Fins sempre, Pep

Tot tafanejant a Facebook, aquest matí he trobat una publicació del Joan Ciurana, mestre i company a Ràdio Reus, advertint als seus seguidors de la defunció del Pep Ferret, un d’aquests entranyables personatges del Món de Reus amb el qual, el Joan, compartia l’afició pels castells amb els de la camisa avellana. En els comentaris el Jordi Salvadó apuntava una de les històriques vinculacions del Pep tot escrivint “se’n va un referent de la Tuna La Salle i les havaneres.”

De fet, al Pep fa quaranta anys que el vaig conèixer. Ell i el mític Andreu Ferré, encara avui docent a les escoles dels hermanus, van ser els nostres professors de la Tuna a La Salle. En tinc molt bon record d’aquella experiència. I d’aleshores ençà sempre que el vaig anar trobant en recordàvem alguna, enmig de sonores riallades, d’aquelles pàgines viscudes entre Clavelitos i Bella Nit.

Com bé apuntava el Jordi al seu comentari, el Pep també era “el de les havaneres” gràcies a la seva dilatada trajectòria al grup Balandra. Un dels seus companys a la formació, el Gabriel Rega, també el recordava a les xarxes evocant “els bons moments i les cantades d’havaneres compartides”. Perquè se’n va fer un fart de pujar als escenaris per delectar a un públic entregat que, en gran romiatge, assistia als seus concerts programats arreu.

El Pep era un bon jan, que estimava Reus i Catalunya amb la mateixa intensitat. I que sempre va voler projectar, en totes i cadascuna de les seves accions, el seu innegable amor per la ciutat. Una manera d’entendre el seu vincle cívic que va heretar del seu pare, el Narcís Ferret Benet, impecable treballador municipal havent ocupat la màxima responsabilitat al capdavant de la policia local. El meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, el va immortalitzar l’any 1961 abillat amb la indumentària de la guàrdia urbana i amb nombroses referències a la seva implicació social.

Per aquest indissimulat amor a la ciutat, el Pep va ser mereixedor d’un dels Premis Amenós als que més enganxen que vam lliurar-li a la gala celebrada al Bravium l’abril del 2019. A la foto que il·lustra l’article, obra de l’inoblidable Bartolomé Pluma, el podem veure al costat de l’Isaac Albesa en condició de lliurador. I el Pep ens regalava per la posteritat el seu immens somriure propi d’una persona entregada a tota mena de causa on la música fos protagonista. Un somriure que avui, si mireu al cel, que és on van totes les bones persones com ell, diria que es dibuixa sobre el seu Món, el de Reus.

Fins sempre, Pep

El Narcís Ferret Benet, el pare del Pep, caricaturitzat per Josep Maria Baiges Jansà.

A la Sílvia el que és de la Sílvia

Per titular aquest article manllevo aquesta parèmia amb reminiscències bíbliques amb la precisió que caldria afegir, al nom de la Sílvia Sagalà, el del David Fernàndez. Perquè aquest veritable duet meravelles, format per la directora de la Casa Navàs i el màxim responsable de La Nova Ràdio de Reus, és el responsable de l’èxit espatarrant de la primera festa modernista REUS 1900 que s’ha celebrat aquest cap de setmana.

Responsabilitat no única, perquè és evident que el que s’ha viscut aquest cap de setmana al Món de Reus ha estat fruit d’una altra comunió d’entusiasme col·lectiu al voltant d’una iniciativa bressolada per la propietat de la Casa Navàs, amb el suport de l’administració local i amb la participació incondicional de mig centenar d’entitats.

Ara bé, res de tot això hauria estat possible sense la petita bogeria que la Sílvia i el David es van empescar per voler referenciar, aprofitant la celebració de l’Any Domènech i Montaner, l’essència d’aquest singular moviment arquitectònic a la nostra ciutat.

M’ho confessava ella fa setmanes. Han estat moltes nits sense dormir per poder donar forma a una celebració que té tota la raó de ser en una ciutat com la nostra que pretén, amb propietat, adjudicar-se el paper de capital modernista. Segurament amb molts moments de dubte i d’incertesa. Com els que van administrar en haver d’adaptar una primera idea, summament ambiciosa, a un format aparentment més modest per garantir-ne la viabilitat.

Però en aquestes coses Reus demostra ser, com sovint repeteix el nostre alcalde, la millor ciutat del món. Perquè tenir la (bona) pensada d’obrir-lo a la societat civil va ser determinant per garantir l’èxit de la iniciativa. Tot plegat recorda l’estratègia de l’inoblidable Jaume Amenós que sempre va voler teixir complicitats amb la ciutadania per fer realitat les seves sensacionals ocurrències. I la Sílvia i el David, que coneixen la ciutat gairebé tant com l’estimen, han sabut adaptar a la perfecció aquesta fórmula màgica.

El millor que es pot dir d’aquesta primera edició és que l’any vinent caldrà fer la segona, amb la convicció que tothom ja l’espera per sumar-s’hi. Perquè com deia el David, la festa ha arribat per quedar-se. I que per molts anys tot plegats puguem gaudir-la.

L’home que va amplificar el Món de Reus

Pels qui ja en pentinem algun de blanc al Món de Reus, hi ha dues imatges sonores que formen part obligada del nostre imaginari ciutadà. D’una banda, la veu del mític Josep Maria Borrell retronant als equips d’amplificació i megafonia de Publicitat Borrell. De l’altra, el ressò dels altaveus de Salvadó Electrònica Reus comandats per l’entranyable matrimoni format pel Salvador Llauradó i la Misericòrdia Salvadó. Quantes presentacions no he arribat a fer gràcies a la disposició tècnica d’ambdós, procurant per una difusió correcta i precisa de la veu en multitud d’actes de caràcter ciutadà, on sempre han actuat de manera precisa i disposada.

Precisament aquest matí de diumenge, a primera hora, el Josep Maria Casas del Barato m’ha advertit de la defunció del Salvador. La mare del Josep Maria, la incansable Anna Misericòrdia Rué Iglesias, ha treballat durant anys, colze a colze, amb la Misericòrdia Salvadó al grup de Misericòrdies. I són, per tant, bones amigues. D’aquí l’advertiment que em feia el Josep Maria sempre atent i amatent a les coses de ciutat.

Al conèixer la notícia, immediatament he evocat multitud d’imatges del Salvador, un conciutadà que formava part d’aquell Reus dinàmic i actiu. De fet, havíem sopat junts molt sovint, ja que al tècnic de so i al presentador, en actes diversos, se’ls acostuma a seure junts, a la mateixa taula. I d’aquí l’oportunitat de compartir àpat i conversa, sempre agradable, amb tots dos.

No fa gaire, precisament, em va venir al cap la seva imatge enfilat dalt de l’escala, amb el seu característic guardapols, tirant cable per sonoritzar els carrers per Nadal. Un record que vaig evocar a propòsit de la iniciativa dels botiguers del carrer Llovera de recuperar aquesta ambientació musical a la via pública. En plena època del Bluetooth, recordar-lo desafiant les alçades per sonoritzar la via pública amb un cable infinit va resultar molt simpàtic.

Però el Salvador, com la seva esposa amb les Misericòrdies, sempre va voler anar més enllà a l’hora de fer ciutat. I d’aquí la seva implicació amb l’associació dels Amics del Ferrocarril, amb companys com el Pere Codina o el Jaume Casas entre d’altres, per fer possible el Parc del Trenet. Durant aquests últims anys va comandar la locomotora Cori de la qual, de manera artesanal, en va fer els quatre vagons del comboi. O també en la seva condició de radioaficionat, com es pot veure en la caricatura que el meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, li va fer l’any 1976. Des de la seva estació va connectar la ciutat amb el món com també van fer, durant tants anys, els inquiets radioaficionats locals.

La ciutat la fem entre tots. I per això és tan important comptar amb persones compromeses, dedicades i responsables per fer-la rutllar amb el seu exercici professional i el seu vincle associatiu. Gent com el Salvador Llauradó de qui, en l’hora de l’adeu, només en podem dir coses bones. Un privilegi únicament a l’abast de grans persones com ell.

Molt més que una llibreria

“Si fer recerca ja és complicat, imagina’t el que suposa fer-la de la teva pròpia família”. Aquesta és la confessió que em va traslladar, gairebé cau d’orella, el gran Salvador Palomar poc abans d’iniciar la seva exposició sobre “Llibres, Cultura i Antifranquisme. Ca l’Isidre 1965-1975” que va realitzar a l’arxiu, dijous passat. La seva intervenció servia de colofó a l’acte de cessió del fons de la llibreria Gaudí i del seu impulsor, l’Isidre Fonts Masdeu, a un arxiu que dirigeix amb tanta elegància i rigor l’Elisenda Cristià, aquesta selvatana que, com el mateix Fonts, sense ser de Reus, ho sembla. L’acte de signatura el van rubricar la regidora Montserrat Flores i la filla gran de l’Isidre, la Montsant, que va excusar l’absència del seu pare (dedueixo) per motius de salut.

Flores, en la seva presentació, va apuntar que la Gaudí és una llibreria on sempre hi han passat coses. I de fet l’exposició del Palomar va servir per rubricar el pes específic que l’establiment va jugar, de manera determinant, en la recta final de la dictadura. Un pes que no s’explicaria sense el lideratge i el compromís de l’Isidre Fonts, el fill de cal Pastelero de La Selva. Per això el títol de l’article té aquesta voluntat de reforçar la singularitat de la Gaudí, que és i ha estat molt més que una llibreria pel que ha generat, removent consciències, apuntalant iniciatives i ajudant a construir, com m’agrada dir sempre, una societat lliure, compromesa, responsable i culturalment formada.

La gènesi del negoci s’explica a partir d’una iniciativa privada amb innegable vocació pública. I amb una societat anònima -Gaudí SA- que firmaven personatges mítics de la història local del segle XX com el capellà alforgenc Josep Asens, l’omnipresent Xavier Amorós, un integrant de la reputada família Cochs, i l’escriptor i pedagog Josep Alsina Gebellí. I al capdavant l’Isidre, amb la seva inseparable Maria Pallach al costat. L’Isidre va afrontar aquest nou repte laboral després de quedar-se sense feina, al ser acomiadat de l’empresa del seu cosí a La Selva com a reprimenda per haver-se convertit en l’enllaç sindical. Beneït acomiadament pel Món de Reus perquè va permetre que l’Isidre centrés les seves energies en una llibreria que ha estat determinant en la configuració social i cultural de la ciutat.

La Gaudí, amb una decoració trencadora de la Sefa Farré de la que en queda intacta, i absolutament vigent, el rètol que abelleix el carrer de la Galera, volia promoure la cultura catalana a partir de la venda de llibres, discs i art en general. Un d’aquests establiments que, com subratllava Palomar, s’emmarcava en la voluntat de redreçament nacional. “Ara que es parla tant d’estructures d’Estat, la Gaudí i d’altres establiments similars que es van obrir arreu de Catalunya, es convertien en veritables estructures de país en un moment en el qual calia acostar la cultura catalana a la gent.” I fer-ho amb imaginació. De fet, malgrat la limitació de l’espai, el local estava dividit en dos àmbits: la llibreria pròpiament, on també es venien discs, i una sala d’art on van arribar a exposar artistes de renom com el Josep Grau-Garriga, bon amic del mateix Isidre.

I un establiment que no ho va tenir fàcil als inicis. A l’excepcionalitat de la iniciativa enmig d’un règim incòmode i controlador, la Gaudí es va veure afectada per l’històric incendi de la fira de mostres de l’any 1966. L’estand va quedar devastat per les flames i la sotragada econòmica per la societat impulsora va ser monumental.

Però l’Isidre sempre ha demostrat iniciativa i resiliència. El mateix Palomar recordava la seva capacitat de fer coses. Durant la xerrada no tocava parlar d’una altra de les seves fites, l’Aplec de Paret Delgada a La Selva, ni tampoc del paper cabdal que va jugar per impulsar la Diada de Sant Jordi al Reus dels temps estranys, perquè donaria per un altre monogràfic. Però és evident que el noi del flabiol, el pseudònim que utilitzava a l’època on fins i tot va presentar un programa de sardanes a Ràdio Tarragona, tenia capacitat, inventiva i entusiasme per continuar construint aquesta nova realitat amb un únic propòsit, el de fer país. D’aquí la importància del fons que ara serva l’arxiu, i que permet fer una altra mirada per veure com era la ciutat, amb la reivindicació de la lluita antifranquista de base.

És evident que la immensa personalitat de l’Isidre, i del que ha generat la Gaudí, mereixen una altra lectura més reposada i àmplia. I segur que el Salvador, que continua gaudint de la conversa habitual amb el seu sogre, que a 92 anys té el cap clar i els records ben vius, pot servir per ajudar a reconstruir aquesta memòria tan necessària per entendre que Reus s’ha forjat gràcies a la seva gent i -també- a negocis compromesos com la Gaudí. Perquè el comerç en aquesta ciutat sempre ha estat molt més que una simple activitat econòmica.

Per cert, que a la mateixa hora que es recordava a l’Isidre a l’arxiu, al Centre d’Amics de Reus s’homenatjava a un altre homenot d’aquest Reus tan singular, el poeta Xavier Amorós. Una autèntica llàstima que s’encavalquin actes de tanta importància per reivindicar figures cabdals d’un Reus que mai més tornarà, però que ens ha de servir per entendre que sense el compromís i la dedicació de tots els que estimen aquest racó de món, aquesta ciutat no té cap futur. Tinguem-ho tots molt clar.

La Vitxeta altra vegada

Diuen que la millor manera de demostrar als nostres fills que la seva escola ens importa, és formant part de l’AMIPA, l’Associació de Mares i Pares que constitueix un dels vèrtexs essencials de qualsevol comunitat educativa. I precisament l’escola La Vitxeta està plena de Mares i Pares a qui importa l’escola de les seves filles i fills. Una realitat que s’ha fet a ella mateixa, que va néixer en els barracots de la plaça del Nucli, al capdamunt de l’avinguda dels Països Catalans, i que va aconseguir créixer en un magnífic edifici a la zona de la Munta i Baixa, on ha esdevingut un dels referents educatius del Món de Reus.

Possiblement, les vicissituds que ha viscut l’escola han forjat l’ADN peculiar dels seus integrants, dotant-los un vincle identitari de gran fortalesa i convicció a l’hora de defensar els interessos col·lectius. Ho van demostrar ara fa vuit anys, articulant una iniciativa extraordinària per convèncer al Departament d’Ensenyament de l’error de voler suprimir una de les línies d’I3 adduint el descens de la matrícula. En un temps rècord, la comunitat educativa va mobilitzar-se per incrementar la inscripció al centre i forçar a l’administració a deixar en paper mullat la seva arbitrària decisió.

Però sembla que ara el Departament torna a encebar-se amb La Vitxeta. I durant aquestes últimes hores ha desempolsat del calaix l’amenaça de la supressió de la línia d’I3 pel curs vinent. I la pregunta és obligada: Qui ha pres la decisió? Algú assegut en un despatx de Tarragona i/o Barcelona a partir d’unes xifres fredes i d’una visió insensible del mapa educatiu de la ciutat? S’ha preocupat algun dels tecnòcrates del Departament de parlar-ne amb els mestres i les famílies per avaluar, des del punt de vista humà i educatiu, l’abast real de la seva decisió?

Em pregunto de quina pasta estan fets aquests que tanquen escoles o suprimeixen línies dels centres educatius. I també m’agradaria saber si són capaços de documentar-se per avaluar realment l’impacte de la seva gosadia. Què en sap de la història i de la trajectòria de l’escola el què ha conclòs que la línia s’ha de suprimir? És conscient dels antecedents i de la implicació actual de les famílies a l’hora de procurar pel seu centre? I de la referència que l’escola acredita en el mapa educatiu de la ciutat?

El Departament hauria d’entendre que una escola és un sentiment, en el que s’hi veuen identificades moltes persones. Des dels alumnes a pares, passant pels mestres, l’autèntic capital humà que necessitem per construir una societat justa, lliure, compromesa, solidària i plena d’amor. I per això resulta tan injust, i a l’hora incongruent, prendre un determini d’aquest abast des de la fredor d’un despatx, a quilòmetres de distància, sense percebre la inquietud de les persones que realment fan bategar cada dia l’escola.

Per motius professionals, i també familiars, he seguit amb atenció l’evolució de La Vitxeta des del seu naixement. Com també he estat al cas de la bona feina de l’escola Sant Bernat Calvó, també afectada per una mesura idèntica. Estaria bé, arran del descens de natalitat que explica la disminució de la matrícula, que el Departament, en lloc de la solució fàcil d’anar retallant línies, procurés baixar la ràtio d’alumnes per aula, cosa que permetria un entorn ideal per afavorir la tasca docent d’uns mestres que viuen i es desviuen, enmig de tantes adversitats, per afavorir la formació integral dels seus alumnes.

Perquè tancar classes, a més de ser el més fàcil, també és el pitjor estímul per continuar fent escola pública amb tot el que això implica. I potser ja comença a ser hora de dignificar-la sense tantes atzagaiades administratives per aconseguir, realment, un ensenyament públic de qualitat.

El mutis del Mestre Casanovas

El Bravium, aquest teatre que tant ha fet per mantenir el sentiment identitari de la ciutat i que l’arquebisbat, de manera incomprensible, s’entossudeix a tenir tancat a pany i forrellat, ha estat l’escenari de grandíssimes representacions teatrals. D’aquestes en destaquen les sarsueles que durant bona part de la segona meitat del segle XX van convertir la bombonera del carrer de la Presó en un referent amb cantants de la talla de la tiple Ventureta Mestres, el baríton Francisco Egea o el tenor Josep Foraster.

D’aquelles històriques representacions del Bravium en són testimoni els immensos cartells que durant anys es podien veure al vestíbul del teatre, recordant aquella època gloriosa on sobresortien dos noms al capdavant de l’elenc del Centre Catòlic: el seu director artístic, el Francesc Domènech, i el director musical, el Josep Casanovas. Aquest últim es va encarregar, anys després, de mantenir la referència de la sarsuela al món de Reus liderant la històrica Companyia Lírica Teatral que tenia el seu escenari de referència al teatre del col·legi La Salle.

Precisament dissabte moria a Reus l’entranyable Mestre Casanovas, un d’aquests músics que va ajudar a difondre el llenguatge més universal i popular del món (de Reus i més enllà) que no és cap altre que la música. Des de la seva escola del carrer Gaudí o a les aules de diverses escoles, com la dels germans de les escoles cristianes on jo mateix vaig ser alumne seu, va procurar per la formació musical dels seus conveïns convençut, com estava, que sense música la vida seria un error. I que la immersió en aquesta expressió artística enriquia les persones, dotant-les de més sensibilitat i emotivitat. En definitiva, que ens feia a tots millors.

Al Mestre Casanovas el meu pare, Josep Maria Baiges i Jansà, el va dibuixar sovint com a director de la desapareguda Banda Municipal, paper que va desenvolupar amb eficàcia durant molts i molts anys. I també el va immortalitzar en una ocurrent caricatura on destacava el seu paper de compositor. De fet el Mestre va obsequiar amb una marxa nupcial als prínceps Balduí i Fabiola de Bèlgica amb motiu del seu mediàtic casament, el 1960. Del retrat del meu pare, on el director d’orquestra trepitja el teclat del piano, destaca la clau de sol a l’orella, i també la mosca que envia un Beethoven vestit d’angelet per convertir-la en un sostingut al pentagrama.

Desapareix un músic de pedra picada, integrant d’una extraordinària generació de conciutadans que mai més tornarà. Si la música és la banda sonora de la nostra vida, al Món de Reus el Mestre Casanovas es va encarregar d’interpretar-la i ensenyar-la perquè sonés, a tothora, afinadament i de manera melodiosa. 

Fins sempre Mestre Casanovas, un altre gran RTV que desapareix d’escena, fent mutis, del Món de Reus.

La innocentada del Bravíum

Els que ja en pentinen algun de blanc segurament recordaran aquelles celebrades innocentades que programaven la gent del Bravium Teatre el mes de desembre. La bombonera del carrer de la Presó era l’escenari d’un espectacle singularíssim, amb veritables astracanades que comptàvem amb un llarg romiatge d’espectadors i que tenien la capacitat de no deixar indiferent absolutament a ningú. Es tractava de practicar un exercici molt saludable, el de viure i riure amb les ocurrències de l’elenc d’actors del Centre Catòlic tenyit d’un humor que moltes vegades fregava l’absurd.

Tot plegat m’ha vingut al cap aquest dilluns quan he tingut la sensació, fullejant el Diari Més, que els del Bravium en feien una de les seves, representant una innocentada d’un absurd descomunal fora de temporada. El titular era prou eloqüent: “L’Església condiciona la cessió del Bravium de Reus al respecte a la moral catòlica”. Com hauria dit el flegmàtic exregidor, senzillament #Aspactaculà.

Recuperant d’altres pàgines viscudes al Món de Reus, també recordo un pamflet satíric de carnaval que es va publicar a principis de segle. Se’n deia ¡VERGÜENZA! i amb un castellà ranci, d’un barroquisme superlatiu, retratava l’actualitat local com si fos el NODO. I el més sorprenent és que amb aquella estètica lingüística, i atenent les notícies que descrivia, semblava que encara fóssim en ple franquisme, quan el dictador aplicava una fèrria censura que es traslladava als espectacles públics, amb censors que retallaven fragments d’obres de teatre i allargaven les faldilles de les vedettes. Fins i tot a la ràdio, com explicava sovint l’homo radiofonicus Enric Tricaz, la censura va voler revisar prèviament el contingut d’una retransmissió esportiva que encara no s’havia disputat. Apostoflant. Una mostra més de l’irracional i retrògrada que és voler censurar qualsevol cosa.

Que Déu em perdoni (i la invocació, en aquest cas, s’escau més que mai) si algú pot sentir-se ofès pel meu comentari. De fet jo soc creient i tinc un profund respecte per l’església. O, millor dit, per la gent que fa església. Penso, entre d’altres, amb capellans com Mossèn Joan Antoni Cedò, un prior com Déu mana. O Mossèn Ignasi Olivé, el capellà miracle de Sant Bernat Calvó. O Mossèn Pep Moreno, incansable en la seva tasca caritativa per aconseguir habitatges justos. O l’inoblidable Estanis Figuerola, que en la seva condició de diaca es va desfer per difondre arreu la paraula de Déu. O el malaguanyat Josep Roquer, el responsable del santuari, que en el seu dia ja va dir, públicament, que no entenia el desfici de l’arquebisbat pel Bravium quan l’església, a Reus, de locals i dependències vàries en tenia de sobreres.

La llista podria ser inacabable. I tots mereixerien un elogi sincer per la seva feina pastoral. Però interpreto, veient com va el món, que hi ha una altra realitat a les més altes instàncies de la cúria que s’entossudeix, amb les seves decisions, a mantenir aquesta crosta tan ingrata que no deix créixer ni evolucionar l’església catòlica.

Aquesta altra realitat de les esferes superiors ha perdut una nova oportunitat per fer-se propera, assequible. I per posar les coses fàcils. Com pot ser que no es facin càrrec del què representa el Bravium per la gent de Reus? Ningú els hi ha explicat l’històric simbolisme d’aquest teatre per la nostra ciutat que ara llangueix incomprensiblement tancat a pany i forrellat? Tant difícil era, tenint en compte el compromís de l’Ajuntament i la Diputació, d’invertir els tres milions d’euros necessaris per la seva rehabilitació, de ser generosos per convertir-lo en un espai d’expressió artística obert absolutament a tothom?

I què en deu pensar de tot això l’inoblidable Jaume Amenós? Deu riure per no plorar. Ell i la seva gent no van fer res més que aplicar caritat cristiana a la gestió del teatre, sent generosos, despresos, treballant desinteressadament per oferir, a tothom que ho necessités, un espai per expressar-se i comunicar-se amb l’objectiu de culturitzar el poble i cohesionar la societat.

En ple segle XXI recuperar la figura del censor per vetllar per la moral cristiana dels espectadors d’un teatre com el Bravium, no sembla la millor manera de fer amable i propera la religió catòlica. Si continuem per aquí, que Déu, als del Món de Reus, ens agafi confessats.

Quines coses passen…