Històrica panoràmica del Fortuny (NW Revista de Reus / Xavi Jurio)
L’Amenós del Bravium acostuma a esmorzar al Kucumà, un agradabilíssim establiment de restauració situat al capdavall de carrer Santa Teresa. Sempre s’asseu al mateix lloc, a la taula que hi ha tocant a la porta d’entrada, com si estigués a l’aparador. Dóna gust anar-lo a veure al matí. Sempre et regala el millor somriure i una conversa agraïda i distesa, gairebé reconstituent. L’Amenós és un ésser vital, amb un munt de projectes engrescadors que et sedueixen a la primera de canvi.
Va ser així, en un d’aquests esmorzars tan informals com necessaris, que el Jaume em va explicar ara fa un any el seu projecte de recrear la inauguració del Fortuny. Aquesta idea, en mans de qualsevol altre hagués semblat impossible, absolutament inabastable. Però en aquest cas hi havia un element que convidava decididament a veure’l viable: al darrera hi havia l’Amenós i la gent del Bravium. I aquests són capaços de qualsevol cosa.
I així va ser com em vaig implicar en la iniciativa, bàsicament perquè compartir qualsevol projecte amb l’Amenós és absolutament edificant, especialment des de la vessant humana. El Jaume i la seva gent es fan estimar, per la seva extrema senzillesa i cordialitat. I una vegada més celebro la confiança que van dipositar en mi. Perquè m’han permès viure en primera línia una festa històrica com la que divendres vam poder celebrar al Fortuny. El Tapias, en la seva columna dominical, resumia de manera tan breu com definitòria l’abast de la iniciativa de l’Amenós que “va posar fil a l’agulla vestint Reus de Paris i Londres”. L’analogia és exemplar.
Del Reviu n’han parlat profusament els mitjans de comunicació. Els de casa i els de fora. Tothom l’ha valorat de manera extremadament positiva. Ho deia molt encertadament el Josep Cruset en el seu article d’ahir diumenge al Diari de Tarragona, descobrint les tres vessants saludables de la iniciativa: “Primer, la gran resposta ciutadana i la capacitat d’una entitat, el Bravium, de mobilitzar tantes persones i complicitats. Segon, el que significa de reconeixement a aquells que van contribuir a fer gran la ciutat, amb realitzacions que encara avui són referents per al país. I a tots als qui després han fet possible mantenir-les. I tercer, la sana pràctica de caricaturitzar-nos a nosaltres mateixos.“
Un servidor molt ben acompanyat davant del Fortuny (Xavi Jurio)
Ja ho diuen que una imatge val més que mil paraules. I per això recomano resseguir les esplèndides galeries fotogràfiques del Reus Directe, Del Camp, Reus Digital , NWRevista de Reus i DO Reus. I també revisar la notícia de TV3 , l’esplèndida retransmissió en directe que ens van regalar els companys de Canal Reus Televisió o les cròniques de GRAS III al Diari o el post de la Judit Guinovart al seu Aparador de Reus amb una altra visió interessantíssima de la nit. I mentre recordem les emocions viscudes, la pregunta és obligada: Quina en deuen estar barrinant Amenós i companyia? Coneixent-los segur que ja en deuen tenir alguna al cap. Temps al temps.
El Món de Reus 