La samarreta del Sergi Roberto i el Plim

La samarreta del Sergi Roberto i el Plim de xocolata

L’altre dia em va venir a veure el Pep Vivas, històric membre del CRAC, el Col·lectiu Reusenc d’Activitats Culturals, l’entitat responsable de l’Àliga, del Ball de Cavallets i de tantes altres mogudes ciutadanes sempre marcades per una magnífica posada en escena, cuidant tots els detalls, sense deixar res a l’atzar. Fruit d’aquesta manera de fer i d’entendre la seva activitat, el Pep em va descobrir l’última iniciativa que havien posat en marxa per recaptar fons i poden finançar la seva entitat.

En aquesta ocasió es tractava d’una samarreta inspirada en el gol d’un reusenc que va donar la volta al món. Em refereixo, naturalment, al cèlebre sisè gol que el Barça va clavar a la porteria del PSG en una remuntada històrica. Doncs bé, fruit de la passió viscuda aquell dia, els dissenyadors del Mirall digital, d’on sobresurt l’inquiet Oriol Pujols, han fet la samarreta del  #ReusParisCardiff en col·laboració amb el CRAC que rebrà tots els beneficis que generi la seva venda. La gent del Mirall van desenvolupar aquesta etiqueta a twitter que evoca l’històric Reus, Paris i Londres jugant amb la ciutat gal·lesa que acollirà la final de la Copa d’Europa. El joc de paraules és encertadíssim atenent el protagonisme d’un de Reus  en la classificació contra l’equip de Paris i la possibilitat d’arribar a la final que es disputarà a Cardiff. La samarreta, que fa molt de goig, la podeu adquirir a la Roslena de la Plaça de les Oques de la riallera Cèlia Rovira, al Barato del gran Josep Maria Casas i a l’Estanc número 1 de la Riera Miró del formidable Xavi Sala. Aviat també la podreu comprar online. I per només 15 euros.

Tot plegat és l’enèsima demostració de la passió que ha aixecat el Sergio Roberto després de perforar la porteria del PSG. Que els hi preguntin al matrimoni més dolç del Món de Reus, el Ramon de la Fuente i la Pilar Huguet, que durant aquests últims dies han vist com els hi plovien els encàrrecs per aconseguir la figura de xocolata del polivalent jugador. Una figura que no ha vingut sola en aquest 2017. Dimecres assistíem al bateig de dues noves creacions, l’ou –i quin ou!- de la capitalitat, i els gegants japonesos.

Però per si no n’hi hagués prou, encara n’han fet una altra de grossa. Em refereixo a l’ampolla de Plim de xocolata. Una figura que fa caure la llagrimeta a més d’un RTV que –com un servidor- encara enyora la inoblidable i genuïna Fantasia de Frutas de cal Gili. A la foto que encapçala aquest article podeu veure al Ramon de la Fuente presentant la figura en companyia de l’home que més ha fet per mantenir, en l’imaginari local, el record del Plim com és l’instagramer Joan Masdeu.

Que per molts anys puguem cruspir-nos figures de xocolata i celebrar gols del Sergio Roberto. Voldrà dir que la ciutat continua tan dolça com sempre.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El miracle roig-i-negre del Camp Nou

El gran Edgar Badia al costat d’una jove promesa, l’Eladi, conegut com “l’Aranya del Mas Iglesias”

Ahir a casa va ser dia de pregària i reflexió. Les inquietants notícies sobre el futur d’alguns dels nostres referents roig-i-negres van motivar un profund recolliment espiritual per intentar apaivagar la inquietud que ens envaïa. Que d’un dia per l’altre et diguin que -potser- Natxo González, Folch, Benito i Àngel tocaran el dos a l’acabar la temporada fa trontollar les més fermes conviccions. I per això calia enfortir els lligams que ens uneixen al voltant de la inesquinçable fe roig-i-negre de tota la família. Veient com les gasten a Saragossa, vam anar a posar una espelma a la Mare de Déu de Misericòrdia amb el desig que li fes veure a la Pilarica que hi ha símbols que, a l’altre costat de l’Ebre, no es toquen.

Precisament, al sortir del Santuari, vam anar a un altre lloc de peregrinació del Món de Reus, el cèlebre Bar Toribio dels Horts de Miró, on els fidels cerquen l’empara gastronòmica d’unes tapes delicioses que han donat fama i renom a les seves simpatiquíssimes propietàries. Vam saber que al Toribio hi havia un altre referent roig-i-negre que tampoc ha renovat (mama por!), el gran Edgar Badia, un porteràs extraordinari. El van convidar els de la Nova Ràdio en un nou episodi de la canya roig-i-negra que programen periòdicament en diversos establiments de la ciutat.

“Ara no em preocupa aquesta qüestió. És un tema que porten els meus agents. Estic centrat en acabar la temporada de la millor manera possible atenent el que ens estem jugant. Potser més endavant ja me n’ocuparé” va respondre el porter barceloní quan el Marc Busquets li va fer la pregunta més esperada de la nit: la seva continuïtat per l’any vinent. Badia, que en tot moment va regalar a l’entusiasta auditori un discurs fluid i molt entenedor, no estava sol. Els de la Nova van convidar a d’altres jugadors històrics per conèixer com és l’apassionant món dels porters de futbol.

Es el cas del Josep Maria Beltrán, reusenc que va fitxar pel Madrid de Bernabéu. “Imagina’t entrar al vestuari i coincidir amb el Di Stefano i el Puskas. Jo només els havia vist en cromos i, de cop i volta, em vaig trobar compartint equip amb ells” va confessar. Un equip entrenat per Miguel Muñoz, que va ser seleccionador nacional. “Em va dir: si atures les pilotes fàcils, seràs internacional. Perquè un porter se suposa que les difícils ja fa el possible per parar-les. En canvi, si falles les fàcils, la pífia és tan monumental que quedes retratat per sempre.”  Beltrán també va explicar que havia coincidit en el mateix equip amb el Julio Iglesias, el cantant. El que no va revelar és si enlloc de Gol cantava Hey quan la pilota traspassava la línia de porteria.  I finalment va confessar el motiu del seu adeu dels terrenys de joc. Va ser després d’un Reus-Nàstic. “Jo era el porter dels grana. Vam guanyar 3 a 2. I m’ho vaig sentir dir tot. Aquell dia vaig dir prou. Allò havia estat massa.“ Entenc perfectament al senyor Beltran. Però també m’imagino als aficionats roig-i-negres veient a una de Reus defensant la porteria dels tarragonins. Aquell partit devia ser memorable en tots sentits.

Al costat del senyor Beltran hi havia una altra vella glòria, el Vicent Amigó, ex-porter del Reus, del Barça, l’Hércules, el Nàstic i el Lleida entre d’altres. Amigó, que com a jugador es va especialitzar en tirar els penals del seu equip, tindria un programa per ell sol. “Al vestidor del Barça els jugadors també tenien supersticions. N’hi havia un que, a la taquilla, hi tenia una estampa de la Verge de la Macarena.” va revelar. Però on va estar més divertit va ser a l’explicar l’anomenada pixarada de la por. “Abans, el túnel d’accés al camp des dels vestidors, feia una olor insuportable. Perquè a la majoria de jugadors quan han de saltar al camp els hi venen ganes de fer un riu. Ara tot està ple de càmeres i tothom cuida les formes. Però abans, quan no et veia ningú, els jugadors deixaven anar la pixeradeta al mateix túnel. I podeu imaginar-vos quina olor feia tot allò.”  Val més no imaginar-s’ho.

I al costat de l’Amigó, hi havia el Rodri, ex-porter roig-i-negre i de molts altres equips que actualment defensa la porteria del Vila-seca de primera catalana. Rodri va anunciar que es retira a final de temporada. I la notícia és doblement important, perquè posa punt i final a una trajectòria esportiva impecable i -especialment- perquè als seus 45 anys pot presumir d’una carrera molt longeva. Rodri és un gran porter  però, sobre tot, un encant de persona. Vam jugar junts al vell camp de terra de La Salle i amb els anys ha esdevingut un magnífic entrenador de porters a l’escola que regenta a Vila-seca.

I amb els testimonis de tots quatre el programa va discórrer com una seda amb la conducció del Busquets i el Gallofré que van arrencar, de l’Edgar Badia, un record entranyable. “Quan era petit, i jugava a l’escola de futbol del Barça, una vegada l’entrenador em va portar a la gespa del Camp Nou i em va dir “Un dia tu jugaràs en aquest terreny de joc”. I per això treballo, perquè en un futur pugui arribar aquest dia”.  I va ser aleshores quan vaig veure que tota la nostra pregària havia fet efecte. De cop i volta vaig imaginar a l’Edgar Badia jugant al camp de Barça… però amb la samarreta del Reus i a primera! I amb el Benito corrent la banda, centrant a l’àrea i amb el Ramon Folch engaltant la pilota a l’aire amb una canonada imperial per perforar la porteria d’un atònit Ter Stegen. I a la banqueta, el Natxo González celebrant el gol amb el gran Joan Solanas, l’immens delegat roig-i-negre, saltant a la banda.

Després de la visió, he de reconèixer que vaig ser infidel a la Mare de Déu de Misericòrdia posant, d’immediat, una espelma a Santa Rita, patrona dels impossibles, per fer que tot plegat es convertís en realitat. Perquè la fe –l’esportiva, també- és l’últim que es perd.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El Reus Deportiu de Saragossa

El futbol és la cosa més important de les coses menys importants. La màxima cal aplicar-la sovint per evitar algun atac de feridura al llegir, escriure o interioritzar algunes de les notícies que envolten el món del futbol, ja bé sigui a la lliga professional o en els partits de costellada que juguen els Baiges petits per aquests camps de Deu.

Durant aquestes últimes hores m’he repetit la frase un centenar de vegades per evitar una pujada de tensió al llegir la notícia del presumible adeu del meu admirat Natxo González de la banqueta roig-i-negra, a final de temporada, per incorporar-se al Saragossa. O, també, el de tres referents de l’equip –Folch, Benito i Àngel- que tot sembla indicar que no renovaran i que, potser, seguiran al seu entrenador en aquest camí per les espanyes.

Precisament no fa gaires dies, quan ja feia xup-xup l’adeu d’algun d’aquests jugadors, vaig parlar-ne amb una persona de l’entorn del club reusenc. I la seva resposta va ser contundent: “Si volen marxar, que marxin”. Curt i ras. Em va venir al cap el dia que el Santi Castillejo va deixar el Reus per anar a entrenar al Nàstic. Tot just al Nàstic. Allò, pels aficionats roig-i-negres, a més d’una traïció imperdonable semblava, també, la fi del món. I finalment no va ser tan greu. Només cal veure on és ara Castillejo i on és el Reus Deportiu. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

Per això val més no posar-se pedres al fetge. El futbol té dues realitats ben definides. D’una banda, la del professional, que de manera legítima ha de vetllar pels seus interessos –esportius i professionals- deixant de banda fílies i fòbies. I, de l’altra, la de l’aficionat, que viu l’esport com una vàlvula d’escapament constant de sentiments i tensions. I totes dues s’han d’entendre. Avui molts seguidors roig-i-negres estan tocats per la notícia, especialment si es confirma, també, la diàspora d’alguns jugadors –com és el cas del gran Ramon Folch- a final de temporada. Si tots fan cap al Saragossa, com ja apunta algun mitjà, semblarà que els aragonesos siguin un filial reusenc.

Però en tota aquesta història el que realment és inoportuna és la filtració de la notícia. Naturalment no qüestiono l’encert dels periodistes de treure l’exclusiva. És la seva feina i ben fet que fan. El que costa d’entendre és que algú hagi xerrat més del compte tot just ara, quan el Reus encara no té la permanència assegurada i en l’horitzó, a la jornada 37, hi ha un Reus-Saragossa on els aragonesos igual s’hi juguen la permanència. Em sembla que aquell dia l’autèntic espectacle no serà pas al terreny de joc, sinó a la graderia. Quin patir.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca Caldes i el Crac del Lizarran!

De l’Hotel Balneari Broquetas de Caldes a l’Hotel Gaudí de “l’altre” Món de Reus

Aquesta ha estat una setmana intensa al Món de Reus. De fet, com gairebé totes. I les últimes hores, en aquest sentit, han estat trepidants. Hem estat testimonis d’il·lustres visites presidencials a la llustrosa entitat del Círcol; hem sabut de la pretensió del nostre primer arqueòleg d’accedir a la presidència del magnífic ateneu cultural del carrer Major; i del ple municipal d’ahir hem descobert la curiosa juguesca d’alguns regidors per saber quan s’acabaria la sessió al palau municipal. Arguments, tots ells, de màxim interès per la ciutadania.

Però entre aquestes qüestions transcendents, ahir a la nit vaig tenir una revelació extraordinària. Recordarà l’amable lector/a l’impacte que va produir al Món de Reus l’emissió, dilluns, del Crack a TV3, la telesèrie del gran Joel Joan, i de la que en vaig fer l’article corresponent. Bona part del capítol transcorria a la nostra ciutat atenent que els integrants de la companyia teatral protagonista feien la pre-estrena de la seva obra al Bartrina. Però exceptuant els espectadors de la platea del coliseu, que van ser enregistrats durant un concert del Cris Juanico (visca l’embolic!), la resta s’ambientava a “l’altre” Món de Reus, el de la Dimensió Desconeguda.

Precisament el que vaig descobrir ahir, després de repassar algunes de les piulades dels espectadors del capítol, va ser la ubicació del suposat hotel Gaudí que es va veure a les imatges. I ha resultat ser el Balneari Broquetas de Caldes de Montbui. Em pregunto perquè van triar l’edifici per fer-nos creure que eren a Reus. Potser perquè l’immoble té alguns elements decoratius modernistes? Ves a saber. El que es confirma és l’ús d’un magnífic cartró ploma per substituir, temporalment, el nom de Balenari Broquetas pel de Gaudí a la balconada principal. La paraula Hotel la van deixar intacta aprofitant la tipografia modernista que l’il·lustra.

Un cop revelat el misteri, i confirmada la conquesta televisiva de Caldes de Montbui per part de les tropes ganxetes, proposo establir alguna mena d’agermanament amb aquesta bonica població del Vallès Oriental. O, també, algun tipus de descompte pels reusencs que tinguin interès en descobrir com és “l’altre” Hotel Gaudí del nostre país. O que els amics de Miró facin l’autèntic Vermut de Caldas amb DO Reus. Seria una bona manera de relligar-ho tot. Fins i tot, si mai més han de tornar a simular que Caldes és Reus, jo llogaria al Panarra Volador perquè circulés amb el tricicle per davant del balneari i poder donar així més versamblança a l’ambientació reusenca.

Però em permetran acabar l’últim article de la setmana amb una crida solidària. Diumenge la ciutat serà l’escenari de la Bicicletada Popular Reus a benefici de la Fundació Noelia i que està organitzada pel Club Ciclista Reus, Reus Esport i Lleure i la col·laboració de Tretzesports. Aquests dies el regidor d’esports, el Jordi Cervera, ha estat incansable demanant la participació de tots plegats. I com sempre, quan es tracta de pedalar en benefici de la ciutat i la seva gent, el gran Joan Pere Ferran del Lizarran ha demostrat novament que ell, a Reus, és un Crac. I en aquest cas, de veritat. Diumenge tots a pedalar!

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Forn Huguet, dit i fet!

La Pilar Huguet i el Ramon de la Fuente amb el Sergi Roberto (de xocolata)

Sovint comento que el Món de Reus no em deixarà mai de sorprendre. Aquesta és una realitat especial, diferent, única. Té alguna cosa que la fa excepcional. I ahir en vam tenir l’enèsima demostració empírica. Una demostració dolça com la xocolata, que sempre és sinònim de felicitat. En aquesta ocasió els responsables són (una vegada més) els integrants del matrimoni format pel Ramon de la Fuente i la Pilar Huguet. Hi ha somriures que s’haurien de declarar bé d’interès local. I els seus són per emmarcar.

I precisament avui, tots dos, han regalat somriures a dojo als mitjans de comunicació que han visitat la maternitat de figures de xocolata més acreditada de la ciutat. El motiu s’ho valia: el natalici de la imatge en cacau del Sergi Roberto, el jugador reusenc que forma part del santuari de futbolistes blaugrana gràcies al cèlebre gol que va provocar un èxtasi col·lectiu entre la culerada. Quan parlo d’èxtasi ho dic en el més ampli sentit de la paraula. L’altre dia una emissora de ràdio preguntava els seus oients com van celebrar el triomf barcelonista. I atenent les confessions dels que van trucar, no m’estranyaria que d’aquí nou mesos a Catalunya es produís un bomm de natalitat. Temps al temps.

Però tornem al que ens ocupa. Tot just avui fa vuit dies que el Ramon i la Pilar van decidir convertir al nen dels Roberto Carnicer en una figura de xocolata per coronar  la mona de Pasqua. L’encàrrec el van traslladar al Manel Llauradó, magnífic escultor, “pare” de nombrosos elements del nostre seguici festiu. I Llauradó va fer el bust del xiquet en un tres i no res. I el va fer –s’ha de dir- clavat. A partir d’aquí es van confeccionar els motlles i, després d’un procés laboriós d’elaboració i definició cromàtica, la figura ha irromput avui al Món de Reus per delit dels padrins i fillols culers que enguany es cruspiran, com els jugadors del Barça al PSG, la rèplica més dolça del brillant jugador blaugrana.

La història, però, té un curiós punt de partida: aquest blog. La nit del 6 a 1 relatava l’esclat de joia que es va produir a Reus amb el gol de Roberto. L’entusiasme popular es va barrejar amb les declaracions d’amor ciutadà de l’alcalde i la petició, potser exagerada però disculpable per l’escalfor del moment, de donar el nom del jugador a carrers i camps de futbol. Per això, i sabent del neguit de la gent de Reus, vaig imaginar en veu alta (i en lletra escrita) que potser el Ramon i la Pilar s’atrevirien a fer la figura de xocolata. I vuit dies després, la imatge ja llueix esplendorosa a l’aparador de l’establiment del carrer Alcalde Joan Bertran.

No em vull penjar cap medalla, perquè d’idees tots en tenim. El que realment s’ha de posar en valor d’aquesta història és la disposició, l’agilitat i la dedicació del Ramon, la Pilar i -també- del gran Manel Llauradó. Per això se’ls ha de felicitar, per endolcir la nostra vida i provocar-nos una rialla simpàtica amb les seves inesgotables creacions. Posats a fer, els hi proposo, també, un nou eslògan pel seu acreditat establiment. Veient la rapidesa a l’hora d’executar qualsevol encàrrec, al rètol de la façana s’hi escauria aquesta frase: Forn Huguet, dit i fet!. I a les proves em remeto.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Barcelona és bona amb el Fito Luri

L’actuació del Fito i la seva banda al Jamboree (facebook Fito Luri)

Ahir per viure Reus calia ser a Barcelona. El gran Fito Luri, i la seva banda de músics extraordinaris, aterrava a la Ciutat Comtal per seduir a l’audiència amb la seva música inspiradíssima i les seves lletres plenes de sentiment. L’escenari de la conquesta va ser la mítica Sala Jamboree, a la plaça Reial, una autèntica institució que forma part del patrimoni cultural de Barcelona. De fet Jamboree és un mot zulú que significa “reunió de tribus”. I un servidor, que es considera integrant de la tribu de seguidors del músic de Cassiopea, no podia faltar a la cita.

A més l’actuació d’ahir estava plena de simbolisme. El dia que va presentar als mitjans de comunicació els seus Planetes Càlids al Museu del Vermut, el manager de la discogràfica Kasba, el Joni , advertia que era incomprensible que un músic amb el recorregut i la qualitat del Fito no hagués debutat mai a Barcelona. És cert que no fa gaires dies va trencar aquesta mena de malefici actuant a l’FNAC. Però va ser una actuació en solitari, acompanyat de la seva inseparable guitarra. En canvi ahir podem dir que va ser la seva posada de llarg, amb tota la banda i els ingredients necessaris per fer de l’actuació una fita històrica en la seva vastíssima carrera musical de (només) trenta anys de trajectòria.

I s’ha de dir que el concert va complir amb les expectatives. La cava de jazz amb més sabor de Barcelona va esdevenir un indret màgic per un Fito que, només començar, va reconèixer que complia un somni. “Hi he estat moltes vegades al Jamboree, però sempre com espectador. Imagineu-vos, per tant, el que suposa per mi ser avui dalt de l’escenari”. I en aquest punt va iniciar el repàs als temes dels Planetes Càlids. I entre el públic, entregat, hi havia la Fina, la senyoreta Esperança, amb qui va compartir les emocions de “L’habitació 21”. “Aquesta és una cançó petita, creada en un petit instant, però dedicada a una persona mot gran”  va deixar anar  per introduir el tema en una de les poques llicències que es va permetre en la presentació de les cançons que va anunciar amb agilitat, sense introduccions gaire generoses i amb alguna errada involuntària força simpàtica. Va ser el cas del “Poeta del carrer del Vent” que va presentar com “Porreta”. “M’ha traït el subconscient” va deixar anar enmig de la sonora riallada del públic.

Un altre dels moments àlgids de la nit va ser la interpretació de “La Rambla del Cor”, que bategava a pocs metres de la plaça Reial on hi ha el Jamboree, i que va ser especialment emocionant. Com també va fer brivar el “Trobarem”, una mena de benvinguda que va servir per tancar, en un punt àlgid, el concert enmig de l’activa participació del públic, absolutament entregat des del minut zero.

Aquesta comunió entre els músics i els assistents va comptar amb la necessària complicitat de la seva banda que, novament i com ja va succeir a Reus el dia de la presentació del CD, va enlluernar amb la seva interpretació. Precisament si una cosa permet el Jamboree, atenent les dimensions de l’espai i la proximitat entre els artistes i el públic, és observar detingudament la passió de cadascun dels músics. Un fet que en un auditori més gran, com pot ser el Bartrina, se t’escapen. Va ser fantàstic observar detingudament les interpretacions del David Melgar –el malabarista del piano i els teclats-, del duet màgic Urbasart i Domingo –a la guitarra i al baix elèctric- o del gran Xavier Pié -saxo tenor-, que va captivar als espectadors amb la seva extraordinària interpretació combinada amb els silencis que acompanyava d’una delicadíssima gestualitat, amb els ulls clucs, i que va sorprendre agradablement als espectadors. I capítol a banda mereix l’omnipresent Jordi Salvadó, a la bateria, en una nova demostració excelsa de virtuosisme musical ple de ritme i força. Veient la seva energia insultant començo a creure que de petit devia caure a la mateixa marmita que l’Obèlix.

En definitiva, una nit magnífica que va servir per confirmar una vegada més l’altíssim nivell musical del Fito en un escenari que ha vist passar grans artistes de la música. “Per qui s’estrena el Jamboree, és la mateixa sensació que pel músic clàssic que s’estrena al Palau de la Música. Quan Mas i Mas (l’empresa gestora) et programa al Jamboree vol dir que ja has entrat en el gran mercat de la música, allà on la gent et pot reconèixer” va dir en una ocasió el Manel Camp, director acadèmic de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Doncs això mateix podem dir del Fito que ahir va entrar en el mercat musical barceloní. I ho fa fer per la porta gran. Com em va dir, a l’acabar, el Joni, de la discogràfica Kasba Music, “De Reus al Món!”. I mai tan ben dit.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Cracks que fan crock

L'Hotel Gaudí (que no és l'Hotel Gaudí) de Reus (que no és Reus)

L’Hotel Gaudí (que no és l’Hotel Gaudí) de Reus (que no és Reus)

Aquests dies de vermut i roses al Món de Reus (com tan bé retratava diumenge el Josep Cruset en el seu imperdible article del Diari de Tarragona) es van acabar diumenge al vespre, de manera traumàtica, amb el penal malbaratat pel roig-i-negre Edgar Hernández en el partit contra el Girona. Una errada que impedia, al Reus Deportiu, protagonitzar “l’altra remuntada” que, com la del Barça, havia suscitat tota mena de promeses en calent. Algunes de molt difícil acompliment, com la que va fer el Marc Busquets a la Nova Ràdio al veure com el David Querol retallava distàncies a les acaballes del partit. “Si empatem, et faré un petó als morros!”  li va dir al seu company de retransmissió, l’incombustible Jordi Garcia. Malgrat el seu provat reusenquisme, juraria que tots dos van respirar alleugerits al veure com Hernández llançava la pilota als núvols i la morrejada quedava, finalment, en no res.

Però al marge de promeses impossibles, el que no acabo d’entendre és aquesta mania dels jugadors del Reus Deportiu de tirar penals com si apuntessin a una porteria de rugbi. Deu ser que volen solidaritzar-se amb el  seus homòlegs de l’esport de la pilota ovalada que planyen aquests dies demanant un camp com Déu Mana. Quan fa una pila d’anys m’entrenava el Lluís Vidal (el mateix tècnic que va descobrir Sergi Roberto al Santes Creus), sempre ens deia que un penal te’l pot parar el porter o, com a molt, enviar-lo al pal. Però el que no tenia perdó era llançar-lo fora atenent les dimensions immenses d’una porteria. Elevada al futbol professional, la màxima hauria de ser d’obligat compliment. Per això em va sulfurar veure com la pilota, enlloc de perforar la xarxa gironina, s’acabava convertint en un satèl·lit del Món de Reus.

Sense consol per la dissort roig-i-negre, ahir a la nit vaig decidir distreure’m mirant el televisor. I després de conèixer el batec de l’actualitat amb la Rita Hayworth de Canal Reus, vaig canviar a TV3 per veure el Crack del Joel Joan. Un capítol amb un destacat protagonisme del Món de Reus. Joan i la seva troupe d’artistes fabulosos van arrencar la història a la capital del Baix Camp on feien la pre-estrena de l’obra que assagen aquesta temporada. Per situar a l’espectador ens van regalar unes imatges de postal del Mercadal, la Plaça Prim i la façana de la Societat El Círcol. Però a continuació ens van voler fer creure que els actors s’hostatjaven a l’hotel Gaudí. Però aquell hotel no era pas al nostre, el del Raval de Robuster. Van entrar en un hotel Gaudí diferent, d’una ciutat diferent.

Sense entendre res vaig seguit atent al discórrer de la història que ens descobria la representació. Es feia al Bartrina. A la platea hi vaig veure gent autèntica del Món de Reus com el Pep Ferret de les havaneres, el Guarque dels Amics de Reus, el Xavier Masdeu que va ser president de Mares i Pares d’alumnes a la ciutat o el Jordi Domingo, il·lustre conveí sempre disposat a col·laborar en multitud de causes ciutadanes. També vaig identificar a un dels tècnics del teatre, el diligent Antonio Florencio, el Francesc Fernández del Museu, al professor Josep Maria Arauzo de la Universitat i, fins i tot, a dues regidores, com la Noemí Llauradó i la Montse Flores. Però ben bé no sé què miraven, perquè l’obra del Joel Joan es representava, en realitat,  en un escenari d’un teatre de Girona (altra vegada Girona) on l’acció del capítol es traslladaria poc després. L’embolic pels de Reus acabaria sent monumental perquè a la platea d’aquest teatre gironí  hi tornarien a aparèixer alguns dels il·lustres reusencs, als que m’he referit abans, demostrant un do de la ubiqüitat només comparable al del nostre alcalde.

Però el meu desconcert no es va acabar aquí. L’endemà de la representació el Joel Joan, indignat, se’n va anar fet una fúria a la redacció del Reus Digital a demanar explicacions per una crítica de l’obra que el deixava a l’alçada del betum. Ara bé, malgrat que l’espectador podia identificar l’espai amb un cartell de grans dimensions del mitjà de comunicació, en realitat l’actor entrava en una redacció on no hi havia cap dels periodistes habituals com l’Arbonès, el Canovaca o el Gallofré. El seu lloc l’ocupaven una sèrie de personatges desconeguts de la canallesca local.

I, com deia, la situació es va traslladar a Girona. I aquí sí, tot es corresponia amb la realitat de la ciutat catalana: l’hotel, els carrers i el teatre. Menys els espectadors, que eren els de Reus.  Vaig tancar la tele amb un garbuix mental considerable. Veient el crack havia fet crock. Com algun jugador del Reus Deportiu amb la punteria torta. Què hi farem.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris