Amenós que estás en los cielos

nadal-bravium

Per titular aquest article he manllevat el nom d’una de les pel·lícules més celebrades de la cineasta Pilar Miró. Això sí, amb una significativa variació: he substituït al Gary Cooper original per l’Amenós. Segurament al Jaume allà on sigui (deu tombar pel cel com evoca el títol en qüestió) somriurà quan vegi que l’he posat al mateix nivell del galant nord-americà. Però tot plegat té una explicació.

Avui tot just fa dos anys que se’n va anar l’Amenós, un dels reusencs més compromesos, entusiastes i generosos amb la ciutat que el va veure néixer. Un sentiment que va vehicular a través de la seva entitat, el Bravium Teatre, que sota la seva presidència va generar multitud d’iniciatives per contribuir a fer del Món de Reus un espai agraït. Una de les preguntes que molts es van fer aquell 5 de desembre de 2014, coincidint amb el seu adéu per sempre, és si l’antic Centre Catòlic mantindria el seu batec ciutadà. Substituir a un personatge d’aquesta dimensió era ben bé impossible i semblava que l’entitat podia ressentir-se profundament de la seva marxa.

Però el Jaume sabia el que es feia. Per això va confiar en el Ferran Figuerola per fer una transició tan complicada com incerta. I l’actual president, aplicant el mètode Amenós de fervor ciutadà que hauríem de pensar en patentar, va ser capaç d’envoltar-se d’un equip de gent disposada a mantenir aquella essència del Bravium. Dos anys després satisfà comprovar que l’entitat ha mantingut el mateix caliu que en l’època de l’històric dirigent, sense perdre gens ni mica d’allò que la fa especial i certament única.

Aquest passat cap de setmana aquesta modèlica transició ha culminat a la perfecció, amb l’estrena d’un gran espectacle propi, La Cançó de Nadal en coproducció amb els Lucky & Luke, ben dirigida pel Benjamí Miguel, magníficament adaptada pel Manuel Barroso, amb la suggerent banda sonora creada pel Josep Ferré i tot plegat acompanyat d’una imatge gràfica sensacional del Carles Pitarch. El mateix Benjamí, saludant al públic a l’inici de la funció, recordava al Jaume mirant al cel i dedicant-li l’obra. “Amenós que estás en los cielos” vaig pensar. En el cel i en la cor de tanta gent que estima el Bravium i la ciutat. No és podia començar de millor manera.

I què podem dir de l’obra? Em quedo amb l’encesa reacció del públic  que omplia la bombonera del carrer de la Presó i que va dedicar un càlid aplaudiment a tota la tropa que va desfilar per l’escenari.  Tots van ratllar a un gran nivell, perquè una obra d’aquestes característiques és un autèntica feina d’equip on tothom és imprescindible. Però em permetran alguna llicència per destacar l’enorme Joan Manel Brunet en el paper protagonista d’Ebenezer Scrooge; el camaleònic Jordi Salvadó a qui costa reconèixer caracteritzat de Mr. Fezziwig; una impressionant Neus Ceballos amb una narració antològica; Les Artistes locals que em tenen el cor robat; la Lourdes Domènech i la Marta Bonet que són la meva debilitat; el Pep Lozano fent de fantasma (i no va amb segones) provocant alguns dels moments més hilarants de la representació; el Pep Ayala que sense obrir boca, en un recurs escenogràfic genial, es converteix en el fantasma (i tampoc va amb segones… o potser sí😉 del futur; i naturalment els representants de la pedrera del Bravium, dels més petits als més grans, que van fer els seus papers amb molta solvència.

I volgudament he deixat pel final el nou duet meravelles de l’escena local, el mític Jordi Boronat i el mateix president del Bravium, Ferran Figuerola, fent tots dos el paper de cavallers. Una mena de Dupond i Dupont del Tintín o, sent més agosarats i jugant amb el seus elegants barrets de copa, els nous TIP i COLL del Món de Reus. Aquesta parella, a poc que es treballin, tenen futur si decideixen volar sols. L’únic però que es podria posar a l’espectacle és que en el text no s’hagin atrevit amb alguna llicència més local, tan pròpia dels històrics espectacles del Bravium, i que segurament hagués comptat amb les simpaties d’un públic que coneix perfectament la idiosincràsia de la casa.

En resum, un espectacle altament recomanable que encara podreu veure durant els propers dos caps de setmana. I que compta amb  l’acompanyament musical al piano de l’Albert Galcerà. Sense voler fer cap spoiler, només explicaré que just al començar, quan la Neus Ceballos s’adona horroritzada que el pianista no s’ha presentant, pregunta a la sala si hi ha algú que sàpiga tocar el piano. I casualment hi ha el Galcerà assegudet, un pam bé, a la primera fila, que d’immediat puja a l’escenari per fer un autèntic recital. És com si en un partit de futbol ens falta un jugador, preguntem a la graderia si hi ha algú que sàpiga tocar la piloteta i ens surt el Messi d’entre el públic. Doncs això mateix. Una cosa així només ho podien fer els del Bravium.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Adéu al Joan Joier

joan-joier

Aquest dilluns al matí la gran família dels Xiquets de Reus acomiadarà  a un dels seus històrics, el Joan Branchat, que moria aquest cap de setmana als 65 anys d’edat.

Entre els amics, coneguts i saludats del meu Món de Reus, al Joan l’hauria d’incloure en aquesta última categoria. Me’l va presentar el Santi Suárez-Baldrís fa només 18 anys quan en els inicis de Canal Reus tombàvem junts per tot arreu, amb la càmera i un micròfon, enregistrant a un bé de Déu de conciutadans sent fidels a l’eslògan de la incipient televisió local, el del Mira’t, que s’ha mantingut inalterable fins els nostres dies. En aquella presentació el Santi, amb la seu somriure de sèrie, li va demanar al Joan que m’expliqués la seva teoria fàl·lica dels castells. I d’aleshores ençà que no vaig oblidar aquesta curiosa hipòtesi ni al seu difusor. Per això  sempre que me’l trobava pel mig de Reus, el saludava amb un somrís sincer, el que dediques a totes aquelles persones que saps que han vingut al món per fer feliç a la gent amb el seu enginy tan divertit. Així de fàcil i de difícil alhora. No n’hi ha gaires com ell.

La desaparició del Joan Joier -com se’l coneixia a la colla on s’ha mantingut l’hàbit tan saludable de posar renoms als seus integrants- ha provocat una onada de sentiment entre els de la camisa avellana que molts han volgut compartir al mur del seu facebook. “Quantes cleques, quantes complicitats, quantes animalades comentades en petit comitè, en petits grupets (majoritàriament de noies) a la sala d’assaig, entre castell i castell” escrivia el Jordi Guarque. Sempre recordaré aquelles partides al futbolí de la colla i amb aquells crits, aquelles benvingudes a les persones que entraven al local per primer cop, la teoria fàl·lica dels castells que aprenien totes les noies que no s’escandalitzaven quan començaven a la colla” evocava el Jordi Brunet.

L’Ernest Benach penjava una imatge amb una de les construccions històriques dels Xiquets al concurs del castells de Tarragona. “I aquell dia, aquell dia esperat, el cul se’ns va fer Pepsi-Cola. Te’n recordes Joan? Com t’enyorarem.” Per cert, imprescindible la lectura de l’escrit que ha penjat també al seu facebook dedicat a la seva memòria. El Marc Ferran reproduïa alguns motets tan provocadors com ocurrents molt propis del Joan. I l’actual cap de colla, l’Oriol Ciurana, apuntava: La teoria fàl·lica portava manilles??? doncs observa allà on siguis perquè les hi posarem!”.

Però la imatge d’aquest adéu sentit i emotiu al company de colla, ens l’ha regalat el Quim Vilafranca amb el muntatge que he posat al començament de l’article. El Joan Joier a la pinya, mirant amunt, cap dalt. Una autèntica metàfora del que ha fet la seva colla en aquests anys de creixement extraordinari que sembla no tenir sostre. El millor homenatge per un casteller inoblidable. Per ell i per la seva gent el meu record entranyable.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La planxa del Viena sempre al cor

?

L’altre dia un alt càrrec municipal em va qüestionar tota aquesta escudella que alguns hem fet al voltant de la polèmica del nom i l’escut del Reus Deportiu. Segons ell no calia tot l’enrenou perquè la gent no està per romanços. “Sou quatre romàntics i prou. Les coses canvien, evolucionen. Fins i tot els noms i els escuts, per molta història que tinguin al darrere”. Un servidor el va intentar convèncer recordant el cas del Plim que, tot hi haver desaparegut fa temps de l’imaginari comercial de la ciutat, va tenir una actuació espaterrant en la tria de les 7 meravelles del patrimoni cultural de la ciutat. Però, noi, no hi va haver res a fer. Ni aquest argument el va convèncer.

Però ahir al vespre es va produir un altre d’aquests fenòmens que demostren que la gent de Reus és molt de Reus, fins i tot a l’hora de mantenir i reivindicar aquelles petites coses que han format part de la nostra existència. Dijous de matinada se’m va ocórrer penjar un article parlant de la planxa de l’antic Viena del carrer Llovera. Sí, la planxa de ferro on es cuinaven frankfurts, hamburgueses i talls de bacon entre d’altres. En qualsevol lloc del món aquest article (en el supòsit que algú l’hagués escrit perquè segurament ningú ha parat atenció a un detall com aquest) hauria passat absolutament desapercebut. Però vet aquí allò que fa de Reus un lloc insòlit: l’article va ser ahir el més llegit en el rànquing que wordpress fa dels blogs catalans. I al meu mur del facebook va recollir (en el moment d’escriure aquestes línies) més de 230 m’agrada, va ser compartit 60 vegades i va provocar 52 comentaris. Una autèntica bestiesa per un escrit publicat en un blog estrictament local.

Insisteixo, estem parlant d’un article dedicat a la planxa de la cuina de l’antic Viena del carrer Llovera. Si un tema com aquest provoca una reacció com la descrita, atenent el component nostàlgic que té per la gent de la ciutat, què no pot passar a Reus quan es toquen temes tan sensibles i d’alt valor identitari com el nom o l’escut del primer equip de futbol. Reus és diferent, molt diferent. I que per molt de temps puguem continuar mantenint aquesta singularitat excepcional.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

El misteri de la planxa del Viena del carrer Llovera

?

El cartell evocador de l’antic Viena del carrer Llovera

L’altre dia, gairebé per casualitat, vaig fer cap al Viena del Tecnoparc. Feia molt de temps que no trepitjava aquest establiment de propietat catalana amb una peculiar ambientació tirolesa. I mentre feia cua, després de memoritzar el saborós entrepà que em volia cruspir, vaig entretenir-me en contemplar la capritxosa decoració del local. Va ser així com el meu radar ocular va topar amb el cartell que evoca l’històric Viena del carrer Llovera que va passar a millor vida l’any 2010 fruit de l’expansió de la marca (que ja feia temps que tenia en funcionament el Casino de la plaça Prim) i també per les estretors d’aquell local tan petit com acollidor, avui reconvertit en botiga de roba. Quins contrastos, de menges estupendes a vestits estilitzats. Si les parets parlessin…

Va ser mirant el cartell que vaig recordar una de les llegendes urbanes que circulen pel Món de Reus i que fa referència a la planxa on es preparaven les viandes que aquells dependents amabilíssims despatxaven entre la seva selecta i afamada clientela. “Aquell gust que donava la planxa del Viena del carrer Llovera no l’he tornat a trobar mai més” diuen els nostàlgics del local de l’antic carrer Padró, gairebé a l’ombra del Campanaret. Una asseveració certament curiosa, digne d’anàlisi al Cuarto Mileno amb l’Iker Jiménez especulant sobre els esperits de la cuina tirolesa i el criminòleg Sanchez Abellán apuntant alguna conjectura recargolada a la ciutat de Prim.

Idealitzar allò que ja ha desaparegut és molt de Reus. Aquests dies que la sabateria Ferreres del raval de Martí Folguera fa liquidació abans del seu trasllat precisament al carrer Llovera, penso en aquells gelats boníssims que despatxaven en aquest local quan era habitat per la família Picó. Recorden aquells mantecaus de duro que et tallaven en directe a petició del client? I aquell blanc i negre boníssim que et servien generosament en uns gots llarguíssims? Allò era un caprici dels Déus. Mai més he tornat a tastar un combinat tan deliciós.

Una cosa semblant em passa amb la rentadora Crolls que teníem a casa dels pares i que m’ha vingut a la memòria arran de la presentació, dilluns passat, del magnífic llibre de la Isabel Martínez sobre la història de la fàbrica d’electrodomèstics genuïnament reusenca. Aquella Crolls no s’espatllava mai!  Pel cap baix va durar 12 o 13 anys sense requerir cap tipus de reparació extraordinària més enllà del simple manteniment. Avui, en canvi, les rentadores en particular, i els electrodomèstics en general, duren de Nadal a Sant Esteve per obra i gràcia d’aquesta obsolescència diabòlica que ens porta pel camí de l’amargura (a nosaltres i a la nostra Visa). S’imaginen avui dia poder tenir una Crolls a casa en ple funcionament? Un servidor ho celebraria amb una hamburguesa del Viena del carrer Llovera i de postres un gelat de cal Picó. Seria aspactaculà com diria el flegmàtic regidor.

Publicat dins de El Món de Reus | 3 comentaris

Reus Deportiu & Plim for ever

El màxim accionista del CF Reus Deportiu, Joan Oliver

El màxim accionista del CF Reus Deportiu, Joan Oliver

Dit i fet. El CF Reus Deportiu va tancar ahir el debat extraesportiu al voltant de la polèmica del nom i l’escut del club que ha sacsejat el Món de Reus durant aquests últims dies. L’Arnau Borràs dels EsportsdelCamp.cat -l’altra Bèstia del periodisme local-  recollia les declaracions del màxim accionista, Joan Oliver, afirmant que “tothom sap que ens diem CF Reus Deportiu. És el nostre nom oficial i ho seguirà sent». Segons el màxim accionista de la Societat Anònima Esportiva roig-i-negra, “és absurd deixar-se enganxar per aquesta polèmica”, ja que es tracta d’una acció “que no s’ha contemplat”, més enllà del canvi de nom a les xarxes socials i a l’escut.

En aquestes declaracions a EsportsdelCamp.cat, Oliver apunta que aquesta manera de fer respon “a una decisió molt més innocent. El canvi d’escut es deu a la voluntat de potenciar una marca. Si tu et mires un escut que posa CFRD no entens absolutament res. Si hi posa CF Reus, saps immediatament de què estem parlant: de Reus”. Això va lligat, segons el propietari de la SAE, “al creixement del club. Abans era una identificació que es produïa en un cercle molt petit. Ara has de ser capaç que t’identifiqui un cercle de gent molt més gran i, per tant, utilitzes i potencies el nom de la ciutat.”

I Borràs també recull les reflexions d’Oliver al voltant de l’escut. En aquest cas el propietari del club ha volgut deixar clar que el canvi no és per diferenciar-se de Reus Deportiu, l’entitat de la ciutat amb qui el CF Reus comparteix colors, una part del nom i l’escut. «Jo entenc que potser algunes persones no ho veuen així, però nosaltres, amb qui competim, és amb els 42 clubs de futbol de la lliga professional, no amb altres clubs d’altres esports de la ciutat». Per això, segons Oliver, el nou escut “manté el disseny i només posem la paraula Reus i una pilota perquè quedi clar que juguem a futbol». Bé, això potser és una obvietat que no calia remarcar perquè en 107 anys d’història els roig-i-negres no han deixat mai de jugar a futbol. I dubto que algú es pensi, veient l’escut antic, que el club és dedica a jugar a la botifarra malgrat les històriques partides que s’han disputat al bar de l’entitat.

De les tranquil·litzadores declaracions d’Oliver als Esportdelcamp.cat hi ha una frase que m’ha fet molta gràcia. Sobre la polèmica i el fet de reforçar el nom de Reus a l’escut (per cert, podrien haver posat CF Reus D. i també l’haurien potenciat) Oliver apunta: Jo em pensava que això faria feliç a tothom perquè demostra el compromís amb Reus. Però es veu que quan tu aixeques la bandera de Reus és com si a algú li trepitgessis un ull de poll».

Més enllà dels  ulls de poll que està trepitjant el Reus amb la seva impecable marxa esportiva –i en això Oliver té tota la raó- diria que la polèmica que ens ocupa no té res a veure amb el fet de potenciar el nom de Reus amb el que tots hi estem d’acord. Té a veure amb l’esperit de la gent de la ciutat de respectar els seus símbols. Només cal que es miri el cèlebre llistat de votacions de l’elecció de les 7 meravelles del patrimoni cultural de Reus vinculades a la Capital de la cultura per adonar-se’n que aquest racó de Món és diferent. La comparació pot semblar superficial, però és més profunda del que sembla: si anys després de la seva desaparició la gent encara evoca la marca Plim com un referent, què no farien per mantenir el nom de Reus Deportiu en l’imaginari ciutadà? Doncs ja som al cap del carrer.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Símbols que no s’hauríen de tocar

escuts

La increïble semblança entre la pilota de l’escut del Barça i la que ha irromput a l’escut del Reus Deportiu.

M’havia fet el propòsit de no tornar a parlar de la polèmica de l’escut i del canvi de nom del CF Reus Deportiu. Però els periodistes tenim la responsabilitat de dir la nostra en aquells temes que creiem transcendents. L’altre dia, en l’obligada retransmissió del partit del Reus Deportiu contra el Saragossa, l’speaker de la Nova Ràdio, el mític Jordi Garcia, deia que aquest tema no li treu gaire el son per apuntar que el més important és la trajectòria esportiva del primer equip. No el replicaré pas. Totes les opinions són respectables. I certament el que està fent el primer equip sobre la gespa és impressionant. Però particularment considero que el tema que ens ocupa també és molt important, en el fons i en la forma. El màxim accionista del Reus Deportiu pot fer i desfer sense donar gaires explicacions a ningú perquè és el propietari del club. Però ha d’entendre que aquesta empresa esportiva també té un elevant component sentimental amb el que has de ser molt curós. Els teus clients són els seguidors que han estat al costat de l’entitat durant -només- 107 anys d’història.  I un canvi d’aquesta transcendència s’ha de fer amb molta mà esquerra.

Per això, més enllà del què s’ha fet amb el nom i l’escut, no entenc com s’ha fet, en plena temporada en joc i anunciant el canvi al final d’una roda de premsa, com si fos un tema menor. El Reus, que ha fet moltes coses durant aquests últims anys i totes bé, va programar l’any passat, de bracet amb el Centre de Lectura, les jornades “Esport, cultura i societat” per difondre els valors de la cultura i l’esport com a fet social i en tots els àmbits. Una demostració de l’especial sensibilitat del club amb la seva pròpia història, projectada a la nostra primera entitat cultural. Per això la meva sorpresa en aquest tema és absoluta.

L’Albert Arnavat i la Montserrat Pagès recorden en la història de l’entitat –publicada el 2001- que “El Reus és constitueix oficialment el 13 de novembre de 1909 amb l’aprovació dels primers estatuts amb el nom de Club Deportiu. Nasqué per l’impuls d’un grup de joves estudiants reusencs, apassionats pels esports, amb la voluntat de fomentar la pràctica del futbol a la ciutat.” Curiosament un dels equips que absorbeix la nova entitat en aquell inici és el Futbol Club Reus que passava una situació complicada.

Per tant, el concepte Deportiu és el que defineix el club, i el nom de Reus el que l’ubica geogràficament. Un cas molt similar seria el del Deportivo de la Coruña, que també va néixer com equip de futbol, i que precisament el 1909 (el mateix any de la fundació del Reus) assumeix el nom amb el que l’hem conegut fins als nostres dies. M’imagino que mai a ningú li ha passat pel cap treure el nom de Deportivo a l’equip de Riazor per identificar-lo únicament com el Coruña. Seria un sense sentit.

El tema de l’escut també és sorprenent. Ni tots els equips que tenen la piloteta a l’emblema es dediquen únicament al futbol, ni els equips que són només de futbol han de tenir l’esfèrica en un lloc tan principal. L’escut del Reus Deportiu ja és un element artístic absolutament excepcional atenent el perfil tan característic que el defineix. Calia posar la pilota al mig de les franges roig-i-negres? Veient-lo d’immediat l’associes amb el del Barça. La semblança és absoluta. Fins i tot el dissenyador no s’ha molestat en girar mínimament la pilota que és ben bé igual. Està posada en el mateix sentit. És un tallar/enganxar clamorós.

I també ens hem de referir als vincles entre l’entitat del carrer Gaudí i el club. És evident que històricament han existit tibantors entre ambdues realitats. Però l’aficionat ha articulat el seu sentiment de pertinença al club precisament a partir de les emocions viscudes al voltant de l’hoquei, del futbol, del bàsquet i de tantes altres seccions que llueixen el mateix escut i els mateixos colors. Algú dubta que la immensa majoria d’aficionats que dissabte van celebrar el magnífic triomf del Reus Deportiu contra l’Sporting a la lliga europea d’hoquei són els que habiten, també, la graderia del Municipal quan juguen els de Natxo González? Cal trencar aquest lligam que sempre suma? Costa d’entendre.

Com deia al principi, el màxim accionista pot fer i desfer. Hi té tot el dret des d’un punt de vista legal i normatiu. Però ha pensat realment en l’aficionat, especialment aquell que ha alimentat un sentiment d’afecte al club que s’ha transmès de pares a fills durant més d’un segle a partir d’un nom i d’un escut? Malgrat que tot canvia, i el món del futbol encara més, hi ha símbols que no s’hauríen de tocar. Perquè qui perd els orígens perd la identitat.

Aquí ho deixo. I que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris

La ciutat dels somriures

foto-specials

Podria dedicar el meu article a parlar del Reus Deportiu de futbol. O millor dit, del que ara n’hem de dir CF Reus. Ahir transcendia el nou escut de l’equip que incorpora una pilota enmig de les franges roig-i-negres (en la línia de l’escut del Barça) i que canvia la denominació del club eliminant l’històric Deportiu. L’escut es va descobrir ahir, hores després de la sorprenent i tardana reacció del màxim accionista de l’entitat a la polèmica generada pel xiquet del juvenil i la seva samarreta del Nàstic.

Podria dir que el canvi de nom em sembla una incongruència que traeix la història centenària del club. Quan els roig-i-negres guanyen els campionats de Catalunya de segona categoria en els feliços anys vint del segle passat, en un moment d’efervescència ciutadana al voltant del futbol similar a l’actual, les cròniques periodístiques parlen de la gesta del Deportiu. Perquè una cosa sense l’altra en aquesta ciutat no s’entén. El primer himne dels roig-i-negres era concloent: “El club té nom de Deportiu i perdent o guanyant enlaira el vol”. I parlant d’himnes, suposo que el Joan Masdeu ja deu refer l’actual perquè diu Deportiu fins a onze vegades.

Resumint, que podria dir tantes coses sobre aquest tema que finalment no en diré cap. Perquè, agradi o no, el club és una empresa privada que té un propietari que pot fer i desfer sense donar gaires explicacions a ningú. I els romàntics del futbol, com ara un servidor, ja no hi tenim res a dir en aquest món de l’esport tan mercantilitzat. Com explica l’Arnau Borràs als Esportsdelcamp.cat, que torni a parlar la pilota d’una vegada. Té tota la raó. Després de la victòria de diumenge creia que viuria una setmana de somni, i s’ha acabat convertint en un autèntic malson.

Dit això voldria parlar de coses molt més agraïdes després d’uns dies complicadots al Món de Reus. Sembla que a la ciutat han tornat els somriures. Potser hi ha tingut alguna cosa a veure que finalment el rellotge de l’Ajuntament torni a funcionar. Havia estat tants dies espatllat que començava a creure, amb les busques immòbils a dos quarts de nou, que havia quedat atrapat en el temps.

Però el que no s’aturen són els somriures. Com el que gasta el bon jan del Daniel Villanueva de l’Escola de Cinema de Reus que ha vist com han seleccionat el seu triomfal curtmetratge TIMECODE pels Òscars. El recorregut d’aquesta producció cinematogràfica és extraordinari. Del carrer Sant Francesc del Barri del Carme a la catifa vermella de Hollywood. Amb tanta felicitat no m’estranyaria veure al Daniel levitant pels carrers de Reus. Deu estar pels núvols.

Qui també té motius per somriure, i ens el regala en la foto de la notícia publicada al Reus Digital, és la periodista Isabel Martínez que dilluns vinent presenta el seu llibre sobre la Crolls. La dedicació de la Isabel a aquest projecte és admirable. M’hi vaig referir en un dels primers articles d’aquest blog. Va ser el 27 de gener de 2011 coincidint amb una conferència que va donar a Carrutxa parlant de la història de la fàbrica. Dilluns aquesta investigació rigorosa i tenaç veurà la llum en un volum que enriquirà les edicions del Centre de Lectura. Felicitats a la Isabel per una obra de lectura obligada pels apassionats del Món de Reus.

I obligat és, des de fa una colla d’anys, que per aquestes dates s’enregistri la Gran Nadala. Parlant de somriures, el Jordi Salvadó s’encarregarà aquest matí de divendres d’administrar la rialla entusiasta i també nerviosa de les 1.400 criatures que participaran d’aquesta gran activitat musical. Canal Reus i la regidoria d’Ensenyament la van encertar al programar una convocatòria que ha esdevingut tota una tradició. Ara bé, sense l’entusiasme i la professionalitat del nostre Salvadó (i en aquestes dates més que mai) res de tot això seria possible.

I voldria acabar aquest article amb els somriures dels esportistes que participen dels Specials Olympics. Un dels records més entranyables de la meva etapa a la ràdio va ser en motiu de la celebració dels jocs a la ciutat l’any 1996. Cobrir aquell esdeveniment va ser una autèntica lliçó, però no pas de periodisme sinó de vida. Per això cal felicitar als esportistes, a les seves famílies i als organitzadors. I també al tennista Rafa Nadal que ha enregistrat una emotiva salutació per tots ells. No hi pot haver somriure més agraït al món (al de Reus i al de més enllà) que el d’aquests atletes que ens descobreixen el costat més agraït de l’esport.

El nou escut del Reus (Twitter @LaNovaenJoc)

El nou escut del Reus (Twitter @LaNovaenJoc)

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari