Els nens de la senyora Zlatin

Divendres vaig tenir l’oportunitat de presentar la darrera novel·la de la Maria Lluïsa Amorós “Els nens de la senyora Zlatin” a Pradell de la Teixeta. Una presentació que va complementar el magnífic pregó de Festa Major d’aquesta bonica població del Priorat i que va protagonitzar la mateixa Maria Lluïsa.

No cal dir que el record del seu pare, de l’inoblidable Xavier Amorós, va ser molt present en tot l’acte. Capricis del destí, la presentació es va fer pocs dies després de la desaparició del poeta nacional del Món de Reus. M’ha semblat oportú incorporar, com si fos un article més, la presentació del llibre al meu bloc.

En una setmana tan emotiva, de records tan intensos, és la millor manera d’homenatjar-la a ella, al seu pare i a tota la seva extraordinària família. Agraït també de l’excel·lent acollida de l’alcaldessa del municipi, la Lourdes Aluja, una reusenca que va fer cap al poble per amor. No m’estranya. Pradell és un poble que -en tots sentits- enamora.

Gràcies per comptar amb mi.

Presentació del llibre “Els nens de la senyora Zlatin”. Pradell de la Teixeta.

Divendres, 22 de juliol de 2022

És innegable la càrrega emotiva que avui, per tots nosaltres, i especialment pels qui vam tenir la immensa fortuna de conèixer al Xavier Amorós, té l’acte que ens congrega. Fa moltes setmanes que la Maria Lluïsa em va proposar de participar-hi. Qui ens havia de dir que pocs dies abans de la cita marcada al calendari hauríem de plorar la pèrdua del seu pare.

Però de plors, de llàgrimes, avui cap ni una. La Maria Lluïsa m’ho deia per whatsapp a quarts d’una de la nit de dilluns passat, poques hores després de la defunció del Xavier: Divendres anirem igualment a Pradell. A ell li feia molta il·lusió.

I avui som aquí per la Maria Lluïsa, pel Xavier i per tota la família Amorós Corbella. I per això el d’avui ha de ser un dia de goig, d’alegria, de satisfacció. Som a Pradell, el poble dels Amorós, acompanyant a la Maria Lluïsa a presentar el seu dissetè llibre. Gairebé res.

Però abans em permetreu també una petita explicació del perquè soc aquí, i quin és el meu lligam amb l’autora i la seva família. Em sento molt honorat pel fet que la Maria Lluïsa hagués pensat en mi per fer aquesta presentació. Un honor molt elevat tractant-se d’una escriptora d’aquest nivell i qualitat. Però especialment honorat perquè em permet recordar aquells anys a casa, amb els pares i els germans. Aquells anys d’infantesa i joventut inoblidables, de quan érem feliços.

En una entrevista amb el Xavier Graset, al 3/24, presentant tot just aquest llibre, la Maria Lluïsa deia sobre la infantesa “Ens marca molt a tots, no s’oblida, queda al subconscient. Marca la nostra personalitat. El meu pare avui fa noranta-vuits anys i continua parlant molt de la seva infantesa i dels fets que va viure, inclosa la Guerra Civil. Fins i tot quan escric, surten històries que m’havien explicat durant la infantesa. Ens marca molt, per bé i per mal.” A mi em va marcar per bé perquè, entre d’altres moltes coses, vaig tenir la sort, des de petit, des que vaig néixer, de ser veí dels Amorós al passeig de Prim 40 de Reus.

Ells encara viuen al 8è 1a. I els Baiges, al 7è 1a. El meu pare, artista polifacètic, va coincidir moltes vegades amb el Xavier al llarg dels anys. Eren gairebé coetanis. L’Amorós del 23, en Josep Maria Baiges del 24. I eren de la mateixa generació. El Xavier va néixer a Reus, és cert. Però la seva immensa personalitat no s’entendria sense l’empremta de Pradell i del Priorat, d’on era el pare, ni de Maials i les Garrigues, el poble de la mare. En definitiva, no s’entendria sense el territori. I als Baiges ens passa alguna cosa semblant, en aquest cas amb Riudoms d’on venen els nostres ancestres.

Fixeu-vos quin és l’autèntic capital de Reus, el d’enriquir-se de gent del territori que ha fet de la ciutat el seu camp d’expressió vital i professional. Ara que treballo a la Cambra de Comerç de Reus hi ha un altre descendent de Pradell, fill i net de pradellencs, que manté aquesta vocació territorial, el president de la corporació, el Jordi Just, que avui ens acompanya.

Per tant, avui podríem dir que tots som de PRADELL. Uns més que altres, és cert. Però en un dia com avui, amb el que motiva aquest acte i el que hem viscut durant aquests últims dies, tots en sentim emocionalment vinculats al poble del Xavier i la seva família.

Gràcies, doncs, Maria Lluïsa -Cuca, com sempre t’hem dit a casa- per haver pensat en mi per aquesta presentació. Per parlar dels nens de la senyora Zlatin. Un llibre que acredita un exitós recorregut en el sempre complex món dels concursos literaris. Finalista del premi Joaquim Amat-Piniella de Manresa. I molt especialment Finalista del premi Ramon Llull 2020. El premi en llengua catalana més important que atorga Columna Edicions del Grup 62 sota el paraigua -i quin paraigua!- de l’Editorial Planeta.

La trajectòria d’Amorós és sòlida i altament valorada. D’això no en queda cap dubte revisant la seva bibliografia i el recorregut de la seva obra tan apreciada per lectors i enaltida per la crítica. Però és evident que amb Els nens de la senyora Zlatin el que ha fet és corroborar aquesta línia d’excel·lència a la qual vegada hi està més avesada.

El Ramon Tapias, el marit, el company, l’amic i -m’atreviria a dir- el primer admirador de l’obra de la Maria Lluïsa, va descobrir gairebé per casualitat la història. I la va explicar a la seva esposa. A partir d’aquí l’autora troba el filó que li permet escriure un llibre que barreja, gairebé a parts iguals, ficció i realitat.

Una realitat perfectament documentada, fruit d’hores d’investigació arxivística i de trepitjar el terreny, els escenaris, els indrets que presenta amb aquesta extraordinària capacitat de descripció que fa que ja t’hi trobis, que ho vegis. I la ficció que beu, també, d’un moment i d’una època que l’escriptora coneix bé per transmissió oral del seu pare i, com és lògic, de l’exercici d’immersió que ha realitzat per aconseguir que aquesta ficció sigui el més real possible.

“Molta gent em pregunta què hi ha de mi als personatges dels llibres. Poc o molt, els llocs, les cares o les olors del meu Reus han aparegut a les novel·les” explicava l’autora en una entrevista. De fet, un dels protagonistes, el Gustau Verdier, fabricant del tèxtil amb empresa a Terrassa -d’on sinó- representa un empresari d’un sector que coneix bé la Maria Lluïsa per la vinculació dels Amorós amb un dels establiments de referència de Reus, Les Amèriques.  

I perdona l’atreviment, Maria Lluïsa, però m’he sentit identificat -i així també m’ho ha fet veure la meva companya, la Mari Jo- en el perfil d’un altre dels protagonistes, el net del Gustau, l’Octavi Verdier, periodista avesat a investigar, a descobrir, remenant la història de la seva pròpia família. Espero i desitjo, però, que mai cap de les meves investigacions sobre els meus avantpassats em pertorbi tant com li acaba passant a l’Olivier a la recerca de la informació del seu avi.

Parlem, però, de la Sabine Zlatin que podríem considerar l’heroïna de la novel·la. Un personatge real, protagonista d’una d’aquestes històries corprenedores que es dibuixen enmig d’un conflicte bèl·lic tan terrible com el de la Segona Guerra Mundial.

Infermera de la Creu Roja, quan els alemanys van ocupar França el 1943, es va endur 17 nens jueus a una casa d’Izieu, a prop de Lió, a la Vall del Roïna. Aquí va fundar la llar de nens jueus on els amagava de les tropes nazis. Una casa, que es coneix com la d’Anne-Marie, que la Maria Lluïsa visita per començar a documentar-se per escriure el llibre.

He extret aquest fragment de la crítica del llibre que fa Anaïs Bedmar al digital de cultura NÚVOL i que és extremadament gràfic del qual encara avui transmet la casa:

“L’autora ha pres una ruïna, una casa que va quedar congelada en el temps de l’Holocaust i que té aquesta misteriosa propietat que sovint s’atribueix a Auschwitz: el potencial per fer bategar amb intensitat el temps passat que conté en el cor de qui la trepitja, com si aquell temps encara fos viu, com si de tanta mort no es pogués eliminar l’empenta de la vida. Amb la seva novel·la, Maria Lluïsa Amorós ha tractat de captar aquest influx vivent, ha plasmat al paper l’esperit de la infantesa que encara es pot sentir en aquella casa, buida de persones però plena de records i d’història.”

Podríem dir que hi ha silencis que s’escolten, com els de la casa d’IZIEU.

Un indret paradisíac per jugar, cantar, fer teatre, escoltar contes, riure, plorar, enyorar-se, estimar. En definitiva, per intentar VIURE una realitat paral·lela allunyada de la cruesa i la ingratitud de la guerra.

Llegeixo aquest text del llibre de la Maria Lluïsa on hi ha una deliciosa descripció de la descoberta que fan els nens de la casa.

“Els seus nens estarien segurs en aquella casa oculta entre boscos i muntanyes, lluny de mirades indiscretes, allunyada de camins transitats i perillosos.

La Sabine Zlatin mirava els nens i se sentia bé, abraçada al seu marit. Els veia com gaudien descobrint tots i cadascun dels racons que amagava aquest gran casalici, com preparaven els seus dormitoris, com hi guardaven les poques pertinences.

Tenien un somriure que feia dies que s’havia esvaït per la basarda, el cansament, l’enyor, la incògnita. Ara semblava que en aquelles cares boniques l’havien retrobat una altra vegada a l’aixopluc d’aquell sostre i envoltats d’aquell paratge majestuós, quasi idíl·lic, que els assegurava la vida, una certa felicitat, com si tornessin a la normalitat, aquella que els havien arrabassat.

Malgrat la duresa del relat i les vicissituds dels seus protagonistes, en una situació ingrata, podríem dir que aquesta és realment una gran història d’amor. La que fan possible la protagonista i el seu marit. O els nens i els seus monitors.

Hi ha una entrevista d’Albert Soler del Diari de Girona a la Maria Lluïsa que inicia la conversa preguntant com dient-se AMORÓS pot retratar episodis tan cruels. Com si la Maria Lluïsa, pel fet de dir-se com es diu, hagués de dedicar-se, posem per cas, a escriure únicament novel·les romàntiques, dolces i ensucrades.

En aquest i tots els casos que ens puguem imaginar el nom (de l’autora) no necessàriament fa la cosa, ni l’argument, ni el fil conductor. Perquè en el fons el que emana aquest llibre és amor per la vida, les persones i -molt especialment- l’esperança.

El fet de tenir esperança és, al cap i a la fi, la convicció que l’amor existeix. L’amor ens fa més bones persones, destapa el millor de tots nosaltres. És amor el que mou el món, en la direcció correcta i en el més ampli sentit de la paraula.

I l’autora ho ha reconegut en el periple de promoció del llibre. Diu la Maria Lluïsa “Els nens viuen envoltats d’amor, amb uns monitors que els estimen. Malgrat tenir por i enyorar els pares, s’ho passen bé, juguen, els adolescents s’enamoren… És també una història d’amor, jo mateixa em vaig enamorar d’aquests nens, coneixent-los a través de les seves cartes i els seus dibuixos. Els tinc molt presents, m’he enamorat d’ells.”

I vosaltres, llegint el llibre, n’estic segur que experimentareu el mateix sentiment, una empatia absoluta amb la realitat d’aquesta canalla enmig d’una situació tempestuosa.

I del Roine a Barcelona, amb l’altra història, aparentment la de ficció, que discorre a les pàgines del llibre i que ens descobreix el jove periodista Octavi Verdier en ple procés d’escriure una novel·la sobre els nazis a la Barcelona de la dècada dels quaranta del segle passat.

La investigació el portarà a França i a la descoberta del seu avi, l’enigmàtic i misteriós Gustau Verdier, que arriba a la capital catalana als anys quaranta provinent del país veí i que es fa un lloc en aquella Barcelona de postguerra en el bàndol dels guanyadors.

“Volia explicar el que va succeir tant a la Guerra Mundial, a França, com a Barcelona als anys 40, quan va venir uns quants nazis i van ser rebuts per Franco amb els braços oberts.”

La Maria Lluïsa fa un exercici molt interessant per submergir al lector en realitats diferents a l’hora de descobrir el llibre. Diu l’escriptor Martí Gironell que l’autora fa el contrast de les dues Barcelones: la pobra i vençuda, amb l’opulent i descordada dels que viuen aixoplugats pel règim franquista. En connivència amb el nazisme. Com en Gustau Verdier des de la seva habitació de l’Hotel Ritz on fa i desfà des que ha arribat a la ciutat Comtal.

I amb tot això serem testimonis d’una evidència que molts hem viscut a les nostres pròpies cases quan es tractava de parlar de la guerra, dels seus efectes i del seu impacte: ELS SILENCIS FAMILIARS. Uns silencis que ho afectaven tot. Des d’indrets físics que restaven tancats o inaccessibles, fins als silencis reals, quan no es podia parlar de res que tingués a veure amb aquell passat tan dolorós com -sovint- inexplicable. En el cas de la novel·la, l’Octavi Verdier es mor de curiositat per saber qui hi ha en un despatx de casa de l’avi, una habitació tancada del pis on ningú no podia entrar. I és aquesta curiositat el que el porta a descobrir coses que, segurament, hauria preferit ignorar a l’hora de redactar la seva novel·la.

“La claror del dia que entrava per la finestra s’apagava a poc a poc; per això va encendre la llum de sobretaula que anava escampant ombres arreu de les parets i sobre el piano oblidat que li van semblar fantasmes. Però ell no temia els fantasmes ni hi creia, només tenir por de sí mateix i de les conclusions que podia treure mentre acabava la seva novel·la”.

I un altre personatge a tenir en compte, la Pilar, que s’acabarà casant amb en Gustau Verdier. Fixeu-vos en el seu perfil, en la seva història: una dona republicana vençuda, que fa un procés involutiu i que es converteix en la dona d’un home ric, d’extrema dreta, autoritari. Ella, per les circumstàncies personals i també històriques, es veu obligada a deixar enrere la seva manera de ser i de fer per convertir-se en una dona de l’època franquista amb tot el que això implica.

Més enllà de la trama, el llibre també convida a la reflexió al voltant de dues realitats explicades en clau de passat, però que dissortadament continuen sent de present: d’una banda, l’impacte de l’extrema dreta en la manera com es va precipitar la Segona Guerra Mundial.

El llibre també ens ho fa veure. No hem de perdre mai la memòria històrica. Ni relativitzar segons quines situacions. Avui dia observem amb certa lleugeresa com n’hi ha que volen blanquejar l’extrema dreta sense adonar-se de la deriva que comporta aquesta ideologia i de la que en tenim tantes evidències al llarg de la història.

I, d’altra banda un conflicte bèl·lic a Europa que creiem no tornaríem a veure i a viure mai més. És cert que el llibre de la Maria Lluïsa es publica molt abans que la invasió russa a Ucraïna. Però llegit avui, amb el que portem setmanes i mesos administrant d’una guerra al vell continent, ens demostra com seguim sense aprendre dels errors del passat. Crèiem vençut l’episodi que relata i ens trobem que tornem a patir del mateix mal en ple segle XXI. Una llàstima tot plegat.

Quan a un li toca presentar un llibre, el millor que es pot dir, la millor recomanació, és que val molt la pena llegir-lo. I aquest és el consell que, sincerament, us dono. Amb la Mari Jo n’he fet una lectura compartida i en paral·lel que ens ha permès endinsar-nos en les històries amb punts de vista diferents. Quin exercici més enriquidor. Però el mèrit no és pas nostre. És un encert més de l’escriptora, de provocar al lector, d’anar més enllà amb un missatge profund i carregat d’intenció. I amb un final -insisteixo- realment imprevisible.

Gràcies, Maria Lluïsa per regalar-nos aquesta extraordinària novel·la que posa de manifest, una vegada més, que la vida val la pena viure-la quan tens l’oportunitat de llegir i conèixer -i ho subratllo- llegir i conèixer als AMORÓS.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El meu Xavier Amorós

D’ençà que ahir al vespre es va conèixer la desaparició de l’estimat Xavier Amorós Solà, al Món de Reus tothom ha evocat “al seu” Amorós. Perquè el Xavier va conrear tantes amistats i coneixences en els àmbits on va desenvolupar-se de manera vital i professional, que tots devem tenir records vinculats a la seva persona.

L’escriptor, el poeta, l’activista cultural, el botiguer, l’home de Cambra, el President del Centre de Lectura, el senador, el regidor… Després de 99 anys deixant petjada a la ciutat i al seu territori d’influència, és difícil trobar algú que no hagi coincidit amb l’Amorós en algun racó del Món de Reus.

Per això avui, en un dia amb tantes emocions contingudes per l’enyor que produeix la pèrdua d’un ésser tan estimat, em ve de gust recordar “al meu Amorós” en la seva condició de veí de casa.

En diverses ocasions he explicat que jo soc fill del passeig de Prim. Vaig arribar al món a la Clínica Pont, i al poc de néixer vaig anar a viure al 7è 1ª del número 40, a tocar de la plaça de la Pastoreta. En aquest pis m’hi vaig passar els primers trenta anys de la meva vida. Un immoble que era com un Món de Reus en petitet.

Hi vivien regidors, presidents d’entitats, directors d’escola, empresaris de soca antiga, el responsable de la fira de mostres, botiguers d’establiments centenaris, algun viatjant popularíssim, dos clavaris de la Sang, un fundador dels Ploms, una vella glòria del Reus de les sis copes, un artista reconegut, un metge amb consulta distingida i, fins i tot, la néta de “l’Urbano de la barba”. Aquell immoble, per tant, era una deliciosa reducció de la meva ciutat. I ves a saber si les pàgines viscudes en aquest entorn expliquen la meva fascinació per Reus i la seva gent.

I amb tot això dalt de tot, al 8è 1a, l’Amorós i la seva família. Haver-lo conegut en condició de veí, a l’escalf de la seva llar plena de bells sentiments i de persones encantadores, ha estat un autèntic luxe. La seva estimadíssima Luisa, i la seva extraordinària descendència -el Xavi, la Cuca i l’enyorat Gabriel- són persones que es fan estimar per la seva manera de fer i de ser.

Una casa, per cert, plena a vessar de llibres i de parets carregades amb delicioses creacions artístiques on hi ha obra del meu pare, com les caricatures -fins a 3!- que li va fer al llarg de la seva vida. Com la que il·lustra aquest article, abillat com Cristòfol Colom descobrint “les seves” Amèriques. Quantes vegades, al sortir de casa, aparcat al passeig hi trobava el cèlebre Seat 600, logotipat fins al sostre, del popular establiment de teixits del carrer de Llovera.

Ja casat, quan anava a veure la mare, l’Amorós sempre sortia a les converses. I especialment evocant el seu cèlebre xiulet que amenitzava, sonorament, el pati de llums. “Encara xiula l’Amorós?” li preguntava de manera recurrent. I ella, veritable lletraferida que devorava els llibres del Xavier, m’explicava si refilava adequadament i, també, si havien coincidit a l’ascensor fent-la petar sobre tantes i tantes coses que hem compartit amb els Amorós durant més de mig segle d’agraïda convivència veïnal.

Pel Xavier sempre he tingut la màxima admiració. I durant aquestes últimes hores m’han vingut al cap multitud de vivències compartides. Aquelles inoblidables dotze hores Llegint Amorós que vam muntar a Ràdio Reus. Més de 150 persones van llegir textos de l’autor en una lectura ininterrompuda que vam realitzar a la Capsa Gaudí. O la Tardor de les Arts que en la meva etapa a l’AMPA de la Mowgli vam muntar a la que també era la seva escola. Com va gaudir el Xavier recordant els inicis de la Mowgli bressolada per la inoblidable Àngels Ollé de la que en va ser un dels primers alumnes el seu fill petit, el Gabriel. O l’oportunitat de participar, gràcies a la generositat de la Dolors Juanpere i el Xavi Filella, en les memorables representacions dels Temps Estranys al Bartrina, l’adaptació teatral del seus textos memorialístics. En totes aquestes iniciatives vaig comptar sempre amb la complicitat de la meva companya, la Mari Jo, que també va gaudir de la seva generosa amistat sabent, el Xavier, que era la néta de l’inoblidable Francesc Domènech, home de teatre vinculat al Bravium. Ell tot ho connectava a fi de bé.

En l’hora de l’adéu em queda el goig d’haver pogut conèixer i estimar al meu Xavier Amorós, al veí i, per tant, amic. Un autèntic privilegi.

Gràcies per tot Xavier. Et trobarem a faltar al teu estimat -i tan divertit- Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La nostra Isabel Moreno

Enmig de la voràgine de l’organització de la Reus Viu el Vi, aquest dissabte al migdia he rebut un whatsapp del bon amic Juanlu González, un d’aquesta integrants de la lliga de reusencs extraordinaris que gràcies al seu RTV militant i a la seva innata bonhomia em manté informat puntualment de molts aspectes del batec local quotidià que, per les meves responsabilitats professionals, se m’escapen irremeiablement.  Però en aquesta ocasió el missatge del bon jan del Juanlu és d’aquells que no hauria volgut rebre mai tot anunciant-me la desaparició de la Isabel Moreno, la emblemàtica dirigent veïnal de les Parcel·les Casas.

El que són les coses, a la Isabel la vaig conèixer arran d’una discrepància sobre la realitat del Món de Reus. Em va fer saber del seu disgust per una de les opinions que havia dibuixat, en un dels meus articles, sobre el Carnaval de la nostra ciutat. Tot i l’evident desacord amb les meves asseveracions, la seva rèplica va estar impregnada en tot moment pel més absolut respecte sobre la nostra diferència de criteri. Res a veure amb la bilis malaltissa que gasten, avui dia, aquests covards impresentables que es mouen a les xarxes amb perfils falsos per posar-te verd quan en dius alguna que no és del seu gust.

Tornant a la Isabel, arran d’aquella polèmica ben entesa, fruit de la diferència lògica que enriqueix als que la mantenen, vaig tenir l’oportunitat de descobrir la immensa personalitat d’aquella conveïna. Una dona lliurada, en cos i ànima, a procurar pel benestar de la seva gent. Una autèntica lliçó de vida que em va valdre la meva més absoluta admiració vers la seva persona i que vaig voler reconèixer amb el lliurament d’un dels Premis als que Més Enganxen 2012.

De les moltes pàgines viscudes amb la Isabel he de recordar, de manera molt agraïda i entranyable, la del cèlebre tobogan Tobi, de les Parcel·les Planes, que va protagonitzar el setembre de 2011 en la primera etapa de l’Alcalde Carles Pellicer. Una anècdota que vaig evocar en el perfil del Fot-li que és de Reus escrit i dibuixat, a quatre mans, amb el genial Jordi Romero.

En els annals del periodisme polític del Món de Reus quedaran les apassionades cròniques de la festa d’inauguració de les actuacions de millora del tobogan, el setembre de 2011. Arran d’aquell fet excepcional el director de la NW Revista de Reus, el Francesc Domènech, va concebre el deliciós terme de la “micropolítica” que va definir bona part de l’actuació municipal durant aquella legislatura.

Però més enllà de la reforma d’aquell tobogan, anunciada a bombo i plateret pels mitjans municipals, l’afer del Tobi va servir per donar visibilitat pública a una dona que ha estat tot un referent en el moviment veïnal reusenc. La Isabel ha estat presidenta de l’associació de les Parcel·les Casas durant gairebé deu anys fins la seva dimissió el 2016. Ella mateixa argumentava aquesta adeu de la primera línia per la necessitat de regenerar la vida associativa, deixant mostra del compromís inequívoc amb el seu barri formant part de la junta pel que fes falta.

Més enllà de l’anècdota i de la xirigota amb regust reusenc que va provocar el tema del tobogan Tobi, és bo separar el gra de la palla i reconèixer la dedicació de la Isabel en benefici del seu barri i, per tant, en benefici de la nostra ciutat. Gràcies per tanta i tan bona feina per fer de Reus –com diu sempre el nostre alcalde- la millor ciutat del món.

A la tardor, i a la bombonera de l’Orfeó Reusenc, la nova casa de Bravium Teatre, tornarem a fer els Premis Amenós als que més Enganxen després de tres anys d’absència per culpa de la pandèmia. I el primer homenatge de la vetllada, sentit i volgut, serà per la Isabel. Una dona exemplar que sense ser de Reus, ho semblava.

Gràcies, Isabel, per tot, per tant. Un petó molt fort del teu estimat Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

No fotis Estanis

Un fragment de l’escrit que Mn. Estanis Figuerola publica a l’opuscle de la Confraria de Sant Pere Apòstol

Aquest dissabte al vespre he tingut el goig de presentar l’opuscle de la Confraria de Sant Pere Apòstol a l’església Prioral de Sant Pere. Una presentació que he dibuixat a partir d’aquelles vivències pròpies vinculades a la Setmana Santa, tot jugant amb el textos d’aquest llibret elaborat de manera magnífica pels responsables de l’associació de l’antic gremi dels avicultors.

Durant l’exposició m’he servit de l’escrit que hi publica Mossèn Estanis Figuerola per evocar aquelles pàgines viscudes amb els amics del Bravium a la Miscel·lània Poètico Musical, un recorregut literari de la nostra Setmana Santa que dirigia ell mateix i que escenificàvem, cada any, en una de les esglésies de la ciutat. M’ha vingut molt de gust recuperar aquest record perquè allà on he tingut la sort de coincidir amb l’Estanis sempre he viscut una experiència agraïda. Perquè és d’aquelles persones que amb la seva sola presència generen un balsàmic bonrotllisme.

L’acte a la Prioral l’hem començat tard esperant a l’Estanis. En la seva condició de consiliari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa tenia un lloc reservat a primera fila. I per això hem fet temps comptant que arribaria. En no fer acte de presència hem decidit arrencar. I ha estat tot just a l’acabar la presentació quan hem conegut la terrible noticia. L’Estanis havia mort aquesta mateixa tarda a Duesaigües on exercia la seva missió pastoral. L’impacte ha estat terrible. I més encara entre els molts amics que érem a la Prioral, com el Xavi Sirolla dels Nazarenos, que amb els ulls plorosos encara ha tingut l’ànim i l’atenció de felicitar-me pel meu discurs.

De l’Estanis se’n podrien dir moltes coses. I totes bones. Però de manera ben especial he de posar en valor el seu caràcter i el seu esperit. Trobar-se’l era una garantia absoluta que els propers minuts de conversa serien reconfortants, enriquidors i gairebé sempre divertits. Fins i tot en les situacions més incòmodes. I ho puc dir amb propietat. Sempre recordaré les estones compartides a l’hospital quan em van operar del càncer, en un moment de dubtes i temors, i ell era el capellà que assistia als malalts. Per la seva manera de ser i de fer, la seva amistat et reconciliava amb la humanitat.

Casualitats del destí a la Prioral he llegit un  fragment del text que ell mateix signa a l’opuscle de la Confraria dels Avicultors. Una crida generosa i desacomplexada a estimar-nos, “i fem-ho -escriu Figuerola- amb ganes d’augmentar les alegries en aquesta vall de llàgrimes on van tan escasses.” No fotis Estanis. Ara el Món de Reus sí que és una vall de llàgrimes plorant la teva absència. I serà molt difícil superar aquest embat. Però pots estar ben segur que quan puguem vèncer la immensa tristesa que provoca el teu adeu, ens les eixugarem i, pensant en tu, en el teu record i en el teu exemple, omplirem el Món de Reus d’alegries i somriures. Serà el millor homenatge que podrem fer-li a un home bo com tu.

Et trobarem molt a faltar Estanis.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un senyor de Reus molt “Popular”

Jacinto Grandío (Foto Reus Digital)

Una de les notícies més llegides d’aquests últims dies al Reus Digital és l’obituari de Jacinto Grandío, l’històric dirigent del Partit Popular a Reus que va morir als 89 anys d’edat. La mateixa noticia recull el testimoni de l’actual referent del partit conservador a Reus, l’incombustible Sebastià Domènech, que posa en valor la seva disposició i entrega a l’hora de sumar en favor de la seva formació.

I certament, en aquests dies convulsos pel Partit Popular a nivell nacional, de ganivetades traïdores, de cops de colze dolorosos, d’estrebades impiadoses que certifica que en política els autèntics enemics són sempre els teus propis companys de partit, l’exemple de Grandío, un home lliurat en cos i ànima a sumar, fugint de protagonismes artificials i amb voluntat de construir, hauria de fer reflexionar a més d’un a l’hora de valorar realment que és la política i l’objectiu que persegueix. No és un detall menor el seu origen, el poble de Vilalba, a la província gallega de Lugo. És el mateix municipi que va veure néixer a Manuel Fraga Iribarne. Per tant eren conciutadans. I això possiblement també explica la seva vinculació amb el partit que va bressolar el peculiar ministre franquista que va banyar-se a Palomares.

Jacinto Grandío va dedicar la seva vida professional a treballar a l’Ocaso i cal destacar, també, la trajectòria de la seva esposa, la senyora Capdevila de l’històric El Bebé del carrer de Monterols. Com el seu nom indica, l’establiment estava dedicat al vestuari i l’aixovar pels més petits.  Segurament per aquesta vinculació amb una botiga RTV situada en una artèria comercial de referència, va ser el sempitern representat del PP al Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Reus, el que ara coneixem com l’Agència Reus Promoció. De ben segur el gran Josep Maria Cabré, qui fou gerent durant tants anys del Patronat, podria explicar mil i una anècdotes viscudes al seu costat en els profitosos Consells que realitzava l’organisme municipal a l’hora de dissenyar l’estratègia de projecció de ciutat.

Ara que aquest bloc ja té més de deu anys, és interessant mirar enrere per veure com tot ha evolucionat. Per exemple, de Grandío en vaig parlar a la campanya electoral de les municipals de 2011. Era un moment d’efervescència absoluta pel Partit Popular, amb l’Alícia Alegret convertida en l’autèntic referent com a cap de llista de la formació. El 20 de maig tancaven la campanya, la que va capgirar la realitat política del Món de Reus, omplint a vessar el Teatre Bartrina. I d’entre els presents, al marge del recordat empresari Anton Borràs Cros (a.c.s.), m’hi vaig referir amb aquestes paraules:  “Ell sempre ha esta un secundari de luxe d’Alianza Popular -primer- i del Partit Popular, després. És d’aquells ciutadans compromesos amb la causa, treballador infatigable, grandíssim col·laborador amb la dinàmica de partit, però que a l’hora d’elaborar les llistes sempre ha preferit quedar-se en un segon pla, per sumar i ajudar en el que faci falta. Una manera de ser molt lloable.” Doncs el que deia al principi. Em sembla que als partits polítics, començant pel PP, els hi calen més Grandíos per recuperar l’essència, la vocació i -el més important- la voluntat de servei públic. És l’exemple que ens ha deixat un senyor de Reus molt “Popular”. Això és evident.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En l’adeu a l’Emília Briansó

L’Emília Briansó (primera per l’esquerra) ara fa dos anys en l’acte de donació de part del seu fons documental a l’Arxiu.

Una de les primeres realitats ciutadanes que vaig descobrir de ben petit va ser la del Centre de Lectura. Dels 6 als 15 anys m’hi vaig passar gairebé totes les tardes del món fent música. O, com a mínim, intentant-ho. D’aquella època inoblidable, de pantalons curts i genolls pelats, d’esperar l’inici de les classes jugant a pedra-paper-tisora a les inacabables escales de l’antic palau dels Marquesos de Tamarit, en tinc el record precís de les senyoretes (perquè abans se’n deien així de les mestres) que em van impartir classe.

És el cas de la Misericòrdia Besora, que compaginava la direcció de l’escola de ballet amb les lliçons de solfeig. Mai ningú m’ha recargolat tant les orelles per no saber-me els bemolls i els sostinguts. Potser per això, 40 anys després, encara els recordo gairebé tant bé com el mal d’orella en qüestió. O la Carme Duran, una persona entranyabilíssima que hom podia veure sovint guaitant des del balcó de casa seva, un primer pis amb vista privilegiada a la plaça de Prim. Duran era filla d’una popularíssim professor de francès de l’institut conegut, entre l’inquiet alumnat de la primera meitat del segle XX, amb el pseudònim de Mounsier Le Petiton atenent la seva baixa estatura. També hi havia l’estimada Maria Bartolí, esposa del recordat pintor Juli Garola i que amb els anys es va convertir en la sogra d’una de les regidores més sensacionals de l’Ajuntament ganxet, l’Empar Pont. I finalment l’Emília Briansó, que més enllà d’impartir classe actuava com a directora de l’extensió del Conservatori de Música de la Diputació a Reus que tenia la seva seu al mateix Centre.

La senyoreta Briansó era el referent d’aquella escola. Una persona que en aquella època provocava un profund respecte entre l’alumnat.  Ben plantada, elegantíssima en les formes i la indumentària, amb un punt d’innegable distinció que es veia reforçat per l’ombra allargada del record patern. Ella era filla de l’insigne Doctor Josep Briansó, persona clau per entendre el desenvolupament de l’Institut psiquiàtric Pere Mata fundat per l’avi, l’Emili Briansó. Una nissaga extraordinària a qui devem haver situat Reus en el mapa de l’assistència sanitària en general, i de l’atenció a la salut mental en particular.

Amb els anys vaig tenir l’oportunitat de coincidir sovint amb la senyora Briansó, amb residència principal a la Plaça de Prim. Precisament ens trobàvem ocasionalment a l’ombra de l‘estàtua del general. Sovint l’acompanyava de bracet la seva filla, la simpatiquíssima Carme Casaujana, acreditada fisioterapeuta amb consulta oberta al carrer de Sant Pau i Sant Blai.  I les converses eren sempre agraïdes i molt afectuoses, donant-me records per la meva germana Montse que -a diferència d’un servidor- fou una de les seves alumnes més notables. Anys després vaig tenir la immensa sort de conèixer a una altra de les seves germanes, la inoblidable Avelina, que fou la meva professora de dicció. I vaig corroborar una evidència: que les Briansó eren autèntiques senyores del Món de Reus.

Aquests records -tots bons- m’han vingut al cap aquesta mateixa tarda quan el nebot-nét de l’Emília, l’advocat Àlex Llevat, fill de l’alcalde Paco Llevat Briansó, ha tingut l’atenció de comunicar-me la trista notícia de la defunció de l’Emilia. I per això he volgut reobrir aquest Món de Reus. Perquè es de justícia fer aquest reconeixement a la persona i -molt especialment- a la mestra. Perquè si avui Reus pot presumir d’un Conservatori de Música que bressola, contínuament, intèrprets d’inspiració infinita és, precisament, gràcies a persones com Briansó o a les seves companyes Bartolí, Duran o Basora entre d’altres. Elles, escales amunt del Centre de Lectura, van fer realitat un petit miracle que va permetre dotar Reus d’estudis reglats de música. I això s’ha de posar en valor. Avui i sempre.

Gràcies senyora Briansó per fer de Reus, entre d’altres moltes coses, una ciutat més afinada.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

ADN Cervera

Els Cervera a la presentació de la travessia solidària de l’Ampolla a Salou

S’ha mort el pare del Jordi Cervera nedador. Aquest és el concís missatge de whatsapp que m’enviava, ahir al vespre, el director del Reusdigital, el Marià Arbonés. D’aquesta manera m’advertia de la desaparició del Jordi Cervera Mercadé, el pare del tragamilles més RTV de la història del Món de Reus.

Com passa amb la nissaga Gras -vinculats familiarment a l’altre gran nedador de la història local, el mític Santi Esteva- als Cervera cal enumerar-los per identificar-los adequadament. Del Jordi Cervera Mercadé -Cervera I al Món de Reus- en tinc un record formidable, especialment de les estones compartides al Mercat al Mercadal que impulsen els paradistes del Mercat Central i Bravium Teatre. Sovint es deixava enredar pel gran Jaume Amenós per participar-hi. I abillat com un diligent cambrer d’època, repartia, a parts iguals, gots de vermut de Reus i somriures agraïdíssims a la clientela. Allà vaig descobrir, amb el seu inconfusible mostatxo, un personatge simpatiquíssim, divertit, ocurrent. I d’un reusenquisme ben entès, tant necessari per mantenir el sentiment identitari en aquesta realitat nostra cada cop més globalitzada.

Des que el cap d’any del 1982 el seu fill -Jordi Cervera Martínez, Cervera II al Món de Reus-, va començar a construir la seva llegenda batent el rècord del món de 24 hores recorrent 88 quilòmetres i 712 metres a la piscina dels Ploms, tothom l’identificava com el pare del Jordi Cervera nedador. Però n’estic segur que en cap cas el va incomodar veure’s superat per l’ombra allargada del fill esportista i polític. No hi pot haver res més agraït per un pare que el reconeguin per l’estela del seu fill.

La foto que il·lustra aquest article ho diu tot. Té un any mal comptat. Els dos Cervera -el primer i el segon- junts en l’acte de presentació de la darrera gran gesta del tragamilles, la travessia solidària de L’Ampolla a Salou que va cobrir, amb èxit espatarrant, a benefici d’una bona causa, la Fundació Rosa Maria Vivar de la família Oliva, estretament vinculada a la història vital i professional dels Cervera. En aquella fita un altre Cervera -el Jordi Cervera Guasch, Cervera III al Món de Reus- va ser cabdal, dalt de la llanxa, per coordinar tot l’operatiu de la gesta.  

És evident que el suport del pare (i de la mare, no ho hem d’oblidar) ha estat determinant per explicar la trajectòria esportiva i ciutadana del fill. N’estic segur que a partir d’ara, des del cel, el senyor Cervera contemplarà, amb privilegiat ull de falcó, com el seu primogènit continua travessant la Mediterrània a benefici de causes solidàries i -sobre tot- fent ciutat al crit permanent de “Sang del Prim”. L’autèntic ADN Cervera.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari