Un concert guaridor

El Fito i la seva banda a l’acabar el concert (Foto Isidro Puig)

Dissabte estava enpiucat. Un principi de grip preocupant. Per això la metgessa m’havia receptat un bon xarop de llençols per apaivagar els efectes de la febrada, acompanyat del senyor antibiòtic amb la seva mortífera dedicatòria als sempre incòmodes microbis.

Però malgrat la sobtada indisposició no podia quedar-me a casa. Ni podia ni volia. Perquè dissabte al vespre el Fito Luri presentava el seu darrer disc, el CRU, al Casal Riudomenc per cloure el festival Accents de l’imprescindible Isaac Albesa. Ho feia setmanes després d’haver ajornat aquest mateix concert per una inoportuna afonia. Per tant, era una oportunitat única, excepcional. I tapat fins a les orelles, vaig posar rumb a la vila del Beat Bonaventura per escoltar al cantant de Cassiopea.

S’ha de dir que pel viatge ja vaig tenir un bon antídot contra les dècimes de febre. Va ser a l’escoltar al Jordi Garcia a la Nova Ràdio, esgargamellant-se, cantant la diana del David Querol que empatava el partit que disputava el Reus Deportiu contra el Numància al camp municipal. Un gol agònic. Molt propi d’una temporada també agònica pels roig-i-negres. Aquell empat ja va ser balsàmic per l’ànim i l’esperit. La nit començava bé.

Però, més enllà de les alegries esportives, el millor medicament va ser, pròpiament, el concert. El Fito ho va tornar a aconseguir. Ningú com ell per generar, amb la seva música, una atmosfera tan especial. La bombonera del Casal va convertir-se en l’autèntic teatre dels somnis on el cantat va tornar a seduir i emocionar per parts iguals a un públic entregat.

El Fito s’ha fet gran. Com tots. I aquesta maduresa vital també ha impregnat la seva creació musical. L’experiència adquirida per l’impecable pas dels anys, i les cicatrius que et va deixant la vida, et donen una percepció diferent de les coses. El Fito no és l’excepció. I per això ens ha regalat aquest disc on, com ell mateix assenyala, deixa enrere aquelles sonoritats pop i es decanta per unes melodies i lletres més crues, sense processar i oferint la seva versió més íntima i personal.

Magnífica, per cert, la referència durant al concert als imprescindibles de  Vermuts Miró que, com bé va apuntar el mateix Fito, amb la sola pronúncia del seu beuratge miraculós ja és tota una invitació a viure i a riure, a abraçar la vida generosament. I extraordinària, també, la seva interpretació de El venedor de Somnis, la peça dedicada al Jordi Boronat, l’inoblidable Jorbor del Bravium. Tot i que un servidor, posats a triar, es queda amb el Mentre tant al bar Miami que és una excepcional recreació musical de l’àmbit únic i autèntic de l’històric establiment del raval de Sant Pere.

En resum, una vetllada deliciosa, que gairebé, de manera involuntària, es va convertir en el millor antídot pel meu incipient refredat. Al sortir del Casal estava com un gínjol. Li diré a la meva doctora que a partir d’ara recepti la música del Fito per guarir tots els mals. Que tremolin les farmacèutiques.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El nou carilló del Mercat Central

Façana del Mercat Central (Foto Reusdigital.cat)

El Reus Digital revela avui en exclusiva que el Mercat Central de Reus tindrà el seu carilló. La notícia és extraordinària, i més tenint en compte que fa pocs mesos el Mercat de Tarragona ha inaugurat, també, el seu propi carilló davant l’entusiasme dels veïns de la Imperial. El degà de la premsa digital local posa l’accent en alguns dels personatges que podrem veure desfilar al ritme de les notes del carilló, com és el cas de l’Andreu Buenafuente, el Sergi Roberto, el Peret de la Dalla o els mateixos elements del seguici

Però aquests no seran els únics elements que hom podrà veure desfilant. Segons hem pogut saber des del Món de Reus, l’escultor Manel Llauradó, encarregat de l’elaboració de les figures, està dissenyant la imatge del Panarra Volador i, també, la del cronista Antoni Zaragoza ANZAME, que sortirà l’últim, just darrere de la Mulassa, observant a la fauna i la flora local que farà les delícies de petits i grans.

Tot i que el Reus Digital avança que les figures podrien moure’s al ritme de l’himne Tots Som de Reus de l’Ariel Santamaría, cal posar en quarantena aquesta informació. Fonts properes als creadors del carilló apunten que estan en converses amb el compositor Josep Risueño per confeccionar una melodia original, que ben bé podria ser l’havanera de la Rosa del Mercat, en homenatge a la gran Rosa Costa, històrica paradista i mare de l’actual representant del Mercat Central, l’Ildefons Vidal.

En tot cas, i mentre es van concretant els detalls del carilló, se’ns acut proposar als entusiastes impulsors que estudiïn incorporar, també, la figura del radiofonista Enric Tricaz. D’aquesta manera, a les hores en punt, el ninotet del Tricaz podria sortir d’un finestral per anunciar que és a punt de sonar el carilló. I fer-ho amb aquell inoblidable anunci radiofònic de la Rellotgeria Freixas de la Plaça de Prim oferint l’hora en punt als oients de la històrica EAJ 11.

En aquest cas, i a diferència del de Tarragona, el Carilló del Món de Reus seria senzillament ASPACTACULÀ. Aquí ho deixo.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ja tenim data pels Amenós

L’inoblidable JORBOR a la gala dels Premis Amenós del 2018 (Foto Bartolomé Pluma)

Enfilem l’agulla per començar el 2019 amb bon peu al Món de Reus. I com feina feta no fa destorb, ja us podem anunciar la data de la Vuitena Gala dels Premis Amenós als que Més Enganxen. Serà el dimecres 3 d’abril a la bombonera del Bravium Teatre. Ja podeu enviar les vostres propostes a premisamenosenganxen@gmail.com. I entre tots els que ens proposeu candidatures sortejarem els magnífics calendaris que la fundació de Mossèn Frederic Bara ha editat enguany amb elements del seguici festiu.

Enguany, a més, voldrem que la gala serveixi, també, per homenatjar a l’inoblidable Jorbor, una de les pèrdues més sentides d’aquest 2018 al Món de Reus. Per això ampliem el catàleg de premis amb la categoria JORBOR per reconèixer a tota aquella gent que ens ajuden a viure i a riure.

Així doncs, marqueu-vos la data del 3 d’abril a la vostra agenda. I aprofiteu el Nadal per rumiar-vos qui mereix un Amenós. Necessitem, més que mai, de les vostres propostes.

Que sigueu molt feliços. Us ho mereixeu.

 

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La dimissió del President

El Xavier Llastarri a les instal·lacions del Reus Deportiu (Foto Xavier Jurio / La Guia de Reus)

Algunes de les pàgines més agraïdes del Món de Reus, que he tingut la sort d’escriure durant aquests últims anys, han estat vinculades als èxits del CF Reus Deportiu. El vincle emocional que tinc amb el club, forjat de ben petit gràcies a la relació del meu pare amb l’històric Reus del Salvador Batlle, fan que me’l senti meu. I que, per tant, m’ocupi i em preocupi el que hi passa, especialment a l’hora de posar en valor les fites històriques d’un club més que centenari.

Però la vida mai és de color de rosa. I el futbol encara menys. I no parlo, únicament, de les qüestions estrictament esportives sinó també de tot el que envolta un esport sobre el que gravita, en alguns casos de manera obsessiva, la vida de moltes persones. Malgrat que Valdano ja deia que el futbol hauria de ser el més important de les coses menys importants, és evident que alguns aficionats no s’ho prenen així, i viuen obstinats amb tot el que envolta aquesta pràctica esportiva.

Així ho demostra la carta de dimissió que ahir feia pública el President del club, el  Xavier Llastarri, on explicava els motius de la seva dràstica decisió. La missiva serveix per entendre la crítica situació que ha travessat durant els últims mesos. “A mi m’ha tocat aguantar coses que van més enllà de la crítica de la massa social. Insults cap a la meva persona i els meus fills, acusacions sense fonament, assetjament al meu domicili… que crec que no he de suportar” confessa en un missatge certament colpidor pel fons i i la forma.

El que descriu Llastarri demostra, una vegada més, que en el futbol el sentit comú és el menys comú dels sentits. Cal arribar a aquest extrem, el de l’assetjament a la família del President, proferint insults i desqualificacions, per manifestar el descontentament per la gestió d’un club? Queda clar que alguns aficionats s’han begut l’enteniment.

En els articles que he escrit sobre la crisi del Reus he centrat les meves observacions en la figura del màxim accionista, el Joan Oliver. Perquè al Llastarri sempre l’he volgut deixar al marge. És evident que en les actuals circumstàncies també ha quedat assenyalat. I això és el que porta implícit el seu càrrec. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. És lògic i comprensible. Però al President l’ha arrossegat la gestió del Joan Oliver, tan críptica com desconcertant, i que explica on som ara.

És evident que caldrà perspectiva per avaluar, prescindint de fílies i fòbies, la seva gestió. I és evident, també, que amb els anys sabrem reconèixer la bona feina d’un dels millors presidents de la història del Reus. Un personatge clau per entendre l’eclosió roig-i-negra a la Lliga de Futbol Professional i la magnífica estructura de la base del club, i sense el qual difícilment s’hauria aconseguit la implicació del que ha estat tot un referent a les banquetes, l’inoblidable Natxo González, que va fer de l’amistat amb Llastarri un autèntic dogma de fe a l’hora de creure en les possibilitats del Reus Deportiu per arribar on és ara.

A més, ha estat un President assequible i proper. L’altre dia, quan qüestionava la manera de fer del Joan Oliver, que explica la profunda desafecció de l’afició vers la seva persona, oblidava posar en valor la bona feina que en aquest aspecte, malgrat les circumstàncies, ha realitzat en benefici del club. Una realitat que encara fa més injustes algunes de les crítiques que han proferit en contra seva.

Una llàstima tot plegat. Perquè al darrere de tot això hi ha persones i famílies que ho estan passant malament. I ja podem veure que ningú en queda exempt. Ni els jugadors, que es planyen per una situació angoixant, ni el President, que tot plegat li ha comportat un desgast personal i familiar certament insuportable.

Per cert, una vegada més el meu reconeixement als tècnics i empleats del Reus Deportiu. Hores d’ara continuen dedicant-se al nostre club amb una professionalitat impecable, amb una elegància i dedicació admirable. És evident que ells són els autèntics herois de tota aquesta història.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

I el cel va ser roig-i-negre

El cel de l’estadi municipal poc abans de començar el partit contra el Còrdova (Foto Alejandro Yeste)

Se’m fa difícil recordar una jornada tan intensa, com la d’ahir dissabte, vinculada a la història del CF Reus Deportiu. I més tenint en compte la càrrega emocional que havíem acumulat durant aquestes últimes setmanes. L’amenaça de desaparició del club era real. I la situació dels seus professionals gairebé extrema. La paciència de l’afició estava al límit. I així es va poder veure durant la manifestació, a les portes de l’estadi, que va precedir la disputa del partit conta el Còrdova.

En aquell moment ja es sabia que jugadors i els treballadors del club havien començat a cobrar les nòmines. Semblava que el Joan Oliver, finalment, havia trobat comprador . Però les protestes dels aficionats eren airades contra el màxim accionista. Les crítiques eren duríssimes. I en alguns casos, fins i tot, injustes. Perquè sense l’Oliver difícilment haguéssim arribat a la lliga de futbol professional. I s’ha de reconèixer que l’estructura esportiva que deix com a llegat és modèlica.

Però una altra cosa és la vessant social. Oliver no ho ha posat gens fàcil a l’aficionat. Algunes de les seves decisions han estat tan il·lògiques com desconcertants. Jo mateix ho vaig comprovar el dia que la penya CFRD em va demanar que presentés els premis Jordi Pitarque als millors jugadors de la temporada. El club no havia volgut enviar a cap representat. Increïble. En uns premis com aquests, en memòria a un referent roig-i-negre, l’entitat se’n desentenia. És cert que, a l’acte, hi havia algun representat de la junta, però em van deixar molt clar que venia a títol estrictament personal. Insòlit. Decisions com aquesta provoquen una desafecció evident a la gestió del màxim accionista i, també, a la seva persona. I ahir, a les portes de l’estadi, em van tenir l’enèsima demostració. A l’Oliver ningú li perdonava res.

I el que són les coses, ahir, tot just ahir, ens deixava el Pep Mari, l’històric encarregat de material del Reus Deportiu. Especialment d’aquell Reus, de no fa tant temps, que discorria a categories inferiors aplegant a uns pocs centenars d’aficionats al camp de la pulmonia. Com escrivia ara fa dos anys, en motiu de l’homenatge que li va retre la penya CFRD, som aquí gràcies a l’esforç, la il·lusió i l’anhel de gent com el Pep Mari, un d’aquests herois anònims que des de la seva parcel·la o des de la seva responsabilitat -més petita o més gran- mai han deixat de creure en el seu, en el nostre Reus Deportiu. És bo que ho sàpiguen aquells que ara han descobert el Reus i que s’omplen la boca de sentiment roig-i-negre després d’anys de no haver tret el cap pel municipal. No és qüestió de retreure res a ningú. El futbol, aquí i a l’altre costat de món, sempre té aquestes dinàmiques. Però és bo no oblidar aquests exemples que sempre, a les verdes i a les madures, han estat i han cregut en el nostre club del que avui en gaudeixen tants i tants seguidors.

Potser per això, pel Pep Mari, i també pel miracle d’haver superat una situació tan crítica com dramàtica gairebé al darrer sospir, el cel ahir era roig-i-negre. La foto de l’Alejandro Yeste al mateix estadi, poc abans de començar el partit, així ho testimoniava. Són aquelles coses que només passen al Món de Reus.

El Pep Mari, l’octubre de 2016, rebent l’homenatge de la penya CFRD

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Miracle de Nadal

Durant aquestes últimes hores el Món Esportiu de Reus segueix, amb una barreja de sensacions indescriptibles, les notícies que arriben de Madrid arran de la transcendent reunió de la plantilla del Reus Deportiu amb el president de la Lliga de Futbol Professional, l’ínclit Javier Tebas. L’afició roig-i-negra viu, amb veritable desassossec, aquesta situació que sembla gairebé impossible que pugui acabar bé. L’horitzó és tan negre com els pantalons curts del nostre primer equip de futbol. I ara mateix la pilota, i mai tan ben dit, és a la teulada dels jugadors que es troben en la disjuntiva de triar la millor de les pitjors solucions. Perquè, certament, no n’hi ha cap de bona pels interessos d’una institució que travessa, possiblement, un dels moments més crítics de la seva més que centenària història.

Com ja vaig dir la setmana passada, quan semblava que el desenllaç a tots els mals del club serien els petrodòlars del Qatar, encara no em vec amb cor de demanar responsabilitats i començar a fer llenya de l’arbre caigut. Hi ha en joc masses coses per anar desbarrant buscant culpables. I especialment cal ser cautelós per deferència als professionals de l’entitat -al camp i als despatxos- que estan fent una feina magnífica en un moment tan crític i en unes circumstàncies tan adverses. Per ells, una vegada més, tota la meva admiració i respecte.

Però vet aquí que dissabte hi ha partit. I no és un partit qualsevol, perquè ens visita el Còrdova amb qui, ara mateix, ens disputem sortir de les places de descens. I una vegada més el cartell anunciador sembla fet expressament. En la línia de vincular-se amb entitats ciutadanes, aquesta setmana és el torn de l’Orfeó Reusenc. I atenent la proximitat de les festes nadalenques, la imatge del Ferran Estivill i d’Ovni Comunicació reprodueix una escena dels pastorets que cada any representa, amb tanta gràcia, l’elenc de l’entitat del carrer de Sant Llorenç, mantenidors, a Reus, d’una tradició escènica gairebé ancestral.

He hagut de recórrer a la viquipèdia del Reus Deportiu per identificar al jugador que, gaiato en mà, comparteix l’estampa amb l’actor de l’Orfeó. Es tracta d’un dels cadells roig-i-negres del filial que està reforçant el primer equip, el blanenc Adrian Guerrero, lateral esquerre de gran potència. L’escena recorda la de l’anunciació, amb el pastoret senyalant a l’àngel que s’apareix per portar la bona nova que, en el cas que ens ocupa, serien els milions d’euros necessaris per solucionar aquest desmanec. Un autèntic miracle de nadal que signaria avui mateix la família roig-i-negre. Tot i que més d’un agrairia veure, també a la foto, al dimoni banyut d’aquesta història. I, posats a repartir papers dels Pastorets, fins i tot al caganer. Però no em facin adjudicar el repertori perquè encara prendríem mal. I ara el que toca és estar, dissabte, al costat de l’equip. Quin patir.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ser o no ser. Qatar és la qüestió

Aquests dies els seguidors roig-i-negres fan seu el plany de Santa Teresa d’Àvila en aquell cèlebre poema que diu allò de “Vivo sin vivir en mi”. Perquè l’angoixa per la situació que travessa el club és tan intensa que costa, fins i tot, pair, de manera racional, les emocions. Només cal fer una ullada als grups de facebook dels seguidors reusencs per adonar-se’n del patiment d’una afició que viu pendent de les notícies que arriben dels despatxos del club, per veure si les negociacions amb el suposat soci qatarí acaben donant els seus fruits.

La majoria d’aquests missatges als que faig referència són duríssims amb el màxim accionista, el Joan Oliver. Li diuen de tot menys guapo. Però no hem d’oblidar que el mateix Oliver va assumir, en una confessió que l’honora, tota la responsabilitat d’aquesta situació davant dels mitjans de comunicació, entonant el mea culpa, i quedant-se tot sol, en una estampa molt gaspartiana, a la llotja del camp municipal per rebre les ires dels aficionats.

I a mi em costa fer llenya de l’arbre caigut. No hem d’oblidar que som on som gràcies a l’Oliver. I que tot i que la situació és molt ingrata, els dies de vi, roses i ascensos que hem viscut aquestes últimes temporades no s’explicarien sense la seva irrupció en el panorama futbolístic del Món de Reus. A més convé fer-nos forts en l’adversitat, especialment per respecte als treballadors del club, que ens estan donant una lliçó de professionalitat en un moment tan delicat. Per ells la meva absoluta admiració.

I amb tot això el que no està en crisi és l’enginy del departament de comunicació del club, amb la dupla formada per Borràs i Morte, i amb la sabuda complicitat del fotògraf Ferran Estivill i dels dissenyadors d’OVNI Comunicació. Per anunciar el partit de demà dissabte contra el Mallorca, ens han regalat una altra obra d’art vinculada a les arts escèniques atenent que el cartell compta amb la col·laboració de Bravium Teatre. La genuflexió del jugador reusenc, davant l’impecable cortinatge de l’escenari, sostenint la pilota en una pausa dramàtica excepcional, és molt shakespeariana.

No sé si està fet expressament. Perquè la imatge del cartell pren, en aquesta setmana decisiva, un simbolisme extraordinari. Sembla, talment, que el jugador es posi en la pell de Hamlet per buscar resposta a totes les incògnites que el neguitegen. I només sembla que li falti dir allò de ”Ser o no ser, Qatar és la qüestió”. Ara únicament cal esperar que quan baixi el teló puguem aplaudir aquesta nova funció del teatre dels somnis roig-i-negre i oblidar el malson.

Això sí, en el supòsit que s’acabi confirmant l’entrada de l’inversor àrab, es confirmarà la innocentada que els amics del Reus Digital van fer l’any 2012 on imaginaven l’arribada d’un emir del Qatar per comprar el Reus Deportiu. Una nova demostració que al Món de Reus la realitat sempre, sempre, supera la ficció.

L’Emir del Qatar que, suposadament, el 2012, havia de comprar el CF Reus Deportiu segons va informar, el dia dels innocents, el Reus Digital.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari