Se’ns ha mort l’Antonio Martra

L’Antonio Martra en la caricatura original de Josep Maria Baiges i Jansà

Se’ns ha mort l’Antonio Martra. I parlo en primera persona del plural perquè el sentiment que ha generat la seva desaparició al Món de Reus, amb la notícia corrent com un reguer de pólvora impactant directament sobre la gent que va tenir la sort de conèixer-lo, demostra l’afecte i la consideració que es va guanyar un dels millors dirigents esportius sorgits de la nostra ciutat.

Ho demostra la caricatura que il·lustra aquest article i que el meu pare, el Josep Maria Baiges i Jansà, va crear l’any 1969. Per encàrrec de l’inoblidable Engelbert Borràs Roca, va obsequiar a tots els integrants del mític Reus Deportiu de les sis copes amb les seves respectives caricatures plenes d’elements al·legòrics. En el cas de l’Antonio Martra, en qualitat de responsable d’aquella llegendària secció d’hoquei, se’l veu projectant a la pantalla un equip de pel·lícula format pel Joan Sabater, el Santi Garcia, el  Josep Maria Rabassa i els germans Vilallonga com a referents d’aquella alienació llegendària i amb un afició entregada, de manera entusiasta, als seus herois. Una projecció que servia, també, per posar en valor la trajectòria de la Família Marta, pioners en l’exhibició i filmació de pel·lícules a la ciutat, com ho demostra l’excepcional arxiu documental que hom pot visionar el Centre de la Imatge del Mas Iglesias.

Una de les coses que, en perspectiva, més sorprèn de la irrupció de Martra com a responsable de l’hoquei reusenc en aquella època extraordinària era la seva insultant joventut. No arribava a la trentena. Un fet que demostra que el bon directiu no té edat. I que en el fons el que importat és la capacitat de fer ciutat a partir d’un vincle emocional i afectiu a la realitat que t’envolta.

M’ho explicava sovint l’Enric Tricaz, bon amic de Martra, en aquelles inoblidables sessions radiofòniques que vam compartir a l’emissora de la ciutat i on també vam tenir l’oportunitat d’explicar el seu salt a la presidència de la Federació Espanyola de Patinatge. El secret d’aquell equip és que tots -jugadors, entrenadors i directius- en essència eren un grup d’amics ben avinguts. Vet aquí la clau de l’èxit. Allò sí que eren valors.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La Crònica d’un desnonament anunciat

La Bombonera del Bravium

Se’m fa difícil escriure aquest article sobre el conflicte entre el Bravium i l’Arxiprestat perquè a tots dos bàndols -i talment, dit així, sembla que descrigui un enfrontament bèl·lic- hi ha gent que valoro i aprecio. Ara i abans. Perquè el que hem viscut durant aquestes últimes hores ha estat la culminació de la històrica desavinença entre un propietari i un llogater, amb tot el que representen cadascú en la realitat religiosa, cultural i social del Món de Reus. Segurament, com passa en totes les disputes, cadascú té la seva part de raó. Per això se’m faria molt complicat prendre partit indissimuladament per un dels dos sense tenir la sospita, fundada, que soc injust amb l’altra part.

D’aquesta relació accidentada en vaig parlar en diverses ocasions amb el Jaume Amenós i amb Mossèn Creu Saiz. Ho vaig fer per iniciativa pròpia. Ni un ni l’altre em van atribuir cap paper de mitjancer. Però atenent l’afecte que sempre he professat a l’entitat i el respecte que em mereix l’Arxiprestat, pensava (amb la innocència que sempre em caracteritza) que potser amb la meva intervenció podia temperar els ànims i afavorir un clima més cordial de relació. De tot aquest procés també en vaig parlar amb Mossèn Roquer, possiblement el capellà més lliure que he conegut mai, i la seva visió va ser molt il·lustrativa. Però no revelaré públicament el contingut d’aquella conversa perquè, dissortadament, ja no és entre nosaltres i no podria ni confirmar ni rebatre la meva versió.

Amb tot això la gran pregunta que molts ens formulem és si el Bravium podrà subsistir atenent el panorama que se li presenta. La roda de premsa va servir per formalitzar un desnonament en tota regla, emplaçant-los a treure totes les pertinences de la mítica entitat, per poder treballar com cal en les obres de reforma. M’imagino a Figuerola i companyia sortint del teatre buscant acomodament als caps grossos de l’Amenós i del Jorbor, al vestuari del Don Quan Tanorio o al monumental arxiu que gestiona el Siscu Marca entre d’altres dels (moltíssims) elements que es guarden a les dependències de la bombonera del carrer de la Presó. Ignoro si la demanda eclesiàstica de fer net inclou, també, el pati de butaques que, com tantes altres coses, la gent de l’entitat va renovar des del més absolut voluntariat, seguint la màxima que ha imperat en totes i cadascuna de les seves actuacions, la de servir a Reus per fer ciutat.

Em deia un bon amic, tot comentant la notícia, que tot plegat certifica que el Món de Reus que estimem, els d’una certa edat, agonitza. I no li falta raó. Potser és llei de vida i tampoc ens hi hem de posar pedres al fetge. Tot canvia, tot evoluciona i tot es transforma. És com el tema del futbol que, després d’observar atònits la desaparició del Reus i el nou ascens a la presidència del Barça del seu responsable, ara sabem que al camp municipal hi jugaran els Barcelona Dragons de futbol americà. #Aspactaculà. Tot plegat sembla, precisament, una desgavellada ocurrència d’aquelles cèlebres innocentades del Bravium.

En tot cas jo no perdo l’esperança que la situació es pugui reconduir. I que els que són allà dalt ens il·luminin. Diria que aquest matí, enfilats en un núvol, m’ha semblat veure a Mossèn Creu i Mossèn Roquer negociant amb el Jaume Amenós i el Jordi Boronat, i també al Bartolo immortalitzant la cimera. Qui sap si a una certa distància, i amb la intervenció divina, finalment s’obrarà el miracle. Perquè la fe, al cap i a la fi, és l’últim que es perd.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un Món de Culs

El cul en qüestió a la plaça de la Llibertat

N’estic segur que un dia d’aquests el professor Sebastià d’Arbó dedicarà un dels seus MISTERIS als fenòmens paranormals que es produeixen, de manera cíclica i periòdica, a la plaça de la Llibertat del Món de Reus. Només cal recordar, per exemple, que en aquest indret de la ciutat es va materialitzar la irrupció del cèlebre Panarra Volador. Per obra i gràcia d’un artefacte infernal -un tricicle de gran cubicatge- el Xavier Pàmies va travessar, a la velocitat de la llum, aquest singular vial provocant l’astorament dels vianants que per un moment van creure que el popular forner s’encastaria als vitralls de l’antic Diporto. Tot i així, amb un derrapatge que ja signaria el mateix Carlos Saiz, el propietari del Forn Sistaré va aconseguir redreçar el seu vehicle, deixant les roderes a l’asfalt. Així va néixer el mite del Panarra Volador. Quants records.

Doncs bé, a la mateixa plaça Llibertat el comú del poble encara avui es frega els ulls després de veure un cul moure’s, amb un tremolí incessant, gairebé a les mateixes revolucions que les del Panarra amb pantalons curts. Aquest fet prodigiós es va produir dilluns passat a plena llum del dia. La notícia ha circulat, de manera trepidant, a la xarxa, posant l’accent en l’evidència que només a Reus passen aquestes coses i provocant la sorpresa majúscula de la ciutadania que no dona crèdit al vibrant moviment de natges de la protagonista.

El Diari de Tarragona, àvid d’exclusives periodístiques, n’ha fet notícia entrevistant a la ballarina d’origen cambrilenc que, tot i ensenyar el cul al mig de la via pública sense cap vergonya, prefereix de moment mantenir-se en l’anonimat. Tot i exposar-se a una possible multa per descobrir indissimuladament tanta cuixa al mig del carrer i que podria contravenir l’ordenança pública del decòrum -diuen que la guàrdia urbana va de cul per detenir-la- la mateixa protagonista ho posa en dubte afirmant que no és cap mal fet anar en roba interior pel mig de la ciutat bellugant-se sinuosament. Caldria preguntar als seus pares si pensen el mateix que la seva intrèpida filla.

Curiosament la notícia també adverteix del mal de ventre que ha patit el bon jan del Daniel Villanueva, el director de l’Escola de Cinema. Resulta que s’ha escampat el rumor que el pompis en qüestió formava part del seu últim curtmetratge. O, com pertocaria en el cas que ens ocupa, cuLmetratge (gràcies Juanlu per l’ocurrència). I com és lògic més d’un s’ha pensat que l’oscaritzat director reusenc s’havia passat, ocasionalment, al porno urbà. Vaja, que havia convertit la Llibertat en la plaça del Llibertinatge. Fot-li que és de Reus!

En resum, i per no embolicar més la troca, podem concloure afirmant que la pandèmia ha convertit l’indret, que abans era escenari de multitudinaris actes ciutadans, en un lloc inhòspit, solitari, únicament travessat per transeünts ocasionals. Un autèntic cul de món. Doncs bé, per obra i gràcia de la ballarina inquieta, ara ja podem afirmar que la plaça és un Món de Culs.

Ves que l’Ariel no li dediqui una cançó, el Carles Busquets l’aparador de Cal Niepce i el Ramon de la Fuente una figura de xocolata per la mona de Pasqua. Del cul, esclar. Jo ja m’ho espero tot.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El Joan de Cal Pujol

Joan Llauradó Such, el Joan de Cal Pujol (Foto Reus Digital)

Diuen que la millor publicitat per un establiment és el servei que presta a la seva clientela. I això, els de Reus, ho sabem bé. Quants botiguers han fet de l’atenció al client la seva campanya de màrqueting més productiva per escampar arreu, gràcies al boca-orella, les excel·lències del seu comerç. De vegades, fins i tot, no ha importat el gènere que despatxen. La gent hi acudeix, únicament, amb el desig de viure l’experiència de sentir-se important gaudint de les atencions de l’insigne botiguer.

Ahir ens deixava un referent d’aquesta manera de fer i de ser darrere del taulell, el Joan Llauradó Such, el propietari de l’acreditada Casa Pujol del carrer de Monterols. El popularíssim Joan de Cal Pujol, com resava l’esquela publicada al Diari de Tarragona, ha estat  un botiguer extraordinari, simpatiquíssim, atent, disposat. I amb una memòria prodigiosa a l’hora d’explicar-te anècdotes viscudes en aquesta petita reducció de l’Univers Ganxet que ha estat sempre el carrer de Monterols. Precisament quan em veia sempre em preguntava per la meva sogra, la neta del Francesc Domènech, un dels professionals que va treballar a la botiga durant bona part del segle XX. Llauradó evocava anècdotes divertidíssimes del sastre Domènech en una època on els botiguers i dependents tenien temps, també, per fer-ne alguna de grossa amb l’únic objectiu, altament recomanable, de viure i riure.

Però a més de fer gran el negoci i la família, el Joan també va dedicar temps i recursos a la seva altra gran passió, els colors roig-i-negres. M’ho recordava el Jordi Cervera -Nedador de primera, com canta l’Ariel en les seves cançons RTV-. Els dies de partit al temple del carrer Gaudí, just després de tancar la botiga, el veies  sempre assegut a les graderies per animar l’equip del seu cor. Una afició que va traslladar, també, a la seva activitat professional. Durant anys els jugadors del Reus, sense necessitat de calçar-se els patins, ja causaven sensació a l’arribar a les pistes foranes vestits de vint-i-un botons gràcies als tratjos fets a mida de Casa Pujol. Gairebé res.

S’acostuma a dir que ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I en el cas de Reus hi ha botiguers que seran eterns per la petjada que han deixat entre la seva clientela. Com el Joan de Cal Pujol.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

ARIEL BAT A BAT

La Marta Sureda al nou Bat a Bat. Ja triga l’Ariel a dedicar-li una cançó

Arran de l’article que vaig publicar amb el gratificant exemple d’EL BARATO al Sense Ficció de TV3, i on celebrava la visió positiva i encoratjadora dels seus propietaris enmig de la pandèmia,  vaig rebre alguns comentaris crítics amb la meva visió excessivament optimista i ensucrada al voltant de la situació del comerç local. Res a dir. Tot és opinable i respectable. Però mantinc la mateixa impressió amb la que vaig escriure l’article i que vaig il·lustrar fent meves les paraules de l’escriptora Marta Magrinyà: “nosaltres encara tenim un comerç que d’altres matarien per tenir i liderem el futur que volem i necessitem enlloc de fer sonar sempre la melodia de fons de la resignació i la grisor tan nostrada dels perdedors.”

Ahir mateix vaig tenir una altra prova evident d’aquesta voluntat de mirar-se el got mig ple i de no ofegar-se en el plany continu del “si no fos” visitant el nou BAT A BAT de la Marta Sureda. En plena pandèmia, la Marta ha decidit canviar de local. Sense marxar de les seves Galanes, senzillament ha saltat de vorera per ocupar un espai que gairebé dobla, en metres quadrats, al que ha ocupat tota la vida.

La botiga és formidable. I fa goig de veure-la. Especialment quan la Marta, amb aquell esplèndid somriure que sempre regala a la seva clientela, t’ensenya, cofoia i galana com ningú, el nou BAT A BAT. Dona gust anar a comprar en botigues així.

Per això us animo a visitar-la per veure que, enmig dels núvols grisos de la pandèmia, hi ha molta llum en el cor d’aquelles botigueres i botiguers que tenen el coratge i la il·lusió d’emprendre cada dia per fer de Reus la millor ciutat (comercial) del Món.

Per cert, els qui podran anar demà mateix al BAT A BAT a buscar el CD de l’Ariel Santamaría CANÇONS RTV, i que han guanyat amb el sorteig que hem efectuat entre tots els que vau posar M’agrada a les publicacions del Món de Reus a les xarxes, són:

Txell Miguel Rosas

Lourdes Camprubí Reverté

Cesca Toledano Arias

Josep Maria Agell

Rosa Martí Tous

Això sí, quan recolliu el CD volem que immortalitzeu el moment

ARIEL BAT A BAT per fer-ho córrer a les xarxes.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un TEDxReus #AContracorrent

Tenia ganes de TEDxReus. Des que a principis de la dècada anterior l’Ernest Benach -un d’aquests reusencs que per la seva ciutat sempre pensa en gran- em va descobrir què s’amagava al darrere d’aquest singular acrònim, que no m’havia perdut cap edició. Fins i tot vaig tenir la sort de presentar la convocatòria de 2013, que es va fer a la nau dels Vermuts Rofes, donant pas a ponents com el publicista Lluís Bassat, el comunicador Andreu Buenafuente i, fins i tot, a una aleshores gairebé desconeguda Laura Borràs que va titular la seva ponència “Quan les paraules cobren vida.” i que podeu recuperar en aquest enllaç.

Per això, perquè gairebé un any sense TED es fa molt difícil de pair, dissabte em vaig acomodar a l’escriptori per poder seguir, des de l’ordinador, el primer TEDxReus telemàtic de la història amb realització, impecable, del Ramon Masip i la seva lliga de cameràmans extraordinaris. El plató ocasional va ser el Gaudí Centre, un dels millors aparadors que pot tenir la ciutat i més per una convocatòria com aquesta que combina Tecnologia, Entreteniment i Disseny. Parlant de disseny, un 10 per les alumnes de l’Escola d’Art encarregades de decorar l’espai de les ponències.

I precisament el primer que vull subratllar és que el format em va agradar moltíssim. És cert que res és comparable a un TED com els d’abans de la pandèmia. Aquestes últimes edicions a la bombonera del Bartrina han estat sensacionals. Però tenint en compte les restriccions que imposa la situació actual, i que han obligat a l’equip organitzador a fer mans i mànigues per muntar l’operatiu amb un formant insòlit fins ara, com espectador les dues hores de conferències van ser una autèntica delícia.

I no m’estranyaria que el format acabés arrelant. Una aposta per quatre ponents i, al final,  una taula rodona per posar en comú idees, plantejaments i -molt important- resoldre les inquietuds dels mateixos assistents. Una manera àgil i dinàmica de treure tot el suc als convidats (un autèntic luxe tenir-los a disposició per un acte com aquest) amb la immensa sort de poder comptar amb el Xavier Graset com a presentador per fer aquest exercici. Realment l’hora llarga que van estar enraonant tots els participants, després de les ponències, em va passar volant. Sens dubte, el millor senyal.

I com deia abans, espectacular repertori de ponents. Des d’un dels referents de la indústria de l’espai a Catalunya, com la Mònica Roca, pionera a l’hora de presidir una institució com la Cambra de Comerç de Barcelona, passant per l’Ada Parellada, una cuinera de dimensió universal, i acabant amb un reusenc, Josep Maria Martorell, que ens va enorgullir de ser-ne convilatans. L’exposició de Martorell, en el fons i en la forma, va ser brillantíssima descobrint-nos com una cosa gairebé minúscula com un xip pot arribar a ser determinant per facilitar la nostra pròpia existència. Llàstima de l’absència, per causa major, del quart ponent, el Joan Martí. La necessitat de substituir-lo per una ponència enllaunada ens va demostrar que, tot i que és habitual que se’ns regali un discurs enregistrat, res com el ponent en directe que afavoreix molt més la visió de conjunt del TED, i més en un any que l’havíem de veure a distància.

Per cert, he deixat pel final la cirereta, la que ens va regalar la cantant Núria Llausí. Un moment musical extraordinari que va servir per demostrar l’eficàcia del TED a l’hora de combinar ponències i música. Ja triguen, els programadors teatrals de la ciutat, d’oferir-li qualsevol dels escenaris locals per escoltar en directe la seva fantàstica veu.

Resumint, que si es tractava de fer un TED #AContracorrent (encertat lema d’aquesta edició) l’equip organitzador ha fet de les amenaces, oportunitats, superant l’examen amb nota i fent-nos sentir, als seus fidels seguidors, orgullosos dels colors roig-i-negres que, com tants altres equips de la ciutat, llueix el #DreamTeam del TEDxReus.

Podeu recuperar tot l’enregistrament en aquest enllaç.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

(Re) Fundació? Sí gràcies

Un dels equips de la Fundació defensant la samarreta roig-i-negra (Fundació Futbol Base Reus)

No fa gaire el pare d’un dels millors jugadors de la història del CF Reus Deportiu em va confessar que quan circulava per davant de l’estadi municipal no podia evitar vessar alguna llàgrima furtiva. Era el sentiment que li generava pensar que mai més podria reviure les emocions del seu equip, el roig-i-negre, sobre la gespa. Aquesta és una reacció que molts compartim. Perquè, en essència, la filiació a un club és un sentiment que gairebé sempre hem alimentat al costat de les persones que més estimem. En el meu cas gràcies al meu pare, l’autor -juntament amb el periodista Francesc Buqueras- del primer himne del Reus que es va estrenar coincidint amb la inauguració del camp nou, l’any 1977. Abans ja m’havia portat al vell estadi del carrer Gaudí. I a l’actual terreny de joc  vam abraçar-nos celebrant el primer ascens a Segona B del que enguany es compleix el 40è aniversari i que l’Ajuntament espero sàpiga recordar homenatjant a aquell inoblidable equip liderat per Juncosa, Masqué i companyia.

Sincerament, és indignant el que ha passat amb el Reus Deportiu de futbol. I també amb Reus. Perquè, ens agradi o no, l’impacte que té el món del futbol ha arrossegat el nom de la ciutat pel pedregar. I per això és doblement indignant que un dels principals responsables d’aquesta immundícia pretengui ser ara  president del Barça. Però, això què és? En quin país vivim? Després de contribuir decididament a la desaparició del Reus, no hauria d’haver estat inhabilitat de per vida com a dirigent esportiu?

Ara, no ens enganyem. Aquesta situació tristíssima que ens toca viure posa al descobert, també, que els del sud d’aquest país som ciutadans de tercera. S’imaginen que un de Reus fa desaparèixer el Girona o, fins i tot, al totpoderós Barça? N’estic segur que l’engarjolarien per sempre més. I aquí liquiden el Reus, amb més de 100 anys d’història, i no passa absolutament res. Ells que s’omplen la boca parlant de valors, perquè ens han fet tant de mal als de Reus? Tan poc importem?

Però ja no em vull llepar més les ferides entre d’altres coses perquè ja ho deia l’himne del meu pare: “El Club té nom de Deportiu, i perdent o guanyant, enlaira el vol”. D’això es tracta. D’enlairar el vol, de recuperar l’essència, de posar Reus i el Reus allà on es mereix. I per això tot el meu suport entusiasta a la Fundació del Reus Deportiu, amb els dos Xavis -Castro i Guix- al capdavant. La Fundació ha de ser l’eix de la refundació del nostre club. Perquè això només ho arreglem a Reus amb gent de Reus. A la resta de salvadors de la pàtria vinguts de fora ja els hi podem tancar La Porta als nassos. Tant de bo ho haguéssim fet abans.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari