L’Aventura del Gran Reus

Foto de família de la presentació de l’Aventura del Gran Reus (Alfredo González/Diari de Tarragona)

L’última edició de La Canya Roig-i-negra, el programa cara al públic que realitzen periòdicament La Nova Ràdio i Reus Digital, la va protagonitzar el Ramon Besa, cap d’esports del diari El País. Besa no va participar d’una tertúlia i prou. Va fer una autèntica classe magistral sobre la realitat del periodista esportiu que s’hauria de reproduir a les aules d’alguna facultat per ensenyar, als seus alumnes, que és vocació i passió per la millor feina del món. Besa també va parlar d’hoquei, un esport que -segons ell- ha perdut pes específic perquè no ha sabut o no ha pogut adaptar-se a una realitat que, ara mateix, ho mou tot: la comunicació audiovisual. En un món on tot és imatge en múltiples suports, l’hoquei, per les seves peculiars característiques, no és un esport televisiu. I això fa que costi molt atrapar multituds com d’altres especialitats que tenen múltiples seguidors que baden davant de la pantalla.

Ara bé, segurament no hi ha cap altra espectacle esportiu que en directe t’atrapi tant com l’hoquei, pel que té de trepidant i emocionant. A L’Aventura del Gran Reus (Edicions Cossetània) ens ho demostra en un llibre magnífic que ahir es va presentar a les instal·lacions del Reus Deportiu, al carrer Gaudí, on hi ha la catedral de l’hoquei mundial.

Una presentació multitudinària que va servir per retre homenatge a l’equip de les sis copes amb la presència, entre d’altres, dels integrats de l’actual plantilla del primer equip, herois de la final a quatre de Lleida que va servir per portar a les vitrines del club roig-i-negre el vuitè ceptre continental. Una presentació que va comptar amb la intervenció de l’empresari Engelbert Borràs Miramon, el primogènit de l’Engelbert Borràs Roca, el gran President d’aquell equip que va agafar a la segona divisió i que va aconseguir, amb la incorporació de la plantilla somniada, regnar al continent obtenint, de manera consecutiva, sis copes d’Europa.

El fill gran de Borràs va fer un discurs  intens, ple de dades i -molt especialment- de noms i cognoms. “No em vull deixar ningú” va repetir en diverses ocasions, apuntant que el mèrit d’aquell equip va anar més enllà del Drem Team liderat pel Joan Sabater a la pista i per l’Andreu Borràs a la banqueta. Una obra col·lectiva on tothom va ser determinant. “Vull reconèixer a l’Andreu Olesti i a l’Antonio Martra, aquí presents, la seva bona feina a la presidència quan van agafar les regnes del club després dels meus pares” va voler subratllar en un gest que l’honora ja que no és habitual que els directius tirin floretes als que els han seguit. Més aviat al contrari. L’empresari va acabar la seva intervenció demanant un homenatge com cal a l’equip de les sis copes. “Un monument, per exemple” va especificar per cloure un discurs amarat de sentiment i emoció.

I precisament l’Alcalde, Carles Pellicer, l’encarregat de tancar l’acte, va recollir la proposta apuntant una primícia: la balconada principal de l’Ajuntament, l’espai on surten els herois per fer ofrena al poble dels seus èxits esportius, es dirà a partir d’ara “El Balcó dels Somnis”. I tot gràcies a una de les inspirades descripcions del poeta del periodisme esportiu al Món de Reus, el gran Marc Libiano del Diari de Tarragona, que en la seva crònica de la celebració de la vuitena copa va descriure precisament així, com el Balcó dels Somnis, el principal mirador de la Casa Gran. Ignoro si Borràs va donar per satisfeta la seva demanda amb el bateig del balcó. Serà qüestió de preguntar-li.

L’Alcalde va tancar l’acte just després de la intervenció del regidor d’esports, el Jordi Cervera, que estava com peix a l’aigua (i en el seu cas, mai tan ben dit) enmig de tanta glòria esportiva. Cervera, més enllà del discurs protocol·lari, va voler esquitxar el seu relat amb una anècdota viscuda arran de la històrica visita del Novara a Reus. “Amb el meu pare ens vam trobar amb el Pedrito Ruiz, el periodista i humorista, que en aquella època es dedicava al món dels esports i que venia a cobrir el partit. La vam fer petar una estona” va explicar el Cervera amb molta gràcia deixant clar que, de petit, ja tenia una especial capacitat per envoltar-se, ni que sigui de manera ocasional, de gent important.

I he deixat pel final la intervenció de l’autor, del Josep Cruset. Periodista de llarga trajectòria i també historiador de formació universitària. Una combinació que explica, especialment, el relat acuradíssim de L’Aventura del Gran Reus. Com estudiós de la història, Cruset ha fet una cerca rigorosa i metòdica, amb multitud de dades, amb voluntat científica a l’hora de procurar analitzar cadascuna de les situacions viscudes. “En l’esport no existeix la veritat absoluta perquè el que es viu amb passió difícilment es pot analitzar de manera objectiva”. I per explicar-ho va citar un exemple palmari arran d’un incident a la pista del carrer Gaudí en una de les eliminatòries europees. “Els àrbitres van escriure a l’acta que un seguidor roig-i-negre havia pegat un cop de puny a l’estomac a un jugador rival. La versió reusenca és que el jugador en qüestió, en un frec a frec a la pista, havia impactat de manera violenta contra la tanca que delimitava el recinte. I finalment la versió del rival és que un aficionat havia colpejat amb una cadira al jugador en qüestió. Amb aquesta triple versió del mateix fet ja està tot dit”.

Però lluny de ser un llibre d’història que por resultar espès per la quantitat de dades i referències, el més interessant de L’Aventura del Gran Reus és que està magníficament escrit. Cruset fa ús del seu domini de l’escriptura i explica, amb un relat periodístic trepidant, aquells anys de glòria esportiva. I contextualitza acuradament cadascuna de les situacions que es relaten, el que més enllà del que li és propi –l’anàlisi dels èxits de l’equip d’hoquei- el llibre ajuda a entendre com bategava i respirava la ciutat en aquella època. També és important ressaltar que l’anàlisi de l’autor no és limita a l’època de les sis copes, ja que per entendre l’abans i el després també ressegueix detalladament l’evolució de l’esport a la ciutat des de la seva aparició.

Tot això fa que L’Aventura del Gran Reus sigui un llibre imprescindible per entendre un fenomen esportiu excepcional que ha estat determinant per convertir  l’hoquei en l’esport rei de la ciutat. Un esport que potser no és televisiu, però que té una valor més important per la gent d’aquesta ciutat: és al cor de molts esportistes i aficionats del Món de Reus. I això no té preu.

Ara bé, el llibre també té un “però” que el mateix autor va reconèixer sense cap recança i, fins i tot, amb un punt d’entusiasme. “Es tracta d’un llibre que tan bon punt s’ha publicat ja ha quedat desactualitzat, feliçment desactualitzat atenent que just sortir de l’impremta el Reus s’alçava amb la vuitena copa”. Un fet que constitueix el primer estímul perquè el Josep Cruset ens regali un nou llibre, L’Aventura de “l’altre” Gran Reus. Potser d’aquí sis anys ja tindrà prou teca per explicar la història d’un altre equip amb sis títols consecutius. Ves a saber.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca la Montse Llussà i la Festa Major!

La pregonera Montse Llussà (Catorze.cat)

Ahir vaig tenir la sort de compartir un dinar deliciós amb gent de Reus Reus, així, escrit dues vegades, el que és sinònim de compromís, dedicació i estima a la seva ciutat. Durant l’animada sobretaula, em va arribar un whatsapp al dispositiu mòbil. Me l’enviava la gran Montse Llussà, la Veu de Catalunya, com encertadament la presenten cada dia a l’arrencada del Versió Rac 1 del Toni Clapés. I no els hi falta raó. Entre les moltes qualitats de la comunicadora reusenca hi ha aquesta veu magnífica, d’una dicció extraordinària. La veu és un do natural. Però també un instrument que cal cuidar i educar de manera constant. I més si ets un professional de la locució i vols que el receptor t’escolti com cal. I la Montse és la millor demostració d’aquesta manera de fer i d’entendre el mitjà. Passa, però, que avui la ràdio està plena de gent que no saben parlar, que no vocalitzen, que no saben projectar la veu. I per això el que hauria de ser relativament normal escoltant qualsevol emissora, és converteix en excepcional. Coses de la dimensió desconeguda de les ones.

Però tornem al missatge en qüestió. La Montse feia saber als seus contactes que l’Alcalde li havia encarregat el pregó de Sant Pere. “Us vull dir que seré la pregonera de la Festa Major de Reus!!!! Estic molt contenta!!!” es podia llegir al whatsapp sense estalviar signes d’admiració. Els meus companys de sobretaula, al fer-los coneixedors de la notícia, la van celebrar de manera entusiasta al considerar-la la persona idònia per realitzar aquest acte tan simbòlic, atenent el seu inequívoc reusenquisme (del que en fa gala tot sovint al Versió) i la projecció pública d’un personatge en un any, el de la Capital de la Cultura, on Reus té, més que mai, aquesta vocació de fer-se veure i sentir.

A la Llussà fa molts anys que la conec. De petit, quan Ràdio Reus dibuixava a totes hores la banda sonora de les nostres vides, la seva era una veu molt familiar perquè cada dia la teníem a casa al costat d’altres locutors d’aquella esplèndida fornada de joves comunicadors de l’emissora del raval Santa Anna que, avui dia, en plena maduresa vital i professional, s’han convertit en referents del panorama comunicatiu del país. Però també vaig pensar molt en els seus pares, que dissortadament ja no són entre nosaltres. La seva mare regentava una botiga de queviures al raval de Robuster, a la cantonada del carrer Pàmies, just davant de l’hotel Gaudí. I quan jo treballava a la ràdio, a l’hora de berenar, cada dia repetia el mateix ritual: a mitja tarda anava al seu establiment a buscar un pastisset dolcíssim, gairebé tant com la seva mare que me’l despatxava regalant-me el seu millor somriure, amb la mateixa simpatia que la Montse il·lustra de manera sonora les tardes de Catalunya a l’emissora líder del país.

El dia de Sant Joan tindrem, com sempre, una cita obligada amb el Pregó de la Festa Major i l’esclat de la primera tronada. Un pregó que va néixer la dècada dels cinquanta del segle passat gràcies –com tantes coses a la nostra ciutat- a la iniciativa de Ràdio Reus dirigida pel Salvador Sedó. L’emissora que va veure bressolar professionalment a la pregonera d’enguany. Una bona manera de tornar als orígens, de tancar el cercle, de fer ciutat amb un veu de Ràdio Ràdio, així, escrit també dues vegades amb tot el que representa de compromís, dedicació i estima al millor mitjà del món de Reus i de mès enllà.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca el Leus!

El filial de l’equip roig-i-negre a la capital xinesa (Revista del Club)

Durant aquestes setmanes el Món de Reus viu instal·lat en un estat de felicitat esportiva permanent. La Lliga Europea del Reus Deportiu d’Hoquei, la Creu de Sant Jordi dels Lleons dels Ploms o les curses populars a peu, corrents o en bicicleta realment multitudinàries –per citar només alguns exemples il·lustratius- en són una bona mostra. Això explica l’èxtasi del regidor responsable, l’sportman Jordi Cervera, en aquests dies de vi, roses i esport a la ciutat. Si no fos per aquesta pedra a la sabata en forma de pilota de rugby que l’amoïna de fa dies, tot seria fantàstic. Però ja se sap que en aquest món no pots acontentar mai a tothom. I el de Reus no és l’excepció.

I amb això dissabte vam viure un altre d’aquests dies històrics al que ens ha acostumat el nostre primer equip de futbol. El Reus segellava, gairebé de manera matemàtica, la permanència a la segona divisió A en el partit més important de la història del club. I aquesta és una de les evidències que demostren com d’increïble és el que ha fet aquest equip en un any inoblidable: tots els partits que ha jugat, l’un darrere l’altra, han estat els més importants de la seva més que centenària trajectòria assolint fites absolutament transcendents.

Però la victòria contra el Sevilla Atlètic, més enllà de la conseqüència esportiva, va servir per certificar que al camp de Reus passen coses increïbles. Des de l’obús que va llençar Franc Carbia, a la galopada de David Haro camí de la glòria fins a l’enuig d’un exigent Edgar Badia que va marxar del camp emprenyadíssim amb el gol que va encaixar de falta al darrer sospir del partit. Com tampoc va deixar indiferent la reaparició de Chrisantus que va merèixer l’entusiasta –i també irònica- reacció de l’afició davant d’un jugador que passarà a la història, bàsicament, pel poc que ha jugat. Per cert, un altra imatge que ens va deixar molt sorpresos va ser comprovar com, a l’acabar el partit, un dels jugadors rivals se’n va anar a la graderia on hi havia els seguidors del Sevilla. I no només els hi va regalar la samarreta, sinó també els pantalons i les mitgetes. Total, que va creuar el camp per agafar el túnel de vestidors en calçotets. Aquesta mena d’striptease esportius deu ser cosa del gracejo andalús. O potser un homenatge als 40 anys camp municipal (es compliran el proper mes d’octubre) quan en el partit inaugural el central barcelonista Migueli es va canviar el pantalons al mig de la gespa, ensenyant sense cap recança els seus slips al respectable. Déu n’hi do.

Però sens dubte la imatge que confirma, per enèsima vegada, que el Reus de futbol viu en una altra galàxia és la que ens va regalar la revista del club. El pòster que il·lustra les pàgines centrals no estava dedicat a cap dels herois roig-i-negres, sinó al Beijing Institut of Technology FC, el nostre filial xinès que promet donar-nos moltes alegries al continent asiàtic. Si fa anys algun visionari ens arriba a dir que el 2017 el Reus estaria còmodament instal·lat a la lliga de futbol professional i flirtejant a la lliga xinesa de futbol amb un equip propi, l’hauríem pres per boig. I en canvi dissabte més d’un va abraçar aquesta bogeria cridant, de manera entusiasta, “Visca el Leus!”. Com diria el flegmàtic regidor, tot plegat és #Aspactaculà!.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

I el Reus va guanyar Eurovisió

El Reus Deportiu celebrant la victòria (Laia Solanellas/Reus Diari)

Quan l’Anna Priscil·la Magrinyà afirma, en el seu últim i magnífic llibre, que TOT ESTÀ CONNECTAT no li falta raó. I més al Món de Reus. Aquest últim cap de setmana n’hem tingut l’enèsima demostració amb la històrica victòria del Reus Deportiu a l’Eurovisió de l’hoquei. Perquè ahir, al pavelló Barris Nord de Lleida, hi va haver molta música, gairebé tanta com la que va omplir el Centre Internacional d’Exposicions de la capital d’Ucraïna el dia abans en el festival de la cançó. Si a Kiev el triomf se l’emportava el portuguès Salvador Sobral amb una cançó de veritat senzillament extraordinària, durant el cap de setmana un compatriota seu aturava amb la mateixa gràcia les canonades de Benfica i Oliveirense. I ho feia a ritme de fado, canviant la guitarra portuguesa, que toca com els àngels, per un stick que hauria de figurar al Museu de Reus a partir d’avui dilluns. Em refereixo, naturalment, al gran Pedro Henriques.

Si el Reus encara organitzés aquelles memorables revetlles de Festa Major amb artistes de primera línia, hauria de convidar a Sobral acompanyat per Henriques, amb el cor format per Salvat, Casanovas, Marín i Torra. El Platero igual ens cantaria un tango. I a la bateria, naturalment, el Jordi Salvadó (que al facebook va tenir una emotiva dedicatòria pel seu pare, el gran Miquel Salvadó, que devia obrir ampolles de cava al cel -guardant-se les plaques- per celebrar la victòria).  I per dirigir l’espectacle el gran Enrico Mariotti, un italià que ja forma part de la història de l’esport local. En tot cas el que és segur és que per Sant Pere als herois roig-i-negres se’ls hi girarà feina perquè l’alcalde -que ahir exultant, dempeus a la Llotja, ens va recordar al president d’Itàlia Sandro Pertini a la final del Mundial d’Espanya 82- els hi farà encendre alguna tronada. Que es vagin preparant.

Però tornant al principi, les connexions no s’acaben amb la música. La victòria d’ahir es va produir 50 anys justos després de la primera copa d’Europa. Fins i tot el mateix dia. Una casualitat que sembla feta expressament com destacava al twitter el Joan Ramon Vallvé, el formidable speaker de l’hoquei a TV3. I Vallvé també és de Reus. Henriques, per cert, guanyava la seva segona copa d’Europa consecutiva després de la que va conquerir l’any passat defensant la porteria del Benfica. Un equip on també hi havia Marc Torra, que ahir va guanyar la seva quarta copa continental consecutiva. Un èxit amb tres equips diferents, ja que les dues primeres les havia aconseguit amb el Barça. Igual que Marín, que també n’havia guanyat dues quan vestia la samarreta blaugrana. Torra, per cert, va perdre la final de la copa d’Europa l’any 2009 davant, tot just, del Reus. I la crònica d’aquella setena copa al Diari de Tarragona l’escrivia el Marc Libiano, el mateix que signa que la surt avui al rotatiu amb el títol “La Octava Maravilla de Reus Deportiu”. Crònica per emmarcar. Ves que no la facin servir a selectivitat com a comentari de text.

Certament aquesta vuitena copa d’Europa té molt de mèrit. I més enllà de l’èxit esportiu, s’ha de reconèixer la feina de la directiva, amb la Mònica Balsells al capdavant. I amb una afició que ahir va tornar a demostrar que és el principal capital d’aquest club. I tot això en l’any de l’explosió futbolística que ja sabem que es converteix en un tsunami per la resta d’esports.  Per això cal homenatjar a l’equip com es mereix. Al Pedro Heriques, el porter dels fados;  al gran capità, el Raúl Marín;  a l’Albert Casanovas, un autèntic senyor sense voler celebrar el seu gol històric per respecte al seu anterior club, l’Oliveirense; i al Joan Salvat que, abonat a l’èpica i les heroïcitats, s’ha convertit en el nostre Braveheart particular. I l’elegantíssim Matías Platero, hereu del millor hoquei argentí que tanta glòria ha donat al Reus. I als Ollé, Alex Rodríguez i David Toda, el porter suplent, amb nom de fill il·lustre. El que dèiem, tot, tot i tot està connectat en una ciutat que, com molt bé escrivia no fa gaires dies el Jordi Cervera, ÉS ESPORT amb tot el que això implica. I que per molt de temps ho puguem celebrar i gaudir.

Ara bé, tot i que avui és un dia de festa i celebració, no m’estaré de fer un retret al Barça que en el seu enèsim atac de supèrbia va impedir, als despatxos, que el Reus pogués celebrar el 50è aniversari de la seva primera copa d’Europa organitzant la final four al pavelló roig-i-negre. Els barcelonistes van voler fer la guitza traslladant la final a Lleida. Un fet tan inexplicable com incongruent. Potser per això la cruel derrota de l’equip barcelonista contra l’Oliveirense va ser un càstig. Un càstig diví. Perquè en l’esport la prepotència no la perdona ni Déu.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Dibuixant Reus

El meu pare se’n va fer farts d’agafar el cavallet, el tamboret i les aquarel·les i pintar al mig de Reus. I jo l’acompanyava a la plaça Prim, al Mercadal o als voltants de la Prioral i me’l quedava mirant bocabadat com dibuixava i feia lliscar els pinzells per aquell paper blanc immaculat que en poca estona, gràcies a la seva enorme capacitat artística, reproduïa amb tot el color i la màgia aquell racó que l’havia encisat.  Reus ha estat sempre ciutat d’aquarel·listes. De bons aquarel·listes. Una tècnica pictòrica que mai ha estat prou ben valorada atenent l’enorme dificultat que suposa pel pintor ja que no permet correccions sobre el paper, a diferència, per exemple, de la pintura a l’oli –molt més prestigiada- on pots anar fent sense patir si poses el pinzell o l’espàtula allà on no toca.

Per això sempre m’ha agradat reivindicar als aquarel·listes com Artistes en majúscules. Perquè amb enorme traça, del no res, amb una mica de color i un glop d’aigua, et fan veritables meravelles. És el cas de la Teresa Llorach, aquarel·lista reusenca que vaig descobrir arran del seu èxit en el concurs organitzat per Vermuts Miró per triar el quadre que presideix la seva sala a l’imprescindible Museu del Vermut de la família Tàpias Borràs. D’aleshores ençà he seguit amb atenció l’evolució de l’artista que aquests dies impulsa un projecte realment atractiu, el  DIBUIXANT REUS, on es fa acompanyar de la dissenyadora Elisabeth Tort amb la voluntat de descobrir la ciutat des d’una perspectiva artística. “Les aquarel·les esdevenen així un llibre il·lustrat, o més precisament un carnet de viatge —segons la tradició francòfona—. Un llibre o carnet que ens acompanya tot fent una passejada per la ciutat, per alguns dels seus àmbits més populars, però també per altres més desconeguts” s’explica en la presentació del DIBUIXANT que compta amb el complement necessari dels textos de l’Eduard López, que ha volgut anar més enllà de la simple descripció per descobrir-nos alguns secrets fins ara desconeguts.

El DIBUIXANT REUS neix, com tantes coses en aquesta ciutat, a partir de l’entusiasme dels seus autors que contagia, d’immediat, als futurs lectors fins i tot abans de tenir el llibre a les mans. Així s’explica, per exemple, la fantàstica resposta que ha obtingut el projecte que es finança mitjançant micromecenatge a QUORUM LLIBRES. En només una setmana, i quan encara falten poc més de trenta dies per finalitzar l’operatiu, ja s’han venut 251 exemplars dels 300 previstos en aquesta primera etapa. Realment extraordinari.

Per això, als qui seguiu amb interès el Món de Reus, toca recomanar-vos aquest DIBUIXANT REUS on, el més important, és el sentiment dels seus autors a l’hora de fer-lo possible: “Ens estimem Reus i la mirem amb ulls curiosos, i en volem fer partícips d’aquest amor i aquesta curiositat els nostres lectors.” Jo no ho hauria escrit pas millor.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

La gestió de Cal Massó

La CUP demanarà al Ple d’aquest divendres que es municipalitzi Cal Massó i que es recuperi l’espai per dedicar-lo a la recerca, producció i difusió de propostes d’art i cultura contemporània multidisciplinar, recuperant així l’esperit amb el que va ser creat. El contracte finalitza el mes d’octubre i la gestió de l’espai sortirà novament a concurs. És davant d’aquesta circumstància que els cupaires demanen que no es torni a licitar el centre i que se’n faci càrrec l’organisme competent.

No qüestionaré pas els arguments de la CUP perquè em semblen molt respectables. I més si els defensa, com és el cas que ens ocupa, la meva admiradíssima Mariona Quadrada. Però sí que em sembla interessant, atenent que es parla del model de gestió, destacar la magnífica feina que durant aquests últims anys ha realitzat al capdavant del centre l’actual responsable, l’Isaac Albesa, que ha convertit les antigues destil·leries en un focus d’activitat ciutadana de primer ordre.

Durant la seva gestió, Cal Massó ha estat un espai de generació artística, amb una voluntat sincera i volguda d’obrir-se a totes les inquietuds ciutadanes, fins i tot les més minoritàries. L’art, la música, les lletres han estat presents, de manera constant, en la realitat d’un equipament que ha estat capaç de donar resposta a les necessitats de molts creadors en tantes i tantes disciplines artístiques.

Parlant de l’Isaac no amagaré pas l’amistat que ens uneix. Una relació de molts anys que m’ha permès conèixer el sentiment, la dedicació i –especialment- el sacrifici personal i familiar que li ha suposat aquest repte. Però lluny del que alguns poden considerar l’elogi gratuït de l’amic, la bona feina de l’Isaac l’avala l’agraïment constant que rep d’aquells que han tingut l’oportunitat de convertir Cal Massó en l’escenari ideal per expressar-se a nivell artístic. Així és va reconèixer, per exemple, en l’última gala dels IMPRESCINDIBLES de Canal Reus TV on l’Albesa es va endur el premi ETIQUETA NEGRA de Vermuts Miró per la seva feina com a programador cultural al capdavant de Cal Massó. El guardó i l’aplaudiment entusiasta dels que omplíem el Fortuny de gom a gom va fer justícia amb la seva impecable trajectòria.

Com deia al principi, res a dir sobre la demanada de la CUP que haurà de valorar el Ple Municipal. Però si que m’agradaria, en l’anàlisi del que ens ocupa, que és fes un reconeixement sincer a la feina entusiasta i entregada de l’Isaac que ha gestionat Cal Massó, amb innegable vocació pública, en benefici de la ciutat i dels seus artistes que sempre han merescut totes les seves atencions. I això també s’ha de posar en valor.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Posi un Giralt a la seva vida

Els cracs del Roseta Mauri que ja es preparen per viatjar al Regne Unit (Verkami)

Sempre he defensat que el periodista local, més enllà de la seva responsabilitat professional -volguda i agraïda- d’explicar què hi passa al seu entorn més immediat, també ha de tenir la inquietud necessària per anar més enllà, utilitzant la tribuna privilegiada que administra en benefici de la gent que l’envolta.

És el cas de l’Esteve Giralt, el corresponsal omnipresent de RAC 1 i La Vanguardia a casa nostra. Un molletà que va fer cap al Món de Reus gairebé per casualitat arran d’unes pràctiques d’estiu a Ràdio Reus, i que va decidir quedar-s’hi enamorat del territori i -molt especialment- d’una vilaplanenca que li va robar el cor.

Afincat a casa nostra, el bon jan de l’Esteve s’ha erigit en un d’aquests exemplars tan necessaris de periodista compromès  amb la seva realitat. En tenim una bona mostra en la iniciativa que va prendre per localitzar a la cèlebre Fina, la infermera de l’habitació 21 a qui el gran Fito Luri havia dedicat una magnífica cançó malgrat no saber-ne res més que el nom després de cuidar-lo a la UCI. En conèixer els detalls, Giralt va veure la manera de culminar aquella bonica història buscant a la infermera. Per això va posar a disposició de la causa l’engranatge de RAC1.  L’Albert Om i la Maria Xinxó, a l’Islàndia, van fer la resta en un dels moments radiofònics més emotius que es recorden al Món de Reus.

Doncs bé, convençut d’aquesta manera de fer i d’entendre la ràdio com un vehicle per ajudar a la gent que l’envolta, l’Esteve ha estat també determinant a l’hora de donar veu a la gent de l’Institut Roseta Mauri en la seva lluita incansable per aconseguir els diners necessaris per viatjar a la Final Internacional de la FIRST LEGO League a Bath, al Regne Unit. El que han fet la gent d’aquest Institut és molt gran després de superar les successives etapes de la competició fins arribar a la gran final europea. Però malgrat l’èxit, tenien un obstacle que semblava insalvable: recaptar els diners necessaris per finançar el viatge.

La història es va donar a conèixer al programa del Basté la setmana passada i aquest dilluns el locutor més escoltat de la ràdio catalana anunciava que s’havia aconseguit l’objectiu. Millor dit, s’havia pulveritzat l’objectiu, perquè gairebé s’havien recollit 9.000 euros quan la fita inicial era arribar als 2.500. Naturalment els mitjans de casa també han jugat a favor de la causa. El mèrit és de tots. Però de ben segur l’embrenzida del programa de RAC1 ha estat, finalment, determinant.

D’evidències de la capacitat de la ràdio de mobilitzar a la gent en benefici d’una causa determinada en trobaríem moltíssimes arreu de la història. El mitjà, per la seva proximitat i calidesa, té aquesta especial capacitat de tocar el crostó als seus oients. Però res de tot això seria possible si al darrere dels micròfons no hi hagués professionals amb prou sensibilitat per estimar no només la seva feina, sinó també la seva gent. Professionals com el gran Esteve Giralt. Només em resta desitjar que la ràdio i els aires de Vilaplana ens el conservin durant molts anys.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari