L’apoteosi final del concert del Guillem Anguera al Principal de Valls
Durant els anys que vaig tenir la sort de treballar a Ràdio Reus era habitual desplaçar-nos a diverses poblacions del Baix Camp i més enllà per fer el programa en directe. Una mena de remake de la Ràdio a la Comarca, un espai històric que va fer fortuna a la sintonia de la Cadena SER durant molt i molt de temps del que alguns conveïns comarcans encara me’n parlen amb veritable nostàlgica. Només faltarien els Platters cantant Remember when.
Precisament, en aquesta dinàmica de trepitjar el Baix Camp, al tombant de segle vam anar a fer el magazine del migdia des de Mont-roig. I més enllà de parlar amb l’alcalde, amb el regidor de torn i amb alguns il·lustres mont-rogencs, vam tenir també una actuació musical vinculada a la inquieta realitat cultural del municipi. El protagonista era un intèrpret joveníssim, el Guillem Anguera, que feia autèntics malabarismes tocant l’acordió diatònic. El Guillem em va confessar que era la primera vegada que actuava en directe en un programa de ràdio. Però no ho va semblar pas. El seu immens domini de l’acordió, combinat amb el seu entusiasme interpretatiu, van fer d’aquella actuació un moment de ràdio superb, com diria el cèlebre Jordi Basté.
Aquell acordionista ahir va omplir, fins al capdamunt, el Teatre Principal de Valls. I ho va fer per presentar el seu últim CD, titulat 14km, la distància que separa Mont-roig de les Borges. “14 km de música, de manxa, de botons, d’il·lusió, de vivències, d’amistat, de família… 14km enmig d’oliveres i garrofers, on la Roca i la Riera es miren de reüll amb l’alè de la muntanya Rocabruna i el reflex de la platja de la Pixerota, 14 km de cercle, del meu petit món que més m’estimo” explica el Guillem a la contraportada d’un disc magníficament il·lustrat amb les fotografies de la reusenca Meritxell Perpiñá, Premi Amenós 2017 pel seu blog Som Així.
El concert d’ahir va servir per celebrar l’edició del disc després d’un enregistrament que hem pogut seguir a la xarxa, pas a pas, gràcies a una acuradíssima campanya d’expectació que ha servit per arrodonir el micromecentatge a Totsuma.cat. I la celebració va ser absoluta atenent el que es va viure a la bombonera de la capital de l’Alt Camp. Al virtuosisme d’Anguera s’hi va sumar la rutilant interpretació d’una lliga de músics extraordinaris que van seduir des del primer minut a un auditori entregat. Com si fos la mítica davantera d’un equip de futbol d’abans, al protagonista el van acompanyar els cinc magnífics: Varela (Piano), Veberide (Mandolina), Sans (baix Elèctric), Rincón (percussió) i Carbonell (Violí). Aquest últim lluïa un aparatós embenatge a la cama dreta que l’obligava a moure’s amb crosses. Un apèndix ocasional que, com a bon músic, va utilitzar per reforçar puntualment la percussió d’acompanyament en un moment d’èxtasi col·lectiu. Aquests Carbonells són fantàstics.
Però a l’equip titular s’hi van afegir, en cadascuna de les interpretacions, artistes convidats. En concret una selecta representació dels músics que han col·laborat en l’enregistrament. És el cas del vallenc Cesc Sans, el millor sacaire dels Països Catalans, com el va presentar Anguera. Un habitual, per cert, de la festa major de Reus acompanyant alguns dels nostres elements festius. També vam veure al tarragoní Alexis Lanza al Violoncel o al Dandy del Saxo, el gran Xavier Pié. Tampoc hi va faltar la tarragonina Olga Pes a la que alguns vam descobrir fa anys formant parella musical amb el Gerard Marsal. Una irrupció a l’escenari encisadora. I capítol a banda mereix l’única Txalaparta de vidre del món que van fer sonar el Francesc Aguilera i el Nando Taló acompanyant algunes de les peces.
D’entre aquesta llarga llista de col·laboradors he deixat pel final els dos més especials: la Fiona i l’Eudald, els fills del Guillem Anguera, que van demostrar que porten la música a les venes participant activament de la interpretació de la cançó que el seu pare ha dedicat a cadascú d’ells.
Però si em fan triar una peça del concert d’ahir –cosa complicada atenent que la compilació musical és excepcional- em decantaré pel Record Esborrat. Una composició que Anguera ha volgut dedicar a la seva Àvia Maria jugant amb un vell enregistrament de la padrina interpretant una melodia tradicional. El moment en que la veu de l’Àvia va sonar a l’escenari acompanyada per l’acordió del Guillem va ser màgic. Només un músic amb una sensibilitat extrema -com és el cas d’Anguera- pot produir un moment de tanta emotivitat dalt de l’escenari.
Per això és altament recomanable escoltar aquest 14km del músic de Mont-roig. I aprofitar alguns dels concerts de la gira per veure’l en directe. Perquè l’espectacle de contemplar aquest estol de músics tocant com els àngels i xalant com a criatures és únic. Diuen que sense música la vida seria un error. I, per tant, sense músics entusiastes com els que ahir van omplir l’escenari del Principal, encara més. Així ho va saber reconèixer el públic que, dempeus, va dedicar una sonora i merescuda ovació als intèrprets a l’acabar el concert.
Guillem, felicitats. I fot-li manxa, que això que fas i feu és molt gran.
El Món de Reus 