L’homenatge al Joan Carles Naya.

L’homenatge al Joan Carles Naya (Bartolomé Pluma)

Avui toca obrir el Món de Reus per donar les gràcies a tots els que ahir vau tenir la gentilesa d’assistir a l’homenatge al Joan Carles Naya que vam organitzar a la Llotja de Reus. Una trobada emotiva i plena de sentiment. I amb un fil conductor, un tast de vins que va fer les delícies dels assistents gràcies a la mediació professional de l’incombustible Joan Carrión. Uns vins boníssims però que ahir encara eren millors. Perquè el millor vi és aquell que pots compartir amb els bons amics. I ahir tots érem amics del Joan Carles Naya. Amics molt generosos que, amb les seves donacions, van fer possible recaptar gairebé 1.200 euros destinats a confortar les activitats de la Lliga Contra el Càncer. Gràcies també als qui, sense ser-hi presents, vau sumar-vos a l’acte amb els vostres missatges a facebook. I finalment compartir amb vosaltres el text que vaig llegir durant la meva intervenció fent meu el text del Jordi Escoda publicat al Creu-me és possible.

El Joan Carles era el meu heroi. I així ho vaig escriure al blog del Món de Reus el dia que ens va deixar. Ara fa tres anys, a la planta menys 1 d’oncologia, quan jo estava passant les sessions de quimio després d’haver estat diagnosticat de càncer, vaig coincidir sovint amb ell. I per mi es va convertir en un referent de com s’havia d’afrontar la malaltia. Segurament sense el seu exemple mai m’hagués atrevit a impulsar el llibre CREU-ME ÉS POSSIBLE on vaig enredar a una colla d’amics periodistes -com la Ruth Troyano, que avui ens acompanya- a fer un relat per parlar del càncer però amb l’objectiu de plantejar la malaltia des d’una altra òptica, mirant l’ampolla mig plena, per confortar als qui, com nosaltres, estàvem passant aquest tràngol. I aquest és l’immens llegat que ens va deixar el Joan Carles i que hem pogut perpetuar en aquest llibre.

“Als autèntics herois no cal buscar-los en galàxies llunyanes. Els tenim més a prop del què ens pensem. El Joan Carles és un d’ells. Des de la meva condició de periodista, d’observador privilegiat de la nostra vida quotidiana, només puc donar-li les gràcies per ensenyar-nos una cosa tan simple que de vegades sembla impossible: el més important que tenim a les mans és les nostres vides. I aquest és el veritable capital que hem de saber administrar sense perdre mai el somriure.”

Aquest d’avui és l’homenatge que, atenent les circumstàncies que el justifiquen mai hauríem volgut organitzar.  Però ja que hi som, pel Joan Carles, aquest homenatge i els que convinguin. Per ell i per la seva família que tant va estimar. La seva lliçó i el seu somriure, al Món de Reus, no l’oblidarem mai. Ell sempre serà el nostre heroi.

Moltes gràcies.

Anuncis
Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

L’homenatge al Senyor dels Paraigües

Un moment de l’homenatge al Josep, amb la imatge projectada a la pantalla del Martí de la Ràdio entrevistant-lo.

“Gràcies per aquest homenatge tan preciós”. D’aquesta manera la Teresa Aulés agraïa el record que diverses entitats ciutadanes van dedicar, ahir dijous, a la memòria del seu marit, el Josep Abelló de la perfumeria, que ens va deixar l’any passat. Aulés feia aquest reconeixement a la sala d’actes del Centre de Lectura, amb el públic dempeus, dedicant-li una sonora ovació, com tantes en va rebre en la seva època d’esplèndida actriu a l’escenari de l’Orfeó. I l’aplaudiment era per ella i pel Josep. Una de les parelles més encantadores que mai hagi passejat pels carrers de Reus.

Precisament va ser la Teresa qui dilluns al vespre em va trucar a casa per fer-me saber de l’homenatge. Els pares eren íntims dels Abelló. I les nostres famílies vam créixer juntes. De fet alguns dels millors records d’infantesa els vaig viure al seu costat. Aquells dilluns de Pasqua fent pel·lícules divertidíssimes amb els Pons, els Basseda, els Jansà, els Buenafuente i tants d’altres. O les festes de Sant Josep, fent-la petar amb celebrades ocurrències assaborint aquella boníssima rebosteria fina de la Vienesa, l’acreditada pastisseria del carrer Major. O el sorteig dels regals de la Perfumeria a l’acabar la rua dels Reixos, agraint la confiança de la selecta clientela i que coordinaven el meu pare i el Josep Maria Borrell de la publicitat.

I per això, i per tantes altres coses, no hi podia faltar a l’homenatge al Josep. Un acte deliciós que es va iniciar amb la interpretació de la Sardana l’Alzina Gran interpretada a l’acordió pel seu autor, el Jordi Domingo. “L’Alsina és a les obagues del Montsant, a mitja hora caminant des d’Albarca” explicava Domingo referint-se al petit poble del Priorat que va veure néixer al Josep.

Els compassos de la sardana van ser el preludi d’un arreplec de fotos sensacional, combinat amb una acurada selecció musical i rematat amb tot un seguit de frases al·legòriques que ens va permetre reviure les pàgines viscudes de l’Abelló, incansable a l’hora de fer ciutat i país amb totes les realitats en les que es va implicar.

I després es van produir les intervencions. Totes sentides i franques. I amb un denominador comú: subratllar la immensa qualitat humana de l’homenatjat. “Quan més gran s’és en humilitat més a prop estem de la grandesa” recordava el representant de la Secció Excursionista del Centre, el Jaume Gilabert Padreny, fent seva una frase de Rabindranath Tagore per descriure al Josep. “Un home senzill, honest, bo i sempre disposat” explicava el president de la Unió de Botiguers, l’Àlfred Pitarch, tot llegint un text magnífic del Tomàs Barberà. I la Carme Buixeda, en representació del seu marit, el filòleg Joaquim Mallafré, l’amic caminador del Josep. “Encara el sento de vegades quan surto a caminar. De ben segur que m’acompanya.” explicava Buixeda donant veu a un escrit molt sentit de Mallafré.  I l’Ester Cos, la presidenta de l’Orfeó, destacant l’empatia que generava. “Un senyor elegant, educat i molt atent. Va ser el millor relacions públiques que han tingut mai l’entitat. Un Orfeonista de pedra picada”. I finalment l’alcalde, Carles Pellicer, que va iniciar el seu parlament amb una frase molt definitòria: “Plou al carrer Jesús i el Josep té un paraigua”. En el sentit literal, s’entén perfectament. Abelló va ser especialista en la venda i reparació de paraigües. Però en el sentit metafòric la frase defineix perfectament el caràcter del Josep. El paraigua entès com aixopluc per atendre, escoltar i comprendre les inquietuds dels seus conveïns. Una manera de fer i de relacionar-se amb els clients que, en el seu cas, es van acabar convertint en autèntics amics.

L’acte el va cloure la filla petita dels Abelló, la Montserrat. I les seves paraules defineixen a la perfecció el millor que té el Món de Reus, la seva capacitat d’agrair i reconèixer a la seva gent per ser com són. “La seva família heu estat també tots vosaltres. I per això s’agraeix aquesta estona de pausa que ens ha servit per adonar-nos, una vegada més, com d’afortunats som els de Reus de tenir una xarxa social tan rica que ens permet ser i créixer. Gràcies a tots”.

I al sortir de la sala, eixugant-me encara alguna de les moltes llàgrimes que vaig vessar durant aquesta “estona de pausa” recordant al Josep Abelló, em vaig trobar a la sala Fortuny amb l’exposició d’homenatge a l’escultor reusenc Joan Roig Solé. Ell va ser l’autor de la cèlebre Dama del Paraigua que abelleix el Parc de la Ciutadella. Curiosa coincidència tenint en compte que acabava havia assistir a l’homenatge del Senyor dels Paraigües del Món de Reus, un autèntic Senyor de Reus anomenat Josep Abelló. Ni fet expressament.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Zaragoza triomfal !

Tot llegint el titular d’aquest articlet l’amable lector/a deu creure que un servidor, seduït pel record inesborrable del gran Natxo González, viu amb passió el play off d’ascens que el Zaragoza està jugant, sota les ordres del mag de Vitoria, per pujar a primera divisió. D’aquí el qualificatiu de triomfal al topònim de la capital aragonesa.

Però res més lluny de la realitat. El Zaragoza al que vull referir-me és el nostre, el de Reus, l’autèntic Antoni Zaragoza Mercadé, el mític ANZAME. He pogut veure pel facebook que ha estat objecte d’un merescudíssim homenatge ciutadà al que, personalment, només hi puc posar un però: que no hagi estat multitudinari i degudament anunciat.

Zaragoza és un d’aquells personatges que aixequen passions. A favor i en contra. Com tants n’hi ha al Món de Reus. Però deixant a banda fílies i fòbies diverses, tan pròpies de la nostra espècie, el que aquest home ha articulat per poder conservar la memòria col·lectiva dels reusencs és, senzillament, extraordinari.

Quantes coses increïbles ha aconseguit servar i recuperar aquest col·leccionista empedreït que ha fet de Reus i la seva gent la seva passió. El dia que el Zaragoza falti (i espero que això passi d’aquí molts anys) n’haurem de buscar un altre que continuï amb la seva ingent tasca en benefici dels nostres records que ajuden a dibuixar l’evolució històrica de la ciutat.

Per això l’homenatge és tan merescut. I complementa adequadament el que l’any 2015 li vam fer, a la bombonera del Bravium, amb el lliurament de l’Amenós als que més enganxen, i amb l’Ariel Santamaría fent de mestre de cerimònies. Celebro que ara les nostres llustroses autoritats municipals hagin fet el mateix que els seguidors del blog em van recomanar fa tres anys. Un fet que confirma, una vegada més, que tinc uns lectors que valen un imperi. I que el Zaragoza, naturalment, és un bé patrimonial del Món de Reus.

El Zaragoza rebent, el 2015, el seu premi AMENÓS als que + Enganxen

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Aquest vermut va per tu Jorbor!

Fa un parell, d’anys fent-la petar amb el Carles i la Laura Prats de Vermuts Miró, i amb el gemmòleg i activista ciutadà Carles Tubella, vam idear la creació d’un vermut genuïnament reusenc. Tot plegat pot semblar una redundància: vermut i Reus és ben bé el mateix. Tothom ho sap. Però volíem anar una mica més enllà, introduint al beuratge embriagador un element propi del territori: l’avellana. I la millor manera de presentar el producte era etiquetant-lo amb el nom d’algun RTV que hagués deixat empremta a la ciutat.

I aquell primer any el vam denominar XOLA en record del Joan Basora, el reusenc de la força descomunal que a meitat del segle passat es passejava pel tomb de ravals amb motos a l’espatlla. I l’any passat vam repetir la iniciativa homenatjant a l’equip d’hoquei del Reus Deportiu en motiu de la vuitena copa d’Europa. La presentació del VUIT COPES va permetre fer una foto que podia semblar impossible, amb els tres capitans dels equips triomfals: Sabater, Garcia i Marín.

Enguany hi tornem. I a la vermutada de dissabte presentarem l’etiqueta d’enguany que vol recordar a l’inoblidable Jordi Boronat. Com sempre, el Sergi Herrera s’ha encarregat de fer una etiqueta sensacional jugant amb una fotografia de l’incansable Bartolofoto Pluma. I els de Miró, sempre tan generosos, continuen apostant per convertir el producte en un vermut solidari per destinar tota la recaptació de la seva venda a una noble causa. Enguany servirà per confortar les accions de la Lliga Contra el Càncer de les Comarques de Tarragona i les Terres de l’Ebre.

El dia que de manera tan injusta com sobtada ens va deixar el Jordi Boronat vaig veure clar que amb ell desapareixia una manera d’entendre la vida ciutadana. No n’hi ha de personatges com el Jordi, tan entregats, disposats i amatents. I sempre amb voluntat de fer riure a la gent que l’envolta. M’ho deia no fa gaires dies el Ferran Figuerola, el President del Bravium: “Al Jordi no el vaig veure mai enfadat. I mai és mai”.

Per això, pel Jordi i pel que representava, us animo a adquirir totes les ampolles disponibles per ajudar a la gent de la Lliga i per demostrar que els de Reus, quan volem, som collonuts. Això, segur.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Una dependenta com cal

Gràcies al facebook del Món de Reus he vist que s’ha jubilat la Maite Estivill, històrica dependenta de la selecta Confiteria Poy. De fet al mur  de l’establiment, amb l’aparador més inspirat del tomb de ravals, es pot veure una imatge coral dels professionals de la històrica pastisseria que regenta l’Albert Poy i la seva simpatiquíssima família. La Maite hi apareix al mig, amb un esplèndid ram de flors a les mans i obsequiant  l’objectiu fotogràfic amb el seu sempre agraït somriure, el mateix que ha repartit durant tants anys darrere un dels taulells més dolços que hom pugui imaginar.

Pels qui ens omplim la boca parlant de com de boniques són les nostres botigues, les de tota la vida, la Maite és un referent. El paisatge comercial de la ciutat li ha d’agrair la seva dedicació i eficàcia que ha servit per prestigiar la dependència de comerç com un dels actius més ben valorats a nivell local.

De fet quan parlem -i presumim- de capitalitat comercial, oblidem possiblement el més important: el capital humà que dóna sentit a tot plegat. Persones com la Maite són les que justifiquen que el comerç a Reus és kolt més que una activitat econòmica i prou. Hi ha un sentiment, una dedicació i un saber fer que explica el perquè de tot plegat. I la Maite ho ha exemplificat de manera diàfana amb la seva impecable trajectòria que  avui, més que mai, cal posar en valor.

Se’n va una dependenta com cal. I és de justícia deixar-ho escrit.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

La gran cagarada

Ahir a la nit vaig tenir notícia de la impactant campanya que l’Ajuntament de Reus ha difós per sensibilitzar a la població sobre la inoportunitat de donar menjar als coloms. Per fer-ho gràfic i entenedor l’eix de la iniciativa és un vídeo on es pot veure a un conciutadà que gaudeix del plaer de la lectura assegut còmodament en un dels bancs de la romàntica plaça del David Constantí, al carrer de Pubill Oriol. Aquest indret és un autèntic oasi enmig de la ciutat. I per això el protagonista de l’enregistrament aprofita aquest recés de pau i tranquil·litat per fruir del goig de llegir.

De cop i volta, però, el sorprèn l’impacte d’un excrement d’ocell que s’escorre sobre el seu impecable jersei negre. Aquest primer projectil líquid (talment sembla un escòrrec de gelat d’stracciatella) crida la seva atenció ja que, tot i no deixar el llibre en cap moment, gira lleugerament el cap per veure del que es tracta. Tot i que la majoria de mortals el primer que faríem, davant d’aquesta incòmode situació, és aixecar-nos i tocar el dos per netejar-nos l’engrut ocasional, el xicot decideix continuar impertèrrit aferrat al llibre. I és en aquest punt quan l’evacuació de l’ocell esdevé colossal provocant un autèntic metrallament del sofert vianant. Al final es produeix un esclat sensacional que ben bé podria ser una mena de poema visual anomenat La gran cagarada. Com diria aquell, #Aspactaculà.

Mes enllà del missatge de l’anunci, i la moralina que se’n desprèn, el que crida més l’atenció és que la víctima de la majúscula deposició no deix en cap moment la lectura que el té absolutament abduït. En concret està llegint un dels volums de la saga Els fills de la terra de l’escriptora nord-americana  Jean M. Auel. Una sèrie ambientada a la prehistòria. Per tant, potser més que un colom, ves que la bèstia que el submergeix en aquesta tifa ciclòpia no sigui un arqueòpterix sorgit de la literatura d’Auel.

Això sí, encara sort que la lectura és plaent i molt interessant. Perquè no vull ni imaginar-me que hagués passat si, avorrit amb el text, el protagonista hagués badallat en ple allau de la merderada. Només de pensar-hi fa esgarrifar.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El millor del Bravium

Amb el Jordi Boronat fent broma a l’última gala dels Premis Amenós el passat 19 d’abril captats pel gran Bartolomé BARTOLOFOTO Pluma.

La nit del 19 d’abril, a l’acabar la festa dels Premis Amenós als que més Enganxen, vaig sortir de l’antic Centre Catòlic amb la meva família després de viure una altra vetllada inoblidable. I just al marxar vaig coincidir amb el Jordi Boronat que ens va voler acomiadar, atent i diligent com sempre. Li vaig posar la mà a l’espatlla i li vaig dir a cau d’orella: “Ets el millor del Bravium”. I li vaig dir de tot cor. De fet els del Bravium són tots extraordinaris. Del primer a l’últim. No en tinc cap dubte. Però el Jordi, a més, generava una atmosfera especial al seu voltant. Amb ell tot era fàcil, senzill. I divertit. Molt divertit. En aquella gala n’havíem tingut la millor demostració. Li vaig proposar fer un acudit, un gag. I ell ens va regalar, en un tres i no res, una ocurrència genial que va provocar una riallada entusiasta entre el públic que omplia la bombonera del carrer de la Presó. Això ja ho tenia el Jordi. La seva sola presència generava d’immediat una predisposició a riure, a xalar, a gaudir. Una qualitat només a l’abast dels més grans.

I el record d’aquella nit inoblidable, que hagués quedat com una anècdota més en el seguit de vivències que he tingut la immensa sort de compartir amb el Jorbor a l’escenari fent espectaclets (com ell els anomenava) s’ha convertit en la foto fixa de l’últim instant que vaig compartir al seu costat. I no m’ho puc treure del cap des que el Ferran Figuerola i el Jordi Salvadó, a mitja tarda d’aquest dissabte, m’han fet saber la trista notícia de la seva sobtada desaparició.

I és fa molt difícil tot plegat. Perquè no té cap sentit. Sempre marxen els millors. I és veritat. Perquè el Jordi era el millor. Només cal veure els missatges dels seus amics i coneguts al facebook. Tothom transmet el mateix sentiment. Una unanimitat extraordinària al voltant d’una persona que es feia estimar. “Ningú en pot parlar malament i ningú pot dir que no ha rigut al seu costat” recordava el Jordi Salvadó. Mai hi haurà una persona més implicada i curranta que ell. No podem entendre aquesta pèrdua. Jorbor t’estimem aqui i allà on siguis” confessava el Pep Ayala.  Tot ell era bonhomia, un home que te’l trobessis on fos et feia somriure…com et trobaré a faltar Jordi…!!!” lamentava el Xavier Pamies Sistaré. “Ara ja formes part de les nostres vides i de la història del Bravium amb els més grans” sentenciava el mític Jaume Ciurana. “Aquesta manera de fer i de viure, aquesta humilitat i humanitat, aquesta essència que realment és la que perdura” evocava el Fito Luri. “Te’n vas amb el Jaume, i segur que entre els dos fareu que més d’un allà dalt mori altre cop, i de riure, que aquestes morts sí que són dolces” es podia llegir a l’obituari del Bravium amb el segell del Ferran Figuerola. I la Lourdes, la meva estimadíssima Lourdes Domènech, no se’n sabia avenir: Res no serà igual sense tu Jordi. T’enyorarem tant…”. Precisament va ser ella l’encarregada de lliurar-li el premi Amenós l’any passat. Un premi tan merescut que li hauríem d’haver donat cada any, un rere l’altre. I el Jaume, des del cel, segur que també hi estaria d’acord.

La desaparició sobtada del Jordi ens demostra, una vegada més, l’enorme fragilitat del millor tresor que tenim, la vida. I, per tant, la necessitat de riure i viure com va fer ell per esprémer cada segon gaudint de la nostra existència. Quina immensa lliçó de vida ens ha deixat aquesta ésser fantàstic que no oblidarem mai.

Tot i això, Jordi, només t’he de fer un retret: com pot ser que després del que ens has fet riure, ara no puc deixar de plorar. Quina paradoxa més ingrata.

El JorBor rebent, de la gran Lourdes Domènech, el seu Premi Amenós a la gala del 2017 (Bartolomé Pluma)

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris