.s.) que tenia paraules d’elogi continu per la tasca que realitzava el Centre. Un servei d’atenció als més necessitats. Orientat a un públic especialment sensible, com són els presos dels centres penitenciaris de la demarcació, i d’altres persones amb greus problemàtiques socials que necessitaven d’aquest servei per tenir una mínima qualitat de vida. Una tasca d’un valor incalculable a l’hora d’afavorir la seva reinserció.

Sans era una persona extraordinària, vital, entusiasta. Amb un somriure que s’encomanava. I que amb el seu marit formaven un dels matrimonis més encantadors del Món de Reus. La Paquita sempre tenia una paraula amable, un gest reconfortant. I aquest és el caràcter que va saber imprimir a la seva tasca en benefici de la comunitat, conscient, possiblement, que ajudar als altres era, també, una manera d’ajudar-se a ella mateixa.

La mor d’algú sempre corprèn. Però si aquest algú és una bona persona, el sentiment de pèrdua és doble. Quan mor gent com la Paquita tots hi sortim perdent. És per això que, en el moment del comiat, ens queda el consol de saber que, molt probablement, el seu exemple es mantindrà ben viu en benefici d’una societat que necessita de persones com ella per construir un món més just i solidari. És a dir, curt i ras, un món millor.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Despatxar un mestre

El Col·legi La Salle a la Plaça de la Pastoreta

El títol d’aquest article ja costa d’escriure. Perquè a un mestre, tenint en compte el que representa en una comunitat educativa i en la formació de ciutadans lliures, compromesos i responsables, l’últim que t’imagines és que se’l despatxi, que se’l faci fora. Doncs això és el que han fet al col·legi La Salle amb tres dels seus millors docents, el Gerard Juncosa, el Jordi Bofarull i el Xavi Saladrigas. Amb un currículum impecable, amb una dedicació íntegra i constant a l’escola i als seus alumnes, els han fet fora de la manera més crua i despietada que es pugui imaginar. Adduint problemes econòmics. Costa creure que fent fora tres mestres, aquests problemes es solucionin. Si els números no quadren, el més lògic seria acomiadar al seu director que, al cap i a la fi, hauria de ser el responsable últim d’aquesta suposada mala gestió.

Però jo no li vull cap mal al director de l’escola, el senyor Prats. No li vull cap mal perquè a la Salle que jo vaig conèixer em van ensenyar valors com l’ètica, la solidaritat o la responsabilitat. Valors que ell, desgraciadament, no predica.

Fa uns anys li vaig dedicar un article a la NW Revista de Reus arran de la seva incursió en el món de la política ja que compatibilitza el càrrec de director amb el de regidor a l’Ajuntament de Tarragona. En el meu escrit plantejava si algú amb tanta responsabilitat en una escola cristina havia de córrer el risc d’assumir aquest càrrec públic tenint en compte que, avui dia, la política no és un terreny ni estable ni còmode. I tot plegat podia acabar esquitxant la imatge de la meva escola. Prats, per variar, el va mal interpretar perquè creia que qüestionava la seva capacitat per assumir tanta responsabilitat. Em va donar a entendre que ell era molt capaç de tocar tantes tecles. Ho vaig deixar estar perquè amb qui no vol entendre, no cal insistir.  Això sí, l’article va resultar profètic. Prats va ser còmplice de la tebior amb la que l’Ajuntament tarragoní va afrontar els tristos fets de l’1 d’octubre a la seva ciutat. I al final va deixar l’equip de govern. Tot plegat, com havia descrit, va arrossegar innecessàriament la imatge de l’escola per un conflicte polític.

I ara, això. Despatxar un mestre és molt greu. I despatxar-ne tres que són un exemple i un model de dedicació, encara més. Un mestre és un referent per moltes persones. I la decisió no fa mal únicament al seu entorn més proper, sinó també als qui van ser els seus alumnes i a les seves famílies. Només cal donar una ullada a les xarxes socials per adonar-se’n de la immensa onada de solidaritat que han rebut els tres damnificats. I que certifica, també, l’empremta que un mestre, un bon mestre, pot deixar exercint el seu magisteri.

Vull creure que aquesta decisió es reconduirà. Perquè això, la Salle, no ho pot permetre. L’escola forma part dels sentiments de molta gent. Sentiments que han format a generacions i generacions d’alumnes que hem desfilat per les seves aules. I que no s’entén que pugui  malmetre, amb tanta cruesa, una única persona.

Publicat dins de El Món de Reus | 9 comentaris