EL MÓN DE REUS….confinat

L’actual Presidenta de la UBR, Meritxell Barberà, i al costat (qui sap!) la futura presidenta

Feia temps que tenia el blog aturat. Darrerament només em dedicava als obituaris. Un estil periodístic que, amb honroses excepcions, s’ha anat perdent. I que considero necessari reivindicar per reconèixer aquelles persones que, en el moment de l’adeu definitiu, cal posar en valor pel fet de deixar petjada en aquest racó de món que ens ha tocat viure. Això sí, havia fet una petita excepció en la dinàmica dels articles arran de la gran notícia de les darreries de l’any passat. Em refereixo, naturalment, a la grossa de Nadal que van repartir els amics del Cachirulo. Quins contrastos. L’últim escrit era ple de petons, abraçades i rialles. El titulava “Reus somriu”. I avui, dos mesos després, reprenc aquesta col·laboració periodística amb la ciutat irreconeixible per les circumstàncies, amb els carrers buits i la gent tancada a casa.

Però no voldria que, aquest nou començar excepcional del meu blog, fos una vall de llàgrimes. És cert que la situació és terriblement ingrata. Que hi ha gent que ho està passant malament. Queden dies plens d’incògnites. I ja sabem com de difícil és gestionar, precisament, aquesta incertesa. Ho deia Llorenç de Medici parlant, en el seu cas, de la joventut: “Qui vulgui ser feliç que ho sigui, res de cert hi ha en el demà”. Doncs ara, en certa manera, toca dir el mateix. Intentem viure aquests dies que ens permeten retrobar-nos amb els qui formen la nostra unitat domèstica més entranyable i familiar. I aprofitem cada instant per viure’l intensament. Perquè realment res de cert hi ha en aquest demà que ens espera.

Avui explicava als meus petits que un dels records més entranyables de la meva infantesa era quan marxava l’electricitat a casa. La mare tenia, a un armari de la cuina, un seguit d’espelmes que enceníem per il·luminar la llar. Aquells instants eren màgics. Especialment a l’hora de sopar, a la llum de la candela. Explicant històries fascinants. Maleïa el moment en que tornava el subministrament elèctric. Aquell moment de recolliment de la família era entranyable. En certa manera de les poques coses bones que té el confinament és la possibilitat de convertir aquests petits moments de convivència en experiències inoblidables. Aprofitem-ho.

I aprofitem també l’oportunitat de mirar-nos el món per un forat. Tancats a casa les imatges se’ns succeeixen a la velocitat de vertigen gràcies a les noves tecnologies. Ho saben bé a Canal Reus on han utilitzat l’skype i d’altres succedanis tècnics  per substituir les entrevistes a plató. Genial la intervenció de la flamant presidenta de la Unió de Botiguers de Reus, la Meritxell Barberà, des de casa seva. En un moment de reivindicació contundent per demanar a l’administració sensibilitat amb el sector, en un moment tan delicat, sorgeix furtivament en pantalla la seva filla, alegre i desimbolta, regalant a la càmera el seu millor somriure. Qui sap si la petitona acaba de donar el primer pas per continuar la nissaga familiar, iniciada per l’avi i seguida per la mare, de comerciants implicats a la UBR i, per tant, a la ciutat. Jo no ho descartaria pas.