Adéu al Pere, al Martorell i al Jareño

Pere Martorell Jareño (Josep Laporta/Reus Digital)

Pere Martorell Jareño (Josep Laporta/Reus Digital)

Aquest dilluns el Reus Digital informava de la defunció del Pere Martorell Jareño. La notícia s’acompanyava d’una necrologia sensacional signada pel Jaume Garcia Cardoner, un històric del periodisme local que ara mateix destina temps i esforços a cobrir l’actualitat de Tarragona. Garcia feia un retrat precís, acuradíssim del col·leccionista reusenc. Un retrat fidel de la personalitat d’un conciutadà molt singular que va dedicar tota la seva vida, amb veritable passió, a recollir una ingent quantitat de fotografies, llibres, objectes i tota mena de documentació vinculada a la seva ciutat.

Martorell Jareño constitueix un dels últims referents d’aquests col·leccionistes recalcitrants amb DO Reus com pot ser el cas de l’Antoni Zaragoza o del Domènec Solé per citar només dos exemples palmaris. Durant els últims anys ens va sorprendre amb una aparença física certament peculiar com es pot veure a la fotografia que acompanya aquest article. Hi ha qui deia que sent tant de Reus volia semblar-se a Sant Pere. No m’estranyaria gens.

Al Pere feia molts anys que el coneixia. Sovint explico que l’Estudi del meu pare, al carrer O’Donnell, era lloc de trobada de molta gent de Reus. La majoria venien per demanar-li un dibuix o una il·lustració. Molts li demanaven de franc cercant la seva inestimable col·laboració. La meva mare estava cuita. “Baiges, fes-me un cartell per l’entitat, poca cosa. Amb quatre ratlles en tinc prou”. I el meu pare, que era desprès i generós com pocs, i més quan es tractava de fer ciutat, accedia encantat a la petició. D’entre aquests personatges locals que passaven per l’Estudi Baiges hi havia, també, el Pere Martorell Jareño que proveïa al meu pare de material fotogràfic per fer una sèrie de dibuixos del Reus antic que en el seu moment van ser molt celebrats. Jo tenia 8 o 9 anys. Recordo com si fos ara el dia que el Pere li va lliurar, en mà, els petits volums de l’Àlbum Fotogràfic de Reus amb algunes de les seves postals més antigues. Uns volums que el meu pare va guardar sempre com un veritable tresor atenent l’excepcionalitat d’aquelles imatges.

Anys després, a principis del 2000, vaig quedar un dia amb ell al seu pis del carrer Martí Napolità. Estava en plena elaboració de la Crònica Sentimental de Ràdio Reus intentant recuperar documents sonors que em permetessin reconstruir, des de l’òptica radiofònica, la història de la ciutat. El Mestre i el Tricaz em van comentar que potser ell devia conservar alguna cosa. I vet aquí la meva sorpresa quan, enmig de muntanyes de paper i fotografies diverses, el vaig veure sortir amb unes cintes de magnetòfon que contenien –atenció!- l’enregistrament de la final de la primera copa d’Europa d’hoquei que el Reus Deportiu va guanyar l’any 1967. Senzillament increïble. Allò que a Ràdio Reus havia estat impossible de localitzar, ho conservava el Pere, el Martorell i el Jareño com sovint el presentava l’Antoni Zaragoza.

En l’hora del comiat del seu Món de Reus, em queda la recança de no haver-li pogut lliurar un dels Premis Amenós als que Més Enganxen per la seva enorme dedicació a recuperar i conservar les coses de la ciutat. El va nominar l’Ariel Santamaría (qui si no!) en l’última edició i vam convenir que li lliuraríem l’any vinent. Ja no hi serem a temps. Quina llàstima.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La Mòmia de Toda

Eduard Toda 1.jpg

N’estic plenament convençut de les virtuts de l’any Toda. És més, en tinc ganes de viure aquesta efemèride. Hi ha diversos elements d’interès atenent la inquieta i singular personalitat d’un reusenc certament excepcional. L’exposició al Museu que ens descobrirà el Toda egiptòleg o el documental sobre les seves 7 vides realitzat per aquest trident màgic de l’audiovisual format per Orensanz, Masip i Vinuesa, són referències obligades d’un programa d’activitats farcit amb més de vuitanta propostes interessantíssimes.

La primera d’elles la vam tenir dilluns passat amb la conferència del periodista Enric Calpena al Palau Bofarull. Però un servidor, dissortadament, no hi va poder assistir. No es pot ser a tot arreu. Per això durant el cap de setmana vaig voler recuperar el monogràfic que la Sílvia Sagalà va dedicar a l’efemèride a l’Avui per Demà de Canal Reus Televisió. Una molt bona manera de posar-se en situació.

Si a Toda se’l presenta tot sovint com un personatge polièdric, a la primera part del programa va entrevistar a l’historiador de guàrdia del Món de Reus, un home també polièdric intel·lectualment tenint en compte els seus vastíssims registres de saviesa i coneixement. Em refereixo a l’arqueòleg Jaume Massó que ens va introduir, amb el to pedagògic que el caracteritza, en el perfil d’aquest interessant personatge. Massó, com Toda o Gaudí, també té orígens riudomencs. Què ho fa que Riudoms sempre és present en l’univers del Món de Reus? Ves a saber.

Després de l’entrevista a l’historiador de guàrdia, la locutora de veu portentosa es va aixecar amb aquella gràcia que la caracteritza per desplaçar-se al salonet del plató on l’esperava la besnéta de l’insigne diplomàtic, la Teresa Toda. Una dona d’aparença fràgil i delicada que amaga, això sí, una periodista de raça, com revela el seu ampli currículum on s’inclou la direcció del diari basc EGIN. Sagalà va evocar la memòria familiar de la descendenta del cònsol, volent saber que s’explicava a cal Toda de l’insigne besavi. Els records eren d’un home seriós, recte i sembla que poc donat a exterioritzar els sentiments més afectuosos vers els integrants de la seva família.

Res a veure, per tant, amb una de les imatges més sorprenents del diplomàtic i que encapçala aquest article: Toda disfressat de mòmia al costat de diversos sarcòfags al museu de Bulaq, a Egipte. Una instantània del 1885 feta pel seu amic, l’egiptòleg britànic E.Brugsch. La foto recorda, per força, l’altra mòmia que va triomfar al Món de Reus en un any també d’homenatge, la del General Prim. No és ben bé el mateix, naturalment. I potser val més deixar-ho aquí. Perquè com comencem a remenar el tema de les mòmies, ves que no aterri al Món de Reus algun actiu criminòleg disposat a vendre’ns mil conjectures sorprenents sobre la maledicció de la tomba de Sennedjem, la que Toda va excavar. Els hi sona, no? Doncs només ens faltaria això.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Món de Reus més comercial

Captura de pantalla completa 29042016 220250

Fa uns dies vaig coincidir amb la Coia Domènech, la diligent propietària del Flamingos, la botiga de roba de segona mà que hi ha al capdavall del carrer de l’Hospital, molt a prop de la plaça de la Sang. La Coia em va explicar que havia volgut sumar-se a la Festa de la Primavera del Tomb atenent, també, l’ambientació vintage que la caracteritza i que té molt a veure amb la realitat del seu establiment. Fruit d’aquesta voluntat ha cedit el vestuari d’alguns dels figurants que es mouran pel centre de Reus durant el cap de setmana i ha tingut interès, també, d’identificar un Seat 600 de tota la vida amb la imatge del seu establiment per fer més ambient. M’ha recordat l’històric cotxe d’empresa de Las Amèricas de Creus, Reig i Amorós, la botiga del tèxtil del carrer Llovera que fa anys va tancar portes. Teníen un 600 que estava tot il·lustrat amb el logo de la botiga. Era formidable. L’amable lector pot veure ambdós vehicles al final de l’article.

Però tornem al que ens ocupa. Com tants d’altres botiguers, la Coia ha pres la iniciativa per participar de manera activa a la Festa de la Primavera conscient de la importància de col·laborar en campanyes que volen servir per mantenir la capacitat d’atracció comercial del centre de la ciutat. I també perquè ha visualitzat la necessitat de moure’s, de bellugar-se. Quedar-se darrere del taulell, limitant-se a l’activitat estricta del seu establiment,  no sembla la millor opció si es vol fer front a d’altres models comercials que tenen la capacitat de fer-se veure contínuament. Per això és tan important la unitat d’acció.

Veient el sarau de la Festa de la Primavera m’han vingut al cap les cèlebres campanyes de promoció dels Divendring i Dissabting que durant molts anys es van fer a la ciutat gràcies a l’enginy de la gent del Patronat de Turisme i que a la ràdio –a Ràdio Reus, naturalment- difoníem de manera entusiasta. Més enllà de la peculiar sonoritat de la denominació, les campanyes van fer fortuna perquè a Reus, en cap de setmana, sempre en passava alguna. El cèlebre “Art de comprar passejant” –un eslògan que va fer fortuna a l’època- es convertia d’aquesta manera en una experiència única, diferent, excepcional.

Recuperar aquell esperit tampoc ha de costat tant. I més ara que les associacions comercials remen en la mateixa direcció. Reus és un escenari privilegiat on succeeixen coses contínuament. I això és el que singularitza, encara més, la nostra realitat comercial que no hem de perdre mai. Perquè altrament el Món de Reus ja no seria el mateix.

600 FLAMINGOS

?????????????

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Llarga vida a la Mostra de Teatre

El Petit Príncep de l'Escola Els Ganxets al Bartrina

El Petit Príncep de l’Escola Els Ganxets al Bartrina

Fa dies em va trucar el Josep Cugat, vella glòria de l’handbol local que, en la seva condició de mestre, ha estat una dels artífex de la Mostra de Teatre de bracet, entre d’altres, de la Carme Blasi, la flamant directora del Centre de Recursos Pedagògics Baix Camp. El Josep em demanava si podia presentar la gala de cloenda de la Mostra que es va fer ahir al Bartrina.

Vaig acceptar d’immediat. La Mostra forma part de la meva vida. Vaig pujar a l’escenari a la primera edició d’aquest certamen –i anem per la número 35!- a l’escenari de La Salle. Ha plogut molt des d’aleshores. Però recordo com si fos ara l’experiència. Mort de vergonya perquè a primera fila hi havia aquelles nenes tan mones de la Presentació que ens venien a veure. I aquell cartell que posaven, amb el logo dibuixat per l’Isidoro Fernández, a l’escola de la plaça Pastoreta anunciant la convocatòria. I encara dec conservar algun dels diplomes de participant que lliuraven als intrèpids actors. Imatges senzilles i tendres que formen part de la memòria d’aquells anys de quan érem feliços.

Però després, ja immers en la meva activitat periodística, vaig seguir sempre atent a l’evolució de la Mostra, col·laborant sempre que m’ho demanaven, informant i de vegades també presentant alguna de les representacions. Ho feia convençut de les enormes virtuts d’aquesta convocatòria en una ciutat que presumeix de capitalitat cultural i, per tant, teatral. El certamen ha suposat una experiència única per milers d’alumnes de les nostres escoles que, gràcies a la seva participació activa i a la dedicació dels seus mestres, han aprés a entendre i a estimar al teatre amb tot el que això comporta.

Ahir, al Bartrina, presentant les magnífiques obres del Pi del Burgar, de l’Arce i dels Ganxets, vaig tenir l’oportunitat de refermar aquest sentiment d’admiració vers tots els que han fet possible la Mostra durant aquestes 35 edicions. De vegades sembla que el fet d’anar fent anys, instal·lat en una teòrica rutina, no tingui gaire mèrit. Però precisament el valor del certamen és el d’haver estat capaç de mantenir la seva essència malgrat el pas del temps i el canvi, també, d’una societat que ha adoptat noves fórmules d’oci i de lleure, especialment pel que fa a les aficions dels més petits.

Com deia el magnífic Petit Príncep representat per l’Escola Els Ganxets “L’essencial és invisible per als ulls… Només és veu amb el cor”. Doncs això també ho té la Mostra. El sentiment de tants actors i espectadors entregats a la causa s’explica, de ben segur, per l’amor al teatre i al que representa. Que per molts anys pugueu seguir aixecant el teló.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El Bolero de la Festa Major

Captura Cadena Ser

Queda clar que al Marc Càmara de Ràdio Reus li devia provar Sant Jordi. La seva arrencada d’ahir dilluns a l’informatiu del matí demostra que la ingesta de literatura pròpia del dia del llibre devia deixar-lo plenament satisfet. El locutor-actor va descobrir-nos la polèmica que envolta la Festa Major de Sant Pere, amb el lament dels Diables per les restriccions de la llei del foc i les queixes de la gent de Barraques pel finançament de la seva multitudinària celebració prèvia a Sant Joan.

I per explicar-ho va utilitzar un malabarisme lingüístic sensacional jugant amb un dels tradicionals eslògans de la festa: “Sant Pere peta TORT”.  I alertant al distret oient amb una hipèrbole majestàtica: “Notícia que els avança la Cadena SER. CRISI MONUMENTAL a la Festa Major”.  Fot-li, que és de Reus!. Me l’imagino a l’estudi de la Ràdio, amb la lògica excitació al saber que donaràs una primícia, obrint el micròfon i buidant el pap. A més d’un, al sentir-lo des de casa, se li devia travessar el croissant.

La notícia, que avui reprodueixen bona part dels mitjans de l’univers reusenc, la pot ampliar l’amable lector visitant la web de l’emissora degana. Però ahir a la tarda vaig estar alerta esperant la reacció municipal. Atenent  l’abast de la notícia és habitual que l’administració competent enviï una nota de premsa aclaridora. I a mitja tarda la nota (o el que jo em pensava que era la nota) va arribar, amb un enunciat formidable: “L’Ajuntament us convoca a la roda de premsa del Festival Internacional del Bolero”. Amb la notícia del Càmara al subconscient, per un moment vaig veure clar que el plany dels diables i la gent de Barraques és com un bolero, de ritme binari i sincopat, ple d’amor i desamor. Certament hi ha casualitats que semblen fetes expressament. Ves que avui presentant el Festival no hi ha hagi un Diable i un Barraquer. Seria #Aspactaculà.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Sant Jordi de Flors Anita

Irene Benavent

Sempre he cregut que la Diada de Sant Jordi constitueix una de les festes més agraïdes de totes les que es fan i es desfan. Si exceptuem les inevitables trepitjades (involuntàries) a les atapeïdes parades de llibres, la resta de la jornada destil·la un ambient de felicitat immens. Tothom et regala el seu millor somriure. Tant de bo la resta de l’any l’ambient pogués ser el mateix.

I aquest Sant Jordi no va ser l’excepció. I això que la climatologia ens va jugar una mala passada: vam passar d’una calor insuportable a un xàfec sorprenent com aquell qui res. A la tarda, enmig de la gotellada imprevista, vaig buscar aixopluc a la llibreria Galatea. No s’hi cabia. L’Emili Llamas, el flamant vocalista dels Pokers que també col·labora amb l’empresa del Joan Peña,  administrava amb diligència, com aquell qui dirigeix el seu grup dalt de l’escenari, les peticions de la multitud que volia llegir. O, més ben dit, comprar llibres. Esperem que ara compleixin amb la segona part del ritual. Seria una llàstima que no ho fessin.

Abans de l’accidentada fugida per culpa de la pluja, vaig tenir l’oportunitat de resseguir bona part de les parades del centre de la ciutat. A tocar de l’absis de la Prioral em vaig trobar als de Carrutxa amb el Palomar captant les instantànies de la festa. Sempre atent i diligent en qualsevol celebració ciutadana, el Salvador -i la seva inseparable càmera fotogràfica- s’està convertint en un element festiu més. La Isabel Moreno, amb dues joves i atentes col·laboradores, et rebia amb la seva habitual cordinalitat a la parada d’Ajuda’ns a ajudar cercant la solidaritat ben entesa dels seus conciutadans.  A recer del Campanar vaig veure al Peret Ganxet agafat de la mà de les seves creadores literàries, la Maria Josep Salvadó i la Carme Bigorra. Precisament el pare de l’estàtua d’aquest simpàtic xiquet, el Ramon Ferran, era recordat al matí en un acte entranyable a l’Ajuntament que va servir per descobrir el seu retrat a la galeria de Fills Il·lustres. L’alcalde va aprofitar aquesta circumstància per anunciar que la plaça on hi ha el monument a la Sardana, a l’avinguda Països Catalans, portarà a partir d’ara el seu nom. Un homenatge tan merescut com necessari per recordar la figura d’un home excepcional.

Just davant del Palau Municipal hi podies trobar la parada de l’IMAC amb els autors locals. Vaig fer-la petar amb l’Ignasi Revés, la Marta Magrinyà, la Cuca Amorós i també amb la Fina Grau. Vaig veure al Francesc Salas que compaginava la signatura de la seva excel·lent història de la sardana amb l’ocupació de ballador (i comptador) a la rotllana que es va formar al Mercadal als acords de la Cobla. I a la plaça del Castell uns intrèpids instrumentistes d’aquesta lliga de músics extraordinaris de la Banda Simfònica et sorprenien amb un motets musicals inspiradíssims. Amb tot això encara et trobaves als del Bravium amb alguna performance divertidíssima protagonitzada per l’incombustible Jordi Boronat que, amb un telèfon “d’antes” a la mà, interpel·lava al distret visitant amb alguna trucada d’urgència.

També els mitjans de comunicació no van faltar a la cita. Davant de la farmàcia Monteverde, Reus Digital celebrava el seu vuitè aniversari (com passa el temps) amb un ocurrent photocall on els presents podien regalar-nos instantànies divertidíssimes. Compartien (bon) veïnatge amb els de la NW Revista de Reus, amb el Quico Domènech fent de relacions públiques de la publicació amb millor color de la ciutat.

I naturalment al costat de tot això les roses. Un bé de Déu per tot arreu administrades per les floristeries del Món de Reus. Em deixaran, precisament, que m’aturi en una d’aquestes parades que enguany ha estat l’últim en el que han acolorit la plaça, la de les flors Anita. He volgut manllevar –i ja em perdonarà l’atreviment- la fotografia que penjava al seu facebook la Irene Benavent que, parlant de flors, és una de les tres roses del grup teatral Les Artistes Locals. A la instantània la podem veure petonejada pel seu enamorat, l’Esteve Bergadà, obsequiant-la amb una magnífica rosa vermella just davant de la coqueta botiga del Mercadal. “He de dir que em feia vergonyeta penjar aquesta foto, però el motiu ho val! Durant 11 anys m’han regalat una rosa de Flors Anita i aquest és l’últim Sant Jordi d’aquesta botiga preciosa de la Plaça Mercadal. Perquè tot té el seu moment! I aquestes 11 roses han sigut moments molt especials! Gràcies Pep Aguadé Tarès per repartir tanta bellesa durant tants anys😘🌹 escrivia la Irene al seu mur revelant un secret a veus que aquests últims dies s’ha escampat per la ciutat: a final de mes tanca flors Anita.

Com comento en el meu article d’aquest mes d’abril a la NW Revista de Reus,  el tancament de botigues històriques és un fet sovint inevitable perquè els seus propietaris tenen realitats vitals i particulars que també s’han d’entendre. En el cas que ens ocupa l’actual responsable, el Pep Aguadé, que ha portat la botiga del seu cunyat Jordi Camarasa durant aquesta darrers anys, se’ns jubila. El Pep s’ho té ben merescut després d’haver-nos regalat creacions florals formidables que ens han acompanyat en l’alegria i en la tristesa d’una vida plena d’emocions. A partir d’ara podrà dedicar-se a la seva esposa, l’encantadora Angelina, i a la seva meravellosa família que el convertiran, ben aviat, en l’home més feliç del món. Una etapa que també li servirà per aprofundir en la seva gran passió, la fotografia, on ha excel·lit de manera sensacional durant aquests últims anys convertint-se en un referent a la ciutat.

De les flors Anita, de la família Camarasa i del Pep Aguadé en podríem dir moltes coses més. Per exemple, que amb el tancament de la botiga deixarem de trobar-nos sota els porxos amb aquelles tertúlies ocasionals de reusencs que arreglen el món un tres i no res (com l’ínclit Antoni Zaragoza) en una mena de contrapoder divertit i sovint irònic de la Casa Gran. Però més enllà de tot això, aquesta vegada ho acabaré bonic amb el testimoni que penjava al seu mur del facebook la germana del Pep, la Teresa Aguadé, mítica directora de l’Escola de Dansa del Centre de Lectura. Ella va ser qui, en aquesta xarxa social, va donar la pista definitiva per confirmar que la botiga tancava. I les paraules, que surten del cor, són el millor colofó per explicar, al Món de Reus, l’últim Sant Jordi de les Flors Anita. Felicitats Pep per tanta i tan bona feina.

 “Les Flors Anita, dissabte 30 d’abril, tanca les seves portes. Un referent a Reus, Tots Sants, Sant Jordi, bodes, sants i aniversaris, celebracions i enterraments, les flors han sigut el llenguatge, l’olor que acompanya el fet d’estimar i reconèixer. Flors a l’escenari, flors als camerinos, flors i més flors, han acompanyat la meva vida.

Quan m’apropava a la Plaça Mercadal anava a veure a la Pilar i al Jordi, la sogra i el marit de la meva germana Lluïsa, i feia petar la xerrada, i arreglaven el món, el gust del savoire faire dels rams de sempre. Vaig ajudar molts cops per Sant Jordi a vendre roses, i m’encantava

Més endavant el meu germà Pep va anar portant la botiga del meu cunyat Jordi, i les fotografies i les flors es van unir. Si la Pilar i el Jordi eren artistes, el meu germà va aprendre d’ells i va posar la seva empremta. Gust, estil, elegància i molt d’amor. És Aguadé i les coses han de sortir bé, si o sí. Nits sense dormir, matinades veient sortir el sol a la plaça Mercadal, nits ben fosques per acabar els darrers detalls, les flors s’han de posar al moment, si no és fan malbé. I darrere les bambolines, l’Angelina.

Darrere el telèfon la meva germana, al magatzem que regenta comprant les flors especials pels rams del meu germà. Les Flors Anita ha seguit viva i ha mantingut amb escreix el seu bon nom.

Ara vendran les darreres roses de Sant Jordi, i una tristor ens envoltarà. És un silenci que omple el buit del final. Gràcies família Camarasa. Endavant família Aguadé.

Ara comença un nou demà

Una rosa i una ballarina, és el reflex de Flors Anita. Gràcies nen.

La nena”.

Els germans Aguadé a la parada de Flors Anita

Els germans Aguadé a la parada de Flors Anita

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Visca els Premis Amenós als que + Enganxen!

Premis 37

Sempre explico que els Premis Enganxen van néixer en una conversa de cafè amb el Jaume Amenós. Va ser al Kukumà del carrer Santa Teresa. Tot sovint hi esmorzàvem plegats. Un dia, arreglant Reus, vam coincidir que a la ciutat calien uns premis generosos que reconeguessin tanta i tanta gent que fa coses en benefici de la nostra ciutat i que les fan –i vet aquí el més important- des de l’anonimat, fugint de qualsevol protagonisme gratuït. Perquè l’únic que els mou és l’amor a la seva ciutat.

Ahir vam celebrar el cinquè aniversari dels Premis. I en aquests cinc anys han canviat moltes coses. La més transcendent és que el Jaume ja no hi és. En aquest període també ens ha deixat un bon amic que, com ell, només pensava que podia fer en benefici de la seva ciutat, el radiofonista Joan Ramon Mestre. I jo mateix he passat per un tràngol molt complex durant aquest últim any accentuat per la pèrdua de dues persones molt estimades. La veritat, n’hi hauria per plegar i engegar-ho tot a rodar.

Però els premis poden amb tot. Són la millor medicina. M’ho va dir una persona extraordinària com és l’Anna Maria Dalmau, l’esposa del Miquel Vilella: “Estava asseguda a l’amfiteatre i veient la gala només pensava en com de feliç era de poder ser allà i gaudir d’un moment com aquest”. Sentint-la vaig veure que havíem complert l’objectiu. Perquè això és el que buscàvem amb el Jaume, repartir grams de felicitat entre la nostra gent, la que més estimem, la de Reus. I és evident que ahir, amb el teatre ple com mai, ho vam aconseguir.

Una empresa que, un any més, ha estat possible gràcies a la col·laboració extraordinària de moltíssima gent. Començant pel Bravium i el seu meravellós equip. El Sergi Herrera de l’Estudi Ovni que va donar forma al diploma dels premis a partir d’un dibuix del meu pare. El saxofonista Gerard Marsal, encarregat de posar la banda sonora a la festa. Els amics del Forn Sistaré que ens van sorprendre amb un pa farcit de coques amb cireres. Aquesta gent són molt, molt grans. Formidables tots els companys que van repartir els premis, amb gloses inspiradíssimes que ens van fer riure, com la cançó que va dedicar l’Ariel Santamaría al gran Jordi Sugranyes, i que ens van emocionar com la del Marià Arbonés recordant al company i deixeble Joan Marc Salvat (a.c.s). Els agraïments, les rialles i també les llàgrimes dels premiats, els autèntics protagonistes de la nit. L’alcalde, que un any més ens va voler acompanyar evocant, en un discurs molt emotiu, la figura del Jaume Amenós. I, naturalment, als lectors del blog. Ells són els qui amb les seves nominacions i el seu seguiment constant, donen sentit a tot plegat.

Aquí teniu la relació de premiats i les imatges de la gala. Amb aquesta cinquena edició ja haurem donat més de 150 reconeixements. Però el més bonic de tot és pensar que l’any vinent tornarem a omplir el Bravium i a donar més premis a tanta i tanta gent que se’ls mereix en aquest Món de Reus. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Relació de Premiats 2016:

  1. Mostra de Teatre Infantil Reus Baix Camp. Per l’activitat formativa en benefici del teatre que han desenvolupat durant les 35 edicions d’aquesta convocatòria cultural.
  2. Ferran Figuerola. President del Bravium Teatre. Per mantenir l’esperit d’acolliment cultural i teatral que ha caracteritzat l’entitat durant tots aquests anys.
  3. AMIC (Associació de Mags i Il·lusionistes de Catalunya). Per la seva tasca en la divulgació de la màgia, acollint i formant als mags del futur.
  4. Col·legi Maria Rosa Molas. la impecable trajectòria d’una escola de la ciutat. Un centre educatiu que s’ha compromès sempre en la formació de noves generacions de reusenques i reusencs. Em refereixo al Col·legi Maria Rosa Molas, de la Mare Molas o de la Consolació. I una nominació que també vol reconèixer la disposició que també té l’escola a l’hora de fer ciutat, de col·laborar amb les coses de Reus, cedint –per exemple- el seu auditori a la Mostra de Teatre Infantil Reus Baix Camp i acollint a tantes i tantes escoles de Reus i comarca.
  5. POKER’S. Al grup reusenc pel seu CD “EL QUE NO ES POT EXPLICAR”
  6. Elizabeth López. Presentadora de la primera edició de Canal Reus Televisió. Locutora revelació de la televisió local.
  7. Germandat dels 7 pecats capitals. Per incorporar el nou Ball de Carnestoltes i els Set Pecats a la festa de Carnaval.
  8. Jordi Sugranyes. Periodista musical que ha seguit i enregistrat en directe una quantitat ingent de concerts.
  9. Francesc Torres de la Pastisseria Mare Molas. Per la seva impecable trajectòria professional, afavorint dolces creacions reusenques, i també per la seva històrica activitat musical que ha reeixit durant els últims mesos amb la reedició del single del seu grup PROU MATIC.
  10. Campaners de Reus. Per posar en valor el Campanar de la nostra ciutat, recuperant i mantenint sons històrics que defineixen l’imaginari sonor de la ciutat.
  11. Ramon de la Fuente, del Forn Huguet. Per la seva incansable activitat fent figures de xocolata del seguici de Reus i més enllà.
  12. FAVR. Per la iniciativa del festival solidari de Nadal, amb la implicació de diversos polítics de l’Ajuntament de Reus, i també pel programa radiofònic Entre Veïns que s’emet cada dilluns a Ràdio Jove.
  13. Joan Masdeu. Un dels instagramers més importants del país, que ha situat Reus en el mapa d’aquesta xarxa social. I que cada dijous es preocupa de mantenir el record ben viu del Plim.
  14. Aula de Sons. Per la incansable activitat en benefici de la música tradicional, formant a futurs instrumentistes.
  15. Jove Cambra Internacional de Reus per la Gimcana de la Festa Major que ha esdevingut un acte imprescindible en el calendari festiu de la ciutat.
  16. Miquel Domingo. Exregidor d’urbanisme de l’Ajuntament de Reus. Per la seva impecable trajectòria política, sent receptiu i atent a les demandes dels mitjans de comunicació.
  17. Colla Sardanista Rosa de Reus. Pel 50è aniversari de l’Aplec Baix Camp que es realitza cada any al Santuari de Misericòrdia com a preàmbul de la Festa Major.
  18. Col·legi Aura. Per la iniciativa solidària d’alumnes, mestres i mares de donar cabell a benefici de l’Associació Espanyola Contra el Càncer i poder, així, fer perruques per les malaltes de càncer.
  19. CASAL DESPERTAFERRO. Pel 25è aniversari d’activitat ininterrompuda de l’entitat del carrer Martí Napolità.
  20. Mossèn Ignasi Olivé. Rector de Sant Bernat Calbó al Barri Fortuny. Un dels artífex del Sopar contra la Fam que cada any realitza la Parròquia amb l’ONG Pont de Solidaritat. A més enguany compleix el 50è aniversari de sacerdoci.
  21. Pere Aluja, president de la FANOC a la ciutat. Per la tasca desinteressada i entusiasta procurant per millorar la qualitat de vida de les famílies nombroses de la ciutat.
  22. Àngels Ollé. En el cinquantè aniversari de l’Escola Mowgli, un reconeixement a la seva fundadora i primera directora, pedagoga de referència al país.
  23. Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. Un reconeixement a l’entitat que manté viva la presència de l’històric Gremi els Pagesos convertint la seva seu social del raval Robuster en un viver d’entitats.
  24. Fundació Reddis. Per l’extraordinària missió de mecenatge que realitzen els seus patrons en benefici de la ciutat i la comarca.
  25. CF Reus Deportiu. Per la Jornades sobre Cultura i Esport,+ en col·laboració amb el Centre de Lectura, sumant esforços per a la divulgació de l’esport i també de la cultura. La història centenària del club, el paper que té en la projecció de la ciutat a Catalunya i el paper en dinamització de l’esport reusenc justifiquen també aquest premi en un any transcendent per la història esportiva del club.
  26. Marc Libiano. Periodista Esportiu del Diari de Tarragona. Per la seva trajectòria i, molt especialment, per les seves acurades cròniques dels partits del Reus de Futbol i d’hoquei que constitueixen petits grans relats esportius d’un alt valor literari.
  27. Perejil’s Sound. Per gestació nombroses activitats culturals a la ciutat, a partir d’una enorme imaginació i procurant per la generositat a l’hora d’aplegat a totes les persones amb inquietuds.
  28. Fina Veciana. Per la seva trajectòria en el camp del dibuix, la pintura i la il·lustració en general i, també, en la formació artística en diversos àmbits.
  1. Josep Domene. President de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa. (Premi Mestre de la Ràdio) Per mantenir el record del seu antecessor, Joan Ramon Mestre, donant suport a la recuperació de la retransmissió de la Funció de l’Agonia des de la Prioral o mantenint el cicle de cinema religiós impulsat pel mateix Joan Ramon.
  2. #50ésPossible. La campanya dels Armats de la Reial Congregació de la Puríssima Sang que ha fet possible la confecció dels 50 nous vestits dels Armats.
  3. Joan Marc Salvat. (Premi Mestre de la Ràdio) Premi in memoriam al periodista selvatà que va morir en accident de trànsit el passat mes de desembre. Salvat era un dels periodistes més prometedors del Camp, que havia treballat al Reus Digital i la Nova Ràdio entre d’altres mitjans i que actualment era el director de RTV La Selva.
  4. Gerard Marsal. Saxofonista. Un dels intèrprets més reconeguts del territori amb una carrera musical digne de ser posada en valor

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari