Onolfo, així no

En tots els articles que he escrit d’ençà l’esclat de la crisi del CF Reus Deportiu, he manifestat, repetidament, tot el respecte i l’admiració pels treballadors del club. Ells són els únics herois d’aquesta tristíssima història on hem descobert la manera de fer d’uns especuladors despietats que no han tingut cap mania a l’hora de jugar amb els sentiments de l’afició i, el que és pitjor, amb la bona fe d’uns professionals que, dins i fora del camp, s’han deixat la pell per mantenir la referència de l’entitat.

Jo soc dels que pensava que amb l’arribada dels Onolfo i companyia s’obria una porta a l’esperança. Semblava que després del desmanec de l’Oliver i els seus sequaços, allò es podia redreçar. Però dissortadament no ha estat així. I hores d’ara continuen les incògnites al voltant del futur d’una inversió que no es concreta (més enllà dels tres miseriosos euros satisfets pels nord-amercians per adquirir el club) i que posa en perill la continuïtat de tota l’estructura roig-i-negra. És evident que l’entitat no podrà suportar, gaire més temps, aquesta tensió continuada.

I avui els treballadors han dit prou. Ho han fet en un comunicat duríssim, on afirmen, sense embuts, que Onolfo està actuant com Oliver o pitjor. I no hi ha dret. Perquè s’està jugant amb el patiment de persones honrades. I els membres de la direcció esportiva, els integrants del cos tècnic del primer i del segon equip, els membres del futbol base i el personal d’oficines i de la botiga del Reus són un exemple de dedicació abnegada i responsabilitat constant, que no mereixen el tracte que els dispensa la propietat.

Per això ja n’hi ha prou de la cantarella dels Onolfo. I prou també de passejar-lo per Reus com si fos el rei Mides. Sobre tot si no concreta d’una vegada el que havia promès. Aquests treballadors i aquesta afició no es mereixen tant de menyspreu. Ja hem patit prou per seguir suportant aquesta ignomínia contínua.

Malgrat tot, visca el Reus. I, sobre tot, els seus professionals dins i fora del camp. Avui i sempre.

Comunicat dels treballadors del CF Reus

El conjunt de treballadors del CF Reus (format pels membres de la direcció esportiva, cos tècnic del primer equip, cos tècnic del filial, treballadors del futbol base i personal d’oficines i botiga) expressa que:

Portem des del passat setembre sense percebre el nostre sou. En tots aquests mesos, han estat constants les mentides i les falses promeses tant de l’antic propietari, Joan Oliver, com de l’actual propietari, Clifton Onolfo, que havia de salvar el club i els llocs de treball (i està actuant igual o pitjor).

En tots aquests mesos ens hem sentit enganyats, però també desprotegits. De fet, quan diversos agents externs han intentat mediar per trobar una solució al club, aquests han optat o han pressionat per trobar sortides que perjudicaven clarament els treballadors del CF Reus.

Amb l’arribada dels nous propietaris, el passat 21 de gener, semblava que el problema dels impagaments i deutes pendents amb els treballadors es resoldria i que, malgrat l’amenaça d’expulsió del primer equip de LaLiga, almenys es podria normalitzar la nostra situació.

Lluny de fer-se realitat aquest escenari, les falses promeses han tornat a ser el nostre pa de cada dia. Els nous propietaris del CF Reus van emetre un comunicat el dia 25 de gener assegurant que pagarien els treballadors abans de finalitzar el mes. Aquest fet que no s’ha produït. El dia 8 de febrer també van assegurar davant de la resta d’accionistes que la següent setmana s’iniciarien els pagaments. Aquest fet tampoc s’ha produït.

Des de l’arribada dels nous propietaris, la totalitat dels treballadors ens hem posat a la seva disposicióper ajudar-los a integrar-se en el dia a dia del club, arribant a fer jornades laborals de més de 10 hores diàries i estan activats pràcticament les 24 hores al dia per a qualsevol cosa que necessitessin.

No només no ens han pagat les nòmines pendents, sinó que se n’ha acumulat una més: la de gener. L’impagament de la nòmina de gener representa un deute generat pels actuals propietaris. Trobem intolerable i preocupant que els nous responsables del club comencin a generar deutes amb els treballadors en la primera nòmina que havien de pagar.

Actualment, el club deu 5 nòmines a una part dels treballadors, 6 nòmines a aquells treballadors que no tenen la paga doble prorratejadai anem de camí a acumular-ne una més.

Els treballadors del club ens hem mantingut units tots aquests mesosi ens mantindrem units fins a trobar una solució total a la nostra situació.

A hores d’ara, tampoc ens han explicat en què consistirà el projecte de futur del CF Reus.

Ens dol moltíssim la situació en la qual es troba el CF Reus actualment. A banda de ser-ne treballadors, ens estimem el club. Però ha arribat un moment en què la situació general dels treballadors és totalment insostenible i hem de començar a fer passos per defensar els nostres drets.

L’única solució total per als treballadors depèn dels nous propietaris, ja que els diferents escenaris alternatius (que el club presenti un ERO, que el club entri en Concurs de Creditors o que nosaltres ens acollim al Fons de Garantia Salarial de l’estat) representen solucions parcials, insuficients i injustes.  

Volem agrair totes les mostres de suport de l’afició roig-i-negra, que ens ha fet costat en tot moment. Especialment a la penya RedBlacks i tota la gent que va col·laborar en la col·lectade dinersdestinada als treballadors.

Reus, 18 de febrer de 2019

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En quin món vivim?

Diari Ara (Jaume Sellart/EFE)

L’episodi de violència masclista que hem viscut durant aquestes últimes hores al Món de Reus és esgarrifós. Des de la violència amb la que s’acarnissa l’assassí sobre la víctima, passant per l’extrema joventut dels seus protagonistes o descobrint com els fets impacten en una realitat educativa com la de l’Institut Salvador Vilaseca on els companys de la noia, que només fan quart d’ESO, han d’administrar aquesta crisi emocional tan bèstia. A casa els meus xiquets, dos d’ells també a l’ESO, ens han qüestionat sobre el perquè de tot plegat. I es fa molt difícil, per no dir que resulta impossible, donar cap resposta convincent sobre el què ha passat. Senzillament perquè això no té cap explicació lògica.

La violència masclista és una xacra de la nostra societat. I davant d’episodis com el que ens ha tocat viure resulta incomprensible com algunes forces polítiques intenten trivialitzar el tema o com alguns articulistes es permeten relativitzar aquests episodis parlant de fets puntuals i aïllats com si tot plegat no tingués més transcendència.

El món en el que vivim té moltes realitats agraïdes a les que aferrar-se per reconciliar-se amb l’espècie humana. Realitats solidàries que són exemplars. Però sovint plana, a la nostra societat, una costant pèrdua de valors que resulta inquietant. Especialment aquells que afecten al respecte vers el proïsme. El bé més preuat que tenim les persones és la vida. La nostra i la dels demés. I tots, absolutament tots tenim la responsabilitat de protegir-la. I aquest exercici cal fer-lo, també, exclamant-nos sense embuts ni matisos davant situacions com la viscuda. Perquè tan de bo sigui aquesta l’última vegada que haguem de viure una situació tan terrible com aquesta. Quin greu tot plegat.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La destrossa de l’Oliver

Joan Oliver a la sala de premsa del CF Reus Deportiu (Foto Olivia Molet / Diari Més)

Si pel sofert aficionat del Reus Deportiu l’agonia del nostre primer club de futbol ja és un autèntic malviure, m’esgarrifo només d’imaginar com deuen passar, aquestes últimes hores d’incertesa, els tècnics i treballadors del club, pendents del futur de l’entitat que, ara mateix, marca el futur de la seva situació laboral més immediata. Excloc d’aquest col·lectiu als jugadors del primer equip que tenen les espatlles ben cobertes i que, tot i patir les conseqüències esportives que es deriven de l’actual situació, han pogut mantenir els ingressos. No és pas un retret. Ans al contrari. El que em pregunto és com la millor lliga del món no pot garantir uns altres fons de reserva per atendre les necessitats de la resta de treballadors del futbol que també són imprescindibles per poder assegurar la competitivitat de l’equip a l’elit amb tot el que això comporta.

Però al final Oliver ha recollit el que ha sembrat. La seva actuació ha estat indigne i alhora impròpia d’algú que es ventava d’haver estat el director gerent del millor Barça de la història. És evident que la inèrcia (i la flor) del Guardiola va ajudar a tapar moltes coses de la gestió dels culers en aquells anys de vi, roses i títols. I, salvant les distàncies, a Reus ha tingut la mateixa sort amb els tècnics, jugadors i treballadors que han esmerçat tanta dedicació pel club de manera exemplar, fins i tot en moments de crisi colossal. Precisament ha estat gràcies a la seva professionalitat que el Reus ha pogut mantenir-se, tot i les circumstàncies, a la segona divisió de la LFP sense excessives angúnies.

Però Oliver, que s’ha destapat com un personatge complicat, críptic i carregat de manies, ha acabat portant el Reus al precipici, gairebé sense solució de continuïtat i havent deteriorat la imatge de l’entitat i, el que és el pitjor, de la ciutat que el va rebre amb els braços oberts, de manera generosa. Una autèntica llàstima. Ho explicava molt bé ahir el periodista Toni Padilla en el seu article al Diari Ara referint-se al màxim accionista: (Oliver és un d’aquests) Homes sense cor que utilitzen els somnis esportius per omplir-se les butxaques. Si compres una empresa i fa fallida, molta gent plora. Però si compres un actiu social com un club esportiu i fa fallida deixes un forat difícil d’omplir. Que la vergonya els acompanyi on sigui i que la realitat ens obri els ulls.”

Ni aquesta darrera fuetada d’esperança, amb l’arribada dels inversors americans, ha estat suficient per canviar (de moment) el destí de les coses. La sentència del Jutge de Disciplina Social de LaLiga ha estat contundent, amb l’expulsió, durant tres anys, del Reus del futbol professional i havent de satisfer una multa de 250.000 euros. Malgrat que hi ha possibilitat de recórrer, costa imaginar-se que havent arribat fins aquí, i a l’alçada de la competició en la que estem, això es pugui solucionar a curt termini.

Em pregunto com expiarà el seus pecats l’Oliver. Qui li farà pagar el mal que ha provocat a la ciutat, suportant les seves absurdes manies creient que contribuïa a fer un club realment gran. Això és el que té, també, d’injust el futbol. Hostes vingueren que de casa et tragueren. I, el que és pitjor, ves si no ens faran desaparèixer la casa i tot. Quin personatge.

Per acabar faig meu l’escrit que ha publicat durant aquestes últimes hores, al seu mur del facebook, un d’aquests històrics del Reus Deportiu, el metge del primer equip, el Josep Maria Roca. La millor demostració de la seva inesquinçable fe roig-i-negra són les 18 temporades que ha ocupat aquesta responsabilitat. Les ha vist de tots colors. I sap, millor que ningú, el que li ha tocat viure en aquesta etapa que a dia d’avui, i pendents d’un últim recurs, continua ple d’incerteses.

Per ell i per tots els treballadors que continuen al nostre club, la meva admiració i gratitud infinita. Com ja vaig dir en el seu moment, ells són els autèntics herois d’aquesta tristíssima història.

Muchas gracias Sr. Oliver y Sr. Tebas.

Gracias al primero por su admirable gestión que ha llevado a un Club centenario como el C.F. Reus Deportiu a su ruina y prácticamente a su desaparición.

Gracias al segundo que finalmente ha materializado la manifiesta animadversión hacia el máximo accionista del Club quitándolo de la circulación (gracias) y de rebote ha eliminado la ilusión de toda una afición llevando al Club y todo lo que representa a su práctica desaparición.

Quisiera manifestar también mi gran admiración por el proteccionismo hacia la plantilla de jugadores, que gracias al estamento que usted representa en ningún momento ha peligrado el cobro de sus salarios, no así el resto de trabajadores que forman parte también de esta entidad y que gracias a ellos también la ciudad de Reus ha podido disfrutar de tan magnífico espectáculo que es el fútbol.

Lástima que estos últimos, seguramente anónimos para La Liga, no puedan decir lo mismo sobre la garantía del cobro de sus salarios como los jugadores.

Agradezco profundamente y esta vez de todo corazón al C.F. Reus Deportiu y a los que considero sus legítimos representantes por estos 18 años que han depositado su confianza en mí.

Força Reus

Josep Maria Roca

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Se’ns han mort l’Antoni, el Zaragoza i el Mercadé

Amb l’Ariel, el juny del 2015, lliurant el Premi Amenós a l’ANZAME

Se’ns ha mort el Zaragoza. I ho escric així, en primer persona del plural, perquè amb la seva desaparició tots els que formem part del Món de Reus tenim una evident sensació de buidor. I això provoca moltes preguntes sense resposta. Qui, a partir d’ara, s’encarregarà d’arreplegar tantes i tantes coses vinculades a la memòria col·lectiva de la nostra ciutat? Perquè és evident que amb el Zaragoza desapareix una estirp de reusencs que van dedicar tota la seva vida a conservar aquelles coses, per insignificants que poguessin semblar, que ajudaven a escriure la nostra petita gran història. Són gent com el Pere Martorell Jareño (a.c.s.) a qui, davant de la seva immensa dedicació al Món de Reus, el mateix Zaragoza el presentava sovint com un trident: el Pere, el Martorell i el Jareño. Amb ell podríem dir el mateix. Se’ns han mort l’Antoni, el Zaragoza i el Mercadé.

I ara costa imaginar-se Reus sense coincidir amb el Zaragoza al Mercat de Brocanters. L’Antonio formava part del mobiliari dels dissabtes a l’artèria dels passejos. No hi faltava mai. O fent-la petar als porxos del Mercadal, com quan te’l trobaves al davant de les Flors Anita amb el gran Pep Aguadé arreglant el món i parlant de fotografia, la seva gran passió. I mira que em feia d’anys que el coneixia. De petit el meu pare s’arreplegava totes les portades de l’Espais 7, amb aquelles imatges del Reus d’abans que ajudaven a reconstruir les pàgines viscudes de la seva infantesa. Aquelles fotos, extretes de la seva immensa col·lecció, s’acompanyaven del seu comentari, que ajudava, al lector, a contextualitzar aquelles seqüències. Allà vaig descobrir el seu popularíssim acrònim, ANZAME, amb el qual l’hem identificat sempre i del que ell en feia bandera tot sovint. Anys més tard la nostra coneixença personal es va reforçar als estudis de Ràdio Reus i de Canal Reus on, amb el Tricaz i el Mestre, la fèiem petar recreant-nos amb aquell accent tan genuïnament reusenc que gastava en les seves apassionades converses.

Com deia al principi, i vaig escriure al Fot-li que és de Reus, com a complement a la magnífica silueta del Jordi Romero, el dia que el Zaragoza falti n’haurem de buscar un altre que continuï amb la seva ingent tasca en benefici dels nostres records que ajuden a dibuixar l’evolució històrica d’aquest racó de món. Però se’m fa difícil identificar qui pot ser. Entre d’altres coses perquè el Zaragoza, tot i la seva provecta edat, ens ha deixat massa aviat i de manera imprevista. Em creia que no es moriria mai, que sempre ens el trobaríem per Reus amb la càmera al coll i explicant-te la seva última troballa històrica.

Per això avui, més que mai, se’m representa l’entranyable homenatge que li vam retre l’any 2015, al Bravium, durant el lliurament dels Premis Amenós als que més Enganxen. A nivell personal era un any complicat perquè m’havien diagnosticat el càncer i la meva vida estava plena d’incògnites per resoldre. Per això, sense saber si aquells podien ser els últims premis, vaig tenir clar que calia fer l’homenatge al Zaragoza. Perquè se’l mereixia i perquè el premi portava el nom d’un bon amic seu, l’inoblidable Jaume Amenós. Com es pot veure a la foto que encapçala l’article, i que correspon al moment del lliurament del premi, l’Ariel, amb qui l’ANZAME ens va regalar juantxinades inenarrables, va reblar el clau.

Senyor Zaragoza, gràcies per tot. I no dubti que, entre tots, treballarem per mantenir el seu llegat en benefici de la seva estimada ciutat.

La silueta de l’ANZAME creada pel Jordi Romero i publicada al “Fot-li que és de Reus”

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

Un concert guaridor

El Fito i la seva banda a l’acabar el concert (Foto Isidro Puig)

Dissabte estava enpiucat. Un principi de grip preocupant. Per això la metgessa m’havia receptat un bon xarop de llençols per apaivagar els efectes de la febrada, acompanyat del senyor antibiòtic amb la seva mortífera dedicatòria als sempre incòmodes microbis.

Però malgrat la sobtada indisposició no podia quedar-me a casa. Ni podia ni volia. Perquè dissabte al vespre el Fito Luri presentava el seu darrer disc, el CRU, al Casal Riudomenc per cloure el festival Accents de l’imprescindible Isaac Albesa. Ho feia setmanes després d’haver ajornat aquest mateix concert per una inoportuna afonia. Per tant, era una oportunitat única, excepcional. I tapat fins a les orelles, vaig posar rumb a la vila del Beat Bonaventura per escoltar al cantant de Cassiopea.

S’ha de dir que pel viatge ja vaig tenir un bon antídot contra les dècimes de febre. Va ser a l’escoltar al Jordi Garcia a la Nova Ràdio, esgargamellant-se, cantant la diana del David Querol que empatava el partit que disputava el Reus Deportiu contra el Numància al camp municipal. Un gol agònic. Molt propi d’una temporada també agònica pels roig-i-negres. Aquell empat ja va ser balsàmic per l’ànim i l’esperit. La nit començava bé.

Però, més enllà de les alegries esportives, el millor medicament va ser, pròpiament, el concert. El Fito ho va tornar a aconseguir. Ningú com ell per generar, amb la seva música, una atmosfera tan especial. La bombonera del Casal va convertir-se en l’autèntic teatre dels somnis on el cantat va tornar a seduir i emocionar per parts iguals a un públic entregat.

El Fito s’ha fet gran. Com tots. I aquesta maduresa vital també ha impregnat la seva creació musical. L’experiència adquirida per l’impecable pas dels anys, i les cicatrius que et va deixant la vida, et donen una percepció diferent de les coses. El Fito no és l’excepció. I per això ens ha regalat aquest disc on, com ell mateix assenyala, deixa enrere aquelles sonoritats pop i es decanta per unes melodies i lletres més crues, sense processar i oferint la seva versió més íntima i personal.

Magnífica, per cert, la referència durant al concert als imprescindibles de  Vermuts Miró que, com bé va apuntar el mateix Fito, amb la sola pronúncia del seu beuratge miraculós ja és tota una invitació a viure i a riure, a abraçar la vida generosament. I extraordinària, també, la seva interpretació de El venedor de Somnis, la peça dedicada al Jordi Boronat, l’inoblidable Jorbor del Bravium. Tot i que un servidor, posats a triar, es queda amb el Mentre tant al bar Miami que és una excepcional recreació musical de l’àmbit únic i autèntic de l’històric establiment del raval de Sant Pere.

En resum, una vetllada deliciosa, que gairebé, de manera involuntària, es va convertir en el millor antídot pel meu incipient refredat. Al sortir del Casal estava com un gínjol. Li diré a la meva doctora que a partir d’ara recepti la música del Fito per guarir tots els mals. Que tremolin les farmacèutiques.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El nou carilló del Mercat Central

Façana del Mercat Central (Foto Reusdigital.cat)

El Reus Digital revela avui en exclusiva que el Mercat Central de Reus tindrà el seu carilló. La notícia és extraordinària, i més tenint en compte que fa pocs mesos el Mercat de Tarragona ha inaugurat, també, el seu propi carilló davant l’entusiasme dels veïns de la Imperial. El degà de la premsa digital local posa l’accent en alguns dels personatges que podrem veure desfilar al ritme de les notes del carilló, com és el cas de l’Andreu Buenafuente, el Sergi Roberto, el Peret de la Dalla o els mateixos elements del seguici

Però aquests no seran els únics elements que hom podrà veure desfilant. Segons hem pogut saber des del Món de Reus, l’escultor Manel Llauradó, encarregat de l’elaboració de les figures, està dissenyant la imatge del Panarra Volador i, també, la del cronista Antoni Zaragoza ANZAME, que sortirà l’últim, just darrere de la Mulassa, observant a la fauna i la flora local que farà les delícies de petits i grans.

Tot i que el Reus Digital avança que les figures podrien moure’s al ritme de l’himne Tots Som de Reus de l’Ariel Santamaría, cal posar en quarantena aquesta informació. Fonts properes als creadors del carilló apunten que estan en converses amb el compositor Josep Risueño per confeccionar una melodia original, que ben bé podria ser l’havanera de la Rosa del Mercat, en homenatge a la gran Rosa Costa, històrica paradista i mare de l’actual representant del Mercat Central, l’Ildefons Vidal.

En tot cas, i mentre es van concretant els detalls del carilló, se’ns acut proposar als entusiastes impulsors que estudiïn incorporar, també, la figura del radiofonista Enric Tricaz. D’aquesta manera, a les hores en punt, el ninotet del Tricaz podria sortir d’un finestral per anunciar que és a punt de sonar el carilló. I fer-ho amb aquell inoblidable anunci radiofònic de la Rellotgeria Freixas de la Plaça de Prim oferint l’hora en punt als oients de la històrica EAJ 11.

En aquest cas, i a diferència del de Tarragona, el Carilló del Món de Reus seria senzillament ASPACTACULÀ. Aquí ho deixo.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ja tenim data pels Amenós

L’inoblidable JORBOR a la gala dels Premis Amenós del 2018 (Foto Bartolomé Pluma)

Enfilem l’agulla per començar el 2019 amb bon peu al Món de Reus. I com feina feta no fa destorb, ja us podem anunciar la data de la Vuitena Gala dels Premis Amenós als que Més Enganxen. Serà el dimecres 3 d’abril a la bombonera del Bravium Teatre. Ja podeu enviar les vostres propostes a premisamenosenganxen@gmail.com. I entre tots els que ens proposeu candidatures sortejarem els magnífics calendaris que la fundació de Mossèn Frederic Bara ha editat enguany amb elements del seguici festiu.

Enguany, a més, voldrem que la gala serveixi, també, per homenatjar a l’inoblidable Jorbor, una de les pèrdues més sentides d’aquest 2018 al Món de Reus. Per això ampliem el catàleg de premis amb la categoria JORBOR per reconèixer a tota aquella gent que ens ajuden a viure i a riure.

Així doncs, marqueu-vos la data del 3 d’abril a la vostra agenda. I aprofiteu el Nadal per rumiar-vos qui mereix un Amenós. Necessitem, més que mai, de les vostres propostes.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari