I Déu va crear l’home, la dona i al Pep Graset

El Pep Graset a la “seva” platja de la Pineda (Diari Més)

Reus sempre ha tingut una innegable vocació comarcal. Però no em refereixo, de manera estricta, al Baix Camp. Parlo de comarca entesa com l’ampli territori on la ciutat encara es referència d’alguna cosa. És el cas, per exemple, de Salou i Vila-seca on els lligams afectius amb el Món de Reus sempre han estat molt ferms. I més enllà de relacions comercials i econòmiques, que ja sabem que mouen el món, voldria destacar especialment la vinculació franca i sincera que s’estableix amb aquelles persones que actuen, de vegades de manera involuntària, d’ambaixadores del seu municipi gràcies al seu natural do de gents.

És el cas, per exemple, del Pep Graset que ahir ens deixava als 70 anys i que amb la seva formidable família -amb el seu germà petit Xavier com a gran referent- s’ha convertit en la cara més amable i simpàtica de Vila-seca. El vaig conèixer fa 20 anys entrevistant-lo a Ràdio Reus i a Canal Reus. Sabíem de la seva ingent activitat teatral a La Tramoia. I potser com que tenia tanta gràcia dalt de l’escenari, va decidir participar d’una altra comèdia, la de la política, sent escollit regidor de l’Ajuntament del seu poble. La seva irrupció va ser sensacional perquè tenia una manera de fer tan impactant que el convertien en l’antítesi formal del seu mateix alcalde, l’incombustible Josep Poblet.

Entrevistar al Pep Graset era fantàstic. Ocurrent, divertit, xalat. Quins farts de riure que ens fèiem! Quina gresca més agraïda! En una ocasió li vaig confessar que gent com ell no haurien de pagar impostos. L’administració competent els hi hauria de condonar. Perquè la simpatia que provocava entre la gent que l’envoltava resultava terapèutica. Persones així l’Estat les hauria de protegir.  Riure amb el Grasset era sinònim de benestar i divertiment. De fet era com una mena d’Amenós vila-secà. I els paral·lelismes amb el Jaume eren molt evidents. Ambdós eren riallers, alegres, irònics, ocurrents, amb una passió pel teatre desfermada, amb un enorme entusiasme per fer coses en benefici dels seus respectius municipis dels que estaven profundament enamorats. I curiosament, en ambdós casos, dedicats, professionalment, al món immobiliari.

Per això penso tot sovint que Deú, després de crear l’home i la dona, devia fer personatges excepcionals com el Graset o l’Amenós per evidenciar que la vida, sense humor, el seu humor que tant ens ha fet riure, és un error.

Gràcies, Pep, per tantes i tantes riallades. I visca, avui més que mai, la Vila-seca dels Graset.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El somriure del Joan

El Joan Castell Sánchez (Marie Hainaut/Reus Diari)

D’ençà que vaig decidir impulsar el Creu-me és possible per ajudar als malalts de càncer i als seus acompanyants, i de posar-me a disposició de la Lliga Contra el Càncer per parlar-ne obertament allà on fes falta, m’he trobat algunes persones que m’han dit que potser en faig un gra massa de tot plegat. “Tu, que te’n vas sortir (de moment), no seria millor oblidar-ho, passar pàgina i dedicar temps i esforços a coses menys transcendents?” em pregunten sovint. Segurament m’ho diuen amb tota la bona fe. Això del càncer té molt mala premsa. I com acostuma a passar les notícies negatives que genera la malaltia superen amb escreix, des d’un punt de vista emocional, els inputs positius que també suscita la recerca i l’assistència oncològica. Però no penso fer-me enrrere. Continuaré propagant, de manera entusiasta, el missatge del Creu-me. I més després del que he viscut aquestes últimes hores.

Ahir ens deixava el periodista Joan Castell Sánchez. No el vaig arribar a conèixer personalment, però sí gràcies a la xarxa. El passat mes de desembre em va enviar un missatge a través del facebook. M’explicava el seu vincle professional amb la ràdio, concretament a Onda Cero, i la seva experiència al Reus24, la magnífica pàgina web d’esports locals que va crear un bon amic, el Raúl Rodríguez, i on també hi vaig tenir el goig de col·laborar. Una prèvia que redactava abans de revelar-me el perquè d’aquell missatge. Li havien diagnosticat un càncer i el gerent de la Lliga, el també periodista David Ortega, li havia donat un exemplar del Creu-me.

“Només et volia donar les gràcies per haver-lo creat. Llegint-lo he plorat molt però sobre tot m’ha ajudat a adoptar una actitud més positiva i optimista per lluitar contra la malaltia. Ha estat de gran ajuda, de veritat. Gràcies” em deia el Joan. El vaig contestar agraint les seves bones paraules vers el Creu-me, una obra col·lectiva que van fer possible, de manera generosa, companys de professió. I gosava donar-li una recepta per afrontar el tractament a partir de la meva pròpia experiència. “A mi plorar també em va ajudar. I em va servir per adonar-me que el millor antídot és somriure a la vida”. El Joan em va respondre apuntant: “Em quedo amb la darrera frase és que és del tot ben certa: Somriurem a la vida!”.

I això és el que toca fer, somriure a la vida, encara que costi i que se’ns faci coll amunt. Però cal fer-ho, per ell i per tots els que lluitem contra el càncer. I creure que, malgrat tot, és possible. Altrament el Joan segur que no ens ho perdonaria.

Manllevo, per acabar, l’escrit que el gran Esteve Giralt, un dels periodistes que va fer realitat el Creu-me és possible,  li ha dedicat al Joan al seu mur de facebook. Davant d’aquest sentiment ja no cal afegir res més.

Joan, company, amic. Al teu pare i a la teva mare, a la teva germana, a la teva parella, la Mar, i a tots els qui t’hem gaudit com a persona. No entenc com puc estar escrivint aquestes paraules. Fa 11 dies ens trobàvem al Fortuny, amb la Mar, la Noemí, tots escoltant Mishima. I sense saber-ho, era la darrera abraçada. A la platea em vas enviar un missatge, amb el teu sentit de l’humor, fins i tot en les circumstàncies més dures: “No sabia que tocaves el piano amb Mishima! T’hi assembles molt”.
Repasso ara alguns dels teus missatges. “La Mussara ens espera”. El teu record perdurarà sempre, la teva immensa bondat i el teu somriure franc. La teva passió per tantes coses, com el Nàstic, la bicicleta, el ciclisme, els viatges… Les teves ganes de conèixer, d’aprendre. Encara recordo quan et vaig proposar de fer algunes substitucions per RAC1, els teus ulls d’il·lusió, la teva dedicació, l’amor per la ràdio. Ara fa uns mesos, ja lluitant contra el càncer, ens vam trobar a casa teva, i vaig conèixer la teva germana i el teu pare. No vas defallir mai, estaves convençut que acabaries guanyant, i en la teva gran generositat, m’explicaves que a l’hospital havies conegut casos més complicats que el teu, i que havies après de la força dels malalts.
Vam quedar que superat el càncer, pujaríem a la Mussara, amb l’amic Quim Pons Casadesús, i que un cop a dalt del refugi esmorzaríem i gaudiríem del paisatge. I vindrien les rialles i les històries, i els somnis, i segurament acabaríem repassant el Nàstic i els seus mals endèmics.
No ha pogut ser. La teva lluita incansable no ha acabat guanyant, no has pogut fer el cim, com tots desitjàvem. No trobem explicació ni cap consol és possible. La vida ha estat molt injusta amb tu, els teus pares, la Mar, els teus amics, com la Mar Rovira, que ara et plora desconsoladament. Als 30 anys, tenies tota una vida per davant. No ens ho creiem, no, és inasumible. En els nostres cors i pensaments no moriràs mai, Joan Castell Sánchez.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El botiguer a qui tothom estimava

La Merceria Sardà poc abans del seu tancament (La Vanguardia)

Gairebé sense temps per pair la desaparició del Joan Carles Naya, ahir dimarts el Món de Reus va acomiadar al Rafael Sardà en una cerimònia oficiada a la Prioral de Sant Pere. Una església que, literalment, es va quedar petita atenent la gernació que va voler donar l’últim adéu al responsable de la històrica Merceria Sardà, l’establiment del carrer Monterols que va tancar portes fa un parell d’anys coincidint, precisament, amb la jubilació del Rafael. Que la Prioral fos plena de gom a gom és un fet molt remarcable, perquè és una demostració evident del sentiment que ha provocat la seva desaparició. El Rafael era un reusenc estimadíssim a la seva ciutat. I això no tothom ho pot dir.

El perquè d’aquest afecte que va generar caldria explicar-lo recordant el seu caràcter, sempre afable, rialler i divertit. Encara avui, quan baixo pel carrer Monterols, gairebé sense voler, de manera inconscient, giro el cap buscant l’aparador de la Merceria Sardà. Però no pas per mirar-me aquella sinuosa llenceria que sovint guarnia el selecte aparador de l’establiment, sinó esperant l’ocurrència divertida que el Rafael sempre et regalava si et veia passar carrer avall. Amb un punt d’ironia amable molt inspirat. Que algú et provoqui un somrís sempre és d’agrair. I el sol fet de veure’l i escoltar-lo ja et predisposava a dibuixar un somriure reconfortant i, en molts casos, guaridor.

Aquest manera de ser i de fer del Rafael diu molt d’un determinat tipus de botiguer reusenc. Quan a la ciutat parlem d’aquests professionals que han prestigiat el comerç per la seva manera de fer i d’actuar, sempre disposats a convertir l’experiència de comprar en una relació franca i propera amb el client, el Sardà hauria de constituir una mena de paradigma. Perquè la seva simpatia i afabilitat van ser marca de la casa a la Merceria, amb l’obligat complement de la seva encantadora esposa, la Fineta Vallduví, i també del seu germà, el Jaume Sardà, més discret però sempre eficient.

Ja vaig escriure en una ocasió que, assabentat de l’imminent tancament de la Merceria, un dels empresaris més importants de la ciutat em va dir que no podia ser que tanqués cal Sardà, que calia fer alguna cosa per evitar l’adéu d’un establiment més que centenari. El meu interlocutor s’hi va referir com si fos una cosa de primera necessitat. I no era pas una exageració. Perquè al Món de Reus hi ha botigues que formen part de l’imaginari col·lectiu i això fa que el comerç, més enllà d’una activitat econòmica i prou, generi un sentiment d’afecte molt intens. A Reus el comerç parla de tracte, de relació, d’avinença amb el client. I en això el Rafael era un mestre.

Així ho van voler palesar els seus amics en les sentides intervencions que van cloure el comiat a la Prioral. És el cas del Miquel Vilella amb qui, durant tants anys, ha format parella acompanyant de les seves respectives esposes, destacades cantaires del Cor Mestral, seguint arreu a la formació bressolada al Centre de Lectura. Un Cor que ahir es va encarregar de l’emotiu acompanyament musical de la cerimònia amb el complement excepcional de la mezzosoprano Tànit Bono. O el pintor Josep Maria Gort que va glosar els seus mèrits esportius a la pista, convertint-se en el referent d’una família d’atletes que va engrandir la llegenda dels Ploms. O l’elegantíssima Maria Rosa Molas, la històrica bibliotecària del Centre, que va evocar els records més íntims de la colla d’amics. Molas va sentenciar la seva intervenció amb una frase que ho resumeix tot: “Al Rafael tothom l’estimava”. I això, al Món de Reus i més enllà, només és a l’abast de les grans persones i, com en aquest cas, dels millors botiguers. Com el Rafael Sardà.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Joan Carles Naya, el nostre heroi

El Joan Carles als micròfons de Ràdio Ciutat de Reus

Aquest diumenge al matí, a primera hora, el consultor Xavier Plana m’ha enviat un missatge al mòbil. Sempre atenent i amatent a les coses de la ciutat ha tingut l’atenció de fer-me coneixedor d’una notícia colpidora: la defunció, als 46 anys, del Joan Carles Naya Ayoro. Al llegir el missatge m’he quedat fotut, molt fotut. Des d’avui el Món de Reus val menys la pena. Ha marxat un dels nostres. I la tristesa és infinita.

Seria difícil definir al Joan Carles Naya perquè era un cul inquiet. Professionalment es va dedicar a la consultoria i l’assessoria d’empreses. Una activitat que va desenvolupar de manera impecable. Però el seu batec inesgotable, el seu entusiasme encomanadís, el seu desig d’abraçar generosament la vida el va portar a conrear moltíssimes activitats que li servien per enriquir l’ànima i l’esperit. Gourmand exquisit, sommelier apassionat, brillant conversador i comunicador, inquiet analista polític, sempre compromès amb la ciutat i el país. Fins i tot despatxant, amb una rialla esplèndida, al mercat de motius nadalencs a la parada de la seva família política, propietaris de la històrica Llibreria Domingo del carrer Major. I, sobre tot, pare, espòs, fill, germà i amic dels seus amics.

El Joan Carles, malgrat les adversitats, sempre se’ns va mostrar com un home vital, optimista, amb un munt de projectes en cartera. Com els seus Tastos de Cuina a Ràdio Ciutat de Reus, que han esdevingut un referent del periodisme gastronòmic a casa nostra. Així ho va saber valorar el jurat dels Premis de Periodisme de la Cambra de Comerç lliurant-li un dels guardons del 2016, de mans del president Puigdemont, a l’escenari del Fortuny.

Però avui he de confessar que sense ell, segurament, no hagués existit mai el Creu-me és possible, el llibre que vaig impulsar en plena quimioteràpia a l’hospital de Sant Joan. Coincidia sovint amb el Joan Carles a la sala d’espera del servei d’Oncologia. Un indret que, contràriament al que pugui semblar, és ple de vida. I ell, que ja feia temps que afrontava el càncer de manera admirable, em donava receptes d’il·lusió per esquivar les envestides de la malaltia. La seva actitud era la sublimació del que traspua el llibre que ha ajudat a tanta gent: és possible afrontar el càncer d’una altra manera.

Va ser una tarda d’estiu, just després d’una sessió de químio, que vaig començar a enviar els primers correus als amics periodistes convidant-los a participar de la iniciativa. Tenia rampes als dits per culpa del tractament, però no em vaig poder estar de picar el teclat de l’ordinador. L’exemple del Joan Carles m’havia inspirat. I per això, amb el Jordi Escoda, vam convenir que un dels capítols del llibre havia d’estar dedicat a ell. El mateix locutor-cuiner se’n va encarregar, traslladant al paper una conversa extraordinària que van mantenir a l’escalf dels micròfons de Ràdio Ciutat de Reus. Una conversa sincera, oberta, transparent. La podreu llegir al final d’aquest article. I també sentir-la al podcast de l’emissora. Perquè el que més impacta no és únicament el què diu, sinó com ho diu.

Veient el seu final algú pot pensar que la història del Joan Carles és la d’una derrota, com tantes pot semblar que n’hi hagi en la lluita contra el càncer. Però estaríem molt equivocats si penséssim això. La seva és una història d’èxit perquè la lliçó que ens ha regalat és extraordinària. I els que hem tingut la immensa sort de compartir-la no l’oblidarem mai.

A continuació podreu llegir l’article que el Jordi Escoda li va dedicar al Joan Carles en el Creu-me és possible. Però em permeto manllevar l’últim paràgraf per concloure aquest escrit ple d’emoció i sentiment:

“Als autèntics herois no cal buscar-los en galàxies llunyanes. Els tenim més a prop del què ens pensem. El Joan Carles és un d’ells. Des de la meva condició de periodista, d’observador privilegiat de la nostra vida quotidiana, només puc donar-li les gràcies per ensenyar-nos una cosa tan simple que de vegades sembla impossible: el més important que tenim a les mans és les nostres vides. I aquest és el veritable capital que hem de saber administrar sense perdre mai el somriure.”

Aquest és l’article que mai hauria volgut escriure. Però ja que hi som, pel Joan Carles, aquest i els que convinguin. Per ell i per la seva família que tant va estimar. La teva lliçó i el teu somriure, al Món de Reus, no l’oblidarem mai. Tu ja sempre seràs el nostre heroi.

El motor de la vida del llibre Creu-me és possible. Jordi Escoda Solé.

Quan el Josep Baiges em va plantejar la col·laboració en el Creu-me, d’immediat vaig saber de qui parlaria. Perquè una de les realitats més agraïdes de la nostra professió de periodista és la possibilitat de conèixer gent excepcional que et descobreixen que els autèntics herois del dia a dia són persones absolutament normals com qualsevol de nosaltres.

El Joan Carles Naya és un d’ells. Actualment és un dels col·laboradors més actius de la meva emissora, Ràdio Ciutat de Reus, on de manera periòdica presenta l’espai Tastos de Cuina. Aquesta faceta radiofònica és un dels àmbits que omplen actualment la seva vida. Una existència marcada pel càncer, però en cap cas condicionada per aquesta malaltia que des del primer moment ha afrontat amb una gran dosi d’optimisme.

“El dia que em van prendre a Bellvitge per operar-me, allunyant-me del meu entorn més proper, deixant a Reus les persones estimades, va ser el més dur. Fins i tot més que quan vaig saber el diagnòstic. Perquè en aquell moment sabia al que m’enfrontava. I que em podien atendre al meu hospital, al de Reus”. El Joan Carles evoca d’aquesta manera els primers episodis de la seva malaltia que va arriba de la manera més sobtada. “A la feina un company em va dir que tenia mal color de cara. Vaig anar al metge a fer-me un simple anàlisi. Les proves posteriors van confirmar que tenia un càncer de pàncrees”. Però lluny d’enfonsar-se davant de la rotunditat del diagnòstic, va decidir positivar la situació gràcies, en bona part, al suport entusiasta de l’equip mèdic que l’atenia i que li va recomanar no obsessionar-se en cercar informació. “No he llegit gairebé res. Només em preocupo dels efectes del tractament. Tot i que sóc home de números, no he volgut fer mai cap càlcul sobre el càncer que pateixo. La meva prioritat és el dia a dia.”

A partir d’aquí les sessions de radio i quimioteràpia, i la necessitat d’administrar els efectes secundaris sense perdre la il·lusió. “Vaig tenir clar que el càncer no podia ser el motor de la meva vida. Ans al contrari. Hi havia una cosa més important que havia de centrar la meva existència: la meva família en ple creixement, amb una dona meravellosa i dues criaturetes petites. Ells havien de merèixer totes les meves atencions”. La vida professional –el Joan Carles era assessor fiscal amb responsabilitats elevades en una de les principals gestories de la ciutat- també es va acabar. “Ara tinc una invalidesa permanent absoluta. I abans l’empresa, després de més de 25 anys de dedicació, em va proposar l’acomiadament. Va ser una negociació molt tranquil·la. Vaig entendre els seus raonaments. I al capdavall a la meva vida també hi havia coses més importants que passaven a ser prioritàries.”

A partir d’aquí començava una nova realitat. “M’he abocat a la família: sóc pare, sóc marit, sóc cunyat, sóc fill. M’he bolcat en àmbits que m’atreien. I hem dedico a omplir espais. Tinc un cap que pensa i necessito omplir-lo ja bé sigui en el món de la política o en el de la cuina. I a casa m’ocupo de les tasques diàries, sóc un autèntic “marujo”: rento, escombro, faig els llits, trec la pols i cuino, cuino i cuino. Perquè cuinar i menjar no m’ho treu ningú. Pensa que les sessions de químio duren tres setmanes i després te’n donen una per descansar. Aquells dies, per mi, son una autèntica festa gastronòmica. t’explica amb un somriure d’orella a orella. Les relacions també han canviat. “És evident que trobo a faltar la feina, perquè a mi m’agradava molt anar a treballar. No hi puc fer més. I també enyoro la relació amb els companys. Però he trobat d’altres companys de viatge. El món està ple de bones persones que t’ajuden a viure”.

El Joan Carles només té paraules de gratitud per la seva família que en tot moment li ha donat suport. “Per ells també ha estat dur, especialment al principi. Però la meva dona sempre m’agraeix l’actitud amb la que he afrontat la malaltia. Sóc conscient  del que tinc i del que pot comportar. Però la medicina avança i els avenços són continus, amb la descoberta de nous fàrmacs. I aquesta és una evidència que et fa mantenir l’esperança. I a ells també”. Amb tot això el que ha millorat és la seva dedicació als fills. “Són petits, de 6 i 3 anys. No ho saben tot del què em passa. Però el que sí veuen és que el pare està més per ells, que els porta a l’escola i els va a buscar. Que els porta a berenar i els porta a les activitats extraescolars. Sí que de vegades em veuen més cansat, em pregunten què és això que porto al braç, en relació al catèter de la químio. Però en el fons hi han sortit guanyant, perquè el pare és més amb ells”.

Més enllà de la família, el Joan Carles també ha mantingut una intensa vida social, parlant sense cap trauma de la seva malaltia que cada cop és més present a les nostres vides. “Des del primer dia vaig decidir ser proactiu en aquest tema. Jo en parlo molt i en parlo obertament. Tothom sap el tractament que faig. I la voluntat és clara: hem de ser optimistes per prendre a valorar més les coses importants de la vida. He estat capaç de relativitzar completament situacions que abans em semblaven transcendents i que ara he descobert que no tenen la més mínima importància.”

I els que l’envolten, com s’interessen per la seva malaltia? “Sempre em pregunten com estic. N’hi ha que t’ho pregunten dues vegades el mateix dia. I fins i tot alguns m’han pres com a referent per la manera com ho estic afrontant. Em veuen caminant, actiu, sent actor de la seva vida. Em reconeixen el meu optimisme que no s’ha de confondre amb ingenuïtat: sé el que tinc i que el comporta.” I l’esperança sempre hi és present, no és perd mai. L’ampolla sempre està mig plena: “La malaltia canvia la vida sí o sí d’una manera radical. Però de vegades també em pregunto que faré quan s’acabi tot això. Ara mateix tinc tan clar que la meva qualitat de vida és tan bona que segur que no tornaré al meu món professional, sinó que buscaré una feineta que m’ajudi a distreure’m. El Càncer no és el motor de la vida. La meva família sí.  I ja veuràs com d’aquí uns mesos em trauran el catèter de la químio i passaré a ser un pacient crònic que aniré entrant i sortint de l’hospital. Veurem una evolució de la malaltia que em permetrà oblidar-me gairebé del que pateixo”.

Com escrivia al principi, als autèntics herois no cal buscar-los en galàxies llunyanes. Els tenim més a prop del què ens pensem. El Joan Carles és un d’ells. Des de la meva condició de periodista, d’observador privilegiat de la nostra vida quotidiana, només puc donar-li les gràcies per ensenyar-nos una cosa tan simple que de vegades sembla impossible: el més important que tenim a les mans és les nostres vides. I aquest és l’autèntic capital que hem de saber administrar sense perdre mai el somriure.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El fenomen Perelló

El Jordi Perelló arribant als jutjats (Reus Diari)

El guionista del Món de Reus, acostumat a fer autèntics hipèrboles argumentals en la descripció de la nostra sorprenent realitat quotidiana, ha afegit un nou integrant a la lliga de reusencs extraordinaris que marquen el batec ciutadà. Es tracta del Jordi Perelló, el mecànic del Camí de Valls, que ha entrat per la porta gran de l’star system local després de no voler arreglar el cotxe d’una policia nacional adduint motius de consciència, i de ser insultat i denunciat pel marit de la susdita que exerceix de caporal dels Mossos.

Els fets han estat pregonament relatats pels mitjans locals i de més enllà. I la culminació del desmanec es va viure ahir a les portes del jutjat on Perelló va anar a declarar davant del jutge, vestit amb el mono de treball, després de baixar la persiana del seu taller i penjar-hi un rètol prou eloqüent: “Tancat per injustícia”. El mecànic va arribar al jutjat amb llàgrimes als ulls al veure’s acompanyant per una munió de ciutadans que van voler donar-li el seu suport abans de declarar davant del Súper Jutge Diego Álvarez de Juan conegut al Món de Reus per ser el que porta la causa d’Innova. Tot plegat sembla tret d’una pel·lícula del neorealisme italià. Com si ho veiés, amb l’inoblidable Vittorio de Sica fent de Perelló i arribant a les portes del jutjat amb el poble ardit donant suport a l’últim heroi del procés.

Però se’m fa molt difícil treure punxa al llapis amb aquesta història. Perquè malgrat que la situació és tan absurda que frega la hilaritat, al bon jan del Perelló se l’acusa d’incitació a l’odi per no voler reparar un cotxe. I això és el que sap més greu. Que un treballador exemplar, un empresari compromès, un professional impecable hagi d’anar al jutjat a declarar acusat d’un delicte tan greu és indigne. I més quan la denúncia prové d’un agent de policia, un funcionari que hauria de vetllar pel servei públic i la protecció de les persones de bé. Fer-li passar gratuïtament aquest mal tràngol a un ciutadà honrat no té perdó. Només ens queda esperar que la justícia acabi amb tanta injustícia. Perquè, senzillament, el Jordi Perelló això no s’ho mereix.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Bona gent, bones persones

L’Àlvar i la Dolors, bona gent, bones persones (Marc Busquets/Reus Digital)

Aquesta setmana tanca un dels balnearis més concorreguts del Món de Reus. Un balneari on no hi ha aigües termals ni sales de massatge, però sí bon humor, simpatia desbordant i menges saboroses que reconforten el cos i l’esperit. Em refereixo al popularíssim bar de l’Orfeó Reusenc que han regentat, durant els últims 25 anys, l’Àlvar Valls i la Dolors Zamora. Aquesta encantadora parella posen al punt i final a la seva gestió al capdavant de l’establiment del carrer de Sant Llorenç coincidint amb aquesta aniversari rodó. I aquest dijous ho han volgut celebrar rebent, com han fet sempre, amb els braços oberts, a la seva selecta clientela. Després de l’esmorzar de torn, dolç o salat, els han sorprès amb una copa de cava i un tros de pastís guarnit amb una boníssima xocolatina commemorativa. Gairebé res.

Perquè més enllà d’unes truites formidables i d’un pa amb tomàquet que és un autèntic caprici dels Déus, el que més hem valorat els incondicionals de l’Orfeó és el caliu humà de l’Àlvar i la Dolors. Ella tan discreta com diligent, amb la paella sempre a punt per delectar-nos amb alguna de les seves exquisideses. I ell exercint de cap de sala, amb rapidesa i promptitud, i amb l’acudit sempre a punt, conscient que la satisfacció del client no passa únicament per l’estómac sinó, també, per l’esperit. En molts casos les ocurrències de l’Àlvar han constituït el millor antídot pel mal humor i l’emprenyament que sovint arrosseguem la majoria dels mortals.

Al bar de l’Orfeó mai hi hem trobat grans luxes, ni coberts de disseny, ni paraments extraordinaris, ni hiptsers/modernets exercint de cambrers, ni cuiners enfaristolats, ni estrelles en guies ostentoses. A l’Orfeó hi hagut una cosa molt més important i transcendent que tot això: bona gent que han fet d’aquesta experiència gastronòmica-social un dels moments més agraïts de la nostra existència al Món de Reus durant els últims 25 anys. I això només és a l’abast dels més grans.

Una abraçada ben forta a l’Àlvar, a la Dolors i a la seva encantadora família. I tingueu la certesa que sempre, sempre us portarem al cor.

(Per fer-ho bonic recomano la lectura de la crònica d’aquest últim dia de Gras III al Diari de Tarragona i el reportatge que fa un parell d’anys els hi va dedicar Marc Meravelles Busquets al Reus Digital).

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Reusencs de Tabàrnia

D’esquerra a dreta el Locutor-Cuiner, el Panarra Volador, Bartolofoto, el Resilient Optimista i Gras III a la tertúlia de Ràdio Ciutat de Reus.

Aquesta matinada, tot fent dissabte en dijous, he aprofitat per escoltar l’última tertúlia del Jordi Escoda a Ràdio Ciutat de Reus. En aquesta ocasió el locutor-cuiner va convidar a quatre referents locals de verb fàcil i agraït que, segons apuntava ell mateix, li permetrien “frenar una mica perquè de vegades, parlant, m’embalo”. S’ha de dir, però, que a l’hora de la veritat va llargar pels colzes convertint-se, com ja ens té acostumats, en el rei de la possessió microfònica.

Però parlem dels seus ajudants de cuina hertziana. Hi havia el Francesc Gras del Diari de Tarragona (el popularíssim Gras III); l’acompanyava el Bartolomè Pluma (conegut com Bartolofoto per les seves celebrades instantànies de l’actualitat local); també hi havia el Ferran Pujol, qui fou gerent del CF Reus Deportiu, que va presentar com a “resilient optimista” per la seva capacitat de readaptar-se amb agilitat davant les envestides que viu el país en un moment de màxima intensitat política; i finalment el Xavier Pàmies Sistaré a qui Escoda va definir com “l’optimista imprescindible” per raons òbvies.

Precisament el Sistaré es va endur la felicitació dels assistents per la seva proclamació d’Imprescindible durant la gala de Canal Reus celebrada dissabte al Fortuny i que engrandeix, encara més, l’aureola de popularitat del nostre Panarra Volador de capçalera. Per provar aquesta evidència va explicar una anècdota curiosa viscuda a la botiga dels oncles, els Pàmies carnissers del carrer Ample, on hi va entrar per comprar una bona botifarra. Resulta que una senyora el va reconèixer i li va voler explicar que el seu xiquet, en una ocasió, li havia demanat que recités el nom dels elements festius. La mare ho va fer a la perfecció. Això, almenys, creia ella. Perquè havent acabat la criatura li va dir: “Te n’has deixat un de nano, el del Panarra Volador”. Realment Aspactaculà que diria el flegmàtic regidor. Si continua amb aquests índex de popularitat, ves que aviat no en facin marxandatge i tot del capgròs, amb la samarreta i la figureta de goma per vendre a la botiga de la Festa Major.

Amb tots quatre als fogons, l’Escoda va començar a salpebrar l’actualitat del Món de Reus amb diversos temes d’actualitat com el brot de sarna detectat a l’hospital. “Això té reminiscències medievals” deia el Pàmies, mentre el Pluma explicava l’anècdota viscuda al CAP Sant Pere on hi va anar d’urgències com acompanyant. La consulta estava plena de gent amb la grip. “Només arribar et donaven una mascareta per protegir-te dels virus de la resta de pacients. I ningú la feia servir!” denunciava Bartolofoto indignat. El Panarra Volador va aprofitar per parlar de la Grip Espanyola, la pandèmia que va fer estralls el 1918. I més d’un va riure per sota el nas, per raons òbvies, amb el nom de l’afecció.

Però l’Escoda va girar full ràpid per parlar el Ple de pressupostos que, en el moment d’enregistrar la tertúlia, encara no s’havia realitzat. Per això van comentar com han canviat les coses en l’antic oasi reusenc. “Abans els plens eren avorrits. Recordo que amb l’alcalde Pérez t’agafaven uns atacs de son terribles” evocava el locutor-cuiner. Ara, però, l’escenari és un altre de molt diferent. “Hi ha moments de tota manera -explicava el Gras III- i fa temps que ens hem instal·lat en un peculiar ordre del dia molt reiteratiu: temes Burocràtics, Mocions i Procés” en referència a les qüestions polítiques de país que irradien l’activitat municipal. “Ara els friquis que anem als plens ens ho passem la mar de bé” confessava Bartolofoto, denunciant, això sí, l’existència “d’alguns palmeros que són allà únicament per aplaudir als seus”. Vaja, que n’hi ha que es porten la claca de casa.

Però el moment àlgid de la tertúlia es va produir coincidint amb l’anàlisi de l’Any de la Cultura Catalana. Els tertulians van valorar l’impacte que l’efemèride havia tingut als barris. La majoria van considerar que els fastos havien passat desapercebuts. I en aquest sentit van culpar, també, als ciutadans que viuen a Reus però que no viuen Reus. És a dir, aquells que estan empadronats a la ciutat no tenen el més mínim interès d’implicar-se en l’entorn més immediat. “Són aquests reusencs que viuen en una realitat paral·lela” apuntava l’Escoda. “Sí, sembla que visquin a Reus sense viure-hi” complementava el Sistaré, màxima representació de l’Homo Reusensis Implicari. Però la sentència a tot plegat arribava del Ferran Pujol, amb aquella veu de Leonard Cohen que gasta, deixant anar una afirmació lapidària: “Aquests que dieu són els reusencs que viuen a Tabàrnia”. Pujol l’havia clavat. Se li va entendre tot. Un gol (dialèctic) per l’escaire que hauria signat el mateix Edgar Hernández. Només per això el resilient optimista havia justificat la seva presència a la tertúlia a Ràdio Ciutat de Tabàrnia… o era Ciutat de Reus…? Ves a saber.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari