El Natxo és el millor

Natxo González en un entrenament de l’equip (Cadena SER)

Ahir a la tarda vaig tenir el gran honor de participar a la primera de les sessions Esport, Cultura i Societat que per segon any consecutiu han programat, de manera conjunta, el CF Reus Deportiu i el Centre de Lectura. Em van convidar per recordar al mític Josep Juncosa, una de les figures indiscutibles del futbol espanyol del que vam tenir la sort –els de Reus- de gaudir-ne com a jugador i entrenador. Amb l’Adrià Morte de Canal Reus fent de moderador, repartint joc al micròfon amb la mateixa habilitat que el Ramon Folch la remena al mig del camp, vaig tenir l’oportunitat d’evocar la figura de Papà Dribiling al costat d’un dels seus fills, el Santi Juncosa, i de l’Homo Radiofonicus, l’Enric Tricaz.

Poca broma. Una mirada objectiva als mèrits del patriarca dels Juncosa serveix per adonar-se’n de la immensa personalitat d’un jugador de primera línia que haurien de conèixer tots els qui volen dedicar-se a tocar la piloteta al Món de Reus. L’haurien de conèixer pel que té d’exemplificant la seva trajectòria esportiva i, també, la personal    perquè Josep Juncosa va ser molt gran dins i fóra dels terrenys de joc.

Però com passa en totes les coses a la vida, la relació entre el Reus Deportiu i Juncosa no va ser sempre un camí de roses. I ahir es va recordar el desengany que van viure ell i la seva família quan l’afició va donar l’esquena a l’entrenador després d’aconseguir l’ascens a segona Divisió B. Unes escenes que els Juncosa no han oblidat i que diumenge, coincidint amb les crítiques que alguns aficionats van vessar contra el Natxo González al camp municipal durant el Reus-Alcorcón, van reviure amb certa amargor. “I a mi em sap molt de greu, perquè el Natxo González ha estat el millor entrenador de la història del Reus Deportiu, fins i tot més que el meu pare” afirmava el Santi Juncosa, un dels homes amb el cor roig-i-negre més gran que conec.

La referència al Natxo la vaig trobar molt encertada. Perquè ara, més que mai, és quan s’ha de posar en valor la feina de l’entrenador vitorià al Reus Deportiu. Un exemple de treball, dedicació, entrega i discreció que ens ha servit per viure la pàgina més brillant del futbol d’aquesta ciutat.

El Natxo González no necessita ningú que el defensi. Això és evident. No ho necessita perquè els fets i els resultats l’avalen sense discussió. Però sí que em ve de gust proclamar, com deia ahir el Santi Juncosa al Centre, que el Natxo és el millor entrenador de la història del Reus. I el millor entrenador que podíem tenir en la situació en la que estem ara. Ja ho hem dit moltes vegades que el futbol, especialment a la graderia, es mou més per la passió que per la raó. Però hi hauríem de posar una mica de seny. I recordar tot el que ha fet el Natxo González per aquest club, amb un ascens a la Lliga de Futbol Professional i amb el pressupost més petit de la categoria.

Si diumenge no es va guanyar va ser per autèntica mala sort cara a porteria i per l’actuació descomunal del porter rival. Tot i que alguns il·luminats s’ho pensin, al míster no li podem demanar que surti al camp i que remati de cap. I dit això el que cal demanar a l’aficionat, bàsicament al que s’abraona dialècticament sobre el savi de Vitòria, és que no fem més l’animal desbarrant contra l’entrenador enlloc d’animar en tot moment. El que tenim entre mans és molt seriós. I els aficionats també tenim la nostra responsabilitat a l’hora de donar suport a l’equip en un moment trascendent de la temporada. Si us plau, amb tot això no fem riure que encara acabarem plorant.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Dimecres arriben els Amenós als que + Enganxen

Queden sis dies -només sis!- per lliurar els premis Amenós als que més Enganxen que enguany arriben a la sisena edició. Serà dimecres vinent, 26 d’abril, a la bombonera del Bravium al carrer de la Presó. A partir de les 19.30h i amb l’actuació de l’home orquestra del Món de Reus, l’Albert Galcerà, i la sorprenent i puntualíssima irrupció d’una vella glòria de la cançó protesta local que descobrirem el mateix dia de la gala. Però el més important serà la trentena de persones i entitats que reconeixerem en aquesta edició. Gent que sovint, des de l’anonimat, són determinants per fer ciutat amb tot el que això implica.

La festa, com sempre, oberta a tothom. I ho acabarem bonic, amb un piscolabis deliciós gentilesa del Forn Sistaré que sense que jo els hi hagi demanat, m’han trucat per sumar-se a la festa. Senzillament #Aspactaculà com diria el flegmàtic regidor.

Dimecres ens veiem al Bravium per confirmar, com deia l’Amenós, com de bonic és ser de Reus. Ahir, avui i sempre.

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Malgrat tot el CF Reus fa trempar

Llastarri, Gallofré, Busquets, Gay de Liébana i Cervera a la Canya roig-i-negra (Enrique Canovaca / Reusdigital.cat)

Un dels símptomes més evidents que demostren que la ciutat viu submergida en la passió futbolística del CF Reus Deportiu ens l’ofereix el món de les mones. De les mones de pasqua, naturalment. Dijous, tot fent cames pel Món de Reus, vaig tenir l’oportunitat de veure les magnifiques creacions de la Pastisseria Mare Molas inspirades en alguns dels herois del nostre univers futbolístic. El seu propietari, el gran Siscu Torres -un enamorat del seu ofici i de la ciutat- ha creat unes dolces composicions dedicades a quatre figures roig-i-negres: Folch, Vítor, Olmo i Garai. Unes mones que faran les delícies dels petits (i grans) aficionats ganxets. En aquest enllaç de Canal Reus poden descobrir aquest bé de Déu.

El de la pastisseria Mare Molas no és l’únic exemple d’aquesta futbolmania amb DO Reus. A l’extraordinari aparador del Colmado Baró (a què esperen per declarar-lo Bé d’Interès Comercial del Món de Reus?) ja es pot veure el magnífic assortiment de figures de xocolata que cada any, per aquestes dates, posen a disposició de la seva distingida clientela. Al costat de les magnífiques pilotes de xocolata il·lustrades amb els escuts del Barça o del Madrid hi ha, també, l’escut més dolç del Reus Deportiu en versió moderna, la del CF Reus, amb la piloteta al mig de les franges roig-i-negres.

Aquesta diagnosi pastissera la vaig fer dijous, tot dirigint-me al Restaurant Vermuts Rofes on els amics de La Nova Ràdio i el Reus Digital havien programat la intervenció de l’economista José Maria Gay de Liébana dins del cicle Canya roig-i-negra que es fa, de manera itinerant, per diversos llocs de la ciutat. Fa sis anys el Marià Arbonès i companyia van portar al singular economista per fer una xerrada similar al Mas Passamaner. En vaig fer un article, dels primers d’aquest bloc. Aleshores Gay de Liébana era un personatge poc conegut més enllà de l’àmbit universitari i del món del RCD Espanyol, club del que sovint es declara un acèrrim seguidor. Però sis anys després el singular economista s’ha convertit en un controvertit personatge mediàtic que te’l pots trobar, a totes hores, per qualsevol emissora de l’espectre televisiu nacional i estranger. Ell és el mateix però la seva dimensió és completament diferent.

Gay de Liébana va venir per parlar dels diners del futbol. I com a teloner va tenir al president del Reus, el Xavier Llastarri, que va donar algunes dades concloents sobre l’abisme entre la segona B i aquesta lliga amb nom de concurs de televisió, l’1,2,3. “D’un any per l’altre el Reus ha incrementat en un 350% el seu pressupost, s’ha doblat en número d’abonats i l’assistència al camp s’ha multiplicat per quatre. Tenim el 20% més de personal. I dels 7 milions de pressupost un 70% correspon a nòmines. I tot això malgrat tenir un dels pressupostos més baixos de la categoria” va apuntar Llastarri.

Xifres, certament, de vertigen. Per això l’il·lustre economista va demanar, sobre tot, seny i responsabilitat. No perdre el cap com han fet altres clubs de la mateixa categoria. I a l’hora d’exemplificar el que no s’ha de fer, va citar al Saragossa. Tot just al Saragossa, l’equip que planteja un autèntic transvasament de tècnics i jugadors del Baix Camp a la Romareda per la propera temporada.  Si algun dels roig-i-negres que festegen els aragonesos hagués assistit a l’acte de cal Rofes, segurament ja hauria desestimat l’oferta de l’altre costat de l’Ebre atenent la valoració de Gay de Liébana sobre la manera d’actuar del club de la Pilarica.

De fet l’economista va insistir en la necessitat i la conveniència que els jugadors coneguin, també, la situació econòmica dels clubs de la categoria, especialment dels seus contrincants. I aquí va explicar una cosa curiosa. Fa anys alliçonava als jugadors de l’Espanyol sobre la realitat financera dels seus rivals. I durant el partit els periquitos coaccionaven dialècticament als contrincants qüestionant la rendibilitat del club, el cash flow de l’entitat, el volum de negoci i una llarga sèrie de qüestions econòmiques que, pel que sembla, descentraven completament al rival. Com canvien les coses, vaig pensar. Abans, per desequilibrar emocionalment al contrincant, els jugadors se’n recordaven de la seva mare. I ara es tracta de tocar-los el crostó parlant del cash flow. Realment #Aspactaculà.

Tornant al cas de Reus i del Reus, Gay de Liébana va demanar la entesa entre l’Ajuntament i el màxim accionista. I va posar l’exemple de Salamanca, una ciutat que va tastar la mel de la primera divisió. Fins que un bon dia l’alcalde de la ciutat castellana es va barallar amb el màxim accionista del club. “I aquest era el totpoderós Hidalgo, d’Air Europa. Ho pagava tot i el club anava un pam bé. Però de cop i volta l’alcalde es va creuar i li va fer la vida impossible. I l’Hidalgo s’ho va prendre tan malament, que va marxar de Salamanca per posar la seu de l’empresa a Mallorca. I es va desentendre del club engegant a l’alcalde amb un “vete a tomar por el cu…” (s’entén, oi?). Des d’aleshores algú sap on és el Salamanca? I algú sap on és Salamanca? Ens agradi o no, el futbol situa les ciutats en el mapa. I per això és tan important que l’alcalde de torn, encara que no li tingui cap simpatia, li posi les coses fàcils al màxim accionista”. Si a l’escenari del Vermut Rofes haguessin posat una pantalla de plasma, n’estic segur que hauríem vist al Joan Oliver des de la Xina fent l’onada escoltant a l’economista periquito.

Però on Gay de Liébana va mostrar-se ferm i decidit va ser en l’aposta pel màrqueting. “Quin esponsor té el Reus?” va preguntar en veu alta. Em va sobtar que no ho sàpigues, i més tractant-se d’una empresa catalana i no d’una marca xinesa, d’aquestes que s’anuncien a samarretes com la de l’Espanyol i que, a ulls dels occidentals, no s’entén ni una sola lletra. Per donar resposta a l’interrogant algú va deixar anar Borges, i això va provocar una esplèndida reacció de l’economista. ”¡Hombreeee! Boorges, del senyor Pont de Reus i de Tàrrega. Ell sí que sap on és el negoci. ¡Grandeeeee!”. Gay de Liébana en estat pur. En la mateixa línia, l’economista va insistir en la necessitat d’aprofitar qualsevol possibilitat per cercar patrocinadors per vendre qualsevol racó de la indumentària  dels jugadors. “I al culet no hi teniu a ningú?”. Això del culet, que a més d’un li va recordar al Xin Xan, va provocar una sonora riallada entre l’atenta audiència.

I en aquest punt vaig haver de marxar mentre el Marc Busquets i el Josep Gallofré, impecables conductors de l’espai, donaven pas a les preguntes dels assistents. Feia tard a una reunió i abans volia passar pel Roslena del Mercadal a comprar una revista que em convenia. Hi vaig decidit buscant la publicació quan, de cop i volta, vaig descobrir el magnífic calendari d’aquest 2017 del Reus Deportiu a una prestatgeria de dalt de tot, gairebé tocant al sostre. El més sorprenent, però, no va ser pròpiament trobar el calendari, sinó comprovar a on era: al costat de les revistes eròtiques, per dir-ho finament, al costat de culets i d’altres corbes sinuoses. “Aquesta deu ser la prestatgeria de les coses que fan trempar” vaig pensar tot captant la instantània que poden veure al final de l’article. Després d’aquesta extraordinària revelació, i per temperar la decepció per la derrota d’ahir contra l’Osca, podem consolar-nos pensant que el Reus continua a la part alta. Com a mínim a les prestatgeries del Roslena.

El CF Reus Deportiu a la part alta de la prestatgeria del Roslena

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

Tot està connectat d’Anna-Priscila Magriñà

Divendres passat vaig participar en la presentació de l’últim llibre de la reusenca Anna-Priscila Magriñà, en un acte realitzat a Cal Massó. Vaig fer duet amb un bon amic seu, el Jesús Argentó, amb qui vaig tenir el goig de coincidir a Ràdio Reus.

A l’Anna-Priscila la vaig conèixer fa anys, a Canal Reus TV. Durant una temporada va ser la productora del magazine El Món de Reus. I tot i que professionalment només vam conviure uns mesos, la descoberta d’una persona excepcional va convertir aquella experiència en una etapa inoblidable.

Aquesta és la presentació que li vaig voler dedicar arran de l’edició del seu quart llibre, Tot està connectat. Segur que serà un dels èxits d’aquest Sant Jordi. L’obra -i especialment ella- s’ho mereix.

Hi ha capricis del destí que semblen fets expressament: en la setmana del GANXET PINTXO Continua llegint

Publicat dins de El Món de Reus | Deixa un comentari

L’exemple del Peret Ganxet

La Maria Josep Salvadó, la Carme Bigorra i el Marc Díez en la multitudinària presentació del segon volum de les aventures del Peret Ganxet.

Un il·lustre historiador que fa temps va decidir fer les Amèriques em va qualificar ahir de xovinista reusenc barat que fa riure. I tot per voler retre un homenatge a l’últim cinema de la ciutat, el Reus Palace. Jo i mil persones més, les que van omplir de manera espontània la sala 1 del complex del carrer Batan. Sóc conscient que no era el millor cinema del món. Però era el meu. L’únic. I les seves sales formen part de la meva història personal. Particularment no penso renunciar als meus records d’infantesa i joventut. I el Palace, amb tots els seus defectes, és un d’ells.

El radiofonista Joan Ramon Mestre -un bon amic i de les millors persones que he conegut mai- em va explicar multitud d’històries vinculades a la història del Palace. Ell hi havia treballat molts anys, de bracet amb la família Zúñiga. I també em parlava del Cosmos, de la Sala Reus, del Kursaal, del Monterosa o de l’Avenida, entre d’altres. Pel Joan Ramon el cinema era fantasia, il·lusió, somni. I les sales de projecció constituïen el mitjà més adequat per experimentar aquestes sensacions. Per això aquests cinemes, amb tots els seus innombrables defectes, formen part dels records més entranyables de la gent d’aquesta ciutat. I si recordar de manera afectuosa aquesta realitat és xovinisme reusenc barat que fa riure, benvingut sigui.

Amb tot plegat hi vaig pensar ahir presentant el segon volum de les aventures del Peret Ganxet que alguns teòrics postmoderns també deuen considerar una cosa rància i antiquada. Però més enllà de la participació del meu pare en la gènesi del personatge, jo m’hi vaig vincular decididament arran de la insistència del Ramon Ferran. L’escultor -un artista compromès, d’ideologia inequívocament progressista- em va venir a veure a la ràdio l’any 2005. Em va demanar d’implicar-me en la recuperació de la imatge del Peret Ganxet per posar-la en un espai públic. Després de molts anys de no saber-ne res, l’havia localitzat de manera casual. I tenia el desig de situar-la en algun lloc de la ciutat.

Em va sorprendre l’entusiasme d’aquell escultor en plena maduresa vital i artística, amb obra pública magnífica escampada per la ciutat. Es preocupava per aquella petita escultura que a ulls d’aquests avantguardistes reusencs també deu ser xovinisme reusenc barat que fa riure. I jo, senzillament, em vaig impregnar del seu engrescament. I junts, amb la complicitat de Ràdio Reus, vam impulsar una campanya a la que hi van donar suport un miler de reusencs. Només un miler. Aviat està dit.

Per això ahir, quan la Carme Bigorra, la Maria Josep Salvadó i el Marc Díez presentaven el segon volum de les aventures del Peret Ganxet, vaig pensar -i molt!- en el Ramon. Com hagués xalat veient als alumnes de l’Escola Els Ganxets  cantant la sardana del petit personatge i recuperant l’essència d’un xiquet que l’únic que pretén és presumir del fet de ser de Reus. Això que alguns consideren xovinisme reusenc barat que fa riure.

Una ciutat necessita referents locals que serveixin per identificar-se amb la realitat més immediata. També en l’àmbit més popular.  Perquè, altrament, estem condemnats a convertir-nos en una ciutat dormitori, sense ànima ni esperit. I si per promocionar aquests referents m’acusen de xovinista reusenc barat que fa riure, tant me fot. M’estimo més això que omplir-se la boca -com fan d’altres- presumint de RTV sempre i quan abans els hi paguin els seus onerosos honoraris. Són aquells reusencs interessats i rancuniosos barats que fan riure. O, més ben dit, plorar. I molt.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

L’aventura de l’altre gran Reus

La portada del llibre del Josep Cruset, editat per Cossetània, i l’esclat del conjunt roig-i-negre després de la classificació per la Final Four (Laia Solanellas / Reus Diari).

El periodista Josep Cruset, sotsdirector del Diari de Tarragona, ha escrit L’aventura del gran Reus, una història colossal sobre el Reus Deportiu d’hoquei de les 6 copes, coincidint amb el cinquantè aniversari de la primera copa d’Europa que l’equip capitanejat pel mític Joan Sabater va aconseguir el 1967.

Aquell any el conjunt roig-i-negre iniciava una dècada prodigiosa que el portaria a guanyar les sis copes de manera consecutiva, convertint-se en el gran dominador, nacional i internacional, de l’esport de l’stick. Cruset ha culminat, d’aquesta manera, un treball infatigable per reproduir la memòria d’aquell equip que va viure i superar un grapat de peripècies, algunes en circumstàncies molt difícils. El llibre, editat per Cossetània, es pot comprar a l’avançada a la plataforma Quorum.cat i constitueix una peça de referència per aquells que presumim de tenir sang roig-i-negra a les venes.

Curiosament l’homenatge del Josep Cruset al Reus de les sis copes va tenir dissabte la seva rèplica al temple de l’hoquei, com sovint anomena el poeta de les cròniques esportives, el Marc Libiano, al Palau d’esports del carrer Gaudí. Em refereixo, naturalment, a l’apoteòsica classificació per la final four de la campions que l’equip de Mariotti va aconseguir després de vèncer en una agònica tanda de penals que va resoldre tot just, un de Reus,  el Joan Salvat transformant el llançament definitiu. A Salvat, per cert, més d’un el va batejar a les xarxes com el Sergi Roberto de l’hoquei pel valor extrem del seu gol.

Però més enllà d’un èxit esportiu de primera magnitud, el partit del dissabte va tenir un alt valor simbòlic atenent el que es va aconseguir. Veure el pavelló ple fins a la bandera va servir per ratificar que, més enllà de circumstàncies conjunturals de l’equip roig-i-negre i de la piconadora del futbol, l’hoquei continua sent l’esport nacional al Món de Reus.

Salvat i el seu equip no van ser els únics triomfadors de la nit. Avui també toca felicitar al Jordi Salvadó (curiosament amb un cognom, com el de l’heroi roig-i-negre, que també té connotacions alliberadores) per la dinamització social del partit i de la massa roig-i-negra que va articular amb els seus companys a la junta que presideix Mònica Balsells. La comunió entre l’equip i el públic és transcendental per poder aconseguir èxits esportius com els de dissabte. I per això és tan important motivar, també, a  l’afició.

Ara toca esperar una Final Four que tan de bo serveixi per reeditar velles glòries i -potser- retre el millor homenatge al Reus de les Sis copes aconseguint el preuat trofeu per celebrar aquest aniversari rodó. En aquest supòsit extraordinari el Josep Cruset tindria una excusa formidable per fer l’apèndix del seu llibre d’obligada lectura. I el títol, per cert, seria ben fàcil: L’aventura de l’altre gran Reus.

Publicat dins de El Món de Reus | 1 comentari

Els últims del Palace

(Laia Solanellas / Facebook Ampilim Fotografia)

Ni el millor dels guionistes hagués pogut imaginar un final com el del Reus Palace. El multisales que durant quaranta anys ha il·luminat el carrer Batan, convidant al somni i a la fantasia a milers de conveïns, posava ahir el punt i final a la seva trajectòria projectant, a la immensa sala 1 plena a vessar, un film produït per l’Escola de Cinema de Reus. Una escola dirigida pel Daniel Villanueva, un fill “cinematogràfic” del mateix Palace, i que ha viscut un any de somni gràcies al fenomen Timecode que l’ha submergit en un autèntic allau de premis. Com diria el flegmàtic regidor, senzillament #Aspactaculà.

És evident que amb el Palace desapareixen moltes coses. Per exemple, una manera d’entendre el negoci de l’exhibició, atenent la propietat de la família Zúñiga. També el concepte de sala urbana a la que -per entendre’ns- t’hi pots desplaçar a peu. L’excepcionalitat d’una sala colossal -la 1-, amb més de 600 butaques. I, el que és més important, un sentiment. Perquè si una cosa es va poder comprovar ahir és que el Palace forma part de les nostres vivències, algunes de molt íntimes i personals, que recordarem mentre visquem.

És el cas del mateix Villanueva que durant la projecció de la seva deliciosa Marcianos de Marte no va poder parar de plorar des del fons de la sala. O l’emoció a flor de pell de l’erudit dels cinemes de casa nostra, l’Isaac Lòpez, que ens va regalar una magnífica síntesi històrica del que ha estat el Palace en l’univers del Món de Reus i més enllà. O, senzillament, l’entusiasme de la multitud que ahir va voler viure aquest moment en directe, fent cua des d’una hora abans a les portes del mateix complex. Una autèntica festa on es va barrejar, a parts iguals, l’alegria per viure una jornada tan extraordinària amb la tristesa per la desaparició de l’històric cinema. Tot plegat va ser inoblidable.

Cal donar les gràcies a la família Zúñiga. En primer lloc, per aquests 40 anys de dedicació al negoci del cinema. I, també, per l’enorme generositat que van demostrar ahir, deixant casa seva per fer aquest últim comiat, i regalant les existències del seu bar a tots els presents que van poder menjar crispetes fins a atipar-se. A l’Escola del Cinema a Reus, per convertir aquest racó de món en una ciutat de cine. Al Forn Sistaré i al Vermut Miró que novament van demostrar que són els Mèdici de Reus, com apuntava ahir encertadament la Laia Solanellas al seu imperdible article al Reus Diari. A la Ganxet Pintxo, autèntic motor ciutadà de tantes i tantes coses. I, naturalment, gràcies, moltes gràcies a tots els que vau voler ser els últims del Palace. Sou vosaltres els que heu donat sentit a tot plegat.

Una última consideració. Ahir, a la mateixa hora que Reus vivia el moment més emotiu de la seva història recent al voltant del món cinema, al Bartrina hi havia un festival de curtmetratges que es finança, essencialment, amb fons públics. Es fa molt difícil entendre com pot ser que ningú de l’organització fos capaç de valorar la conveniència de poder fer compatible el programa del FEC amb el multitudinari i apoteòsic tancament del Palace, una autèntica festa del cinema i de la ciutadania. I més quan es projectava un curtmetratge produït a l’Escola de Cinema de la ciutat. Davant d’un fet d’aquesta excepcionalitat, el Festival s’hauria d’haver bolcat en un esdeveniment d’aquestes característiques. I, en canvi, van preferir continuar dins de la seva bombolla aliens a tot i a tots. Són aquelles coses que de vegades també passen al Món de Reus i que, senzillament, són incomprensibles.

El hall del Palace ple a vessar (Laia Solanellas / Reus Diari)

Publicat dins de El Món de Reus | 2 comentaris