La gran cagarada

Ahir a la nit vaig tenir notícia de la impactant campanya que l’Ajuntament de Reus ha difós per sensibilitzar a la població sobre la inoportunitat de donar menjar als coloms. Per fer-ho gràfic i entenedor l’eix de la iniciativa és un vídeo on es pot veure a un conciutadà que gaudeix del plaer de la lectura assegut còmodament en un dels bancs de la romàntica plaça del David Constantí, al carrer de Pubill Oriol. Aquest indret és un autèntic oasi enmig de la ciutat. I per això el protagonista de l’enregistrament aprofita aquest recés de pau i tranquil·litat per fruir del goig de llegir.

De cop i volta, però, el sorprèn l’impacte d’un excrement d’ocell que s’escorre sobre el seu impecable jersei negre. Aquest primer projectil líquid (talment sembla un escòrrec de gelat d’stracciatella) crida la seva atenció ja que, tot i no deixar el llibre en cap moment, gira lleugerament el cap per veure del que es tracta. Tot i que la majoria de mortals el primer que faríem, davant d’aquesta incòmode situació, és aixecar-nos i tocar el dos per netejar-nos l’engrut ocasional, el xicot decideix continuar impertèrrit aferrat al llibre. I és en aquest punt quan l’evacuació de l’ocell esdevé colossal provocant un autèntic metrallament del sofert vianant. Al final es produeix un esclat sensacional que ben bé podria ser una mena de poema visual anomenat La gran cagarada. Com diria aquell, #Aspactaculà.

Mes enllà del missatge de l’anunci, i la moralina que se’n desprèn, el que crida més l’atenció és que la víctima de la majúscula deposició no deix en cap moment la lectura que el té absolutament abduït. En concret està llegint un dels volums de la saga Els fills de la terra de l’escriptora nord-americana  Jean M. Auel. Una sèrie ambientada a la prehistòria. Per tant, potser més que un colom, ves que la bèstia que el submergeix en aquesta tifa ciclòpia no sigui un arqueòpterix sorgit de la literatura d’Auel.

Això sí, encara sort que la lectura és plaent i molt interessant. Perquè no vull ni imaginar-me que hagués passat si, avorrit amb el text, el protagonista hagués badallat en ple allau de la merderada. Només de pensar-hi fa esgarrifar.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El millor del Bravium

Amb el Jordi Boronat fent broma a l’última gala dels Premis Amenós el passat 19 d’abril captats pel gran Bartolomé BARTOLOFOTO Pluma.

La nit del 19 d’abril, a l’acabar la festa dels Premis Amenós als que més Enganxen, vaig sortir de l’antic Centre Catòlic amb la meva família després de viure una altra vetllada inoblidable. I just al marxar vaig coincidir amb el Jordi Boronat que ens va voler acomiadar, atent i diligent com sempre. Li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir a cau d’orella: “Ets el millor del Bravium”. I li vaig dir de tot cor. De fet els del Bravium són tots extraordinaris. Del primer a l’últim. No en tinc cap dubte. Però el Jordi, a més, generava una atmosfera especial al seu voltant. Amb ell tot era fàcil, senzill. I divertit. Molt divertit. En aquella gala n’havíem tingut la millor demostració. Li vaig proposar fer un acudit, un gag. I ell ens va regalar, en un tres i no res, una ocurrència genial que va provocar una riallada entusiasta entre el públic que omplia la bombonera del carrer de la Presó. Això ja ho tenia el Jordi. La seva sola presència generava d’immediat una predisposició a riure, a xalar, a gaudir. Una qualitat només a l’abast dels més grans.

I el record d’aquella nit inoblidable, que hagués quedat com una anècdota més en el seguit de vivències que he tingut la immensa sort de compartir amb el Jorbor a l’escenari fent espectaclets (com ell els anomenava) s’ha convertit en la foto fixa de l’últim instant que vaig compartir al seu costat. I no m’ho puc treure del cap des que el Ferran Figuerola i el Jordi Salvadó, a mitja tarda d’aquest dissabte, m’han fet saber la trista notícia de la seva sobtada desaparició.

I és fa molt difícil tot plegat. Perquè no té cap sentit. Sempre marxen els millors. I és veritat. Perquè el Jordi era el millor. Només cal veure els missatges dels seus amics i coneguts al facebook. Tothom transmet el mateix sentiment. Una unanimitat extraordinària al voltant d’una persona que es feia estimar. “Ningú en pot parlar malament i ningú pot dir que no ha rigut al seu costat” recordava el Jordi Salvadó. Mai hi haurà una persona més implicada i curranta que ell. No podem entendre aquesta pèrdua. Jorbor t’estimem aqui i allà on siguis” confessava el Pep Ayala.  Tot ell era bonhomia, un home que te’l trobessis on fos et feia somriure…com et trobaré a faltar Jordi…!!!” lamentava el Xavier Pamies Sistaré. “Ara ja formes part de les nostres vides i de la història del Bravium amb els més grans” sentenciava el mític Jaume Ciurana. “Aquesta manera de fer i de viure, aquesta humilitat i humanitat, aquesta essència que realment és la que perdura” evocava el Fito Luri. “Te’n vas amb el Jaume, i segur que entre els dos fareu que més d’un allà dalt mori altre cop, i de riure, que aquestes morts sí que són dolces” es podia llegir a l’obituari del Bravium amb el segell del Ferran Figuerola. I la Lourdes, la meva estimadíssima Lourdes Domènech, no se’n sabia avenir: Res no serà igual sense tu Jordi. T’enyorarem tant…”. Precisament va ser ella l’encarregada de lliurar-li el premi Amenós l’any passat. Un premi tan merescut que li hauríem d’haver donat cada any, un rere l’altre. I el Jaume, des del cel, segur que també hi estaria d’acord.

La desaparició sobtada del Jordi ens demostra, una vegada més, l’enorme fragilitat del millor tresor que tenim, la vida. I, per tant, la necessitat de riure i viure com va fer ell per esprémer cada segon gaudint de la nostra existència. Quina immensa lliçó de vida ens ha deixat aquesta ésser fantàstic que no oblidarem mai.

Tot i això, Jordi, només t’he de fer un retret: com pot ser que després del que ens has fet riure, ara no puc deixar de plorar. Quina paradoxa més ingrata.

El JorBor rebent, de la gran Lourdes Domènech, el seu Premi Amenós a la gala del 2017 (Bartolomé Pluma)

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

La passió (roig-i-negra) segons Sant Lekic

Lekic segellant la renovació pel club roig-i-negre (Mundo Deportivo)

Els fidels que professen la religió roig-i-negre tenen un nou motiu per abraçar, encara amb més força, la seva inesquinçable fe futbolística: la renovació de Sant Lekic, el patró dels gols salvadors. El serbi d’aparença mística (sembla un apòstol de la passió d’Esparreguera) ha signat aquesta setmana la seva renovació per la propera temporada amb el club reusenc. Un fet celebradíssim per la parròquia local que ja té en el corpulent davanter un altre referent celestial a l’alçada del llargament santificat Edgar Badia.

S’ha de reconèixer que a Lekic li ha costat guanyar-se les simpaties dels aficionats. Va arribar a principis de temporada passat de pes i lluny de la millor forma. Inoblidable la camisa de quadres que va portar el dia de la seva presentació, més pròpia del vestuari de Siete novias para siete hermanas que del glamour de la LFP. A més l’aficionat local encara no havia paït l’estrany cas de Macauley Chrisantus, el davanter nigerià que va venir de turista l’any passat en una experiència més pròpia de la Dimensió Desconeguda que no pas de la lliga de futbol professional. I això va provocar, entre socis i simpatitzants, un cert escepticisme difícil d’administrar.

Però com titulava Manolo Escobar el seu inoblidable programa televisiu d’actualitat futbolística dels anys noranta, Goles són amores, i amb les seves dianes Lekic s’ha guanyat la simpatia del públic, la confiança del tècnic i la renovació pel club que va segellar dimecres passat. Un acte on se’l va poder veure al costat del president, Xavier Llastarri, a qui per alçada li deu treure més d’un pam. Ni en les millors èpoques de brau gladiador del Reddis, Llastarri es devia trobar per aquests camps de Déu un armari semblant al costat seu.

En definitiva, que Lekic pot avui celebrar de la millor manera possible la seva renovació marcant el gol de la victòria al mini estadi contra el Barça B i engrandint l’aureola que l’ha portat, per mèrits propis, a figurar en el santoral de capçalera dels seguidors reusencs. I de pas dedicar la victòria al míster López Garai després del tràngol d’aquesta setmana. Segur que el triomf, que pot segellar gairebé matemàticament la permanència, seria el millor antídot per una ràpida recuperació.

Lekic el dia de la seva presentació amb la camisa de quadres (Alfredo González/Diari de Tarragona)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’Evarist Fàbregas s’ha reencarnat

D’esquerra a dreta Laura Prats de Vermuts Miró, el Comissari Rafel Ferré i la Regidora Caelles a la presentació del Concurs Exposició de Roses (Miguel Cabrerizo/Reus Diari)

El repertori de postals costumistes del Món de Reus es va enriquir ahir amb una de les imatges més acolorides i perfumades que els repòrters gràfics ens regalen cada any per aquestes dates. Em refereixo a la tradicional presentació del Concurs-Exposició Nacional de Roses que aquest proper cap de setmana omplirà la bombonera del Teatre Bartrina per a gaudi dels aplicats cultivadors i dels seus admirats espectadors, assedegats de l’encís d’aquest festival primaveral.

El cromo que el Francesc Olesti podrà incorporar al seu proper àlbum fotogràfic sobre el Reus Reaparegut (jugant amb el titol del seu súper vendes de Sant Jordi) ens ofereix la imatge del trident encarregat de posar davant de les càmeres per presentar el certamen. A la imatge hi podem veure a l’omnipresent regidora Caelles, la dona que, més enllà de fastos culturals i musicals, converteix Reus a tothora en la ciutat dels somriures gràcies a la rialla còmplice, fresca i encisadora, que sempre regala a l’objectiu.

A l’altre extrem del tercet hi podem veure a la gran Dama del Vermut de Reus, la Laura Prats, incansable en la promoció del beuratge embriagador més genuí. Tan bon punt s’enfila al campanar com baixa al refugi per col·laborar, amb el segell Miró, en qualsevol causa ciutadana que serveixi per prestigiar el nom de Reus.

I finalment al mig, escortat per ambdues distingides senyores, l’incombustible comissari del certamen floral, el Rafel Ferré Masip, excursionista empedreït i diligent soci d’honor del nostre primer ateneu.

Aquesta imatge ha estat reproduïda pels mitjans locals amb profusió. Però la foto que més m’ha cridat l’atenció és la que signa Miguel Cabrerizo al Reus Diari.  En aquesta instantània, que corona l’article, es pot veure al senyor Ferré ocupant, amb una precisió mil·limètrica, el perfil que dibuixa el cèlebre bust del prohom reusenc Evarist Fàbregas i que presideix l’elegant escalinata del palau dels marquesos de Tamarit. Sembla fet expressament, com si el Rafel Ferré fos la reencarnació de l’històric mecenes, com si el bust de Fàbregas hagués cobrat vida davant de la presència d’aquest exemplar activista ciutadà. Una casualitat sensacional. Vet-ho aquí.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

¡Va por ti Antonio!

 

Els qui hem tingut la immensa fortuna de forjar-nos a la inesgotable pedrera de Ràdio Reus hem coincidit amb veritables monstres de la comunicació, referents periodístics i de l’entreteniment, que han excel·lit professionalment arreu de l’univers mediàtic d’aquest país i de més enllà.

És evident que el fet de compartir estudi i redacció amb aquests insignes personatges genera una influència determinant. Però això no treu que d’altres companys que tombaven per la redacció de l’emissora degana, amb menys projecció pública i pes professional, també ens deixessin una fonda empremta per la seva manera de fer i de ser. Sobre tot de ser.

És el cas de l’Antonio García “El Sevillano” que ahir ens va deixar als 77 anys d’edat. Aquest Guardia Urbano popularíssim al Reus de la segona meitat del segle XX va dedicar bona part del seu temps lliure a dues de les seves grans passions: els toros i el futbol. I el lloc on podia canalitzar ambdues aficions va ser a l’escalf de Ràdio Reus, un dels mitjans amb els que va col·laborar assíduament.

Segurament un dels retalls sonors més impactants de la història de l’emissora degana, especialment a orelles de les noves generacions, són les cròniques taurines de l’Antonio, fent servir aquell argot tan característic dels redols amb la verónica, la chicuelina o la revolera per explicar les faenas dels toreros. Amb aquell accent andalús i el seu característic gracejo que formaven part del paisatge sonor de l’emissora.

Una passió pels toros que compartia amb el futbol i, més concretament, amb el Reddis. Amb permís de l’entranyable Agustí Escolà, seria difícil trobar algun altre cronista radiofònic que s’hagi empassat tants partits de l’equip blanc-i-blau. Una passió que el va portar, a la recta final de la seva carrera, a traslladar les seves cròniques, entre d’altres mitjans, al Reus 24.com de l’amic Raúl Rodríguez.

Amb l’adeu de l’Antonio desapareix una manera d’entendre la ràdio (per dins i per fora) que mai més tornarà. I per això avui toca fer aquest homenatge sincer i afectuós a un personatge singularíssim a qui Ràdio Reus deu, a més a més d’alguns moments de ràdio inoblidables, alguna sonada exclusiva periodística. Però no entraré en detalls perquè, com s’acostuma a dir, les fonts són sagrades.

Antonio, va por ti!. I a veure si el Reddis aquest proper cap de setmana et dedica la victòria. Seria la millor manera de rematar la faena de l’inoblidable Sevillano.

(Capítol del Gent de Reus de la productora Acid Factory dedicat a l’Antonio Garcia i emés per Canal Reus l’octubre de 2006)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’1 d’octubre a Reus. El dia que vam abraçar la llibertat.

Agraït a la Txell Granados i a l’Agnès Toda per haver-me demanat el meu relat d’una jornada inoblidable. Els periodistes tenim l’oportunitat de viure, en primera persona, fets transcendents de la nostra història. I també tenim la responsabilitat de deixar-ne testimoni escrit des de l’òptica d’observadors privilegiats. Més enllà del rerefons polític de la jornada, el que es va viure l’1 d’octubre va ser una mobilització social extraordinària. El llibre així ho testimonia. I d’aquí el meu reconeixement a qui l’ha fet possible. Articular una iniciativa d’aquestes característiques no es gens fàcil. I el que han fet la Txell i l’Agnès (amb la complicitat d’artistes extraordinaris com l’Aureli Ruiz) és per treure’s el barret. Felicitats.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Gràcies

Avui toca donar les gràcies a tots els que heu fet possible els Premis Amenós als que més Enganxen. Enguany i tots els que hem anat organitzant des del 2012. Al Bravium, sempre a punt per fer la bola grossa i convertir l’homenatge al Jaume en una festa ciutadana. A tots els “lliuradors”, amigues i amics que sempre, SEMPRE estan disposats a sumar. Als col·laboradors, el Forn Sistaré i Vermuts Miró, que no tenen mai un no per ningú. Al Sergi Herrera de l’Estudi Ovni, creador del magnífic diploma d’enguany jugant amb una de les inspirades creacions del meu pare. Al Guillem Anguera, un acordionista genial, pel seu impecable acompanyament a la gala. A l’Alcalde Pellicer, que sempre hi ha volgut ser. I al Jordi Cervera i la Noemí Llauradó que també ens han fet costat. I, naturalment, a tots els guardonats.  La seva disposició, complicitat i agraïment ho justifica tot. Després d’haver lliurat, en aquestes set edicions, prop de 240 guardons, tinc la impressió que l’aplaudiment entusiasta que van rebre l’Àlvar i la Dolors de l’Orfeó demostra que la gent realment important del món de Reus és aquella que sap guanyar-se el cor de la gent amb la seva senzillesa i afabilitat. Quina lliçó de vida tan extraordinària. I un colofó sensacional a uns Premis que van néixer amb aquest objectiu. Tot plegat, certament, ha valgut la pena.

Relació de guardonats amb els AMENÓS als que MÉS ENGANXEN 2018

  • Jordi Folck. Per la seva dilatada trajectòria literària.
  • El Col·lectiu Reusenc d’Acció Cultural i la Colla Gegantera per LA NIT DE FER L’ÍNDIU, l’acte de festa major innovador i transgressor que en temps rècord s’ha convertit en imprescindible.
  • Jaume Ciurana. Actor i activista cultural. Per la seva impecable trajectòria a Bravium Teatre.
  • CF Reddis. A l’històrica entitat reusenca que frega els cent anys d’activitat esportiva a la ciutat
  • Pep Macaya i Eduard López. Reconeguts escriptors reusencs que presenten obra aquest Sant Jordi.
  • Orfeó Reusenc. Entitat cultural reusenca que enguany celebra el centenari de la seva creació.
  • Carlota Martí. Productora televisiva. Ànima, rere les bambolines, de la gala dels Imprescindibles de Canal Reus.
  • Jordi Salvadó. Omnipresent actor, músic, mestre i activista cultural a l’escena reusenca. El guardó vol reconèixer, especialment, la seva participació determinant en la gala commemorativa de l’aniversari de la Fundació Reddis.
  • Àngel Palau. Tècnic històric de Ràdio Reus. (Premi MESTRE de la RÀDIO)
  • Santi Suárez-Baldrís. Bèstia televisiva. Director de la gala dels IMPRESCINDIBLES de Canal Reus TV.
  • Toni Just. Per la iniciativa de crear el Laboratori Musical al carrer Doctor Robert com espai de suport als músics locals. (Premi Sugranyes al fet musical de l’any)
  • Josep Maria Borrell. Veu històrica de les fires de Reus.
  • Jordina Almacellas. Actriu. Protagonista del muntatge “Misericòrdia: de Reus al Cel” estrenat per l’Orfeó durant la festa major de Misericòrdia.
  • Alícia Zarco. Activista ciutadana. Membre històrica de l’organització de la Ruta del Masclet i element necessari en l’acollida dels Reixos de Reus.
  • Laura Prats. Cap de màrqueting de Vermuts Miró. Figura determinant per entendre l’eclosió del vermut a Reus i el suport constant de la marca que representa a la cultura local.
  • Ramon Folch i Josep Cugat. Referents de tota una època de l’esport base local, en el bàsquet (Folch) i en l’handbol (Cugat).
  • Ramon de la Fuente i Pilar Huguet. Forners i pastissers. Per convertir el seu establiment del carrer Alcalde Joan Bertran en l’autèntica fàbrica de xocolata del Món de Reus. (Copa Tricaz)
  • Santi Juncosa. Futbolista, entrenador i directiu. Persona admirable pel seu talant i bonhomia.
  • Antoni Veciana. Actor, escriptor, gestor i activista. Ànima del grup LA GATA BORDA.
  • Fito Luri. Cantautor. Pel seu tema Octubre inspirat en els fets viscuts a Catalunya l’1 d’octubre.
  • Comerç Solidari Reus. Iniciativa de diversos comerços locals per destinar part dels seus beneficis a accions solidàries.
  • Drac de Reus. Característic element del bestiari festiu de Reus que enguany celebra el seu vint-i-cinquè aniversari.
  • Escola Montsant. En motiu del cinquantenari de la seva fundació.
  • Escola Rubió i Ors. Per la seva trajectòria gairebé centenària que coincideix, també enguany, amb el vint-i-cinquè aniversari de la construcció del nou edifici, una fita on va ser determinant la implicació de la seva comunitat educativa.
  • Sílvia Sagalà. Periodista. Per la seva impecable trajectòria a Canal Reus i, més específicament, pels gairebé 700 programes del seu magazín AVUI PER DEMÀ.
  • Jove Cambra. Pel cinquantenari de l’entitat, referent de l’acció cívica en benefici de la ciutadania,.
  • Mandríl·lia. Grup d’acció ciutadana que ha sorprès tothom amb muntatges com el de la reconstrucció de la guerra civil al centre de la ciutat.
  • Ana Belén Castaño. Històrica representant veïnal del Barri Sol i Vista.
  • Marta Magrinyà. Escriptora. Per l’èxit de la seva última novel·la “On ets Anastàsia?”.
  • Guillem Anguera. Acordionista. Per la seva trajectòria artística coronada, aquests últims mesos, pel seu magnífic cd “14 quilòmetres”.
  • L’Àlvar i la Dolors. Responsables del cafè de l’Orfeó que enguany han posat el punt i final a la seva impecable activitat professional.
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari