El senyor Borràs de l’Avellana

(Foto Àngel Font)

No és fàcil omplir l’església de Sant Francesc. És de les més grans de la ciutat. I per això en qualsevol cerimònia es fa difícil veure tots els bancs ocupats. Però aquest divendres es va quedar petita per acollir la gernació que volia acomiadar a un dels seus feligresos més estimat i popular, l’Anton Borràs Cros. I era de preveure que es produís aquesta ordenada aglomeració, perquè el conegut empresari de la fruita seca va conrear, durant tota la seva vida, amistats i coneixences amb la mateixa facilitat i agilitat amb la que s’encarregava de fer córrer, arreu, la fruita seca, en la seva faceta d’eficient comerciant.

Perquè Borràs va entendre els negocis com un vehicle de relació personal de primera magnitud, que li permetia vincular-se amb tothom en un ambient de tracte molt sincer, exempt d’artificis, prescindint de classe i condició, i posant sempre per endavant el compromís i la  franquesa. Possiblement Borràs no tenia clients, sinó amics.

Jo el vaig conèixer a la cafeteria de l’Hotel Gaudí fa una colla d’anys, quan encara treballava a la ràdio. Se’m va donar a conèixer amb una empatia extraordinària. Borgenc de soca-rel, havia conegut al meu pare. Riudoms i les Borges tenen històrics lligams de tota mena. I els meus ancestres, per fer música i matalassos a bon ritme, havien sovintejat el poble de la Mare de Déu de la Riera, visitant sovint la casa dels Borràs.

Des d’aleshores, de manera periòdica, quedàvem al seu despatx (com ell mateix l’anomenava), a la cafeteria del Gaudí, just després de missa de vuit. L’acompanyaven d’altres insígnes borgencs, com el simpatiquíssim Josep Ciurana. I Borràs  m’explicava mil i una anècdotes, com la de l’any del seu naixement, el 1929, que va registrar una collita extraordinària d’avellana que va servir per duplicar el preu de la producció.

Mirat amb perspectiva, l’inici i el final de la seva vida té alguna cosa d’excepcional. A l’anècdota de l’any de naixement, certament singular atenent la seva trajectòria professional en el sector on va arribar a perdre el segon cognom per convertir-se en el Borràs de l’Avellana, s’hi afegeix la data de la seva defunció, l’endemà mateix de la festivitat de la Mare de Déu de Misericòrdia. Tot just ell, tan devot, que sempre lluïa a l’ullal de l’americana la imatge de la nostra patrona. Un caprici del destí que sembla fet expressament.

Borràs ha tingut un comiat a l’alçada de la seva personalitat. Amb l’església plena a vessar, amb una família nombrosa de la que en parlava sempre amb veritable passió, i amb una munió d’amics que omplien el temple plorant la seva sobtada absència però també somrient evocant tantes i tantes vivències agraïdes al seu costat. I amb el record present a tothora de la seva esposa Teresita (a.c.s.) a qui sempre que podia recordava amb tan d’amor.

“Sabeu que el meu pare tenia interès d’anar a tots els funerals. El perquè d’aquest dèria no us el sabria dir. Però penso que, en el fons, ell estava preparant-se pel seu funeral. I penso, veient el desenllaç, que ha mort com va viure. Deu li ha concedit aquest favor”  explicava el seu fill Anton, sacerdot a Sudàfrica, encarregat d’oficiar el funeral. L’acompanyava, entre d’altres clergues, el titular de Sant Francesc, Mossèn Josep Maria Gavaldà. “Fes sol, pluja o vent, el senyor Borràs mai faltava a l’església” explicava amb emoció el rector de la parròquia.

I al final, l’última intervenció va ser la d’un dels fills de l’Anton, el Jordi. Però no pas per llegir un text propi, sinó per donar veu a l’escrit emocionat que la Toñi, la persona que durant els últims 38 anys va tenir cura del seu pare, va deixar discretament al llibre de condol del tanatori. Paraules sinceres, plenes d’amor, de respecte i de consideració i que els assistents van saber reconèixer amb un aplaudiment tan sincer com espontani.

Aquest detall va ser enorme. Acabar la cerimònia fent públic el sentiment d’una persona que formalment no era de la família, per bé que se li podria considerar atenent el seu íntim lligam amb el senyor Borràs. N’estic segur que des del cel, l’Anton va agrair, amb el seu somriure còmplice, aquest detall. Un gest que, de fet, exemplifica a la perfecció el que ha estat la seva vida en paraules de la seva filla Missi:  “El pare va ajudar, va complaure i va perdonar sent sempre inclusiu amb tothom, prescindint de qualsevol diferència ja sigui ideològica o material”. Quanta raó.

Anuncis

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s