Els últims del Palace

(Laia Solanellas / Facebook Ampilim Fotografia)

Ni el millor dels guionistes hagués pogut imaginar un final com el del Reus Palace. El multisales que durant quaranta anys ha il·luminat el carrer Batan, convidant al somni i a la fantasia a milers de conveïns, posava ahir el punt i final a la seva trajectòria projectant, a la immensa sala 1 plena a vessar, un film produït per l’Escola de Cinema de Reus. Una escola dirigida pel Daniel Villanueva, un fill “cinematogràfic” del mateix Palace, i que ha viscut un any de somni gràcies al fenomen Timecode que l’ha submergit en un autèntic allau de premis. Com diria el flegmàtic regidor, senzillament #Aspactaculà.

És evident que amb el Palace desapareixen moltes coses. Per exemple, una manera d’entendre el negoci de l’exhibició, atenent la propietat de la família Zúñiga. També el concepte de sala urbana a la que -per entendre’ns- t’hi pots desplaçar a peu. L’excepcionalitat d’una sala colossal -la 1-, amb més de 600 butaques. I, el que és més important, un sentiment. Perquè si una cosa es va poder comprovar ahir és que el Palace forma part de les nostres vivències, algunes de molt íntimes i personals, que recordarem mentre visquem.

És el cas del mateix Villanueva que durant la projecció de la seva deliciosa Marcianos de Marte no va poder parar de plorar des del fons de la sala. O l’emoció a flor de pell de l’erudit dels cinemes de casa nostra, l’Isaac Lòpez, que ens va regalar una magnífica síntesi històrica del que ha estat el Palace en l’univers del Món de Reus i més enllà. O, senzillament, l’entusiasme de la multitud que ahir va voler viure aquest moment en directe, fent cua des d’una hora abans a les portes del mateix complex. Una autèntica festa on es va barrejar, a parts iguals, l’alegria per viure una jornada tan extraordinària amb la tristesa per la desaparició de l’històric cinema. Tot plegat va ser inoblidable.

Cal donar les gràcies a la família Zúñiga. En primer lloc, per aquests 40 anys de dedicació al negoci del cinema. I, també, per l’enorme generositat que van demostrar ahir, deixant casa seva per fer aquest últim comiat, i regalant les existències del seu bar a tots els presents que van poder menjar crispetes fins a atipar-se. A l’Escola del Cinema a Reus, per convertir aquest racó de món en una ciutat de cine. Al Forn Sistaré i al Vermut Miró que novament van demostrar que són els Mèdici de Reus, com apuntava ahir encertadament la Laia Solanellas al seu imperdible article al Reus Diari. A la Ganxet Pintxo, autèntic motor ciutadà de tantes i tantes coses. I, naturalment, gràcies, moltes gràcies a tots els que vau voler ser els últims del Palace. Sou vosaltres els que heu donat sentit a tot plegat.

Una última consideració. Ahir, a la mateixa hora que Reus vivia el moment més emotiu de la seva història recent al voltant del món cinema, al Bartrina hi havia un festival de curtmetratges que es finança, essencialment, amb fons públics. Es fa molt difícil entendre com pot ser que ningú de l’organització fos capaç de valorar la conveniència de poder fer compatible el programa del FEC amb el multitudinari i apoteòsic tancament del Palace, una autèntica festa del cinema i de la ciutadania. I més quan es projectava un curtmetratge produït a l’Escola de Cinema de la ciutat. Davant d’un fet d’aquesta excepcionalitat, el Festival s’hauria d’haver bolcat en un esdeveniment d’aquestes característiques. I, en canvi, van preferir continuar dins de la seva bombolla aliens a tot i a tots. Són aquelles coses que de vegades també passen al Món de Reus i que, senzillament, són incomprensibles.

El hall del Palace ple a vessar (Laia Solanellas / Reus Diari)

Advertisements

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Els últims del Palace

  1. Mario Pérez ha dit:

    El Palace ens ha fet a molts estimar el cinema. Es trovarà MOLT a faltar. Molts em passat gran part de la nostra infantesa i joventut a dins de les sales del Reus Palace colant-nos de sala en sala esquivant l’acomodador (que segur que moltes vegades feia la vista grossa) fent llargues sessions de cinema. Totalment d’acord amb el tema del FEC, del que soc fidel cada any, i que ahir no vaig poder gaudir. Ahir la meva prioritat era el Palace. I una enveja sana al Daniel Villanueva, que l’ última sessió del cinema de la teva vida sigui una peli teva, amb la sala 1 plena de gom a gom, ha de ser una sensació fantàstica. Ens quedaràn bons records.

  2. Helena Marti ha dit:

    Home, està moltbe article però totalment fora de lloc elcomentari del FEC, lesdatesdel FEC fa molt de temps que es saben, és un esdeveniment important arreu del mon del cinema, és viu i molt viu. El tancament del Palace és molt trist iba estar perfecte fer la festa que és va fer però potser s’hauria d’haver acomodat al FEC no a l’inreves. Be això ès el que considero.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s