El fenomen Jordi Sugranyes

Amb “l’altre” Jordi Sugranyes que va triomfar a la presentació de dissabte, el pare del videoperiodista.

Gairebé sense voler he iniciat, aquests dies, una sèrie dedicada a fenòmens locals del Món de Reus. Personatges singularíssims que han excel·lit en diversos àmbits d’expressió gràcies a la seva tenacitat i dedicació en benefici d’allò que ells creuen que mereix la pena. Una dedicació digne d’elogi tenint en compte, a més, que en molts casos el seu lloable entossudiment és del tot desinteressat.

El cas que avui m’ocupa, el del videoperiodista musical Jordi Sugranyes, n’és un bon exemple. Dissabte va presentar el seu llibre de memòries. O, millor dit, el primer volum de les seves memòries perquè el tom recull els seus primers trenta anys d’assistència, enregistrament i crítica a concerts diversos de música en català. Trenta anys que han donat per cobrir en directe gairebé 3.000 concerts. I això de moment, perquè queda clar li queda molt camí per recórrer en la seva insòlita empresa.

La presentació es va fer als Jardins de la Casa Rull, aquest indret encantador on el món sembla que s’aturi pel sol fet de prendre un vermut en bona companyia sota la immensa magnòlia que presideix l’espai. Més enllà de l’entorn inigualable, enriquit per l’ombra d’un magnífic edifici modernista, a la calidesa de l’entorn hi té molt a veure el bon tracte del gestor, l’Esteve Bergadà, que procura per una relació amable amb els seus clients fruit -de ben segur- del seu ADN familiar on el món del comerç hi ha estat sempre present.

A l’acte Sugranyes es va envoltar d’amics, vinguts d’arreu dels Països Catalans, que no es volien perdre la presentació d’unes memòries on cita a més de 3.000 persones amb les que ha tingut la sort de relacionar-se durant la seva dilatada trajectòria periodística. Gent com la Judit Cervelló i el David Fernández, aquella encantadora parella audiovisual que ell mateix va unir per convertir-los en els presentadors de l’A TOT WATT, el programa musical de la primera graella de Canal Reus fa -només- vint anys. Cervelló i Fernández van demostrar que la química comunicativa no es perd mai i van delectar als assistents amb una presentació magnífica.

Ells van ser els encarregats de donar pas al convidats. La música va anar a càrrec de l’Anna d’Ivori, els Owix i l’Ariel Santamaría, acompanyat de l’incansable Jordi Salvadó a la percussió. Una actuació que el mateix Sugranyes es va encarregar d’enregistrar per deixar testimoni del concert 2.950 que cobreix en directe. D’aquesta manera amenitzaven un acte ple de records i vivències, evocant aquells inicis del Sugranyes a Ràdio Music Club, pedrera inesgotable de periodistes i comunicadors, molts d’ells integrants de la malaltada musical del Món de Reus. Així ho recordava l’editor de les memòries del Sugranyes, l’Oscar Ramírez, una altre d’aquestes fenòmens al que em referia a l’inici de l’article gràcies a la seva tenacitat per publicar, cada any, un nou llibre sota el segell de la seva editorial.

De les memòries el millor que es pot dir és que val la pena llegir-les per adonar-se’n de la incansable bogeria -ben entesa- del Sugranyes per la música. Una passió que li ha merescut donar nom un dels nostres premis Amenós després de veure com el gran Ricard Ustrell es rendia a la seva immensa personalitat a Catalunya Ràdio. Sugranyes, que fora de context pot semblar un Juantxi en el més ampli sentit de la paraula, mereix, un cop has avaluat la seva trajectòria, el nostre respecte i consideració perquè te n’adones que és posseïdor d’una autèntica vocació que ha servit, a la vegada, per ajudar a cantants i grups musicals a obrir-se pas en el sempre capritxós món de l’espectacle.

Toca felicitar al Sugranyes i a la seva família que dissabte celebraven l’èxit del Jordi recordant, també, els esforços i sacrificis destinats en l’acompanyament vital del videoperiodista. Per això em permeto la llicència de deixar la foto oficial de la presentació -que signa un altre apassionant de la música i dels músics de casa nostra, l’Isidro Puig- pel final de l’article. I encapçalar aquest escrit amb la imatge somrient i agraïda del patriarca Sugranyes que dissabte estava entusiasmat celebrant l’aparició d’un llibre que és la síntesi de la trajectòria impecable del seu fill. D’això se’n diu orgull de pare. I en el cas que ens ocupa està absolutament justificat.

L’Isidro Puig ens regala la foto de la presentació amb l’Ariel Santamaría, l’Òscar Ramírez, el Jordi Sugranyes, la Judith Cervelló i El David Fernández (d’esquerra a dreta).

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El fenomen Peret Ganxet

L’Albert Poy amb el seu Peret Ganxet de xocolata a l’ombra del campanar

S’ha de dir, perquè en quedi constància, que el ressorgiment de la figura del Peret Ganxet en ple segle XXI s’explica per l’entusiasme de la Carme Bigorra i de la Maria Josep Salvadó, artífexs de l’Associació Recull d’Estudis Històrics. Elles dues em van venir a veure fa uns anys per explicar-me que tenien el propòsit de fer renéixer al figura del petit reusenc amb una sèrie de contes que, a partir de l’estàtua del personatge, permetés recórrer la ciutat reconeixent algunes de les figures més populars de l’imaginari escultòric local.

Des del primer dia els hi vaig donar el meu suport en el seu noble propòsit. Més enllà del vincle emocional que tinc amb el personatge, gràcies a la sardana que li va dedicar el meu pare l’any 1960 i la campanya que vam engegar amb el Ramon Ferran per situar la figura al Santuari de Misericòrdia, sempre he cregut que és bo generar referents locals que permetin identificar la nostra ciutat. En aquest món tan globalitzat cada cop es dilueixen més les especificitats que serveixen per reconèixer una comunitat. I per això el Peret Ganxet podia aportar el seu petit gra de sorra per aconseguir que els més petits tinguessin, també, el seu heroi local.

El que ha passat d’ençà l’aparició, el 2016, del primer conte, magníficament il·lustrat pel Marc Díez, és senzillament #Aspactaculà. S’han publicat quatre volums de les seves aventures; el personatge s’ha bellugat per les escoles amb un divertit talles didàctic; Miró li ha dedicat el seu propi vermut; el Juan Diego del Xivarri ha confeccionat una tapa deliciosa; el Xavier Pàmies del Forn Sistaré un panet boníssim; l’hem vist tocant la pilota amb la samarreta del Reus Deportiu; els artistes del Taller Avall l’han fet gegant; el Fito Luri i l’Ariel Santamaría han compost cançons inspiradíssimes sobre les seves peripècies; i enguany celebrem l’Any Peret Ganxet amb conferències interessantíssimes del Xavi Guix, la Maria Lluïsa Amorós, el Salvador Palomar o la Marta Magrinyà, entre d’altres.

El més curiós de totes aquestes iniciatives (i ves que no me’n deixi alguna!) és que moltes s’han produït de manera espontània, per la inquietud dels seus propis creadors amb l’objectiu de contribuir a fer gran el petit Peret Ganxet. És allò que passa al món de Reus, on costa molt poc que la bola és faci grossa a partir de l’engrescament que generen les coses de ciutat.

L’última demostració d’aquest entusiasme espontani el tenim aquests dies. D’una banda, l’Albert Poy ha decidit enriquir el seu selecte assortiment de figures de pasqua amb la rèplica, en xocolata, del dibuix del Marc Díez. I, de l’altra, demà diumenge, al Bravium, es presenta l’orquestra de Cambra Peret Ganxet, liderada per un altre reusenc extraordinari, l’Eduard Sendra, sempre a punt per donar la nota en el bon sentit de la paraula.

Queda clar, per tant, que això del Peret Ganxet és un fenomen de dimensions imprevisibles. I que duri, perquè voldrà dir que els de Reus continuem creient que cal mantenir els referents ciutadans que ajuden a entendre el perquè aquesta ciutat enganxa.  I de quina manera.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Que bonic és viure al Món de Reus

Després de vuit edicions costa trobar un nou adjectiu per explicar la màgia dels Premis Amenós als que més enganxen del Món de Reus. Perquè la festa és tan bonica, tan emotiva, tan sentida i tan divertida, que és complicat no repetir-se en la descripció d’un any per l’altre. Certament amb el Jaume Amenós la vam encetar a l’hora d’empescar-nos aquest “akelarre reusenc” (com va ser definit durant la gala) amb l’únic objectiu de posar en valor l’aportació de tanta i tanta gent que amb el seu exemple ajuda a fer ciutat i, el que és més important, a sentir-nos orgullosos del fet de ser de Reus.

N’hi haurà que diran que això del reusenquisme és caduc, antiquat, geròntic o xaruc. Totes les opinions són respectables.  Però jo, la veritat, m’estimo més viure en un món com el que se’ns va dibuixar al Bravium, on tothom riu d’alegria o plora d’emoció sentint-se estimat, reconegut i -el que és més important- partícip d’una realitat que portem al cor.

És evident, per molt que ho repeteixi l’Alcalde, que Reus no és la millor ciutat del Món. Però sí que, molt possiblement, té la gent més extraordinària de l’univers. Per això cal donar les gràcies a totes i a tots els que vau fer possible la festa. Al Bravium. A Vermuts Miró i al Forn Sistaré. Als Cover H amb l’Helena Tarragó i el Jorge Varela. A la batucada de l’escola Misericòrdia amb el Carles Herruz al capdavant. Al Bartolomé Pluma, fotògraf oficial dels Amenós.També als lliuradors i lliuradores, i als guardonats i guardonades. I al públic tan generós en aplaudiments com en aportacions a la causa del Joan Petit, aconseguint recaptar 424 euros per la investigació del càncer infantil.

Si Déu vol hi tornarem l’any vinent amb la novena edició dels Premis Amenós als que més Enganxen per demostrar, una vegada més, que bonic és viure al Món de Reus.

Premi AMENÓS al Fito Luri per la seva cançó “El Venedor de Somnis” dedicada al Jordi Boronat. Lliura el premi el Ferran Figuerola.

Casa d’Oficis de Creació i Producció Audiovisual de Mas Carandell 2017 i l’Escola Misericòrdia pel videoclip “Món Misericòrdia”. Lliura el premi el Fito Luri.

Alba Mariné, fotoperiodista del Diari de Tarragona, per la seva trajectòria professional. Lliura el premi el Francesc Gras.

David Barceló per la direcció i presentació del programa 33 REVOLUCIONS de La Nova Ràdio. Lliura el premi el Xavier Menduiña.

Joan Pere Ferran, el Capo del Lizarrán, pel seu impagable compromís en multitud d’iniciatives ciutadanes. Lliura el premi el Bartolomé Pluma.

Anna Saperas, per la seva trajectòria al capdavant del Centre de Normalització Lingüística. Lliura el guardó Anton Tapias.

Xavier Joanpere, referent de l’activisme social, cooperatiu i solidari al Món de Reus. Entrega el premi Marià Arbonès.

Isabel Martínez, periodista, guanya el memorial Antoni Zaragoza Mercader per les seves acurades cròniques del Reus d’ahir, d’avui i de sempre. Lliura el guardó el Lluís Gibert.

L’il·lusionista Raffael Fluss per la creació de l’escola de màgia de Reus. Lliura el guardó Jordi Salvadó.

La Marta Sureda, de la botiga Batabat del carrer de les Galanes, per la seva activitat comercial. Lliura el guardó la Laura Prats.

El director teatral Jordi Vall per la seva carrera professional a Mèxic i Espanya. Lliura el guardó Marta Magrinyà.

Carme Just per la seva trajectòria docent, ciutadana i compromesa amb la ciutat. Lliura el premi l’Enric Tricaz.

La Colla dels Alegre per la creació de la geganta Vinyet que s’afegeix a d’altres elements festius de la família Alegre. Lliura el guardó el Xavier Pàmies.

Montse Gelonch, directora de comunicació de la DOP Siurana, per la difusió i promoció del millor oli del Món. Lliura el guardó el Xavier Pàmies.

Maria Josep Salvadó i Carme Bigorra per la creació de les aventures del Peret Ganxet. Lliura el guardó l’Ariel Santamaría.

La periodista Berta Treig per la seva trajectòria a la redacció d’esports de Canal Reus. Lliura el premi la Sílvia Sagalà.

Als Redblacks per la seva iniciativa de recollir fons a benefici dels treballadors del CF Reus Deportiu. Lliura el guardó la Berta Treig.

El Pep Ferret pels seus vint anys d’activitat musical al grup d’havaneres Balandra. Lliura el premi l’Isaac Albesa.

La Maria dels Àngels Pallejà per la seva impecable trajectòria solidària a Càritas. Lliura el premi l’Antoni Garcia.

Als treballadors del CF Reus Deportiu per ser un exemple de dedicació. Recullen el premi, que lliura el Xavi Guix, el Jordi Benavent, la Glòria Olivé i el Marc Carrasco.

Misericòrdia Rué, del Barato, per la seva dedicació comercial i el seu compromís social. Lliura el premi el seu fill, el Josep Maria Casas.

Miquel Juncosa, ciutadà exemplar, geganter empedreït, voluntari amb DO Reus. Lliura el premi el Marc Càmara.

Pere Latorre, actor principal de la Festa Major local i persona clau per entendre la irrupció i consolidació del Basilisc a Reus. Lliura el Premi el Carles Prats.

Premi Sugranyes de la Música al DJ OGT Albert TITO Salvat. Lliura el guardó el Jordi Sugranyes.

Carme Fuster, atleta màster del CN Reus Ploms, exemple de dedicació i constància. Lliura el premi el Jordi Cervera.

Jordi Cartañà pel programa “La Màgia de la Ràdio” de Ràdio Reus per recollir joguines pels més desafavorits. Lliura el premi Josep Lluís Rius.

Josep Lluís Rius, pel seu compromís amb la Festa Major i, més concretament, amb el naixement del Lleó Petit. Lliura el Premi el Jordi Cartañà.

Coia Ballesté, per la seva impecable trajectòria professional a Catalunya Ràdio on s’ha convertit en una de les radiofonistes de referència. Lliura el premi l’Esteve Giralt.

Premi Mestre de la Ràdio, en record del radiofonista Joan Ramon Mestre, a l’Esteve Giralt, sorgit de la pedrera de Ràdio Reus i actualment corresponsal de RAC 1 a Tarragona. Lliura el premi la Coia Ballesté.

Cover H, el duet format per Helena Tarragó i el Jorge Varela, per la seva trajectòria musical i el seu compromís a l’hora de col·laborar en multitud d’actes ciutadans. Lliura el premi l’Alcalde del 2019, Carles Pellicer, i el del 2050, Abel Baiges.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Figures imprescindibles

L’expectació mediàtica al Forn Huguet per celebrar l’aparició de la nova criatura de xocolata

En aquesta ciutat, on cada dia es presenta un candidat enmig d’una expectació mediàtica inusitada, ahir més d’un conciutadà va creure que l’atenció electoral es traslladava al carrer de l’Alcalde Joan Bertran, just davant del selecte Forn Huguet regentat, amb eficàcia i un somriure permanent, per aquest matrimoni encantador format pel Ramon de la Fuente i la Pili Huguet. De fet, en veure tants fotògrafs, càmeres i curiosos badant davant de l’establiment, amb l’alcalde Pellicer i la regidora Caelles al capdavant, semblava evident que alguna cosa és coïa. I pensar en la presentació d’algun candidat no era pas cap disbarat atenent que aquests dies gairebé sense voler, tombant per Reus, és molt fàcil ensopegar amb un d’aquests micro mítings que serveixen per descobrir als nostres futurs representants a la casa gran embolicats en la bandera de la Rosa de Reus.

Però ahir la munió que s’amuntegava davant del Forn tenia una raó de ser més agraïda, especialment per l’estómac i el paladar. El Ramon i la Pili presentaven l’últim nadó sorgit d’aquesta esplèndida maternitat de xocolata on, periòdicament, neixen dolços elements del seguici que fan les delícies de petits i grans. Ahir l’alcalde, la regidora i el comú del poble (com diria l’ínclit Pepe Jofré) van ser testimonis de la presentació del Bou de xocolata que farà les delícies de tothom, i molt especialment de la colla portadora abillats amb la seva impecable camisa verda. De fet a l’Antoni Veciana, la Mònica Bellido, el Raül Casellas o l’Alejandra Giménez (per citar només alguns dels portadores presents) se’ls veia entusiàsticament cofois al veure la creació del Ramon i la Pili, d’una precisió fidelíssima en relació a l’original, fruit, també, de la col·laboració de l’escultor Manel Llauradó, a qui vaig veure arribar motoritzat, amb una vespa d’un blau llampant, feliç com un anís al comprovar com les seves figures tenen aquestes rèpliques tan saboroses per coronar les mones del Món de Reus.

La d’ahir és una festa que es va reproduint cada any, amb un guió gairebé mimètic. De fet de la maternitat del forn ja han sortit 13 figures vinculades a l‘imaginari popular. Però no per repetitiva, la cita continua sent esperada. Quan parlem de què podem fer per contribuir a cohesionar la ciutat, a generar sentiment de pertinença, a convertir-la en una realitat més confortable, tots hi tenim la nostra part de responsabilitat. I ens hem d’obligar a emprendre alguna iniciativa, per petita o insignificant que pugui semblar-nos, per contribuir a generar aquest estat d’ànim. Si això de Reus no ens ho creiem nosaltres mateixos, ja podem plegar.

Per això, el Ramon i la Pili cada any volen anar més enllà de la seva estricta activitat professional aportant el seu gran de sorra al Món de Reus regalant-nos aquestes sensacionals creacions. Algú pot pensar que al darrere de tot plegat hi ha, únicament, una raó crematística per part dels impulsors. No ens equivoquem. Això no és un negoci i prou. Al darrera d’aquesta moguda hi ha moltes hores, molts esforços i, sobre tot, molta estimació per la ciutat i la seva gent. I per això és tan important el que són capaços de generar els amics del Forn Huguet amb una cosa que pot semblar molt senzilla, però que a la vegada és tan complicada pel que comporta la seva elaboració.

Gràcies al Ramon, a la Pilar i a la seva meravellosa família per fer-nos sentir, una vegada més, orgullosos de ser de Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Llarga vida al TEDxReus

 

Fa uns anys l’Ernest Benach em va trucar per demanar-me si podia presentar un TEDx, el primer que es feia a Reus. He de reconèixer que vaig quedar distret amb l’oferiment. Bàsicament perquè ben bé no sabia de què m’estava parlant. De fet, a l’escoltar el nom de la cosa, el primer que vaig fer és associar-ho amb els TEDAX, l’acrònim amb el que s’identifiquen els Tècnics Especialistes en Desactivació d’Artefactes Explosius. L’Ernest, sempre didàctic i aclaridor, em va treure de dubtes, explicant-me que era una plataforma de tecnologia, entreteniment i disseny. Contràriament als TEDAX, especialistes en desactivar, la gent del TEDx el que fa és, precisament, activar les idees de la gent que hi participa. Amb una compartició generosa i desinteressada de coneixement per part de tots els que hi prenen part. I aquesta és la seva immensa raó de ser.

Però més enllà d’haver estat el circumstancial presentador d’un dels TEDxReus, he de reconèixer que, amb els anys, m’he convertit en un incondicional de la convocatòria que dissabte passat va tornar a omplir el Bartrina. Vist amb perspectiva, Benach va demostrar, una vegada més, que és un visionari que toca de peus a terra. I com un altre reusenc que habita al Mercadal, l’imprescindible Tomàs Barberà, és d’aquelles persones que quan pensa en Reus, pensa en gran, perquè només d’aquesta manera es pot avançar en benefici de la comunitat a la que representes.

Per fer possible el petit gran miracle del TEDxReus, Benach es va envoltar d’una lliga de col·laboradors extraordinaris, convençuts de les virtuts de la iniciativa i, molt especialment, de la necessitat de contribuir, de manera entusiasta, a afavorir aquestes experiències, convertint la convocatòria en una plataforma imprescindible on presentar idees i projectes que generin debat i networking entre la comunitat.

Gent com el Xavi Plana, la Bernardette Farriol o el Ramon Masip entre d’altres, van formar part d’aquell pinyol on es va sustentar inicialment la iniciativa. I amb els anys ha evolucionat sota les regnes del Ganxet Trinxat, l’inefable Xavier Menduiña, liderant un equip molt transversal, generacionalment, que serveix per assegurar, amb total garantia, el seu futur.

Dissabte el TEDxREUS va tornar a omplir el Bartrina d’idees, de reflexió i d’anàlisi. El teatre es va convertir en un autèntic oasi, gairebé balsàmic, atenent com es mou el món -també el de Reus-, ple d’extrems i radicalitat, sense matisos ni contrapunts. Veient el resultat final, amb l’acurada intervenció dels ponents, la sensacional presentació de l’Anna Priscil·la Magriñà, el contrapunt musical del Gerard Marsal i companyia i l’aliment reconfortant del Forn Sistaré, estic convençut que  les experiències TED s’hauran de receptar per poder-nos reconciliar amb una part de l’espècie humana que sembla cada vegada més entossudida en radicalitzar el discurs, potenciant les diferencies i menystenint les coincidències.

Llarga vida al TED. I més ara que el Meduiña passa el testimoni. Ho va fer al mateix teatre, abillat amb una immaculada camisa blanca, certament impecable, gairebé com la feina feta d’ençà que l’Ernest Benach -qui havia de ser!- va tenir l’enèsima pensada per fer del Món de Reus, el MÓN. Curt i ras.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

No més mentides

Els jugadors del Reus B amb la pancarta “No més mentides” (Foto CF Reus/Reus Digital)

He escrit, en diverses ocasions, que els únics herois de la tristíssima història del CF Reus Deportiu són els seus treballadors. El seu exemple de dedicació al club, enmig de tanta penúria, és admirable. I s’ha de posar en valor de manera clara i diàfana. Després de 7 mesos sense cobrar, continuen al peu del canó. Amb una dedicació admirable, amb un esforç exemplar. Però com és lògic la seva paciència té un límit. I la setmana passada ho van escenificar amb una compareixença pública on van llegir un comunicat on s’entenia tot. I que demostra, després de l’expoli de l’Oliver, que el millor capital del Reus és la seva gent.

És el cas dels jugadors de l’equip B que ahir van tornar a jugar, defensant els nostres colors amb enorme dignitat. I abans de començar el partit contra el Prat van enviar un missatge transparent a la propietat: PROU MENTIDES. Ho manifestaven amb la pancarta amb la que van sortir al camp, escrita en anglès, perquè els Onolfo i companyia ho entenguessin clarament.

Queda clar que som aquí per culpa de l’Oliver. Ell i els seus sequaços, un dels quals encara pretén presentar-se a les properes eleccions del Barça, han arruïnat el club. I han arrossegat la marca de ciutat per les clavegueres del futbol. Em pregunto si hi hauria manera de demanar danys i perjudicis a aquests impresentables per haver-nos fet tant de mal, menystenint una entitat més que centenària i traint la confiança d’una ciutat que els va rebre amb els braços oberts.

Però això d’ara ja és excessiu. A què juga Onolfo? Ahir, abans del partit del Reus B, va córrer la notícia que el club hauria pagat una part del deute a part de la plantilla. La informació, posteriorment, va ser desmentida pels mateixos jugadors. Quin desmanec més absolut la gestió d’aquesta gent. Des del punt de vista empresarial la jugada dels nous propietaris pot ser legal, perquè la llei li permet jugar amb els terminis del concurs de creditors, guanyant temps abans no conegui la resolució definitiva del TAD. Però èticament és senzillament immoral. I més valorant el que han viscut, durant els últims set mesos, els treballadors del club, els seus treballadors.

El Reus, el nostre Reus Deportiu, és més que un club pels seus seguidors. És un sentiment. I amb els sentiments no s’hi juga. Després de tant de patiment, costa molt comprar l’estratègia d’Onolfo. I per això m’esgarrifa pensar en què es pot convertir el club. Aquest no és el meu Reus. El que vaig conèixer i vaig estimar. I si s’ha de seguir jugant amb aquestes persones, potser seria millor deixar de seguir-lo per molt que l’Onolfo i companyia ens omplin de dòlars. Potser ja va sent hora de replantejar-nos la refundació del club fugint de les falses promeses d’aquests despietats especuladors que són pa per avui, i fam per demà. I a les proves, i a l’Oliver, em remeto.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

I si féssim dos Carnavals?

Una de les colles de la rua de lluïment de dissabte (Laia Solanellas/Tarragona Digital)

Dissabte vaig fer l’esforç, per enèsima vegada, d’anar a veure la pretesa rua de lluïment del Carnaval de Reus esperant (Santa Innocència!) que la desfilada pogués recuperar mínimament l’esperit irònic i satíric propi d’aquestes festes en honor al rei Carnestoltes. Però l’esforç va ser endebades. El que se’ns va oferir, amb alguna minúscula excepció com l’originalíssima tronada humana, va ser la repetició mimètica de la desfilada d’aquests últims anys. Això sí, vaig observar alguna novetat importat, com l’ús gairebé compulsiu, per part d’algunes colles, d’aquests pijames que despatxen als establiments orientals del Món de Reus i que reprodueixen bèsties diverses. Insisteixo en el fet que això són pijames, malgrat l’ús indiscriminat que se’n fa com a disfressa per sorpresa del sofert espectador que, en molts casos, no entén res del que està contemplant.

Constatant, per tant, que aquest és el Carnaval que tenim i que sembla satisfer les expectatives del que hi surten, crec que seria bo plantejar-nos fer un segon Carnaval. Que fos complementari de l’actual i que servís, a la vegada, per recordar com era aquesta festa no fa tants anys, especialment d’ençà la seva recuperació, en plena transició, gràcies a la iniciativa dels Amenós i companyia.

En la línia del que fan els savis de Carrutxa amb la festa de Sant Sebastià, que ens ha permès conèixer com es celebrava aquesta antiga festa major de la ciutat, podríem fer una rua alternativa, un altre dia de la setmana, que mantingués l’essència de l’humor, la ironia i la sàtira punyent. Amb vestits de debò. Amb un Carnestoltes  ben eixerit, acompanyat de la reina i les concubines. Amb un pregó amb gràcia i que s’entengui. I que permetés repartir la històrica premsa carnavalera que viu submergida, incomprensiblement, en una crisi tremebunda.

D’aquesta manera també podríem ensenyar a aquestes noves generacions, que a la rua de lluïment es vesteixen amb pijames, beuen sense parar i fan cua als polyclins, com era el Carnaval de Reus, aquell que va donar nom a la ciutat, gràcies al seu enginy i originalitat. Potser amb els anys podríem, fins i tot, acabar girant la truita si l’exemple acaba reeixint. Ves que no truqui avui mateix al Palomar de Carrutxa i al Figuerola del Bravium per posar fil a l’agulla.

Publicat dins de El Món de Reus | 5 comentaris