Les set diferències

JUnqueras LlauradóAlfred Pitarch

Hi ha un element que corrobora l’inici de la precampanya a la nostra ciutat: l’activitat a les xarxes socials.  Aquest és un símptoma inequívoc que demostra que alguna cosa s’està movent a poc més de vuitanta dies del transcendent #Reus24m. Com a mostra, el mur del Facebook de l’alcalde. Carles Pellicer ens està oferint aquests dies una exhibició de proximitat amb la ciutadania que ni el mateix Mark Zuckerberg hagués pogut imaginar. L’últim capítol, amb la croada contra l’incivisme d’alguns propietaris de gossos, és dels que marcaran època.

En un altre àmbit els De Nou Reus s’aprofiten de la viralitat de les xarxes per escampar les seves peculiars produccions cinematogràfiques. La darrera creació està inspirada en els cèlebres 10 euros que l’organització de la recuperada Olimpíada pretenia cobrar als atletes en concepte d’assegurança. Particularment estic tan acostumat a pagar per l’esport escolar dels meus fills que fins i tot em sorprendria que alguna cosa –com ara les Olimpíades- poguessin ser de franc. En tot cas el Gibert i companyia d’això n’han fet casus belli com ho demostra l’última pel·lículeta de la productora dels innovadors (per definir-los d’alguna manera entenedora).

Parlant d’activitat a la xarxa, els que tampoc han perdut pistonada són els d’Esquerra. La cap local, l’Ester Alberich, penjava diumenge una foto de l’equip de campanya envoltant a l’Oriol Junqueras. Un equip on destaca la irrupció del Xavier Alagarda. El seu currículum polític és curiós: especialista en botifarrades de divendres sant, a les últimes municipals va donar suport a la CUP després de desencantar-se d’Iniciativa. I ara, quatre anys després, forma part de l’equip d’Esquerra. Amb tanta promiscuïtat política, Alagarda va camí d’esdevenir l’home transversal de la campanya, arrabassant-li la denominació al bon jan de l’Anton Baiges que va merèixer aquest títol honorari a les últimes municipals.

Però tornant a la fotografia dels independentistes, em ve de gust comparar-la amb la que el mateix Junqueras es va fer a Reus ara fa un any, el 7 de març de 2014. Com passa el temps. Aquell dia s’abraçava –o millor dit, l’abraçava- l’Àlfred Pitarch coincidint amb la seva proclamació pública al Bartrina. Com són les coses. Dotze mesos després el Pitarch ja no és el cap de llista, i el Junqueras protagonitza la primera foto amb la nova candidata envoltat de fins a set membres de l’equip liderat per Noemí Llauradó. Són, per tant, set diferències substancials d’una foto a l’altra, on la candidata s’agafa al secretari general amb d’altres companyes com l’Alberich, la Cabré i la Flores. Potser això explica el somrís còmplice de Junqueras que contrasta amb la imatge seriota que va gastar el dia de la proclamació del candidat revocat. Ho entenc perfectament. Entre el Pitarch i aquestes ninfes republicanes jo també tinc molt clar a qui regalaria el meu millor somriure.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Això s’anima

El díptic del candidat Francesc Vallès

El díptic del candidat Francesc Vallès

L’altre dia el doctor periodista del reusdigital, l’Enrique Canovaca, em traslladava la seva impressió que la precampanya del #Reus24m viu una certa letargia inquietant. A poc més de dos mesos per les eleccions teníem la sensació compartida que la calma era excessiva davant d’uns comicis transcendents com aquests. Per això celebro que durant el cap de setmana hagi pogut detectar, en la meva faceta d’observador de la vida quotidiana, alguns símptomes d’activitat preelectoral al Món de Reus.

Dissabte, sense anar més lluny, em vaig trobar al Sebastià Domènech. O millor dit, el cartell electoral del candidat del PP que ha llogat un dels opis a tocar de casa meva. A Domènech se’l veu lluent, somrient, amb aquells ulls penetrants de color blau (blau “popular” naturalment). L’altre dia sentia a Ràdio Reus que darrere de la  simpàtica campanya del Sebastià, París i Londres s’hi amaga l’anomenat “mètode Alejandro”, en referència a l’esperit creatiu que impregna les campanyes del candidat tarragoní Alejandro Fernández. Els de la SER s’acarnissen, especialment, amb l’eslògan Recuperem l’orgull de ser de Reus  que acompanya la juguesca lingüística de la cotització de l’aiguardent. “Més criticable és el subtítol d’aquesta campanya (…) on el PP sembla haver oblidat que durant 3 anys i mig ha estat membre del govern de la ciutat, i que precisament Sebastià Domènech, número 2 del partit fins el passat novembre, ha estat tinent d’alcalde d’un govern del que sembla no sentir-se’n orgullós” rematen els de l’emissora degana.

Donant tombs a l’orgull en qüestió, a l’arribar a casa em vaig trobar al Francesc Vallès. O millor dit, el prospecte sobre cultura que han repartit els socialistes en una bustiada intensa i generosa. El charmant del PSC ocupa la portada del díptic, on se’l veu retratat amb una immaculada camisa blanca que sembla que li hagi deixat el mateix Pedro Sánchez, i amb un moviment de mans certament peculiar. El logo del partit, minúsucul, és a la part inferior de la portada. I a l’interior detalla el seu programa en matèria cultural apuntant, també, algunes de les exigències que imposarà als seus regidors durant la propera legislatura. El candidat socialista deix clar que no en deixarà passar ni una. Vaja, que segons com s’interpreti  això de ser regidor més que un privilegi pot acabar sent una condemna.

Mentre rumiava sobre les propostes culturals de Vallès (amb dedicatòria al Quimet Sorio),  a l’agafar l’ascensor em vaig trobar al Jordi Cervera. O millor dit, l’aplicació per mòbils del candidat municipalista que han impulsat els d’ARA REUS gràcies a la traça del l’assessor en cap del polític aquàtic, el Dani Rubio, l’home que més i millor domina el showbusiness electoral al Món de Reus.  Un avenç tecnològic que els municipalistes han creat esquitxant només 500 euros, i que dóna una nova dimensió a la manera de fer campanya a la ciutat.

L’APP està prou bé. Hi destaquen les fotografies dels regidors, amb el Cervera acompanyat de la seva inseparable Cori Fargas, una dona que guarda el secret de l’eterna joventut. I on també es pot veure, en alguna fotografia de grup de la campanya del 2011, a l’expresident del partit, el Jordi Pouget, que ha passat a millor vida (política, naturalment). El dia de la presentació, al preguntar per la irrupció fotogràfica d’aquesta vella glòria dels municipalistes caigut en desgràcia, un dels membres de l’equip de Cervera em va respondre amb contundència:  “I és clar que hi surt, ell forma part de la història”. La frase s’ha de llegir entre línies i és absolutament demolidora. I demostra el que deia al començament, que això de la precampanya s’anima i de quina manera. Un servidor ja s’està fregant les mans.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El caloret reusenc de la Rita Barberà

L'alcaldessa evocant el caloret (elmundo.es)

L’alcaldessa evocant el caloret (elmundo.es)

Una de les notícies de la setmana -al Món de Reus i més enllà- ha estat la memorable crida per proclamar l’inici de les Falles de l’alcaldessa de la capital del Túria, Rita Barberà. El seu discurs abrandat, amb un ús de la llengua insòlit, ha merescut tota mena de burles, algunes realment sagnants. Al nostre univers particular, el Jordi Cartanyà de Ràdio Reus ens ha demostrat el seu enginy inesgotable creant l’anomenat Caloret Mix, una composició musical on es recrea amb el verb desbordant de la senyora alcaldessa.

Precisament l’altre dia, quan estava gaudint de la inspirada creació del The Artist de les ones, em va arribar un missatge de l’amic Isaac Albesa advertint-me d’un article del Periódico de l’escriptor Toni Mollà dedicat a l’avi de la Rita Barberà. L’escrit ja té dies, és del maig de 2011. I explica la vida i miracles de la família materna de l’alcaldessa. Una història que es remunta a la figura del besavi, un emprenedor català anomenat Miquel Nolla Bruixet que va fer fortuna a l’instal·lar la seva fàbrica de mosaics policromats al poble de Meliana, al bell mig de l’horta valenciana.

L’amable lector és preguntarà quin interès té repassar l’arbre genealògic de l’alcaldessa de València en un bloc eminentment reusenc com aquest. Doncs l’explicació és ben senzilla: el besavi de la Barberà, el Miquel Nolla Bruixet, va néixer a Reus l’any 1815. Potser l’origen explica la seva pròspera carrera empresarial, atenent que “va aconseguir una gran projecció mundial, i personalitats com els Romànov, el general Prim i fins i tot el rei Amadeu de Savoia van visitar el nostre poble per conèixer aquella illa industrial entre carxofes, faves, patates i tarongers, que eren els productes del nostre entorn” com explica el mateix Mollà. La revelació, per tant, és extraordinària. El besavi de la Barberà era de Reus. I que quedi clar que és per línia materna. Ho dic per evitar algun equívoc entre aquells que, fent una lectura precipitada del meu article, acabin creient que és per línia paterna i, posats a enredar la troca, facin córrer que el bon jan del Tomàs Barberà del Món de Reus és cosí llunyà de l’alcaldessa. No fotem.

Així doncs, i tornant al tema que ens ocupa, és bo recordar que d’altres figures polítiques de renom, com el Pasqual Maragall o l’Artur Mas, han presumit en diverses ocasions de tenir avantpassats directes originaris de la nostra ciutat. Ara hi podem afegir a la llista el nom de la Rita Barberà, el que demostra que Reus, on les falles van emergir ocasionalment al Mercadal a finals de la década dels seixanta del segle passat, també té un caloret ben especial.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Figuerola no és l’Amenós

El Ferran Figuerola als estudis de la Nova Ràdio

El Ferran Figuerola als estudis de la Nova Ràdio

El flamant president del Bravium Teatre, Ferran Figuerola, va passar ahir pels estudis de la Nova Ràdio. Ho va fer després de rebre, divendres passat, el suport de l’assemblea de socis per portar les regnes de l’entitat del carrer de la Presó. Figuerola comptarà amb la col·laboració d’una junta que combina veterania i joventut. Des de velles glòries com el Siscu Marca o el Jaume Ciurana, fins a joves valors de la talla de la Lourdes Domènech, la Marta Bonet, el Carles Pitarch, l’Antonio Florencio, la Neus Ceballos o el Pep Lozano. No és pot tenir millor equip.

Durant la conversa l’entrevistador, l’inefable Gerard Gort, li va preguntar pels nous objectius de l’entitat. I Figuerola, en un exercici de sinceritat extrema, li va respondre afirmant que “de nous objectius no n’hi ha perquè la feina, inicialment, serà mantenir el llegat del Jaume Amenós.”  Per aconseguir-ho el nou president i la seva junta han creat una sèrie de comissions de treball amb un total de vint-i-cinc persones que seran les encarregades de fer el que abans, en molts casos, “feia tot sol el Jaume Amenós. I aquesta implicació demostra la vitalitat de l’entitat, perquè d’ençà la seva desaparició ens han plogut ofertes de gent disposada a sumar-se al nostre projecte” va rematar l’il·lusionat president.

Cal desitjar tota mena d’encerts i de fortuna a la nova junta del Bravium que haurà d’acostumar-se a ser observada amb lupa, especialment durant aquests primers mesos d’activitat. Un fet amb el que conviurà molt especialment el mateix Figuerola. Substituir a l’Amenós no és fàcil, i més d’un aprofitarà aquesta circumstància per menystenir l’eficàcia del nou president que sovint viurà sota l’ombra allargada del record perenne del seu hiperactiu predecessor.

Per això seria bo que ens estalviéssim aquestes capcioses comparacions a les que molts personatges del Món de Reus hi estan abonats. El que hem de fer a partir d’ara és deixar treballar a la nova junta, que ha començat amb el millor dels desitjos com és mantenir l’essència del Bravium i que ha servit per convertir l’entitat en un espai plural, generós i dinàmic. Entre d’altres coses perquè és evident que el Figuerola no és l’Amenós, un personatge absolutament irrepetible i singular. Ho refermava durant l’entrevista el nou president descobrint que el Jaume tindrà, per la propera festa major, un homenatge que durarà –atenció!- quatre dies. Amb això ja està tot dit.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

El Pitoniso Pito

PITONISO PITO

Quan era petit el meu pare sovint em feia anar al quiosc de la Felisa, al començament del passeig Prim, a comprar el Dicen, un dels fenòmens de la premsa esportiva del segle XX. En aquest rotatiu hi col·laborava el Ricardo Pastor, conegut amb el sobrenom de Pitoniso Pito, que s’encarregava de fer pronòstics quinielístics. Més d’una travessa (amb pocs calers, és clar) la vam encertar gràcies a les seves sàvies prediccions. Desafiant el pas del temps, i amb noranta anys acabats de fer, Pastor continua profetitzant a les pàgines del Periódico.

Evoco aquestes delicioses pàgines viscudes arran de la irrupció, al Món de Reus, d’un altre Pitoniso Pito. En aquest cas no està vinculat al món de l’esport sinó a la política. I darrerament les encerta totes. Em refereixo al vell malvat de l’articulisme local, l’Anton Tapias, que ha trobat en el twitter la millor vàlvula d’escapament per deixar anar les seves mortíferes piulades aventurant el nom d’algun candidat. Queda clar que ha nascut el Pitoniso Tapias.

Els mèrits del nou endeví es compten de dos en dos. Fa unes setmanes ja va pronosticar la irrupció de la Noemí Llauradó com a cap de llista d’ERC. I no fa gaires dies es va atrevir a posar al candidat revocat dels republicans, l’Àlfred Pitarch, a l’òrbita convergent. Ahir els diaris digitals donaven versemblança a aquesta possibilitat a partir del comunicat de Reagrupament Reus que apostava per fer costat al president de la Generalitat, Artur Mas, establint de retruc una coalició electoral amb CiU de cara a les municipals.

Sobre Pitarch, versions contradictòries. Mentre el Reus Diari afirmava que es podria integrar a aquesta candidatura de confluència dels moviments catalanistes tot i que encara no és clar que Pitarch acabi formant part de la llista, el Reusdigital anava més enllà suggerint que aquesta candidatura unitària pivotaria al voltant de l’exalcaldable d’ERC, Àlfred Pitarch, i el seu grup de treball, que també estarien d’acord amb pactar amb Convergència.” Aquest fet explicaria el perquè Pitarch ha continuat amb la seva intensa activitat pública,  reforçant la seva faceta d’articulista, i no s’hagi dedicat, per exemple, a la petanca com faria qualsevol mortal que hagués passat per una traumàtica revocació com la seva.

En definitiva, de confirmar-se aquest extrem ens trobarem amb un nou actor del #Reus24m que prendrà un protagonisme impensable fa només unes setmanes. I ja no em vull ni imaginar, en el supòsit de veure al Pitarch en posicions de sortida a la llista dels nacionalistes, l’escenari d’una negociació entre CiU i ERC per formar govern després de les eleccions. Serà qüestió de trucar al Pitoniso perquè faci la seva càbala al respecte. Això està que crema.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Ni podem ni volem

El líder de Podem, Gerard Bargalló (Reusdigital/Enrique Canovaca)

El líder de Podem, Gerard Bargalló (Reusdigital/Enrique Canovaca)

Ahir al vespre vaig assistir a l’estrena pública (la privada es va fer la setmana passada al Palau Bofarull) del flamant ball de la Quaresma i les Set Virtuts ideat per la Germandat dels Set Pecats Capitals comandada per l’incombustible Jordi Cisa. A les Peixateries, enmig de la penombra, el ball va guanyar en efectisme, i l’inquietant vestuari creat per l’ocasió per l’home meravelles del Barato, el Josep Maria Casas, va reforçar la plasticitat d’una dansa que va impactar als espectadors. Després, com si seguís la processó, vaig anar darrere del seguici pels carrerons del Reus antic, gaudint de l’acompanyament musical del grup Stacatto, amb el Pere “Pentagralla” Rius a la percussió i el Gerard Pouget fent una autèntica exhibició al pandero-pandereta que va enlluernar als sorpresos espectadors.

Precisament durant aquest passeig de reflexió i recolliment, vaig pensar en les virtuts que se li pressuposen a la Quaresma i que, en la meva modèstia opinió, són perfectament aplicables a la classe política local. Bé, per ser exactes totes set virtuts no cal, especialment quan parlem de la castedat. Aquí que cadascú faci el que vulgui. Però les altres sis poden formar part del manual del bon regidor: humilitat, generositat, paciència, temprança, caritat i diligència.

Possiblement algunes d’aquestes qualitats són les que han faltat en la negociació fallida per crear una candidatura unitària de les Esquerres a la ciutat, i que perseguien com una utopia abastable el bon jan del Xavier Joanpere o el mateix Arcadi Oliveres. Ahir l’Enrique Canovaca -el periodista exàrbitre del Reusdigital- ens descobria que el principi d’acord entre Podem i ICV-EUiA per fer una llista d’aquestes característiques s’havia trencat definitivament. “L’objectiu era consensuar un programa mínim comú, convocatòria oberta de primàries, codi ètic i mandat revocable, per conformar una força que agrupés al major nombre possible de ciutadans, més enllà dels pertanyents als partits polítics. Malgrat els nostres esforços, no ha estat possible aconseguir aquest propòsit” explicaven els de PODEM en un comunicat enviat als mitjans de comunicació. Així doncs, no hi haurà candidatura unitària.

Això obliga a Iniciativa a fer llista pròpia si vol concórrer a les eleccions. I planteja un moment crucial en la història recent dels ecosocialistes. Un partit que des de l’històric PSUC ha viscut moments de tota manera: des de participar activament del govern municipal en coalició amb d’altes forces d’esquerra  fins a quedar-se fóra de l’Ajuntament. Així ha estat aquesta legislatura i també la 91-95. Aquests períodes són autèntiques travessies pel desert que es superen quan aconsegueixes recuperar presència de manera immediata al plenari. Per això l’escenari d’Iniciativa és transcendent, perquè en pocs mesos, per no dir setmanes, ha d’intentar generar una llista amb garanties per tornar a l’Ajuntament, garantint així la seva visibilitat en el mapa polític reusenc.

I mentrestant els deixebles de Pablo Iglesias sembla que abandonin definitivament  la possibilitat de presentar-se en aquestes municipals deixant clar que el seu autèntic objectiu són les autonòmiques i les generals.

Per resumir la situació d’uns i altres davant de les properes municipals, i fer-ho entenedor per l’elector, és bo recórrer a un curiós joc de paraules: els d’Iniciativa no poden i els de Podem no volen. Vet-ho aquí.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

¡Desatascos ahora ya!

Desatascos ahora ya

Déu n’hi do com ha començat la precampanya del #Reus24m. A poc menys de 100 dies de les municipals, jo em pensava que els ànims estaven temperats. Però res. Les emocions ja es viuen a flor de pell. Amb el Pitoniso Tapias desfermat fent càbales sobre les llistes electorals, o amb l’Àlfred Pitarch que no para d’escriure articles d’opinió a la premsa local. Un fet que provoca tota mena de conjectures sobre el seu futur polític.

Però el capítol més sonat l’han protagonitzat el PSC i el Reusdiari.cat amb una picabaralla de les que fan època. Els socialistes han amenaçat amb una querella per injúries greus al diari digital per una informació que consideren falsa. I aquests s’hi han tornat amb una dedicatòria literària al Francesc Vallès que més que una editorial sembla un article d’una revista satírica de carnaval. Embolica que fa fort.

La notícia que ha generat el conflicte era, aparentment, innocent. El Guillem Ramos-Salvat s’havia entretingut a fer quatre fotos a les primeres tanques que han florit per la ciutat. Una d’elles era la del socialista Francesc Vallès on es pot llegir l’eslògan “El futur de Reus depèn de tu”. La Bèstia apuntava el cost que podia tenir aquesta campanya publicitària, uns 2.000 euros mensuals. I aquest fet va provocar la reacció airada dels socialistes.

En la mateixa informació hi podem veure també la tanca del Partit Popular que vol servir per posicionar al virtual candidat, l’ara portaveu a l’Ajuntament Sebastià Domènech. La campanya -que el ReusDiari atribueix a una empresa de comunicació de Tarragona- s’acompanya d’ un eslògan simpàtic, el de “Domènech, Paris i Londres“ coronant la imatge en primer terme -i quin primer terme!- del candidat. Per aquelles casualitats, la tanca del costat fa publicitat d’una empresa de desguassos i si pot llegir amb claredat un eslògan contundent: “¡Desatascos ahora ya!”. Hi ha qui pensa que és un missatge subliminar després de l’adéu polític de l’Alícia Alegret. De fet com eslògan electoral tampoc estaria gens malament. I també podria servir per desencallar el conflicte entre el PSC i el ReusDiari que, la veritat, trobo desproporcionat. A veure si entre tots desembussen aquest mal rotllo.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari