L’exemple d’El Barato al Sense Ficció

L’Anna i el Josep Maria Casas d’El Barato al Sense Ficció de TV3

“La cohesió social de qualsevol ciutat va lligada, necessàriament, a la realitat del seu teixit comercial.” La frase, d’una evidència palmària, la va pronunciar ahir un dels botiguers que va participar en el reportatge emès pel Sense Ficció de TV3 sobre el comerç del nostre país. L’asseveració és catedralícia. El Món de Reus no s’explicaria sense la importància del seu comerç, que és sinònim de relació, de vincle, de tracte. I, per tant, cabdal per definir les relacions humanes. Sense comerç, Reus no existiria. Curt i ras.

En relació al reportatge, he de confessar que vaig començar a veure’l amb certa indisposició atenent el títol (clarament sensacionalista) que havien triat els seus autors per (suposo) cridar l’atenció del potencial espectador. Aquest “Adéu a les botigues?” amb el que s’anunciava subratllava el pessimisme recalcitrant amb el que, sovint, es tracten les qüestions vinculades al comerç de proximitat en aquest racó de món. Manllevo les paraules que, en un grup de whatsapp genuïnament reusenc, compartia l’estimada Marta Magrinyà al voltant de la presumpta orientació del programa: “En comptes de l’enfocament “nosaltres encara tenim un comerç que d’altres matarien per tenir i liderem el futur que volem i necessitem” sempre la melodia de fons de la resignació i la grisor tan nostrada dels perdedors.” Al llegir-ho em vaig aixecar de la cadira per aplaudir enèrgicament la sentència de l’escriptora de capçalera del Món de Reus. Quanta veritat.

Dit això, i malgrat que el to general del programa, en molts casos, semblava la Funció de l’Agonia del Divendres Sant, és ben cert que l’apunt dedicat al Món de Reus va ser extraordinari. Amb bon criteri els realitzadors del programa van fer cap a El Barato, establiment que fins i tot ha merescut un dels temes del CANÇONS RTV de l’Ariel Santamaría gràcies a la seva impecable trajectòria que s’explica pel bon fer dels seus propietaris.

Doncs bé, amb diferència fou la botiga del reportatge que es va veure més plena de clients. Amb una vitalitat, amb un color, amb un frenesí comercial que ja voldríem molts dels establiments protagonistes del reportatge. I en el moment de recollir el testimoni dels seus responsables, vam poder escoltar la millor intervenció, la que convida més a l’optimisme per liderar, com deia la Magrinyà, el futur que volem. Em refereixo a l’Anna Casas, la filla del Josep Maria i la Vanessa, la néta de la grandíssima Misericòrdia Rué, que va fer una declaració formidable, evocant a la besàvia centenària que, gairebé fins el darrer dia, va baixar a la botiga perquè no podia viure sense aquesta vivència quotidiana rere el taulell, amb aquest enriquiment personal que suposa el vincle amb uns clients que, en molts casos, acaben sent veritables amics.

El testimoni de l’Anna, acompanyat del seu pare, el Josep Maria Casas, visiblement emocionat a l’escoltar-la, és el que a molts ens fa mantenir l’esperança i el desig que el comerç de Reus, l’autèntic, el genuí, no morirà mai. Perquè de botigues com El Barato i de famílies com els Casas Molner, abnegades a fer de Reus l’autèntica capital comercial del sud del país, n’hi ha una colla. I perquè, com insinuava abans, sense comerç a REUS li sobraria una lletra i ja no ens quedaria RES a què agafar-nos per estimar la nostra ciutat.

Quant a Josep Baiges

Periodista
Aquesta entrada ha esta publicada en El Món de Reus. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s