Cartells sota l’aigua

El Cartell del Reus-Mirandés i la portada del Nevermind de Nirvana (Diari de Tarragona)

El Cartell del Reus-Mirandés i la portada del Nevermind de Nirvana (Diari Més)

En aquesta setmana de rentrée aquest blog va camí de convertir-se en el Món del CF Reus Deportiu. Per tercera vegada en només quatre dies m’he de referir a l’actualitat que genera el club roig-i-negre en una setmana històrica (una altra!) de la seva centenària trajectòria: l’equip de Natxo González disputarà dissabte el primer partit oficial al seu terreny de joc a la segona divisió A contra el Mirandés.

Davant d’aquesta cita transcendental, la sala de màquines del club funciona a ple rendiment. I ahir en teníem l’enèsima demostració amb la presentació del cartell promocional del partit que novament, com ja va succeir la temporada passada amb la sèrie de superherois del còmic, no deix indiferent a ningú.

Ahir al Centre Comercial La Fira es descobria el primer d’aquests cartells que enguany s’inspiraran en cèlebres portades de disc protagonitzades pels jugadors del primer equip. La primera creació, signada per aquests malabaristes del disseny de l’Estudi Ovni, beu directament de la cèlebre portada del Nevermind de Nirvana, aquella del nen petit sota l’aigua que vol agafar un dòlar. En aquesta ocasió, però, qui es capbussa és l’Edgar Badia qui –amb guants i tot- vol aconseguir una entrada pel Reus-Mirandés de dissabte. Per cert, la instantània ha estat captada pel gran Ferran Estivill a la piscina del CN Reus Ploms fruit de l’acord de col·laboració existent amb l’equip roig-i-negre. Un fet impensable fa alguns anys (que li preguntin a l’Enric Tricaz, memòria viva de l’esport local!) el que evidencia com han canviat les coses al Món de Reus.

Referint-nos novament al cartell cal dir que té gràcia, molta gràcia. El que demostra, una vegada més, que la imaginació del departament de comunicació del CF Reus Deportiu es tan inesgotable com el repertori d’aturades del màgic Badia per mantenir a zero la seva porteria. Per això espero amb candeletes veure els altres pòsters per descobrir les portades triades. S’imaginen que s’inspiren en algun disc de l’Ariel Santamaría amb el Ramon Folch (per dir un nom a l’atzar) vestit d’Elvis? Val més no pensar-ho de tan juantxi com seria.

Portada de l'Everybody's Juantxi de l'Ariel Santamaría

Portada de l’Everybody’s Juantxi de l’Ariel Santamaría

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

¡Aúpa Eíbar!

Captura de pantalla 2016-08-23 09.39.00

Després de les ensaïmades i de les carxofes dels jugadors del CF Reus Deportiu que apuntava en el meu article d’ahir dilluns, avui he de tornar a referir-me a l’actualitat del club roig-i-negre arran de l’última genialitat dels Acid Factory que caldrà incorporar a la videoteca d’espots promocionals de l’avellana mecànica. Com ens tenen acostumats, la productora ha generat un nou producte audiovisual inspiradíssim, carregat d’enginy, per promocionar el debut del club a la lliga de futbol professional. Impagable escoltar al gran Jaume Ciurana del Bravium a la veu en off amb un castellà sensacional que sembla que escoltis al Miguel de Cervantes. Em refereixo a la versió per les Espanyes ja que també està enregistrat amb la llengua de Pompeu Fabra.

En aquesta ocasió el vídeo té un punt de volguda emoció, recuperant imatges històriques de l’afició i amb l’homenatge a jugadors inoblidables com el Josep Juncosa o el Jordi Pitarque. Tot amanit amb la presència d’un avi i el seu nét, ambdós socis del club, per simbolitzar la força d’un sentiment que es transmet de pares a fills. L’avi en qüestió és un incondicional del conjunt roig-i-negre, el senyor Josep Casanovas Bofarull, que va ser durant molts anys veí de casa. Els Casanovas Bofarull són molt bona gent, de Reus Reus, i del Reus, també. No es podia trobar millor protagonista per un vídeo amb aquesta càrrega sentimental.

Però com acostuma a passar en aquesta sèrie de l’Avellana Mecànica dels Acid Factory, l’espot ens té preparada una sorpresa final: el club vol pujar a primera. I el somni no és cap utopia. El mateix Ciurana s’encarrega de donar la fórmula: “Sólo hace falta hacer un buen principio y ponerle cojones”. Aquesta última paraula està degudament silenciada per evitar la incomoditat auditiva de l’espectador. I com exemple de tot això et presenten al cas de l’Eibar que va ser capaç de pujar de segona B a primera en un tres i no res. L’èxtasi del Ciurana és tan gran al plantejar aquesta possibilitat, que s’arrenca amb un “Visca el Reus” i un “¡Aúpa Eibar!” que fa tronar i llampegar.

Com sempre cal recomanar la visió d’aquesta delícia dels Acid Factory que com a mínim garanteix que els propers dos minuts de la nostra existència siguin absolutament reconfortants. Perquè com diria aquella xica del Masterxef, no hi ha res com posar-li sabor (d’avellana mecànica) a la vida.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Tres punts = sis ensaïmades

Ramon Folch amb les sis ensaïmades (Facebook Ramon Folch)

El Ramon Folch amb les sis ensaïmades (Facebook Ramon Folch)

Aquests del Reus Deportiu de futbol ens estan malacostumant. Després de l’èxtasi col·lectiu que vam viure el passat mes de juny amb l’espectacular ascens a segona divisió A, dissabte ens van regalar el debut somniat amb la victòria heroica a Son Moix contra el totpoderós Mallorca. Un servidor va seguir l’històric partit a través de la sintonia de La Nova Ràdio amb la narració d’un trident que té nom de davantera màgica: Busquets, Garcia i Benavent. Tots tres van estar a l’alçada de les circumstàncies, descobrint-nos minut a minut les emocions que es vivien a la gespa del camp balear.

Més enllà de l’ensurt que ens va donar el Marc Busquets cantant un no penal a favor del Mallorca que va provocar el col·lapse al servei de cardiologia de l’hospital de Sant Joan amb una colla d’aficionats hipertensos, la narració ens va descobrir les virtuts endevinadores d’aquests speakers esportius reconvertits en pitonisos. Antològic va ser l’anunci del Jordi Garcia apuntant que l’àrbitre podria acabar expulsant a algun jugador mallorquí davant d’un Reus que ja feia estona que jugava amb deu jugadors.  El pronòstic es va complir en qüestió de segons. I Déu n’hi do la bola de vidre del Marc Busquets que va predir que el Reus en tindria alguna (d’ocasió) abans d’acabar el partit i que la faria grossa. Dit i fet, Benito es va encarregar de donar-li la raó. Amb aquesta capacitat endevinadora, aquests de la Nova Ràdio es podrien plantejar d’obrir una línia 803 a l’estil del vident Rappel. Farien la primera pela.

Però del partit de dissabte hi ha una imatge gràfica que m’ha deixat garratibat. No parlo de cap fotografia feta a peu de gespa, sinó d’una instantània captada dalt de l’avió, en el vol de tornada. La penjava al seu mur del facebook el patriarca de la família Folch que s’ha convertit en l’ombra del seu fill viatjant per aquests caps de Déu. En la foto es pot veure al capità del Reus, Ramon Folch, carregat d’ensaïmades. El comentari del seu pare és prou eloqüent: “Tornant de Mallorca carregats d’il·lusió i d’alguna cosa més…”. No li falta raó: amb tres punts i sis ensaïmades. Gairebé res. Com seguim celebrant les victòries omplint el sarró amb productes autòctons dels camps que visitem, d’aquí quinze dies ja em vec al bon jan del Ramon Folch carregat amb les populars carxofes de Getafe. Això serà un no parar.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Caçant Carrasclets

El Gegant Carrasclet (Marta Bros/Delcamp.cat)

El Gegant Carrasclet (Marta Bros/Delcamp.cat)

No fa gaires dies llegia al Diari de Tarragona un reportatge en profunditat sobre la invasió dels Pokémons al Món de Reus. El signava Francesc Gras III i ens descobria aquest curiós fenomen del Pokémon Go que ja ha captivat a 25 milions d’usuaris actius del planeta terra. La mecànica és ben simple: a diferència dels jocs tradicionals o les aplicacions per jugar des del telèfon mòbil, aquesta nova proposta de la multinacional japonesa Nintendo es practica a carrers, parcs i places. Per tant, els jugadors han de sortir al món real a explorar i atrapar a aquestes bestioletes animades que s’amaguen en llocs que formen part de la nostra quotidianeïtat. Diuen que el seu creador, Satoshi Tajiri, quan era un nen capturava i col·leccionava insectes. I en aquests records d’infantesa es va inspirar per crear el joc. Gràcies a ell el nostre jovent ha substituït el potet de vidre o la xarxa de papallones per l’inefable telèfon mòbil. Quines coses.

No seré pas jo qui qüestioni les opcions de lleure de ningú. Si alguna cosa ens pot distreure d’aquest món que ens ha tocat viure, plegat de notícies ingrates i convulses, benvinguda sigui. Ara bé, a casa hem decidit provar una altra cosa. Als Baiges petits ja els hi hem tret del cap això de caçar Pokémons i aquest estiu es dedicaran a caçar Carrasclets. Cada dia els hi amagarem la figura del gegant més pinxo (amb permís de l’indi, naturalment) en llocs recòndits del nostre univers particular. I cada vegada que el trobin guanyaran un euro que destinaran, íntegrament, a fer possible el canvi de vestuari d’aquest element. La campanya la impulsa la Colla del Carrasclet en motiu del trentè aniversari del gegant i és activa des d’ahir a TotSuma.cat.

No em facin dir si això de caçar Carrasclets serà més divertit que anar a la captura dels Pokémons. Però certament serà més propi i genuí. I ajudarem a que el nostre seguici festiu continuï lluint, com destaca l’eslògan de la campanya del nou vestit del gegant inspirat en Pere Joan Barceló. Un seguici, per cert, on mai hi sortirà cap Pokémon. Només faltaria.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Socialitzant a Toda

Presentació de les 7 vides de Toda (Twitter Santi Vila)

Presentació de les 7 vides de Toda (Twitter Santi Vila)

Ahir tot el Món de Reus va pujar al Castell d’Escornalbou.   I quan dic tot, és tot, com ho demostra fins i tot la presència del caçador d’imatges reusenques, el Carles Busquets Niepce, que també hi va anar per immortalitzar, amb la seva càmera i enfilant-se en entarimats impossibles, l’estrena mundial del documental “Les 7 vides d’Eduard Toda” original del Ramon Masip, el Toni Orensanz i el Manel Vinuesa. D’aquí l’elecció d’aquest singular espai monumental com escenari privilegiat d’aquesta presentació.

Un servidor va fer el cim acompanyat del consultor Xavier Menduiña, ànima del TEDxReus, del Trinxat i de tantes coses interessats, que vaig trobar en un pàrquing que es va fer petit. Ell em va fer de sherpa. Entre que vaig deixar el cotxe a la quinta forca i que la pujada era pròpia d’una etapa alpina del Tour, vaig arribar dalt de tot traient la llengua, esbufegant, mort de calor. Per sort la meva dona i els Baiges petits m’havien guardat lloc i vaig poder seure còmodament darrere de les digníssimes autoritats on s’hi incloïa una selecte representació del consistori municipal. Em va fer gràcia la coincidència (volguda o no) de la regidora d’Esquerra, la Montse Flores, asseguda just al costat de l’arxiver emèrit, l’Ezequiel Gort. Flores també és arxivera i ha coincidit amb Gort en multitud de recerques al caliu de Carrutxa.

L’acte es va iniciar amb les intervencions de l’alcalde de Riudecanyes, Josep Maria Tost, en representació dels municipis de la Baronia d’Escornalbou; de l’alcalde de la millor ciutat del món (com no es cansa de repetir al final de tots els seus discursos), Carles Pellicer; i del president de la Diputació, Josep Poblet. A tots ells s’hi afegiria el Conseller de Cultura, Santi Vila, que va arribar tard i es va encarregar de cloure l’acte queixant-se de la connexió ferroviària entre Figueres i Reus.

Però a l’inici, després del discurs del president de la Diputació, va intervenir el Toni Orensanz que, en nom dels autors, va agrair la presència de les “Autoritats i persones”. Aquesta curiosa fórmula inicial va provocar una sonora riallada a l’entendre, els assistents, que potser les autoritats són un altra mena d’éssers vius. Ves a saber. Superat aquest apunt involuntàriament humorístic, el periodista falsetà va explicar l’objectiu del reportatge, el de socialitzar la figura de Toda per fer-lo més proper al gran públic. I després del que ahir vam veure s’ha de dir que més d’un no només el socialitzarà, sinó que fins i tot el mitificarà. Perquè el documental ens descobreix un personatge fascinant, amb una vida extraordinària, plena de vivències intenses i fites espectaculars. Reus, Escornalbou, Poblet, Egipte, Macau, Hong Kong, Xangai, l’Alguer, Londres… Toda va ser un ciutadà del món que mai va perdre els orígens. I d’aquí la seva ingent dedicació per deixar un llegat únic als seus compatricis, el de restaurar alguns dels monuments més emblemàtics d’aquest territori.

El documental és, senzillament, extraordinari. Se’m va fer curt. Són 60 minuts plegats d’informació, detalls, anècdotes, dibuixades a partir del testimoni precís dels entrevistats. Impagables les aportacions de la Jordina Gort i del Jaume Massó. Aquest últim prodigiós al combinar els apunts més científics sobre Toda amb el relat d’alguna situació divertidíssima com quan passava les mòmies per la duana com s’hi fossin bacallà sec.

Orensanz, en estat de gràcia permanent en aquest 2016, ens torna a demostrar la seva sensacional capacitat per traslladar al gran públic, d’una manera tan rigorosa com assequible, la investigació periodística ja bé sigui en la literatura (Lo Nazi de Siurana) o en un documental com el que ens ocupa. I Masip i Vinuesa posen en solfa tot el muntatge jugant, de manera magistral, amb les imatges i els testimonis dels entrevistats. Un autèntic treball d’orfebreria que no et deix indiferent.

“Quina cosa més bonica” em va dir la meva dona quan es va acabar la projecció del documental. Una reacció tan espontània com sincera. Perquè realment és un treball bonic, en la forma i en el fons, i que acaba amb una autèntica cirereta, una imatge amb un “Je t’aime” escrit a la sorra del desert d’Egipte que ens fa pensar –qui sap- en una segona part del documental sobre el Toda més enamoradís i seductor, el Toda conqueridor. S’ho imaginen? De moment els qui ahir sí que van conquerir a un auditori entregat van ser el Masip, l’Orensanz i el Vinuesa amb un documental per emmarcar. En dies així dóna gust pujar a Escornalbou.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Els Mons de Reus

(Jordi Romero /Facebook)

(Jordi Romero /Facebook)

Una de les primeres coses que faig cada matí a l’engegar l’ordinador és guaitar al mur del Facebook del Jordi Romero, un geni del disseny gràfic que Déu Nostre Senyor va voler que nasqués al Món de Reus. Un caprici diví que encara no li hem agraït prou al totpoderós.  Resulta que el Romero ens regala cada dia a la xarxa una il·lustració per comentar alguna de les notícies del dia. A la seva extraordinària capacitat creativa s’hi afegeix una fina ironia elegantíssima que converteix els seus dibuixos en autèntiques editorials de l’actualitat.

Avui m’he pres la llibertat d’agafar una d’aquestes imatges, per il·lustrar aquest articlet, on es pot veure el nostre campanar envoltat d’objectes volants no identificats. En la il·lustració Romero treu punxa a una de les notícies d’aquesta setmana que ha merescut l’atenció dels mitjans de comunicació: l’ufòleg Dani Ransanz va veure des de la terrassa de casa seva un objecte volador no identificat que creuava Reus de sud a nord. L’exclusiva la donava la revista Año Cero amb un titular grandiloqüent: Un espectacular objeto volador no identificado fue filmado el 20 de julio sobre la vertical de Reus  tot recollint les precisions tècniques de l’ufòleg sobre l’Ovni: “En un principio a causa de la dispersión de la luz en la atmósfera y la elevada altura, el objeto parecía una esfera blanca. Pero cuando lo miramos con prismáticos apreciamos perfectamente tres esferas blancas unidas entre sí, formando un triángulo”. 

No és el primer albirament de Ransanz a Reus, un ufòleg ben considerat en el sector i autor del llibre Puzzle, Descubriendo el Nuevo Mundo, de l’editorial circulo rojo. Estamos acostumbrados a creer que lo hemos visto todo en este mundo y sin embargo, esta creencia puede desmoronarse en un parpadeo” podem llegir a l’encapçalament de la sinopsi d’aquesta obra. Una frase que s’ajusta fil per randa a la realitat del Món de Reus, el d’aquí i el de més enllà. No troben? Em sembla que no cal dir res més.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El senyor Ganga

El Joaquim Ganga (Foto Antoni Zaragoza/facebook)

El Joaquim Ganga (Foto Antoni Zaragoza/facebook)

Un dels records més entranyables que guardo dels meus inicis a Ràdio Reus, fa “només” 25 anys, és el seguiment de l’actualitat que generava l’Ajuntament de Reus. La relació amb els polítics era molt familiar i propera. Els esperaves al mateix Palau Municipal, a la planta d’alcaldia, per fer-la petar sobre el tema que et convenia, amb absoluta naturalitat. I tot sovint sense haver demanat cita prèvia. En aquella època a l’Ajuntament hi havia el Joan Carrión a premsa i la incombustible Carme Cano vetllant amb rigor i diligència per l’agenda de l’alcalde, el Josep Abelló. En aquella mateixa planta d’alcaldia, on tot sovint hi feia “guàrdia”, hi habitava també el Joaquim Ganga en les tasques d’uixier. Era un personatge simpatiquíssim i molt atent, amb una gran voluntat de servei i sempre disposat a ajudar-te en el que poguessis necessitar. El que en díriem un “tros de pa”. El “Ganga”, com se’l coneixia entre la professió, vivia en aquella època els últims dies de la seva vida laboral esperant una merescuda jubilació després de tota una vida de dedicació al cos de la Guàrdia Urbana, on es va convertir en un personatge popularíssim gràcies a la seva bona feina.

Ahir vaig saber que el senyor Ganga ens havia deixat per sempre més. La notícia la donava, al seu mur del facebook, l’Antoni Zaragoza amb uns motets molt emotius, carregats de sentiment. “Ahir me’l van enterrar i avui, he cregut convenient, tractant-se d’ell, honorar a la seva persona” escrivia l’Anzame. Això de “me’l van enterrar” ja ho diu tot de l’afecte que li professava. El post del Zaragoza va valer d’immediat la reacció de molts dels seus lectors. Però voldria destacar-ne especialment una, la d’un altre guàrdia urbà, el Xavi Martorell, actualment amb responsabilitats a l’àrea de mobilitat de l’Ajuntament. Martorell es rendia davant d’un personatge únic, tot un exemple per la Guàrdia Urbana, comparant-lo fins i tot amb l’històric Urbano de la Barba, el Josep Maria Ferré Montaña. «L’urbano de la barba» ha fet llegenda: ha estat, i és actualment, un mite viu; de fet, presideix l’entrada de la nostra comissaria. Però el «Ganga» ha estat capaç de superar-lo. La seva feina constant; la seva generositat incondicional; la seva humanitat extraordinària; el seu companyerisme noble i, en conjunt, tots els seus valors l’han convertit en una icona de la Guàrdia Urbana. Tot i així, la seva humilitat i la seva discreció han fet que passi totalment desapercebut per a tothom, a excepció de les persones amb qui ha tractat, dels companys amb qui ha treballat i de tots aquells a qui ha ajudat.” El text de Martorell és magnífic i per això l’he volgut reproduir íntegrament al final d’aquest article.

Amb tot això, la desaparició d’aquest servidor públic m’ha fet pensar en la realitat actual de la Guàrdia Urbana i dels seus membres, tot preguntant-me qui serà el “Ganga” d’aquí 30 o 40 anys. O fins i tot plantejar-me si el mite del Urbano de la Barba es podrà reproduir en un futur amb algun dels seus actuals professionals. És difícil de predir. Les coses han canviat molt, potser massa hi tot, a la Guàrdia Urbana i també a la nostra ciutat. Són els temps que ens han tocat viure. Què hi farem.


(Escrit del Xavi Martorell dedicat a la memòria del Joaquim Ganga)

M’agradaria deixar testimoni d’un fet trist per a tot un col·lectiu de professionals que ens dediquem a la seguretat de la vila. Avui hem assistit a l’acomiadament, forçat, d’un company que va passar una bona part de la seva vida a la GuàrdiaUrbana de Reus dedicant-se i lliurant-se plenament als altres, als ciutadans.

Avui ens ha deixat Joaquim Ganga Quero, un guàrdia exemplar com pocs; un company excel·lent com quasi cap; una gran persona. «El Ganga» ha estat sempre disposat a ajudar les persones que ha tingut a l’abast, independentment que anés amb uniforme o sense, sense importar si treballava o no. Un home que sempre ha anat més enllà del més estricte compliment del servei.

Avui ens ha deixat un guàrdia excepcionalment humà. Un home servicial. Un símbol per a la Guàrdia Urbana i un exemple per a qualsevol professional d’aquesta organització.

«L’urbano de la barba» ha fet llegenda: ha estat, i és actualment, un mite viu; de fet, presideix l’entrada de la nostra comissaria. Però el «Ganga» ha estat capaç de superar-lo. La seva feina constant; la seva generositat incondicional; la seva humanitat extraordinària; el seu companyerisme noble i, en conjunt, tots els seus valors l’han convertit en una icona de la Guàrdia Urbana. Tot i així, la seva humilitat i la seva discreció han fet que passi totalment desapercebut per a tothom, a excepció de les persones amb qui ha tractat, dels companys amb qui ha treballat i de tots aquells a qui ha ajudat.

Per tot això, vull deixar testimoni que ens ha deixat una de les millors persones, si no la millor, que han passat per l’ajuntament de Reus.

Joaquim, adéu per a sempre. Et recordarem amb el teu «salacof»,dirigint el trànsit amb la diligència que ningú ha tingut; et recordarem lluint l’uniforme amb un orgull que no he vist mai a ningú per la seva feina; et recordarem visitant els teus companys força anys després de jubilar-te fins que vas perdre les forces per fer-ho.

Reposa en pau allà on siguis. Sempre et recordarem.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari