Els Guiot

llaç negre

Sovint diem que Reus és un poble. I el terme no és pas pejoratiu, ans al contrari. Lluny de la gran ciutat, on les relacions humanes es dilueixen amb un fredor ingrata, la nostra ciutat manté en molts àmbits aquesta calidesa gairebé rural que fa que et sentis molt proper als teus convilatans en les alegries i en les adversitats.

Ahir vaig tornar a experimentar a aquest sentiment arran del tràgic accident del vol Barcelona-Dusseldorf de la companyia Germanwings. A primera hora de la tarda, quan va començar a circular que algú de Reus podia ser a l’aparell, ja vaig creure que poc o molt el coneixeríem. I al vespre, quan es confirmava que un dels ocupants era l’Enric Guiot Chacón, aquesta temença es va acabar complint.

Durant una època a casa vam tenir una estreta relació amb els Guiot. El pare de l’Enric, el Pere Guiot, havia estat un inquiet industrial de la fusteria. Tenia el negoci a la plaça del Víctor. El meu pare hi havia col·laborat professionalment en alguna de les seves celebrades decoracions. Me’n parlava sovint l’Agustí Curto, l’entranyable Agustí de l’IMAC, que hi havia treballat durant molts anys. De fet encara conservo un trenet de fusta, d’aquests amb els juga la canalleta, que el Pere Guiot em va regalar fa ben bé quaranta anys. Amb la seva esposa van portar al món  una família nombrosa. I era difícil a Reus no conèixer a algun dels Guiot, sempre disposats i treballadors. Jo mateix a l’escola vaig coincidir a l’EGB amb el xiquet petit, el Santi.

Amb els anys vam perdre aquesta relació més directe, malgrat que a la mare de l’Enric tenia oportunitat de saludar-la sovint a l’entorn de la plaça Llibertat. D’aquelles converses ocasionals recordo els seus comentaris sobre algunes qüestions vinculades a la programació de Ràdio Reus i de Canal Reus, mitjans dels que era una atenta seguidora.

Des d’ahir aquestes aquestes pàgines viscudes han tornat a fluir enmig del sotrac emocional que genera un accident d’aquestes característiques. I per això avui, com no podia ser d’altra manera, toca estar al costat dels Guiot per confortar-los en aquests moments de dolor. Una forta abraçada a tota la família.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

La llista dels Top Polítics

La banda dels cupaires presentant la seva cançó

La banda dels cupaires presentant la seva cançó

Com tants d’altres periodistes del mitjà ràdio, un servidor va començar en això de la comunicació punxant discos i recitant la llista d’èxits del moment. Vaig tocar tots els registres, des de música moderna i actual fins a seleccions vintage. Però mai m’hagués imaginat fer la llista dels Top Polítics de la ciutat, amb la selecció de les millors cançons dels partits que concorren a les municipals. Serà que el Món de Reus en això també és diferent.

Comencem pels de la CUP que han seduït un estol de músics d’impressió per dotar-se d’aquest engrescador complement musical. Acomboiats pel gran Fito Luri, la banda sonora dels cupaires compta amb la inspirada participació del Xavi Ciurans (veus i guitarra espanyola), el Juantxo Skalari (veu), la Merche Broto (veu), el Marc Sendra (veus), la Clara Colom (veu i acordió), el Gerard Juanpere (guitarra elèctrica), el Guillem Ribas (baix, bateria i saxo soprano) i el Jaume Blanc ‘El Toubab’ (veu).

Dissabte van presentar la cançó a l’auditori de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia coincidint amb l’assemblea que va servir per triar i presentar la llista electoral amb la que volen capgirar la ciutat. A l’enregistrament que corre per la xarxa, fet en rigorós directe, podem veure a la flamant número dos, la Marta Llorens, arrancant-se amb la interpretació i demostrant que si aconsegueix l’acta de regidora, pot fer amb garanties l’afinada segona veu del David Vidal. Precisament qui no hi surt a l’enregistrament és el mateix Vidal, i això que durant aquesta legislatura ha fet més d’un “solo” d’impressió a l’escenari municipal.

Descoberta la cançó de la CUP (un dia d’aquests m’entretindré a analitzar la lletra com Déu mana) ara esperem amb candeletes l’himne d’Ara Reus creat per l’Ariel Santamaría. La setmana passada vaig poder veure una gravació pirata de l’enregistrament a estudi. La cançó és enganxadissa, sembla un d’aquests temes genuïnament estivals, amb un tornada repetitiva que et queda durant hores al subconscient. Vaja, que el Gorgie Dann la compraria. Ara, el millor de tot són els coros que porta l’Ariel, amb el Cervera i la Fargas absolutament entregats a la causa musical. Només se m’acut un adjectiu per qualificar-ho: apostoflant. Com continuem així, el CD recopilatori dels Top Polítics me’l prendran dels dits, segur.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Et trobarem a faltar, Domingo

El Domingo Bahillo (Reusdigital.cat/ElPuntAvui)

El Domingo Bahillo (Reusdigital.cat/ElPuntAvui)

Quin dilluns més trist. Aquest matí el Xavier Joanpere m’ha comunicat la defunció del Domingo Bahillo. L’històric dirigent veïnal del Barri Sant Josep Obrer ha mort de matinada, a conseqüència d’un infart. Al saber-ho, d’immediat he recordat l’última vegada que vam coincidir. Va ser fa un parell de setmanes, al carrer del Vent. L’estava fent petar amb un altre referent de l’associacionisme local, el Tomàs Navarro, de la Immaculada. Com sempre el Domingo em va regalar la seva enorme simpatia, amb el seu parlar atropellat i el seu somriure permanent. En aquells minuts de conversa agraïda, amb ell i el Tomàs vam recordar pàgines viscudes a l’escalf dels sempre agraïts micròfons de Ràdio Reus.

De fet va ser de les primeres persones que vaig entrevistar a l’emissora degana. El meu cap d’informatius, el Josep Maria Arias, em va assignar l’agitadíssima crònica veïnal de l’època. Va creure que seria una bona pedra de toc per forjar-me en l’apassionant món del periodisme local de trinxera.  I al costat d’altres personatges de la fauna i flora veïnal especialistes en la traveta i el cop de colze, el Domingo se’m va descobrir sempre com una persona noble, generosa, disposada a facilitar la feina dels professionals de la comunicació. Quantes vegades, al veure el micròfon de la SER, em recordava les vivències al costat d’un dels grans de la ràdio, el Carles Francino, amb qui Bahillo va protagonitzar alguna anècdota sonada a principis dels vuitanta del segle passat quan el presentador de La Ventana iniciava la seva carrera periodística.

El Domingo ens ha deixat de sobte, sense avisar. I això fa més dura la seva pèrdua. Però precisament ara és quan hem de fer el cor fort i quedar-nos amb el seu exemple de dedicació a la ciutat i a la seva gent. La feina que va desenvolupar al barri Sant Josep va ser exemplar, malgrat la ingratitud d’un entorn en conflicte permanent que li va costar molts sacrificis personals i familiars. Però malgrat les dificultats, el seu compromís va ser inquebrantable, aconseguint millorar la qualitat de vida dels seus conciutadans.

Queda clar, per tant, que ens ha deixat un dels nostres. I el trobarem molt a faltar.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

I ara el Vidal també remena

D'esquerra a dreta, Fernández, Quadrada i Vidal a les portes de l'Ajuntament (Reusdigital.cat)

D’esquerra a dreta, Fernández, Quadrada i Vidal a les portes de l’Ajuntament (Reusdigital.cat)

Ahir al vespre no estava gaire fi. Se m’havia travessat la crema catalana de Sant Josep i tenia un malestar que no em deixava dormir. Per això vaig voler distreure’m amb la sempre agraïda programació de Canal Reus, a veure si així em passava aquest neguit estomacal.

Només obrir la tele em va sortir la Sagalà feta una il·lusió, amb un vestidet verd que semblava que anés a ballar el charleston. La locutora de veu portentosa havia convidat, al seu salonet de l’Avui per demà, a tres velles glòries de la nit reusenca: el Tomàs Saiz, el Marià Arbonès i el Josep Bové. Tots tres van protagonitzar, fa pocs dies, la celebrada xerrada “La marxa reusenca. Moviments culturals de les dècades de 1970 i 1980» dins del cicle Testimonis organitzat per Carrutxa. Va ser divertit tornar a escoltar el nom d’alguns locals que il·luminaven la nit de Reus i comarca fa una colla d’anys per delit d’una generació que va fer tronar i llampegar.

L’entrevista va ser molt amena. I veient el bon rotllo que s’hi respirava, vaig esperar a que s’acabés per veure si la Sagalà sorprenia als seus distingits convidats amb la irrupció de la reina del chotis reusenc, la Josefina Guasch, intèrpret del celebrat himne comercial del que en vaig parlar no fa gaires dies. La descobria ahir en exclusiva el Reusdigital. I potser pels efluvis provocats per la indigesta crema catalana, per un moment em vaig imaginar a la senyora Guasch cantant el chotis en qüestió amb el Saiz, l’Arbonès i el Bové fent els coros, com si fossin El Trio Calaveras. Hauria estat apoteòsic.

L’entrevista se’m va fer curta i per això vaig continuar enganxat a la tele per veure què feien. I aleshores va començar el Notícies amb un Jaume Vich a qui vaig veure més desimbolt que en d’altres ocasions. El periodista-futbolista va explicar la nova llista dels socialistes, aprovada tot just ahir. Una llista amb poques sorpreses, on destaca la presència de la Núria Borrell com a número 2. Vallès ha decidit recuperar la nissaga Borrell en aquesta campanya. El dia que es va presentar com a candidat a Cal Massó es va fer acompanyar del fill gran, l’Anton. I ara la Núria, vinculada al PSC des de la seva joventut, ocupa un lloc de privilegi. Curiosament aquesta setmana fa trenta anys que va morir el seu pare, l’alcalde Borrell. Hi ha casualitats que semblen fetes expressament.

Després de la notícia sobre el PSC, el Jaume Vich va parlar de la convocatòria de l’Assemblea Oberta de la CUP que es realitzarà el proper dissabte a la sala de la Germandat de Sant Isidre i Santa Llúcia. La notícia la va il·lustrar amb les imatges del David Vidal presentant la convocatòria a les portes de l’Ajuntament. L’acompanyava l’Edgar Fernández, autor d’algunes de les piulades més destroyers de la campanya d’ara fa quatre anys.  Però qui més em va cridar més l’atenció va ser l’altra partenaire del Vidal, la grandiosa Mariona Quadrada, la cuinera nacional del Món de Reus.

Quadrada és l’encarregada de coordinar la campanya d’adhesions a la CUP, amb el propòsit de visualitzar públicament el suport de diversos ciutadans a la causa. El mateix Vidal explicava, segons vaig llegir al Reusdigital, que fa quatre anys la CUP va “plantar la llavor” al consistori. Després d’aquests temps, la “llavor ha germinat i ara volem arrelar i créixer amb força a la ciutat”. Vaja, que després de germinar i segar (facetes on el Vidal ha estat sembrat, i mai tan ben dit) ara han anat a buscar a l’esplèndida Mariona per aprendre a remenar el que faci falta. Queda clar que aquests cupaires se la saben (molt) llarga.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Lo que pudo haber sido y no fue

La conferència de Gibert amb l'Àlfred Pitarch a la segona fila de la platea.

La conferència de Gibert amb l’Àlfred Pitarch a la segona fila de la platea.

 

Dilluns al vespre el Lluís Gibert va donar el tret de sortida al cicle de conferències electorals de la Cambra. Ho va fer davant d’un públic nombrós, que va omplir la sala. Hi havia un bon grapat de RTV, els presidents del seu club de fans (Tapias, Poguet & cia), militants d’altres partits en qualitat d’observadors, destacadíssims exemplars de la fauna i flora periodística, alguna esportista d’elit seduïda per l’encant polític del candidat innovador, una escriptora romàntica seduïda per l’encant personal del candidat innovador, un cèlebre exregidor incompatible, l’autèntic batlle de la ciutat (em refereixo al Salvador Batlle Jr, naturalment) i la gent inquieta de deNouReus ocupant estratègicament les seves posicions per acompanyar al seu líder. Esplèndida l’Almudena Nula en el seu paper d’amfitriona, rebent als assistents, o el Lluís Pallejà fent equilibris impossibles, minuts abans de l’inici de l’acte, per captar digitalment el millor perfil del seu cap de llista. Fins i tot, a les acaballes de la conferència, va aparèixer per la porta de la sala d’actes la immensa figura de l’Ariel Santamaría, el “desitjat”. Algú va comentar que arribava tard perquè estava enllestint l’himne del Jordi Cervera. A l’acabar, el líder juantxi confessava en cercles íntims que la Cori (la seva, no pas la d’Ara Reus) potser s’acabarà presentant amb un candidat sorprenent.

Però a un servidor el que més li va cridar l’atenció va ser la irrupció a la sala de l’Àlfred Pitarch. El candidat revocat havia estat notícia el mateix dia al transcendir que finalment formarà part d’una candidatura electoral, la “Llista Unitària”, amb Solidaritat per la Independència i d’altres persones que havien estat vinculades a Esquerra i a formacions sobiranistes. Pitarch va seure a la segon fila, gairebé davant per davant del mateix Gibert. Veient-los a tots dos, un a la presidència i a l’altre entre el públic, vaig corroborar com d’imprevisible és el món de la política local. Perquè en condicions normals tots dos haurien d’haver anat a la mateixa llista sota les sigles d’Esquerra Republicana i amb l’afegitó nominal de deNouReus. Era el mès lògic i el que molts donaven per fet. Però al final tots, absolutament tots van separats, un per cada costat. I vostès es preguntaran qui hi surt guanyant amb tot això. Doncs segurament el Carles Pellicer. Quines coses té la política.

De la conferència apuntaré que vaig veure a un Gibert amb dues parts ben definides. La primera, la de la conferència, va ser un diesel d’aquells d’abans, d’allò que en deien “d’olis pesats”. No acabava d’accelerar. Ja va advertir que no destaparia totes les cartes, que la campanya és llarga i que calia guardar munició. I va apostar per un discurs més filosòfic, tal com ell mateix el va definir. Però segurament els assistents esperaven alguna cosa més contundent, coneixent l’estil inconfusible del que ha fet gala a la premsa i, especialment, a les xarxes socials. Com a curiositat diria que, malgrat referir-se sovint a la gestió municipal de CiU i PP, no va mencionar ni una sola vegada a l’alcalde Pellicer ni a la seva sòcia, la popular Alícia Alegret. Si que es va referir al cèlebre pacte del Pollastre, reivindicant la paternitat del vocable político-avícola. I també, per dues vegades, va elogiar la feina del David Vidal, demostrant la seva simpatia per l’increïble home normal de la CUP.

En canvi a la segona part, amb les preguntes de les entitats, Gibert va ser un altre. No parlo del fons de les seves respostes, on tothom hi pot dir la seva en funció dels seus interessos. En refereixo a la forma. El candidat innovador va ser més àgil, incisiu, irònic. En alguns moments va recordar a aquell articulista i tertulià revelació que va espetegar al Món de Reus en l’ultima campanya electoral. Va demostrar que en les distàncies curtes pot resultar molt més convincent. De ben segur aquesta és la versió que més haurien d’accentuar l’estol d’assessors que l’envolten.

Dimarts vinent tindrem el segon assalt de l’EIX 2015 amb l’estrena d’Àlfred Pitarch com a candidat de la Llista Unitària. Potser Gibert també seurà a la segona fila. I tots dos, cara a cara, es podran dir allò que cantava el Machín: “Lo que pudo haber sido y no fue”. Sera l’enèssima demostració que la política del Món de Reus va a ritme de bolero.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

D’excitadors revulsius i altres històries

Gras, Pouget i Gibert a la tertúlia del Locutor Cuiner

Gras, Pouget i Gibert a la tertúlia del Locutor Cuiner

Ahir, pel cap baix, em vaig rejovenir quatre anys. I no va ser gràcies a cap loció màgica ni beuratge embriagador. En vaig tenir prou escoltant la ràdio del locutor-cuiner per aconseguir un efecte regenerador que em va traslladar a la intensa campanya de les municipals del 2011 quan les tertúlies del Jordi Escoda bullien gràcies a la verborrea de la fauna i flora local.

Portat per la nostàlgia, va convidar a la primera tertúlia de la nova emissora al Jordi Pouget, el Lluís Gibert i el Francesc Gras. Aquest últim es manté igual, treballant al Diari de Tarragona i consevant intacte la seva imatge dinàmica i trencadora que el converteix en el periodista més “in” del Món de Reus. Als altres dos la vida se’ls ha capgirat com un mitjó. Gibert ha passat d’articulista revelació a candidat innovador. I el Poguet ha deixat de ser el President d’ARA REUS per convertir-se en un jubilat (molt) hiperactiu.

Precisament la tertúlia va servir per descobrir algunes coses singularíssimes de Pouget. Li va confessar al locutor-cuiner que malgrat ser el president d’ARA REUS, mai hi havia estat afiliat. Certament prodigiós. I es va desfer en elogis pel candidat de De Nou Reus. Escoltant-lo semblava que havia substituït al Ton Tapias com a president del club de fans del Gibert. “Vostè m’ho pot proposar tot, perquè tenim molta química” li va deixar anar Pouget amb to de broma (o no). Escoda es delia per punxar uns violins romàntics que no va trobar al control. “Combrego amb moltes coses del seu partit. Aquest codi deontològic que vostès tenen (en referència al codi ètic) el trobo molt i molt bé” va comentar el jubilat hiperactiu.

I amb tot això Gras III, que semblava aguantar l’espelma escoltant la declaració del Pouget al seu enamorat polític, va decidir trencar el gel parlant de la presentació del candidat de CiU al Bartrina que, segons ell, va marcar el tret de sortida a la precampanya. “Li va faltar la trempera de la campanya electoral de debò.” Gras es devia referir a la trempera electoral, naturalment. I a continuació va apuntar un detall gens fútil. Al sortir del míting els assistents rebien un tríptic informatiu. I a la portada es veia a l’alcalde fent-la petar, al voltant de la taula, amb dos dels seus regidors, la Montse Vilella i el Marc Arza. “Em sembla molt significativa aquesta foto, perquè dóna a entendre que segurament seran dos dels regidors més ben col·locats a la llista de Pellicer”. “Jo crec que tindrem una llista continuista, amb poques persones noves” va apuntar Pouget, tot i no descartar la presència d’un “excitador revulsiu” en referència a algun candidat imprevist. Això de l’excitador revulsiu ho vaig trobar sensacional.

I a continuació Escoda, com si fos un Trivial parlador, va llançar un bé de Déu de preguntes sobre enigmes electorals que van deixar distrets als tertulians. Va demanar que opinessin sobre el futur polític de l’Àlfred Pitarch, i Gras III va afirmar que “s’està deixant estimar per tothom. Sense anar més lluny, dimarts era al míting de CiU al Bartrina. Això pot voler dir alguna cosa”.  “A Convergència algú tindrà més d’una decepció perquè estan sonant més noms que vacants hi haurà” va dir el Gibert en referència a les travesses que situaven al candidat revocat  dels republicans a la llista dels nacionalistes. I a continuació va explicar els eixos que, segons ell, hi haurà en el proper Ajuntament. “Un eix nacional, un altre dreta-esquerra, i també hi haurà un nou eix incipient de la vella política versus nova política. I combinar aquests tres eixos serà complicat. Però en qualsevol cas, jo no descarto res”. “Jo hi afegiria un eix de proximitat –va reblar el Francesc Gras- perquè per una persona que viu al Barri Gaudí no li parlis d’Innova, ni de sobiranisme ni de res semblat. El que acabarà valorant per decidir el seu vot és que li arreglin el carrer i li treguin els coloms de la balconada”.

Sobre aquest mateix eix va parlar el Jordi Pouget explicant les múltiples millores que l’actual consistori ha executat a la seva zona, la del passeig Misericòrdia. “Però això ho va fer el govern on també hi havia el PP, no?” va deixar anar algú amb tota la (mala) intenció. I el jubilat hiperactiu va replicar amb contundència, revelant un fet extraordinari: “Doncs no, perquè totes les millores les van executar quan van trencar el pacte. Pocs dies després de la ruptura, van baixar al barri l’alcalde i l’Hipólit Monseny i es van posar mans a l’obra”. Hem de pensar, per tant, que els del PP li tenien jurada al Pouget i companyia? Ves per on: en això els conservadors ja tenen alguna cosa en comú amb el Jordi Cervera.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

La Sara Montiel de Reus

La presentació dels Vitxets del Forn Huguet

La presentació dels Vitxets del Forn Huguet

Ahir va ser un dia entranyable al Món de Reus. Els bons amics del Forn Huguet ens van regalar la setena presentació de les figures de xocolata inspirades en el seguici festiu de la ciutat. El Ramon de la Fuente i la seva esposa Pilar, amb la complicitat dels seus hereus, s’han atrevit enguany amb els històrics Vitxets. I, com sempre, han triomfat amb la creació. Així ho van saber reconèixer les autoritats presents, encapçalades per l’alcalde Pellicer, el regidor de cultura, el Quim Sorio, i l’Astrid Martín, la incansable cap de colla dels geganters. Poca broma amb la iniciativa dels De la Fuente-Huguet que ha esdevingut tota una tradició ciutadana a les portes de Pasqua. Un fet que demostra l’enorme compromís emocional del comerç local amb la seva ciutat.

El Pere Pentagralla Rius amb el seu fill RTV

El Pere Pentagralla Rius amb el seu fill RTV

Per cert, qui ja podrà tenir la seva mona amb els Vitxets serà el Narcís Rius Mauri que des d’ahir ostenta la condició de reusenc de ple dret. El seu pare, el Pere Pentagralla Rius, penjava al facebook el document fotogràfic que immortalitzava aquest moment transcendent. El Narcís, per tant, ja és un RTV de ple dret després del plany dels seus pares al veure com es dilatava en excés el període per formalitzar l’empadronament de la criatureta.

Com deia al principi, aquestes són les imatges entranyables que ens va deixar una jornada marcada, també, per un impacte musical d’excepció. Ho destacava el Reus Digital recollint el singular fenomen de l’himne del Comerç de Reus. Es tracta d’una cançoneta que circula per la xarxa –bàsicament pel whatsapp- i que explica les virtuts del comerç local. Com apunta el diari digital “l’audiovisual, muntat amb imatges dels indrets més emblemàtics de la capital del Baix Camp, s’acompanya d’uns versos cantats que posen en valor els principals arguments de la ciutat”. S’ha de reconèixer que té certa gràcia, res a veure amb aquella astracanada del Compra en Sabadell que va circular fa anys per la xarxa.

El més curiós és la melodia. Els autors han agafat la música de la popular cançó Los Nardos de la revista musical Las Leandras substituint la lletra per uns motets inspirats en la nostra ciutat. Per exemple, allà on la cançó original diu “Por la calle de Alcalá, con la falda almidoná y los nardos apoyaos en la cadera”, la versió reusenca ho transforma amb un  “Passejant de baix a dalt, del Llovera al Mercadal, les botigues trobaràs molt ben guarnides”. La interpretació va càrrec d’una senyora de certa edat que afina prou bé. No sabem qui és ni d’on surt, però escoltant-la diries que la Sara Montiel (qui més i millor va interpretar los Nardos) s’ha reencarnat en una reusenca. Jo, si la trobem, la faria actuar a Barraques amb el patrocini de la Unió de Botiguers. Seria #Aspactaculà.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari