La nostra Isabel Moreno

Enmig de la voràgine de l’organització de la Reus Viu el Vi, aquest dissabte al migdia he rebut un whatsapp del bon amic Juanlu González, un d’aquesta integrants de la lliga de reusencs extraordinaris que gràcies al seu RTV militant i a la seva innata bonhomia em manté informat puntualment de molts aspectes del batec local quotidià que, per les meves responsabilitats professionals, se m’escapen irremeiablement.  Però en aquesta ocasió el missatge del bon jan del Juanlu és d’aquells que no hauria volgut rebre mai tot anunciant-me la desaparició de la Isabel Moreno, la emblemàtica dirigent veïnal de les Parcel·les Casas.

El que són les coses, a la Isabel la vaig conèixer arran d’una discrepància sobre la realitat del Món de Reus. Em va fer saber del seu disgust per una de les opinions que havia dibuixat, en un dels meus articles, sobre el Carnaval de la nostra ciutat. Tot i l’evident desacord amb les meves asseveracions, la seva rèplica va estar impregnada en tot moment pel més absolut respecte sobre la nostra diferència de criteri. Res a veure amb la bilis malaltissa que gasten, avui dia, aquests covards impresentables que es mouen a les xarxes amb perfils falsos per posar-te verd quan en dius alguna que no és del seu gust.

Tornant a la Isabel, arran d’aquella polèmica ben entesa, fruit de la diferència lògica que enriqueix als que la mantenen, vaig tenir l’oportunitat de descobrir la immensa personalitat d’aquella conveïna. Una dona lliurada, en cos i ànima, a procurar pel benestar de la seva gent. Una autèntica lliçó de vida que em va valdre la meva més absoluta admiració vers la seva persona i que vaig voler reconèixer amb el lliurament d’un dels Premis als que Més Enganxen 2012.

De les moltes pàgines viscudes amb la Isabel he de recordar, de manera molt agraïda i entranyable, la del cèlebre tobogan Tobi, de les Parcel·les Planes, que va protagonitzar el setembre de 2011 en la primera etapa de l’Alcalde Carles Pellicer. Una anècdota que vaig evocar en el perfil del Fot-li que és de Reus escrit i dibuixat, a quatre mans, amb el genial Jordi Romero.

En els annals del periodisme polític del Món de Reus quedaran les apassionades cròniques de la festa d’inauguració de les actuacions de millora del tobogan, el setembre de 2011. Arran d’aquell fet excepcional el director de la NW Revista de Reus, el Francesc Domènech, va concebre el deliciós terme de la “micropolítica” que va definir bona part de l’actuació municipal durant aquella legislatura.

Però més enllà de la reforma d’aquell tobogan, anunciada a bombo i plateret pels mitjans municipals, l’afer del Tobi va servir per donar visibilitat pública a una dona que ha estat tot un referent en el moviment veïnal reusenc. La Isabel ha estat presidenta de l’associació de les Parcel·les Casas durant gairebé deu anys fins la seva dimissió el 2016. Ella mateixa argumentava aquesta adeu de la primera línia per la necessitat de regenerar la vida associativa, deixant mostra del compromís inequívoc amb el seu barri formant part de la junta pel que fes falta.

Més enllà de l’anècdota i de la xirigota amb regust reusenc que va provocar el tema del tobogan Tobi, és bo separar el gra de la palla i reconèixer la dedicació de la Isabel en benefici del seu barri i, per tant, en benefici de la nostra ciutat. Gràcies per tanta i tan bona feina per fer de Reus –com diu sempre el nostre alcalde- la millor ciutat del món.

A la tardor, i a la bombonera de l’Orfeó Reusenc, la nova casa de Bravium Teatre, tornarem a fer els Premis Amenós als que més Enganxen després de tres anys d’absència per culpa de la pandèmia. I el primer homenatge de la vetllada, sentit i volgut, serà per la Isabel. Una dona exemplar que sense ser de Reus, ho semblava.

Gràcies, Isabel, per tot, per tant. Un petó molt fort del teu estimat Món de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

No fotis Estanis

Un fragment de l’escrit que Mn. Estanis Figuerola publica a l’opuscle de la Confraria de Sant Pere Apòstol

Aquest dissabte al vespre he tingut el goig de presentar l’opuscle de la Confraria de Sant Pere Apòstol a l’església Prioral de Sant Pere. Una presentació que he dibuixat a partir d’aquelles vivències pròpies vinculades a la Setmana Santa, tot jugant amb el textos d’aquest llibret elaborat de manera magnífica pels responsables de l’associació de l’antic gremi dels avicultors.

Durant l’exposició m’he servit de l’escrit que hi publica Mossèn Estanis Figuerola per evocar aquelles pàgines viscudes amb els amics del Bravium a la Miscel·lània Poètico Musical, un recorregut literari de la nostra Setmana Santa que dirigia ell mateix i que escenificàvem, cada any, en una de les esglésies de la ciutat. M’ha vingut molt de gust recuperar aquest record perquè allà on he tingut la sort de coincidir amb l’Estanis sempre he viscut una experiència agraïda. Perquè és d’aquelles persones que amb la seva sola presència generen un balsàmic bonrotllisme.

L’acte a la Prioral l’hem començat tard esperant a l’Estanis. En la seva condició de consiliari de l’Agrupació d’Associacions de Setmana Santa tenia un lloc reservat a primera fila. I per això hem fet temps comptant que arribaria. En no fer acte de presència hem decidit arrencar. I ha estat tot just a l’acabar la presentació quan hem conegut la terrible noticia. L’Estanis havia mort aquesta mateixa tarda a Duesaigües on exercia la seva missió pastoral. L’impacte ha estat terrible. I més encara entre els molts amics que érem a la Prioral, com el Xavi Sirolla dels Nazarenos, que amb els ulls plorosos encara ha tingut l’ànim i l’atenció de felicitar-me pel meu discurs.

De l’Estanis se’n podrien dir moltes coses. I totes bones. Però de manera ben especial he de posar en valor el seu caràcter i el seu esperit. Trobar-se’l era una garantia absoluta que els propers minuts de conversa serien reconfortants, enriquidors i gairebé sempre divertits. Fins i tot en les situacions més incòmodes. I ho puc dir amb propietat. Sempre recordaré les estones compartides a l’hospital quan em van operar del càncer, en un moment de dubtes i temors, i ell era el capellà que assistia als malalts. Per la seva manera de ser i de fer, la seva amistat et reconciliava amb la humanitat.

Casualitats del destí a la Prioral he llegit un  fragment del text que ell mateix signa a l’opuscle de la Confraria dels Avicultors. Una crida generosa i desacomplexada a estimar-nos, “i fem-ho -escriu Figuerola- amb ganes d’augmentar les alegries en aquesta vall de llàgrimes on van tan escasses.” No fotis Estanis. Ara el Món de Reus sí que és una vall de llàgrimes plorant la teva absència. I serà molt difícil superar aquest embat. Però pots estar ben segur que quan puguem vèncer la immensa tristesa que provoca el teu adeu, ens les eixugarem i, pensant en tu, en el teu record i en el teu exemple, omplirem el Món de Reus d’alegries i somriures. Serà el millor homenatge que podrem fer-li a un home bo com tu.

Et trobarem molt a faltar Estanis.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Un senyor de Reus molt “Popular”

Jacinto Grandío (Foto Reus Digital)

Una de les notícies més llegides d’aquests últims dies al Reus Digital és l’obituari de Jacinto Grandío, l’històric dirigent del Partit Popular a Reus que va morir als 89 anys d’edat. La mateixa noticia recull el testimoni de l’actual referent del partit conservador a Reus, l’incombustible Sebastià Domènech, que posa en valor la seva disposició i entrega a l’hora de sumar en favor de la seva formació.

I certament, en aquests dies convulsos pel Partit Popular a nivell nacional, de ganivetades traïdores, de cops de colze dolorosos, d’estrebades impiadoses que certifica que en política els autèntics enemics són sempre els teus propis companys de partit, l’exemple de Grandío, un home lliurat en cos i ànima a sumar, fugint de protagonismes artificials i amb voluntat de construir, hauria de fer reflexionar a més d’un a l’hora de valorar realment que és la política i l’objectiu que persegueix. No és un detall menor el seu origen, el poble de Vilalba, a la província gallega de Lugo. És el mateix municipi que va veure néixer a Manuel Fraga Iribarne. Per tant eren conciutadans. I això possiblement també explica la seva vinculació amb el partit que va bressolar el peculiar ministre franquista que va banyar-se a Palomares.

Jacinto Grandío va dedicar la seva vida professional a treballar a l’Ocaso i cal destacar, també, la trajectòria de la seva esposa, la senyora Capdevila de l’històric El Bebé del carrer de Monterols. Com el seu nom indica, l’establiment estava dedicat al vestuari i l’aixovar pels més petits.  Segurament per aquesta vinculació amb una botiga RTV situada en una artèria comercial de referència, va ser el sempitern representat del PP al Patronat de Turisme de l’Ajuntament de Reus, el que ara coneixem com l’Agència Reus Promoció. De ben segur el gran Josep Maria Cabré, qui fou gerent durant tants anys del Patronat, podria explicar mil i una anècdotes viscudes al seu costat en els profitosos Consells que realitzava l’organisme municipal a l’hora de dissenyar l’estratègia de projecció de ciutat.

Ara que aquest bloc ja té més de deu anys, és interessant mirar enrere per veure com tot ha evolucionat. Per exemple, de Grandío en vaig parlar a la campanya electoral de les municipals de 2011. Era un moment d’efervescència absoluta pel Partit Popular, amb l’Alícia Alegret convertida en l’autèntic referent com a cap de llista de la formació. El 20 de maig tancaven la campanya, la que va capgirar la realitat política del Món de Reus, omplint a vessar el Teatre Bartrina. I d’entre els presents, al marge del recordat empresari Anton Borràs Cros (a.c.s.), m’hi vaig referir amb aquestes paraules:  “Ell sempre ha esta un secundari de luxe d’Alianza Popular -primer- i del Partit Popular, després. És d’aquells ciutadans compromesos amb la causa, treballador infatigable, grandíssim col·laborador amb la dinàmica de partit, però que a l’hora d’elaborar les llistes sempre ha preferit quedar-se en un segon pla, per sumar i ajudar en el que faci falta. Una manera de ser molt lloable.” Doncs el que deia al principi. Em sembla que als partits polítics, començant pel PP, els hi calen més Grandíos per recuperar l’essència, la vocació i -el més important- la voluntat de servei públic. És l’exemple que ens ha deixat un senyor de Reus molt “Popular”. Això és evident.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

En l’adeu a l’Emília Briansó

L’Emília Briansó (primera per l’esquerra) ara fa dos anys en l’acte de donació de part del seu fons documental a l’Arxiu.

Una de les primeres realitats ciutadanes que vaig descobrir de ben petit va ser la del Centre de Lectura. Dels 6 als 15 anys m’hi vaig passar gairebé totes les tardes del món fent música. O, com a mínim, intentant-ho. D’aquella època inoblidable, de pantalons curts i genolls pelats, d’esperar l’inici de les classes jugant a pedra-paper-tisora a les inacabables escales de l’antic palau dels Marquesos de Tamarit, en tinc el record precís de les senyoretes (perquè abans se’n deien així de les mestres) que em van impartir classe.

És el cas de la Misericòrdia Besora, que compaginava la direcció de l’escola de ballet amb les lliçons de solfeig. Mai ningú m’ha recargolat tant les orelles per no saber-me els bemolls i els sostinguts. Potser per això, 40 anys després, encara els recordo gairebé tant bé com el mal d’orella en qüestió. O la Carme Duran, una persona entranyabilíssima que hom podia veure sovint guaitant des del balcó de casa seva, un primer pis amb vista privilegiada a la plaça de Prim. Duran era filla d’una popularíssim professor de francès de l’institut conegut, entre l’inquiet alumnat de la primera meitat del segle XX, amb el pseudònim de Mounsier Le Petiton atenent la seva baixa estatura. També hi havia l’estimada Maria Bartolí, esposa del recordat pintor Juli Garola i que amb els anys es va convertir en la sogra d’una de les regidores més sensacionals de l’Ajuntament ganxet, l’Empar Pont. I finalment l’Emília Briansó, que més enllà d’impartir classe actuava com a directora de l’extensió del Conservatori de Música de la Diputació a Reus que tenia la seva seu al mateix Centre.

La senyoreta Briansó era el referent d’aquella escola. Una persona que en aquella època provocava un profund respecte entre l’alumnat.  Ben plantada, elegantíssima en les formes i la indumentària, amb un punt d’innegable distinció que es veia reforçat per l’ombra allargada del record patern. Ella era filla de l’insigne Doctor Josep Briansó, persona clau per entendre el desenvolupament de l’Institut psiquiàtric Pere Mata fundat per l’avi, l’Emili Briansó. Una nissaga extraordinària a qui devem haver situat Reus en el mapa de l’assistència sanitària en general, i de l’atenció a la salut mental en particular.

Amb els anys vaig tenir l’oportunitat de coincidir sovint amb la senyora Briansó, amb residència principal a la Plaça de Prim. Precisament ens trobàvem ocasionalment a l’ombra de l‘estàtua del general. Sovint l’acompanyava de bracet la seva filla, la simpatiquíssima Carme Casaujana, acreditada fisioterapeuta amb consulta oberta al carrer de Sant Pau i Sant Blai.  I les converses eren sempre agraïdes i molt afectuoses, donant-me records per la meva germana Montse que -a diferència d’un servidor- fou una de les seves alumnes més notables. Anys després vaig tenir la immensa sort de conèixer a una altra de les seves germanes, la inoblidable Avelina, que fou la meva professora de dicció. I vaig corroborar una evidència: que les Briansó eren autèntiques senyores del Món de Reus.

Aquests records -tots bons- m’han vingut al cap aquesta mateixa tarda quan el nebot-nét de l’Emília, l’advocat Àlex Llevat, fill de l’alcalde Paco Llevat Briansó, ha tingut l’atenció de comunicar-me la trista notícia de la defunció de l’Emilia. I per això he volgut reobrir aquest Món de Reus. Perquè es de justícia fer aquest reconeixement a la persona i -molt especialment- a la mestra. Perquè si avui Reus pot presumir d’un Conservatori de Música que bressola, contínuament, intèrprets d’inspiració infinita és, precisament, gràcies a persones com Briansó o a les seves companyes Bartolí, Duran o Basora entre d’altres. Elles, escales amunt del Centre de Lectura, van fer realitat un petit miracle que va permetre dotar Reus d’estudis reglats de música. I això s’ha de posar en valor. Avui i sempre.

Gràcies senyora Briansó per fer de Reus, entre d’altres moltes coses, una ciutat més afinada.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

ADN Cervera

Els Cervera a la presentació de la travessia solidària de l’Ampolla a Salou

S’ha mort el pare del Jordi Cervera nedador. Aquest és el concís missatge de whatsapp que m’enviava, ahir al vespre, el director del Reusdigital, el Marià Arbonés. D’aquesta manera m’advertia de la desaparició del Jordi Cervera Mercadé, el pare del tragamilles més RTV de la història del Món de Reus.

Com passa amb la nissaga Gras -vinculats familiarment a l’altre gran nedador de la història local, el mític Santi Esteva- als Cervera cal enumerar-los per identificar-los adequadament. Del Jordi Cervera Mercadé -Cervera I al Món de Reus- en tinc un record formidable, especialment de les estones compartides al Mercat al Mercadal que impulsen els paradistes del Mercat Central i Bravium Teatre. Sovint es deixava enredar pel gran Jaume Amenós per participar-hi. I abillat com un diligent cambrer d’època, repartia, a parts iguals, gots de vermut de Reus i somriures agraïdíssims a la clientela. Allà vaig descobrir, amb el seu inconfusible mostatxo, un personatge simpatiquíssim, divertit, ocurrent. I d’un reusenquisme ben entès, tant necessari per mantenir el sentiment identitari en aquesta realitat nostra cada cop més globalitzada.

Des que el cap d’any del 1982 el seu fill -Jordi Cervera Martínez, Cervera II al Món de Reus-, va començar a construir la seva llegenda batent el rècord del món de 24 hores recorrent 88 quilòmetres i 712 metres a la piscina dels Ploms, tothom l’identificava com el pare del Jordi Cervera nedador. Però n’estic segur que en cap cas el va incomodar veure’s superat per l’ombra allargada del fill esportista i polític. No hi pot haver res més agraït per un pare que el reconeguin per l’estela del seu fill.

La foto que il·lustra aquest article ho diu tot. Té un any mal comptat. Els dos Cervera -el primer i el segon- junts en l’acte de presentació de la darrera gran gesta del tragamilles, la travessia solidària de L’Ampolla a Salou que va cobrir, amb èxit espatarrant, a benefici d’una bona causa, la Fundació Rosa Maria Vivar de la família Oliva, estretament vinculada a la història vital i professional dels Cervera. En aquella fita un altre Cervera -el Jordi Cervera Guasch, Cervera III al Món de Reus- va ser cabdal, dalt de la llanxa, per coordinar tot l’operatiu de la gesta.  

És evident que el suport del pare (i de la mare, no ho hem d’oblidar) ha estat determinant per explicar la trajectòria esportiva i ciutadana del fill. N’estic segur que a partir d’ara, des del cel, el senyor Cervera contemplarà, amb privilegiat ull de falcó, com el seu primogènit continua travessant la Mediterrània a benefici de causes solidàries i -sobre tot- fent ciutat al crit permanent de “Sang del Prim”. L’autèntic ADN Cervera.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La Fotuda Llamborda / La Llamborda Fotuda

Hi ha dies que els que pretenem, amb menys o més encert, escriure sobre El Món de Reus ens trobem amb l’article fet. Penso en pàgines viscudes (i memorables!) com les redactades arran de la reorientació de la imatge de la Pastoreta, de la fastuosa reinauguració del tobogan Tobi de les Parcel·les Casas o, més recentment,  de l’impacte del cul bellugadís de la Llibertat. Però la transcendència sòcial i mediàtica que ha suposat la sostracció de la llamborda del Mercadal només és comparable al terrabastall ciutadà que va provocar, en el seu dia, el robatori del tricicle del Panarra Volador.

Fa molts anys, quan em guanyava la vida (poc i malament) a Ràdio Reus, amb el mite vivent Enric Tricaz vam veure una oportunitat de fer reusenquisme al més pur estil dels inoblidables savis del Campanaret. Es tractava de recuperar l’esperit de la Medalla Pètria que Gort i companyia repartien entre insignes figures de la fauna i la flora local.  Així va néixer LA LLAMBORDA FOTUDA, un pedrot autèntic que robàvem impunement de la via pública aprofitant algunes obres de millora del paviment als nostres excelsos vials. S’estilava dir-ne, també, LA FOTUDA LLAMBORDA, expressió que hom vociferava quan ensopegava en un dels molts carrers pavimentats amb aquests granits rectangulars.

Doncs bé, anys després de repartir gairebé un centenar de llambordes al caliu dels micròfons de la Ràdio, durant aquestes últimes hores he assistit, amb enorme expectació, al rebombori provocat per la sostracció d’una de les centenàries pedres que dibuixen l’històric paviment del Mercadal. Per la memòria sonora del Món de Reus quedarà la solemne i corprenedora intervenció del senyor Alcalde lamentant aquest furt intolerable que altera un dels patrimonis més sagrats de la gent de Reus. Una tràgica descoberta que fou possible gràcies a l’accidental ensopegada d’una pobre conciutadana que, distreta contemplant com de bonic és l’skyline del Mercadal, va posar el peu al forat provocant un server mal de turmell i -el que és més remarcable- l’inici d’una història genuïnament ganxeta que hagués signat el mateix Berlanga.

I amb tot això a les esglésies, alertades de la possible arribada dels sis malfactors cercant el perdó diví, s’està a l’expectativa de si el miracle de la Llamborda Fotuda té un final feliç com el del robatori del tricicle del propietari del Forn Sistaré. Per contribuir a la investigació, el Gremi de Forners ja ha proclamat que ofereix una valuosa recompensa, amb un assortit fabulós de pans de pagès i coques amb cireres, als qui puguin donar alguna pista del lloc on s’amaga el pedrot. Amb aquest bé de Déu no guanyarem per delators.

I amb tot això TV3, sempre tant atenta i amatent a les coses realment importants de Reus, ha dedicat temps a la malifeta a l’informatiu comarques d’aquest migdia. Ho ha fet entrevistant a tres il·lustres reusencs. D’entrada al rialler i sempre disposat Sergi Llambrich, de l’acreditat restaurant Cal Gallisà, però que se l’ha presentat (a la tele) com un que té un bar al Mercadal. Vaja, una definició poc llustrosa. Llambrich, circumspecte, ensenya a càmera la foto del forat amb un ram de flors que havia deixat un veí corprès per la desaparició de la llosa. També han entrevistat al Fito Luri que, per un moment, m’he pensat que s’arrancaria a cantar “La Llamborda a Cassiopea” evocant el sentiment que li ha produït el tràgic succès. I finalment l’acreditat farmacèutic Josep Maria Bru que, amb la seva flegma habitual, posa una mica de seny advertint a la intrèpida periodista que potser a Reus hi ha coses més importants que la desaparició d’una pedra, encara que sigui del Mercadal. Sàvies paraules.

En definitiva, l’enigma està servit. I ens espera un cap de setmana on tots ens mirarem de cua d’ull per saber si l’altri, sota el jersei, porta la ditxosa llamborda per deixar-la a la Prioral, a Sant Joan o a Crist Rei. Per cert, si aneu a qualsevol parròquia de la ciutat, vigileu a l’entrar no fos cas que ensopegueu amb la maleïda pedra abandonada pel lladregot a la recerca de la misericòrdia del senyor alcalde. Ja seria el súmmum.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La nostra Neus

La família Baiges Illarramendi amb la Neus Segrià (i el seu grandíssim somriure) a la nit dels Imprescindibles de Canal Reus TV

Quin dia més trist pel Món de Reus. Ens ha deixat la Neus Segrià, la nostra Neus. De les millors persones que he conegut mai. Recordo una època fabulosa quan enfilava el carrer de Balmes i feia visita, successivament, al Ramon Ferran i, després, a la Neus. Aquell carrer, que durant anys també va habitar el gran Josep Maria Gort, era un eixam d’artistes d’inspiració infinita. Però, sobre tot, de persones encantadores. Jo vaig tenir la sort de fer-me gran a l’estudi pictòric del meu pare, envoltat de quadres, d’aquarel·les i pinzells. I on a tothora hi passaven amics, bons amics, per fer-la petar i arreglar el món. Per això, visitar el taller de la Neus o del Ramon es convertia en una experiència sensacional. Quants records. I tots bons

De la Neus n’he tingut notícia gairebé fins el darrer dia. Fruit de l’amistat que vam teixir després de tants anys de relació,  amb la meva esposa li vam demanar si podia impartir classes de ceràmica a la meva sogra, la Maria Josepa Domènech, persona posseïdora d’una especial sensibilitat artística. La Neus, que ja començava a patir algun embat físic, va acceptar la proposta amb una entusiasme fabulós. I d’aquelles classes en va sortir una intensa relació que m’ha permès rebre, de manera periòdica, informació precisa sobre la seva mala salut de ferro.

D’ençà que m’han comunicat la trista notícia que no em puc treure del cap La vall del riu vermell. Els primers motets de la cançó semblen dedicats a ella: “Trobarem a faltar el teu somriure”. Perquè el seu tret més característic era, precisament, aquest somriure immens que et regalava amb una generositat constant. I la foto que il·lustra aquest article, feta després d’una nit de joiosa felicitat als Imprescindibles de Canal Reus, n’és el millor testimoni. La Neus era tot cor. D’una bonhomia excelsa. D’una senzillesa extraordinària.

Ja ho diuen que  ningú mor mai mentre hi hagi algú que el recordi. I els artistes ho tenen fàcil perquè les seves obres els fan immortals. Com les de la Neus, que tot i la seva absència, ens continuaran emocionant i ens recordaran la immensa sort que hem tingut d’haver pogut conèixer una persona tan genial. I en el record se’ns farà present el seu somriure esplèndid, franc i sincer que -diria- avui he vist dibuixat al cel com un arc de Sant Martí rere del seu campanar, del nostre campanar, el de Reus.

Un petó Neus.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari