Adéu locutor-cuiner

El Jordi Escoda, dibuixat pel Jordi Romero

Fa dies que he agafat distància del Món de Reus. I no parlo únicament de distància física, atenent que estic a quilòmetres de la ciutat aprofitant el període de vacances. Em refereixo,  també, a distància emocional. Aquest blog n’és un bon exemple. Fa mesos que la ciutat no em genera l’entusiasme d’altres èpoques on, de manera diària, escrivia compulsivament sobre Reus i la seva gent. De ben segur la conjuntura actual, amb els efectes de la pandèmia, no ajuda. Però darrerament tampoc he tingut cap motiu objectiu per fer-ho. Més aviat el contrari. Una decepció darrere l’altra. Això de fer-se gran també serveix, lamentablement, per adonar-se’n de com les gasten moltes de les persones que t’envolten.

I amb tot això, ahir rebia l’impacte d’una altra pèssima notícia, la desaparició del Jordi Escoda Solé. Junts havíem fet la bola grossa des que vam coincidir, periodísticament, en els inicis d’aquest blog als vells estudis de Punt 6 Ràdio. De les últimes mogudes sonades amb l’Escoda, cal destacar el capgròs del Panarra Volador, que vam impulsar amb l’imprescindible Jordi Salvadó, o l’emotiu homenatge al seu estimadíssim Joan Carles Naya, on vam comptar amb la complicitat de l’home dels vinassos, el Joan Carrión.

Però feia mesos que no coincidíem. I quedava pendent una conversa que, per desgràcia, no arribarà mai.

En aquesta hora trista, i en aquest blog on va protagonitzar moments memorables, recupero l’escrit que vaig dedicar-li al primer volum del Fot-li. Un retrat fet des de l’afecte i l’admiració. Com el magnífic retrat del Jordi Romero que, amb el seu permís, manllevo per il·lustrar aquest article.

Adéu locutor-cuiner.

“La històrica emissora Punt 6 Ràdio, successora de Ràdio Music Club i precursora de La Nova Ràdio, va jugar un paper determinant a les eleccions municipals del 2011, les que van canviar el Món de Reus. I en bona part gràcies al sabor d’una de les tertúlies radiofòniques més apassionants de la història de la comunicació local, la que dirigia el comunicador Jordi Escoda al seu programa despertador De bon matí. La fauna i la flora de la política local es van deixar caure pels vells estudis de l’emissora, a les Peixateries Velles, passant pel sedàs la intensa activitat electoral. En aquells debats abrandats, la personalitat de l’Escoda va emergir de manera extraordinària a l’hora de marcar territori davant dels seus il·lustres tertulians en un moment d’especial agitació ciutadana. I aquella manera de remenar l’olla, de salpebrar i amanir amb precisió, li va valer el sobrenom de «locutor-cuiner» atenent l’altra condició professional que atresora, la de restaurador avesat a elaborar plats de bouquet refinat. Així el va conèixer l’assessor Joan Carles Naya quan Escoda regnava als fogons de l’històric Hostal Perla de Riudoms. I aquí va néixer una amistat que ha cristal·litzat a Ràdio Ciutat de Reus, l’emissora que actualment dirigeix el comunicador-cuiner, amb el programa Tastos de Cuina que tots dos elaboren per a gaudi de la seva selecta audiència. Com diu el Naya, Escoda és una gran persona, millor amic i un entusiasta dels mitjans periodístics. Serà que tot el que fa xup xup li té el cor robat.”

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Visca la Coia, el Joan i la Ràdio!

Com tantes coses en aquesta ciutat, el pregó de la Festa Major és un invent de Ràdio Reus. A la dècada dels 50 del segle passat l’emissora degana va idear aquesta crida eminentment radiofònica a la celebració. I el primer pregó es va fer al sostre de la Prioral, sent retransmès per Ràdio Barcelona. Per tant, inicialment, no es va concebre com un acte amb públic perquè s’entenia que l’audiència potencial era enorme gràcies a la dimensió del mitjà radiofònic.

En aquest 2020 tan atípic, marcat pels efectes de la maleïda pandèmia, hem recuperat involuntàriament l’essència d’aquell primer pregó. La solitud dels protagonistes ha estat impactant, en un saló de plens gairebé buit, amb una representació testimonial dels portaveus municipals i amb els primer banc ocupat per la família de la pregonera i, a l’altre costat, sol com un mussol, el senyor Prior. Ho deia l’alcalde en la seva salutació: “És la festa major més insòlita i estranya que haurem viscut”. Potser per això calia fer una aposta per la gent de ràdio que, en situacions com la descrita, son capaços d’engrandir-se, amb la força de la paraula, per fer arribar el seu missatge de manera nítida.

Així ens ho va demostrar la Coia Ballesté, que va estar superba, fent de les amenaces, oportunitats. Amb un discurs tan àgil i directe com entranyable i emotiu. Aprofitant l’excepcionalitat del moment per fer un gir de guió inaudit en aquesta mena d’actes, abandonant el faristol per travessar la planta noble de l’Ajuntament amb l’objectiu de guaitar al balcó i descobrir als espectadors la imatge insòlita del Mercadal el dia de Sant Joan de 2020. L’ovació espontània que es va emportar dels vianants circumstancials que es van adonar de la seva presència a la tribuna va ser sensacional.

“Malgrat tot aquesta serà la Festa Major, la nostra Festa Major viscuda especialment des del cor” subratllava posant en valor la capacitat de tanta i tanta gent de fer ciutat en situacions tan adverses. També dels periodistes, que una vegada més han demostrat la seva innata vocació de servei, esdevenint essencials per informar degudament a la població. I valorant la capacitat d’aquells i aquelles RTV d’arreu del món que sempre exerceixen de ganxetes i ganxets, destacant que són de Reus Reus, repetit així, dues vegades, amb volguda reiteració.

I potser per tancar el cercle de la gent de ràdio, el Tro de Festa també havia de servir per homenatjar al mitjà més genuïnament reusenc, posant en valor la trajectòria d’un homenot de la ràdio local. Atenent les circumstàncies, i la impossibilitat de sorprendre al mateix saló al guardonat, el regidor de cultura, el Daniel Recasens, es va disfressar d’Isabel Gemio per fer un Sorpresa Sorpresa en tota regla, presentant-se sense previ avís a casa del Joan Ciurana i fent-li saber que havia estat l’afortunat d’aquesta estimable distinció. Un moment televisiu extraordinari. En un any tan especial, l’ús de recursos com aquest, o de les imatges i els sons que esquitxaven el pregó, va ser enormement agraït.

I al final la Coia no se’n va poder estar de fet esclatar la tronada. Jugant amb les imatges de l’Antoni Martra del 1929 i combinant-les amb les de l’any passat. Un esclat retransmès per ella mateixa, en una locució excepcional que demostra que les paraules d’una bona radiofonista són millors que mil imatges.

“Dir-se Coia és el millor que li pot passar a una reusenca” va deixar anar durant els seu discurs la Ballesté. I pels de Reus tenir una pregonera tan excepcional en un any tan difícil ha estat, senzillament, meravellós.

Per això avui toca donar les Gràcies a la Coia, al Joan… i a la Ràdio, naturalment.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El món de Reus… confinat (6)

Antoni Foz Llaveria (Foto: Reus Digital)

Aquest matí el Marià Arbonés m’ha fet saber de la desaparició de l’Antoni Foz Llaveria. Al diari digital que dirigeix -el Reus Digital- ja es pot llegir la notícia on se’ns fa la semblança d’un personatge compromès amb la ciutat des d’àmbits molt diversos: l’associatiu, el polític o l’empresarial. De fet no hem d’oblidar, tampoc, la seva condició de vella glòria de l’atletisme dels Ploms i la seva dilatada trajectòria esportiva en el camp de la nàutica.

Precisament el meu pare el va retratar, en una de les seves celebrades caricatures, el 1960, en ple auge de la seva carrera esportiva. En el dibuix se’l podia veure, vestit dels Ploms, practicant el llançament de pes, modalitat esportiva de la que en fou, en cinc ocasions, campio absolut de Catalunya. Ara bé, la bola que sostenia a la mà no era de metall, si no  la representació d’un globus terraqüi on es podia identificar, en primer terme, el continent americà. No és un fet casual. En aquella època de comptable a Les Amèriques, el cèlebre establiment de venda de teles per la confecció que regentava el poeta Xavier Amorós amb el seus socis, Creus i Reig, al carrer de Llovera. I d’aquí el detall continental.

Foz va ser, en l’argot anglès, un autèntic sportman, que va saber traslladar, en la seva relació amb els altres, els valors intrínsecs de l’esport, com són la cooperació, l’amistat, el treball en equip, el respecte i la responsabilitat social. Segurament per això en el tracte era una persona encantadora, disposada i elegant. Coincidíem sovint a la plaça de la Llibertat, i es mostra sempre atent i delicat, regalant-me la seva conversa afable. Era just abans de  participar a la tertúlia dels “avicultors”, de la que en participava assíduament, i que es celebrava a l’antiga pastisseria Soler i Pont. Després, amb el tancament de l’històric establiment, es va traslladar a la terrassa de l’Adn Sistaré.

En aquestes jornades d’obligat confinament, i amb les restriccions que imposa l’actual situació d’excepcionalitat, no podem, físicament, donar l’últim adéu als seus éssers estimats ni participar de l’acte de comiat. Una realitat molt dura. Per la família, pels amics, pels coneguts i pels saludats. Una realitat idèntica a la que es va viure, fa pocs dies, en l’òbit del Francesc Font de Rubinat, personal cabdal per tendre l’extraordinària evolució i trajectòria de l’Institut Pere Mata, del qual en fou, tants anys, president del Consell d’Administració.

Per això, per tots dos, avui més que mai es fa necessari aquest record amb la confiança que, quan la situació es normalitzi, puguem acomiadar-nos, com es mereixen, d’aquests dos autèntics homenots del Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus… confinat (5)

Mascaretes, menjarblanc i panallets pel nostre hospital (Facebook Hospital de Sant Joan)

Durant aquestes darreres hores s’ha fet viral, a les xarxes, el vídeo que testimonia el reconeixement de la Guàrdia Urbana, dels Mossos i de Protecció Civil als professionals del nostre hospital. A les imatges es poden veure diversos vehicles d’aquests cossos, entrant a l’àrea d’aparcament d’urgències, fent sonar les sirenes a tot drap mentre diversos sanitaris aplaudeixen des de l’accés al centre. És un de tants homenatge a qui, en el sorprenent argot militaritzat que utilitza el govern central en tota aquesta crisi, ocupa la primera línia de defensa.

Jo no me’n cansaré de cantar les excel·lències del magnífic capital humà del nostre hospital. Ho vaig fer, amb coneixement de causa, després de viure l’experiència del càncer ara fa cinc anys. I de fet el llibre que vaig coordinar arran d’aquella experiència, el Creu-me és possible, era, en el fons, el reconeixement explícit a la gent de l’hospital a qui vaig veure treballar, de manera incansable, en l’atenció al pacient i a les seves famílies. Ho vull remarcar perquè en aquesta ciutat hi ha la tendència, sovint gratuïta, de criticar l’hospital. He arribat a sentir dir que és massa gran i tot. És en situacions com aquesta quan ens hem de convèncer de la sort que tenim de disposar d’un hospital com el nostre al costat de casa. I tot gràcies als seus professionals.

Però em permetreu, també, que l’homenatge al traslladi a tota la classe mèdica en general, i, de manera especial, a la gent dels CAP que moltes vegades són, realment, la primera línia de defensa. Ells atenen, primer que ningú, al gruix de malalts fent el triatge per determinar qui necessita d’atenció hospitalària. Per això cada dia, a les vuit del vespre, jo  aplaudeixo a la meva doctora de capçalera, la Isabel Sánchez-Oro, que m’atén amb tanta amabilitat al CAP SANT PERE. Per ella i per tots els seus companys de l’atenció primària va, també, aquesta ovació sincera.

I parlant d’aplaudiments, durant els darrers dies he vist alguns missatges a les xarxes que demanen mesura a les mostres d’entusiasme que es produeixen als balcons i terrasses del Món de Reus. Tenint en compte, especialment, que hi ha canalla petita que ja dorm, o adults que l’endemà han d’anar a treballar. No és que qüestionin l’aplaudiment puntual que s’escau tot just a aquella hora. Res més lluny de la seva intenció.  La queixa és per la saragatada que, en ocasions, es produeix a l’acabar en alguns indrets. Avui Canal Reus ens ha descobert que, fins i tot, un veí del Camí de l’Aleixar aprofita la negra nit per projectar una pel·lícula des de casa seva per a gaudi dels veïns. I en el mateix reportatge ens ensenyen diverses famílies que maten el temps tocant el timbal en sorolloses batucades que, com diría l’ínclit exregidor, són #Aspactulà.

Acabaré com he començat, parlant de l’hospital i, més concretament, del seu perfil a facebook on durant aquestes darreres hores han testimoniat, gràficament, algunes de les mostres de solidaritat de les que han estat objecte. És el cas de l’aportació del CORONAVIUS MAKERS, aquest grup de persones, que es dediquen a fabricar material sanitari a casa seva amb impressores 3-D, de qui en parla el Diari de Tarragona. Han fet arribar viseres per la protecció dels professionals. I també la gentilesa de l’Albert Poy i de la seva gent de la Confiteria del raval de Jesús, que han subministrat algunes de les seves excelses delicadeses per alimentar a la tropa (i segueixo amb l’argot militaritzat que no em puc treure del cap).

Veient aquest menjarblanc i aquests panellets de pinyons que fan salivera, i que encapçalen aquest article, segur que els professionals de l’hospital del Món de Reus tindran la força dels súper herois.

Vídeo | Posted on by | Deixa un comentari

El Món de Reus… confinat (4)

Cada dia a les vuit del vespre al meu carrer passen coses insòlites

La Cristina Garreta, l’eficient directora de les Biblioteques Municipals, em va fer saber, divendres al migdia per whatsapp,  la iniciativa que havien organitzat des de la regidoria de cultura. Coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Poesia, que s’escau tot just avui dissabte, proposaven, a les confinades i confinats del Món de Reus, que participessin de l’efemèride. Atenent el rigor de la situació, ens convidaven a enregistrar-nos tot recitant un poema i, acte seguit, penjar-lo a twitter per convertir les xarxes (aquests dies un monocultiu víric) en una alenada de sensibilitat i emoció literària. L’etiqueta, #ReusPoesiaConfinada

En el meu cas en vaig triar un de l’Amorós. I a més vaig decidir que fos curt per no entretenir al personal, que aquests dies pateix d’una sobredosi d’impactes virtuals fruit de les hores i hores que molts passem davant dels diversos dispositius electrònics. Per això vaig escollir el “No trenqueu avellanes amb les dents” que el poeta de les Amèriques va escriure l’any 1982. Si voleu escoltar recitar el poema pel seu propi autor, podeu fer-ho clicant aquest enllaç https://www.youtube.com/watch?v=US9KuQYRwDI.

Encara hi sou temps, durant el cap de setmana, d’enviar les vostres poesies. De fet la iniciativa ha estat un èxit. I s’explica, segurament, perquè en situacions com les que vivim aquest gènere literari constitueix un autèntic bàlsam. Ho va dir l’escriptor indi Rabidranath Tagore, “la poesia és el ressò de la melodia de l’univers en el cor dels humans”. Tenint en compte com està el nostre univers, i la melodia que hi ressona, és fàcil imaginar com tenim el cor els humans del món de Reus. Ahir en vaig tenir una prova, al meu carrer mateix, just coincidint amb l’aplaudiment diari i entusiasta del veïnat al personal sanitari. Des d’un els balcons ens van regalar una sentida i emotiva interpretació al contrabaix, El dia abans, des d’una altra balconada, un graller va interpretar-nos els gojos de la Mare de Déu de Misericòrdia. Certament el meu carrer, urbanísticament, és simple i senzill. Però aquests dies se’m descobreix, humanament, ric i generós.

Per cert, parlant de qüestions poètiques, el Ganxet Cameraman, el Ramon Masip Bastida, ens regala cada dia, des de la tribuna privilegiada de casa seva al costat est del Mercadal, un un time-lapse, una extraordinària síntesi visual del que hi passa al centre de la ciutat en poc més de 60 segons. Podeu veure’l aquí. Ho vaig descobrir llegint un article imperdible del Francesc Domènech a la NW Revista de Reus, Passejant per un Reus sense ànima, que val molt la pena.

Ja ho veieu. En una ciutat gairebé inexistent no hi paren de passar coses. Una qüestió, també, a tenir molt en compte a l’hora de valorar com som els que vivim en aquest racó de món.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus… confinat (3)

Possiblement la celebració més entranyable que recordo de la meva existència és la de Sant Josep. El meu pare s’ho deia. I a casa fèiem festa grossa. Amb els anys vaig fer cap a una família (política) plena d’encantadores Josepes. I per tant la gresca, cada 19 de març, estava garantida. Fins ahir. Mai m’hagués imaginat viure un Sant Josep tan atípic. És cert que al caliu de la llar vaig gaudir de la celebració, tenint en compte, a més, que la meva mitja taronja també porta el nom, en versió femenina, del patró dels fusters. Però fora de casa, poca cosa més. On treballo, decretats serveis mínims, només vaig poder convidar (a un metre i mig de distància) a dues companyes a esmorzar. Això sí, vaig oferir-los una boníssima berlina de cal Sistaré. Un caprici dels Déus en aquesta època de restriccions accentudades.

Però tot i així, a mitja tarda, vaig tenir una alegria. Per les xarxes vaig descobrir que algun dels patrocinadors del segon volum del FOT-LI QUE ÉS DE REUS havia rebut el llibre, comprat a l’avançada, a casa seva. D’immediat vaig trucar a la meva altra mitja taronja (en aquest cas, literària i gràfica) el Jordi Romero. Ell també havia rebut els llibres. I com que sóc impacient de mena, vaig demanar-li de trobar-nos per si em podia lliurar un exemplar. La petició, que en altres circumstàncies hauria estat molt simple, era especialment complicada. Les restriccions del confinament i dels desplaçaments per la via pública convertien gairebé en delictiva la trobada que proposàvem. Calia imaginació per no trencar la legalitat vigent.

Fou així que ens vam citar en un punt equidistant de les nostres respectives llars. Concretament al supermercat d’una cadena alimentària, propietat d’un senyor de València, al pont de la via del tren que mor a la plaça d’Almoster. L’hora, les cinc de la tarda.

Puntual a la cita, vaig arribar a l’establiment degudament abillat amb guants i mascareta. Com qui va d’incògnit. Em va saludar el vigilant privat que hi havia a l’accés. Vaig agafar un carretó per dissimular i poder realitzar la transacció sense aixecar sospites, tot iniciant el recorregut, sigil·lós, pels passadissos del local. Hi havia poca gent. Deu persones mal comptades. Després de guaitar en un parell de prestatgeries, vaig divisar al Romero. Tots dos ens vam adonar de la coincidència. I sense gairebé aixecar la mirada ni badar boca, vam circular per trobar-nos a la cansaladeria. Això sí, guardant la distància de seguretat. Vaig situar el carretó a la seva alçada. I mirant cap a l’altre costat, agafant una safata de carn picada, el Jordi, sense ni girar-se, mirant impertèrrit cap al davant, va deixar anar el llibre al meu carretó. L’entrega s’havia efectuat satisfactòriament. I tots dos vam seguir els nostres camins inversos sense ni tan sols saludar-nos.

No m’hagués imaginat mai que el segon volum del Fot-li arribaria a les meves mans d’aquesta manera. Talment com si fos una pel·lícula d’espies inspirada en una novel·la de John le Carré. Com diria l’ínclit exregidor, #Aspactaculà.

Ara tocaria dir que el FOT-LI és a les llibreries. Però les llibreries estan tancades. I la distribució està suspesa. Per tant als quioscs tampoc es pot comprar. Només el gaudeixen (i espero que així sigui) els qui el van adquirir-lo a l’avançada. És evident que tampoc en farem un drama enmig d’una situació on hi ha milers de coses més importants que aquesta minúcia. Hi haurà temps -i esperem que sigui aviat- per celebrar l’adveniment d’aquest nou llibre que ha estat possible gràcies a la generositat de tots aquells que van tenir l’interès i l’atenció d’adquirir-lo en la fase inicial. I em permetreu que personalitzi aquest agraïment en la figura del Xavier Pàmies. El “panarra volador”, disfressat de mecenes esplèndid, va comprar-ne un bé de Déu, gairebé a l’hora límit que es tancava el micromecenatge, per fer possible l’edició. Ahir, tot just, el vaig veure passant per la Plaça Llibertat. I no el vaig poder abraçar-lo per agrair-li. Temps hi haurà. Esperem.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus… confinat (2)

El Pla fix de l'enregistrament de la missa a Sant Francesc (You Tube)

El pla fix de l’enregistrament de la missa a Sant Francesc (You Tube)

Aquest dimecres al matí he rebut un missatge del Juanlu González, un d’aquests integrants de la lliga de reusencs extraordinaris. De fet mereixeria que l’Ariel Santamaría li dediqués una de les celebrades cançons que compon inspirades en la fauna i la flora dels RTV, tot cantant (i mai tan ben dit) els seus innegables mèrits ciutadans. El Juanlu és un d’aquests personatges que, com el julivert, te’l trobes a totes les salses, de la Festa Major o de la Setmana Santa, per citar dues de les solemnitats ciutadanes on s’ha deixat veure sovint.

Dedicat en cos i ànima a la seva passió, que ha convertit en ofici, la de conductor d’inacabables combois ferroviaris de mercaderies, entre viatge i viatge m’ha traslladat la seva inquietud al voltant de la situació que travessem amb el maleït COVID-19. Establint un cert paral·lelisme amb el que va viure l’any 1592 la ciutat, amb l’epidèmia de pesta i l’aparició, redemptora, de la Mare de Déu, em suggeria que caldria, per Misericòrdia, que en féssim alguna de grossa amb la nostra patrona per poder aturar, mentre no arriba l’anhelada vacuna, l’avenç de la malaltia amb la força de la fe.

Penso que el Juanlu es va equivocar d’interlocutor. Perquè si el que volia era veure la seva proposta materialitzada, l’hauria d’haver traslladat a l’imprescindible Jordi Salvadó. Demostrant, una vegada més, que de petit va caure a la marmita del reusenquisme més recalcitrant, aquests dies s’ha empescat una moguda musical per superar l’atonia del confinament. Cada dia a les 12h surt al balcó per interpretar, amb la flauta, l’Himne de l’Alegria de Beethoven. I demana a tothom que vulgui que l’acompanyi. La iniciativa ha tingut un ampli ressò, popular i mediàtic, i sembla que va camí d’esdevenir un dels clàssics musicals del Món de Reus confinat.

Però tornant a la proposta del Juanlu, soc incapaç de predir si reeixirà. Caldria parlar-ne amb les nostres autoritats eclesiàstiques que han demostrat cintura a l’hora de proveir, als seus feligresos, de l’obligada missa diària aprofitant les noves tecnologies. Cada dia, a you tube, podeu veure l’enregistrament de la celebració eucarística que, de manera itinerant, es realitza a tots els temples de la ciutat. Aquest dimecres s’ha fet a la parròquia de Sant Francesc d’Assís, oficiada pel seu rector, Mossèn Josep Maria Gavaldà. La iniciativa és molt lloable. I conforta l’ànima i l’esperit dels creients. Però tècnicament presenta algunes deficiències absolutament excusables atenent les circumstàncies. A un so no sempre nítid s’hi afegeix el pla fix que obliga a situar la càmera en un punt estratègic de l’església. En el cas de l’enregistrament de Sant Francesc, tenint en compte les dimensions del temple, la imatge és petitíssima. I Mossèn Galvadà, que és alt com un Sant Pau, el veus petit com el Patufet sota la col.

I mentre els que procuren pel nostre benestar espiritual continuen treballant, els que es dediquen a escampar la maldat tampoc perden el temps. Ahir l’Agència Catalana de Notícies informava del robatori a la farmàcia Monteverde de la plaça Mercadal. La redacció de la notícia, que recollia el Reus Digital, diu així : “Uns lladres van entrar a robar dimarts a la nit en una farmàcia de la plaça del Mercadal de Reus i se’n van endur la recaptació, malgrat l’ordre de confinament vigent per la crisi del coronavirus.” Vaja, que els lladres s’han saltat el confinament. Ves que no sigui aquesta -la de saltar-se la llei- la seva especialitat. Amb confinament o sense. Quin personal.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari